A la memòria de Pineda Vidal, a qui dec fragments importants d’aquesta història
El germà de la meva àvia paterna, el meu besoncle, es deia Germinal Vidal Lafarga i em sap greu no haver-lo pogut conèixer tant per inexorable qüestió d’edat com per manca d’escrits personals seus. Sí que sempre n’he tingut present la mort violenta de què va ser víctima a vint-i-un anys, però admeto que els fets de la seva existència que se m’havien narrat els havia apilotat –tothora amb presses– en un racó de les golfes de la memòria. Avui, molt després que tots els testimonis directes a qui poder preguntar hagin desaparegut i com qui aspira a esmenar els errors comesos i endreçar els assumptes de consciència, els espolso i miro de contextualitzar-los amb l’ajut de diverses fonts escrites, i encara, per torna, afegir-hi algun bri d’informació inèdita.
Fill petit de Vicent Vidal Vilar, de Llucena (Castelló), fill al seu torn de Pere i Eugènia, i Rosalia Lafarga Vernis, de Barcelona, filla de Narcís i Margarida, el meu besoncle neix el 22 de desembre de 1914 i se l’inscriu al Registre civil el 6 de gener de 1915. La família resideix a la barriada barcelonina del Poble-sec, al carrer de la Creu dels Molers –l’antic camí que menava a les pedreres de Montjuïc–, núm. 37, i Vicent és llogater del petit cafè “La Trocha Moderna”, que té a quatre passes, al carrer de Blai, número. 30 i que, arran precisament del naixement del meu besoncle, rebateja com a “Cafè Germinal”. Li han passat al davant, per ordre d’aparició, les seves germanes Rosalia, Maria –la meva futura àvia– i Pineda, sense comptar Gambetta i Cassandra, morts de meningitis en la infància primerenca.
Noteu que l’elecció de tants de noms que trencaven amb la tradició, era tota una declaració de principis per part del seu pare. Feien referència a personatges reals o de ficció que encarnaven els seus valors: Pineda, evidentment, a l’heroïna liberal Mariana Pineda, executada sota Ferran VII en la Dècada Ominosa; Gambetta, a Lleó Gambetta, polític francès republicà, defensor del sufragi universal, la supressió de l’exèrcit permanent, la separació Església-Estat, etc., i Cassandra, a la bella princesa troiana de la mitologia grega amb el do de predir el futur i la condemna de no ser mai creguda, arquetip de la saviesa incompresa. Per la seva banda, Germinal feia referència al títol del mateix nom d’una de les novel·les de Zola, que narra els patiments i les lluites dels miners del carbó, i que no és pas el nom de cap personatge sinó el del mes del calendari francès de la Revolució que va del 21 de març al 19 d'abril, un mes que celebrava la regeneració de la natura i el nom del qual va fer servir l’autor com a metàfora de la lluita per la justícia social i l’esperança d’un món nou.
I seria precisament en un món nou, però de signe contrari al que pretenien gran part dels treballadors, que el 28 de setembre de 1940 en una compareixença davant el jutge instructor tinent d’artilleria Juan Esteban Ferrer, Vicent Vidal, «preguntado convenientemente» i ben conscient de la política d’homogeneïtzació cultural i recatolització que promovien els vencedors de la guerra civil i el seu rebuig inapel·lable als noms no convencionals, diria santament «que tenía un hijo que se llamaba Germán [però] que en el partido del Bloque Obrero y Campesino, donde militaba, se le conocía con el nombre de Germinal».1
Germinal aprèn de llegir i fa els estudis primaris a l’escola Galileo, del carrer Margarit, 39. A l’hora de comprovar en l’Anuari Bailly, Baillière, Riera aquesta adreça que he heretat, veig que és exacta: «Escuela Galileo». El que no m’esperava és trobar que al costat, en el mateix número de carrer, hi havia una barberia a nom de Gabriel Farrarons. Això no tindria res de particular si no fos que Gabriel Farrarons Planagumà, casat amb Ignàsia Pau Cuatrecasas, era el nom del pare del meu avi patern Gervasi (que és qui normativitzaria el cognom a Ferrerons durant la República). I m’imagino una escena, possible però naturalment impossible d’acreditar: Vicent Vidal, pare de qui serà la meva àvia, entra a la barberia contigua a l’escola del seu fill i s’asseu en una de les cadires reclinables i amb reposapeus a petar la xerrada amb Gabriel Farrarons, pare de qui serà el meu avi, dret i navalla en mà.
Reprenent el fil. Als pares d’aquell nen aplicat i covallibres, però de salut força precària, el metge de capçalera els recomana que continuï els estudis en un entorn més saludable, com el de l’Escola del Bosc, al vessant nord-est de Montjuïc, la primera escola barcelonina a l’aire lliure i que aplicava els principis pedagògics més avantguardistes de l’època. I així, a punt de complir els deu anys, deixa l’escola Galileo i ingressa a l’Escola del Bosc.
 |
| Imatge 1: Germinal llegint per a una colla de prohoms. Escola del Bosc. |
Del seu primer any d’estada aquí, en deixa constància El Día Gráfico del divendres 26 de juny de 1925, en què, en una de les grans fotos que n’il·lustra la visita del capità general de Catalunya, general Emilio Barrera i l’alcalde Darius Rumeu, segon baró de Viver, hi apareix “Germín”, difícil certament d’identificar, llegint-los un text de benvinguda. Sobre una altra foto d’ell tot sol, aquesta particular, que corresponia a aquells dies i que dec haver traspaperat, si no perdut, rellegeixo unes notes que jo mateix vaig prendre’n fa anys: «Ni l’afectació de la posa ni el vestit de primera comunió (única part de la celebració que acompleix, ja que no participa de la cerimònia a l’església), aconsegueixen disfressar la reserva del nen; els ulls denoten bona fe, però també tristor, introspectivitat.»
A catorze anys, contra el desig dels seus pares, deixa els estudis que havia cursat de manera brillant i s’endinsa en el món del treball, ingressant en una empresa de maquinària de què no m’ha pervingut el nom; es fa soci de l’Ateneu Obrer Barcelonès, del carrer de Montcada, 8, un dels espais del moment de culturalització, socialització i politització per a les classes populars i, després d’un breu aprenentatge, es posa a treballar de conductor de carretons elèctrics al port barceloní transportant la càrrega dels vaixells mercants.
Ha de ser en l’entretant, sense que pugui precisar més, que es produeixen uns fets, de particular incidència en la vida familiar: l’un, que Vicent Vidal es veu obligat a abaixar definitivament la persiana del cafè i, sigui tot seguit o després d’alguna altra aventura ruïnosa (era «muy desgraciado en el negocio», dirà d’ell Francesc Blai Castelló, propietari de la botiga de queviures del carrer de Radas, 43),2 s’establirà de carreter per compte propi; l’altre, probablement relacionat amb la nova feina de Vicent, el canvi de domicili, al tercer primera de Teodor Bonaplata, 5, cantonada amb la plaça de Las Navas.
1931 va resultar ser un període de gran efervescència política i sindical. D’entrada, l’escàndol polític i parlamentari que va provocar la massacre perpetrada a l’atzar per membres de la guàrdia civil i d’assalt entre els veïns de Casas Viejas (Cadis), on l’11 de gener s’havia declarat el comunisme llibertari; les eleccions municipals del 12 d’abril, després, que van adquirir com és sabut el caràcter de plebiscit entre monarquia i república i, guanyades pels republicans a Madrid, Barcelona, València i la majoria de capitals de província van provocar el col·lapse d’un règim desacreditat i corrupte: «Las elecciones –dirà encertadament un manifest que firma Alfons XIII i que difon sense traves la premsa–, me revelan que no tengo hoy el amor de mi pueblo».
El triomf a Catalunya d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), partit creat a correcuita el mes abans per la fusió de l’Estat Català (EC) de Macià i el Partit Republicà Català (PRC) de Companys, porta aquest darrer, al migdia de dimarts 14, a hissar la bandera republicana al pal del balcó de l’Ajuntament i declarar des d’allí precipitadament la República al davant de quatre gats desprevinguts. Però serà cap al vespre d’aquest dia mateix, acabada la jornada laboral i obeint la consigna que corria pels carrers com els sons de La Marsellesa, que hauríem trobat sens dubte Germinal a la plaça de Sant Jaume, entre la gentada, presenciant com l’Avi Macià, flamant president d’ERC, proclamava des de la balconada de Palau «la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica».
 |
| Imatge 2: Barcelona en la proclamació de la República. |
L’endemà 15, mentre una immensa gernació enfervorida s’ensenyoria del carrer, cridats precisament per Macià i els seus, que temien un assalt per part dels ultradretans, una quarantena de futurs camarades de Germinal accedien al Palau de la Diputació per una porta discreta situada al carrer del Bisbe. Altres grups de joves sindicalistes i membres de diverses organitzacions d'esquerra també estaven presents i armats. Se’ls van repartir rifles Winchester i pistoles, i uns instructors els van proporcionar instruccions bàsiques sobre com fer-ne ús.3
La nit va ser llarga però no hi va haver res. I ell, que s’havia estalviat una vetlla tan angoixosa, però que aspirava amb totes les seves forces a un demà radiant i desempallegat d’opressió, de violència, de misèria (no era cap somni: estava convençut, o potser s’obligava a estar-ho, que era el sentit imparable de la història), el juliol d’aquell 1931, poc després de la primera volta de les eleccions a Corts Constituents, passa a militar a les Joventuts Comunistes Independents (JCI), vinculades al Bloc Obrer i Camperol (BOC), constituït en la clandestinitat a Terrassa el novembre de l’any anterior i que pretenia ser l’organització de masses d’una nova Federació Comunista Catalanobalear (FCCB), definitivament independent i deslligada del PCE, al qual considerava inoperant, despòtic i allunyat de la realitat.
%20Detinguts%20durant%20la%20vaga%20de%20lloguers.%201931.%20Ajt%20de%20BCN.jpg) |
| Imatge 3: Detinguts durant la vaga de lloguers |
A Barcelona, que es trobava sumida en una profunda crisi després de l'Exposició Internacional de 1929 i la caiguda de la Borsa de Wall Street (“crac del 29”), que havia paralitzat especialment el sector de la construcció deixant de cop i volta sense feina milers d'immigrants i amb el preu dels aliments disparat, en plena vaga de lloguers impulsada per un Comitè de Defensa Econòmica creat pel sindicat de la construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en plena repressió policial i jurídica dels vaguistes, i concatenant-se amb els darrers espeternecs d’una aturada general convocada per la CNT al setembre, esclata al port una important vaga dels estibadors convocada també per la CNT que tenia com a origen la reivindicació d'establir un torn rotatiu en la contractació i lluitar alhora per l’hegemonia sindical, que li disputava la Unió General de Treballadors (UGT). Sembla que la contractació d'”esquirols”, molts d’ells treballadors ocasionals del port, la majoria amb cobertura sindical ugetista, va ser una estratègia clau dels empresaris per trencar la vaga, contractació que va provocar la polarització i la violència entre iguals.
Deu ser si fa no fa per aquesta època que esdevé president de la Societat de Conductors de Carretons del Port, ugetista, sense que pugui aportar pel que fa al cas cap dada d’interès. Ara: en descàrrec meu vull fer constar que he visitat inútilment els arxius de l’Organització d’Estibadors Portuaris de Barcelona i del Museu Marítim, i que posat en contacte, per recomanació del director general d’aquest, Dr. García Domingo, amb el Servei de Gestió Documental del Port, la part rellevant de la contesta rebuda fa: «És una llàstima, però no tenim cap informació relacionada amb la Societat de Conductors de Carretons del Port i la resta de documentació que demana.» Punt final.
El primer congrés de les JCI es va celebrar l’abril de 1932, immediatament després del segon de la FCCB (que, amb mires a expandir-se per Espanya, va decidir adoptar el nom de Federació Comunista Ibèrica [FCI]). L'organització juvenil es va dotar aleshores d’un comitè central (CC) que formarien Germinal, Francesc Gelada, Llorenç Masferrer..., i que «constituí d’entre els seus membres, el Comitè Executiu [CE], on destacà Germinal Vidal».4 Tots ells, segons Fernández Jurado, formarien part dels anomenats gabocs (Grups d’Acció del BOC),5 destinats a protegir mítings i manifestacions: «dels gabocs n’érem gairebé tots els membres de les Joventuts: en Llorenç Masferrer, el Germinal Vidal, el Miquel Pedrola, el Faust Castells [...], el Francesc Gelada...»6
Aprofito per posar en relleu que, segons la meva tia àvia, Llorenç Masferrer Vilaseca, de temperament agosarat i que en aquest congrés va ser elegit secretari d’organització, era –o esdevindria en endavant– l’amic de l’ànima de Germinal, possiblement, penso, perquè de la mateixa edat i amb temperaments i estils de conducta oposats es devien complementar. Però deixo que sigui Carmel Rosa (Roc), que va conèixer Germinal com a company de militància i que per això mateix en deu parlar amb cert coneixement de causa, que el descrigui:
era un autodidacta, però tenia una intel·ligència natural, una voracitat d’aprendre, un caràcter i unes facultats d’anàlisi política que el situaven entre els homes més clarividents de la nova generació que militava al BOC. Les seves intervencions, serenes, argumentades i sovint incisives, feien impacte en totes les reunions. En canvi, l’oratòria dels mítings no l’atreia.7
En qualsevol cas, si això darrer era així –i proposo que acceptem el retrat que en fa Roc a benefici d’inventari–, no sempre se’n podria escaquejar. Vet-en aquí una de cada color: el 17 de març de 1933, divendres, a quarts de deu de la nit, al carrer de Martí Vilanova, 77, del Poblenou, en un míting organitzat per les JCI, amb el brillant Jaume Miravitlles, futur director del Comissariat de Propaganda, d’inevitable cap de cartell, ell va ser un dels joves oradors. El diumenge 24 de desembre, en canvi, a les set de la tarda, en un míting organitzat també per les Joventuts, celebrat en el local central del BOC, hi parlarien l’inevitable Miravitlles i, dels camarades de Germinal, Gelada, Masferrer i Solano, que presidiria l’acte, però no pas ell.
%20La%20Batalla,%20n%C3%BAm.%20252,%2022-5-1936,%20p.%202.jpg) |
| Imatge 4: Anunci de míting de la JCI |
I tot seguit, una breu incursió en la secció de cultura i espectacles. A una primera agrupació de teatre d’agitació i propaganda de les idees marxistes per part de la secció artística del BOC, creada el 1931 i anomenada Teatre del Proletariat, la va seguir el 12 d’octubre de 1932, després del cop d’estat frustrat del general Sanjurjo i de la mutilació arbitrària per les Corts generals de l’Estatut de Catalunya aprovat en referèndum l’any anterior amb un 99% dels vots emesos, una nova companyia teatral batejada amb el nom de Teatre de Masses. Estava a càrrec d’elements afiliats o afectes al partit, actors (aficionats, que s’havien d’inscriure a la seu central del BOC, carrer de Palau, 6, pral.) i autors, entre aquests Julián Gómez (Gorkín), Ramon Magre Riera, Joan Baptista Xuriguera..., més algun autor estranger. I, per cortesia de l’historiador Andrew Durgan, una sorpresa: «El Teatro de Masas fue organizado, entre otros, por Pere Durán, Germinal Vidal, Francesc Gelada y Ramon Cos.»8 I per reblar el clau em trobo, aquest cop a la premsa, un Germinal actor, ignoro si protagonista, secundari o de repartiment i amb quin grau de passió escènica:
Oculto en el anonimato, como es norma entre nosotros, el camarada Durán ha sido el eje central de la obra realizada ya que ha sabido transformar en notables actores a muchos camaradas que no habían pisado las tablas, como son los camaradas Antonia, Martí, Gelada, Cos, Germinal [...].9
I se m’acut que si a l’activitat escènica hi afegim en el seu cas les hores de treball i de lectura, les reunions de sindicat i de cèl·lula, les sessions d’estudi del marxisme a què sens dubte assistia, les pintades i l’enganxament de cartells, la venda o repartiment al carrer de premsa del partit i de pamflets, l’assistència o participació en mítings i altres actes, la celebració dels aniversaris de l’inici de la Insurrecció de Jaca (12 de desembre), la Comuna de París (18 de març) o la Revolució d’Octubre (7 de novembre), i de jornades de lluita com la del Primer de Maig, queda prou clar que no hi va haver temps per a l’amor.
Corria el juliol de 1933, quan Germinal
devia sentir-se
interpel·lat per una crida que feia el setmanari L’Hora, òrgan oficiós del BOC, en què demanava al «company
lector»
que
es fes amic del periòdic i que contribuís amb quotes mensuals d’una
pesseta a cobrir-ne el dèficit que l’ofegava.
I
així,
en una relació de cotitzants titulada «Amics
de L’Hora»
del
número d’11 d’agost, se
l’endevina
rere unes inicials: «151.—
G. V. L., Barcelona».10
I els dies 28 i 29 d’octubre, del segon congrés de les JCI, en què l’organització juvenil decideix el canvi de nom, de nombre gramatical i d’idioma (sense canviar però les sigles) i passa a dir-se Juventud Comunista Ibérica distingint-se així de la Unión de Juventudes Comunistas de España (UJCE), vinculada al Partido Comunista de España (PCE), i sobretot per l'aspiració a sortir de Catalunya i Castelló, on el BOC hi tenia el gruix de la militància i «lanzarnos a la conquista de la península Ibérica»,11 resulta elegit secretari general.
Continuarà...
NOTES
CRÈDITS DE LES IMATGES
