DÉUS D'ESTAR PER ROMA (24)

 Anarquia militar

Maximí el Traci i els primers Gordians

 L’any 190 Gai Juli Ver Maximí, nat disset anys enrere d’un matrimoni camperol a Tràcia, si fa no fa el que és avui la Turquia europea, al sud-est de Bulgària i nord-est de Grècia, pràcticament analfabet i mal coneixedor del llatí, insolent i esquerp, s’allistava en una unitat de cavalleria de l’exèrcit i de seguida rebia el sobrenom del Cíclop tant per la seva excepcional estatura, que superava amb escreix els dos metres –potser per un excés de somatotropina, l'hormona del creixement–, com per la seva corpulència i força física: s’ha dit d’ell que era capaç d’arrencar arbres de soca-rel amb les soles mans i vèncer alhora mitja dotzena d’homes. I que feia servir el braçalet de la seva dona, Cecília Paulina, com a anell (no diuen les cròniques si abans o després de fer-la matar, si és que ho va fer, que no se sap amb certesa).

Maximí devia passar ben aviat a la guàrdia imperial i ascendir molt de pressa en la jerarquia militar. Va ocupar diverses prefectures, que el portarien a comandar una legió a la Mauritània Tingitana (l’actual Marroc) i a governar la província de Mesopotàmia, on va participar en la guerra contra els perses. L’any 234 va ser enviat al Rin, prop de Magúncia, per ocupar una altra prefectura, la de responsable de supervisar l’entrenament dels reclutes. I allà va ser on, pocs dies després d’assassinat Alexandre Sever i sa mare, el març del 235, seria proclamat per la tropa, entre la qual gaudia de gran popularitat i sense esperar el preceptiu decret senatorial, nou líder de l’imperi, esdevenint el primer dels anomenats emperadors-soldat i el primer també que no pertanyia a les classes privilegiades.

Ell, aleshores, al capdavant d’una força que comprenia arquers armenis, mercenaris parts, tropes mauritanes, cavalleria, escorpins –una mena de ballestes de peu– i de tot i molt travessaria el Rin mitjançant un pont de barques per endinsar-se en els boscos pantanosos del territori no sotmès, no sols a fi d’assegurar la frontera del gran riu, com se’ns explica, sinó perseguint segurament el somni d’estendre l’autoritat romana fins a l’Elba, en direcció al qual arribaria a recórrer la fotesa de tres-cents o quatre-cents km, cremant llogarrets al seu pas i entaulant batalles amb els alamans com, ja de tornada al campament, a Harzhorn (Baixa Saxònia, nord d'Alemanya), on aquests els van parar una emboscada que va fer llufa. (Per visitar-ne el jaciment arqueològic, agafeu l’autopista A 7, que heu de deixar per la sortida 67, des de Hannover, o 68, des de Kassel, i preneu la B 248 en direcció Northeim, des de Hannover, o Seesen, des de Kassel. I també us hi podeu traslladar en helitaxi.)

A finals del mateix any 235, tot i que una majoria de senadors el menyspreaven com a bàrbar i semianalfabet i li eren francament hostils, aquest òrgan va acabar reconeixent-lo a contracor, segurament perquè no hi havia a Roma ni a Itàlia tropes suficients amb què oposar-s’hi, concentrat com estava a Magúncia el gros de l’exèrcit.

També el 235, canviant la política complaent envers els cristians del seu predecessor, Maximí en va decretar una persecució selectiva, limitada als líders de les esglésies de l’Imperi (bisbes i preveres) sense, però, que es produís cap modificació pel que fa a la situació legal dels creients de peu. Les persecucions que cap a aquell any van tenir lloc sense cap mena de dubte a Capadòcia i el Pont, dues regions de l’Àsia Menor, no sembla que tinguessin relació amb cap edicte i sí amb la violència de la plebs que, com tantes altres vegades, va culpar els cristians d’uns terratrèmols esdevinguts allà, esperonant les autoritats locals a fer-los víctimes de les lleis en vigor si no provaven la seva lleialtat als déus admesos.

Dels efectes de la persecució imperial a Roma, el Catalogus Liberianus, la font més antiga, només en diu que van ser deportats a Sardenya tant Poncià, bisbe de la ciutat, com el prevere Hipòlit, rival i enemic seu, que anys enrere havia provocat un cisma en oposar-se a l’elecció com a bisbe de Roma de Calixt, encarregat fins aleshores de l’administració de les catacumbes que avui porten el seu nom, a qui retreia, entre altres coses, que defensés que un prelat no podia ser destituït ni que hagués comès un pecat molt greu, o que garantís la comunió i el perdó a qualsevol, ni que hagués comès assassinat, adulteri o fornicació, si complia la penitència pública que se li imposés. El setembre del 235, ja a l’illa, el primer va renunciar al seu càrrec i, obligats a treballar en unes mines de sal en les dures condicions que són de suposar, tots dos, finalment reconciliats, hi acabarien trobant la mort, si no com a màrtirs, sí segurament a causa de les penalitats patides.

A començament del 236, coneixedor de la correlació de forces al Senat, que li era desfavorable, Maximí el va ignorar amb un menyspreu olímpic i va nomenar cèsar son fill, Juli Ver Màxim. Ara bé, cal dir que tot i haver duplicat la paga dels soldats, repartir-los donatius i permetre’ls el saqueig, no comptava tampoc amb l’adhesió de tot l’exèrcit, fet que posen en relleu dues conspiracions contra seu.

La primera, encapçalada per un tal Petroni Gran, noble de rang consular a qui recolzava un grup de senadors i d’oficials, havia pretès eliminar el Cíclop, just a l’inici de la campanya contra els alamans: la idea era que els soldats que custodiaven el pont de barques sobre el Rin el destruïssin tan bon punt el creués l’emperador i entrés en territori enemic. Un cop aïllat allà, una de dues: o el pelava un grupet de conxorxats o es cedia aquesta feina no gaire honorable als alamans, que estarien encantats de fer-la, mentre Gran, a la banda romana, ocupava el poder. Però d’alguna manera el complot es va conèixer abans d’hora i els implicats van ser executats sense judici i confiscades les seves propietats.

La segona conspiració la va protagonitzar una unitat d’arquers que Alexandre Sever s’havia portat amb ell de Mesopotàmia. Aquests, acabdillats per un tal Macedó, van proclamar august, sembla que en contra de la seva voluntat, un extribú militar de les tropes magrebines, Titus Quartí, que havia estat llicenciat de l’exèrcit pel mateix Maximí i destinat a un càrrec civil. D’ell es pot destacar que la dona, Calpúrnia Cesònia, que havia estat sacerdotessa, tingués una estàtua, en marbre i bronze daurat, en el temple de Venus i posseís, segons es deia, les perles que havien pertangut a Cleòpatra. Al cap de sis mesos de “govern” de Quartí, Macedó, que era qui l’havia convençut d’acceptar l’Imperi, el va assassinar a la seva tenda mentre dormia, pensant que l’emperador recompensaria la seva deslleialtat. Devia ignorar que “Roma no paga traïdors”: quan se li va presentar amb el cap de l’altre, va descobrir que se li acceptava l'obsequi però que se'n feia executar el portador.

Però hi havia més problemes: l’aventura del Cíclop a Germània, que li mereixeria el títol de Germànic Màxim, havia esgotat les finances de l’imperi. I, a sobre, assabentat de seguida de les incursions de dacis i sàrmates, aquests potser aliats amb els gots, a través del Danubi, que constituïa la frontera romana al nord i a l’est de Pannònia, va marxar cap allà sense entretenir-se a caçar mosques i es va establir a Sírmium, ciutat que era seu de la flota del gran riu i que va esdevenir el seu Cau del Llop, per dirigir i coordinar les operacions contra els invasors.

Va adoptar aleshores una política fiscal encaminada sobretot a afavorir l’exèrcit, consistent a retallar els subsidis al subministrament de grans de la ciutat i a apujar els impostos, que al seu parer, com al de qualque governant, eren pocs i trigaven massa a cobrar-se. I va recórrer també a la requisa d’obres d’art pertanyents a particulars, sobretot si eren de metalls preciosos, i a l’espoli dels temples per convertir-ne els déus en monedes d’or i plata, coses totes que no van acréixer precisament la seva popularitat entre els civils, fossin rics o pobres.

Mentre el 238 l’emperador vencia dacis i sàrmates, a la llunyana Thysdrus (l’actual El Djem, Tunísia), llavors considerada la capital de l’oli, uns joves terratinents, aprofitant el ressentiment creat per les exaccions ordenades per un recaptador d’impostos imperial, organitzaven una revolta amb els seus familiars, clients, esclaus i lliberts, als quals van repartir les armes disponibles, i van interrompre sense miraments el cicle natural de la vida de l’agent de Maximí. Aleshores, en previsió de les segures represàlies d’aquest, una colla d’exaltats amb les espases desembeinades van forçar l’entrada a casa de l’ancià procònsol Marc Antoni Gordià i, diu Herodià, «dempeus al seu voltant, el van embolicar en una capa porpra i el van saludar amb honors imperials», abans d’amenaçar-lo que deixaria la pell allà mateix si no acceptava i no s’unia a ells.

Tot seguit, amb el suport de l’exèrcit, Gordià I, ja assumit el nom addicional d’Africà, va ser portat en processó triomfal a Cartago (capital de la província d'Àfrica) on, en raó dels seus 80 abrils, va proclamar august, és a dir, coemperador, el seu fill Marc Antoni Gordià Semproni (Gordià II), vingut amb ell. L’immediat reflex a Roma d’aquesta rebel·lió va ser l’assassinat del prefecte pretorià de Maximí i de molts dels seus partidaris i que el Senat, sempre hostil al Cíclop, el declarés enemic de l’estat, votés la deïficació del malaguanyat Alexandre Sever i reconegués els nous emperadors.

Havent rebut el governador provincial de Numídia, Capelià, un missatge del Senat perquè jurés lleialtat als nous augustos, no sols s’hi va negar sinó que, antic enemic de Gordià, amb qui havia tingut algun litigi legal, i aliat de Maximí, va marxar amb la seva legió i forces auxiliars sobre Cartago, a la província veïna. Ja a les envistes de la ciutat, va derrotar amb facilitat la milícia inexperta que se li enfrontava, resultant mort en la lluita Gordià II, als vint o vint-i-un dies d’haver estat associat al tron: una veritable llàstima tant per la segura dispersió de la biblioteca que posseïa, de 60.000 llibres, com per deixar orfes de pare una seixantena de fills i diverses vídues. Sense comptar que son pare, en assabentar-se de la mort del fill i del fracàs, se suïcidaria penjant-se amb el cinturó.

Explica Aureli Víctor, historiador del segle IV, al seu Llibre dels Cèsars, que quan es va conèixer a Roma la fi dels Gordians, els pretorians, emprenyats com estaven perquè quan se li havia conferit el poder imperial, Gordià pare havia enviat una carta a Roma amb la promesa de repartir importants recompenses, i veien desfer-se les seves esperances com la sal en l’aigua, van assassinar en públic el prefecte de la ciutat i els altres magistrats.

Aleshores en el Senat es va pronunciar, segons la Historiae Augustae, aquest discurs:

Us neguitegen assumptes menors i debatem en la Cúria coses pròpies gairebé de velles en un moment crític. Quina necessitat hi ha de tractar sobre la reparació dels temples, sobre l’ornamentació d’una basílica, sobre les termes de Titus, sobre la construcció de l’Amfiteatre, quan Maximí, a qui amb mi vàreu declarar enemic públic, ens amenaça, quan els dos Gordians, als qui havíem encarregat la defensa, són morts i ara mateix no hi ha cap socors que ens permeti respirar amb tranquil·litat? Per tant, pares conscrits, delibereu i nomeneu emperadors. Què us demora? No heu de ser derrotats mentre cadascú tem per ell mateix i mostra por en comptes de coratge.

I sabedors els senadors que Maximí s’havia posat en marxa cap a Itàlia al capdavant d’un poderós exèrcit per imposar-hi la seva autoritat i que d’ell no podien esperar, si continuava al tron, cap més gràcia que el cop de gràcia, van designar finalment emperadors conjunts Dècim Celi Balbí, un distingit senador, conegut com a brillant orador i poeta, que havia exercit diversos càrrecs en l’administració, i Marc Clodi Pupiè Màxim, un destacat general, la nominació dels quals el poble es va negar a acceptar fins al punt de prodigar-los una pluja de pedres conforme s’exhibien tots dos pels carrers de Roma, ja que per alguna raó obscura preferia el nét de tretze anys de Gordià I, Marc Antoni Gordià Pius.

I embolica que fa fort: com en vida dels Gordians I i II, ja tornava a haver-n’hi tres, d’emperadors, o quatre si, com sembla deduir-se d’algunes monedes, Maximí havia nomenat august son fill Juli Ver Màxim. Cadascun comptava certament amb els partidaris respectius però cap d’ells gaudia d’un comandament efectiu tret, en part, del de Balbí a la capital, on s’estava mentre Pupiè aixecava tropes a Ravenna i marxava a enfrontar-se amb Maximí. Poc després, davant la pressió popular i perquè era al ball i havia de ballar, el Senat va nomenar cèsar el Gordià supervivent (el futur Gordià III), cosa que devia apaivagar una mica els ànims.

Mentrestant, Maximí creuava els Alps i entrava a Itàlia amb un gran exèrcit, reforçat pel camí amb germànics que havien estat ja al seu servei, en direcció a Aquileia (Friül), que era partidària dels emperadors nomenats pel Senat. I mentre els defensors de la ciutat feien fracassar els repetits atacs dels assaltants ruixant-los des de dalt de les muralles, diu Herodià, amb una «barreja de pega i oli amb sofre i asfalt» ben calentona i incendiant-los les màquines de setge –fracassos que el Traci va fer pagar a uns quants oficials, acusats de covardia, executant-los–, el seu rival Pupiè avançava a marxes forçades per combatre’l. Però les pèrdues entre les tropes acampades al voltant d’Aquileia, combinades amb la fam per manca de subministraments, no presagiaven res de bo. Finalment, abans que traguessin el nas els que s’acostaven, els seus soldats es van amotinar i, a començament de maig del 238, feien entrar les ànimes de Maximí i son fill a l’eternitat, en decapitaven els cossos i en portaven les testes descoronades als senadors.

Pupiè, cofoi com si li hagués tocat la loteria, va entrar a la ciutat, que li va obrir les portes, traient pit, amb posat d’heroi. I la majoria dels vençuts, amb mel a la boca i fel al cor, també el van aclamar. Després va tornar a Roma en llaor de multituds, però no duraria gaire l’alegria perquè ben aviat es va barallar amb el gelós Balbí. I curts de calés i contraris a tots dos, ni que fos perquè els havia elegit el Senat i no pas ells, els pretorians, arrogant-se funcions de mal fat, van irrompre al palau imperial, els van torturar i assassinar i en van arrossegar els cossos pels carrers, on els van deixar abandonats amb poques garanties que no esdevinguessin fantasmes desitjosos de prendre venjança dels vius i, a continuació, van proclamar emperador Gordià III, l’únic candidat que se’ls devia ocórrer.