dimarts, 19 de juny de 2012

Desena epístola de sant Nemesi al nét (19-6-12)


     Estimat Jonathan,
    Prou que m’adono que dirigir-me a tu és batre ferro fred, portar aigua al mar. Fas tant de cas dels meus consells com si et digués que et treguis el permís de conduir per anar amb bicicleta. I per què? Perquè portes escrit a la cara que ets un noi sense voluntat, un faldilletes i, per tant, els instints et vencen. I diu Sant Ginès: qui té cara de ruc, ruc és. Fixa’t: la bèstia no menja ni beu mai més del que necessita; en canvi, tu i els qui són com tu mengeu i beveu fins a rebentar. Massa poc! L’analfabet i pujat en l’ambient del carrer i la taverna pot tenir disculpa, però qui ha assistit des de ben petitó a escola i ha crescut en un entorn d’estudi i moralitat cristiana, no en té cap. Són errors i turpituds que la Natura mateixa s’encarrega de corregir.                                                                                                
    Virtus in medio consistit, va dir el clàssic. La virtut es troba en el terme mig. De manera que estàs ben avisat. I pensa que els còmics i la televisió només t’ensenyaran frivolitats i mamarratxades, i que les teves tendències de brètol no et portaran enlloc més que a un pou del qual costa molt i molt sortir. Si continues com fins ara, indisciplinat per a l’estudi, llaminer, sense valorar el mèrit ni l’esforç, arribarà un dia, quan les llaminadures i les lectures banals t’hagin fet patir a base de bé amb afeccions de tota mena; quan comprovis que tots et passen al davant, que entraràs en raó. Però llavors ja serà tard. I saps quin consol tindràs? Cantar els goigs de Sant Elies: haver-los guardat quan els tenies, si es tracta de diners; posar en pràctica els consells del teu mestre quan el tenies, i aquest el tens de moment en el teu avi.
     Per això et recomano que guardis amb molta cura els meus escrits, Jonathan; perquè si per desgràcia arribés el dia, Déu no ho vulgui, que haguessis de cantar els goigs de Sant Elies, te’n recordis del teu avi i també de la teva ganduleria i la teva estupidesa.
      Qui bé estima, bé castiga, sí, però encara que el càstig del mestre sembli amargant, al final resulta dolç. Algú va escriure “Benaurat el qui ha tingut un Mestre”. Sàpigues que en la vida hi ha molts professors però molt pocs mestres. Tu fins ara no n’has trobat cap i un que se t’ha creuat en el camí no pot actuar directament, només a través de cartes. Tanmateix, això no és prou: falten el gest i la mirada que portin a bon fi, la repetició burxeta. Quina pena! Ara bé, pots estar segur que mentre visqui continuaré sent la gota que cavat lapidem, non vi, sed saepe cadendo, la gota que foradi la pedra de la teva ignorància, no per la força sinó per la constància.
     Deia més amunt que qui bé estima, bé castiga. Doncs ara dic: la letra con sangre entra. Conformant els seus actes a aquests principis, el professor agafarà un garrot i, davant la mandra, la indisciplina i qualsevol altre hàbit perniciós, començarà a repartir garrotades com si els xicots fóssiu mules. O pitjor: es limitarà a explicar com pugui la lliçó i, si en captes alguna cosa, bé i, si no, també, de manera que continuaràs sent un be més del gran ramat. No n’has vist mai cap, de ramat? Un animal rere l’altre mirant tothora a terra per si troben algun rostoll o algun bri d’herba per menjar; si algun aixeca el cap no és per mirar el cel sinó per ensumar la cua del que va al davant amb l’esperança que es tracti d’un rave o d’una pastanaga. Doncs el que fa precisament el mestre és capacitar el deixeble perquè alci el cap, se separi de la borregada i es tregui per sempre la pudor a corral. Com? Recorrent a unes altres dites, oposades a les anteriors: la lletra mata, l’esperit vivifica, suaviter in modo, fortiter in re.
    Les dites que guien la conducta del professor –encertades, això sí, en algunes ocasions–, per comptes d’endolcir, exciten els instints i els efectes que produeixen solen ser contraris als que miren d’obtenir. En canvi, les del mestre, què bones! Fortiter in re vol dir allunyar-te dels còmics i la televisió, que els teus pares només t’haurien de permetre molt de tard en tard perquè únicament causen desassossec i fantasies, i també combatre la inclinació a perdre el temps i a les bajanades, però tot això amb suavitat i amor fins a aconseguir que trobis alicient en els estudis. Significa instruir commovent i recreant, tal com ha d’ensenyar l’escriptor la veritat.
     Jonathan, fill, ite missa est. Ja t’he dit el que t’havia de dir. Cadascú és l’arquitecte de la seva pròpia obra i jo t’he facilitat els elements que calen per bastir la teva. No sé si te’n sabràs aprofitar. Pensa que tot allò de bo que hi ha en el món s’ha aconseguit a força de dolor. Fabricandum fit faber, treballant es va fer el fuster, com el savi es va fer estudiant, etc. Qui no estigui disposat a sacrificar-se mai no arribarà a ser un bon ciutadà i un bon soldat de Crist; no anirà més enllà de la vida plàcida i sensual, repugnant, del porc. Està en les teves mans convertir-te en l’un o l’altre. Què penses fer? Adona’t que per ser un dropo, un brètol i un viciós no cal gaire més que lliurar-se al sac sense fons que és l’estómac, niu de tots els baixos instints.
     En fi. Ja que no m’has contestat fins ara, espero del teu sentit del deure que ho facis en rebre aquestes lletres. Recordes què va fer Adam després del seu pecat? Què, Caïm, després de matar Abel? Fugir, amagar-se, com si davant de Déu els amagatalls servissin de res. Tu fas el mateix des que et vaig començar a escriure pel Nadal: agafat in flagrante delicto, creus desaparèixer del mapa perquè dones la callada per resposta. Doncs no t’ha de valer. Si tu t’encaparres a no contestar, jo m’entesto a escriure.
     Mira, ara faré un tempteig de la teva perspicàcia per tal d’esbrinar si saps raonar, i no vull dir pas fer anar la llengua sinó fer ús de la raó. Anem al gra. Preguntava un a un altre: “Per què no parlen els animals?” “Doncs no ho sé. Capacitat fisiològica, o sia, gola per emetre sons sí que en tenen. És un misteri”. “Re de misteris, cap de trons. És molt senzill: no parlen perquè no tenen res a dir”. Evidentment. Si tinguessin intel·ligència, ni que fos rudimentària, no ho passaríem els humans tan de bòbilis-bòbilis. I si no en tinguéssim nosaltres, ni jo podria escriure aquestes coses tan profundes ni m’adonaria de res, ni tan sols que sóc viu. Seria un animal més: un lloro, un orangutan. Entesos? Però passo sense més preàmbuls al programa que t’anunciava.
     Esmola l’enteniment i comprova si ets capaç de contestar aquestes preguntes, alguna de les quals no atinarien a contestar molts homes de carrera.
     1.ª) Hi ha un refrany que diu: cada dia carn, embafa; cada dia cols, amarguen. Per què el pa no embafa ni amarga –no cansa–, si en mengem a diari?
     2.ª) Per què l’aigua del mar és salada?
   3.ª) Plaut, comediògraf llatí, va assegurar que l’home és un llop per a l’home. Molt després, el Nobel de medicina Ramón y Cajal va gosar dir que aquesta era una frase calumniosa per al llop. Per què?
     Amb això n’hi ha prou per prendre el pols a un jove estudiant. En aquest terreny és on s’ha de presumir si és que es pot. I repeteixo: molts homes de carrera no sabrien donar contesta apropiada a les preguntes que t’he fet. Potser tu tampoc, però no té cap importància, de debò. El meu propòsit ha estat únicament el de desvetllar la teva curiositat per la ciència i la saviesa; arrencar-te dels braços d’aquest dolce far niente a què t’has abandonat, d’aquesta inconsciència que t’impedirà plantar cara a la vida. Treu-te la son de les orelles! A treballar s’ha dit, aprenent d’home! Pensa que hi ha tres classes d’ignorància, que són: no saber res; saber malament el que se sap i saber coses que no s’han de saber. Pren-ne bona nota i avorreix-les totes tres.
     I acabo amb una de Sèneca: “Sense estudiar, l’ànima cau malalta”. I una altra: “No s’ha d’estudiar per a l’escola sinó per a la vida”. Si el dia de demà, que Déu no ho vulgui, tries el camí del vici i la vagància, no et queixis després de la teva situació, perquè qui no treballa no guanya diners i si en tens, voles, però si no en tens, rodoles. Seràs l’últim mico, un trist peó, un titella que balla al so que toquen, amb la particularitat que si la música és bona, amb prou feines la sent, mentre que si és dolenta, se l’empassa sense problemes. T’haurà arribat el temps, em sap molt de greu dir-t’ho, del remordiment i del dejuni, dels trons i dels ruixats, el de fer cruixir les dents. Aleshores, encara que el teu mestre ja no sigui en aquest món, cantaràs els goigs de Sant Elies.
     Fins a la teva, Deo volente. I pensa que, tant sí com no, tornaré a la càrrega.
     El teu avi que t’estima,
                                                                                                                                         Nemesi

Cap comentari:

Publica un comentari