divendres, 4 de gener de 2019

Un poema

 

Fiasco
(Del poemari Vent que no xiula)
Mags sense cucurulla ni copalta,
amb el metre penjat del coll,
posaven imperdibles a la cua
del vestit ple de punts i de repunts.
Aviat, llarga de no dir com era
i abillada com una bailaora,
li van ordenar que sortís fora,
que es feia tard, a saludar.
Però la pobra veu a l’escenari,
mantó, pinta i flors al cap,
enfarbalanada, muda i sola,
evidenciava tanta absència
que l’un plorava i l’altre reia:
és quan va fugir tota enrojolada
per corredors i cambres buides,
més i més endins en la foscor
fins a mai del món, fins a ningú.



Cap comentari:

Publica un comentari