dijous, 13 d’abril de 2017

La utilitat desconeguda (I)



Trapa actual d'accés a una galeria subterrània d’època moderna.
Font: aliesmataro.blogspot.com.es/2013/05/I-hipogeu-del carrer-barcelona.
Foto: Jordi Tarradelles


INTRODUCCIÓ
Any i mig després que el ministre d’Exteriors de les Espanyes assegurés en un esmorzar-col·loqui (amb vi) que un hipotètic Estat català quedaria fora de la Unió Europea i es condemnaria a vagar per l’espai «pels segles dels segles», la cosa continuava si fa o no fa en el mateix punt. Corrien ja els dies gloriosos de finals d’estiu del 2015 i una enquesta al matí donava majoria absoluta en les eleccions del 27-S a les llistes dels indepes i una enquesta al vespre ho desmentia; la metròpoli atacava per terra, aire i Constitucional, en un context de recentralització peti qui peti, el nacionalisme català; el Dinosaure González afirmava, primer en una carta oberta i després en una entrevista, que sí i que el contrari; el ministre de Defensa feia saber, sense despentinarse, que l’exèrcit no actuaria a Catalunya “si tothom complia amb el seu deure”... En fi.
La veritat és que n’havia sentit a parlar, com algun cop havia sentit explicar, amb el mateix (des)interès, que l’espectre visible de llum, que es descompon en set colors, és només una petita part de les ones electromagnètiques existents. Però va ser just en aquelles dates, potser com a reacció inconscient al bombardeig que patíem d’amenaces i anatemes, quan vaig fer-me veritablement càrrec que hi ha autèntics laberints en el subsòl, travessant els estrats de la memòria de la terra, envoltats de misteri, sumits en la foscor més absoluta i inspiradors per això de neguit i de temor en l'imaginari col·lectiu: coves, avencs, pous de glaç, tàvegues, refugis de totes les guerres, clavegueres, criptes, cellers, termes, mines d’aigua, mines (bèl·liques) i contramines, antigues mines de clot per extreure metall, hipogeus d’inhumació...
I, com cercant un succedani d'úter matern ben a recer de les inclemències de l’època i del furor hispanicus, em van cridar l'atenció sobretot unes galeries excavades que datacions arqueològiques i estratigràfiques han permès datar dins l'edat moderna, presents, gairebé exclusivament, a la meitat oriental de la província de Barcelona, de tipologia específica i associades a cases urbanes, masies, esglésies..., per on s’hi accedeix –o s’hi accedia: n’hi ha que estan ensorrades, o reblertes de terra i pedres–, que va estudiar per primer cop l'enginyer belga Maurice Bröens,[1] i que constitueixen un enigma arqueològic pel que fa a la seva funció primera. D’elles, me n’ocuparé en un seguit d’articles en aquest blog que no puc atendre com voldria, cosa per la qual, aprofitant l’avinentesa, us demano perdó.
I, abans d’entrar en matèria, fent abstracció de la que ara mateix m’envolta en aquest bar trist com la vall de Josafat, dringadissa de gots, seitó amb rovell, olives amb caspa, sobralles, veus dissonants i una mena de música que emana de la tele, encesa in saecula saeculorum, permeteu-me que raoni per què em referiré a l’objecte d’aquest treball amb l’expressió galeries subterrànies. I és que el nom no fa la cosa, oi?, però pretén explicar-la i pot induir a error.
D’entrada vaig excloure el terme caverna, la definició acadèmica del qual és ‘cavitat subterrània natural’ i a continuació cova, que a més de sinònim de l’anterior, té l’accepció de ‘conjunt d’habitacions excavades totalment o parcialment a la roca i destinades a habitatge unifamiliar’, cosa que no podia ser el cas, com veureu més endavant.
Tot seguit vaig pensar a fer servir hipogeu, que és com anomenen molts investigadors aquestes cavitats i que es defineix com a ‘construcció feta per sota (hipo-) del terra (gea-)’, però ho vaig desestimar: d’una banda, per massa genèric i, d’una altra, perquè té a més l’accepció específica de ‘sepultura subterrània’ i no volia prejutjar-ne la funcionalitat.

Un veritable hipogeu (1700-1500 aC). Necròpolis de Cala St. Vicent (Mallorca). Font:
arqueomallorca.com/wp-content/uploads/2015/05/02-necropolis-cala-sant-vicent-02.jpg
Em poso llavors a explorar espluga, que sembla que ve del llatí vulgar speluca, massa a prop per al meu gust de spoliu ‘despulles’, potser perquè en alguna època remota s’hi dipositaven les despulles dels difunts. D’aquí, salvant desnivells i superant passos difícils, passo a gruta, que diu que a través d’unes quantes adaptacions, ve del llatí clàssic cryipta ‘galeria coberta, soterrani’, i ja sabeu que una cripta és un recinte subterrani que normalment es destina a acollir la tomba o les relíquies d’un sant. Per tot arreu, doncs, a falta de poteta, ensenyaven la calavera els morts.
A punt d’acabar tornant al Born, vull dir a hipogeu, topo amb “fresquera”, una de les denominacions d'aquestes galeries pels seus propietaris actuals al costat de «"cova", "soterrani", "mina", "forat", etc. [...] Termes, molt imprecisos, [que] fan ressaltar la manca d'una paraula especial que sens dubte hauria existit si les necessitats domèstiques haguessin originat la cosa. Se sap que en els parlars populars no hi ha cap element del parament casolà, per insignificant que sigui, que no tingui o hagi tingut designació particular.»[2]
Doncs, ves per on, “fresquera” és precisament la nineta dels ulls d’uns estudiosos de casquet bequerut i d'astrolabi. Un terme que es podria acceptar com a animal de companyia, com a particularitat lingüística local, si com diu l’arqueòleg Josep Miret, «El mot fresquera no apareix als diccionaris. [Però] al Penedès donem aquest nom a unes galeries que es fiquen a sota d’algunes cases o al carrer i acaben en una sala circular amb un pedrís tot al voltant [...]. A aquestes galeries se’ls atribueix una funció d’amagatall en cas de guerra i de lloc fresc on es guardaven els aliments.»[3]
Homeee...!, que diria la Rahola. Llavors és l’ús que se’ls suposa, el que determina el nom que se’ls aplica, un nom que, s’ho mirin els penedesencs com s’ho mirin, si no una barbaritat, és amb tota seguretat un barbarisme. Ara, es veu que el de fresquera és un terme al qual han trobat el què (agafat carinyo dirien ells probablement), força arqueòlegs que ni són del Penedès ni hi treballen. Ve’t aquí un parell d’exemples sobre la marxa: «Antigament [?] aquests tunels s'anomenaven fresquera ja que es feien servir per guardar aliments. De totes maneres [vegeu com es curen en salut] el seu origen i la seva utilitat no està molt clara.»[4] I més rotund: «Galeria d’accés a la fresquera de Vil·la Joana».[5]
 
El tradicional carner de la cuina
de les cases antigues. Font:
             Imatges Google
El castellà fresquera correspon, com és sabut, al nostre carner o armariet de rebost amb la seva malla fina de filferro per la cara exterior i, per moltes ganes que hi posem, un armariet ben ventilat no es pot confondre amb galeries sense la més mínima circulació d’aire que poden arribar a fer més de 40 m de llargada (si allò que volen és referir-se a un petit celler sota terra per guardar vi i altres aliments, millor parlar de cava, no trobeu?, o celleret).
De tota manera, l’únic que sembla raonable deduir de l'ús comprovat de part d’algunes galeries com a cava en èpoques recents, és que aquest ús es devia adaptar, sovint per mitjà de reformes i remodelacions, a l’estructura preexistent, gens adequada, no pas a l’inrevés. Pel que fa al cas, subscric les paraules de Montaigne als seus Assaigs:[6] «El costum romà obligava que fins i tot allò mateix que un testimoni declarava per haver-ho vist amb els propis ulls, i el que un jutge ordenava, inspirat per la seva ciència més precisa, fos concebut en aquests termes: "Em sembla." Fan que odiï les coses versemblants quan me les presenten com a infal·libles.» Justa la fusta!
Em va costar algunes reflexions, doncs, però finalment vaig redescobrir la sopa d’all. Mentre no em constés com s'hi referien els usuaris originals mateixos i a falta de res millor, recorreria a galeria subterrània camí estret i llarg excavat’, que si malauradament és tan genèric com hipogeu no té, en canvi, connotacions funerals.
I potser ja va sent hora que us indiqui la ubicació concreta d’unes quantes d’aquestes galeries i en descrigui les característiques per intentar-ne més endavant una síntesi.

Notes:

[1] Maurice Broëns, Ces souterrains, refuges pour les vivants, ou pour les esprits?.- Les clefs d’une énigme archéologique, Paris, éd. A. et J. Picard, 1976.
[2] Marià Ribas i Bertran i Lluis Balaguer i Sabaté, «Los hipogeos anhistóricos en Cataluña (I)», Chthonia. Publication semestrielle du Centre International de Recherches Anhistoriques, núm. 1, 1963, p. 57.
Postil·la: El terme anhistòric, format pel prefix a- [an- davant vocal o h] + històric, encunyat pels francesos Camille Jullian i Joseph Déchelette a finals dels anys 50 del segle passat, vol designar construccions i restes arqueològiques "sense història", és a dir, no classificables en cap període històric determinat per manca de documentació. Aquí l’he vist agermanat a dojo amb hipogeu.
[3] Josep Miret i Mestre, «Sobre les sitges i altres estructures excavades al subsòl», Cypsela, núm. 16, 2006, p. 214. Disponible a: www.raco.cat/index.php/Cypsela/article/viewFile/138904/189943
[4] «Hipogeu de Can Arquer de Goscons», Pat.mapa: Arquitectura, Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. Disponible a: patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?articleId=HTTP://GAUDI_ELEMENTARQUITECTONIC_8283
[5] Llegenda al peu d’una fotografia del Servei d’Arqueologia de Barcelona. Anuari d’Arqueologia i Patrimoni de Barcelona 2014, Ajuntament de Barcelona, 2016, p. 12. (Les cursives són de l’original.) 
L’actual Vil·la Joana, als boscos de Vallvidrera, es correspon amb una antiga masia convertida a finals del XIX en una residència d’estiueig i és avui la Casa-Museu Jacint Verdaguer. En ella va morir el poeta el 1902. I en ella, adquirida als seus propietaris per l’Ajuntament el 1920, va funcionar per uns pocs anys una escola municipal per a Cecs, Sords-Muts i Anormals (sic).
[6] Michel de Montaigne, Ensayos de Montaigne, trad. del francès al castellà, Constantino Román y Salamero, Alacant, Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2003. Llib. III, cap. XI, «De los cojos». Disponible a: http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/ensayos-de-montaigne--0/html/fefb17e2-82b1-11df-acc7-002185ce6064_88.html#I_136_




Cap comentari:

Publica un comentari