dimarts, 1 d’octubre del 2013

El pecat i la penitència del caporal Gironès

Amb el meu agraïment als integrants del Centre d’Estudis
 Canetencs per la generosa col·laboració prestada

Capitania General. LB. Fototipia Thomas. ca. 1900

     L’antic convent barceloní de la Mercè, construït al segle XVII, es va fer servir durant l’ocupació francesa de caserna i per breus temporades de presó; va ser reocupat després pels mercedaris; destinat el 1835, arran de l’exclaustració, a casa de subhastes; ocupat de nou per un regiment el 1844 i passat definitivament al Ram Militar l’any següent; destinat llavors en ràpida successió, segons projecte i sota la direcció de l’enginyer militar sevillà José de Aizpurúa a caserna, casino militar i, sobre la marxa, a seu de la capitania general de Catalunya (avui, de la Inspección General del Ejército). És a dir, que n’havia vist de verdes i de madures. I un dels seus dies negres va ser sens dubte el dimecres 29 de juliol de 1891.
     La cosa va començar de matinada quan un carruatge va atropellar just al davant de la façana al passeig de Colom, no tan monumental encara com la coneixem avui gràcies a la reforma feta el 1929 per l’arquitecte municipal Adolf Florensa, un noi de 14 anys, natural de Valls i sense domicili, que hi dormia i que va morir a la poca estona a la casa de socors del districte de la Llotja, on se l’havia traslladat.
     I va continuar pels volts de quarts d’onze del matí quan, al seu interior va tenir lloc un atemptat contra el capità general interí envoltat d’estranyes circumstàncies.

Els protagonistes
     L’autor dels atemptats pertanyia a la classe de tropa. Es tractava de Joaquim Gironès i Arquer, nat a Canet de Mar el 8 de gener de 1870 i el petit de quatre germans; fill de Llorenç Gironès Cabrís, canetenc i teixidor d’ofici, i de Joaquima Arquer Casademunt, d’Arenys de Mar; que havia estat quintat a l’ajuntament de la vila dies després de fer els 20 anys i en possessió ja del títol de mestre de primària; incorporat al cap d’uns mesos a l’exèrcit de terra i destinat a la guarnició militar de Barcelona.


Gironès. La Campana de Gràcia, 8-8-1891
     En concret, havia anat a parar a la quarta companyia del primer batalló del regiment Guipúzcoa núm. 57, se l’havia ascendit a caporal i feia d’escrivent a les oficines de Capitania, on era l’encarregat dels ordenances. El 29 de juliol de 1891 tenia, doncs, 21 anys. Noi senzill, alt i ben plantat i de caràcter dòcil, no se li coneixien vicis. La seva gran afició era la música, a la qual dedicava la major part de les hores lliures de servei, interpretant fragments de diverses obres amb una bonica veu de baríton.
     El dels entorxats, era Joaquín de Ahumada y Centurión, nat a Màlaga el 15 de setembre de 1830; aquell juliol tenia, doncs, 61 anys; estava casat en segones núpcies i tenia dos fills. Des del 16 d’aquell mateix juliol, quan feia gairebé set anys que era governador militar de Girona i poc més d’un any i mig que ostentava, sense haver canviat de destí, el grau de general de divisió, substituïa interinament en les seves funcions el capità general de Catalunya, Ramón Blanco y Erenas, primer marquès de Peñaplata, que havia marxat a Puigcerdà per passar-hi el fort de l’estiu.

Els fets
     Seia el general Ahumada davant la taula de treball del seu despatx de Capitania, amb el seu ajudant el tinent coronel Parera dret al davant mentre, a fora, a la sala contigua, diversos caps i oficials feien temps esperant l’ordre del dia, quan un jove vestit de paisà va entrar sense previ avís per la porta excusada de la gent de confiança, situada al darrere i a un costat d’on seia el general, va avançar una passa cap a ell i, sense dir ase ni bèstia, va engegar-li un tret amb el revòlver de butxaca que empunyava, causant-li a l’hemitòrax dret una contusió i una lleu ferida a la pell.
     L’ajudant Parera, que s’havia llançat a aturar l’agressor, va rebre al seu torn una bala que li va impactar a l’hemitòrax esquerre sense fer ferida, però sí un fort cop de resultes del qual l’home va escopir sang.
     Atès que no hi havia cap facultatiu a la caserna, tots dos lesionats serien atesos al cap de poc per dos metges vinguts expressament: el doctor Corominas, de la Casa de maternitat, i el doctor Andreu i Serra, de la casa de socors del districte de la Llotja, potser el mateix que hauria vist morir el xicot de Valls que he esmentat abans.
     Fos com fos, un cop comès l’atemptat, el caporal (que havia desertat feia 3 dies: ja diumenge 26 havia faltat a la llista), va fugir pel mateix lloc per on havia vingut cap a les dependències interiors, però perseguit pels oficials, alertats per les detonacions, de seguida se’l va reduïr, no sense que oposés molta resistència, i arrestar. Aleshores, segons la premsa, les seves primeres paraules van ser:
     –Sí, yo he sido, pero…
     Cap a quarts de dues, lligat braç a braç amb una corda, se’l va traslladar tal com anava, amb un vestit senzill i un barret de palla, als calabossos de la caserna de Jaume I, al Parc, on va quedar incomunicat.
     –Sí, yo he sido, pero…
     Quantes motivacions podien arribar a cabre en aquests punts suspensius? Doncs pel cap baix tres.

Versió oficial: arravatament davant l’anunci d’una mesura lesiva
     L’endemà de l’atemptat, dia 30, es va iniciar a les cinc de la tarda el procediment sumaríssim.
     Fiscal militar encarregat de la instrucció del sumari, el comandant Enrique Marzo. President del Consell, el coronel del regiment Guipúzcoa Pelai Fontseré i Vallès. Fiscal, Trinidad Casquete. Defensor, el capità d’artilleria Manuel Moncada Soler. Hi va ser present, com a testimoni, el general Hernández, a qui se li havia ofert formar part del Consell, cosa que havia declinat.
     Es diu al sumari, segons la premsa,[1] que els antecedents del reu i els informes sobre el seu capteniment eren satisfactoris.
     Que va confessar que havia comprat el revòlver el diumenge 26 de juliol.
     Que va sostenir que únicament havia disparat un tret contra el general, contra el qual –va dir, sempre segons la premsa–, no tenia cap ressentiment.
     I, finalment «manifiesta como causa del atentado, que habiendo desaparecido el domingo último un par de botas pertenecientes á un oficial, acusósele de negligencia en su vigilancia ante los demás ordenanzas de la capitanía, amenazándosele con enviarle á su batallon.
     »Esta amenaza, que de realizarse le impedía continuar sus estudios musicales, ofuscóle hasta el punto de inspirarle su fatal determinacion.»

Versió de la defensa i altres bons samaritans: bogeria
     1) De l’advocat defensor, segons sembla.
     2) D’alguna premsa:
     En Gironès, amb «lo seu temperament impressionable y desequilibrat, ja’n tenia prou y massa pera perdre’l senderi, per ofuscarse, per desertar…» «La disciplina militar no se sosté fusellant á un pobre boig.» (La Campana de Gràcia).
     «Fue locura y no maldad lo que impulsó á Gironés á la comisión de su crímen y… es mas digno de un manicomio y de un médico alienista, que de un presidio.» (El Crucero).
     3) D’alguna bona ànima:
     Com el prevere canetenc Ferran Roig, que en va ser professor i que «asegura formalmente que durante los estudios de Gironés dió éste repetidas veces muestras de perturbación mental.»
     O com el professor Francesc d’A. Vigas Rigau, de l’Escola Normal de Mestres de Girona, que en carta al director de La Publicidad afirma que «durante los dos años que el desgraciado Gironés estudió en esta Normal [dos anys era la durada total de la carrera]… en varias ocasiones [va ser] el juguete de algunos de los traviesos pensionistas que en aquel entonces honraban este Colegio.
     »Esto no quita que su conducta fuese ejemplarísima.
     »Mañana cumplirá ocho días que comió en nuestra compañía, tarareó en la mesa un ária, manifestando estar ahora encariñado con la música religiosa… y… yo le veía tan chiflado como siempre.»
     4) De la majoria dels qui van demanar-ne l’indult, com ara el popular bisbe de Barcelona, Jaume Català i Albosa, que havia tramès el següent telegrama a la reina regent Maria Cristina d’Habsburg, coneguda popularment per Doña Virtudes, aleshores d’estiueig a Sant Sebastià:
     «El Obispo de Barcelona pide á V. M., con lágrimas en los ojos, perdone la vida al cabo Joaquin Gironés, natural pueblo vecino al de mi nacimiento [el bisbe era d’Arenys de Mar], constándome que de niño siempre tuvo razon estraviada, y lo prueba el atentado cometido contra el general Ahumada, que nada absolutamente le hizo.»
     I possiblement també de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, molt vinculat a Canet, d’on eren la seva mare i la seva esposa, que entre altres gestions va enviar un telegrama al segon marquès de Comillas, el totpoderós Claudi López, perquè interessés l’indult del processat.
     La hipòtesi de la bogeria, conforme als telegrames encreuats l’1 d’agost entre el capità general Blanco i el ministre de la Guerra, se sotmetria al parer d’una comissió de metges alienistes (els doctors Parés, Domingo i Altabàs), que el van tenir en observació a l’Hospital Militar des de mitjan setembre d’aquell 1891 fins al 14 d’abril de l’any següent, quan van emetre un dictamen a què faig referència més endavant.

Versió popular: una proposició indecent (100 anys abans de la pel·lícula homònima)
     «Una nova tesi –afirma Antoni Cruanyes– es va anar obrint camí: el caporal… havia estat agredit sexualment de forma repetida pel militar i no havia fet altra cosa que defensar-se!...
     »Aquesta va ser la tesi que bona part de Canet va fer-se seva…»
     Més circumstanciadament, el periodista exiliat Amadeu Buscató, traspassat a París el 1974, relata:
     «En arribar a la Capitania General, el xicot no s’explicava per què el senyor Ahumada era tan amable amb ell i que li haguessin donat tan de pressa els galons vermells de caporal. Com quedava meravellat que cada dia anés acostant-se més a la la Sala del Tron o de les habitacions privades de “mi general”, al punt que més d’un cop, quan l’enorme treball de la prima autoritat de Catalunya el deixava sense feina oficial, l’havia convidat a prendre café i fumar un bon “havà”, com si fos de la familia. A mesura que passaven les setmanes, el café i el cigar eren ascendits a l’honor de dinar plegats el capità general i el simple caporal, sense, però, prescindir del café, conyac i la bona manera de fumar. I aviat el dinar ascendí a l’honor de sopar, fins arribar l’hora del ressopó, temps durant el qual Ahumada contava a Gironès la seva història militar i el per què els dies de gran gala duia tantes medalles. El general havia fet matar qui sap els rebels de Cuba i Filipines, els moros del temps del general Gargallo, sense comptar els carlins que havia empaitat durant la tercera carlinada, sense caçar-ne, però, mai cap, per tal com “Don Carlos VII era todo un caballero” i feia d’allò més goig i estralls en els cors de mares i filles que se’l miraven de prop, mentre altres s’havien d’acontentar d’admirar-lo en fotografía o auca de rodolins tirada a dos colors.
     »I com que en aquest món tot va lligat una cosa de l’altra, vet aquí que una matinada d’un ressopó tan allargassat que tocava ja amb la xocolata o el café amb llet del desdejuni, tot el senyor capità general de Catalunya que proposa al caporal de ficar-se al llit amb ell.
     »El Gironès va fer un bot com si fos de goma i no es va trencar el cap contra el sostre perquè es veu que és veritat que la Verge de la Mercè és la patrona de la capital de Catalunya.
     »En tornar a tocar de peus a terra, Gironès va exclamar:
     »–Mi general, aquí estamos dos, pero sólo uno es un degenerado: Su Excelencia, no yo.
     »Amb la qual cosa es van acabar els dinars, els sopars, els ressopons, els cafès, les copes de conyac, els cigars, però Gironès no va anar a Montjuic per manca de respecte al capità general sinó que es va veure obligat a engolir més saliva que la que pot cabre al canó d’un home. Les amabilitats d’abans van venir seguides dels més inesperats adjectius: “ese bruto”, “esa bestia”... I quan no trovaba un paper, tot el senyor capità general deixava anar, com si al despatx de la primera autoritat de Catalunya hi hagués cadira per a pobre caporal: “Aquí las manos de ese hijo de puta”.
     »El cinisme d’Ahumada arribava al punt de trobar la manera de quedar-se amb el relegat a fer de criat negre:
     »–“¡Dímelo otra vez si tienes pelotas!
     »Fins que un dia el Gironès va engegar dues bales contra el capità general. No el va tocar, però Gironès tenia ja ben bé a l’esquena el Consell de guerra. La cosa va moure el seu soroll a Barcelona, bé que no es van fer públiques les inclinacions del capità general. El malaurat Gironès fou presentat com un desagraït i solament li van demanar la pena de mort, confirmada pel Tribunal, pel propi capità general i per Madrid, per tal com hi ha actes que no es poden tolerar de cap de les maneres.
     »Tot amb tot, Barcelona i Catalunya en bloc, ajudades per alguns diaris de Madrid –no cal dir republicanots o cosa pitjor encara– van discrepar de la sentència que hauria estat més just d’aplicar al bacó que es donava per ofès. Foren tantes les peticions o telegrames i els plecs de signatures enviats a la presidencia del Consell de ministres, que el Govern es va veure obligat a aconsellar a la reina Maria Cristina de valer-se del dret de gràcia i, en comptes de ser afusellat el pobre Gironès va haver d’agrair que sols li apliquessin la pena de cadena perpètua. I com aclareixo més amunt [fou] indultat per segona vegada al cap de vint-i-sis anys.»

A Montjuïc
     Prop de les 7 de la tarda del 30 de juliol, va arribar de Puigcerdà –on, com ja he dit, estiuejava–, el general Blanco amb dos ajudants, i, després de saludar els caps i oficials de la guarnició, com també l’alcalde Manel Porcar i Tió, que havien anat a rebre’l, es va adreçar al govern militar per visitar Ahumada, que acabava de deixar el llit, ja millorat.
     A quarts de dotze de la nit del 30 de juliol, el capità general va firmar la sentència d’en Gironès, que era de doble pena de mort –una per cada delicte d’insult d’obra a superior en actes del servei d’armes– i s’havia d’executar als fossats del castell de Montjuïc l’endemà passat a les sis del matí.
     Poc després de les dotze de la nit, serè i ignorant de la sentència que pesava sobre ell i que no se li comunicaria fins a l’últim moment, el reu entrava al castell de Montjuïc fortament lligat i en un carro del seu regiment, escortat per una vintena de soldats.
     L’endemà, ja a les cinc de la tarda, mentre plovia a bots i barrals i tronava i llampegava, van arribar al castell en un faetó tirat per tres cavalls el pare del reu, un germà i uns amics de la família, que van demanar l’autorització necessària per visitar el sentenciat. Un cop obtinguda per al pare, el germà i un tercer, el grup va avançar per la plaça d’armes cap al primer angle a mà esquerra, a l’extrem d’un corredor en pendent, on era el calabós, que donava al mar. I mentre els uns quedaven a fora, els altres hi van entrar. La reunió familiar, per cortesia del governador de la plaça, general de brigada Fernando Muñoz Maldonado, va durar exactament un minut i dotze segons.
Entrada principal al castell de Montjuïc. Foto de Tara Kathleen Mullally
    Poc abans de les vuit del vespre, davant el general governador, el jutge instructor i altres persones, el secretari del consell de guerra li va llegir la sentència al reu, que va firmar la notificació, a continuació de la qual cosa el van portar a la sala destinada a capella, el pas previ a l’execució, i li van fer saber que podia demanar els auxilis que necessités compatibles amb la seva situació. Allà, estirat en un llit fora de la reixa que tancava el presbiteri, als volts de mitjanit, va rebre la visita del vicari general castrense Pedro de Alcántara Figueroa i uns altres quatre capellans castrenses.
     Mentrestant, es multiplicaven els telegrames en petició de l’indult, però a la nit semblava perduda tota esperança. Joaquin Álvarez de Toledo, duc de Medina Sidonia, per exemple, a les 22,00 hores, en contestava un del bisbe barceloní des de Sant Sebastià:
     «Recibido por S. M. el telegrama de V. E. me ordena le conteste que el Consejo de Ministros, después de detenida deliberación no ha creído posible aconsejarle el indulto. Lo que pongo en su conocimiento expresándole la profunda pena de S. M.»
     Ara bé, a les 2,40 de la matinada de l’1 d’agost el capità general, marquès de Peñaplata, va fer enviar el següent telegrama oficial al ministre de la Guerra, Marcelo de Azcárraga:
     «Habiéndose presentado el Obispo de esta diócesis manifestándome le consta por ciencia propia que el cabo del regimiento infantería de Guipúzcoa Joaquin Gironés, condenado á la pena de muerte en Consejo de guerra celebrado anteayer, ha padecido enagenación mental, y que supone que, bajo la acción del mismo padecimiento, pudo haber cometido el delito por que ha sido sentenciado, creyendo digna de tenerse en cuenta tan grave manifestación y que sería muy conveniente á los altos fines de la justicia aclarar convenientemente ese extremo, someto el asunto á la consideración del Gobierno de S. M., proponiéndole, por los motivos expuestos, la suspensión de la ejecución de la sentencia.»
     Minuts després de les 3,00 el ministre Azcárraga contestava:
     «Recibído telégrama de V. E. en el que me manifiesta las dudas suscitadas acerca de la enagenación mental que ha padecido el cabo Gironés, según afirma el Sr. Obispo de esa diócesis, y teniendo en cuenta que V. E. mismo las comparte y considera oportuno suspender la ejecución de la sentencia de muerte dictada contra aquél, pidiéndome autorización para ordenarlo, puede V. E. proceder conforme propone, á fin de que se practique la información correspondiente, mediante el reconocimiento facultativo del reo y las demás diligencias conducentes á justificar el estado de sus facultades intelectuales.»
     Ja a aquelles hores, mentre al pobre Gironès se li comunicava oficialment que s’havia suspès l’execució i se l’acompanyava de tornada al calabós, periodistes i grups de curiosos feien camí Montjuïc amunt –un camí ben costerut– cap a la mola fosca del castell, com el va fer també amb penes i treballs un carro del regiment a què pertanyia el reu i que duia el taüt que li estava destinat. Nombroses parelles de la guàrdia civil hi patrullaven a peu, embolcallats tots ells en els seus capots i amb la carrabina a l’espatlla.
     Finalment, a tres quarts de quatre, amb els primers fulgors de l’alba, un xerric de cadenes i un cop sord del pont llevadís en caure, va precedir la sortida per la porta principal d’un grapat de militars, capellans, seglars. I amb ells va volar de boca a orella la notícia que el reu estava indultat. Però no: ja hem vist que es tractava d’una mera suspensió.

La llarguíssima penitència
Maria Cristina d'Habsburg. Oli de
 José Bartolomé Llaneces.
Senat d'Espanya
    Per a un primer indult, parcial, caldria esperar al reial decret de 15 d’abril de 1892, vigília aquell any de Divendres Sant, en què la reina regent, Maria Cristina, commutava la doble pena de mort imposada al caporal per la immediata de reclusió militar perpètua. Això passava l’endemà que el fiscal rebés l’informe mèdic sobre les facultats mentals d’en Gironès.
     I què era, doncs, el que havien conclòs els metges?
   Que en Gironès no tenia antecedents hereditaris que poguessin fer concebre la sospita que fos un desequilibrat, un ésser congènitament anormal. No tenia antecedents individuals que acreditessin en ell alteracions congènites accidentals no atàviques, ni defecte de desenvolupament extrauterí. No oferia caràcters antropològics dels que són considerats com a expressió somàtica d'anormalitat psicomoral. Tampoc no hi percebien defectes funcionals psíquics parcials que donessin lloc a estats escassament conscients. I, per acabar, no observaven anomalies en les seves activitats psicomorals que forçosament haguessin de motivar estats conscients falsos (és a dir, no hi trobaven res digne d’esment); havent de reconèixer, però, que, tot i que en ell les activitats reflexives no eren pas anormals, tampoc assolien un desenvolupament perfecte, distorssionant-ne a més el funcionament l'acció que hi exercia l'exageració dels sentiments egoistes i, en particular, la seva susceptibilitat moral.
     En resum, els metges havien encès un ciri al diable i un altre a Sant Miquel: el seu parer era que abans, durant i després de l'atemptat tenia en Gironès plena consciència dels seus actes, però atès allò tan introduït amb calçador del “desenvolupament imperfecte de les activitats reflexives”, la seva responsabilitat s’havia de considerar una mica atenuada.
     Fos com fos, deslliurat ja del terrible pes de la sentència, en Gironès compliria els seus primers anys de condemna a la fortalesa de la Mola (Maó), d’on passaria a altres presidis, si més no al penal de Cartagena, on devia obtenir permís per casar-se “amb la màrtir que l’estimava” –en expressió d’en Bernadó–, i més endavant al del Dueso (a Santoña, Cantàbria).
     Diverses van ser les peticions d’indult total i diverses les denegacions, com ara les que transcric a continuació in extenso:
     «Excmo. Sr.: En vista de la instancia promovida por el confinado Joaquín Gironés Arquer, en súplica de conmutación de la pena de reclusión militar perpetua que se halla extinguiendo por los delitos de insulto de obra á superior en actos del servicio de armas, el Rey (q. D. g.), de acuerdo con lo expuesto por V. E. [capità general de Catalunya] en escrito de 14 de diciembre último y por el Consejo Supremo de Guerra y Marina en 29 de mayo próximo pasado, se ha servido desestimar la petición del recurrente.
     »De real orden lo digo á V. E. para su conocimiento y demás efectos. Dios guarde á V. E. muchos años. Madrid 20 de junio de 1907.
     »[Firmat:] El general encargado del despacho, Nicasio de Montes.»
     «Excmo. Sr.: Vista la instancia cursada por V. E. [capità general de Catalunya] á este Ministerio [de la Guerra] con escrito de 6 de mayo último, promovida por la esposa del confinado en la prisión aflictiva de Cartagena, Joaquín Gironés Arqués [sic], en súplica de que á éste se le haga aplicación de los beneficios del real decreto de indulto de 17 de mayo de 1902, el Rey (q. D. g.), de acuerdo con lo expuesto por V. E. en su citado escrito y por el Consejo Supremo de Guerra y Marina en 14 del mes próximo pasado, se ha servido desestimar la petición de la recurrente.
     »De real orden lo digo á V. E. para su conocimiento y demás efectos. Dios guarde á V. E. muchos años. Madrid 1º de julio de 1912.
     »[Firmat:] Agustín Luque [ministre].»
    El 1916, any d'eleccions generals, les coses es van començar a moure. Amb la primavera, el diari barceloní El Diluvio va engegar, o donar suport a, una campanya pro indult, per adherir-se a la qual i felicitar de passada el flamant director d’aquell diari, Josep Miró, el periodista Josep M. Pascual, d’Arenys de Mar com el bisbe Català, va publicar a La Publicidad una carta oberta datada el 15 d’abril («Con gran satisfacción me he enterado de la campaña que se lleva a efecto para solicitar el indulto del excabo Gironés, quien hace muchos años sufre horrible condena para espiar unos segundos de obcecación al atentar…»). El mateix dia, l’ajuntament de Canet n'interessava l'indult al ministre de la Guerra. També l’ajuntament de Badalona, en sessió ordinària del 5 de juny presidida per l’alcalde Josep Casas, es va adherir a la campanya que en demanava l’indult a proposta del regidor García. El 18 de desembre, en fi, en el capítol de precs i preguntes de la sessió d’aquell dia del Senat, va ser Pere Rahola i Molinas, de la Lliga, que hi ocupava un escó, qui en va demanar l’indult.
     Finalment, el 23 de gener de 1917, el Diario Oficial del Ministerio de la Guerra, a la seva “Seccion de Justicia y asuntos generales”, reproduïa el següent comunicat:
     «Excmo. Sr. [capità general de Catalunya]: El Rey (q. D. g.), de acuerdo con el Consejo de Ministros, ha tenido á bien conceder al recluso de la Colonia Penitenciaria del Dueso, Joaquín Gironés Arqués [sic], indulto del resto de la pena de reclusión militar perpetua que se halla extinguiendo.
     »De real orden lo digo a V. E. para su conocimiento y demás efectos. Dios guarde a V. E. muchos años. Madrid 22 de enero de 1917.
     »[Firmat: Agustín] Luque [ministre].»
     Es va tractar, doncs, d'un indult total i particular, notícia que recollia La Vanguardia de 25 de gener. Tres dies després, l’ajuntament de Canet en sessió ordinària, havent rebut telegrama de la Comissió pro-indult de l’excaporal Gironès que els feia saber aquest extrem, acordava:
      «…Que se dirija atenta comunicación al Mayordomo Mayor de Palacio para que tramita a S. M. el Rey el más profundo agradecimiento por la grácia concedida.»
     El beneficiari mateix expressaria el seu agraïment a la corporació municipal barcelonina per la cooperació prestada en l’obtenció de l’indult, segons comunicació que es va llegir en sessió, presidida per l’alcalde Manuel Rius, segon marquès d’Olèrdola, del 8 de març de 1917.
     Excarcerat, doncs, i amb quaranta-set anys dels quals havia passat vint-i-cinc a presons militars, va tornar al seu Canet nadiu on, al peu mateix de l’estació del tren, va ser objecte de la rebuda que s’atorga als herois.


Fonts:
     Premsa de l’època.
     Diario Oficial del Ministerio de la Guerra.
     Gaceta de Madrid.
     Guía Oficial de España 1891 (Anuario histórico-estadístico-administrativo), Madrid, impr. Manuel Minuesa de los Ríos, 1891.
     Bernadó, Engabiats [blog Internet]. De l’obra autobiogràfica d’Amadeu Bernadó i Calcató, Els Engabiats. 8 d’octubre 2005 [citat 12-6-2013]. Disponible a: http://engabiats.blogspot.com.es/
     Antoni Cruanyes Becana, “El caporal Jaume Gironès”, El Sot de l’Aubó, 2004, núm. 8.
     Instituto Salazar y Castro, XV Congreso Internacional de las Ciencias Genealógica y Heráldica, Madrid, 1982, t. II.




[1]  “Segons la premsa” perquè malauradament no he tingut accés a la instrucció de la causa. El coronel cap de la secció d’Asuntos Generales, de la Jefatura de la Inspección General del Ejército, Sr. Luis Javier Juste Pérez-Slocker, va acusar rebuda el passat 4 de juny de la meva sol·licitud de consulta de l’expedient. I fins avui.

dilluns, 20 de maig del 2013

La Fira de Bellcaire. Una història barcelonina

Venedors dels Encants. 1955. Foto: David de Moragas Maragall. Font: El Periódico

      L’Associació de Venedors del barceloní Mercat de la Fira de Bellcaire, popularment els Encants Vells, assegura en el seu web[1] que «la Fira de Bellcaire és un dels mercats més antics d’Europa. Des del segle XIV és un exemple del dinamisme comercial de Barcelona», cosa que recull la Viquipèdia. I això és cert i no és cert alhora, i dóna peu a un comprensible malentès, com el d’aquella guia digital del lleure que diu: «Desde el siglo XIV se conoce a Els Encants Vells como la Fira de Bellcaire...»[2] Ep! Alto les seques!
      Passa que el nom oficial avui de Mercat de la Fira de Bellcaire engloba dos mercats de costums i tipologia diferents.
      D’una banda, els Encants, que s’obrien dilluns, dimecres i divendres no festius i en què sempre s’ha subhastat per mitjà de corredor públic gènere en lots procedent d’embargaments i liquidacions, però també s’ha venut en parades particulars mobles i coses usades o noves amb tares, fent l’encant a la inversa: «Als Encants el corredor o encantador proposava i els que desitjaven comprar oferien, mentre que a les parades, era el venedor qui donava el preu i l’anava baixant segons les seves conveniències.»[3]
      D’una altra banda, la Fira de Bellcaire, que se celebrava els diumenges i festius i en què es venia, especialmente per part de drapaires i ferrovellers ambulants, trastos de poca estima.
      Pel que fa als orígens dels uns i de l’altra estan molt separats en el temps, i en tant que l’afirmació que es remunta al segle XIV és vàlida si es refereix als Encants, no ho és si es predica de la Fira.

Naixement de la Fira
      La construcció de la Ciutadella, que va seguir a la derrota de 1714 davant les tropes hispano-franceses del duc de Berwick, va donar lloc a una resituació gradual de l’eix urbà cap a la Rambla, el tram inferior de la qual, des del convent dels trinitaris descalços (solar del futur Liceu) fins a les Drassanes, es convertia en un passeig molt transitat, mentre la zona del mercat de la Boqueria, llavors simples barracots en els marges entre el carrer Canuda i el convent de Santa Madrona, dels caputxins (convertit el 1856 en plaça Reial), feia d’espai divisori entre dues zones com més va més diferenciades.
      Sota l’ocupació francesa de 1808-1814, el teatre dit de la Santa Creu (més endavant Teatro Principal), degà dels teatres espanyols, davant per davant del portal dels Escudellers, les botigues d’articles de luxe i els nombrosos cafès del tram inferior del passeig, remodelat de feia poc amb una andana central elevada, enrajolada amb un paviment semblant al que es feia servir en els terrats i protegida per una balustrada, i, a un nivell més baix, dos terraplens laterals destinats a cavalleries i vehicles,[4] i, si es vol, la incautació del col·legi de Sant Pere Nolasc, dels mercedaris, per instal·lar-hi la direcció de la policia, van convertir aquest espai en el passeig de moda de la ciutat.
L'Estudi General, al capdamunt de la Rambla. Gravat.
Arxiu Fotogràfic de la Universitat de Barcelona
      Va ser més amunt el paritori d’«un mercat de mobles, robes i trastos vells, en competència amb els Encants»:[5] en concret les voreres del terraplè malairós amb dues fileres d’arbres que era la Rambla dels Estudis, des del palau Moja (Portaferrissa) fins al portal de Santa Anna, on començava l’Estudi General, un gran edifici de planta i pis que havia albergat la universitat suprimida per Felip V i que ocupava tot Canaletes fins a la muralla, convertit en caserna.
      Aquella mena de claveguera comercial de seguida seria batejada pels barcelonins, «en sentit irònic, “fira de Bellcaire”»,[6] nom que no té res a veure amb el “vell caire” dels objectes que s’hi posaven a la venda, sinó amb el fet que al municipi francès d’aquest nom (Beaucaire), situat al departament del Gard, regió de Llenguadoc-Rosselló, d’ençà del segle XIII i fins a la segona meitat del XIX se celebrava del 22 al 28 de juliol una fira anyal que aplegava una gentada vinguda dels quatre punts cardinals, cosa que no era evidentment el cas del patètic mercat barceloní.

Prohibició (fallida)
      Un any i mig després de la sortida dels francesos de la ciutat, el 22 de gener de 1816, el nou governador militar i polític, granadí de ressonants cognoms i títols pomposos, disposava la supressió de la fira ja coneguda, diu, «con el nombre de Belcaire» [sic]. El Diario de Barcelona en reproduïa el pregó:
      «D. Andres Perez de Herrasti y Pulgar, Viedma y Arostegui, Guzman, Fernandez de Córdoba, Gran Cruz de la Real y militar órden de San Hermenegildo; Caballero de la Lis de Francia; Condecorado con las insignias de Ciudad Rodrigo, Tarancon, Tamames y la del sufrimiento por la Patria, Teniente general de los Reales Exércitos, Gobernador Militar y Político de esta Plaza de Barcelona y su distrito, Presidente de la Junta Municipal de Sanidad de ella, y Juez protector y conservador de su Teatro y Capitan general interino de este Principado Etc. Etc.
      La diaria reunión de Prenderos y Ropavejeros en el tramo de la casa llamada de Moya, al quartel de Estudios de esta ciudad, poniendo venal alhajas, ropas y todo menage, es verdaderamente una feria ó mercado que introducido durante la ocupacion de esta ciudad por las huestes enemigas ha seguido despues sin ninguna autoridad; y ademas de ser una infracción de la ley 1ª tít. 7, lib. 9, de la Novísima Recopilacion es perjudicial á la buena policia por enseñar la experiencia que las expeditas compras y ventas que alli se hacen […] es una dificultad y embarazo para el Gobierno y Tribunales de justicia quando tratan de buscar y probar la identidad de la cosa robada y vendida en dicho modo; porque entrada en poder de aquellos Ropavejeros y otros traficantes en este pernicioso comercio, procuran luego desfigurar ó obscurecer la forma de la prenda sospechosa ó que crean robada; y despues de tomados los informes que he creído del caso en decreto de diez y siete del corriente, he mandado la expedición del presente pregón: por el que ORDENO en primer lugar: que desde el dia inmediato siguiente á su publicación cese la indicada feria conocida ya con el nombre de Belcaire, quedando prohibido á toda persona de cualquier calidad, clase ó condicion que fuere sacar en el indicado parage cosa alguna venal ni obstruir aquel paso […]. Y para que venga á noticia de todos á quienes toque y nadie pueda alegar ignorancia, se imprimirá, publicará y fixará el presente pregón por los parages públicos y acostumbrados de esta ciudad y poblacion de su Barceloneta en la forma ordinaria. Dado en Barcelona á los veinte y dos dias del mes de Enero de mil ochocientos diez y seis. = Andres de Herrasti = Por mandado de S. E., Josef Ignacio Lluch, escribano. = Lugar del Se+llo = Registrado.»[7]
      Una cinquantena de dies després (12 de març), la mateixa autoritat reblava el clau:
     «Todo prendero ropavejero y demás personas de ambos sexos que se dediquen en el tráfico de comprar y vender muebles y menage, ropas y alhajas […], lo tengan todo precisamente dentro sus propias casas sin poderlo sacar más allá del umbral de ellas salvo en la plaza de los encantes [és a dir, de Sant Sebastià, per l’església construïda el 1507 i dedicada al sant d’aquest nom, també dita plaça del Vi; avui, d’Antonio López], como se ha acostumbrado de tiempo inmemorial en los dias de almoneda pública […], donde podrá feriarse como hasta ahora ».[8]

Mercat de la plaça de Sant Sebastià.
Autor: Martí Alsina, c. 1869.
Museu Pau Casals del Vendrell
      Notícia indirecta que, transcorreguts sis anys, els bans anteriors havien esdevingut paper mullat, la dóna un edicte de 29 de gener de 1822 dels alcaldes constitucionals de la ciutat[9] pel qual manaven que tant les parades dels Encants de la plaça de la Constitució (avui, de Sant Jaume), que es muntaven en el sector situat davant el carrer de la Ciutat,[10] i plaça de sant Sebastià, com de la Fira, a la Rambla, s’havien de traslladar «desde hoy mismo y situarse en el parage nombrado puente den Biromba[11] [...] en el intermedio de la primera línea de árboles del paseo nuevo [el Passeig Nou de l’Esplanada],[12] y las casas del Rech [un sequiol per on s’escolaven les aigües sobreres del Rec Comtal], [convent de] san Agustin viejo y Pastím.»[13]
      Trenta anys després, els Encants continuaven tenint lloc a l’antiga plaça de Sant Sebastià i al llarg del carrer del Consolat, tot i que ja no a la plaça de Sant Jaume, mentre les parades de roba usada, quincalla i andròmines de la fira de Bellcaire, que sí havien complert la disposició municipal de traslladar-se a l’Esplanada, creixien com els bolets i s’anaven expandint cap al sud fins a arribar al Bornet, un petit mercat accessori establert a l’extrem del Born, a tocar de la vorera de les cases, «sitio que creemos mas á propósito que no á la inmediación del paseo.»[14]

Els Encants i el mercat de Sant Antoni. Font: jordipostales
Provisionalitat i nomadisme
      El 1865 la Fira de Bellcaire es trasllada a la Ronda de St. Pau, en lloc pràcticament despoblat. El 1880, any de l’Exposició Universal, s’instal·la a la Ronda de Sant Antoni, encara sense urbanitzar, d’on es trasllada de nou el 25 de novembre de 1882 (sembla que només en part), al llarg del carrer d’Urgell,[15] a partir del mercat monumental de Sant Antoni, metàl·lic i d’estil modernista, dit del Pedró i inaugurat aquell mateix any.
      Poc després, durant els preparatius de l’Exposició Universal, que se sabia que havia de constituir destinació favorita d’un incipient turisme de masses, i atès el cèntric indret de la ciutat que ocupaven els Encants (el seu enclavament tradicional de la plaça de Sant Sebastià i carrer del Consolat), l’ajuntament se’n va plantejar el trasllat. I a finals de 1885 hi va haver una iniciativa particular per construir un edifici destinat a allotjar-los, juntament amb la Fira de Bellcaire. Com explica la premsa:
      «Don Gabriel Ferrer ha acudido al Excmo. Ayuntamiento en súplica de que se le autorice para levantar un edificio destinado á la venta de objetos y géneros de lance y subastas, en parte de la manzana rodeada por las vías Salón de San Juan [Pg. Lluís Companys], Pallas [tram de Pallars que avui porta el nom de Buenaventura Muñoz], Almogávares y Roger de Flor, sustituyendo á los “Encantes” y “Bellcaire”, que se sitúan actualmente en la plaza de San Sebastián y calle del Consulado la primera, y calles de Urgel y Ronda de San Antonio [encara!], la segunda.
      »La construcción se levantaría sobre terrenos propiedad del Excmo. Ayuntamiento, terreno destinado á solares para vender procedentes de los glacis de la ex-Ciudadela, y ocuparía una superficie de más de cinco mil metros. Este perímetro estará cercado con paredes de ladrillo y pilares intermedios. En el centro de cada uno de los lados habrá una puerta de acceso al interior del local y en el centro se levantará un elegante kiosko destinado á la Inspección y Administración.
      »Este kiosko estaría levantado sobre el plan-terreno de manera que permitiese el paso por debajo del mismo, sin privar así ni el tránsito ni la visualidad.
Los puestos serían de dos clases: cubiertos y descubiertos. Pertenecerían á los primeros todos los emplazados á lo largo de la cerca en número de 132, y serian descubiertos todos los del centro, en los que se contarían hasta 440.
      »Para facilitar la distribución, á más de las dos calles centrales á que comunican directamente las puertas opuestas, hay otras calles trasversales, de manera que queda distribuido el local en 20 manzanas iguales de 22 puestos cada una, siendo, por lo tanto, el número total de puestos, entre los cubiertos y descubiertos, de 572.
      »Acompañan al proyecto unas bases económicas, según las que el local pasaría á ser del Municipio al cabo de los diez años de funcionar, sin perjuicio del canon que por cada puesto ocupado pagaría el concesionario al Ayuntamiento.»[16]
      Aquesta iniciativa, aprovada pel consistori, sorprenentment no es va dur a terme. Finalment, per acord municipal de 26 de març de 1888 els Encants, no sense dubtes i protestes dels afectats –els 245 venedors que tenien aleshores–,[17] són traslladats al mateix indret que la Fira. I, cada cop més confosos amb ella, ocuparan amb el pas del temps les voreres dels carrers Tamarit, Borrell i Manso, en els trams més propers al mercat, i sobretot el Passeig de la Creu Coberta (avui Avinguda Mistral, sobre l’antiga carretera de Madrid que, de Sants, entrava a la ciutat pel Portal de Sant Antoni) on es construiran magatzems i barraques d’obra i fusta.
      El 3 de juliol de 1918, l’Ajuntament va acordar l’aplicació de la llei 3.321, de 5-11-1917, que ampliava les disposicions sobre descans dominical i, en conseqüència, va prohibir la venda en diumenge d’objectes d’ocasió, permetent, a canvi, que es fés en dissabte. Això darrer no impediria que:
      «Reunidos los representantes de las entidades encantistas legalmente constituidas, que representan unos seiscientos, han acordado emprender una activísima campaña para que subsista la llamada feria de Bellcaire, para la venta de viejo los domingos por la mañana.
      »Uno de sus principales argumentos es el de que por la penuria por que pasa la clase obrera, es indispensable que pueda aprovechar las mañanas de los domingos, para comprar á bajo precio los objetos y ropas usadas que necesita.
      »Además, exponen que no piden ningún privilegio nuevo, sino que se cumpla estrictamente lo legislado sobre encantes y feria de Bellcaire.»[18]
      Sembla que no hi va haver res a fer i que la norma va ser l’estocada de mort a la Fira com a mercat clarament diferenciat dels Encants.
      El 1928, amb motiu de la nova Exposició Universal que se celebrava l’any següent, va portar força novetats arquitecturals i urbanístiques a la ciutat: es van iniciar les obres per perllongar la Gran Via cap a l’Hospitalet i les de la nova plaça d’Espanya; es va obrir al trànsit el pont de Marina; el ministre de Treball, Eduard Aunós, va posar la primera pedra de les futures Cases Barates al barri de Bon Pastor (districte de Sant Andreu); es va inaugurar el pont falsament gòtic del carrer del Bisbe, obra de Rubió i Bellver…
      I amoïnat el consistori per la mala imatge que donarien aquells mercats ja gairebé indistingibles dels Encants i la Fira en un indret que havia quedat al bell mig de la ciutat, va disposar que la secció de gèneres nous dels Encants continués al voltant del mercat de St Antoni, però que la resta es traslladés a un nou espai liminar:
      «On és ara quasi el centre de la plaça de les Glòries, que llavors se’n deia el Camp del Sidral [amb camps i horts i creuat per diferents ramals de ferrocarril]. S’hi van estar fins al 1931, en què van canviar de lloc a on són avui, però en un espai més reduït, al final del carrer del Dos de Maig, donant les parets a la fàbrica d’insecticides Caubet [annexada al xalet del seu propietari, el marsellès Antoni Caubet] i a la de paraigües de Pío Rubert Laporta.»[19]

El públic dels Encants. 1955. Foto: David de Moragas Maragall. Font: El Periódico

I encara un tercer mercat
      Malgrat tot l’exposat, no penséssim que Encants i Fira van exhaurir sempre l’oferta d’objectes d’ocasió a Barcelona. I ara! De ben antic, revenedors ambulants tipus top manta exhibien els seus mostraris per altres punts no reglamentats de la ciutat –uns quants d’habituals, de predilectes–, si hem de creure la premsa, constituint un tercer mercat espars i sense nom.
      1847: «Hace ya tiempo que en altas horas del día se colocan junto á la fuente en el centro de la plaza del Teatro unos puestos ambulantes de ropavejero en los que se venden objetos de cortísimo valor, y muchas veces de peor aspecto que los que se ponen de manifiesto en el parage inmediato al paseo de S. Juan, en donde se halla establecida la llamada feria de Belcaire.»[20]
      1853: «En los dias festivos lo que sucede en la calle del Hospital es cosa que no se puede ponderar. Esta calle, como se sabe, es de las mas concurridas » y, en aquellos dias, es punto menos que imposible el discurrir por ella, á pesar de su anchura, desde las seis hasta las doce de la mañana. La feria de Bellcaire, que durante la semana tiene lugar en la Esplanada, se traslada en los domingos y otros días festivos á la calle del Hospital. Los traperos, los ropavejeros, los romanceros, los estamperos, los cerrajeros, etc., toman posesión de las aceras en casi toda la longitud de la calle; en medio están los mencionados é inevitables carretones; el gentío que va y viene es, sin interrupción, muy considerable... ¿cómo pasar?... Añádase á todo esto el escándalo que se dá al público colocando en las paredes de las iglesias, y en sus mismas puertas, asquerosas prendas de ropa vieja y otros objetos repugnantes... ¿No habrá un bando de buen gobierno para impedir tanto desmán?...»[21]
      1855: «En la mañana de ayer, sin duda no pasó por allí ningún dependiente de la Municipalidad, la plaza Nueva estaba ocupada por gran número de paradas de trastos sucios, como camas sucias y desvencijadas, vasijas de cocina y para otros usos, no menos asquerosas y otros objetos de igual calaña.»[22]
 
Font del Vell. Foto: J. Martí
Font: Bellezas de Barcelona, 1874
     1855: «
O los vecinos de las inmediaciones de la plaza del Teatro acostumbran muy á menudo vender sus muebles de antaño y hogaño, y si es asi no sabemos como esplicarlo, ó bien aquel sitio, uno de los mas públicos de la ciudad, está destinado por ciertos traficantes en trastos viejos á servir de depósito de estos. Raros son los dias de la semana que entre el edificio de Correos [al Pla del Teatre, cantonada amb la Rambla][23] y la Font del Vell [a la mateixa plaça][24] no se den á luz por espacio de muchas horas al lado de muebles en activo servicio, innumerables baratijas y objetos mas ó menos repugnantes. ¿Para la venta de semejantes chismes no existe un lugar conocido con el nombre de Fira de Bellcayre?»[25]



[1]  Adreça electrònica www.encantsbcn.com.
[2]  www.lanetro.com/.../els-encants-vells-fira-de-bellcaire-313691.
[3]  Francesc Curet, Visions barcelonines 1760-1860, dibuixos de Lola Anglada, Barcelona, Dalmau i Jover, vol. IV, Els barris de la ciutat, I, 1953, pàg. 231.
[4]  Part central i carrils dels quals, d’ençà de la seva inauguració, se’n va dir respectivamentel terrat” i “el camí”, llocs com és sabut per on ballaven, segons recorda la cançó infantil, el Gegant de la Ciutat, el de l’ajuntament, i el Gegant del Pi, és a dir, el de la parròquia de Santa Maria del Pi, amb les seves parelles.
[5]  Curet, op. cit., vol. II, La Rambla, passeigs i jardins, 1952, pàg. 96.
[6]  Curet, op. cit., vol. IV, Els barris de la ciutat, I, 1953, pàg. 233.
[7]  Diario de Barcelona, 24-1-1816, “Noticias particulares de Barcelona”. Citat de Joan Florensa Jaumandreu, Materials per a una història dels Encants i la Fira de Bellcaire. Recull a càrrec de…, Barcelona, Autor, 2005, pàgs. 17-19.
[8]  Diario de Barcelona, 20-3-1816, “Noticias particulares de Barcelona”. Citat de Florensa, op. cit., pàgs. 19-21.
[9]  Diario de Barcelona, 1-2-1822, “Noticias particulares de Barcelona”. Citat de Florensa, op. cit., pàgs. 23-24.
[10]  Cal tenir en compte que l’església gòtica de Sant Jaume, enderrocada l’any següent, formava un cos sortint que dividia pràcticament l’espai que coneixem com a plaça de Sant Jaume en dues placetes reduïdes, comunicades per un carrer curt entre el frontis del porxo de l’església i la façana del palau de la Diputació (avui, Generalitat).
[11]  «Es llamado así el paso que desde la calle del Rech, frente á la del Sabateret, sale á la de la Explanada, porque antes de edificarse las casas sobre la acequia condal, existía este paso de comunicación formando un puente.» Víctor Balaguer, Las calles de Barcelona: origen de sus nombres, sus recuerdos, sus tradiciones y leyendas…, por… [Barcelona, 1865-1866], Madrid, Imprenta y Fundición de Manuel Tello, 1888, vol. II, pàg. 451.
[12]  «El passeig, en realitat, no tenia nom [..., però] era conegut, oficialment i vulgarment, per passeig Nou o de l'Esplanada, indistintament i, encara, s'afegiren els dos noms per convertir-se en “passeig nou de l'Esplanada”. Alguns havien proposat que se'l denominés “Lancastrin” o “Lancastrino”, com a homenatge al seu iniciador, el [capità] general [Agustí de] Lancaster, i “Herculano” per l'estàtua d’Hèrcules que, per personificar el geni de Barcelona, hom hi havia col·locat, pero cap d'aquests dos noms fou acceptat ni es féu popular. En canvi, fou el poble qui va consagrar el nom de passeig de Sant Joan que va portar per sempre més, fins a la seva desaparició i, encara, per a transmetre’l a la nova via així anomenada i que no té res de comú, ni per la tradició, ni per l’emplaçament, amb el vell passeig. En parlar del passeig de Sant Joan, hom volia indicar “aquell” on se celebrava cada any la revetlla de Sant Joan [...]». Curet, op. cit., vol. II, La Rambla, passeigs i jardins, pàg. 270.
     Sobre la frase feta semblar l’encant del Xato, aplicada «a les coses en desordre i desgavell --diu Amades a Refranyer barceloní [1935], Barcelona, Associació Cultural Joan Amades i Edicions l’Agulla de Cultura Popular, Biblioteca de Tradicions populars, vol. 39, 2008, pàg. 42--, al·ludeix a l’antiga fira de Vellcaire [sic], on es venien desferres i coses velles, establerta a l’antic Passeig Nou, o Saló de Sant Joan, vora de la font monumental de Neptú. El poble la coneixia per la Font del Xato, per tenir l’estàtua el nas aixafat [...]».
[13]  ‘Pastim’, o ‘pastrim’, designava els forns de pa municipals on d’ençà de 1537 els forners havien de pastar i coure el pa de la ciutat. I havien canviat d’emplaçament uns quants cops. Aquí, pel context, es deu fer referència al que funcionava o havia funcionat en dependències del convent de Sant Agustí Vell.
[14]  Diario de Barcelona, de Avisos y Noticias, 15-6-1852, “Barcelona”. Citat de Florensa, op. cit., pàg. 28.
[15]  La Vanguardia, dilluns, 27 novembre 1882, pàg. 3.
[16]  La Vanguardia, dimarts, 19 gener 1886, pàg. 4.
[17]  Manel Guàrdia i José Luis Oyón (amb la col·laboració de Xavier Creus), La formació del modern sistema de mercats de Barcelona, X Congrés d’Història de Barcelona, “Dilemes de la fi de segle, 1874-1901”, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Institut de Cultura, Ajuntament de Barcelona, 2007, pàg. 14.
[18]  La Vanguardia, dimecres, 31 juliol 1918, pàg. 2.
[19]  Jaume Freixa i Giralt, Recull de dades històriques…, p.4. Citat de Florensa, op. cit., pàg. 95.
[20]  Diario de Barcelona, de Avisos y Noticias, 16-12-1847, “Barcelona”. Citat de Florensa, op. cit., pàg. 27.
[21]  El Áncora, Barcelona, 14-5-1853, pàg. 4.
[22]  Diario de Barcelona, de Avisos y Noticias, 10-1-1855, “Barcelona”. Citat de Florensa, op. cit., pàg. 31.
[23]  Correus continuaria en aquest emplaçament fins al 1876, quan es va traslladar a la Casa Gibert, la primera casa de l’Eixample, enmig de la plaça Catalunya, on avui hi ha les dues fonts monumentals.
[24]  La monumental Font del Vell, amb la qual el capità general Castaños va voler embellir la plaça, era a l’indret, poc més o menys, on avui s’alça l’estàtua de Frederic Soler, Pitarra, i la coronava una escultura de Minerva, obra de Salvador Gurri. Però el Vell que els barcelonins hi van veure era una altra escultura dins una de les fornícules de la font, aquesta de Damià Campeny, d’un home gran de llarga barba, de dimensions superiors al natural, que simbolitzava un riu que fertilitza els camps i dóna vida.
[25]  El Áncora, Barcelona, 31-3-1855, “Otra fira de Bellcayre”, pàg. 4.