divendres, 17 de juliol de 2020

ROMANS DE SOCA-REL

Vitel·li (15 - 69)

Vitel·li segons l'emperador Josep M. Segimon


Aule Vitel·li Germànic, un home que Suetoni retrata com a extraordinàriament alt i amb la cara encesa i tacada per l’abús del vi, golafre, amb el ventre voluminós i una cama més prima que l’altra a conseqüència d’una ferida que es va causar en una cursa de carros, servint de auriga a Calígula, havia estat nomenat per Galba governador de Germània, abans de pujar al tron, raó que n’explica el sobrenom honorífic. Era fill de Sextília i Luci Vitel·li, de família senatorial i un home amb talent per donar sabó en quantitats industrials a Calígula primer i, després, a Claudi, a qui veient governat per Messalina, li va demanar a ella, com a gràcia excepcional, permís per treure-li i quedar-se’n la sandàlia dreta, que portaria sempre entre la toga i la túnica per besar-la de tant en tant.
Vitel·li Jr. passaria la infància i l’adolescència a Capri entre el putarram de Tiberi, i les males llengües van arribar a atribuir a les seves complaences amb ell el favor imperial de què gaudia son pare. Petrònia, amb qui casaria cap a l’any 36, li donaria un fill, que era borni sense haver rebut l’impacte de cap pilota de goma i que acabaria els seus dies prenent un verí presumptament destinat a son pare, turmentat, com aquest va pretendre, pels remordiments. Divorciat, va contreure segones núpcies amb Gal·lèria Fundana, de qui va tenir una filla i un fill, de nom Germànic, que era «gairebé tingut per mut», és a dir, per sord.
Als 25 anys reglamentaris, sota el regnat de Calígula, va ingressar al Senat com a qüestor i el 48, en temps de l’emperador Claudi, va obtenir el consolat. No seria fins a l’any administratiu 60/61 que, nomenat per Neró governador de l’Àfrica proconsular (més o menys l’actual Tunis), passaria a residir a Cartago, la capital de la província, una de les més riques de l’Imperi. I encara s’hi mantindria l’any següent, aquest cop a les ordres de son germà Luci Vitel·li, que el succeiria en el càrrec. Conclosa la seva etapa africana, es reinstal·laria a Roma al capdavant de diferents destinacions.
A primers de desembre del 68, es diu que per influència de Tit Vini, Galba el va nomenar comandant de l’exèrcit de la Germània Inferior i governador del territori. Però gairebé tan difícil com aquesta missió ho seria el preludi, la partida de Roma. «És cosa sabuda que ni tan sols posseïa els diners necessaris per al viatge. Estaven els seus negocis tan malparats, que la seva dona i els seus fills que van quedar a Roma, van anar a viure en una barraca a fi de llogar casa seva per la resta de l’any i que per a les despeses del camí va haver d’empenyorar una perla de les arracades de sa mare.» Per més inri, alguns dels usurers que li havien prestat diners volien impedir que marxés i va haver de fer l’impossible per aconseguir-ho: ni sospitaven que aviat s’asseuria al tron i que llavors els tornaria el canvi.
Amb els generals Cecina i Fabi Valent al front de l’exèrcit iniciaria Vitel·li la marxa cap a la capital on el tron de Galba trontollava pocs dies abans que nomenés successor i fos assassinat. Ja he explicat al post precedent la onada de destrucció que va causar el pas de les tropes al cor d’Europa i l’aclaparadora derrota patida pels soldats d’Otó a la rodalia de Bedriacum el 14 d’abril. Suïcidat aquest, les tropes de Cecina i Fabi van prosseguir el seu avanç i, amb ells fent com qui sent ploure, saquejarien a plaer les regions que travessaven.
Fos com fos, l’Imperi tornava a tenir un únic cap en la persona de Vitel·li, a qui tothom feia la gara-gara i que era reconegut pel Senat el 19 del mateix mes. No obstant això, la seva entrada a Roma es retardaria encara tres mesos, amb una estada prèvia a Lugdunum (Lió), durant la qual es va assabentar de la victòria de Bedriacum i de la mort del seu rival. Allà, per enfeinat que estigués anant de tec en tec i d’orgia en orgia, faria perseguir i executar cent vint soldats, que formaven part d’una llista que havia caigut a les seves mans en què es declaraven responsables de l’assassinat de Galba –fos cert o no– i demanaven a Otó una recompensa.
Encara a la Gàl·lia, es reuniria amb ell Marc Cluvi Ruf, governador d’Hispània des de l’època de Galba que, sense perdre el govern de la província, sortiria amb el flamant emperador cap a Itàlia el 5 o 6 de maig, un viatge triomfal no exempt, però, de violències i robatoris per part dels seus homes, que Vitel·li es mirava amb indiferència si és que no li feien gràcia. Finalment, al so de les trompetes, cenyida l’espasa i enmig de les àguiles i els estendards, entrava a Roma el 17 de juliol de l’any 69 i l’endemà era proclamat Augustus.
Per feliç que fos Vitel·li al tron, envoltat de tots els plaers imaginables, aixecant el colze i cruspint a cor què vols, comportament que compensava amb vòmits provocats que feien lloc a la ingesta de nou material, no es va descuidar de fer matar de seguida el cavaller Corneli Dolabel·la, el segon marit de Petrònia, la seva ex (tot i que és de justícia consignar que ho va fer a precs de la seva excunyada i actual dona, Triària, «una dona molt ferotge», a parer de Tàcit). Pel que fa al castrat Sporus, li va ordenar que actués a l’escenari representant el paper de la bella deessa Persèfone quan és violada per Hades, el déu del món subterrani. La humiliació va ser tal que va portar al suïcidi de Sporus.

De fet, segons Suetoni, «se’l trobava tothora disposat a ordenar assassinats i suplicis, sense distinció de persones i per qualsevol pretext; així va fer morir de diferents maneres nobles romans, en un altre temps condeixebles seus i companys, atrets al seu costat per tota mena d’afalacs [...]. Va arribar fins a enverinar un d’ells de pròpia mà, en un got d’aigua fresca que li va demanar durant un accés de febre. No va perdonar gairebé cap dels usurers i creditors que en un altre temps li havien exigit a Roma les quantitats que els devia, com tampoc als recaptadors que en els seus viatges li havien fet pagar la taxa. [...] Va fer matar alguns homes del poble pel delicte d’haver-se manifestat en públic contra el bàndol dels blaus [un dels quatre equips que competien a les curses de carros, de què ell mateix era seguidor fanàtic], audàcia que significava, segons ell, menyspreu a la seva persona i esperança de canvi de regnat.»
En canvi, a jutjar per la seva passivitat, no sembla que l’alarmés gaire el fet que el prefecte d’Egipte, el jueu renegat i botxí de jueus Tiberi Juli Alexandre, nebot de Filó d’Alexandria –el filòsof que presidia aquella inútil ambaixada a Calígula–, proclamés emperador Vespasià, cap dels exèrcits de Judea, que gaudia de molt bona reputació militar i que sense cap mena de dubte estava molest per la deferència que mostrava Vitel·li amb les tropes del Rin, a les quals devia el tron; tampoc que dos dies després se’l proclamés emperador a Judea, on es trobava i, en dies successius a tot l’Orient, a Mèsia, a Pannònia, a Dalmàcia. Ni que comencés a aixecar i organitzar un exèrcit formidable per enderrocar-lo.
Vespasià va enviar Licini Mucià, governador de Síria, contra Vitel·li, mentre encarregava a son fill Tit la prossecució de la Primera Guerra Judeo-romana, posant-lo al capdavant de les tropes que assetjaven Jerusalem. El general Marc Antoni Prim, que comandava la legió establerta a Pannònia i era un dels primers generals que a Occident s’havia declarat partidari de Vespasià, va apostar, contra l’opinió de la major part dels generals, que recomanaven esperar l’arribada de Mucià amb l’exèrcit oriental, per la invasió immediata d’Itàlia, que seria finalment l’opció escollida. Juntament amb Arri Var, que havia guanyat renom en la guerra contra els parts de l’any 54, va creuar els Alps i va obtenir diverses victòries conquerint la Gàl·lia Transpadana, regió situada al nord del Po, rebent a Patavium (Pàdua) el reforç de dues legions més. D’aquí, després d’un breu descans, sortiria cap a Verona, que va ocupar.
Vitel·li, a la fi alarmat, per assegurar-se aleshores l’adhesió de la resta de les tropes i el favor públic, va posar-se a repartir sense mesura diners i honors en nom de l’Estat i en el seu propi. Va fer lleves a Roma, prometent als voluntaris la llicència després del triomf i les recompenses pròpies dels veterans. I va enviar Cecina al front d’un gran exèrcit per expulsar Prim (Marc Antoni: no el confongueu amb el reusenc) que, després d’un motí a les seves files que va obligar a fugir els dos generals amb qui compartia el poder, havia quedat com a comandant únic.
Amb unes forces igualades o lleugerament superiors les dels vitel·lians, l’avantguarda d’aquests toparà aviat amb la de l’exèrcit de Prim, situat a la zona de Bediacrum, just allà on vuit mesos enrere les tropes de Vitel·li havien infligit una aclaparadora derrota a les d’Otó. És a punt de lliurar-se l’anomenada Segona batalla de Bedriacum, que s’inicia amb un imprudent atac d’una part de la cavalleria flaviana que és rebutjat per la vitel·liana. Unitats d’infanteria de tots dos exèrcits surten en suport de les cavalleries respectives i llavors Prim aconsegueix girar la truita i és als vitel·lians muntats a qui toca de cercar la protecció dels seus companys, perseguits per la cavalleria rival i els auxiliars de les legions de Mèsia.
Comença a caure la nit quan Prim, que ha avançat per la Via Postúmia, aconsegueix reunir tot el seu exèrcit davant la ciutat de Cremona, quarter general enemic on s’han parapetat els vitel·lians. Disposa les seves tropes a esquerra i dreta de la via i es prepara per esperar l’endemà. Però els assetjats, tot i haver estat marxant diverses hores, no accepten descansar a Cremona, en surten i es llancen al contraatac.
La batalla s’entaula en la foscor. La confusió és enorme: no es pot distingir l’amic de l’enemic, els soldats busquen agrupar-se al voltant del seu estendard i no el localitzen o se’l troben en mans enemigues. Les forces de Prim pateixen greus pèrdues fins que l’aparició de la lluna (que havia estat part de la nit oculta) il·lumina amb la seva llum els vitel·lians que de cop i volta han de lluitar contra soldats afavorits per l’ombra. Però a trenc d’alba... la legió flaviana III Gallica, que abans de passar al Danubi havia estat reclutada a Síria, es gira cap a l’orient i fa el ritual de saludar el Sol ixent. Els vitelians mal interpreten la salutació, creient que s’adreça a les forces de Mucià que saben que està de camí des de l’est. Prim n’aprofita aquells moments de pànic per llançar-se a l’atac, prendre’ls el campament i fer-los fugir.
Ara bé, li quedava un últim os dur de rosegar perquè Cremona estava ben fortificada. Els vitelians llavors van alliberar Cecina, a qui havien empresonat perquè conxorxat amb l’almirall de la flota de Vitel·li per passar-se a l’altre bàndol, havia donat l’ordre als seus homes de fer-ho, a la qual cosa s’havien negat, i el van enviar a Prim amb l’esperança d’evitar la lluita. Aquest, al seu torn, va enviar-lo a Vespasià que el tractarà amb tots els honors. Davant Cremona, però, els flavians no afluixen i la promesa de permetre’ls saquejar la ciutat, és a dir, la perspectiva d’aconseguir or, plata, esclaus... i de violar tot el que bellugui, els dóna ànims renovats. Finalment prenen les muralles i penetren a l’interior de la ciutat, que arrasaran i cremaran després d’endur-s’ho tot.
Tot seguit, Prim va creuar els Apenins i va avançar cap a Roma, aturant-se’n a uns quaranta km, a l’antiga ciutat d’Ocriculum. Els soldats, impacients ara per saquejar la capital, s’emprenyen i acusen els seus generals de traïció. Tot i això, no es resol a reprendre la marxa fins que al cap d’uns dies li arriben notícies que els soldats germànics de Vitel·li, disconformes amb el fet que el seu cap, per salvar la pell, hagi ofert l’Imperi a Tit Flavi Sabí, germà gran de Vespasià, ataquen sobtadament els partidaris d’aquest, que es retiren amb ell al turó del Capitoli, on moriran fins a l’últim en l’incendi provocat del temple de Júpiter Òptim Màxim, el més important de la ciutat.
Al vespre, amb Roma a la vista, els soldats de Prim li exigeixen un atac immediat, ell es veu obligat a cedir i dóna ordres per a l’assalt. Els defensors resistiran amb coratge, combatent carrer a carrer i casa a casa durant uns dies, fins que els atacants acabin obtenint la victòria. Vitel·li, que no havia aconseguit fugir, cenyida la vesta amb un cinturó ple de monedes d’or, sol com el Noi Cabra, es va amagar a la cambra d’un porter del palau ara desert, va lligar el gos davant la porta i la va barrar amb un llit i un matalàs. Allà el farien presoner aquell 21 de desembre del 69, el sagnant any dels quatre emperadors, i el passejarien per tota la ciutat, lligades les mans a l’esquena i amb una corda al coll, esbroncat, escopit i colpejat, fins que enganxarien el seu cadàver a un garfi i el llençarien al Tíber.
Per acabar: el Senat va reconèixer Vespasià, que romania a Egipte. La rapacitat de Prim el va portar a saquejar el palau imperial, però el seu paper d’amo de vides i hisendes va ser efímer, ja que Mucià, que n’estava gelós, arribaria a Roma l’endemà de la fi de Vitel·li amb plens poders de Vespasià, de manera que en endavant seria ell qui tallaria el bacallà i el fil d’unes quantes vides: la de Galerià, fill de Gai Pisó, que havia aspirat a l’Imperi en temps de Neró; de Germànic, el fill gairebé sord d’Aule Vitel·li, que tenia set anys... I nar-hi nant.

Cap comentari:

Publica un comentari