dimarts, 19 de març del 2019

Notícia vera d'una malauyrança


"...ab cascú en sa església parroquial seguint lo divinal offici..."

Lo dia assenyalat de Sant Josep d’Arimatea [diumenge 17 de març], ab cascú en sa església parroquial seguint lo divinal offici, fou feta una molt gran e espantable percudida de terratrèmol, la qual espaordí pus que may les gents de Madrid.
Però fou per Sant Josep, pare putatiu de Déu nostre Senyor Jesucrist [19 de març], lo de l’eternal glòria, lo Sant, lo Veraç, lo qui té la clau de David, lo qui obre, e nengú no pot tancar, lo qui tanca ab bones tancadures, e nengú no pot obrir, de matí, abans que jorn fos, estant la major part del poble e de los alts magistrats e magistrades dins llurs llits jaient, que se seguí una verament forta e desastrada e molt terrible percudida, semblant de la qual no era estada sentida en lo passat, la qual durà per gran espai e vingueren poch després los àngels ginets de l’Apochalipsi, ab trons e lamps, a causar royna e destrucció, e occir ab l'espasa, el coltell, la fam, la pesta e la justícia injusta e maliciosa.
E qui tingui orelles, que escolti. Que escolti per si porie sentir res.

"...se seguí una molt forta e desastrada e molt terrible percudida..."

divendres, 15 de març del 2019

EFEMÈRIDES NOSTRADES


EL SOMNI FEDERAL DE L'ESPANYA REPUBLICANA

La República, a estrebades d’unitaris i federals. I, als seus peus, la pugna entre federals “transigents” i “intransigents”. Caricatura de La Flaca, 3-3-1873
Si un Congrés Obrer reunit a Barcelona el 12 de desembre de 1868, amb un centenar de delegats que representaven 61 societats obreres catalanes, es pronunciava unànimement per la forma de govern republicana democratico-federal,[1] aquesta no prendria carta de naturalesa i especial rellevància a tot l’estat espanyol fins a l’11 de juny de 1873 amb la proclamació per les Corts Constituents d’una vista i no vista República democràtica federal.
La Revolució de 1868 (“la Gloriosa”), iniciada a Cadis i encapçalada pels generals Prim i Serrano i l’almirall Topete, havia comportat amb gran recolzament popular el destronament i l’exili a París de la reina Isabel II, i havia portat en la primera etapa de l’anomenat Sexenni Democràtic una nova constitució promulgada per les Corts el juny de 1869, de tall liberal però centralitzadora, que xocava amb l’Església en derogar l’aforament que afavoria una legislació especial per al clergat davant la justícia i que establia una monarquia parlamentària i el sufragi universal (masculí) a partir dels 25 anys.
Duro de plata d’Amadeu, 1871
De conformitat amb aquesta constitució, que va dividir el Partit Federal per la qüestió de si convenia jurar-la, o no, el controvertit Prim, flamant ministre de la Guerra i àrbitre del primer govern provisional, contrari a qualsevol intent d’establir una república i després d’una dificultosa recerca de persona reial aliena a la Casa de Borbó que acceptés el tron, va presentar com a candidat Amadeu de Savoia, duc d’Aosta, segon fill del rei d'Itàlia, a qui les Corts elegirien rei d’Espanya el 3 de novembre de 1870 per majoria absoluta.
Abans, però, pel març, arribava a Barcelona la notícia que per reprimir la insurrecció dels independentistes cubans, que ja feia dos anys que durava, el govern decretaria noves lleves forçoses, propòsit davant el qual els federals van sublevar-se a la ciutat i a diversos pobles del pla (Revolta de les Quintes), enrenou que se sufocaria al cap de sis dies de setge, del 4 al 9 d'abril, de la Vila de Gràcia i el seu bombardeig, amb un saldo de 27 morts i gran nombre de cases saquejades.
Faltava molt poc perquè el candidat reial desembarqués al port de Cartagena, quan el vespre del 27 de desembre de 1870, Prim, que circulava en cotxe de cavalls pel madrileny carrer del Turco, avui Marqués de Cubas, patia un atemptat en què van intervenir tres cotxes més i assassins a peu i que li va causar greus ferides. 
Atemptat contra Prim. Fotograma de la pel·lícula Prim, el asesinato de la calle del Turco (2014)
Moriria, oficialment, tres dies després en gangrenar-se-li les ferides rebudes; de fet, com concloïa el 2013 l’estudi forense del cos embalsamat del general dut a terme per un equip d’experts de la universitat Camilo José Cela de Madrid, estrangulat al llit. Amadeu, que no l’havia conegut personalment, només va ser a temps, un cop arribat a la capital per a la coronació el 2 de gener, d’assistir als seus funerals.
Privat doncs del suport del seu valedor, rebutjat en general per les classes populars, republicanes, per la noblesa, afecta als Borbons, i pel clergat, que veia en ell el fill del carceller del Papa,[2] no va poder fer front a crisis que naixien com bolets o s’arrossegaven: uns índexs d’atur disparats, la guerra d’independència de Cuba, per a la qual no hi havia prou soldats, ni armes ni calés, carlins fent la seva guerra –la tercera, que esclataria al nord de Catalunya al crit del pretendent Carles VII de “Fora el rei estranger!”–, jornalers del camp andalús ocupant finques...
El 19 de juliol de 1872, Amadeu I, en companyia de la seva esposa, patia al carrer Arenal, de Madrid, un atemptat molt semblant al de Prim i orquestrat segurament pels mateixos personatges poderosos, del qual va sortir indemne el matrimoni. Resumiria llavors en dues frases cèlebres com veia ell el pati: Io non capisco niente. Siamo una gabbia di pazzi ‘No entenc res. Això és una gàbia de bojos’. Al cap de dos anys de la seva arribada a Espanya, l’11 de febrer de 1873, renunciava a la corona en un missatge a les Corts i se’n tornava al seu Piemont natal.
Ja a la tarda del 10, corrent rumors a Madrid de la imminent abdicació del rei, s’havien format grups davant el Congrés. L’endemà, amb els carrers plens de gent que reclamava la República i l’amenaça dels diputats radicals progressistes en el sentit que si no es proclamava abans de les tres de la tarda iniciarien una insurrecció, les Corts, tot i que de majoria monàrquica, aprovaven per 258 vots a favor i 32 en contra la instauració d’un règim polític aquí inèdit
Barcelona, proclamació de la república a la plaça de Sant Jaume el matí del 21 de febrer. La Ilustración Española y Americana, 8-3-1873
Cert que era una república que no es definia de moment com a unitària ni com a federal, cosa que es posposava a la decisió de les futures Corts Constituents, però mitjans com el setmanari La Campana de Gràcia, de 16 de febrer de 1873, l’aplaudien abans d’hora com a federal: “Ja la tenim! Ja la tenim, ciutadans! Lo trono s'ha ensorrat per a sempre en Espanya. Ja no hi haurà altre rey que'l poble, ni mes forma de gobern que la justa, la santa y la noble República federal.”
El 20 de febrer, nomenat ja president del Poder Executiu el republicà Estanislau Figueras amb el suport dels unitaris, desertava el capità general de Catalunya, Eugenio de Gaminde, el repressor de la Revolta de les Quintes i exministre de la Guerra, incapaç de controlar la insubordinació dels soldats que l’acusaven, segurament amb raó, de desafecte a la República. Els dies següents, a Barcelona, se succeirien manifestacions que exigien la “Convenció de l’Estat de Catalunya” i que van derivar en la formació d’una Junta que pretenia instaurar la República federal.
El 9 de març del 1873, promoguda per Baldomer Lostau, exdiputat a Corts que ocupava ara un escó en la Diputació barcelonina, aquesta institució, amb el suport entre altres de l’alcalde de la ciutat i el governador civil, proclamava l'Estat Català (que incloïa les quatre províncies i les illes Balears) dins la Federació Espanyola. Sols es va revertir la situació després que el president Figueras, i l’aleshores ministre de la Governació, Pi i Margall, cap de files del partit federal, prometessin la dissolució de l'exèrcit espanyol a Catalunya, que es transformaria en un cos de voluntaris al servei de la República, destinat a combatre els carlins revoltats.
El cap carlí Francesc Savalls, al centre, amb la seva 
plana major. 1872. Fototeca. cat (Enciclopèdia Catalana)
El 29 de març es va conèixer a Barcelona la presa i saqueig de Berga per aquests darrers, amb l’afusellament per ordre del general Savalls de 60 soldats defensors de la legalitat republicana fets presoners, cosa que hi va produir gran agitació i ja l’endemà mateix tenien lloc atemptats contra algunes esglésies i l’ocupació d’altres per uns quants dies, com la Catedral, a càrrec de grups armats. I és que l’Església, com calia esperar, mirava en general de bon ull aquest moviment ultraconservador que tenia per lema “Déu, Pàtria, Furs i Rei”.
Poc després, el 23 de abril, convocades pel president Figueras eleccions a Corts Constituents, vigent ja una nova llei electoral que rebaixava l’exigència d’edat als votants a 21 anys, es va produir un intent de cop d’estat (el tercer, de fet) al capdavant del qual hi havia el general Serrano, que comptava amb el suport de Manuel Pavía, capità general de Madrid, i altres companys d’armes, i amb el concurs dels monàrquics alfonsins i diversos elements civils conservadors, tots els quals pretenien evitar la proclamació de la República Federal que s’ensumaven que seguiria a les eleccions. Però l'actuació decidida de Pi i Margall, que coneixia els plans dels colpistes, va desbaratar l'intent.
Les eleccions, com estava previst, es van celebrar del 10 al 13 de maig i van ser escollits 383 diputats, a més dels 15 de Puerto Rico i 18 de Cuba. A causa de la gran abstenció (a Catalunya només va votar el 25% del cens), ja que partits monàrquics i republicans unitaris havien demanat el retraimiento, i els carlins, com els membres de les incipients organitzacions obreres adscrites a la AIT (Primera Internacional), no s’hi havien presentat, el vot es va concentrar, tal com preveien i temien els colpistes, en mans dels republicans federals.
Una victòria aclaparadora la dels federals que era enganyosa per tal com distaven de formar un sol bloc. Es dividien si més no en radicals o intransigents, en la terminologia de l’època, partidaris d’una federació des de baix, que per arribar-hi requeriria la independència prèvia de ciutats, municipis i comarques, i federals moderats, dits benèvols, que en aquella pretensió veien perillar l’existència de l’estat i donaven suport al govern.
Oberta la primera sessió de les Corts Constituents l'1 de juny de 1873, el dia 7 s’havia debatut la primera de les propostes de llei presentades, subscrita per set diputats, que devien tenir ben present l’exemple dels Estats Units i que deia: “Artículo único. La forma de gobierno de la Nación española es la República democrática federal”. L’endemà, dia 8, quedava aprovada aquesta proposta amb el vot favorable de 219 diputats i només 2 en contra.
Ben aviat, la divisió interna del seu propi partit i els llargs debats estèrils van forçar Figueras a abandonar el govern, fet sobre el qual es diu que el dia abans de plegar, el 9 de juny, fart de tot i de tots, mentre presidia el Consell de ministres els va etzibar, clar i català i a boca plena, unes frases memorables: “Senyors, ja no aguanto més. Vaig a ser-los franc: estic fins als collons de tots nosaltres!”. El dia 10, després de deixar dissimuladament un escrit de dimissió al seu despatx de Presidència, sense traspàs de poders ni cerimònies ni romanços, va fer les maletes i... a França falta gent!
Francesc Pi i Margall
Caigut aquest primer govern i davant el buit de poder, un coronel de la Guàrdia Civil, José de la Iglesia, es va presentar l’endemà amb un piquet a l'edifici del Congrés i va anunciar als diputats que d'allí no sortia ningú fins que triessin un nou president. No consta si en va sortir algú, o no, però el cert és que aquell dia, 11 de juny, Congrés i Senat conjuntament, constituïts en Assemblea Nacional, proclamaven com a sistema de govern definitiu la República democràtica federal i en nomenaven president Pi i Margall.
Aquell estiu portaria una crisi més: la de les insurreccions populars federals, dites cantonalistes. Mentre es redactava una nova constitució que dividia Espanya en 17 Estats federals, cadascun dels quals amb un govern i una assemblea legislativa independent, deixant al govern central la gestió de la política exterior, l'exèrcit i els serveis públics centrals, una constitució que mai s’arribaria a aprovar, l'1 de juliol els diputats federals intransigents, que ni admetien esperes ni cap federació que no es fes des de baix, es van retirar de les Corts i constituir a Madrid un Comitè de Salut Pública que cridava a la insurrecció.
Al cap de tres dies que hagués esclatat a Alcoi, anomenada aleshores “la petita Barcelona” per la seva industrialització, una revolta obrera de caràcter llibertari (Revolució del Petroli), Cartagena va ser la primera de les entitats territorials a fer via autoproclamant-se el 12 de juliol república independent i destituint les autoritats que depenien del govern central, una insurrecció que s’escamparia com una taca d’oli per diverses localitats del País Valencià i les principals ciutats andaluses amb esquitxos a l’Espanya interior (Àvila, Salamanca, Béjar...).
De seguida, entre l’espasa dels cantonalistes i la paret dels unitaris, al cap de 38 dies de govern –de l’11 de juny al 18 de juliol– Pi i Margall es veia forçat a dimitir i amb la seva marxa desapareixia la possibilitat de conduir ordenadament el procés federalista.
El cantonalisme no va tenir gaire ressò a Catalunya, immersa en la tercera carlinada. Però no gaire no vol dir gens: el 12 de setembre, per exemple, en un intent temerari d’establir el cantó de Barcelona, els federalistes radicals es van llançar al carrer amb les seves armes, tot i que al cap d’uns dies van ser desarmats sense resistència. 
Tropes governamentals entrant a Cartagena. Font: www.grandes batallas.es
De fet, a causa de la intervenció de l’exèrcit, el cantonalisme amb prou feines duraria un mes allà on havia triomfat, tret de Cartagena, base naval, que amb el suport de la marineria i del regiment Iberia que el govern va enviar contra els sublevats i que s’hi havia unit, resistiria fins al 12 de gener de 1874, ja sota un nou règim, perquè aquests episodis van provocar, a més d’una dura repressió, una reacció centralista virulenta que, amb l’ajut indirecte dels carlins, va donar el cop de gràcia al federalisme i de passada a la República.
La primera temptativa d’una Espanya republicana i federal no arribaria a complir set mesos de vida. En efecte, dimitit el govern de Nicolás Salmerón, que havia seguit al de Pi i Margall, seria investit president Emilio Castelar, partidari de la república unitària, que aviat suspendria les garanties constitucionals, establiria la censura de premsa i obtindria l’autorització de les Corts, després d’apassionats debats, per clausurar-les provisionalment (20 de setembre de 1873) a fi de fer front a les guerres en curs: la de Cuba, la carlina i la cantonal.
Reanudades el 2 de gener de 1874 les sessions a les Corts, l’endemà a la nit es votava la qüestió de confiança en què el govern sortia derrotat per 100 vots a favor i 120 en contra, fet que va obligar el president a presentar la dimissió i, mentre s’intentava consensuar el candidat que l’hauria de substituir, el general Pavía, partidari de Castelar, que havia estat informat de sotamà per un dels diputats presents del resultat de la votació, amb forces de l'exèrcit i de la Guàrdia Civil que custodiava l’edifici i que es va posar a les seves ordres, l’ocupava de matinada i, disparant trets a l’aire, en desallotjava els diputats. Aquest fet no sols va representar el final de la República federal sinó la mort de facto de la Primera República.
Memorable batalla de Pavía. Dibuix: Tomás Padró Pedret. La Madeja Política, 24-1-1874
A Barcelona no hi hagué [aleshores] protesta armada. I la protesta pacífica fou tallada per les mesures del capità general Arsenio Martínez Campos. A Sants, Gràcia i Hostafrancs hi hagué lluita breu, però sagnant. A Sarrià, el guerriller republicà Joan Martí –[el] Xic de les Barraquetes– va sostenir-se dos dies, fins el 12 de gener. [=] A Madrid va formar-se un govern presidit pel general Serrano... un dels primers actes del [qual] fou la destitució del general Martínez Campos, per temor que... no donés un cop d’Estat...”[3]
Doncs bé, el 29 de desembre d’aquell any, Martínez Campos, tan per lliure com el general Pavía feia un any, s’arrogava la representació de “la Nación” i en proclamava rei un altre borbó, el príncep Alfons, fill d’Isabel II, rebesavi de Felip VI. I tornem-hi, que no ha estat res.

[1] En el federalisme català el bressol del qual va ser Figueres, van militar, abans del naixement de la Primera República personatges de prestigi com ara Abdó Terrades, polític i escriptor, alcalde de la ciutat en dues etapes diferents, Narcís Monturiol, l’inventor del submarí i el seu col·laborador, Francesc Sunyer, alcalde de Barcelona per elecció popular el gener de 1869, i diputat per Girona a les eleccions constituents espanyoles de 15 de gener de 1869.
[2] Carceller pel fet que Pius IX, que no acceptava la unificació d’Itàlia, vivia aïllat al Vaticà després que Víctor Manuel II, el 1870, ocupés els estats pontificis, establís la capital a Roma posant fi d’aquesta manera a la sobirania dels papes sobre la ciutat, i confisqués les propietats de l'Església a Itàlia, fets que li van valer l’excomunicació.
[3] Ferran Soldevila, Història de Catalunya (1934-35), Barcelona, Alpha, reimpressió en un sol volum, 1963, p. 1383.