diumenge, 17 de novembre del 2019

"A POR ELLOS!": UN APUNT SOBRE LA CATALANOFÒBIA

El País, 8-6-2018; Foto, EPV. Font:

https://ep01.epimg.net/elpais/imagenes/2017/09/26/videos/1506415900_563573_1506416200_noticia_normal.jpg




La catalanofòbia és, segons el Diccionari de l’IEC, «una aversió a Catalunya, als catalans o a tot allò que és català». Aquesta aversió, si no bel·ligerància i odi, històricament persistent a Espanya sota règims diversos i que avui, com ahir i abans-d'ahir, es pot detectar sense necessitat d’enquestes tant en amplis sectors de les capes populars com en els estaments superiors d’Espanya, sembla en primera instància que respondria a l’ús per nosaltres, catalans, d’una llengua “imperfecta” pròpia de pagesos i menestrals incultes, i que en tant que diferenciada de l’oficial de l’Estat, atemptaria contra el model “una llengua-una nació”, lema de l'Estat-nació, que aquí somia en el castellà com a llengua única o, com a mínim, dominant i el pitjor malson del qual és la diversitat lingüística i cultural.
   «¿Es feo el titulito? ¿Dificil de pronunciar?¿Parece un lio? Mas difícil es de pronunciar “fins bé que s’hi ensopeix” [...]. Mas complicado es hablar en catalán modernista, y, sin embargo, casi todos los catalanes, a los veinte años de edad, ya suelen hablarlo [...] Y más lio es la [coalició] Solidaridad [Catalana], y, sin embargo, la entienden... los que la entienden» (1).
La llengua pròpia és sens dubte una raó, però no en pot ser l’única. I la prova és que, trobant-se en el mateix cas Euskadi i Galícia, no existeix una euskerofòbia ni una gallegofòbia, si més no tan evidents. És més, el fet que després de la guerra civil, per posar un exemple relativament recent, molts catalans optessin per parlar en castellà fins i tot en l’àmbit familiar com a mostra de lleialtat cap al flamant estat franquista, mostra del seu desig d'arribar a ser reconeguts com a ciutadans en peu d’igualtat amb la resta, no va impedir que amb més o menys cruesa se’n continués posant en dubte la pertinença plena a la nació espanyola, o directament se’ls la negués: eren –i són encara– vistos com a diferents en allò cultural als “veritables espanyols”.
Alguns fins i tot es van convèncer que havien d’emmascarar el seu origen català per lliurar-se totalment al Nou Estat (Ramon Serrano Suñer, fent servir la forma Súñer). En qualsevol cas, per al comú dels catalans no hi havia manera de redimir la condició de polaco, un adjectiu per referir-s’hi despectivament que sembla que va sorgir a les sales de banderes de les casernes poc després del final de la guerra civil, pel paral·lelisme i la simultaneïtat entre l’ocupació de Catalunya per les tropes franquistes a començament del 1939 i l’ocupació de Polònia pel seu admirat exèrcit nazi el setembre d’aquell any mateix, des d’on s’hauria difós a altres sectors de la població de la Meseta. I a aquestes altures del segle XXI el qualificatiu continua gaudint de bona salut (i no precisament pel programa de sàtira política Polònia, de TV3).
Potser ens poden posar sobre la pista de les dimensions addicionals del rebuig un parell de frases anticatalanes, de les més antigues de què hi ha constància, pertanyents a l’immortal (per altres raons) Francisco de Quevedo, que és possible que no hagués conegut mai un català. Pertany la primera a La vida del Buscón (1626), «Son los catalanes el ladrón de tres manos, que para robar en las iglesias, hincado de rodillas, juntaba con la izquierda otra de palo, y en tanto que viéndole puestas las dos manos, le juzgaban devoto, robaba con la derecha». Fingiment i cobdícia, doncs. La segona, a l'obra La rebelión de Barcelona ni es por el güevo ni es por el fuero (1640): «Son los catalanes aborto monstruoso de la política.» Política, esclar.
Així doncs, llengua i també cultura en sentit ampli (“el fet diferencial”), hipocresia i cobdícia, i tendències polítiques serien les tres potes d’aquest rebuig que, en major o menor grau, ha perdurat –i ja van uns quants segles en les consciències, en la historiografia, en els acudits... i en el discurs polític que dia sí dia també ens arriba des de la dreta política i mediàtica i des de formacions que, sense ser de dretes en sentit estricte, competeixen amb aquestes a veure quina és més “patriota” i “espanyola”.
Els “pecats” que conformen la segona i tercera potes del rebuig no semblen sinó un traspàs als catalans, un cop caricaturitzats com a jueus o descendents de jueus, dels clixés antisemites més rancis, en voga en el XIX –egoisme, parasitisme, control de les finances, infiltració en els governs...–, generats a tot l’Estat pels sectors vinculats al catolicisme integrista i de trabuc, i, dins Catalunya mateix, pel carlisme.
«Mesnadas de judíos (directos antecesores de socialistas y catalanistas) [...]» (2).
«Los del corro filibustero-catalanista [...] un grupo de fenicios y judíos sin otro ideal que pesetas, pesetas y más pesetas [...]» (3).
«Un catalán, ante todo, es algo de lo menos nacionalista del mundo. No yo sólo, cuya autoridad no tiene cuño, sino gente observadora y fina, ha visto, extrañada, la facilidad del catalán para desnaturalizarse, para descastarse, para transformarse en el tipo del país donde anda... Esto tiene una explicación. Su espíritu judaico, de mercader. Sólo los judíos se asimilan así. Ante todo el negocio...» (4).
Deu ser una ironia del destí que contribueixi a potenciar la creixent deriva independentista i la incompatibilitat identitària no sols l’autoritarisme centralista dels successius governs de qualsevol signe sinó l'arrelada creença a la resta de l’Estat, de veure el catalans com uns mindundis sense possibilitat de pertànyer de dret al cos de la nació espanyola. Pertànyer-hi de fet, sí, per descomptat: sobre quins "estrangers", si no, practicar l'espoli fiscal de 16.000 milions/any que patim?
 
NOTES:
(1) Nicolás Casañas, «Solidaricaslisorianidades», El Pueblo, València, 6-7-1907.
(2) El Conde de Galligans, «Casos y cosas», La Ciudad, Girona, 24-7-1930.
(3) Sánchez Manher, «La historia se repite. Aun subsiste el espíritu de la raza», Ideal Agrario, Zamora, 11-10-1934.
(4) E. Giménez Caballero, «Desde Estrasburgo. Las frutas, los vinos y los catalanes», La Libertad, Madrid, 1-4-1924.

dimarts, 12 de novembre del 2019

Per sobre del soroll ambiental, escolteu el cant de les balenes

Ja és aquí a disposició vostra, vull dir a Amazon.es Llibres, Cants de balena per a sords. El trobareu fàcilment introduint-hi, a Cerca Avançada, el títol o bé el meu nom i cognom.
El recull d'articles heterogenis que és Cants de balena..., més enllà de la temàtica concreta de cadascun, pretén ser un doble toc d'atenció: 
      --a la comunitat oïdora sobre la necessitat de no ser només sords que hi sentim i la responsabilitat de tenir oïda quan tants d'entre nosaltres no n'han tingut mai, i
      --a la comunitat sorda perquè conegui i interpreti el seu passat com a pas previ i necessari per prendre a les seves mans les regnes del seu destí. 
Encarregueu-lo abans que les compres de Nadal us fonguin els calés!

dissabte, 9 de novembre del 2019

EFEMÈRIDES NOSTRADES

El Rei Campana, el Sant i la Corona d’Aragó













 
El 1164 naixia la Corona d’Aragó, de fet una confederació catalanoaragonesa en què cada nació mantenia les institucions i lleis pròpies i unes llengües i monedes diferenciades, que gaudiria d’una llarga vida (fins als decrets de Nova Planta de Felip V). HOW DID THEY DO IT?
 
Accidentat accés al tron de Ramir II
Resulta que el rei Alfons el Bataller o Alfons I d’Aragó i Pamplona, casat amb Urraca I de Lleó, va morir l’any 1134 després de ser derrotat pels musulmans a Fraga. Sense descendència masculina, si més no oficial, sols tenia un germà, Ramir Sanxes, monjo i bisbe de Roda d’Isàvena-Barbastre. Per testament, a fi d’ajudar la pròpia ànima i també les dels seus pares i parents en el més enllà amb el mèrit d’una bona acció i amb les previsibles oracions d’agraïment dels afavorits, va concedir viles i castells en feu a la catedral de Pamplona i diversos monestirs, i va deixar el seu regne, senceret i per parts iguals, als ordes militars del Sant Sepulcre, l’Hospital i el Temple (1) als quals, en vida, va estar molt vinculat.
Ja se sap, però, que una cosa solen ser les voluntats d’un mort i una altra de diferent els interessos dels vius. I a aquests, amb la sola excepció del Papa, que exigia que s’acomplís el testament i es lliuressin les rendes que generaven els territoris que havien estat sota el domini d’Alfons el Bataller als ordes militars, el testament els va entrar per una orella i els va sortir per l’altra. I mentre que els nobles navarresos, aprofitant el buit de poder creat, proclamaven rei Garcia Ramires i s’independitzaven d’Aragó, Alfons VII de Castella, que també reclamava l’herència, envaïa Saragossa i la part aragonesa de la Vall de l’Ebre.
Aleshores, davant el panorama, part de la noblesa d’Aragó, reunida a Jaca, va optar per coronar rei qui objectivament tenia més dret a la successió, és a dir, el germà del difunt, el bisbe, que va haver de penjar els hàbits, i pujar al tron com a Ramir II. Però tan aviat com l’any següent (1135), ateses les discòrdies que dividien la noblesa local i que es traduïen en enfrontaments, amb la consegüent pèrdua d’autoritat reial, el pobre Ramir va haver de fugir a territori del jove comte de Barcelona i Girona, Ramon Berenguer IV, que va acollir-lo a Besalú.

La Campana d'Osca
Poc després, de tornada a Aragó, va enviar un missatger al seu antic abat del monestir occità de Sant Ponç de Tomeres, al NO de Narbona, demanant-li consell per arranjar la situació. L’abat va acompanyar el missatger a l'hort, on al seu davant va tallar unes quantes cols, les que més sobresortien. Aleshores va ordenar al missatger que repetís al rei els gestos que havia vist. Assabentat Ramir del pantomímic consell, va idear un estrany pretext: que faria fer una campana prou gran perquè se sentís a tot el regne i, perquè la veiessin, va convocar a Osca els principals nobles rebels, que hi van acudir disposats a riure-se'n.
Tan aviat com van ser allí, els va fer degollar tots, amb la qual cosa els enemics que encara li quedaven a la cort van amagar prudentment i sine die el cap sota l’ala. Aquesta va ser la manera com les “campanades” es van sentir a tot el regne i aquest és l’episodi més o menys llegendari que hi ha al darrere d’un altre sobrenom de Ramir II: el de Rei Campana.
La campana d’Osca. Oli sobre llenç de José Casado del Alisal (1880). Font:
https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/6/69/Campanahuesca.jpg
La qüestió successòria
Un cop que el rei, a la crida i cerca d’un hereu, hagués intentat sense èxit entre els seus afillar Garcia Ramires, ja nomenat rei dels navarresos, me’l casen de pressa i corrents a la catedral de Jaca el 13 de novembre de 1135, lligat i tot com estava pel vot de castedat, amb la francesa Agnès de Peitieu, filla del duc d’Aquitània i dona d’acreditada fertilitat –tenia quatre fills–, que havia enviduat feia vuit anys.
De resultes d’aquest enllaç, el 29 de juny de l’any següent, a Osca, naixeria l’hereva, batejada amb el nom de Peronella. Aconseguit l’objectiu del matrimoni, que era precisament aquest en paraules del rei mateix, «la restauración de la sangre y de la estirpe» (2), Ramir i la seva reial esposa es van separar a finals d’aquell 1136 i ella va tornar al seu país per retirar-se a l’abadia de Fontevraud, a Anjou.
Després d’àrdues negociacions amb els reis peninsulars que pretenien el matrimoni amb Peronella, Ramir es va decidir a lliurar-la al comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, un ganàpia que li portava vint-i-tants anys i que ja tenia un fill bord, Guillem Berenguer de Barcelona, futur bisbe de Lleida i arquebisbe de Narbona.
En un document públic conegut com a Renúncia de Saragossa, lliurat al castell del Castellar, a una vintena de quilòmetres de Saragossa, aigües avall de l’Ebre i a gran altura sobre el riu, datat el 13 de novembre de 1137, quan Peronelleta comptava quinze mesos, son pare feia saber als seus súbdits que havia fet donació del regne i de la nena al comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, que firmaria en endavant com a «Comte de Barcelona i Príncep d’Aragó, per aquest mateix ordre.
Els noucasats. https://sites.google.com/site/formaciocoronaarago/_/rsrc/1459031515441/home/ramon_berenguer_conte_peronella_reyna.jpg





Els fonaments de la unió dinàstica
Cal tenir en compte que les esposalles, els anomenats Capítols matrimonials de Barbastre, que s’havien firmat en aquesta ciutat tres mesos abans de la Renúncia, tenien les mateixes conseqüències jurídiques, conforme als usos de l’època, que el matrimoni consumat. I quines van ser les conseqüències en aquest cas?
El célebre historiador castellano, García Gallo, estudioso del Derecho sucesorio en la Corona de Aragón, no tiene la menor duda de que el documento de 1137 es una donación de hija y reino, por parte de Ramiro II que no tiene «deseos de conservar» el trono, más bien está «deseoso de desembarazarse del Reino», al Conde de Barcelona. Es tajante cuando dice que «no se trata de una escritura matrimonial, en virtud de la cual el marido adquiera los derechos de la mujer, ni de la promesa o entrega de una dote; sino [...] de la elección de un marido y de la entrega del poder directamente a éste. En la escritura no hay ni una sola frase de la que pueda inducirse que Petronila [és a dir, Peronella] es la titular del poder que ejerce su marido o que en alguna parte se reserva. Salvo la fidelidad debida a Ramiro II y a su hija, los aragoneses quedan bajo la autoridad y obediencia de Ramón Berenguer. [...] Constata también, refiriéndose a Petronila, que «desde el momento mismo en que muere su marido, Ramón Berenguer IV, y aunque éste no haya usado el título de Rey, su hijo Alfonso II se titula ya Rey de Aragón en vida de su madre. Lo cual indica que el regnum, es decir, el poder de reinar lo hereda de su padre al que se lo había concedido Ramiro II y no de su madre» (3).
Així que van ser les ganes que tenia Ramir II de tornar (cadascú per on l’enfila), a la vida monacal, cosa que va fer poc després de firmar la Renúncia ingressant al monestir de San Pedro el Viejo, de la ciutat d’Osca on moriria ostentant encara la dignitat reial l’any 1157, les que van precipitar els esdeveniments que durien al naixement del Casal d’Aragó o Corona d’Aragó, just quan Alfons I el Cast, primer fill legítim i hereu per tant de Ramon Berenguer IV, encara menor d’edat, fos jurat com a rei d’Aragó el 1164 a Saragossa.
D’altra banda, com que la categoria de rei era superior a la de comte que ostentaven els sobirans catalans, dependents nominalment, no pas en la pràctica, dels reis francs, va ser a partir d’Alfons I, que tots ells es titularien alhora reis d’Aragó i comtes de Barcelona seguint en la seva nomenclatura la numeració dels sobirans del casal barceloní, adoptant-ne l’emblema l’escut amb les quatre barres com a senyal de dignitat i establint la capital del regne i la seu de l’administració a Barcelona.

I què va ser dels protagonistes?
De la desigual parella no us en puc dir gaire res més que es va casar a la catedral de Lleida l’agost del 1150, quan Peronella, crescuda i educada a la cort de Barcelona, havia complert ja els catorze anys, edat mínima establerta pel dret canònic per poder-ho fer i que, de la unió, van néixer sis fills: Pere (mort d’infant), Ramon (que pujaria al tron com a Alfons I), Pere (que seria investit comte de Cerdanya com a Pere I i, després, de Provença amb el nom repe de Ramon Berenguer IV), Sanç, Dolça i Elionor.
Quant a Ramon Berenguer IV sènior, destacar que, obtinguda la renúncia dels ordes militars al testament d’Alfons el Bataller a canvi d’establiments i beneficis eclesiàstics a Aragó i Catalunya, va comptar amb l’ajut de templers i hospitalers per conquerir Tortosa (1148) i Lleida i Fraga (1149). Abans (1147), en col·laboració amb Alfons VII de Castella, cunyat seu, i tropes genoveses, havia participat en el setge i la conquesta de la rica ciutat portuària d’Almeria. L’any 1153, amb la conquesta de Miravet (Ribera d’Ebre), terme que amb el seu castell, per cert, va donar a l’orde del Temple, es pot dir que deslliurava el territori català del poder dels sarraïns.
I pel que fa al sobrenom de el Sant que l’acompanya en la història sense haver estat mai canonitzat, sembla que no prové de cap virtut heroica practicada en vida sinó de la creença popular que, arran de la seva mort el 6 d’agost de 1162, al Piemont, prop de Torí, on havia anat a entrevistar-se amb Frederic I Barba-roja, emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic, que al·legava els seus drets sobre la Provença; durant el llarg viatge de tornada del cos a ca nostra i després que fos sepultat a l’església del monestir de Santa Maria de Ripoll, s’haurien produït diversos fets miraculosos la realitat dels quals millor que posem en quarantena.


(1) El Testament d'Alfons I d'Aragó i Pamplona (1131). A Viquipèdia. Recuperat el 5 de novembre del 2019 de https://ca.wikipedia.org/wiki/Testament_d%27Alfons_I_d%27Arag%C3%B3_i_Pamplona_(1131)
(2) Ana Isabel Lapeña Paúl, Ramiro II de Aragón: el rey monje (1134-1137), Gijón, Trea, 2008, p. 140.

(3) Armand de Fluvià, «De oro, cuatro palos de gules, escudo de los Condes de Barcelona», Hidalguía, vol. XLIV, n.º 256/257, 1996, p. 460-461.
 


 









dissabte, 2 de novembre del 2019

«Aborígens d’Índies, ja sóc aquí!»

Fotomuntatge. Font: https://www.ecestaticos.com/imagestatic/clipping/137/81a/13781ac3358b87a4547f74ffc65aa713/el-convento-catalan-que-quiere-desmontar-en-cinco-dias-500-anos-de-historia-de-espana.jpg?mtime=1533158055

Que Cristòfol Colom fos en realitat el navegant i polític barceloní Joan Colom i Bertran; que les tres caravel·les del primer viatge no sortissin del port de Palos (avui, de la Frontera; mai, de Moguer), a Huelva, sinó de la platja de la vila baixempordanesa de Pals; que en les quatre expedicions que va fer l’almirall, però sobretot en la primera i la segona –preparada aquesta a la ciutat de Barcelona–, hi figuressin força catalans..., com sosté Jordi Bilbeny, atesos els arguments i els indicis que aporta en els seus llibres, sense ser ni de lluny un expert del tema, em fa l’efecte que és possible, potser probable i tot.
Ara bé, sense negar la més que modesta participació catalano-valenciana-balear en la conquesta i colonització d'Amèrica no crec que es pugui desmentir que va ser una empresa principalment castellana –en concret, d’andalusos i extremenys, i, en menor nombre, de castellans vells–, fos pel simple pes de la seva població; perquè ja el 1493 el breu i la butlla menor Inter Caetera d’Alexandre VI, en el món Roderic de Borja, havia concedit el domini de les Índies als reis de Castella i Lleó (al capdavall la Corona d'Aragó només havia finançat amb els seus diners l’expedició del “Descobriment”); per la clàusula restrictiva que figura en el testament de la reina Isabel, dita la Catòlica, que exclou els “estrangeros” de
las alcaydías e tenençias e gouernaçión de las çibdades e villas e lugares e ofiçios que tienen añexa jurisdiçión alguna, en qualquier manera, e los ofiçios de la hasienda e de la casa e corte, e los ofiçios mayores del reyno, e los ofiçios de las çibdades e villas e lugares del [...] (1).
...Fos per qualsevol altre raó o conjunt de raons.
Per això trobo que a l’esmentat autor se li’n va decididament l’olla quan sobre la base de fragments d’un article d’Amado Alonso (2) conclou que:
com demostren els estudis dels erudits en la matèria, els andalusos i els castellans no eren sessejants [és a dir, no pronunciaven com a /s/ les lletres castellanes c, davant e i i, i z: /hasér/ per hacer, /desisión/ per decisión, /sapáto/ per zapato]; si el gran nombre d’andalusos que hom creu que van anar primigèniament al Nou Món, per contra, eren molts menys i, encara, ceceantes [zetacistes, de parlar papissot]; i l’únic lloc d’Espanya on hom sessejava als segles XVI i XVII era a la Nació Catalana, és que el sesseig que es dóna com a tret lingüístic en tots els països americans de parla espanyola, només i tan sols [sic] pot provenir del fet que els primers pobladors fossin catalans i parlessin català [llengua en què no existeix el fonema /θ/, o z castellana] (3).

Bé, de la lectura d’un article del mateix Amado Alonso que conec millor, es desprèn tota una altra cosa. Vegem-ho:
    Los autores andaluces dicen que allí se confunde "la s conla c... o al revés" (Juan Sánchez), "truecan s por z y al revés"(Montano), "truecan estas letras c i s" (Aldrete), "andan confusas estas dos letras", "andan trocadas entre Andaluces" (M. Alemán), "azar por asar y al contrario" (Juan de Robles), "mudando las cees en eses... y por el contrario las eses convierten en cees" (Juan Villar). Sólo Christóbal Bautista de Morales lo reparte en individuos: "unos s por c y otros al contrario", no negando, pero no denunciando la confusión en unas mismas personas. Esta serie de testimonios autóctonos nos hace admitir que la sedimentación del cambio ya en ceceo ya en seseo se cumplió a través de un largo período de confusión y trueques. Los autores no andaluces, en cambio, se dejaron ganar pronto por la impresión de ceceo que les daba el hablar de los andaluces. Aunque oyeran tanto s por c como al revés, la impresión les quedaba fijada por los casos de c por s como característicos [...].
    En resumen: los autores andaluces hablan siempre de ambos trueques, s por c y c por s; en los no andaluces triunfa la impresión de ceceo (4).
/3e8e1949f1c3300c7f060866b463e01c_XL.jpg

I conclou:
    Los filólogos americanos, Rufino José Cuervo, Pedro Henríquez Ureña, Alfonso Reyes, entienden que donde hay coincidencia hay paralelismo. Lo que yo por mí mismo he podido comprobar es que el seseo americano es un proceso no importado sino cumplido en América, dependiente, en parte, de las explicadas condiciones generales de la lengua en vísperas del Descubrimiento y en el siglo de la Conquista, y, en parte, de las condiciones particulares de las nuevas comunidades humanas que se estaban constituyendo en el Nuevo Mundo, con su desgajamiento del suelo patrio y su intento de reproducción y a la vez de liberación del viejo sistema de valores vitales, con su formación por conglomerado y su nivelación en busca de la necesaria homogeneidad, con su adaptación en fin a las nuevas condiciones de la vida. Los andaluces fueron parte importante de ese conglomerado, más importante en unas partes que en otras, más en unas décadas que en otras, y así de manera varia pesaron en la nivelación de aquí o de allá.
    [...] América continuó la crisis lingüística de España de aquellos siglos, y en ese estado de crisis, los andaluces debieron pesar mucho hacia la igualación c-s. Estamos seguros pues de que los andaluces no trajeron a América el seseo ya hecho; no creemos tampoco que, considerándolo como trasplante de tendencias, ya que no de productos, fueran ellos el fermento o levadura del seseo americano; pero en cambio sí creemos que obraron como fomento en la precipitación y en la solución de la crisis (5). 
És a dir, s’hauria tractat d’un fenomen autòcton i relativament ràpid d’anivellament lingüístic a partir d’uns pobladors de procedència heterogènia –andalusos, extremenys, castellans vells, bascos, gallecs... i també catalans, sí–, tots els quals van fer servir a Amèrica com a primera llengua de la comunitat el castellà.
Per tal d’il·lustrar aquest fenomen d’anivellament en el pla fonològic, amb algunes vacil·lacions derivades del procés de reestructuració que pateix la llengua castellana transplantada al Nou Món durant els segles XVI i XVII, i a manera de fotografia d’un moment històric a cavall de tots dos segles, analitzaré una carta de denúncia enviada a Felip III de Castella per Ruy Díaz de Guzmán –un americà de primera o segona generació que fa ús d’un llenguatge propi dels sectors mitjans de població–, des de Tucumán (Argentina) el 1604 (6). I ho faré exclusivament des del punt de vista de les solucions gràfiques emprades per representar els fonemes sibilants.
Muy poderoso señor:
Como por vuestras rreales sedulas se aya entendido que vuestra Alteza se tiene por seruido de que todos vuestros baçallos que abitan en los estados de las Yndias libremente puedan escreuir a buestra rreal persona de lo que conbiniere dar cuenta a vuestra Alteza y siendo vno de los menores de vuestros baçallos, aunque no en la obligaçion de mi deuda y profeçion de quantos rreçiden en la gouernacion del Rrio de la Plata, donde mis padres y aguelos, siendo antiguos conquistadores, acabaron sus dias en buestro rreal serujcio, con cuya rrazon me pareçio justo dar abiso a buestra Alteza de lo que al presente se ofreçe, aunque con rreçelo de la desorden que hasta hora se a tenido en aquella tierra; porque la persona que al presente la gouierna ques Hernan Darias de Sayabedra [Hernando Arias de Saavedra], de quien el año pasado escreui a vuestra Alteza del puerto de Buenos Ayres sin que el dicho vuestro gouernador en cosa alguna aya tenido enmienda, estando como estan vuestros baçallos en la mayor afliçion del mundo, con los agrauios y bexaçiones que de ordinarios rreçiben, tanto que estos caminos ban llenos de la gente agrauiada que salen huyendo para vuestra rreal Audiencia, por que de otra manera no les permiten salir ni dar licencia y, traydo el rrecurso, al cabo de ochoçientas leguas que de yda y buelta an caminado, no son cumplidas vuestras rreales proui[bi]ciones mas de aquellas que no son contrarias a sus yntentos, de que se siguen infinitos agrauios y otros esesos, para cuya caridad, claridad y rrazon me parecio vrgente enbiar vn memorial a buestra rreal Alteza de algunos capitulos verdaderos, avnque nos an puesto por aca temores y reçelos de que vuestra rreal persona no be jamas carta, mas de que se dan al secretario [del Consell d’Índies] Pedro de Ledesma, y siendo como es amigo del obispo [d’Asunción i Rio de la Plata] don fray Martin Ynaçio de Loyola y de vuestro gouernador Hernan Darias, no bendran a manos de vuestra Alteza, cuya rreal persona Nuestro Señor guarde, como yo vuestro menor baçallo deseo. Desta gouernacion de Tucuman, y de mayo 8 de 1604 años. Ruy Diaz de Guzman.
En la carta, comprovem que els fonemes representats avui per les grafies s i c, aquesta davant e i i, es tornen equivalents, assimilant-se a /s/. Reflecteix aquesta pronúncia l’emissor quan escriu:
ç per s:   baçallo/s (4), profeçion, rreçiden
ç per c: obligaçion, pareçio, ofreçe, rreçelo, afliçion, bexaçiones, rreçiben, ochoçientas, Ynaçio
s per c:   sedulas, esesos
Quant a la c dels termes gouernacion (2), licencia i proui[bi]ciones no sembla que reflecteixin el so /θ/: compareu gouerna-ci-on amb bexa-çi-ones; li-ce-ncia amb rre-çe-lo; licen-ci-a amb Yna-çi-o; proui[bi]-ci-ones amb ocho-çi-entas. I també z devia assimilar-se a /s/: compareu rrazon (2), l’unic terme que la inclou, a part dels cognoms propis i la del tractament protocolari Alteza (6), fixades per l’ús escrit, amb coneguts casos contemporanis aliens al text com els de fuerça o coraçon.
Tornant al començament. El que «demostren els estudis dels erudits en la matèria» no és el que Jordi Bilbeny diu que demostren. I quan algú sosté tesi tan agosarada com la catalanitat de Colom, per no parlar de la de Cervantes, hauria de cuidar-se de no esguerrar el crèdit que pot merèixer fent un pa com unes hòsties. Els conqueridors andalusos, que sí canviaven s per c i a l’inrevés, no van portar el sesseig a la immensa Amèrica com a fenomen acabat. Pel que fa als parlants habituals de català, que sí que ho van fer, n’hi va haver comparativament tan pocs com mosques blanques, massa pocs per provocar un canvi d’aquesta magnitud.

      NOTES:
      (1) Testamento y codicilo de Isabel I de Castilla (1504).
      http://www.delsolmedina.com/TestamentoCodiciloIsabelCatolica.htm
      (2) Amado Alonso, “Orígenes del seseo americano”, Estudios Lingüísticos. Temas Hispanoamericanos, Madrid, Gredos, 1953, p. 84-122.
      (3) Jordi Bilbeny, El dit d’en Colom. Catalunya, l’Imperi i la primera colonització americana (1492-1520), Barcelona, Llibres de l’Índex, 2010, p. 112.
      (4) Amado Alonso, “Historia del ceceo y del seseo españoles”, Thesaurus : boletín del Instituto Caro y Cuervo, vol. 1, núm. 1, 1951, ρ. 136 i 138-39.
      (5) Ibíd., p. 184-85. (La cursiva és meva.)
      (6) Coloma Lleal (coord.), Emília Anglada, Paloma Arroyo, Mar Garachana, Juan Pablo García-Borrón, Historia de la lengua española (2005), Universitat de Barcelona, Dept. de Filologia Hispànica, col. Textos docents, 202, 2a ed. 2006, p. 93-94.