dijous, 18 de juny de 2020

ROMANS DE SOCA-REL

Galba (4 aC - 69 dC)

Galba vist per l'emperador Josep M. Segimon

La incombustible enverinadora de les altes esferes, Locusta, que acusada de més de 400 assassinats, hauria patit la pena, a finals del 68 o primeries del 69, de ser violada públicament per una girafa ensinistrada i esbocinada després pels lleons, o això diu la llegenda, seria només una de les últimes del fotral de víctimes de la mala llet de Servi Sulpici Galba, que va tenir una vida llarga per a l’època i un regnat curt: amb prou feines va durar set mesos, per la qual cosa la seva obra com a cap d’estat és menys que nul·la. D’ell diu encertadament Suetoni que «el seu favor i el seu prestigi van ser majors quan va obtenir el poder que quan el va exercir».

Galba pertanyia a una tradicional família de polítics, de les més acabalades i prestigioses de l’època. Va ser fill adoptiu de Lívia Ocel·lina, segona esposa de son pare, el magistrat Gai Sulpici Galba. El caracteritzaria un caràcter sever, enèrgic i implacable, i quan considerava que una acció seva era justa o profitosa, la tirava endavant peti qui peti i contra el criteri de qui fos, uns trets que no podien contrastar més, a partir almenys del mezzo del camí de la vida, amb la seva golafreria i la pompa dels banquets que celebrava. D’estatura mitjana, calb, d’ulls blaus i nas aguilenc, es mostrava dur amb tothom i amb si mateix, excepció feta dels dits de mans i peus, molt deformats per l’àcid úric i contínuament inflats i com en flames, als quals havia d’omplir de tendres atencions.

Havent estudiat jurisprudència, va exercir el càrrec de pretor abans de l’edat de trenta anys que era habitual i val la pena ressenyar, per a general coneixement, que durant els jocs que va organitzar com a pretor a Roma, va brindar al públic l’espectacle, mai vist fins aleshores ni després, d’un elefant «ballant», afirma Suetoni, damunt la corda.
En aquella època es va casar amb Emília Lèpida, besnéta de l’increïblement ric Lèpid, triumvir, restablint amb això la seva situació econòmica, que devia ser del que es tractava, i d’ella va tenir dos fills que moririen com sa mare arran d’una epidèmia del que fos. Si encara casat, havia ignorat les proposicions (deshonestes) de la mateixa Agripina, germana de Calígula i mare de Neró, en endavant es mantindria vidu i mostraria només inclinació pels homes forts i madurs, vells i tot, mentre prosseguia la seva carrera militar sense preocupar-se aparentment per la política.
Cap al 31 se’l va enviar a governar la província d’Aquitània i, després d’exercir el consolat ordinari, que obtindria el 33, a la Germània Superior, on adquiriria prestigi en reforçar la disciplina de l’exèrcit i poder contenir les invasions bàrbares. Transcorregut el termini pel qual havia estat nomenat per exercir el comandament en les dues províncies esmentades, va tornar a la capital, on es va trobar que l’emperador Tiberi li havia espoliat el llegat que li va deixar Lívia Drusil·la, que consistia, poca broma, en 50 milions de sestercis. Va ser molt propi d’aquell cèsar garrepa que, estant expressada la quantitat només en xifres i no en lletres, interpretés que el llegat pujava sols a cinc-cents mil sestercis, i ni tan sols aquests ordenés abonar-li. Tot i això, Galba no va badar boca: encara que tenia la raó de part seva, hagués sortit mal parat de plantar-li cara i va decidir simular conformitat i acatament.
Durant el mandat de Claudi, el favor del qual es va guanyar, de primer, refusant erigir-se en successor de Calígula quan li van proposar determinats cercles senatorials i, més endavant, acompanyant-lo com a part de l’estat major a l’expedició a Britània i servint-lo fidelment, va ser per un bienni procònsol a Àfrica, on va aconseguir nous èxits militars i reorganitzar la província més díscola i abandonada de l’Imperi amb la seva proverbial inflexibilitat, de què és bona mostra l’anècdota que conta que començant a faltar els queviures en certa expedició, un soldat va vendre per cent diners el modi de blat (8,5 litres) que li quedava de la seva provisió. Galba, aleshores, va prohibir als altres que li subministressin cap aliment, ni pagat ni sense pagar i encara que el veiessin penjar les barres al sostre. No cal dir que va morir de fam.
Acabada la seva missió a Àfrica, Galba es va retirar de la vida pública a la vil·la que posseïa prop de Terracina (el Laci), en el camí de Fundi, on havia nascut, segurament dedicat a atendre els seus interessos privats i la seva fortuna. No tornaria a l’escenari polític fins a l’any 61, quan Neró li va encomanar un nou govern provincial, el de la Hispània Citerior Tarraconensis, potser una manera d’allunyar algú que no simpatitzava amb ell i que havia estat amic de Sèneca, i enviar-lo a un lloc on en aquells dies només hi havia una legió, la VI Victrix i per tant, en principi, no hi havia possibilitats de rebel·lió. Allà –aquí, a Tàrraco–, s’hi estaria vuit anys, tractant-ne els naturals al començament amb extrem rigor (fent tallar, per exemple, les mans d’un canviador infidel i manant que les clavessin a l’escriptori del delinqüent), i passant a mostrar-se gradualment menfotista i negligent menys en l’assumpte dels tributs.
Anava fent i endrapant ja he dit que menjava com un llop–, quan li van arribar no sols rumors que el poble i els pretorians començaven a estar farts dels desvaris de Neró, sinó una carta del propretor de la Gàl·lia Aquitània, Gai Juli Víndex, convidant-lo a posar-se al capdavant d’una revolta contra ell. Galba, assabentat també que Otó des de Lusitània s’apuntava a l’aventura, després de desfullar la margarida, va denunciar els crims de Neró i, amb el suport dels seus soldats es va autoproclamar emperador l’abril del 68, però sense adoptar aquest títol: es va estimar més el de legat del Senat i el poble romà. Va reclutar aleshores una segona legió, majoritàriament amb voluntaris del país, la VII Galbiana, que, convertida en VII Gèmina, seria amb posterioritat l’única de la Península, assentada, com abans la VI Victrix, a l’actual barri vell de la ciutat de Lleó, topònim que derivaria precisament del llatí legio o legionem (si és que no es tracta, com sosté algun esgarriacries, d’un compost nominal celtibèric, LE-ON, suposadament llengua gran’).
Sembla que va escapar a l’assassinat que preparaven uns esclaus que li havia regalat un llibert de Neró o això van confessar sota tortura. Per més inri, aviat va rebre la notícia de la mort de Víndex i la derrota del seu exèrcit pel de Vergini Ruf, els soldats del qual, com a premi per la victòria, li reclamaven que s’ensenyorís de l’Imperi. Galba, aleshores, creient-se perdut, va sospesar seriosament la conveniència de treure’s la vida. En aquesta avinentesa, li va arribar de la capital una notícia que el va fer girar com una mitja: Neró l’havia palmat. Aleshores Galba va canviar el títol de legat de tal cosa i tal altra pel de Cèsar i, després que uns sicaris seus deixessin secs els seus possibles rivals al tron, els legats de Germània i d’Àfrica (no pas Ruf, que no acceptava cap més emperador que el que elegís el Senat), va gosar vestir la toga purpúria i marxar a Roma en companyia d’Otó, el governador de Lusitània.
El seu viatge –«triomfal», diuen algunes fonts a la capital, segurament dut en llitera o palanquí, va ser molt lent i marcat per les condemnes a mort sense judici d’aquells, i eren molts, de qui sospitava que li podien alçar la mà o la gladius, i pels aldarulls, ja que el nou emperador va castigar sobre la marxa les ciutats i els pobles que havien trigat a donar-li suport fent-ne enderrocar les muralles i imposant-los-hi contribucions severes.
A Narbona, a poc menys de mig camí si és que va sortir de Cartago Nova, com sembla, trobaria els enviats del Senat, que el van apressar a presentar-se al poble romà, que el reclamava. Ell els va rebre amb cordialitat i unes maneres populars i, en els àpats que els va oferir, deixant de banda la vaixella i el mobiliari personals de Neró, que li havia enviat Nimfidi Sabí, el successor de Feni Ruf, que codirigia la guàrdia pretoriana amb Tigel·lí, es va servir modestament dels propis. De seguida, però, el seu legat Tit Vini (vell conegut nostre: el qui s’havia treballat la dona del governador de Pannònia, rehabilitat per Claudi), li faria veure que aquestes maneres senzilles eren indignes de la magnificència que s’esperava d’un emperador.
Mentrestant, a Roma, Nimfidi, convençut que Galba, amb la seva edat i la seva poliartritis, se n’anava del món, feia vida marital amb el castrat Sporus, el que havia estat darrer favorit de Neró, destituïa el seu col·lega Tigel·lí, concentrava com aquell qui res la direcció de tots els afers a les pròpies mans i es presentava com a fill de Calígula, qui de xavalet hauria tingut relacions amb sa mare, quan era el viu retrat del popular gladiador Marcià, que també les havia tingut. Per afegitó, el Senat el nomenaria benefactor i li donaria la potestat de sancionar els decrets. Tot plegat no va fer sinó encoratjar-lo i tornar-lo més temible. D’altra banda, «per complaure el poblediu Plutarc–, no impedia que matessin a garrotades el partidari de Neró que els caigués a les mans.»
En resum, abans que Galba es presentés a la capital, Nimfidi va intentar que la guàrdia imperial el nomenés emperador i amb uns quants conxorxats va desplaçar-se amb aquesta fi al seu campament, però uns canvis d’aliances imprevistos el van privar de prou suport i els soldats, liderats pel primer dels tribuns, Antoni Honorat, li van barrar el pas. Aleshores l’ataquen, fuig i finalment el degollen a la tenda d’un soldat. Arroseguen fora el seu cadàver, el volten d’una reixa i l’exhibeixen tot un dia com si es tractés d’un monstre marí. No trigarien a arribar ordres de l’Avi, encara en camí, de pelar, sense recórrer a processos enutjosos, tots els còmplices de Nimfidi que encara respiressin, fossin joves o ancians, prohoms o pelacanyes.
Ben a prop ja de Roma, Galba es trobarà, com la pobra secretària judicial Montserrat del Toro a la conselleria d’Economia barcelonina el 20/9/2017, el camí tallat per un tumultus. Eren els remers de l’esquadra que havia ascendit Neró a la categoria de legionaris i que creien arribat el moment de reclamar a crits les seves àguiles i ensenyes. Però quan el cèsar els va venir a dir que tornessin un altre dia i que no emprenyessin, ells es van indignar i ja va resultar impossible ofegar la cridòria, fins que ordenaria que la cavalleria carregués contra ells en funcions d’antiavalots amb javelines i espases. I allò va ser una carnisseria.
L’octubre del 68, un cop a Roma, entre les primeres mesures que prendria, a més del nomenament (desencertat com es veurà) d’Aule Vitel·li com a comandant de les legions de Germània Inferior, és a dir, septentrional, cal comptar una dura política repressiva contra els partidaris de l’emperador difunt, cosa que inevitablement li faria guanyar-se nombrosos enemics.
Mentre a Roma els soldats abandonaven l’esperança de rebre mai el donatiu que els havien promès, en absència de Galba, els seus homes de confiança (per més inri, a ell li agradava repetir que acostumava reclutar soldats, no pas comprar-los), i covaven ressentiment, l’1 de gener del 69, les dues legions de Germània Superior, que s’havien mantingut fidels a Neró en la revolta de Víndex, privades també de les recompenses promeses per les seves campanyes contra aquest darrer i abans contra els gals, es negaven a renovar el jurament de lleialtat al vell emperador i exigien que se n’elegís un de nou, les legions de Germània Inferior tiraven pel dret i proclamaven emperador el seu general Aule Vitel·li.
A Galba se li va fer evident aleshores que li calia un hereu. I per un cop va desoir el consell de Vini, que desinteressadament proposava Otó, que li havia promès en secret de casar-se amb sa filla en aquest cas, i va triar el jove Luci Calpurni Pisó Licinià, que tenia reputació d’home íntegre i auster, presentant-lo als pretorians com a successor seu. No cal dir que Otó en assabentar-se’n va treure foc pels queixals i, sentint-se traït i frustrades les seves esperances de regir ben aviat els destins de l’Imperi, va negociar amb els pretorians el seu suport, degudament untats amb uns diners que no se sap d’on va treure, ofegat com estava per un deute que pujava a més de cinc milions de sestercis. I sols cinc dies després que Pisó fos adoptat, el 15 de gener, un cop presentats els seus respectes a Galba, Otó va ser escortat al campament dels pretorians, on se’l va aclamar com a emperador.
El matí d’aquell mateix dia, un grup de soldats de cavalleria seguidors d’Otó, al costat d’una bassa sacralitzada (havia estat ferida per un llamp), el llac de Curci, al sector occidental del Fòrum, van trobar-se Galba, que acabava de fer una sèrie de sacrificis matutins. Aleshores li bolquen la llitera, el fan rodolar pel terra i li assesten cops d’espasa a braços i cames. «Mateu-me –diu Tàcit que van ser les seves últimes paraules–, si és pel bé de la República»: de quina República, no ho hagués sabut explicar ni ell.
Però la història no acaba aquí (ni, de fet, acaba mai). Segons Suetoni: «Un soldat que tornava de la distribució de grans, havent-lo vist [el cadàver], va llençar la càrrega a terra i li va tallar el cap; no va poder agafar-lo pels cabells, perquè estava calb, i el va ocultar sota els vestits; li va ficar el polze a la boca i l’hi va presentar d'aquesta manera a Otó. Aquest el va fer lliurar als vivanders i criats de l'exèrcit, que van clavar-lo en una llança, i passejant-lo al voltant del campament amb gran gatzara, deien de tant en tant: “Apa, bell Galba, gaudeix de la teva joventut!”» Una mostra, sens dubte, de genuí humor negre.

Cap comentari:

Publica un comentari