dilluns, 11 de maig de 2020

ROMANS DE SOCA-REL

Calígula (12 dC - 41 dC)

Calígula vist per l'emperador Josep M. Segimon


Tiberi, en el seu testament, delegava el regnat conjuntament en el seu nét Tiberi Bessó i el seu renebot Gai Juli Cèsar August Germànic, més conegut com a Calígula perquè des de ben menut, quan era la mascota de les legions de son pare, a qui acompanyava en les seves expedicions des de la frontera del Rin, vestia de legionari, amb cuirassa i espasa a mida, i calçava les sandàlies fortes i resistents que els distingien i que cobrien a manera de bota el peu i el turmell, anomenades caligae. El cas és que Boteta, és a dir, Calígula –que per cert sempre va detestar el malnom–, amb l’ajut del seu aliat i amic Macró, que va convèncer el Senat que no hi podia haver dos hereus al tron i que calia optar pel més gran, va aconseguir anul·lar en aquest punt el testament i acaparar ell sol la dignitat imperial i totes les propietats.
L’any 37 (i prescindeixo ja i en endavant de la nosa del dC), després de pronunciar l’elogi fúnebre de Tiberi entre plors i de fer-li uns ostentosos funerals, entre les primeres mesures preses un cop vestida la porpra imperial, es poden destacar el repartiment de diners a la tropa i a la plebs, la concessió d’una àmplia amnistia als detinguts i empresonats pel seu antecessor, la indemnització a particulars de les pèrdues causades pels incendis, la supressió de la taxa que gravava les transaccions, l’atorgament de certs poders al Senat que no havia tingut ni amb August ni amb Tiberi... L’entusiasme del poble, que havia idolatrat son pare, era evident: durant els tres primers mesos de regnat es van fer a tot l’Imperi milers de sacrificis als déus en accions de gràcies per haver-los enviat un emperador tan benvolent i just que estrenaria sens dubte una nova edat d’or.
Aquestes esperances van semblar complir-se ja que al començament del seu regnat, com en els seus períodes posteriors de lucidesa, Calígula es mostrava temperat, simpàtic, bromista, bondadós: tot un sant de paper d’estrassa; parlava i escrivia amb correcció poc comuna, i era molt bon orador. També és cert que va honorar la memòria del seu pare, Germànic, que havia estat un ídol del poble, i les de sa mare i son germà Neró Cèsar, les cendres dels quals va anar a buscar a les illes on havien patit exili i trobat la mort per dur-les al mausoleu d’August. I pel que fa a les seves tres germanes, Agripina Menor futura mare de Neró, Júlia Livila i Drusil·la, totes casades i amb totes les quals mantenia de temps enrere relacions sexuals, va fer que se les associés al seu nom en fer vots, jurar, resar... Calia dir, per exemple, «Per la felicitat i la prosperitat de Gai Cèsar i de les seves germanes!». Però això darrer era encara una frivolitat innòcua.
Sèneca, que el va conèixer personalment, el descriu així: «una pell pàl·lida i repel·lent que donava indicis de bogeria, ulls feréstecs i emboscats sota un front arrugat i un crani petit esquitxat per uns quants cabells mal posats. Afegiu-hi un clatell embullat, la primesa de les seves cames i les grans dimensions dels seus peus.» (Si aquest no pot ser el testimoni d’un enamorat, ja que sembla que Calígula va voler-lo eliminar, sí que cal esperar d’un filòsof una certa equanimitat.) Completem el retrat dient que la seva gran afició eren els jocs, sobretot les curses al Circ. També sentia una desmesurada afició pel cant i el ball que practicava en públic sovint, tot i que eren unes aficions mal vistes per la noblesa.
En tan sols un any, però, malbarataria el tresor deixat per Tiberi amb un fotimer de despeses sumptuàries: construcció de temples, teatres, enormes circs, un nou palau al Palatí, el vestíbul del qual era el temple mateix de Càstor i Pòl·lux, dues colossals embarcacions al llac Nemi, al sud de Roma, concebuda l’una com a temple dedicat a Diana i l’altra, d’esbarjo, que incloïen estances decorades amb marbre, pisos de mosaic i peces d’or, amb columnes de 6 metres d’altura, i proveïdes amb canonades per a aigua calenta..., obres moltes de les quals no podria veure enllestir; erecció del monumental Obelisc Vaticà portat d’Egipte a la spina del seu circ privat, que d’allà passaria el segle XVI a decorar, fins avui, la plaça de Sant Pere; celebració de banquets per als senadors, curses de cavalls, combats de gladiadors, espectacles circenses i teatrals... I, per mirar de remuntar la situació, recorreria a la venda a l’encant de béns públics, a fraus de tota mena i a munyir la plebs amb diversos impostos, com qui passa la plata a missa.
La tardor del 37, als pocs mesos del seu ascens al tron, va patir una greu malaltia que va estar a punt de costar-li la vida i encara avui no està clar quina era –si infecció de transmissió sexual, encefalitis, hipertiroïdisme, epilèpsia...–. Quan se’n va recuperar, va començar a experimentar desordres mentals que fins aleshores no s’havien posat de manifest, evidenciant una faceta sàdica que ni Jack l’Esbudellador. Amb prou feines dormia i es passava les nits deambulant nu pels corredors del palau de Tiberi, on residia, demanant de tant en tant auxili davant perills inexistents.
En endavant, en el terreny polític no faria res de notable, que és potser millor que no que hagués fet alguna cosa. Aquesta segona etapa del seu regnat la va iniciar manant executar tots aquells que havien dit que donarien la seva vida als déus si l’emperador es recuperava. Pel que fa a son cosí Tiberi Bessó, a cosa d’un any d’haver-lo adoptat i de concedir-li el títol de Príncep de la Joventut, el va fer assassinar sense procés, provocant de retruc el suïcidi, amb cometes o sense, de la seva àvia comuna Antònia Menor, a qui no retria cap honor. Va fer matar també el seu sogre Marc Juni Silà, pare de la seva primera dona, i després d’haver promès a Macró, que continuava com a prefecte del pretori, la prefectura d’Egipte, va fer-lo detenir amb la seva dona Ènnia Trasil·la, ell com a alcavot i ella com a puta, que van posar per pròpia mà fi als seus dies (38 dC).
Bé, ja he esmentat abans l’extravagant testimoni d’afecte envers les seves germanes, però amb qui va anar més lluny va ser amb Drusil·la, la forcés o no sent ella una nena, com es deia. Donada en matrimoni per Tiberi a Cassi Longí i casada amb ell l’any 34, tan bon punt Calígula va ser emperador, la va fer divorciar-se i se la va endur de casa del marit a palau, cosa que no va impedir que la casés amb el seu íntim amic i company de xerinoles Emili Lèpid, a qui va permetre ficar-se al llit també amb les altres dues germanes. Si bé la castedat fins aleshores no havia estat considerada a Roma cap virtut, la cosa començava a canviar: d’aquí la gràcia afegida de la cosa.
Per si amb això no n’hi hagués prou, quan Calígula va caure malalt va nomenar Drusil·la hereva dels seus béns i de l’Imperi i més tard, morta a dinou anys, va declarar-la deessa, amb el nom de Pantea, a més de fer-ne erigir estàtues per tota la ciutat. Quan el senador Livi Gemini, que no devia veure un bou a tres passes, va jurar amb grans escarafalls que l’havia vist pujar al cel, Calígula el va recompensar trinco-trinco amb un milió de sestercis. A uns quants notables, en canvi, els va fer executar en els dies que van seguir la seva mort per actes com ara haver rigut o haver-se banyat, considerats contraris al dol, obligat a tot l’Imperi.
No va ser mai tan boja la seva passió per Agripina Menor i Júlia Livil·la (que desterraria el 39 acusades de participar en una conspiració per acabar amb la seva vida). I encara menys per les seves esposes. La primera havia estat Júnia Claudil·la, morta de part a dinou anys, abans que ell fos nomenat emperador. La segona, Lívia Orestil·la, amb qui es va casar l’any 37 després de segrestar-la el mateix dia que contreia noces amb Calpurni Pisó i obligar-la a divorciar-se. Tot per repudiar-la al cap de dos mesos! Aviat sentiria a parlar de la dona de l’aleshores prefecte de Macedònia, la riquíssima hereva Lòl·lia Paulina, i atret per la seva bellesa, que realçaven les joies que duia al damunt, valorades per Plini el Vell en 40 milions de sestercis, va obligar el seu marit a cedir-se-la i s’hi va casar, divorciant-se’n al seu torn al cap de poc i prohibint-li per sempre la companyia de cap home, per contreure matrimoni llavors amb una de les seves amants, Cesònia, la seva quarta i última esposa, lletjota i més gran que ell però dotada segurament d’habilitats especials, a finals del 39.
La relació de presumptes barbaritats de tota mena comeses sota el seu mandat fa plorar les pedres. Vet aquí un mo[n]str[u]ari sobre la marxa:
Es feia adoptar per homes opulents que casualment no trigaven a dinyar-la i es quedava, com a legítim hereu, amb els seus béns; li agradava sortir en el Circ a lluitar amb els gladiadors, que, per fer-li la pilota, es donaven per vençuts: llavors els degollava fredament; es feia adorar com a Júpiter Lacial, el déu més poderós de les tribus llatines, antecessor del Júpiter romà, i adorar també com a deessa Venus o Diana, alternativament; un bon dia, en un banquet, a un convidat que acabava de contemplar l’ajusticiament d’un dels seus fills, per infondre-li ànims, li va dir: “Riu i diverteix-te; el vi mata totes les penes”; a un cavaller a qui per qualsevol raó havia fet lliurar a les feres i que va cridar que era innocent, el va fer treure de l’arena i tallar-li la llengua: tot seguit el va tornar a enviar al suplici; als 200.000 soldats que comandava per envair Britània, un cop a la costa gal·la del Canal de la Mànega, els va fer desplegar en ordre de batalla i els va manar aleshores que es posessin a recollir petxines i n’omplissin cascos i butxaques per anunciar la «conquesta de la mar»; va organitzar una manifestació perquè l’enaltissin i després va fer decapitar els qui cridaven lloances perquè, segons va afirmar, eren uns hipòcrites que no sentien el que deien; va manifestar la intenció de nomenar cònsol el seu cavall Incitatus ‘Impetuós’, pel qual sentia la mateixa passió que Jesús Gil i Gil per Imperioso i per al qual faria bastir una luxosa establa de marbre; ordenaria al legat de Síria que erigís una estàtua seva en el Temple de Jerusalem i se li retés culte, cosa el mer anunci de la qual va provocar disturbis el 40-41 a Ptolemaida i Tiberíades (i encara sort que el legat s’ho va prendre amb calma i, abans que posés fil a l’agulla, l’emperador va ser assassinat).
No era aquesta la seva primera topada amb les creences jueves: l’any 39, una ambaixada dels jueus d’Alexandria arribava a Roma per obtenir justícia arran dels abusos comesos allà pel prefecte d’Egipte, Avili Flac, la tardor de l’any anterior, quan en va fer destruir sinagogues i tancar la població jueva en un sol barri –el primer gueto de la història–, mentre la plebs en saquejava les cases i es repartia el botí. Presidia els comissionats el filòsof Filó, cappare d’una de les tendències universalistes del judaisme d’aleshores (l’altra tenia el màxim exponent en Sant Pau). Una tarda que Calígula passejava pels jardins, li van presentar els alexandrins als quals va dir que se’ls escoltaria un altre dia. Però aviat va marxar a Nàpols i fins allà va haver-lo de seguir l’ambaixada, sense que hi hagués tutia. Els acabaria rebent, però ja de tornada a Roma, amb maneres no gaire cordials: «Sou vosaltres d’aquella nació impia que refusa fer-me sacrificis i s’estima més adorar un déu que té un nom que no es pot pronunciar?». No cal dir que es van haver de pintar a l’oli la justícia que buscaven.
Calígula gaudia escarnint l’ancià tribú del pretori Cassi Quèrees, un dels pocs supervivents, en la seva joventut, del desastre del bosc de Teutoburg, a qui anomenava Príap i Venus a causa de la seva veu fina i donava a entendre que el tenia per pathicus ‘sodomita passiu’, però el riure és de qui guanya. Tant per restaurar la República com per dignitat ofesa, Quèrees dirigia una de les trames per assassinar el monstre i, el darrer dia dels Jocs Palatins del 41, en una cripta del palau, solitària i en penombra, li va clavar el primer cop d’espasa, que va ferir-lo entre la clavícula i el coll, cop seguit pel d’un altre conxorxat notori, Corneli Sabí, també tribú, que el va fer caure a terra i per les estocades dels acompanyants, que es van sumar a la festa.
Aquesta sí que era una mort anunciada: a més d’uns quants fets extraordinaris que us estalvio i que deixaven clar que se li havia girat el sant d’esquena, l’oracle de les Fortunes d’Anci l’havia advertit que es guardés de Cassi i, en conseqüència, havia ordenat que portessin carregat de cadenes a Roma el procònsol d’Àsia, Cassi Longí, l’exmarit de sa germana Drusil·la, sense venir-li a la memòria que Quèrees també se’n deia. Fos com fos, la visió del cos ensangonat i sense vida de l’emperador va fer que els seus guardaespatlles germànics, que havien fet salat, rabiosos, comencessin a escabetxar els senadors, lliberts, funcionaris menors..., que van trobar més o menys a prop del lloc del crim. Per la seva banda, els conxorxats remataven la jugada hores després, liquidant l’emperadriu Cesònia i la seva filla d’un any.
En divulgar-se a Roma la notícia de la mort del tirà, que havia regnat tres anys, deu mesos i vint-i-vuit dies més llargs que la vida eterna, molta gent va reaccionar tancant-se a casa amb pany i forrellat, ja que creien que era una altra mala passada de Calígula per passar a degolla tots els qui en celebressin el traspàs. També és cert que no trigarien a enyorar-lo amplis sectors de la població i la raó era de pes: organitzava uns jocs esplèndids.


Cap comentari:

Publica un comentari