L'ESTRANY CAS DE L'ESPASA VILARDELLA
18 d’octubre de 1274. Pel que fa al litigi entre els abans camarades de batalla, Bernat de Centelles, que sostenia que Arnau de Cabrera era vassall seu, i aquest darrer, que ho negava amb vehemència –ell només era vassall del rei i de Nostre Senyor–, Jaume I emet sentència en què dóna la raó al de Cabrera basant-se que l’altre, en el duel celebrat poc abans entre tots dos, va jugar brut en fer servir una arma “de virtut”, és a dir, màgica i, per tant, il·lícita.
Amb
el pas dels anys no sols hem condemnat
a l’oblit
una colla d’ocupacions
i oficis
(alguns
en bona hora: evoqueu galiots, botxins i estiracordetes...),
també
costums,
miracles,
aparicions
i
meravelles deslligades de connotacions religioses, com ara les
espases de virtut o
“constel·lades”,
que
és com
anomenaven a l’Edat Mitjana
les espases dotades de propietats
extraordinàries,
forjades sens dubte en un indret mític
i en
època llunyana, sota la influència de determinada configuració
dels astres.
Quan, triomfador i satisfet, troba els celonins que l'esperen expectants al portal de la Força, alça l'espasa amarada de sang negra i crida:
En qualsevol cas, tan històrica com l’espasa Tisó[3] o la de Sant Martí, al Museo de Burgos i al Musée de l’Armée de París, respectivament, sempre que no es tracti de falsificacions, l'espasa Vilardella existeix realment o si més no va existir: a més d’estar documentada en la curiosa sentència de Jaume I, consta que pertanyeria als següents reis del Casal de Barcelona; que la va brandar coratjosament l’infant Alfons (el futur Alfons III el Benigne) a la batalla victoriosa de Lucocisterna, Sardenya, contra els pisans, el 1274, i que figura, juntament amb altres espases valuoses del seu patrimoni, en el testament que Pere III el Cerimoniós va atorgar el 14 de maig de 1370.
 |
L’heroi
Siegfried mata el drac custodi del tresor dels nibelungs. Detall de
la porta de fusta tallada de l’antiga església noruega d’Hylestad.
Font: https://cafeexpose.wordpress.com/2010/08/
|
18 d’octubre de 1274. Pel que fa al litigi entre els abans camarades de batalla, Bernat de Centelles, que sostenia que Arnau de Cabrera era vassall seu, i aquest darrer, que ho negava amb vehemència –ell només era vassall del rei i de Nostre Senyor–, Jaume I emet sentència en què dóna la raó al de Cabrera basant-se que l’altre, en el duel celebrat poc abans entre tots dos, va jugar brut en fer servir una arma “de virtut”, és a dir, màgica i, per tant, il·lícita.
 |
| Retrat de Nicomedes Méndez, botxí titular de l'Audiència de Barcelona. La Vanguardia, 16-1-1892, p. 4 |
El
cas és que els cavallers esmentats s’havien reptat a una junta –un
combat d’home a home, a cavall i amb llança–, per tal que la
disputa la resolgués la sang vessada. Arribat el dia fixat, en el
camp de l’honor i davant Guillem Ramon de Montcada, un dels magnats
de l’època, els contendents es van fer els juraments de costum,
entre ells, que no portaven res al damunt que fos de virtut.
Començada ja la lluita, alguns dels prohoms assistents pretendrien
que Arnau de Cabrera deixés córrer l’assumpte i retés
l’homenatge que l’altre li exigia. Després que el de Montcada
l’amenacés, si no ho feia, amb treure’l de la lliça com a
vençut, finalment van desarmar-lo, obligar-lo a desmuntar i el van
fer retre homenatge, si us plau per força, a Bernat de Centelles.
Ben
aviat, dolgut i humiliat el de Cabrera, apel·larà al rei acusant el
seu adversari d’haver faltat al jurament prestat en dur, el dia del
combat, l’espasa Vilardella
(els
poders de la qual no eren cosa de per riure: el seu portador no podia
ser mort ni vençut en batalla i a més, si algú la deixava cap per
avall, ella tota sola es girava i es posava com cal)
a més d’altres elements de virtut addicionals: una alba o camisa de missa –una
túnica de lli blanc que cobria el cos des del coll fins als peus–,
que Bernat de Centelles hauria demanat al prior del monestir de Sant
Pau del Camp, de Barcelona, i que tenia la virtut de fer qui la duia
invencible en combat, i una capseta de ferro que contenia un diamant
màgic que impedia que al seu portador li fos trencat cap os.
 |
Jaume
I el Conqueridor. Font:
blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/28
|
Com
ja acusava el denunciant, fill per
cert de
Guillema d’Empúries, que havia estat una de les amants de Jaume I,
i marit de la berguedana Sibil·la de Saga, que
ho
era en aquell moment,[1]
la sentència reial establiria que Bernat de Centelles havia obrat
contra les ordinacions de Catalunya i els costums de guerra,
específicament, contra el principi jurídic que diu Nullus
sucumbere vel superari possit qui illum in bello detulerit ‘Ningú
que
ha
portat
[una
arma de
virtut]
pot
perdre o guanyar una
batalla’;[2]
invalidaria
l’homenatge que li havia prestat l’altre a contracor i faria
constar, de passada, que Guillem
Ramon de Montcada havia
actuat de bona fe en interrompre la junta.
Quant
a l’origen de la Vilardella, diu la
llegenda que fa molt de temps, prop de
Vilardell, un nucli de població del
terme municipal de Sant Celoni, al peu
del massís del Montnegre, hi havia un drac tan
ferotge com
tots els de la seva espècie, que es
cruspia qualsevol
que passés
pel camí ral fent via entre Barcelona i Girona. I
que els cavallers que havien intentat eliminar-lo
no n’havien estat capaços
i havien acabat els
seus dies ells mateixos entre
les urpes de la bèstia.
Un
dia que no era de nit, vigília
d’una festa, un vell
pidolaire truca al
castellet proper a Sant Celoni
d’un cavaller anomenat Soler de Vilardell
i li demana almoina. Soler, un home bo, deixa a la porta
l’espasa que empunyava i entra a
buscar un pa per donar-li però,
en sortir,
ja no troba el pobre i
on havia
deixat la seva espasa hi
veu una altra que
brilla d’una manera especial. Soler
s’afanya
a provar-la,
donant amb ella
un cop al tronc d’un
roure centenari que
es parteix
com si fos de cera; colpeja
una roca i també es parteix per la meitat.
Això li fa entendre que
aquella és
una espasa de virtut i que li ha fet arribar el cel amb l’objectiu
de matar el
monstre.
Valerós, surt
a trobar la bèstia protegit amb una armadura i
un escut lluents
i l'espasa de virtut. Enfrontat al
drac, que
s’espanta
en veure's reflectit en l'armadura i l'escut, Soler de Vilardell
el venç ben fàcilment.
 |
| Cova del Drac. Sant Celoni. Font: bttjoan.wordpress.com |
Quan, triomfador i satisfet, troba els celonins que l'esperen expectants al portal de la Força, alça l'espasa amarada de sang negra i crida:
“Braç
de virtut,
espasa
de cavaller,
has
migpartit la roca,
i
el drac també.”
Aleshores
unes gotes de sang que regalimen de l'espasa li cauen al braç i, com
poderosíssim verí, li causen la mort a l’instant, sia que Soler de Vilardell, ensuperbit, s’havia atribuït el mèrit de la
victòria per comptes de fer-ho a l'espasa de virtut, sia que és
imprescindible, com se sap, recitar conjurs i fórmules rituals
correctament perquè una simple equivocació pot fer que no siguin
efectius o que es tornin contra un. S’hauria estalviat aquest trist
final, doncs, si hagués dit:
“Espasa
de virtut,
braç
de cavaller,
has
migpartit la roca,
i
el drac també.”
Per
alguna estranya raó, el fet de matar la bèstia s’ha relacionat
sovint amb l’escena d’un relleu existent al muntant esquerre de la Porta de Sant Iu de
la catedral de Barcelona, que representa un cavaller amb espasa i
escut matant un animal fabulós... que malauradament no és cap drac
–no té forma de serp–, sinó un griu –àguila de mig cos en
amunt i lleó de mig cos en avall–.
 |
Cavaller
matant un griu. Relleu del muntant esquerre de la Porta de Sant Iu de
la catedral de Barcelona. Font: Wikimedia Commons. Foto: Pere López
|
En qualsevol cas, tan històrica com l’espasa Tisó[3] o la de Sant Martí, al Museo de Burgos i al Musée de l’Armée de París, respectivament, sempre que no es tracti de falsificacions, l'espasa Vilardella existeix realment o si més no va existir: a més d’estar documentada en la curiosa sentència de Jaume I, consta que pertanyeria als següents reis del Casal de Barcelona; que la va brandar coratjosament l’infant Alfons (el futur Alfons III el Benigne) a la batalla victoriosa de Lucocisterna, Sardenya, contra els pisans, el 1274, i que figura, juntament amb altres espases valuoses del seu patrimoni, en el testament que Pere III el Cerimoniós va atorgar el 14 de maig de 1370.
Reapareix
en bones mans, Vilardella!
[1]
“...Se sap que pels volts de 1274 Sibil·la ja coneixia el rei
Jaume I i que a finals del mateix any de 1274 demanaria al papa
l’anul·lació matrimonial, al·legant que el seu marit vivia amb
una altra dona quan es casaren i l'acusà de possibles
maltractaments. Sibil·la s’instal·là a Barcelona en una casa on
vivia amb la seva germana Beatriu i els cinc fills. Però el papat no
va cedir a les peticions de la dona.
”El
rei Jaume va morir l’any 1276, després d'haver demanat al papa
l’anul·lació de la paraula de matrimoni que havia donat a Teresa
Gil de Vidaure, llavors malalta de lepra. Mentre es resolia el
procés, el rei havia donat a la seva amant [Sibil·la] el
castell de Tàrbena, al País Valencià, amb els seus drets i també
les terres i castells que havien estat donades a Guillema, sogra de
Sibil·la, quan era l’amant reial.” (“Sibil·la de Saga”,
Diccionari biogràfic de dones, Associació Institut Joan
Lluís Vives: http://dbd.cat/fitxa_biografies.php?id=2003).
[2]
Del tractat jurídic De Batalla, de 1251-1255, atribuït a
Pere Albert.
[3]
Espasa que sembla que es pot identificar amb la famosa Tizona
del Cid, que en aquest cas només li hauria pertangut uns quants anys, entre que
l’arravatés presumptament a Berenguer Ramon II el Fratricida, que
l’havia heretat dels seus avantpassats, i que la cedís a la seva
filla María Díaz de Vivar, muller de Ramon Berenguer III, que la va
rebre en dot pel casament.
