Les senyes de Pau Claris. Una reflexió

 

  

Des de l’inici de la guerra amb França el 1635, a Catalunya es respirava un clima d'insurrecció social a causa de l’augment de la pressió fiscal per atendre les despeses militars de la Corona i de la presència i els abusos dels terços castellans allotjats sisplau per força als habitatges de camperols i menestrals, problema que es va agreujar la primavera de 1640 amb el retorn de les tropes de la campanya del Rosselló i que va esclatar definitivament a Barcelona el 7 de juny, en l’anomenat Corpus de Sang: un avalot amb incendis, saquejos i uns quants assassinats a més del del virrei comte de Santa Coloma, protagonitzat per les colles de segadors que havien entrat com cada any a la ciutat a llogar els seus serveis als amos dels masos de la rodalia, i secundat per bona part del poble menut.

La revolta, no sols contra els soldats i els funcionaris reials sinó també contra la propietat de nobles i burgesos, es va estendre de seguida pel país i en provocaria la invasió punitiva per l’exèrcit filipista comandat pel cinquè marquès de los Vélez, i al setembre, amb l’ajut del bisbe i els senyors locals, reialistes l’un i els altres, l’ocupació de Tortosa, que seria utilitzada com a quarter general de les forces atacants. Així s’iniciaria la Guerra de Secessió que va dur el nostre Pau Claris, el 94è president de la Diputació del General o Generalitat, a trencar els lligams de fidelitat amb Felip IV i a pactar l’ajut militar (pagat) del regne de França per fer fora del país les tropes castellanes fins a proclamar el 17 de gener de 1641 la República Catalana sota la protecció temporal del país veí, fòrmula acceptada el dia abans per la Junta de Braços i el mateix 17, pel Consell de Cent.

Mentrestant, però, l’exèrcit de los Vélez no deixava d’avançar, deixant un rastre de matances de població civil, fins a arribar a Martorell, una vila sobre la qual tenia senyoria el marquès i que als seus ulls, per tant, era doblement traïdora. Aquí, tot i la tenaç resistència, les tropes franco-catalanes van ser derrotades, cosa que deixava als ocupants pràcticament expedit el camí a Barcelona. França (el cardenal Richelieu) va aprofitar l’avinentesa per forçar que es proclamés el borbó Lluís XIII comte de Barcelona –jurant, això sí, guardar les constitucions de Catalunya, que conservaria la independència compartint rei amb França i Navarra–. En aquest cas Sa Majestat Sereníssima donaria el suport que calgués als seus nous súbdits. Amb el dogal al coll (llegeixi’s amb les tropes espanyoles acampades ni més ni menys que a Sants), Claris va decidir declarar obediència a França.

Aquests dies les tropes locals amb l'ajut dels experimentats militars francesos s’afanyaven a fortificar la muntanya de Montjuïc, punt estratègic des del qual entorpir –o reforçar per als atacants– el previsible setge de Barcelona. Passava, però, que amb partides de soldats i civils armats catalans portant a terme accions guerrilleres a la rereguarda i la possibilitat que arribessin reforços de França, la intenció del marquès no era pas sostenir cap setge sinó la de conquerir la ciutat per mitjà d’una operació llampec. La matinada del dia 26, el gruix de l’exèrcit hispànic es plantava davant el portal de Sant Antoni mentre unitats d’infanteria posaven el peu al cim de Montjuïc.

Contra pronòstic, atesa la correlació de forces (una proporció d’entre tres i quatre a un en favor dels atacants), no sols van ser rebutjats a tots dos punts amb gran nombre de baixes, sinó que un segon assalt al fort va acabar en desbandada dels espanyols que es van haver de retirar a Martorell. Al cap d’un mes d’aquesta victòria, el dimecres 27 de febrer de 1641 a tres quarts d’onze tocats de la nit, Pau Claris moria al terme d’una malaltia invalidant d’evolució molt ràpida o bé d’un probable enverinament, segons cartes de l’època, causat –es creu– per “aigua tofana”, una mescla d’arsènic i essències vegetals.

En qualsevol cas, el que aquí m’ocupa i preocupa és que, impedida la parla, fos per paràlisi facial o per afebliment dels músculs de la gola o de la llengua...

Versió A:

No es va poder confessar in articulo mortis. O això és el que escrivia el noble filipista Albert de Torme i Liori que «el Canonigo Pablo Claris [...] adoleciendo estos dias morio el ultimo deste mes con general sentimiento de los Amotinados que aclamandole con continuados solloços le llamavan Padre y restaurador de la Patria. Murio sin confessar por averle dado apoblegia en la lengua...».1

Després d’adduir una imaginativa raó del decés de Claris, el mateix explicaria Antonio Pellicer (pseudònim d’algú que es feia passar per capità de l’exèrcit invassor). En efecte: contrariat perquè no li haurien deixat canviar el retrat que penjava a la Casa de la Ciutat de Felip III pel de Lluís XIII, «él se fue a cassa con tan gran ravia y sentimiento, que dentro de dos dias murió de repente sin poder confessar [...].»2 I ja se sap que, com diu la sentència, o confessió o condemnació.

Versió B:

Es va confessar per senyes in articulo mortis. El tercer testimoni en discòrdia –cap d’ells presencial–, és el de Caterina Fernández de Còrdoba, duquessa de Cardona i vídua des de juliol de 1640 de qui havia succeït com a virrei l’assassinat comte de Santa Coloma, que assegurava en una carta al marquès de los Vélez que Pau Claris, abans d’expirar, «es va haver de confessar por señas perquè no podia moure la llengua».3

Sortosament, no cal desaprendre la càrrega d’accepcions que grava la polisèmica paraula senyes –un veritable calaix de sastre– i fer com si n’haguéssim d’esbrinar el sentit per mitjà dels usos del període en concret i la raó és senzilla: venen a ser els mateixos. «Confessar-se per senyes», doncs, havia de significar per a la duquessa autora de l’expressió i per als seus contemporanis, el que podria significar per a nosaltres. Però no per això deixa de grinyolar en aquest cas.

Senyes, a l’igual de signes i, més esporàdicament, senyals, és el nom que entre altres coses rebien i reben el que avui identifiquem com a elements lèxics de les llengües de senyes. Així, a l’acte sacramental El diablo mudo (1660), fa dir Calderón de la Barca a un dels seus personatges simbòlics: «que mudo conozco yo / que, con mañas no pequeñas, / él solo habla más por señas / que un garito de barberos».4 Però, si donem crèdit a la informació de la duquessa, ¿hauríem de pensar que Claris va fer servir aquest tipus de senyes sense que hi hagi el menor indici que al llarg de la seva vida hagués tingut contacte de cap mena amb la llengua natural dels sords?

Una possibilitat en principi més versemblant fóra, com jo mateix vaig interpretar en una altra banda, que es tractés de les senyes no conceptuals –líteres– de l’alfabet manual, divulgat per primer cop pel franciscà Melcior de Yebra (1593),5 que afirma que era «comun saberlo muchos» i que venien fent servir alguns confessors per comunicar-se amb els penitents hipoacúsics i amb els malalts terminals que tenien «privada la lengua aunque entero el sentido», sempre que estiguessin alfabetitzats i que el coneguessin. Però una primera dificultat rau en què no sols hauríem d’atribuir sense proves a Claris el coneixement de l’alfabet manual sinó també al seu confessor. La segona –i no menys important– és que sembla que aleshores no s’anomenaven aquestes senyes peculiars d’una altra manera que «letras de la mano».

Per salvar aquest darrer inconvenient encara hem de recórrer a una suposició afegida: que l’hipotètic testimoni, fos qui fos, que va ser font de la notícia, confongués les senyes líteres amb què s'haurien comunicat president i confessor amb les senyes conceptuals pròpies dels sords.

Potser també es podria entendre que, de la resta d’accepcions de señas, fóra aplicable aquí la d’‘indicis, senyals’, com a la comèdia de Tirso de Molina Amar por señas (1615): «Enrique: Señas me dió suficientes / (aunque obscuras para mí)...»6 o bé la de ‘gestos’, com quan Cervantes a El celoso estremeño (1613) escriu: «Ella [Elionora], callando y por señas le hizo levantar, y todas estaban como mudas, sin osar hablar».7 Ara: aquests significats no lliguen ni poc ni gens, si no van acompanyats de la paraula, amb el de confessar-se, verb pronominal que ben al contrari de senyes, és unívoc i significa estrictament ‘declarar els propis pecats a un sacerdot’.

Declarar, fer conèixer verbalment, en suma, dir. Així ho vindria recollint la doctrina tradicional de l’Església, en la qual s’inscriu Pere Llombard, bisbe de París (segle XII), que descriu l’element constitutiu d’aquest sagrament que aquí interessa com a «confessió de la boca».8 Esclar que l’Església és molt gran i cada sastre fa el seu nus. El segle següent, en els seus comentaris a les sentències de l’anterior, Tomàs d’Aquino es mostra partidari que el penitent «que no té l'ús de la llengua, com, per exemple, el mut [...], n’hi ha prou que es confessi per escrit, per senyes o per intèrpret, perquè no s'exigeix de l'home més del que pot.»9 I per cert, de l’última disjuntiva es desprèn que per al sant confessar-se per senyes és distint a fer-ho per (senyes a un) intèrpret.

Què es devia entendre, doncs, per confessar per senyes (sense intèrpret pel mig)? Vegem si el següent passatge del jesuïta Manuel Ortigas (1678) fa una mica de llum sobre el misteri:

«An de sacar animo para no desesperar, aun los que cayeren en graves pecados, a lo ultimo de la vida, pues aun se está sin salir el alma, ni se acabó el tienpo, i aquel es quando suelen ser las tentaciones mas fuertes, por la flaqueza en el sugeto [...]. Entonces, pues, no desmaye la razon, aunque tuviese perdido el abla, por señas esteriores pida absolucion al que le asiste [...].” I més endavant: si a les portes de la mort «tuviere perdido el abla [...] no tiene obligacion de confesar de boca los pecados que se le acordaren entonces. [...] Buen consejo es, que se dé, ó amague a los pechos con señas de dolor. I para esto será bien tener prevenido al Confesor, que aun perdida el abla, al azer estas señas, [...] lo absuelva».10

En resum, és lícit suposar que, si la versió B és la correcta, on la duquessa de Cardona escrivia que Claris va confessar per senyes hi hem de llegir que va limitar-se a demanar l’absolució i que ho va fer per senyes esteriors, és a dir, per mitjà de la gesticulació, el posat, l’expressió facial... En absència de noves dades i a tenor del conegut principi metodològic d'economia anomenat la navalla d'Occam, segons el qual «en igualtat de condicions, l'explicació més simple sol ser la més probable», farem bé d’optar per la hipòtesi més simple.

 

Notes

1. Albert de Torme i Liori, Miscellaneos historicos y politicos sobre la Guerra de Cataluña desde el año de 1639. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Manuscrits Patrimonials, ms. AHCB4-236/C06-A051, fol. 235r. 2. Manel Güell, «El diario de las guerras de Cataluña por los años 1640, 1641 y 42. Un dietari inèdit dels primers anys de la guerra de Separació al Camp de Tarragona (1640-1642)», Butlletí Arqueològic. Reial Societat Arqueològica Tarraconense, núm. 33, 2011, p. 293. https://tuit.cat/EjV4x   3. Sílvia Marimon, «Va ser assassinat Pau Claris?», Sàpiens, 45, juliol 2006, p. 20.   4. Pedro Calderón de la Barca, «El diablo mudo» (Segona versió), 1660. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, ed. crítica de C. C. García Valdés, 1999. https://tuit.cat/4KIY6  5. Melchior de Yebra, Libro llamado Refugium infirmorum, muy util y provechoso para todo genero de gente, en el qual se contienen muchos avisos espirituales para socorro de los afligidos enfermos, y para ayudar á bien morir a los que estan en lo ultimo de su vida; con un Alfabeto de San Buenaventura para hablar por la mano, Madrid, Luys Sánchez, 1593, p. 172, 173. https://tuit.cat/PPdo0   6. Tirso de Molina, Amar por señas, 1615, Jornada tercera. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. https://tuit.cat/LHDrl  7. Miguel de Cervantes Saavedra, El celoso estremeño, dins el recull Novelas Ejemplares, Madrid, Juan de la Cuesta, 1613. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, ed. de Florencio Sevilla Arroyo, 2001, fol. 151r. https://tuit.cat/4Erg8 8. José Rodríguez Molina, «La confesión auricular. Origen y desarrollo histórico», Gazeta de Antropología, núm. 24 /1, 2008, art. 11. https://tuit.cat/j91xU   9. Thomae Aquinatis, Scriptum super libros Sententiarum magistri Petri Lombardi episcopi Parisiensis, tom 4, París, M. F. Moos, 1947, p. 913-914, 1069. Citat de Marcos Sarmiento Pérez, «El intérprete en la confesión sacramental en la Iglesia católica, con especial atención a la España de los siglos XVI y XVII», Culture & History Digital Journal, Archives, vol. 7, núm. 1, 2018: https://tuit.cat/M4OHQ  10. Manuel Ortigas, Tomo primero de las obras del P..., Zaragoza, Agustín Vergés, 1678, p. 655-656, 661. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, obra allotjada en el Fondo Bibliográfico Antiguo de la Universidad de Granada, Repositorio Digibug. https://tuit.cat/xjhe3

DE GOSSOS I CIGONYES

GOS: vet aquí una senya de l’LSC la configuració i el moviment de la qual coincideixen amb els d’un gest emblemàtic en ús entre els oïdors, gest de befa envers aquell que xerra pels descosits i amb molèstia de qui el sent, sense que tinguin res a veure els referents de l’una i l’altre. (De fet, si atenem als mateixos paràmetres, la senya coincideix també amb el gest que fa el conductor d’un cotxe a un altre per indicar-li que ha oblidat encendre o apagar les llums de camí o l’intermitent. Però d’aquest no me n’ocuparé aquí, sent com és un camp de reflexió que concerneix més aviat la Direcció General de Trànsit.)

Tal com vaig escriure a l’entrada corresponent del Primer Diccionari... (1), i com sembla que salta a la vista, el referent immediat de GOS és ‹‹l’acció de lladrar pròpia de l’animal. Noteu que, quan la senya es fa amb cura, la boca imaginària se situa al costat del signant i a una alçària que se suposa compatible amb la d’un animal de talla mitjana: [el seu sentit recte és doncs:] ‘[l’animal que] lladra’.››

Accepteu-me ara que al gest de què parlo, que solem verbalitzar com a bocamoll, xerrameca, garlar, xerrar, enrotllar-se, fer córrer la llengua, no callar, etc., provisionalment i per entendre’ns, l’anomeni OBRIR I TANCAR EL BEC. I si aposto d’entrada per un bec com a referent i no pas per un morro com en el cas de la senya és simplement perquè em porta a l’àmbit ornitològic l’existència d’expressions com ara piular, no dir ni piu, acopar (o tancar) el bec, tenir un bec d’or..., totes relacionades amb la parla o l’absència de parla.

Pel que pogués ser i atesa aquella afició gesticular que sembla que caracteritzava els ciutadans de la Roma clàssica, fem-hi una excursioneta per mirar d’esbrinar si podien haver fet servir un gest groller com aquest per burlar-se específicament de qui xerrava com un lloro.

Doncs bé, en el context d’una crítica als qui busquen l’aplaudiment per mitjà d’una eloqüència vana i ignoren les burles que se’n fa al seu darrere, el vers 58, I, de les Sàtires de Perseu (2) fa així: ‹‹O Iane, a tergo quem nulla ciconia pinsit›› ‘Feliç tu, Janus, que a esquena teva no espicossa cap cigonya’, vers que la traductora, Rosario Cortés, interpreta d'aquesta manera: ‹‹El satírico invoca a Jano, dios de las puertas [que connecten el cel i la terra], representado con dos caras [una de les quals mirava sempre enrere], por lo que nadie podía hacerle burlas por detrás. [... Aquesta burla] consistiría en levantar el brazo e imitar con los dedos el picoteo* de la cigüeña.››

D’entrada no sembla que aquest gest de mofa es pugui tractar del mateix que m’ocupa perquè la representació gestual d’espicossar hauria de consistir pròpiament en un moviment articulat en el canell i no pas en els artells, com passa en la senya GOS i en el gest que he batejat com a OBRIR I TANCAR EL BEC.

En fi, vegem què n’expliquen els Antics, si és que n’expliquen alguna cosa.

Després d’uns quants intents estèrils, recorro al diccionari trilingüe del valencià Labèrnia (3): ‹‹CIGONYA. f. Aucell de pas [...]. Cigüeña. Ciconia crotalistria, ae. [...] met. Burla que ’s fa á algú per detrás posant los dits retorts sobre l’índice.›› Sembla, doncs, que hi ha efectivament un gest despectiu de burla al qual se li dóna el nom d’aquest gran ocell si bé, d’altra banda, no pot consistir en el que descriu l’amic Labèrnia: la retorçamenta de dits a què al·ludeix és fàcil d’aconseguir sobre el paper, però més que difícil en la realitat.

Acudeixo després al Tesoro de Covarrubias (4) en què, a l’entrada Iano, hi llegeixo: ‹‹[...] Si los señores tuvieran ojos en el cogote, pudieran ver la burla y el escarnio que van haziendo dellos estos mismos que delante hincan la rodilla en el suelo, y no osan alçar los ojos a mirarlos. Esto advirtio Persio a aquellos grandes cavalleros romanos de sangre patricia y noble, que yendo por la calle, hinchados y pomposos, les iban sus criados detras haziendo la ciconia* (que oy dia en Roma tiene este nombre la irrision) [...]››.

En definitiva, doncs, hi havia o hi ha un gest la representació verbal del qual és FER LA CIGONYA. Però falta esbrinar com era exactament. Per sort, Covarrubias mateix ho explica a l’entrada Cigüeña: «[ ... ] un termino de irrision, que oy día se usa en Italia, que para dezir de uno, que detras del le van haziendo cocos y burlas, dizen la Ciconia, y trae origen que yendole detras hazian con la mano y los dedos una forma de pico de Cigüeña, como que le abre y le cierra* [...]››.

FER LA CIGONYA consistia, doncs, a imitar com obria i tancava el bec l’animal, no pas com espicossava. Per tant, bé podria tractar-se del gest que m’ocupa si no fos perquè la forma del bec no està ben representada.

En efecte, si seguim la pauta de representació gestual de l’LSC en les senyes OCELL, CIGONYA i ÀNEC, el determinant principal de totes les quals és el bec (curt, estret i punxegut en el primer cas, llarg, estret i punxegut en el segon i en forma d’espàtula el tercer), veiem que els dits actius en els dos

 

CIGONYA

primers casos són índex i polze, mentre que per a ÀNEC, a fi de remarcar-ne la forma aplanada, intervé a més el dit del mig. Per aquesta regla de tres, el gest de FER LA CIGONYA, atenent a la configuració de la mà, podria fer referència a un ornitorrinc, posem per cas.

Esclar que això fóra oblidar que aquest és amb certesa un gest creat per oïdors i per a oïdors, de manera que tot i que la forma hi jugui un paper, no té per què ser el determinant principal del referent.

Antígona, filla de Laomedó, rei de Troia, de gran bellesa, segons relata Ovidi a les seves Metamorfosis (5), va pretendre que la seva cabellera era més bonica que la de Juno (la deessa a qui es va dedicar el mes de juny), fet pel qual la deessa va transformar-li els cabells en serps. Després els déus se’n compadirien i la convertirien en cigonya, au enemiga de les serps. Una au, escrivia el poeta, que ‹‹ipsa sibi plaudat crepitante ciconia rostro›› ‘s’aplaudeix a si mateixa picant* amb el bec’, segons Pere Bescós.

Alto les seques! Ni un llatí escarransit com el meu és obstacle per entendre que crepitante és una forma del verb crepito, crepitavi, crepitatum, ‘crepitar (= produir sorolls secs i repetits)’. Res de picar amb el bec, doncs. La cigonya emet un clac-clac característic, anomenat claqueig, que pot recordar el so de trucar a una porta i que no produeix amb la veu, de què està privada, sinó entrexocant ràpidament les dues parts del bec. Per tant, FER LA CIGONYA a algú és atribuir-li que fa sorolls com ella sense que (presumiblement) tinguin cap sentit.

* La cursiva és meva.

FONTS

(1) Ramon Ferrerons, Primer Diccionari General i Etimològic de la Llengua de Signes Catalana, Girona, Documenta Universitaria, 2 vols, 2011.

(2) Persio (Aulus Persius Flaccus), Sátiras, ed. bilingüe de Rosario Cortés, Madrid, Cátedra, 1988.

(3) Pere Labèrnia, Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina, Barcelona, Espasa Germans, 1864.

(4) Sebastián de Covarrubias, Tesoro de la lengua castellana o española, Madrid, 1611: https://tuit.cat/aHq42

(5) Publi Ovidi Nasó, Les metamorfosis. Versió catalana del segle XV de Francesc Alegre, introducció, ed. crítica i notes de Pere Bescós, University of California, Santa Barbara, eHumanista, Humanities, 21, 2019: https://tuit.cat/Xzvie

IMATGES (de dalt a baix)

I) AGILS Accessibilitat: https://tuit.cat/q1IBp

II) Lluís Payrató, Assaig de dialectologia gestual. Aproximació pragmàtica al repertori bàsic d'emblemes del català de Barcelona, tesi doctoral dirigida pel Dr. Jaume Mascaró i Pons, Universitat de Barcelona, Dept. de Filologia Catalana, setembre 1989: file:///tmp/mozilla_ramon0/03.LPG_3de5-2.pdf

III) Josep M. Segimon i Valentí i M. del Pilar Fernández-Viader, Animals, Barcelona, ILLESCAT, 2000.