dijous, 15 de juny de 2017

La utilitat desconeguda (III)










DILIGÈNCIES
A tot això, va arribar el dia de l’efemèride pàtria per excel·lència, amb una gran concentració a l'avinguda de la Meridiana de Barcelona, aquesta vegada força artística (segur que recordeu aquell punter gegantí obrint-se pas entre la gernació), i superada la ressaca, de la qual van formar part l’endemà el gargall del periodista Arcadi Espada a la seva columna de El Mundo («Sento un profund menyspreu per aquests centenars de milers»), i el tantsemenfotisme aparent dels membres del gobierno, que deixaven traslluir un «a mi sí que re me fa si fa sol o si no en fa», vaig caure del cavall: havia de canviar d’estratègia en el tema que m’ocupava.
Aparcaria la cerca prioritària d’informació escrita. Havia arribat l’hora de contactar personalment amb un investigador mataroní, si fos possible amb Joaquim Aguilar, molt citat pels altres, i també de visitar alguna d’aquestes galeries. Tot plegat, bufar i fer ampolles.
Si no em descuido alguna gestió addicional, el resum de l’animat intercanvi epistolar i telefònic que vaig mantenir amb aquests propòsits és el següent:
Escric a Pere Benito, historiador i professor a la Universitat de Lleida, per si em pot facilitar el text del seu article «“Grutes” dans un pays sans grottes...»[1] (avui disponible a Internet, però llavors encara no) i de passada el contacte amb l’investigador esmentat, del qual no trobo adreça-e, ni telèfon ni res que s’hi assembli.
Em contesta que m'envia les “grutes” i que de Joaquim Aguilar ja fa anys i panys i pestells que no en sap res, però que potser un altre Joaquim, en Graupera, historiador també de Mataró, me’n pot dir alguna cosa. Entesos.
Després d'explicar-li la meva vida en versió original subtitulada, aquest em respon que ell no ha investigat mai les galeries i que fa temps que ha perdut de vista la persona per qui pregunto, però que li consta que col·labora amb el MASMM (Museu Arxiu de Santa Maria, de Mataró).
L’endemà, amb l'arximandrita de la Moncloa de periple preelectoral per les Espanyes, repetint com encara fa avui el seu mantra preferit, ço és, que no cediria al xantatge d’una part de Catalunya, escric al MASMM.
Em contesta Nicolau Guanyabens, director del MASMM, que em fa saber que en Joaquim Aguilar fa uns anys que no vol saber res de la temàtica en qüestió i que fa mesos que no apareix pel local. Que un integrant de l’equip que hi ha dedicat algun estudi és Enric Subiñà, però que està molt enfeinat preparant la presentació de la seva tesi doctoral i que potser més endavant. Que de tota manera provi a parlar amb l’arquitecta Mariona Gallifa, del Servei d’Urbanisme de l’ajuntament de Mataró, que si més no em podrà donar informació de l’exposició sobre hipogeus feta el maig passat (“A dalt i a baix. Les cases de cós i els hipogeus”). Gràcieees.
 
Cartell de l’exposició «A dalt i a baix». Font:
05/a-dalt-i-baix-exposicio-sobre-els.html

Parlo amb ella. No em pot ajudar però em pot donar les dades del responsable del Servei d’Arqueologia de Mataró, Joaquim Garcia, i me les facilita amablement.
Després que l’arqueòleg hagués sortit, estigués reunit, no s’hi pogués posar i les corresponents trucades, salta la llebre i hi puc parlar. El més senzill, conclou, fóra visitar l’hipogeu –ell és, doncs, dels que en diuen hipogeu–, de Can Palauet, una masia de propietat de l’ajuntament. Així no cal demanar permís a cap particular. Passa que els veïns solen recelar, m’explica, de qualsevol iniciativa municipal perquè veuen a venir al darrere el fantasma d’un impost nou. Ara bé, l’accés el té per una sala de la planta baixa on se celebra una exposició i el tenen tancat mentrestant amb un plafó. Cal esperar els dies que estigui lliure entre el desmuntatge de l’exposició actual i el muntatge de la propera. Que li torni a trucar després de Reis.
Divendres 13 de novembre, llostrejava al carrer quan vaig deixar el despatx. A casa, en havent sopat i contra el que havia previst, no em vaig posar a treballar: va ser la nit dels bàrbars atemptats gihadistes a París. No ho vaig fer tampoc les nits següents, en què les tertúlies televisives, amb 120 i tants morts sobre la taula, neixien com a bolets i es descabdellaven fins a l’infinit o gairebé, fent pressentir també als nostres carrers la sinistra resplendor dels focs de la Guerra Santa.
La visita dels Mags només em va reportar carbó. En Joaquim Garcia tenia una mica emboirat el record del meu interès i, un cop refrescada la memòria, em va prometre que s’enteraria de com estava el pati i me’n diria alguna cosa.
Va complir. Dies després m’explicava que a Can Palauet feien una nova exposició, «El desig de creure», una mostra que no tenia res a veure amb l'anhel de rebre aquest especial do que és la fe, com jo vaig donar per fet, sinó amb les ganes de convèncer-se que allò que sembla contradir les lleis de la natura i que sols fa possible la màgia en sentit ampli, com la presència en les fotografies d'éssers impensats, borrosos, vinguts del més enllà, és tan real com la llum del dia. S’havia inaugurat poc abans de Nadal i duraria fins al 28 de febrer. Per tal de no donar-hi més voltes, doncs, podíem quedar per al dia 29. A can Boet, sí, la seu del CPAN (Centre de Patrimoni Arqueològic i Natural), abans d’entrar al poble venint de Barcelona. M’ensenyaria algun dels materials de l’exposició “A dalt i a baix...” i m’acompanyaria a visitar l’hipogeu dels trons.
Em va envair una sensació tan agradable com si m’acabessin de confirmar una deducció inesperada en la declaració de la renda.

L'EXPEDICIÓ
El dia D, 29 de febrer de l’any de traspàs de 2016, setanta-cinc minuts abans de l’hora H, el meu fill Arnau, que havia accedit a acompanyar-me amb les seves quatre rodes trescadores, anava a trobar la carretera que connecta la major part dels pobles de la costa i posava rumb a Katmandú, vull dir a la capital del Maresme, mentre l’aire traçava ratlles d’argent viu damunt de l’aire i el sol, encara amb timidesa, venia a saludar-nos. No vam malbaratar gaires paraules en l’àmbit grisenc del cotxe, que l’onzè és no fer nosa i el dotzè no atabalar. 
L’objectiu immediat de l’expedició, que anava convenientment equipada i amb els pertrets bàsics –esperit de combat, llanterna i cinta mètrica, era una masia aïllada al sud-oest del terme municipal de Mataró. La vam veure de seguida, a l'entrada mateix de la ciutat, des de la rotonda que té una escultura monumental dita Laia l'Arquera, un símbol d’identitat, és clar: el proper poblat ibèric de Burriac sembla que va ser capital de la Laietània i origen a més de Mataró. 
Algú volava ja en ala delta sobre el mar, sobre una faixa brillant de mar..., cosa que va advertir l’Arnau: jo no tenia la disposició d’ànim que cal per embadalir-se en la contemplació del paisatge.
No sé per quins set sous havia imaginat que Can Boet, la masia, tenia adossada o ben a prop una torre, de les que em tenen el cor robat, de defensa contra els atacs corsaris que tant van patir les localitats abocades a la Mediterrània, on en paraules del bisbe de Girona el 1370 (i els dies que duraria!) «los infeels sarrahins [, ...havien] granment dampnificats molts e diversos cristians»,[2] però no. Cert que la seva absència, en la foto de la casa que apareix al web de l’entitat i que jo havia consultat el dia abans per situar-me, la compensava una mica amb una gran palmera. Llàstima que en la realitat no hi hagi rastre de palmera ni palmero.


Masia de Can Boet, abans Can Xalant. Façanes
anterior (a dalt) i posterior (a baix). Fotos: Arnau Ferrerons

En qualsevol cas, no era encara l’hora convinguda, pel carrer no hi passava ni una ànima i el centre, que té l’entrada per la façana posterior d’una construcció annexa a la masia, d’un color entre magenta i rosa, era tancat.
Aparcat el cotxe, com que el viatge havia posat a prova els nostres dots de supervivència, vam decidir per unanimitat visitar un bar no gaire distant, emmarcat en fusteria d’alumini i com aixafat pel pes d’un gran edifici d’oficines, aixecat a quatre vents i de volumetria compacta, amb vidres fumats de dalt a baix de les façanes.
I obviant que tot va millor amb Coca-Cola, vam fer un cafè entre uns pocs indígenes que no semblaven hostils sinó més aviat endormiscats. Després, amb les tasses retirades i prèvia passada de baieta bavallosa pel sobre de la taula, la premsa ens va informar que Iceta reprovava Ciutadans, García Albiol censurava Rivera, Tardà afirmava que l’ànima catalanista del PSC era ara una «ànima en pena», la CUP havia enviat una carta al líder de CSPQ sigla que sempre confonc amb SPQR (Senatus Populusque Romanus)–, criticant la crítica d’una seva diputada... També de la necessitat del matrimoni, cèl·lula de la família, marc de protecció mútua, primer aniversari, noces de paper, seixantè, de diamant, base de la felicitat. Del fet que aquell dia es complien cinquanta anys de l’arribada de la sonda espacial soviètica Venera 3 al planeta Venus, que no va servir de gaire perquè, un cop allà, el sistema de comunicació de la nau va fer llufa.
Un mal presagi? –va fer l’Arnau.
Però què dius ara?! –i vaig encreuar els dits del cervell.


Notes:
[1] Pere Benito i Monclús, «“Grutes” dans un pays sans grottes. Les aménagements souterrains dans la région de Barcelone, du Moyen Âge à nos jours», Vivre sous terre, Presses Universitaires de Rennes, 2014, pp. 189-210.
[2] Citat de Jaume Noguer i Agustí Alcoberro, Pirates, corsaris i torres de moros. Passat i present de les torres de moros de Palafrugell i Mont-ras, Ajuntament de Palafrugell i Diputació de Girona, Quaderns de Palafrugell, 1998, p. 23.

Cap comentari:

Publica un comentari