diumenge, 16 de setembre de 2012

Jo he mort sense voler el veí del 3r 2a A (16-9-12)

Foto d'Alé

     Il·lm. Sr. Comissari, no sé si és il·lustríssim, però la vida m’ha ensenyat que ningú no protesta perquè li posin més galons dels que li toquen, de manera que hi posaré Il·lm, així, que em penso que és com s’abreuja i, a part, que la sotasignada, Lluïsa Garcia Madiroles, major d’edat, vídua, ara em sembla que no posen la majoria d’edat ni l’estat civil, però tant me fa si és passat de moda, jo també en sóc, de passada de moda, amb DNI 36 i tal i tal, de qui ningú no ha trobat mai cap però quant a conducta pública i privada, exemplar sempre, respectuosament li demano que llegeixi i que faci constar allà on convingui les següents AL·LEGACIONS, en majúscules, relatives als fets esdevinguts aquest cap de setmana, pels quals em van detenir i em tenen engabiada en aquesta habitació fastigosa, no, millor tristíssima, de parets llardoses i sense vistes enlloc, només amb uns foradets a la porta a través dels quals de tant en tant m’adono que em miren i, sobre la porta, una finestreta reixada per on, si m’enfilo als peus del pedrís que fa de llit, una posició incòmoda i a la meva edat, ja ho sé, ben perillosa, clisso un fluorescent ronyós, que demana una baieta a crits, i unes altres finestretes amb reixes a les tres portes de davant. Una cosa així, potser passant per alt la mica de descripció, o no. I és que, de veure-hi, encara hi veig prou bé tot i sense les ulleres, que me les han pres, com el rellotge. Total, últimament, només me les posava per cosir, perquè es pot dir que de llegir, no llegeixo, i per fer ganxet alguna estona, poques, eh?, perquè jo no sóc de les que es limiten a canviar les flors dels gerros, no, que sempre he tingut una pila de coses per fer. Doncs això, que estava fent un drapet per al telèfon de la Júlia amb perlé del vuit, pero com que l’agafo i el deixo, no l’acabo mai. I és que de fet no tinc paciència. M’ho deia la mare, “Isa –a casa em deien Isa–, filla, no tens paciència, ni gota”. Reconec que sempre he sigut un sac de nervis. Començo un cercle amb cadenetes i, dins, 26 punts baixos, després punts alts amb una llaçadeta i ja el dibuix, que són com unes rosasses molt fines que vaig veure en una revista. Però deixem d’anar de Tots Sants a Manresa.
     Dissabte dia 20, jugant els meus néts en el recinte comunitari sota la supervisió i tutela del meu gendre més jove, l’aparellador, un dels nens es va creuar amb la bicicleta a la zona destinada a automòbils, bé, també hi ha algunes motos i una barca, sí, una barca i tot, amb el veí del 3r 2a de l’escala A, que feia unes maniobres per aparcar. Aquest home, que deu tenir ben bé la meva edat o poc n’hi deu faltar però encara alt i fort com una mula, i que de jove es podria haver guanyat la vida al circ doblegant barres de ferro, que dic jo, doncs va alertar la persona que estava a càrrec dels nens, el meu citat gendre més jove, i en va blasmar la conducta. De fet, li va posar el cap com un timbal. El cas és que el meu gendre va amonestar els nens perquè no tornessin a anar amb bicicleta per la zona dels cotxes i punt, i això que havia pogut observar moments abans dels fets, com diuen a les pel·lícules, que el cotxe anava a una velocitat poc apta per al que és en definitiva una zona de vianants, cosa que es va reservar per a ell mateix davant l’estat d’alteració de l’altre i que em va comunicar més tard. En resum: els nens van ser alliçonats perquè no tornessin a passar per allà amb bicicleta i es va donar per fet que el problema estava resolt.
     L’endemà, el mateix individu (veí del 3r 2a de l’escala A), alt i robust com ja he dit, però buit com els melons, es va creure amb el dret de tornar a cridar l’atenció pel mateix incident, aquesta vegada a la meva filla, però no la dona del gendre aparellador, no, l’altra, que havia arribat de treballar i treia els seus nens a passeig. Aquest senyor, per dir alguna cosa, que ja se sap que de porc i de senyor se n’ha de venir de mena, es veu que creia que el nen que se li va posar imprudentment davant del cotxe, amb risc de la seva vida, segons deia, era un d’aquells nanos i amb la seva veu de tro li va clavar el sermó i missa cantada. També li va assegurar, amb una prepotència, oi?, com si ella estigués a les seves ordres, que els seus fills ratllaven amb manillar i pedals de les bicicletes “tots” els cotxes, cosa que no cal dir que és impossible. La meva filla, llavors, li va dir que renyaria el nen en qüestió, que era el seu nebot, no pas cap dels nens que acompanyava, i que si calia reparar un desperfecte en algun cotxe, que no hi hauria problema a abonar la reparació.
     Gens satisfet amb la solució proposada, aquell paio li va aixecar la veu si fos possible i va tornar a creure’s amb dret a fer servir un to amenaçador dient que “això no és la solució” i que “això, juro pels meus morts que no tornarà a passar”. Punt en el qual la meva filla li va preguntar si el que volia era solucionar l’assumpte o si simplement la volia ofendre i discutir. Com que ell no es donava per satisfet amb la reacció mesurada i pròpia de les bones maneres de la meva filla, en contrast amb les maneres d’ós de les cavernes d’ell, va continuar exaltat i repetint que els nens no podien jugar en zona comuna. Ara bé, convindrà amb mi, Sr. Comissari, que no es pot vulnerar el dret constitucional i sagrat dels nens a córrer i saltar pel bé del seu desenvolupament físic i emocional. I és un fet que ningú, absolutament ningú, pot cohibir un nen perquè no jugui sense incórrer en un acte incívic i lamentable. Llavors la meva filla, ofesa per unes paraules que només pretenien causar malestar i escandòl, en un comprensible rampell de nervis el va qualificar d’intolerant, problemàtic i vell boig, i li va dir que aplicava injustament judicis de valor a la conducta dels altres sense mirar primer els seus propis actes.
     Quan arribo jo, en sentir la discussió, pregunto què passa i novament aquest bípede diu coses sense sentit i fa insinuacions malignes. Segons ell, els meus nétstrenquen cotxes, estan sols i sense vigilància com els animalets del camp”, etc., i jo li faig saber que el seu nét també està durant llargues estones lluny de la presència de cap adult responsable. Ell al·lega, amb una bafarada agra de cervesa, que el seu nét té només 7 anys i no passa res, mentre que els meus tenen entre 8 i 12, ja veu vostè. Jo intento explicar-li que la canalla ja se sap i que concretament el seu nét havia trencat el dia anterior un vidre de la porta de l’ascensor de la meva escala, la B, no del cambril, de la de fora, que per poc no es fa un senyor tall, i que el meu gendre, el mecànic, ho havia presenciat i que m’ho va comentar, però com que jo entenc que aquestes coses passen, no li vaig donar més importància. Això sí, li vaig deixar ben clar que molt sovint ningú no supervisava el seu nét. És més, el nen estava present en aquesta discussió amb la mirada baixa i no va negar els fets en cap moment. L’hi pot preguntar, si vol. Per tant, Sr. Comissari, si tots són nens i tots som iguals als ulls de Déu, tots tenim raons per deixar tranquils els altres i preocupar-nos del que passa portes endins de les nostres cases i no tant de les xerradisses del jardí i del que fan els d’allà i els de més enllà. Cal tenir tolerància i comprensió, oi?, amb els més petits, els més febles, i si s’esdevé qualsevol incident se’ns ha d’informar d’una manera acceptable, correcta, sense fer servir paraules barroeres i un to amenaçador, perquè d’aquesta manera, almenys jo, no suporto ni accepto cap avís.
     I arriba l’endemà diumenge. A cosa de mig matí, de nou surten els nens a jugar al jardí una estona abans d’anar amb els pares de passeig, però observo que diversos veïns surten a la terrassa i fan comentaris malintencionats. Entre ells, la que dóna menjar darrere les dutxes mateix als gats vagabunds i aconsegueix omplir la finca de felins ronyosos. Estan carregats de romanços. Només perquè els nens juguen, tant de rebombori? Són dels que posen cada dia la tele a tot volum fins a la matinada i els treu de polleguera que canti la merla des del pi. A mi també em molesta aquesta actitud per part dels veïns, ja que no es pretén fer la guitza a ningú sinó simplement que els meus néts gaudeixin de la mateixa manera que la resta de propietaris de les zones comunes, vigilant en tot moment que no en facin un ús indegut, per descomptat. I és que no se’ns pot assetjar cada dia només pel fet que siguem família nombrosa.
    A la tarda, quan els nens tornen a baixar al jardí, la veïna de sobre meu, la Resurrecció i la Vida, que li diuen, una dona més gran que jo, una mica encorbada per l’edat i que es passa el día d’aquí cap allà arrossegant els peus i ensopegant amb els mobles, que viu entre estampes de sants i marededéus i diu pestes del marit perquè se’n va separar fa molts anys i encara deu córrer, doncs renya els nens i els anuncia que ni és lloc (el jardí) ni hora (quarts de sis de la tarda) de jugar. Després, aferrada un altre cop a la barana de la terrassa com una gallina al barrastral, crida l’atenció a la meva altra filla, la gran, la del mecànic, que és la mare de dos dels nens que es troben al jardí, assegurant-li que és una norma de tota la vida que no es pot trepitjar la gespa ni jugar als parterres. Aquest fet va molestar un altre veí que presenciava la discussió, de fet ho presencia tot, el Coronel, un conco escanyolit i malcarat que espia tothora el que passa i el que s’inventa, mirant, com se sol dir, coses profanes i sentint paraules vanes, i no volia escàndols, però li juro, Sr. Comissari, o li asseguro, vaja, que aquesta discussió va ser iniciada per la dona del segon. Que per cert m’ha fet passar les mil i una. Pensi que tinc uns taques d'humitat al sostre del bany que em vénen d’ella. Que el meu apartament no és una capsa de bombons, no. Sis rajoles m’han saltat, i les que saltaran. I això és de dalt, la humitat ve de dalt, per molt que ella ho negui, que per explicacions es pinta sola, ve del seu bany. És clar que diu que no, perquè una vegada va tirar aigua amb tint vermell a la banyera i a mi no em va sortir el color. Però les hauria de veure, les taques. Jo no dic una cosa per una altra. Que no és poc capritxosa l’aigua!
     Un dia, això va ser l’estiu passat, trec el nas a fora i veig caure aigua bruta procedent del seu motxo, ja sap, el pal de fregar, que estava copejant de fora cap a dins la visera de xapa de la meva terrassa fent que tant el terra com els nanos que eren allà asseguts jugant al burro rebessin esquitxos d’aigua negra. La vaig advertir, em sap greu, però a crits, la veritat, perquè em van sortir de dins amb la força d’un tren, que no havia de continuar, però aquella hiena no en va fer cap cas, com si digués “amb armes a les mans, tot és meu” i perquè no continués, vaig atrapar per les barbes l’instrument del mal i li vaig arravatar d’una estrebada i fins al dia d'avui no l’hi he tornat. Ni l’hi penso pas tornar, on s’és vist? Doncs ella, ella va ser qui sense encomanar-se a Déu ni a santa Maria va escridassar la meva filla gran i va insultar els nens dient-los que per què no llegeixen un llibre per comptes de fer malbé les plantes, si és perquè no saben llegir o perquè són tontos. Indignant! I la meva filla, com és lògic, es va defensar i va defensar els seus fills, que no podien cometre cap malifeta perquè precisament posaven carn de tant estar quietets jugant a cartes als esglaons de l’entrada. Llavors, aquestes normes...?
    Miri, en els darrers 16 anys, perquè fa 16 anys que el meu difunt Anton i jo vam comprar l’apartament, he tingut ocasions de sobres per observar els nens dels altres jugant al jardí tots els estius. I ara resulta que és una norma de tota la vida? I qui ho diu, això? L’ONU? Com jo mateixa vaig anar després al seu pis a recordar-li, buscant arreglar el malentès perquè puguem gaudir tots d’un bon ambient veïnal i mirant de tranquil·litzar-la, ningú té dret a cridar l’atenció a uns nens que no són seus. A menys, és clar, que realment estiguin fent alguna cosa malvada. I jugar no és res dolent, és un dret contemplat a les bases dels drets humans. A més, els nens no neixen educats, se’ls educa mentre creixen, però un adult que insulta i coacciona un nen incorre en assetjament i els nens han de ser protegits d’aquestes actituds.
     Va ser quan sortia jo encesa de l’escala per encarar-me amb els bescantadors de les terrasses, que em veig allà davant, torrant-se en una gandula, l’impresentable del 3r 2a de l’escala A, l’animal del cotxe, que mentre s’estirava de mandra em fa unes ganyotes i un gest molt lleig amb el dit del mig, i… com que hi havia allà mateix una pala a terra, de les grans, de les de punta arrodonida, al costat de l’aparell d’ensulfatar i del carretó que el jardiner, que no sap on té la mà dreta, vés a saber d’on l’hauran tret, deixa sempre ben a la vista de visites i convidats, potser amb el desig secret que s’hi entrebanquin, que també té delicte, doncs la vaig agafar i… com pesava!, és clar que en aquell moment no ho vaig notar. Vaig agafar embranzida i, sense pensar-m’hi, amb la pala directa contra ell, que s'havia mig incorporat i em mirava, i vaig fer-ho amb tanta ràbia, la veritat, i amb tan mala fortuna que li vaig fer un petit trau al pit i ell va caure cap enrere i es va copejar el cap contra el terra, que va fer un soroll…, un cloc, i va començar a rajar-li sang, vinga sang de tot arreu, del cap sobretot i també del pit. I ell quiet, ben quiet es va quedar al costat del parterre de gladiols. I jo, perquè de cop i volta se’m va escolar la força com si m’haguessin tret el tap. I quiets també els veïns presents, els que eren a prop i els de més lluny, com encastats en una foto, tots glaçats de veure que tant foradar la barca, arriba que s’enfonsa. Que no és que me’n penedeixi, no, però li juro, l’hi ben juro, que va ser sense voler.
    Després m’han explicat, perquè de primer ni se m’acostaven, el que són les coses, tindrien por que els saltés al damunt i els escanyés, que tot i que van aconseguir aturar-li la pèrdua de sang, que ja dic que era escandalosa, entre que venia i no venia l’ambulància va vomitar dues vegades i, en fi, que va morir com el meu Anton, poc després d’arribar a Urgències, es veu que mentre esperava que li fessin alguna prova en un corredor ple de lliteres amb malalts. Malaguanyat! Ara bé, no era pas la meva intenció, Sr. Comissari, ja hi pot pujar de peus. Jo no sóc cap criminal. I quan les coses es torcen, què s’hi pot fer? En fi, només això: que em treguin aviat d’aquest lloc depriment on acabaré per tornar-me boja. Perquè entre els menjars que, la veritat, són una gasòfia, i sense sal!; el vàter, brut que no saps on posar les mans i que canta l’africana, això potser que no ho escrigui; el silenci… Miri, a mi no em molesta el silenci, però és que aquest d’aquí és espès, pesant. I sense poder fer re de re, plegada de braços, i cansada de pensar i de dormir. 
    O sigui que faci constar aquestes AL·LEGACIONS allà on toqui i com més aviat millor. I per acabar, allò de mercè, o era gràcia?, que espera obtenir del recte procedir de V.I., a qui Déu guardi molts anys. Una cosa per l'estil.

Cap comentari:

Publica un comentari