divendres, 22 de maig de 2020

ROMANS DE SOCA-REL

Claudi (10 aC - 54 dC)

Claudi vist per l'emperador (i boletaire) Josep M. Segimon
 

Calent encara el cos de Calígula, molts es van fer la il·lusió que, ara sí, es reposaria la República perquè no hi havia cap home amb suficient prestigi i poder per succeir el dèspota. Però immediatament els pretorians van buscar amb afany algú que n’ocupés el lloc, segurs que així el poder no se’ls escaparia de les mans. I a palau mateix van trobar, amagat rere uns cortinatges dels quals sobresortien els peus (i no era el llop), Tiberi Claudi Drus, oncle de Calígula, mort de por, i el van aclamar com a nou emperador. Tot seguit se’l van endur al seu campament muntat en una llitera. L’endemà, atesa la pressió popular, que reclamava un nou emperador i la lentitud del Senat a reaccionar, Claudi va acabar acceptant la seva nova condició. Prudentment, però, va oferir als soldats, com a recompensa per la seva fidelitat, 15.000 sestercis per barba. Corria, recordem-ho, l’any 41.

La vida de Claudi, que ja havia complert els cinquanta, havia estat la d’un home feble i dedicat a parts iguals als banquets i a la gramàtica i la història (havia tingut de tutor l’historiador Titus Livi), impedit, potser de la pòlio, irritable, tartamut, amb un filet de saliva escapant-li per la comissura dels llavis i tingut en general per idiota, tot i que possiblement només li faltava un bull, accessible, afeccionat als daus i al vi, i a explicar acudits verds; maltractat des de la seva infància pels seus parents, que només va sobreviure al sanguinari Calígula perquè el seu nebot el conservava per riure-se’n. I si sa mare mateix, Antònia Menor, li deia “ombra d’home” i “estimat esguerro”, la seva àvia Lívia no es quedava enrere i n’evitava de totes totes el tracte personal. Per advertir-lo del que fos, com explica Suetoni, Lívia escrivia a Claudi cartes en tercera persona, per comptes de tractar-lo de tu.

El 42, quan no feia encara un any que era al poder, hi va haver una conspiració per derrocar-lo. La comandava el senador Anni Vinicià que, després del magnicidi de Calígula, havia estat proposat pel Senat com a emperador i que comptava amb un únic suport militar, el del governador de la Dalmàcia, el llegat Marc Furi Camil Escribonià, que tenia sota el seu comandament dues legions. Fracassada la revolta, que els legionaris van negar-se a secundar i assassinat el llegat per un d’ells, hi va haver una dura repressió, amb un ús generós de la tortura, contra els conspiradors i els sospitosos d’haver-los fet costat. Vinicià i molts altres van ser morts i els seus cossos penjats de ganxos a les escales Gemonies, un dels llocs d’execució de la ciutat. El cavaller Cecina Pet se’n va lliurar tan sols perquè es va suïcidar a la presó animat a fer-ho per la seva dona Àrria que, servicial, es va clavar abans que ell la daga assegurant-li que «Non dolet, Paete» No fa mal, Pet’.

I malgrat tot, Claudi va ser un bon governant i un excel·lent administrador que, en accedir al poder, s’envoltaria de responsables tècnics –molts d’ells, per a disgust del Senat, antics esclaus–, i per superar la pròpia manca d’experiència política, admetria que el seu amic Herodes Agripa, que s’havia criat i educat amb ell i que va viatjar expressament a Roma, li donés un cop de mà (l’hauria de recompensar després nomenant-lo rei de tot el territori que havia governat son avi Herodes el Gran).

Atorgaria a Antònia Menor tots els honors que Calígula li havia arrabassat i faria tornar de l’exili les germanes d’aquest, per bé que malauradament faria desterrar ben aviat Júlia Livil·la, acusada d’adulteri, per pelar-la al cap de poc, mentre que amb l’altra, Agripina Menor, igual de malauradament, temps a venir s’hi casaria; rehabilitaria Tit Vini que, sota Calígula, sent tribú militar a Pannònia (regió centreeuropea limitada al nord i l’est pel Danubi), havia estat detingut per portar a l’hort, de fet al Principia del campament –una mena de sala de banderes–, la dona del governador de la província; declararia homicidi la mort donada a un esclau sense justificació i lliure l’esclau que, abandonat pel seu amo per raó de malaltia, recobrés la salut; concediria la ciutadania romana a moltes ciutats gal·les i hispanes i dedicaria part del seu temps a impartir justícia in person, i, això també, faria executar els assassins de Calígula –exceptuant-ne els senadors, que era part de l’acord perquè l’hagués acceptat el Senat– i el governador d’Hispània, Appi Juni Silà, acusat per l’emperadriu Messalina, que el volia com a amant i havia estat rebutjada, de voler atemptar contra la vida del seu august marit.
Ampliaria els límits de l’Imperi: tres anys després d’iniciat el seu mandat i amb quatre legions a les quals no va fer collir petxines, conqueriria Britània, acudint en companyia d’un regiment d’elefants al camp de batalla, després de les primeres accions, demostrant així que no era certa la seva suposada temor congènita, i es va deixar aconsellar en la conducció de la guerra pels generals de professió, per a sorpresa dels qui el tenien per neci i vanitós. Va fer presoner el cabdill britànic Caratac i no sols li va perdonar la vida sinó que li va posar un piset –una finca– a Itàlia, on passaria còmodament amb la família la resta de la seva vida. L’any 46 també faria de la Tràcia, que venia sent un estat tributari amb una independència de pa sucat amb oli, una província romana; sufocaria una rebelió que havia esclatat a Mauritània just després que Calígula en fes assassinar el rei l’any 40 i l’ocupés; revertiria a Roma el regne de Judea, a la mort d’Herodes Agripa el 44, territori que quedaria unit a la província de Síria, etc.
En un altre ordre de coses, Claudi faria construir dos aqüeductes: l’Aqua Claudia, començat durant el regnat del seu oncle, i l’Anio Novus, els quals arribarien a Roma l’any 52; emprendria la construcció del port d’Òstia, a la desembocadura del Tíber i faria drenar el llac Fucino, a uns 75 km de Roma, projecte que finalment no va reeixir. Però abans, després de tallar la muntanya que s’alça entre el llac i el riu Liris (avui Garigliano), hi organitzaria la naumàquia, o representació d’un combat naval, més gran de tota la història. Només cal dir que les obres de condicionament, en què van treballar 30.000 homes, van durar onze anys i que l’espectacle, celebrat l’any 52, amb la participació de cent naus i 19.000 infeliços, la majoria presoners de guerra i reus condemnats a mort, es calcula que va atreure mig milió d’espectadors.
Pel que fa a la seva vida privada, després de dos compromisos fallits, anul·lat per August el primer i, el segon, per la mort de la núvia el dia de la boda, Claudi es casaria quatre vegades. El seu primer matrimoni, l’any 15, el va contraure amb Plàucia Urgulanil·la, filla d’un general i néta d’Urgulània, confident de Lívia, la dona d’August. Amb ella va tenir un fill que va morir en l’adolescència ennuegat per una fruita, poc després d’haver-se promès amb la filla de Sejà, el prefecte del pretori sota Tiberi. Claudi va divorciar-se d’Urgulanil·la acusant-la d’adulteri i sota la sospita que ella havia assassinat la dona de son germà, una tal Aprònia (sembla, però, que qui la va fotre daltabaix de la finestra del dormitori conjugal havia estat el marit, que se suïcidaria); després del divorci, ella va tenir una criatura –una nena anomenada Clàudia–, que ell repudiaria i lliuraria a un orfenat, convençut que el pare era un dels seus lliberts.
Poc després, potser l’any 28, va casar-se amb Èlia Petina, germana adoptiva de Sejà, que li donaria una filla anomenada Antònia (que temps a venir seria executada per l’emperador Neró). L’any 39, Claudi, encara senador i a punt de fer el mig segle, va repudiar-la per contraure matrimoni amb Valèria Messalina, de quinze anys i excepcional bellesa, cosina llunyana seva, molt vinculada a l’entorn de Calígula, que és qui li va oferir mig de per riure. D’aquest matrimoni naixerien Octàvia, futura dona de Neró i, cosa d’un mes després d’accedir al tron, Tiberi Claudi Germànic, conegut posteriorment com a Britànic.
Segons expliquen els cronistes de l’època, Messalina, luxuriosa i sàdica, va esdevenir, un cop emperadriu, una veritable devoradora d’homes fins al punt d’arribar a competir a palau amb una pecadora professional –la siciliana Escil·la– per veure, amb Claudi entretingut a Britània, quina de les dues resistia que més mascles li passessin la rella en una nit (i va guanyar). Ara bé, a més de cometre infidelitats per donar i per vendre, tenia una virtut afegida i és que era molt ambiciosa: a fi de satisfer els seus capricis manipularia l'emperador per enriquir-se i per participar en la presa de decisions de poder.
Entre la infinitat dels seus amants esmentaré de primer Titus, jove ben plantat de tan sols quinze anys i de gran vigor sexual, amb qui va tenir una tòrrida relació, de la qual ell no es cansava de presumir i que es va difondre per tot Roma provocant un gran escàndol. L’emperadriu va decidir resoldre el problema i amb l’ajut de l’esclava gal·la Locusta, una fetillera experta en drogues i assassina en sèrie avant la lettre que, segons Juvenal, ensenyava les dones «com havien de portar a enterrar els seus esposos», el va solucionar.
El cèlebre mim Mnèster –de qui es deia que havia fet cremar Calígula sense flama–, va ser un altre dels nombrosos amants de Messalina (i, de passada, de Popea Sabina, mare de l’homònima Popea Sabina, segona esposa de Neró). És cert que de bon principi Mnèster va rebutjar les propostes de Messalina per por de Claudi, però els seus encants tenien gran poder de convicció i l’emperadriu va mantenir-lo molt a mà fins que no va agafar com a amant favorit Gai Sili. Aleshores, el va obligar a abandonar els escenaris, cosa que va provocar alguns aldarulls a Roma.
Però, per a escàndols, el de l’any 48, quan Messalina va casar-se amb l’esmentat Gai Sili, en una solemne cerimònia pública, impossible per això mateix de mantenir en secret, celebrada mentre Claudi era a Òstia. No consta que ella s’hagués divorciat abans de l’emperador ni és probable que la seva intenció fos situar Sili al tron atesa la manca de suports. El cas és que Claudi no es va adonar de la relació entre Messalina i Sili fins que ja va ser massa tard. Quan un grupet de lleials a la seva persona, encapçalats pel llibert Narcís i Calpúrnia, una cortesana que havia estat al seu servei i per qui sentia gran afecte, van anar a fer-l’hi saber a Òstia, l’emperador reaccionaria fent executar sumàriament Sili, Messalina i uns quants amants, examants, amics i protegits d’ella, entre els quals Mnèster. I arribaria a l’extrem de fer prometre als pretorians que l’enviarien al calaix si es tornava a casar.
Doncs, tot i això, Claudi va ensopegar per quarta vegada amb la mateixa pedra. Els seus lliberts li van presentar tres candidates per cobrir la vacant: Lòl·lia Paulina, la riquíssima exmuller de Calígula, a qui em permeto rebatejar com la Collares; la seva segona dona Èlia Petina, de qui, com he dit, tenia una filla, i la seva neboda Agripina Menor, que ja tenia un fill, Luci Domici Enobarb, conegut més endavant com a Neró, i que acabaria sent l’elegida. O Claudi tenia pa a l’ull o devia influir en aquesta decisió el fet que ell mateix, com el seu fill Britànic, que a més era encara una criatura, pertanyien a la gens Clàudia però no pas a la Júlia, mentre que Agripina era un dels pocs descendents d’August que quedaven. De manera que, sobre el paper, aquest enllaç hauria de posar fi als enfrontaments entre les famílies Júlia i Clàudia, que dataven de l’enfrontament d’Agripina Major amb Tiberi arran la mort del seu marit Germànic, germà de Claudi.
Després del casament, celebrat l’any 49, Neró va ser nomenat hereu juntament amb Britànic –una mena de jugador reserva, ja que era tres anys menor– i es va decidir el seu matrimoni amb Octàvia, la filla de Claudi i Messalina, cosa que refermaria la seva posició dins la família imperial. L'enllaç tindria efecte el 53, quan Neró comptava setze anys.
Per la seva banda, un cop emperadriu, Agripina va tirar pel dret: va fer acusar Domícia Lèpida, mare de Messalina i germana del pare de Neró, amb qui aquest s’havia criat mentre sa mare era a l’exili i el tracte de la qual preferia al d’Agripina, de complot contra Claudi, cosa que li costaria el coll el 55, ja sota el mandat del seu nebot, i pel que fa a la Collares, com a venjança per haver competit amb ella, la va assenyalar com a culpable d’haver demanat a astròlegs i un oracle quin seria el futur del nou matrimoni imperial, cosa prohibida per la llei. Aleshores Claudi, convençut, l’acusaria davant el Senat de conspirar contra l’estat i, en conseqüència, se li van confiscar tots els béns i se la va desterrar d’Itàlia. Fet això, Agripina, no prou satisfeta, li va enviar d'estranquis un tribú amb una cohort de soldats perquè l’obliguessin a suïcidar-se i, per assegurar-se d’haver estat obeïda, va ordenar que li lliuressin el cap de la dissortada, que efectivament rebria.
Determinada Agripina que fos el seu propi fill, d’innegable pedigrí, qui heretés l’Imperi, i no pas el de Claudi, per qui a l'últim semblava decantar-se son pare, va alliberar Locusta, condemnada per enverinadora, i li va encarregar treure del món el Number One (fet del qual no li demanaria comptes mai ningú). Durant un sopar el 13 d’octubre del 54, doncs, se li va servir un plat d’apetitosos bolets, probablement ous de reig, entre els quals hi devia haver alguna criminal farinera borda i, si bé sembla que es va poder recuperar, tornaria a ser emmetzinat, aquest cop mitjançant una ploma sucada en verí que li van introduir a la gola, sota el pretext d’ajudar-lo a vomitar, o bé administrant-li una lavativa amb el verí, que en teoria l’havia d’alleujar i purificar. Moriria al cap d’unes hores, deixant via lliure a l’infame Neró per pujar al tron.

Cap comentari:

Publica un comentari