Principat. Dinastia dels Severs
Alexandre Sever
Aquell any CCXXII (el capicua 222), dos dies després de la mort d’Elagàbal, va succeir-lo el cèsar Alexandre Sever, el seu cosí, que per intel·ligent i aplicat que fos en matemàtiques, en astrologia i en l’estudi dels clàssics grecs i llatins, amb tretze abrils no podia governar, de manera que sa mare, Júlia Mamea, es va encarregar de la regència, amb la maquiavèl·lica iaia Júlia Mesa com a coregent a l’ombra. Mamea va nomenar un comitè assessor de setze acreditats senadors per al jove emperador, mesura que s’interpreta com un intent de refer ponts amb el Senat. Va contractar també com a conseller privat un jurista que havia tornat de l’exili que li imposés Elagàbal, el fenici Gneu Domici Ulpià, autor d’una de les definicions de justícia més populars al llarg dels segles: la voluntat de donar a cadascú el que li pertoca.
Ulpià, que va ajudar a introduir diverses reformes tant jurídiques com financeres i militars, seria nomenat després prefecte del pretori, com a col·lega dels prefectes recentment nomenats també per Mamea, Flavià i Crest, de qui en la pràctica se’n comportaria com a cap, per la qual cosa, sempre desagradable de suportar, aquest parell començarien a conspirar en contra seu mentre els pretorians de peu portaven molt malament això d’estar-se sota el comandament de tots tres, cap dels quals era “dels seus”, a més de veure com el poder polític i militar estava en mans del Senat i, per afegitó, en pro de l’austeritat en la despesa pública, es retallaven salaris i es llicenciaven oficials i tropa.
Si un cop descoberts, Flavià i Crest van ser executats, el programa d’Ulpià, que consistia a reduir els privilegis de la guàrdia, concedits per Elagàbal, i augmentar-ne la disciplina i el control, no el va fer gaire popular entre ells i va patir un primer intent d’assassinat. Corria ja el 228 quan Ulpià, incapaç de contenir els abusos i les morts que cometia la soldadesca insubordinada, va demanar suport al poble romà, el qual es va revoltar i, davant l’agressiu tumult, els pretorians van reaccionar amb una repressió ferotge («A por ellos!»), matant molts ciutadans i incendiant-ne les cases, un merder que va durar tres dies. Ulpià mateix hauria de cercar protecció en el palau imperial, dins el qual es va tancar. Però els soldats acabarien per aterrar-ne la porta i, en presència d’Alexandre, li van fer la pell.
Encara que les circumstàncies són confuses, sembla que els pretorians amb la seva pressió aconseguirien ben aviat el perdó imperial dels implicats i a més que se’n recompensés vulgues no vulgues el cap i promotor del motí, l’influent llibert Marc Aureli Epagat, el mateix a qui Macrí al seu dia havia confiat el petit Diadumenià perquè el portés a la cort del rei de Pàrtia. El premi especial que va rebre Epagat, tot cofoi, no consistiria en una nina o una pilota de platja sinó en la prefectura d’Egipte, esclar que poc després d’arribar-hi seria enviat en una missió a Creta i, allí, a prou distància de la metròpoli, apagat del tot.
Però tornem uns anys enrere. Finada i deïficada el 224 la matriarca Júlia Mesa, havia quedat com a dona forta de l’Imperi Júlia Mamea (tan forta que al jove emperador li penjaven la llufa anomenant-lo «el fill de Mamea»). I quan ella va creure convenient unir Alexandre a una respectable família patrícia, dit i fet: el 28 d’agost de l’any següent ell contreia matrimoni amb Sal·lústia Bàrbia Orbiana, que tindria uns 16 abrils i que no li donaria fills. El 227, el seu sogre Seu Sal·lusti, a qui havia nomenat cèsar i que comptava amb molts de suports en l’exèrcit, va ser ajusticiat acusat de traïció i Orbiana, segurament per exigència de Mamea, que tot i haver-la elegit com a esposa per al fill, volia continuar sent la primera dama i hi veia ara una rival en el poder atesa la influència que exercia sobre el seu nen, va ser desterrada al territori africà de Líbia. Ell, submís, s’hauria de conformar en endavant amb concubines que no passessin mai al davant de sa mare.
De cop i volta una amenaça a l’est va posar en alerta la cúpula militar romana. Un dels sàtrapes de l’imperi part s’havia proclamat independent amb el nom d’Ardaixir I i, després d’una guerra victoriosa, el 226 havia acabat amb Artaban V i havia estat coronat solemnement a Ctesifont. La nova dinastia sassànida restaurava les antigues tradicions: d’entrada, deixava d’haver-hi parts, convertits per obra i gràcia d’Ardaixir en perses; ell i els seus successors es van tornar a titular “rei de reis”; assegurarien descendir de Cir II el Gran i revifarien la religió de Zoroastre, aquella segons la qual el déu suprem, creador i increat, hauria engendrat dos fills: l’esperit del bé (amb el qual son pare interactua amb el món) i l’esperit del mal, el caos, la brutícia, les tenebres..., que lluiten tothora pel domini del món amb l’ajut dels genis seguidors respectius. La batalla campal entre uns i altres és constant i durarà fins a la fi dels temps, però conclourà, per sort, amb el triomf dels Bons: aleshores, amb els morts ressuscitats i dotat cadascú d’un nou cos espiritualitzat, tan lleuger que no projectarà cap ombra, regnaran esplendoroses la llum i la veritat.
A més de recuperar tradicions, Ardaixir pretenia restablir les fronteres de l’antic imperi aquemènida i, després d’annexar-se diversos principats i petits regnes vassalls dels parts sobretot a l’est i al sud, va voler avançar fins a les ribes de la Mediterrània, de manera que el 230 va fer el primer pas: passar l’Eufrates amb 130.000 soldats, 1.800 carros de guerra i 700 elefants per atacar la província de Mesopotàmia. De passada, va enviar ambaixadors a Alexandre ordenant-li que desocupés la Síria i l’Àsia Menor i restituís als perses tots els països que eren a l’orient de la mar Egea.
Sense haver patit durant el seu regnat cap guerra i amb poca, o gens, instrucció militar, l’emperador hi va anar de voluntari: reuniria tropes, incorporant-hi veterans de les legions del Danubi, i establiria el seu quarter general a Antioquia des d’on sembla que va fer un intent infructuós l’hivern del 231 al 232 d’arreglar el conflicte per mitjans diplomàtics. Un cop en territori mesopotàmic, amb el comandament militar en mans dels generals, les primeres victòries romanes van ser seguides per derrotes i en les unes i les altres tots dos bàndols van patir pèrdues enormes. Tot i això, com que Ardaixir va acabar per retirar-se de la Mesopotàmia recentment conquerida, Alexandre, sentint-se vencedor, pretendria envair Pàrtia/Pèrsia per tres punts alhora. Però aleshores va esclatar un motí (els legionaris es van negar a endinsar-se a l’Àsia) i va haver de deixar-ho córrer.
Mentre ell tornava a Roma, sense haver signat cap tractat ni res que se li assemblés, la frontera comuna no es va alterar (i així seguiria encara uns anyets). Un cop allí, el 25 de setembre de 233, va celebrar un triomf força discutible i va rebre els títols de Pòntic i Pèrsic.
En aquesta època (la data exacta es desconeix) finava el mai prou plorat Cassi Dió al seu retir de Nicea, d’on era fill, al nord de l’Àsia Menor i a la vora oriental del llac Ascània (avui Iznik). El meu condol més sentit a eventuals descendents atribolats i als afligits historiadors.
En un altre ordre de coses, Júlia Mamea, que es diu que tenia simpatia pel cristianisme, cap al 230 s’hauria entrevistat amb l’erudit teòleg cristià Orígenes, castrato e felice: emasculat, en efecte, fos per pròpia mà, com l’acusava Demetri, bisbe d’Alexandria, o per la mà pagada per ell mateix d’un metge, com sosté el bisbe i historiador de l’Església Eusebi de Cesarea. Així doncs, si és cert com assegura la Historiae Augustae, que a més d'imatges d’Abraham, Alexandre el Gran, Orfeu i els seus avantpassats, Alexandre tenia en el seu altar domèstic les de Crist i Apol·loni de Tiana i fins i tot va pretendre situar Crist entre els altres déus de Roma –projecte avortat per l’oposició d’alguns sacerdots santament emprenyats–, és raonable sospitar una influència sobre ell de sa mare també en aquest terreny de les creences.
I es veu que amb això no en tenia prou. Segons el seu biògraf Eli Lampridi,
era molt entès en assumptes d’astrologia, i per ordre seva els astròlegs es van establir públicament a Roma, exercint la professió per vaticinar les coses que per mitjà d’ella s’arriben a conèixer. Va conèixer a fons l’art d’augurar. En particular va ser un gran coneixedor de l’art d’interpretar els signes de les aus, cosa en la qual va superar els àugurs vascons i els de Pannònia.
Explica també una anècdota ben edificant segons la qual hi havia a la cort imperial un funcionari, agosarat i truà, que va fer córrer la brama que tenia una amistat molt íntima amb l'emperador i que exercia sobre ell una gran influència. Tots aquells que rebien de Sever algun favor, havien de pagar-li a ell grans sumes en pagament del benefici rebut gràcies a la seva suposada intervenció. L'emperador, en assabentar-se’n, va decidir donar un càstig exemplar al funcionari: el de morir en públic, lligat a una estaca, ofegat pel fum d’una foguera encesa amb troncs humits que va acabar per consumir-lo. Durant l’execució de la sentència, un nunci repetia als espectadors: «Que mori amb fum qui va vendre fum».
En el terreny militar, sota el govern d’Alexandre, cal posar en relleu la importància que adquireix la cavalleria, quan es creen cossos de catafractes. D’ells escriu Ammià Marcel·lí: «Anaven tots els esquadrons coberts de ferro, protegits tots els seus membres per làmines de metall de manera que en coincidien les juntures amb els plecs dels membres del cos.» Descripció aquesta que inclou també els altres integrants d’aquestes unitats, els cavalls, tan cuirassats com els genets però sense estreps, que encara trigarien a arribar a Europa un bon parell de segles.
Pel que fa a obres civils, va destacar la construcció i rehabilitació de calçades i l’edificació de ponts i aqüeductes. El millor conservat és l’Aqua Alexandrina, l’onzè i últim de la xarxa de subministrament d’aigua a Roma, que amida 22 km i que discorria, en gran part soterrat, des del pantà Borghese fins al Camp de Mart, una esplanada fora del pomerium, destinada en l’antiguitat a l’entrenament de l’exèrcit, però plena aleshores de construccions monumentals: temples, teatres, termes com les de Neró, al nord-est del Panteó, que va fer engrandir i reedificar i van passar a anomenar-se Alexandrines, etc. Important va ser també l’aixecament d’un nou pòrtic a les colossals termes de Caracal·la.
I quant a les mesures generals de govern, es pot afirmar que procuraria mantenir l’ordre i la llei, portant a terme depuracions en tots els llocs de l’administració per reduir despeses; canviant sovint els recaptadors perquè en cap cas ocupessin el càrrec més d’un any; dictant disposicions en contra del luxe, l’ostentació i la immoralitat; prohibint a dones de mala reputació acudir a les recepcions de sa mare (i d’Orbiana abans del seu desterrament); alleugerint les càrregues fiscals i reorganitzant la institució caritativa dels Alimenta que, tot i estar sota la inspecció dels governadors provincials des del regnat de Septimi Sever, les inflacions i la mala administració havien gairebé arruïnat.
El 234, va esclatar la segona guerra del seu regnat com a conseqüència de la penetració de les tribus germàniques a través de la frontera septentrional de l’Imperi cap al sud. I és que si de tard en tard s’havia vist com unien els seus esforços contra Roma, ara, aprofitant la situació de vulnerabilitat de les tropes acantonades a primera línia, que havien quedat en quadre a causa de la retirada d’efectius amb destinació al front mesopotàmic, s’associarien en aliances dirigides per caps poderosos que concentrarien els seus atacs sobre punts concrets, on sabien que els romans només disposaven d’una reduïda capacitat de defensa i que l’arribada de reforços es faria esperar. De manera que els ocupants es van veure obligats a retirar-se a la riba esquerra del Rin, mentre algunes tribus aconseguien penetrar profundament a les Gàl·lies i unes altres als països danubians.
Alexandre, aleshores, acompanyat per Mamea, o viceversa, va anar a un campament pròxim a Magúncia (avui Mainz, a la riba esquerra del Rin), capital de la província romana de la Germània Superior. Allí, els generals preparaven una ambiciosa campanya per tal de sotmetre els rebels, però l’emperador, en comptes d’enfilar-se al carro de la guerra, es va estimar més prometre’ls diners i terres i negociar la pau amb ells. Un greuge comparatiu i un afront francament intolerable per als legionaris, que al llarg dels seus anys de govern no havien vist ni per remei cap gratificació de les que acostumaven a fer de tant en tant els emperadors, i que tenien ben presents encara les recompenses tirant a extravagants que els solia atorgar Elagàbal.
I és que certament Alexandre era amb els seus del puny estret. A diferència dels qui l’havien precedit en el tron, ni tan sols amb actors ni aurigues se li acudia de fer el gest. Deia que se’ls havia d’alimentar de la mateixa manera que als esclaus, «fossin munters, mossos de quadra o instruments de plaer». Això no era sinó una raó de pes afegida perquè els soldats ofesos comentessin entre ells que l’avar és com el porc: no aprofita sinó mort, o dita llatina equivalent.
El 15 de març del 235, es va produir un motí, i dins la tenda imperial, l’últim emperador de la dinastia dels Severs va fer la fi del Cagaelàstics juntament amb Júlia Mamea, l’última de les sirianes. I no hi va haver comiat formal: no els hi van tancar amb cura els ulls ni van cridar els seus noms uns quants cops, no els van rentar ni ungir, no van fer sonar les campanetes (tintinnabula) ni els hi van posar una moneda a la boca per pagar els serveis del barquer de l’inframón. És el que tenen els assassinats.
Set dies després, els soldats, amb tot el poder a la punta de les seves gladii, van proclamar com a nou emperador Juli Ver Maximí, conegut com a Maximí el Traci, un dels generals més populars destacats a Germània, una mena de Samsó tant per l’estatura com per la corpulència. Que fos pràcticament analfabet no tenia ja cap mena d’ importància.