dimarts, 14 d’abril de 2020

ROMANS DE SOCA-REL

August (63 aC - 14 dC)

August vist per l'emperador Josep M. Segimon

 
Fill adoptiu i successor de Juli Cèsar, enterrador de la República Romana i primer home públic a qui el Senat va atorgar, entre altres honors, el sobrenom honorífic d’August ‘venerable’ i el títol d’emperador, al fins aleshores Gai Juli Cèsar Octavià, conegut com a Octavi, baixet i de complexió feble (res a veure, doncs, amb les escultures que el representen), de cabells rinxolats i rossos, malaltís i amb greus problemes de fetge, se’l té pel més gran de tots els emperadors que es fan i es desfan; pel polític que la sabia més llarga, el millor administrador, el diplomàtic més astut –va fer tots els papers de l’auca–, i el més humà de la història de Roma: els assassinats que ordenaria es poden comptar amb els dits de mans i peus.
Deixeu-me’n destacar que, casat i malgrat el seu cap fred, es va enamorar de la bella Lívia Drusil·la, pertanyent a la poderosa família Clàudia, sense que el fet d’estar prenyada del marit fos obstacle per casar-s’hi, divorciant-se abans tots dos, això sí, i els quatre interessats de bon rotllo. A destacar que ella, que guanyava un marit acabalat i més jove que el seu, i que tocava poder, aportaria al nou matrimoni dos fills: el gran, Tiberi, el futur emperador, i el nounat Neró Claudi Drus, o Drus el Vell, que arribaria a ser pare d’un altre emperador –Claudi– i que donaria prematurament l'ànima als déus en accident durant una campanya a Germània, guanyant-se a títol pòstum el cognom Germànic, que és com se’l sol anomenar als llibres.
Amb la seva imatge de dona casta i sòbria, Lívia aportaria també un pràctic girar d’ulls per no veure les joves amants del seu august marit al llarg de mig segle de convivència i, potser, algunes dosis de verí per treure de circulació els familiars que podien fer ombra a Tiberi. D’altra banda, es diu que va inspirar la legislació moralista promulgada a l’època, com la Lex Iulia de Maritandis Ordinibus que establia multes per als solters i els matrimonis sense fills i beneficis per als casats i més si tenien mainada. O com la de Coercendis Adulteriis, segons la qual el marit tenia dret a matar l’amant de la muller i aquesta mateixa si els enxampava in fraganti a casa seva (no pas a l’inrevés: la igualtat de tracte entre homes i dones encara no era un principi informador de l’ordenament jurídic).
Però tirem-hi un vel com aquell amb què es cobrien el cap les verges vestals i tornem a la Història amb majúscula, que és per allò que em paguen.
Octavi, enfrontat als republicans Brut i Cassi, conspiradors implicats en les 23 punyalades que van acabar amb Juli César («Tu quoque, Brute, fili mi?!»), que s’havien fet forts a Grècia i a l’Orient i controlaven una flota potent i dinou legions, va decidir arran del seu nomenament com a dictador perpetu pel Senat, no sols fer les paus amb els seus antics enemics, Marc Antoni i Lèpid, sinó aliar-s’hi i tot. Va formar amb ells un triumvirat (el segon, tot i que el primer havia acabat com el rosari de l’aurora) i, poc després, Marc Antoni i Octavi van començar la persecució dels republicans, en el que es considera Tercera guerra civil de la República, que va culminar l’any 42 aC a la batalla de Filipos a Macedònia, durant la qual Cassi, primer, i Brut després, es van deixar caure sobre la pròpia gladius. A partir de llavors, Lèpid va ser relegat a l’Àfrica, mentre que Marc Antoni es reservava les províncies orientals –incloent-hi Egipte– i Octavi, l’Occident.
Perquè la cosa no decaigués, Luci Antoni, germà petit de Marc Antoni, com a tribú de la plebs va introduir el 44 aC una llei agrària que afavoria els veterans de César i les disputes pel repartiment de les terres a aquests va acabar portant a l’anomenada guerra de Perusa (41 aC), que acabaria l’any següent amb la capitulació dels antonians davant el cap militar d’Octavi, Agripa. Com a nota al marge us faig notar que, a diferència dels prohoms de Perusa, tots executats, Luci no sols se’n va sortir sinó que aviat es va reconciliar amb Octavi que, a manca de cap gran empresa de telecomunicacions o del sector elèctric on ficar-lo, el va nomenar governador... d’Hispània.
No seria l’única mostra de magnanimitat. Conten que en un sopar, al que assistia Octavi, ja emperador, a la vil·la del ric Vedi Pol·lió, fill de llibert, predecessor del marquès de Sade, que tenia en un gran estany 6.000 caríssimes i ferotges murenae –de fet, morenes i llamprees, uns peixos considerats exclusius–, un desgraciat esclau va trencar sense voler una copa de cristall fi. I el seu amo va ordenar immediatament llançar-lo als peixos, que el dessagnarien fins a matar-lo. Com que l’esclau. prostrat als peus de l’emperador, li va suplicar que l’ajudés a morir d’una altra manera, ell, clement, va intercedir però l’amfitrió no volia perdonar-lo. Aleshores, August va manumetre el condemnat, fer buidar l’estany, cremar-ne els monstres i trencar d’una en una davant Pol·lió les peces restants de la cristalleria.
Arribat el moment que va creure oportú, va llegir Octavi al Senat un seguit de documents que presentaven Marc Antoni com un dèspota oriental i va mostrar les monedes en què figuraven els perfils units d’ell i de Cleòpatra: el Senat va desposseir-lo a ell del seu comandament i a ella, a qui no va servir de res la popularitat de què devia gaudir en la premsa rosa de l’època, li va declarar la guerra (només a ella, perquè era el mateix i així evitava de proscriure els ciutadans romans al servei del seu home). Això va suposar el trencament definitiu entre els amics-rivals i finalment, la primavera del 31 aC, Octavi va enviar la seva flota, dirigida per Agripa, a la costa jònica del sud de Grècia, per tallar els subministraments a Àccium, on Marc Antoni tenia la seva flota, mentre l’exèrcit anava a apostar-se a la banda nord de l’estret de Préveza, davant per davant del campament enemic.
En la impressionant batalla naval d’Àccium, no gaire lluny de Skorpios, que temps a venir esdevindria illa privada de l’armador Onassis, els déus van ajudar els bons, que eren més que els dolents i més disciplinats –la majoria d’homes de la flota de Marc Antoni eren anàrquics mercenaris orientals–. Mentrestant a terra, les legions antonianes, que havien iniciat la retirada, tan bon punt van ser trobades per les tropes d’Octavi, van negociar el canvi de bàndol i tal dia farà un any.
Conseqüències: el suïcidi dels amants (de fet, del matrimoni, però l’estat d’ell era més aviat dubtós: divorciat de la tercera dona, Fúlvia, havia abandonat la quarta, germana d’Octavi), i l’execució per ordre del vencedor de Cesarió, fill de Cleòpatra i el seu amant anterior, Juli Cèsar, com també del fill gran de Marc Antoni i Fúlvia. Els tres fills, en canvi, que aquest havia tingut amb Cleòpatra –dos eren bessons– se’ls enduria a Roma on, en la celebració del seu triomf, els faria desfilar rere el seu carro amb cadenes tan pesades que amb prou feines podien caminar: encara sort que les cadenes eren d’or. De resultes d’aquests fets, Octavi quedaria com a amo i senyor de l’imperi.
L’any 27 aC va abdicar tots els poders extraordinaris que havia rebut –de cònsol, tribú vitalici, princeps del senadors–, i els va posar en mans del Senat. Va manifestar que volia retirar-se i que el seu desig era, acabades les guerres civils i restablerta la unitat de l’imperi, restaurar la República. Els pares de la pàtria, amb tanta por com intel·ligència, no van acceptar i li van demanar en canvi, com a gran favor, que Octavi es fes càrrec a perpetuïtat de tots els ressorts del poder. Llavors ell, modestament, ho va rebutjar i, al capdavall, va assumir aquest “sacrifici” però només per un període de deu anys: una d’aquelles mesures temporals per sempre. I es va posar a bastir el règim imperial.
En aquesta tasca el van assistir sobretot dos antics companys d’escola: el patrici Mecenàs, protector d’escriptors i artistes, que li va fer de conseller i li va ensenyar la moderació i la clemència com els millors instruments del poder, i el militar Agripa, que tan destre com havia estat amb les armes ho va ser fent obrir noves carreteres i camins i construir aqüeductes que portaven als ciutadans l’aigua equilibrada, fresca i pura dels Apenins, satisfent August fins al punt que va considerar adequat donar-li en matrimoni Júlia, filla de la seva unió anterior i que havia enviduat de son cosí Marc Claudi Marcel, un xicot de qui per la seva joventut i capacitat se n’esperava molt i que havia mort als 20 anys d’edat d’una infecció.
Per comparació amb les convulsions de l’època immediata anterior, es pot dir que l’etapa que va estrenar amb la seva entronització va ser de pau interna. I de la fi de l’austericidi general. A més de les distribucions de blat i de diners, i la celebració de jocs i d’espectacles –panem et circenses–, faria bastir a Roma el fòrum que duu el seu nom i que inclou el temple de Mart Venjador, també el teatre de Marcel, dit així en record del seu difunt nebot i gendre, el temple d’Apol·lo Palatí... i erigir magnífics monuments. En frase pròpia, «havia rebut una Roma de maons i la deixaria de marbre».
De temperament poc lluitador, no va promoure noves conquestes tot i que va haver de participar, per allò del què diran, en expedicions bèl·liques d’importància menor als Alps, a Hispània –contra càntabres, asturs i lusitans, i on una malaltia greu el va allunyar del front marxant a Tàrraco a passar la convalescència el 25 i 26 aC–, a Etiòpia. La bona marxa d’altres guerres la va confiar a familiars com els fills de Lívia, Tiberi i Drus, que van fer avançar, però no ben bé tots sols, les fronteres septentrionals de l’imperi fins al Danubi, augmentant així la seva reputació.
En la vellesa, la conducta de Júlia, la seva filla única, casada en terceres núpcies amb Tiberi, però separada i de qui es deia que tenia relacions sexuals amb tot gat i fura, mascle o femella –i el que és més improbable–, de classe alta o baixa, va amargar August. L’arribaria a acusar davant del Senat, però per carta, d’adulteri: un crim que, comès per una dona, afectava l'honor de tota la família. I convençut que qui no escolta la raó, escolta el bastó, va fer-la desterrar a la illeta de Pandatària (avui Ventotene), davant la costa de Nàpols, sense luxes ni companyia masculina que la consolés i, sobretot, sense vi. El van atribolar també els complots que a cada moment organitzaven en contra seu enemics reals o imaginaris; les xacres que no l’havien abandonat al llarg de la seva vida; les enveges i els egoismes dels qui l’envoltaven..., tant que, desitjant la mort, va pretendre deixar-se morir de fam. Però continuaria respirant encara una mica més.
Cruel i malfiat com s’havia tornat, va acabar per convertir la guàrdia pretoriana, que ell havia convertit en permanent, en una autèntica Gestapo. D’altra banda, el 4 dC (dC perquè Jesús havia nascut a Natzaret de Galilea no a Betlem de Judea, quina mania!–, si fa no fa quatre anys enrere, o vuit si és que regnava Herodes el Gran), el 4 dC, dic, havent mort en estranyes circumstàncies i amb dos anys de diferència els néts grans d’August i previsibles hereus de l’Imperi, Gai Cèsar i Luci Cèsar –unes morts prematures que li van anar a Lívia com anell al dit–, va fer tornar Tiberi de Rodes, on s’estava ben tranquil, i tot i que sentia per ell una gran antipatia, el va adoptar.
La puntilla li clavaria cinc anys després l’aclaparadora notícia que tres de les seves legions, que sumaven pel cap baix 20.000 homes, més uns 5.000 acompanyants no combatents –dones, infants, servents–, havien fet un pa com unes hòsties al bosc de Teutoburg, a la Germània occidental, massacrades per una coalició de tribus revoltades rere el cabdill Armini.
August deixaria aquest món als 76 anys, conscient fins a l’últim moment. En sentir que moria, va preguntar als amics que l’envoltaven, si creien que havia fet bé el seu paper en la comèdia de la vida. Li van respondre que sí i va afegir en grec: «Aplaudiu, doncs».


Cap comentari:

Publica un comentari