dimecres, 28 d’agost del 2019

A l'entorn del malnom dels barcelonistes


Jugadors del Barça felicitant-se. Font: https://www.lavanguardia.com/r/GODO/LV/p6/WebSite/2019/04/25/Recortada/_20190427221810073-kD9-U461855975827R5H-992x558@LaVanguardia-Web.jpg

Panoràmica prèvia
Per un cop i sense que serveixi de precedent, permeteu-me unes reflexions sobre una qüestió directament relacionada amb el futbol.
Mirant al meu voltant i sense ànim de sistematització, constato que alguns ressorts culturals fets servir en la construcció dels malnoms de futbolistes i seguidors d’un club provenen de camps semàntics com ara:
el lloc d’origen: xes (‘del València CF’), per la interjecció multifuncional típica del País Valencià, usada a manera de gentilici pels no valencians i aplicada per analogia;
la història: nassarites (‘del Granada CF’), per la dinastia musulmana local, sota la qual es va construir l’Alhambra;
una particularitat de l’escut del club: barralets (‘del RCD Mallorca’), per la forma de l’escut en els anys, anteriors a la II República, en què s’anomenava Real Sociedad Alfonso XIII: l’escut, amb la corona reial a sobre, recordava la forma d’una garrafeta, d’un barral petit, etc.1
En tots aquests casos el malnom sembla haver-se aplicat d’entrada als jugadors i l’afició d’un club alhora. Per contra, hi ha un camp semàntic de procedència molt freqüent en què resulta clar que el malnom, aplicat originalment als futbolistes, es va fer extensiu després als seguidors del club, el del cromatisme:
el color de l’uniforme dels jugadors: merenga ‘del Reial Madrid’, ja que aquest dolç fet amb clares d’ou i sucre és de color blanc com el de l’uniforme;
el color o colors de la samarreta: blanquets, per la actual samarreta blanca dels jugadors del Reial Saragossa; blanc-i-verds, per la franja verda horitzontal al pit sobre uniforme blanc que llueixen des de 1927 els jugadors de l’Elx CF;
la combinació de colors de la samarreta dels futbolistes: matalassers ‘de l’Atlètic de Madrid’, en al·lusió a la samarreta, de disseny i colors idèntics als de les fundes clàssiques de matalàs...

culers
    Culers, com se sap, és el malnom que s’aplica a jugadors i l’afició del FC Barcelona, popularment el Barça. I les dues versions que jo conec sobre l’origen del terme són:
1) Un dels primers camps del club estava situat en un antic camp de cols i d’aquí, coler, després culer. (No crec que valgui la pena aturar-se en aquesta versió tan poc plausible. Passem a la que sembla ser la, diguem-ne, “canònica”.)
2) El cinquè camp de futbol en què va jugar el Barça, i el primer de certa categoria, inaugurat el 1909 i situat al carrer Indústria de Barcelona, tenia una tribuna de dues grades. L’afluència de públic els dies de partit era tan gran que molts aficionats es quedaven sense lloc per seure i havien de pujar fins a dalt de tot i enfilar-se al mur que envoltava el camp, de manera que la gent que caminava pel carrer en un dia de partit, hi veia una fila d’esquenes i més avall, esclar, de culs, paraula aquesta de cul, d’on hauria derivat l’apel·latiu jocós culer.
Si aquesta versió és certa (que jo sàpiga no s’ha establert amb més prova
documental
que una foto que corre per Internet que mostra, des del carrer, seguidors enfilats al mur dels trons), i conforme a la meva conceptualització prèvia, hauríem de concloure que el camp semàntic de procedència de culer seria una anècdota, amb la particularitat que el malnom hauria tingut per referent de primer els seguidors del club –en concret, els seus paners–, per fer-se extensiu, després, als futbolistes.
Ara bé, del fet que en cap ni un dels casos que conec hagin estat els seguidors els que hagin generat el malnom de jugadors i club, amb el dubte raonable del RCD Espanyol,2 infereixo que és improbable que anés així en el cas que ens ocupa. Per tant, la meva hipòtesi de partida és que devien ser els jugadors mateixos o els jugadors i l’afició alhora el referent inicial de culer. Quina podria ser-ne la raó?
Diccionaris com el DCVB d’Alcover i Moll (en línia), el Gran diccionari de la llengua catalana (en línia), el Diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana, 1990 (11.ª ed., reimpressió)... i, per descomptat, el Diccionari eròtic i sexual de Joan J. Vinyoles, 1989, donen com a una de les accepcions de culer –i ara, sisplau, no em tireu pedres, que no els he escrit pas jo– la de ‘sodomita’ i, en concret, homosexual passiu, cosa que explicaria el matís pejoratiu que afirma algun d’ells que té culer en l’accepció mateixa de ‘barcelonista’.
En el primer quart del segle passat, doncs, alguna raó hi devia haver per aplicar, fos als jugadors del Barça o a ells i l’afició plegats, un adjectiu tan contundent i desqualificador com el de culers. I qui ho començaria a fer? Si va ser l’afició rival, no se m’acut per què triar aquest precís insult d’entre l’ampli ventall disponible. Però si el qualificatiu va partir dels barcelonins aliens a aquest esport –la immensa majoria–, en referència de primer als futbolistes, la cosa canvia. No seria perquè entrenaven i jugaven, horror!, amb les cames depilades o, simplement, perquè s’exhibien en calces?
En qualsevol cas, em sobta que ni el DIEC, primera ed., 1995, ni el DIEC2 (en línia), 2007, ni el Manual de llengua catalana, de VOX (també en línia, web de Larousse)..., recullin l’accepció de ‘sodomita’ ni facin cap al·lusió al matís pejoratiu de culer en l’accepció avui més comuna de ‘barcelonista’.
I que al carrer, sortosament, aquest sentit de ‘barcelonista’ hagi fet oblidar l’altre, esdevingut obsolet, és una cosa, però tanta antiguitat té l’accepció non grata com per fer-la desaparèixer de diccionaris generals? O la supressió es deu a alguna benintencionada iniciativa antihomòfoba? O a una operació d’escamoteig en pro del que es podria considerar una versió socialment correcta de l’origen del terme, cosa que podria entendre però que no comparteixo?


1) De vegades la cosa es complica i els camps semàntics d’origen són més d’un, per exemple, l’homonímia i els colors de la indumentària alhora: cas de la UD Las Palmas, a la història de l’afició i els jugadors de la qual s’ha adherit el piu-piu, l’onomatopeia que identifica el crit dels ocells petits, i la raó cal buscar-la en la relació d’homonímia canari ‘ocell’ (el més representatiu de l’arxipèl·lag), i canari ‘natural de les Canàries’ i, a més, en la doble relació del groc de la samarreta dels jugadors amb el color d’aquells ocells (Serinus canaria), i també amb un dels colors de la bandera de Gran Canària (l’altre és el blau).
2) Si, segons una versió, periquito (‘de l’Espanyol’) faria referència a les primeres samarretes d’uniforme del club, que havien estat grogues, tot i que potser periquito no devia designar el Melopsittacus undulatus, que de groc només té el cap, sinó algun altre ocell, n’hi ha una d’alternativa, que sí faria referència originalment als aficionats per fer-se extensiva després als jugadors: que l’estadi de Sarrià, construït el 1923, resultava massa gran i els primers anys la graderia solia estar ben buida, fet al qual la premsa, sobretot el setmanari humorístic El Xut, s’hi referia sota el titular “Quatre gats”. Això dels “quatre gats” en referència als aficionats hauria calat entre els aficionats rivals i quan es va popularitzar a Espanya la pel·lícula muda d’animació El Gato Periquito –més endavant, Félix el Gato, nom original del personatge animat–, els “quatre gats” haurien esdevingut els “quatre gats periquitos”, fins que de l’expressió van caure els “quatre gats”.




dissabte, 17 d’agost del 2019

De vesícules i penes

La vesícula biliar en el cos. Font: https://www.hopkinsmedicine.org/sebin/v/r/5EE1EB9BD6CF9A972EFEFC4EAB61D4A3.jpg
 
Un metge cura; dos, espatllen
i tres, maten. (Proverbi)
   

Potser sí que els nostres avis tenien clar on era i per què dimonis servia la bufeta del fel, avui rebatejada vesícula biliar, que es veu que ens acompanya des de sempre, però dubto que en els nostres dies hi hagi gaire gent que, sense cap relació professional amb les ciències mèdiques, tingui la més mínima noció de la seva existència. I, per descomptat, aquest era el meu cas.
Feia tan sols unes quantes hores que havia après que la vesícula és un òrgan buit en forma de pera situat a l’abdomen, contra el fetge; que té per funció emmagatzemar bilis, que fabrica el fetge, per tal de pair els greixos, i que com una orella, posem per cas, té la particularitat de no ser un òrgan imprescindible per a la vida.
Doncs bé, cofoi dels meus nous coneixements, ignorava que me n’havien deixat sense. Que fins el darrer sospir seria l’Increïble Home Desvesiculat!

Els primers esdeveniments
Un dissabte canicular d’agost, amb dolors abdominals i unes basques discretes, m’arribo a Urgències del CAP que em toca. Diagnòstic: “Gastroenteritis aguda”, que és aquella malaltia que sovint ens informen que agafen a l’estiu grups de nens o d’ancians per prendre aliments o begudes contaminades per paràsits i bacteris.
L’endemà diumenge el passo –malament– a casa, amb el ventilador als peus i el vano en una mà, picant paracetamols i prenent didalets de primperan, fins que ja de nit, em puja espectacularment la febre i m’agafa una tremolor incontrolable.
Dilluns, abans de poder-me rentar la cara, em trobo un jove metge d’urgències a l’habitació. La seva perícia fa que estalviï el diagnòstic i la prescripció de medicaments, demani sobre la marxa una ambulància i cap a un CUAP que no conec. Allà, de seguida unes proves, un nou diagnòstic (“gastroenteritis i colitis infeccioses no especificades i hepatomegàlia”) i, vist el panorama, una altra ambulància i cap a la Ciutat dels Malalts de pet.
A la meva nova destinació, després de patir un breu interrogatori, que incloïa la pregunta de si sabia on era (al cine, no, per descomptat) i el recitat dels mesos al revés, per part d’una doctora amb pírcings i tatuatges, comprovat que tot se m’havia disparat i anava a sarpa la grenya (la urea, la glucosa, la creatinina, la bilirubina, la fosfatasa, les plaquetes, els leucòcits...), presenten a la firma uns documents al que queda de mi damunt una llitera d’hospital amb rodes.
Gargotejades llavors a corre-cuita unes quantes firmes, en un moment dins el vast lapse del temps planetari, apareix del no-res algú amb cap de xacal que m’empeny lleuger com una ploma per corredors en semipenombra, sense llei de gravetat ni de cap mena, a tota pastilla cada cop més avall, cada cop més fosc, definitivament enrere les vanitats mundanes, cap al Cor mateix de la Ciutat, que no arribo ni a poder albirar, ja que és sabut que guarda gelosament els seus secrets i no se’n pot ni se’n podrà saber mai res. Fosa a negre.

A la REA[nimació]
Amb el nas tapat, els llavis ressecs i la llengua de suro, em desperto al box boirós d’una sala damunt un llit articulat en posició curiosa, amb els peus més alts que el cap per facilitar, suposo, que la sang aflueixi al cor i al cervell. Descobriré més endavant que es tracta de la posició anomenada de tren (oposada a la d’antitren) i, encara més endavant, que cap d’elles té res a veure amb els ferrocarrils, sinó amb un cirurgià alemany nat a mitjan XIX, Trendelenburg, que no la va inventar –es veu que ja la feien servir els antics grecs–, però sí popularitzar.
Sigui com vulgui, estic més foradat que un gruyère. Si no m’erro, i descomptant les ferides grapades i dos raïms de vies, un a l’avantbraç esquerre i un altre a la jugular, aquest és l’inventari: un tub flexible em passa a través de la boca i la laringe fins a vés a saber on; una sonda em va del nas a l’estómac; una altra sonda va des de la bufeta de l’orina, a través de les meves parts nobles, fins a una bossa que penja de la barana lateral del llit i un tub en y a la banda oposada de l’abdomen drena la sang i la bilis acumulada després de l’operació en una bosseta que reposa al meu costat.
La capçalera del llit dóna contra una paret i els peus a un corredor que em separa d’altres boxs que, com el meu, tenen a la dreta del pacient aquelles unitats mòbils de control amb un monitor on metges i infermers poden llegir el ritme cardíac, l’oxigenació de la sang i què sé jo. En aquell corredor, de nit, quan s’apaguen els llums, s’hi podria filmar alguna escena de pel·lícula de terror: el recorren contínuament i en tots dos sentits silencioses processons d’ànimes en pena, algunes de les quals van per lliure i proveïdes de llanterna comproven el contingut de les bosses que pengen dels laterals dels llits.
Reconec que tot i la complexitat de la feina, la pressió dels nous ingressos (un nen de divuit mesos operat de torsió de testicle, un sensesostre que no para de cridar la mare i ens posa a tots els pèls de punta...) i la possibilitat omnipresent d’un exitus, la majoria de professionals de la REA transmeten camaraderia i devoció per la feina, a part d’un acusat interès per conèixer les respectives destinacions vacacionals:
Doncs jo, aquest any, les passaré a Banyoles.
¿Bañolas? ¿Tiene playa?
Per fi em retiren algunes de les sondes i em porten a una sala més petita, un lloc transitori, es veu, entre la REA i l’indret reservat als que tenen perspectives de curar-se.

A la REC[uperació]

El corredor en un moment de tranquil·litat. Foto: C. Manich
Aquí, en una llarga unitat destinada als cossos espatllats però en vies teòriques de recuperació, ja és una altra cosa. He passat a disposar-hi d’una habitació àmplia i lluminosa, amb bany, compartida només amb un veí. A més, especialment durant les nits, tens la tranquil·litat que dóna saber que tota la gernació de la planta estem sota la decidida protecció d’un destacament del Setè de Cavalleria, que té el fort ubicat a pocs metres de distància.
Aquest fort rep, per mitjà del polsador lluminós d’alarma que ens deixen penjant als pacients a un pam del nas, les peticions d’ajuda urgent i les gestiona. Que a les tres del matí, per exemple, una ampolla per a orina, d’aquelles de polietilè, amb nansa, més o menys plena, s’estavella contra el terra amb l’estrèpit i el mullader consegüents, o que algú es posa a treure les tripes per la boca, de seguida acudeix un esquadró i se’n fa càrrec i ho deixa tot en ordre.
Cert que de vegades no va ben bé així. Algú, posem per cas, adverteix a través del polsador:
¡Dampa en pie dedecho!
Llavors, cobreix l’habitació de la víctima i el seu veí un núvol lluminós i la veu majestuosa del Setè diu des del núvol:
EEEEH?!
¡D... Rrrrampa en pie dedecho!
I la Veu, planant damunt els caps:
NO PUEDO AYUDARLE. NO HAY ENTRE NOSOTROS NINGÚN FISIO. CAMBIE DE POSTURA. TOME PACIENCIA –sense indicar si cal prendre-la per vena o per via rectal.
Però en general bé.

Un miracle
A tot això, la temperatura, al carrer, havia arribat a extrems insuportables per a ningú que no fos beduí. Jo me n’adonava pels fogots i l’aclaparament amb què arribava tant la meva dona com la resta de visitants de l’exterior, i també per les fotos que m’enviava el meu fill al mòbil del seu gat, eixancat a qualsevol racó.
I un vespre, em penso que el primer que passava a la REC, compadit dels compatriotes que havien d’estar-se a l’exterior i, tot s’ha de dir, ensopit com un lluç, em van venir al cap les fetes d’un dels més coneguts dels hasids ‘homes sants’, antecessor de Jesús de Natzaret i Joan el Baptista dins el corrent carismàtic del judaisme dels segles I i -I, el rabí dit Onies el Just, que gaudia d’una familiaritat informal amb el diví i era capaç d’imposar la seva voluntat a fenòmens de tota mena. I, de calent en calent, vaig decidir imitar-lo.
Al vespre, en havent sopat, em desplaço al gran vestíbul arrossegant, cataclinc-cataclanc, el meu arbre de Nadal amb flascons penjant i, davant l’estupefacció d’un segurata i de la mitja dotzena de persones que encara hi quedaven, planto treballosament una butaca davant la porta d’entrada per traçar-ne tot seguit amb sabó de sastre un cercle al voltant.
Allà assegut i fermat a l’arbre, em vaig jurar, de manera una mica impertinent, ho reconec, que no me’n bellugaria, fora d’anar al lavabo, fins que la Providència afluixés i es mostrés compassiva amb els barcelonins. Hores després, ja de matinada, va començar a ploure a bots i barrals escombrant la ciutat i provocant una bona refrescada. En aquest sentit, la meva iniciativa va ser un èxit.
Quant al plànol personal, les coses no van anar tan bé. A part les bronques rebudes per no ser a l’habitació quan m’havien d’empastillar i d’injectar la insulina, l’heparina i altres gaites, dilluns em van fer una analítica i va resultar que el meu pobre cos fabricava més plaquetes de les convenients. I vaig continuar en arrest preventiu. I l’endemà i l’endemà passat.

Reposant i esperant dies millors. Foto: C. Manich

El desenllaç
Quan a mig matí de dijous, que era festiu, havia perdut ja les esperances de marxar de la Ciutat dels Malalts mai més, rebo la visita d’un metge de mitjana edat amb bigoti estil anglès que és qui m’assabenta que, al meu ingrés, la infecció del líquid vesicular havia generat una infecció secundària amb els gèrmens digestius presents al duodè, amb el risc cert d’una gangrena de la vesícula i d’una peritonitis i que d’aquí l’extirpació practicada. Em dóna noves pautes de medicació i alimentació, i sense cap mena de preparació psicològica em convida a fer la maleta.
La maleta, diu? Esclar, doctor! Ara mateix! Li beso els peus, doctor! Res de personal, oi, però espero trigar a tornar-hi!