dissabte, 15 de juliol de 2017

La utilitat desconeguda (IV)










CÀBALES

És impossible burlar el fat. L’arquitecte Joaquim García, doctor en arqueologia i estudiós en especial del Maresme ibèric i romà, era –i espero que encara ho sigui- un home corpulent, d’uns cinquanta i pocs, reservat, afable, amb un tupè a l’estil Tintín, però sense cap Milú a la vista. Ens va rebre en un dels despatxos del primer pis, tots amb la porta oberta i tots buits llevat del seu, amb una notícia decebedora: no seria possible accedir aquell dia a l’hipogeu de Can Palauet. Ara bé, havia aconseguit coordinar una visita al que té el Casal de la Nova Aliança, una entitat relacionada amb l’art, a Mataró mateix. Es tractava, va dir, d’un hipogeu senzill, sense recolzes, però creia que era prou perquè me’n pogués fer una idea.
Abans, però, sense moure’ns encara del despatx, vam passar revista, jo diria que amb cert desmenjament per ambdues parts, a les principals hipòtesis que, partint de l’axioma que la construcció d’aquestes galeries va haver d’obeir a raons pràctiques d’algun tipus, s’han sostingut sobre la seva funcionalitat, començant per l’esotèrica: la de destinar-les a teatre (més aviat teatrí ateses les dimensions) de clandestines cerimònies iniciàtiques o del ritual funerari dels càtars quan la seva era ja, a causa de la repressió, una religió residual de catacumbes o, més probablement, un record difús.
    Perquè no hem d’oblidar que els primers hipogeus a Mataró no es construeixen fins a 200 anys després, com a poc va puntualitzar, de la capitulació de Montsegur i la vinguda, vaja, l’establiment d’unes quantes famílies nobles occitanes a Catalunya... 
    I que ritual funerari vaig afegir jo–, deu voler dir aplicar a qui ja era al sac l’únic sagrament que tenien, el baptisme espiritual, el consolamentum. I com que calia la presència del moribund, del perfecte i de dos testimonis, només hi faltava un gitano romanès amb violí i allò hauria estat el metro en hora punta! 

Uns franciscans són testimonis d’un consolamentum.
Medalló d’una bíblia de la segona meitat del segle XIII.
Bibliothèque nationale de France.

Vam repassar la suposada funció d’amagatall, que ben pocs s'arriscaven a aventurar de qui. Dels barbarescos, s’ha dit, quan el fet que no s’hagin trobat estructures d’aquestes a cap població del litoral gironí o tarragoní, quan és sabut que nombrosos punts de l’un i l’altre van rebre atacs corsaris, alguns a gran escala, com quan, en la tardor de 1543, l’armada turca va desembarcar successivament a Cadaqués, Roses i Palamós, que va saquejar i cremar, no convida precisament a creure-ho. O de què: per a articles procedents del contraban (marítim, cal suposar, i a gran escala), ha suggerit algun probable admirador de Joan March, l’últim pirata de la Mediterrània.
Uns i altres, però, deixen de banda detalls materials com ara que, tot i tenir una entrada sovint discreta, no sembla en general que costés gaire de trobar; ni que la galeria es pogués tancar des de dins, sinó des de fora; que no tingués cap entrada d’aire fora de la porta ni cap sortida d’emergència si calia desallotjar-la en cas de perill imminent...
    Però quina és la seva hipòtesi? va inquirir sense preavís–. La seva.
Vaig dubtar. No en tenia cap en aquell moment,[1] però és cert que n’havia tingut una que em va menjar el coco per un temps. I no és que cregui que al començament de la recerca era massa d’hora per tenir una hipòtesi in mente. Dubto que ningú es dediqui a aplegar un gavadal de dades a l’atzar i a fer observacions rellevants si no en té una. Era només que a aquestes alçades em sonava ridícula. Exposar-la-hi venia a ser com confessar-li un pecat de joventut que darrerament havia aconseguit mantenir lluny, com un globus volant. I, per més inri, al davant del nano que, prudentment, no feia ni pols ni remolí. Però no tenia temps de rumiar. I, excusant-ne la barroeria pel meu desconeixement inicial del fotimer de construccions d’aquest tipus, li vaig deixar anar:
   La meva hipòtesi inicial, tan fallida com les altres i vaig insistir amb la subtilesa d’un taladre percussor, abans de conèixer, ja dic, el gran nombre de galeries d’aquestes, va ser... Jo, vinga donar-hi voltes i més voltes, oi?, fins que vaig creure, de fet em vaig convèncer, que havia de ser la de... fer calç.
I a empentes i rodolons em vaig explicar: les galeries, tal com les trobem avui, constituirien part de l’estructura d’uns forns, que a diferència d’altres, al servei de la col·lectivitat i de construcció menys elaborada i menys costosa,[2] es devien construir per fer-los servir particularment durant molts anys.
L’olla pròpiament dita la part principal del forn de calç, seria la cavitat on es cremava llenya petita i brossa del bosc en grans quantitats (calia arribar tant sí com no als 800-1.000°C) i on es dipositaven les cendres durant la cuita, separada de la càrrega de la part superior el canó, un pou cilíndric o troncocònic fins a la superfícieper una falsa volta o una falsa bòveda[3] que carregava damunt del repeu perimetral dit banqueta, que seria el misteriós "banc corregut" dels investigadors.

Secció d’un forn de calç tradicional. A l’esquerra, buit. A la dreta, carregat.  
Font: www.xtec.cat/~jgirabal/materialsgeolo/fornscalc.pdf


L’aprofitament de les pedres calcàries, que s’apilaven al canó de manera que les més grosses quedessin més a prop del foc i les més petites, els matacans, a les capes superiors fins a formar una mena de cúpula, el paller, que s’arrebossava amb fang, tret d’uns quants forats per donar sortida al fum, es feia mitjançant cocció que les convertia en calç viva (òxid càlcic), un desinfectant tradicional dels cadàvers de persones i animals, dels fems dels estables... I no sols això: la mateixa calç, en contacte amb aigua, es converteix en calç morta (hidròxid càlcic), que s’utilitzava en agricultura com a fungicida i per preparar el terreny per a un adobat més efectiu; per emblanquinar parets; com a argamassa per a la construcció un cop barrejada amb sorra; com a producte medicinal...[4]
   –Però no conec cap cas em va interrompre–, de pou que vagi a parar a la cel·la. I... i el tiratge? va preguntar-se com meditant en veu alta–. La circulació d’aire per mantenir el foc seria nul·la...
    –Ja. I la pluja generaria a l’olla una banyera impossible de buidar. Avui tot això ja ho tinc en compte. Potser que no hi donem més voltes vaig proposar.
Aviat vam embarcar tots tres al cotxe atès que l’arquitecte va anunciar que no agafava el seu, que més tard havia de visitar les excavacions en curs d’una vil·la romana propera i que tornaria caminant. Ens vam posar en marxa. La fletxa del lloro, un animal assistit per satèlit però no pel conductor, que l’havia col·locat si cau no cau sobre la consola central, sota el radiocasset, avançava sense parar al llarg d’un plànol absurd callat ara com un mort i impossibilitat per tant de competir amb les indicacions verbals de l’amic García. Llums verds s’acostaven i immediatament quedaven enrere penjats del no-res fins que, a l’illa central d’una gran plaça, se’ns va empassar la boca d’un pàrquing subterrani. 
Foto: Arnau Ferrerons
Vam fer aleshores un curt recorregut a peu pel nucli de la ciutat vella que va acabar al carrer Bonaire, 25, davant la portalada de pedra d’un casal de dues plantes que rematava un arc de mig punt molt rebaixat. A l’interior, un ampli vestíbul al qual donava accés una reixa, en aquell moment oberta, i una gran porta interior vidrada. Hi havia el despatxet de la secretaria i unes bústies a la dreta i, a l’altra banda, a terra, uns suports per a bicicletes. Al fons, un tauler d’anuncis i una porta d’accés a l’escala noble de l’edifici. Travessada aquesta i a l’esquerra, amagada de la visió des del carrer, l’entrada a una reduïda sala d’exposicions, on una parella de la meva edat, que hi feinejava, ens va rebre amablement. 

 
DINS UNA GALERIA
Fetes les presentacions i el ràpid tafaneig de cortesia dels quadres exposats, vam haver de tornar enrere i franquejar l’entrada de la sala en sentit contrari. Llavors el nostre guia va baixar uns esglaons, va triar una clau del manyoc que duia i la va posar al pany d’una pesada porta metàl·lica en angle amb l’anterior... Quan es va apartar i va encendre la llum, la mar Roja es va migpartir i em va permetre de veure un tram estret i descendent d’escales d’uns 6 o 7 metres i també que, més enllà d’on acabaven, tot eren tenebres

Accés a la galeria subterrània  
del carrer Bonaire, 25, de Mataró. 
Font: https://divisare.com/projects/319624-
antonio-di-meo-hipogeus-de-mataro (fitxa 58) 
    -Sí. Estan foses les del fons -vaig sentir a dir al meu darrere-. Ara, com que no hi entrem mai...
La terra incognita, que vaig haver de recórrer servint-me de la llanterna, consistia en un corredor recte i sense recolzes d’uns 12 m de llarg, de parets sorrenques (argamassa?) i tan estret com el tram il·luminat (uns 65 cm). El seu pendent no era gaire pronunciat i l’alçada inicial d’1,85 cm decreixia ben bé uns 20 cm a l’extrem. 
Em va xocar que la galeria acabés abruptament sense olla ni perol: inacabada? O és que l’olla era perfectament prescindible? Tenia quatre fornícules encarades de factura basta i uns 80 cm d’amplada, rematades pel que es podria prendre amb molt bona voluntat per un quart d’esfera. I, sobre el replanet final de la galeria, al qual s’accedia baixant un esglaó, una cinquena fornícula, molt més petita que les altres, que un element vertical, una mena de minimainell, pel darrere del qual vaig fer passar la meva mà pecadora, dividia en dues llums iguals. La profunditat màxima d’aquesta galeria, comptada des del terra del replanet esmentat fins al nivell del carrer, era d’uns 5 m.
Bé. Havia fet el cim! I ara?...

Notes:

[1] Que no hagués fet el salt a una hipòtesi nova, puc afirmar que era cert en un 95 per cent. Però també ho és que començava a notar a estones com es movia encara amb suavitat en el traster de la consciència una petita hipòtesi incipient, el normal desenvolupament de la qual jo intuïa que calia protegir sense saber com. Li arribaria el moment de créixer i engreixar-se, i situar-se cap per avall i sortir al món?

[2] Aquests altres forns se solien construir aprofitant una paret natural de fort pendent a la qual es donava forma de mig con i al davant es bastia amb pedra una paret anomenada portada, la cara interior de la qual s’arrebossava amb fang per evitar la dispersió de la calor, paret que tancava el canó on es dipositaven les pedres calcàries i al peu de la qual es feia una obertura, destinada a alimentar el foc. Ara bé, com que de calç hi havia una forta demanda, també se’n feien fornades a les rajoleries.

[3] La falsa volta és una antiquíssima tècnica de pedra en sec a base de filades concèntriques de pedres sense carejar i com més planes millor, cadascuna de les quals carrega sobre una altra de la filada anterior. Quan la planta, per comptes de circular o ovalada, és quadrangular, les filades remunten independentment des dels quatre costats de la planta fins a trobar-se en un punt central, tècnica emparentada amb l’anterior que rep el nom de falsa bòveda.

[4] Deixant de banda que és lleig autocitar-se, noteu el curiós tractament a què van sotmetre una adolescent palafrugellenca pretesament endimoniada durant l’anomenat Trienni Liberal (1820-1823): «entre altres “remeis humans inventats dels metges”, [...] dur-la a “una bassa de calç novament amarada”, calç morta, doncs, com si es tractés d'emblanquinar-la». (Vg. Ferrerons, R. [11-2-2013], «Quan Asmodeu es va aturar a Palafrugell», Les lletres i la vida [blog]. Disponible a: leslletresilavida.blogspot.com.es/2013/02/quan-asmodeu-es-va-aturar-palafrugell.html).
                  






 



 
 

Cap comentari:

Publica un comentari