dimecres, 30 de maig del 2012

Diari (inacabat) d’una estada llampec als antípodes



   Tres avions i 26 hores després que el meu cos físic s’enlairés del Prat per gentilesa de la KLM Royal Dutch Airlines, lliurant-se inútilment a la meditació entre refrigeri i refrigeri, com també a algun somni de desenvolupament idiota i final obert mentre la nit segrestava un paisatge familiar i finalment l’alliberava transformat en serralades i estepes immenses, aconsegueixo posar el peu –tots dos peus, de fet– a l’illa de Formosa (Taiwan), aeroport internacional de Taoyuan. D’aquí, en un vehicle llogat, em planto de seguida a Taipei, capital de la República.
     Deixo els trapaus en un cèntric hotel amb thanks yous per aquí i thanks yous per allà, és a dir, xie xie, que sona com /xixiè/, en xinès mandarí –l’idioma oficial–, o sie sie (/sisiè/), si canvien a l’anomenat taiwanès, o minayu, que no té res a veure amb l’hakka, dialecte d'un subgrup bastant diferenciat dels han, al qual pertany una sisena part dels habitants de Taiwan, ni amb cap de les diverses llengües dels aborígens, avui reduïts, m’expliquen, a un 2% de la població. Sopo alguna cosa, mirant d’evitar a partir de la primera les banyetes rabioses de bitxo i… a dormir en un llit de debò.
     L’endemà dijous plou matí i tarda, cert que amb parsimònia i amb breus, brevíssims, intervals de continència. I el sol, ni ensumar-lo, cosa que no vol dir que no faci una xafogor tremenda: la xafogor gràvida del tròpic, I suppose. En qualsevol cas, toca en primer lloc visitar el Memorial Sun Yat-sen, fundador de la República de Xina i tan venerat aquí com a la Xina Grossa. Passa, però, que el camí des de l’hotel, en les condicions meteorològiques descrites i amb la sola protecció pluvial d’un folre d’anorak que impedeix que entri l’aigua de fora i alhora que s’evapori la de dins, es fa més aviat llarg.                                                 
     Molt sensible, doncs, a la qüestió de l’aigua, després de caminar una bona estona, vorejo el Parc Zhongshan, ja contigu al Memorial, un gran edifici de típic estil arquitectònic xinès, amb teulada a quatre vessants i els ràfecs corbats cap amunt. Aleshores, per les venes dels troncs entortolligats dels arbres, pels líquens de l’escorça i altres que pengen com flocs de cabells de les capçades frondoses, hi veig a través dels vidres sense eixugaparabrisa de les ulleres, aigua que corre o que degota. Aigua fora i aigua dins.
    Finalment, per una escalinata accedeixo al pòrtic del Memorial i, un cop al gran vestíbul, em rep un Sun Yat-sen gegantí de bronze entre dos sentinelles de carn i ossos amb uniforme de gala que, prescindint de petits detalls accessoris, podrien haver estat teletransportats des de Buckingham Palace. A les sales que recorro hi ha exposades imatges, objectes i cartes autògrafes del pare de la Xina moderna i també una en què exposen les seves obres primerenques els estudiants d’algun curs superior de belles arts. I, com podeu suposar, hi ha de tot. Però la qüestió que en el fons m’amoïna és la meteorològica.
    I no hi ha res a fer. No para de rajar. De manera que, ben a contracor, em sotmeto al llamp de Zeus barbut, si és que aquí té jurisdicció. En qualsevol cas, de camí al gratacel Taipei 101, per sort proper i que es veu des de qualsevol punt de la ciutat, em mullo, és a dir, em mullo una mica més fins que aconsegueixo entrar-hi per un espectacular centre comercial emplaçat a la seva base amb boutiques, restaurants i punts de venda adreçats a butxaques més ben provistes que la meva.
  El Taipei 101 sembla que té 101 pisos en alt i d’aquí la seva denominació, però la informació en castellà amandarinat que dóna l’àudio-guia que ben aviat em penjarà del coll no és tan pedestre: l’1 la posició del qual indica centena es deuria al fet que 100 i els números superiors porten bona sort; el 0, perquè és una de les xifres base del codi binari, sistema de numeració amb què treballen els ordinadors i, per tant, símbol de la relació del gratacel amb la tecnologia, i l’1 la posició del qual indica unitat, per alguna altra cosa que no pesco.
     I no acaben aquí els simbolismes: la torre principal compta amb una sèrie de 8 segments de 8 plantes cadascun i si, d’una banda, en les cultures de parla xinesa el número 8 s’associa amb la bona sort i la prosperitat, la repetició dels segments evoca els ritmes estructurals d’una pagoda, d’una tija de bambú i jo què sé de quantes coses més.
     El cas és que des de la cinquena planta, on es passa per taquilla, l’ascensor, segellat hermèticament com un avió, em porta a tota Toshiba (16,83 m/segon) fins a la planta 89, que és on hi ha l’Observatori: un ampli mirador cobert amb grans finestrals, les inevitables paradetes de souvenirs i de refrescos, i una vista de 360 graus que no priven ni la pluja, que sembla que afluixa, ni els núvols esfilagarsats que em passen a tongades a un pam del nas.
     Al cap d’una estona, i des de la mateixa planta accedeixo en companyia d’un grup de càmeres fotogràfiques amb els seus japonesos al darrere, a la visió que es diria de ciència-ficció d’una enorme bola d’acer suspesa de més amunt per quatre cables monstruosos. Es tracta d’un amortidor eòlic –el més gran i pesant, amb les seves 660 tones, del món–, que per mitjà d’un balanceig per compensar les vibracions i els moviments causats per ràfegues huracanades, freqüents en aquesta zona del Pacífic, garanteix la resistència de l’altíssim edifici i alhora la flexibilitat que li eviti danys estructurals.  
    Torno a la Terra en la llançadora espacial i aviat m’entaulo (un verb en aquest cas enganyós) en un asèptic Teppanyaki on, mentre sustento l’embolcall corporal amb vedella tallada a trossets i làmines d’all, admiro les habilitats d’un xef amb el seu barret de cuiner d’un blanc impol·lut i una mena de morrió de plàstic transparent, les mans del qual evolucionen com papallones sobre la relluent planxa d’acer.
     I tot seguit una relació de curiositats:
     * Les poques papereres que hi ha pel carrer.
     * El cosit de les revistes, a la dreta de la portada.
     * Els comptadors de segons en els semàfors de molts passos de vianants que, a banda de la figura verda del vianant, aquí mòbil, indiquen el temps que falta perquè canviï el color.
    * Les esteses de motos travesseres pertot arreu, aparcades amb els manillars tocant-se o fins i tot encavalcant-se com a punt de ser enllaunades.
    * La utilització de totes dues mans en rebre o donar coses: des d’una tarja de visita a la clau de l’habitació de l’hotel.
   * Les llargues pestanyes postisses que gasten moltes jovenetes.
     * Els templets de les dimensions si fa no fa d’una cabina de l’ONCE on, amb ocasió de funerals i altres cerimònies, es cremen “diners” –petits fulls de paper de fibra de bambú o d'arròs que imiten bitllets d’ús corrent o bé de paper daurat que s’enrotllen per formar petits lingots–, per tal d’honorar els avantpassats i assegurar-se un bon futur.
     * Els omnipresents súpers 7-Eleven, on trobes les 24 hores del dia des d’una agulla, com se sol dir, a un elefant.
      Divendres, amb un sol lleganyós però que crema, em trasllado per obra i gràcia d’un virolat passi combinat de metro i bus, i el seu xip invisible, a la petita localitat de Tamsui (o Danshui, Danshuei, Tamshui, tant se val), al final de la línia vermella, nord de Taipei, en la desembocadura del gran riu del mateix nom, és a dir, del nom que sigui.
    Ha passat molt de temps des que, a partir de la inau-guració del seu port el 1858, Tamsui esdevingués el centre de la navegació i el comerç al nord de l’illa, i també en deu fer molt que ha deixat de jugar aquell paper. Tot i això, els vells carrers, estrets i plens a vessar de visitants que fan el tato a les botigues i s’alimenten sobre la marxa amb coses com espirals de patata, gelats de cucurutxo altíssims, ous “de ferro” i beguda de pruna agra, conserven traces de l’antiga prosperitat. 
     De tant en tant, encastat entre botigues del que sigui i per a tots els gustos, reconeixible en principi pels dracs xinesos i les figures a tamany natural de la teulada que farien el seu paper en una pel·lícula de pirates, tot de coloraines, un temple daoista amb les portes obertes de bat a bat i una olor a encens que tomba d’esquena. Però no m’hi puc entretenir. Tampoc al Museu de Mandonguilles de peix. Haig de fer via: el meu objectiu immediat es diu “Fort de San Domingo”, com indiquen literalment els rètols.
     “Domingo” perquè durant 16 anys del segle 
XVII, regnant Felip IV de Castella –el del comte-duc d’Olivares i la Guerra dels Segadors–, el nord de Taiwan va estar sota control espanyol. Es veu que la cosa va començar com un intent fallit de conquerir l’illa, al sud de la qual estaven establerts els holandesos, temibles competidors comercials, i al nord-est de la qual el Japó manifestava una fam territorial que, creien els espanyols, feia perillar les Filipines.
     Conseqüentment, aquests darrers van fundar el 1626 a la badia de Jilong el port de la Santíssima Trinitat (avui Keelung, que amb Nova Taipei forma l’àrea metropolitana de Taipei), defensat per un fort anomenat de Sant Salvador a la petita illa de Heping, i el 1629 van fundar el poble de Castell a la localitat de Tamsui, on van edificar un altre fort, aquest de fusta, el que m’ocupa.
     És curiós que en tan poc temps com s’hi van estar els nostres cosins a Tamsui, aconseguissin el 1636, segurament a causa de les requises d’aliments, unir en contra seu els indígenes de la zona, que van atacar i destruir la fortificació, on van morir 30 dels 60 defensors, i que va ser reconstruïda després en pedra només perquè els ocupants mateixos la tornessin a destruir quan per ordres de Manila es va abandonar Tamsui el 1638. El 1642, finalment, una flota holandesa va conquerir la Santíssima Trinitat i va expulsar els espanyols de Taiwan.

      Els holandesos van reconstruir el fort, que van fer de maó vermell i van batejar com a Fort Anthonio, i el 1867 el van arrendar als britànics, que l'utilitzarien com a consolat i construirien una residència que avui serveix de galeria per a l’exhibició d’estris antics i no tan antics (la majoria de mobles són dels anys 30 i 40 del segle passat), i fotografies. Tot això només ho explico per justificar l’afirmació que, a part del nom i una de les banderes que onegen a la garita de l’entrada, el fort no té d’espanyol ni els fonaments.
     Emprenc la retirada i, ja al passeig Marítim, dino a preus de casa en l’àmplia sala d’un restaurant. I entre els petits divans i unes quantes antiguitats que evoquen l’ambient tradicional d’un saló de te i, alhora, una música occidental suau, m’amara una sensació del que imagino que devia ser la refinada vida d'un mandarí de l’antigor mentre a través dels finestrals veig com s’ennuvola el cel a marxes forçades.
         És més tard, si no m’erro, ja en ruta cap a la parada de metro, on veig de resquitllada una estàtua humana enfilada en una caixa i on estic segur de veure’n una altra en una recolzada del passeig, aquesta inhumana, agenollada al costat d’una barca, del missioner de llarga barba George Leslie Mackay, de l’Església Presbiteriana del Canadà, arribat a Tamsui el 1872 i mort el 1901 després, cal suposar, de fer conversos a raig entre els indígenes de la zona, els kavalan.
      (Nota bene, català babau: el kavalan, la llengua del poble kavalan, de la família malaiopolinèsia, estesa aleshores pel nord-est de l’illa, va quedar reduïda a 24 parlants l’any 2000 i avui no se’n deu cantar gall ni gallina.)
         I, per variar, comença a ploure. És en aquest punt que per a dissort de la humanitat abandono les meves notes. Com diu amb raó el poeta: «I després i després i després i després, / és tan llarg d’explicar les coses.» De manera que entretingueu-vos amb les fotos.