dijous, 4 de juny de 2020

ROMANS DE SOCA-REL

Neró (37 dC - 68 dC)

Neró vist per l'emperador Josep M. Segimon



 
Quan Luci Domici Enobarb, Neró, va ser proclamat emperador l’octubre del 54 amb el vistiplau del Senat, era un noi d’estatura mitjana, corpulent i amb tendència al sobrepès, d’ulls blaus i cabells de color castany rogenc, que no havia complert encara els disset. Tenia per preceptors Sext Afrani Burre, el prefecte del pretori, i Luci Anneu Sèneca, el filòsof que predicava la pobresa mentre gaudia d’una fortuna immensa i que n’esdevindria el principal conseller, un savi a qui podria referir-se aquell refrany que diu: a tothom dóna consell i no el pren per a ell. En qualsevol cas, el poble esperava de Neró que complís amb l’ideal estoic de la moderació i la clemència. I, a banda de malbaratar diners a prostíbuls i tavernes, així va començar: reduint impostos, recompensant els soldats, posant límits als honoraris dels advocats, socorrent els senadors pobres. Però al cap de pocs anys mudaria de pèl.
Qui no va perdre el temps era Agripina Menor, que veia complerta l’ambició de la seva vida en exercir en la pràctica l’autoritat suprema i de seguida va fer executar, a més de la tia paterna de son fill, Domícia Lèpida, com ja vaig avançar, uns quants fidels a Claudi: el llibert Narcís, Marc Juni Silà, procònsol d’Àsia, i son germà Luci.
Iniciat el nou any, també Neró tacaria la seva imperial consciència amb un primer crim quan, temorenc que sa mare fes valer contra ell els drets al tron del seu germanastre Britànic, com afirmaven els rumors que circulaven a palau, va encarregar a la indispensable Locusta que l’enverinés en un banquet per disposar després que els béns del mort es repartissin entre els cortesans per tapar-los la boca. El segon, al cap de quatre anys de govern tutelat tant pels seus consellers com per Agripina –de qui s’havia distanciat tant que estava a punt de perdre-la de vista–, el d’aquesta mateixa, que s’havia oposat a la seva pretensió de divorciar-se d’Octàvia, l’esposa que se li havia imposat en l’adolescència, i contraure matrimoni amb la seva exòtica amant, la lliberta Clàudia Acté i, temps després, amb l’amant següent, la bella Popea Sabina, dona de Marc Salvi Otó (amic íntim seu i futur emperador vist i no vist), a qui Neró allunyaria nomenant-lo governador de Lusitània.
Però liquidar Agripina no va ser bufar i fer ampolles. Fins a tres vegades la intentaria enverinar Neró, però ella, advertida dels propòsits de l’arracada de son fill, prendria sengles antídots; convidada a la vil·la que tenia a Baia, a la costa de Campània, la faria embarcar allí en una nau preparada per enfonsar-se a alta mar, que efectivament naufraga, però la dona aconsegueix allunyar-se’n nedant fins que la recull una barca i la trasllada a la riba. Quan Neró va rebre la notícia que s’havia salvat i es trobava bé, se li devia glaçar la sang. Encara tenia prou poder per acusar-lo d’intent d’assassinat i, per al cèsar, això era inadmissible.
En conseqüència, el març del 59, en una operació “de precisió quirúrgica”, com solen dir les fonts militars habituals, uns sicaris comandats pel llibert Anicet es van presentar a la seva vil·la, es van obrir pas fins a l’alcova i ella, que era al llit, després d’uns instants d’angoixa, en adonar-se que era son fill qui els enviava, decidida, els va oferir el ventre que havia parit el monstre. Van acabar amb ella, diu Tàcit, «cosint-la a punyalades». Quan Neró es va assabentar que tot havia conclòs conforme als seus interessos, va anar ell mateix a comprovar-ho i en veure Agripina morta i mig nua, va exclamar: «No me n’havia adonat fins avui de com era de bella ma mare».
Aleshores, mentre Sèneca i Burre s’encarregaven de dur a terme una campanya de rentat de la imatge pública de Neró, contra el qual, assegurava el primer amb tota la barra en una famosa carta al Senat, hauria conspirat Agripina, ell es dedicava a organitzar com qui no vol la cosa uns jocs fastuosos que tallessin en sec el safareig, de què eren bona mostra les pintades que el denunciaven com a parricida. I conforme al que era d’esperar, el pretori i el Senat van aplaudir el crim, i molts dels murmuradors, entretinguts, se’l van treure de la barretina. Però no tothom a Roma es cagava a les calces ni gaudia dels beneficis que reportaven l’adulació i l’oblit.
El senador Pet Trasea, per exemple, que ja callava normalment quan la majoria dels seus col·legues feien la gara-gara a l’emperador, el dia que aquest va reconèixer davant el Senat l’assassinat d’Agripina i va mirar de justificar-lo, va abandonar la cúria digne i sol. Doncs bé, en desentendre’s en endavant de la vida pública i dels seus deures com a senador, Trasea sobreviuria a la repressió que va seguir la conspiració del senador Gai Calpurni Pisó l’any 65 i que es va endur pel davant, executats o forçats a suïcidar-se, Pisó mateix i els seus còmplices, vertaders o suposats (el cònsol Plauci Laterà, Sèneca i els seus dos germans, Antònia –la filla de Claudi i Èlia Petina–, el poeta Lucà, l’escriptor Petroni, els senadors Flavi Esceví i Barea Sorà; el centurió Sulpici Aspro...); sobreviuria, sí, però no per gaire temps. L’any següent se’l va acusar de sedició. Era al seu jardí quan va rebre la notícia que l’emperador li concedia la gràcia de triar la seva pròpia mort i, dit i fet, es va obrir les venes.
Tornem enrere. Un cop deslliurat Neró d’Agripina, per tal d'esposar la seva amant Popea, encara quedava una peça a abatre: la seva aristocràtica dona Octàvia. Va decidir repudiar-la per estèril i se’n va divorciar, casant-se uns dies després amb Popea, embarassada. Però si Neró devia quedar tranquil, Popea no en va tenir prou. La faria acusar aleshores d’adulteri i, per afegitó, amb un esclau, de manera que tot i que el turment es va endur unes quantes vides sense que ningú reconegués el fet, l’emperador la va desterrar. Ben aviat, però, a causa de les protestes populars, es veuria forçat a fer-la tornar. S’imposava, doncs, tirar la capa al toro. S’obligaria el llibert Anicet a confessar que n’havia estat amant i, com a càstig, se la va desterrar a l’illa de Pandatària on al cap de poc, quan comptava amb prou feines vint-i-un anys, l’emperador la faria assassinar fingint un suïcidi.
Aquell mateix any (62), també Burre, que tant per haver-se oposat que Neró es divorciés d’Octàvia i, després, que la matés, com per haver estat acusat de conspirar per derrocar-lo encara que en fos absolt, devia haver caigut en desgràcia, va fer el darrer badall, «sense que se sàpiga –diu Tàcit–, si per malaltia o enverinat». Com a prefecte del pretori es va nomenar aleshores Sofoni Tigel·lí, juntament amb Feni Ruf, suïcidat arran de la conspiració de Pisó.
En el capítol de les extravagàncies imperials no es pot deixar de comptabilitzar la de perseguir el poeta Lucà perquè va guanyar un premi literari a què ell també concorria; ni la d’enviar a l’exili el filòsof Demetri el Cínic en ensorrar-se unes noves termes que havia criticat sense embuts durant la inauguració per cares i antihigièniques; ni la d’obligar Dècim Juni Torquat Silà a treure’s la vida per vantar-se de ser descendent d’August (cosa que era certa); ni la mort de Popea a causa d’una puntada de peu en el ventre quan estava embarassada per segon cop (havia tingut una filla abans, morta als quatre mesos); ni la de fer ofegar al mar el nen Rufri Crispí Jr., fill de la difunta Popea i el seu primer marit, perquè en els seus jocs adoptava el paper d’emperador; ni la de fer castrar un jove esclau anomenat Sporus, de qui s’havia enamorat i amb qui es va casar oficialment a Grècia perquè s’assemblava a l’enyorada Popea...
És de sobres coneguda la mania o, vaja, l’entusiasme de Neró per les arts. Així, l’any 66, morta la seva segona esposa i contret matrimoni amb Estatília Messalina, que era vídua perquè sense ni ombra de judici l’emperador n’havia convidat el marit a obrir-se les venes, va emprendre amb ella i la penya10.000 pretorians i uns 5.000 augustans, joves pagats per aplaudir i aclamar el gran cèsar, un bolo per Grècia, on opinava que el poble sabia apreciar el mèrit artístic. Els grecs van suportar amb espartana disciplina els seus recitals i concerts i van aplaudir tothora el gran artista amb frenesí. Això els va merèixer per part de Neró la plena ciutadania. Un bon dia, a més, va decidir participar en una cursa de carros de l’Olimpíada 211 i, encara que en això, com en tot, es considerava a si mateix insuperable, va arribar l’últim. Ara bé, els astuts grecs el van proclamar vencedor, fent-s’ho venir bé per justificar d’alguna manera l’injustificable. Neró, encantat, recompensaria a aquell poble tan intel·ligent i tan sensible eximint-lo del pagament d’impostos.
Malgrat tot, l’emperador no era responsable del fet pel què és més recordat: el virulent incendi iniciat a les botigues annexes al Circ Màxim que, amb l’ajut del fort vent i durant sis dies, va arrasar la major part de Roma el juliol del 64. I, per descomptat, la imatge amb què hem crescut tantes generacions que el mostra tocant la lira mentre des de palau veu cremar la ciutat no es correspon amb la realitat. En aquell moment, segons Tàcit, l’emperador era al seu Anzio natal, a uns cinquanta quilòmetres de la capital, d’on va tornar de seguida per fer obrir els jardins imperials mateixos, el Camp de Mart i els monuments d’Agripa per acollir la immensa gernació que s’havia quedat sense llar i també abaratiria el preu del blat per pal·liar la previsible fam posterior.
És cert, però, que lluny de creure accidental el foc, molts contemporanis sospitarien que Neró n’havia estat l’instigador per tal de destruir Roma i reconstruir-la després al seu gust, cosa que efectivament faria reconstruint una ciutat més gran, més endreçada, més bonica... incloent-hi un palau grandiós, decorat amb incrustacions d’or i pedres precioses, el que seria la Domus Aurea la Casa Daurada’, amb una modesta estàtua de bronze de 31 m d’altura, el Colós de Neró, que el representava nu com a déu sol al seu davant. Tot això a costa de la rebaixa del pes de les monedes, els assassinats, la captació de testaments, el saqueig de les províncies..., per procurar-se els calerons indispensables.
Es diu que conscient del rumor i per desviar l’atenció popular de la seva persona, de seguida en va penjar la llufa a una secta jueva, la dels supersticiosos partidaris d’un tal Crist, una petita minoria a la ciutat. La pena per als presumptes piròmans que es van poder enxampar –un d’ells, potser Sant Pere– va ser de mort, esclar, però l’acusació no va ser curiosament haver provocat el foc sinó el seu «odi al gènere humà». No se li devia acudir que a ell se’l podia acusar del mateix i que estava per tancar-lo sols per la manera com els va fer executar: a uns quants se’ls va cobrir amb pells d’animals salvatges perquè els esbocinessin uns gossos de presa; a uns altres se’ls va crucificar als seus jardins, oberts a nombrosos convidats, i, enquitranats, se’ls va cremar.
Durant el seu regnat, no van faltar conflictes a les fronteres. Els parts, que havien envaït Armènia i expulsat el rei, protegit de Roma, van ser vençuts pel germanastre de Cesònia, última esposa de Calígula, el general Domici Corbuló (58), que el va restablir en el tron i a qui Neró, que es feia mala sang en veure’n la popularitat, anys després obligaria a suïcidar-se. A Britània (60-61), com a reacció a l’annexió del regne dels iceni pels romans, que van confiscar terres i béns, i tractar els nobles com a esclaus, cosa que els nobles mai han tolerat, la reina Budicca, després de ser assotada en públic pels ocupants, que van violar de passada les seves dues filles, es va alçar al capdavant de la seva i altres tribus, obtenint algunes victòries abans de patir una derrota aclaparadora i la matança de les famílies que, com tenien per costum, acompanyaven els guerrers. Començaria després la Primera Guerra Judeo-romana (66-73), que Neró no veuria acabar i en vigílies de la qual, el Sanedrí va aprofitar el buit de poder que s’hi va generar l’any 62 entre la mort del procurador Porci Fest i la presa de possessió del nou, per condemnar a mort per lapidació Jaume el Just, el germà gran de Jesús, dirigent de la comunitat cristiano-jueva d’orientació localista de Jerusalem.
Aterrit Neró per la por a ser assassinat, els anys posteriors a la conspiració de Pisó van ser un període de noves conxorxes i contínua i salvatge repressió. L’any 68, es trobava a Nàpols quan li van arribar notícies d’una gran rebel·lió a la Gàl·lia Aquitània que liderava el propretor Gai Juli Víndex, descendent d’una família reial local, que no sols va declarar la seva lleialtat al governador de la Hispania Citerior Tarraconensis, Sulpici Galba, com a emperador, moviment que recolzava Otó des de Lusitània, sinó que va arribar a titllar-lo a ell, l’inigualable, el qui no cabia al món, de ser un mal intèrpret de lira. L’exèrcit de Víndex va ser derrotat pel del comandant de la Germània Superior, és a dir, meridional, Luci Vergini Ruf, prop de la moderna Besançon, i ell es va suïcidar. En principi, doncs, quedava restablerta la pax romana.
Però per a Neró tot acabaria tràgicament la nit del 9 de juny de l’esmentat 68 quan, amb el gruix de les províncies occidentals contra seu; revoltat el governador d’Àfrica, Luci Clodi Màcer; abandonat per Tigel·lí; traït pels pretorians, que ja aclamaven Galba, i deposat, declarat enemic públic i condemnat a mort pel Senat, va deixar la ciutat de Roma amb quatre acompanyants. Buscat pertot, va anar a ocultar-se en una granja del llibert Faó. Allí va manar que excavessin una fossa a la mida del seu cos mentre plorava i repetia «Quin artista tan gran que mor amb mi!». Tot seguit, amb els soldats que el buscaven ja davant la casa, incapaç de fer el que volia fer, va ordenar al seu secretari, el llibert Epafrodit, que l’ajudés a clavar-se un punyal a la gola i... bona nit cargol!
Amb ell s’extingia la dinastia julioclàudia.

Cap comentari:

Publica un comentari