DÉUS D'ESTAR PER ROMA (30)

Emperadors il·liris

Claudi II el Gòtic

 

El 10 de maig del 214, als Balcans, naixia de menut Marc Aureli Claudi. Deixant de banda falòrnies com que fos fill d’una envestida de l’emperador Gordià II, encara jovenet, a una dona madura que li hauria ensenyat com tractar una esposa, la seva era una família que devia obtenir la ciutadania amb el famós edicte de Caracal·la, una família que devia anar fluixa d’armilla, com ho prova el fet que ell, d’adult, hagués de rebre ajuts de l’administració per acomplir els deures d’algun dels càrrecs que ocuparia.

L’historiador bizantí del segle VI Joan Malales el descriu així: «Era de mitjana estatura, pell clara, panxa grossa, cabells llisos i rossos, rostre ample, nas lleugerament arromangat, ulls grisencs, boca torta i llavis petits.» Tenia fama d’home dur, cosa més valorada a l’exèrcit que no pas la intel·ligència: es diu que un bon dia s’enfrontava en una lluita esportiva amb un home quan aquest el va agafar pels albercocs i ell, enrabiat, li va fer saltar una dent d’un cop de puny. Va tenir un germà, Marc Aureli Quintil, que l’hauria de succeir en el tron en un vist i no vist. També, segons fabula la Historiae Augustae, un tal Crispus, una filla del qual anomenada Clàudia seria la mare del futur emperador Constanci Clor, pare al seu torn de Constantí el Gran, i una germana, Constantina, que hauria mort de jove: tot més fals que l’ànima de Judes Iscariot.

Tan bon punt el Senat va confirmar Claudi II, les tropes de Bonònia (Bolonya), es van amotinar, es van presentar a la vil·la d’Api Claudi Censorí, a la rodalia de la ciutat, van oferir-li la túnica imperial en oposició a Claudi i el van forçar a acceptar-la. Censorí tenia un currículum ben brillant que incloïa dos consolats, dues prefectures del pretori, etc., i si aleshores gaudia d’una vellesa daurada, a part dels quartos, es devia a una ferida a la cama rebuda en combat durant la desastrosa campanya de Valerià contra els perses, que l’havia deixat coix. El cas és que des del primer moment va exigir una disciplina de ferro als seus hooligans i, al cap de set dies de regnat, en van fer tiretes els mateixos que l’havien elevat al tron.

Sols dos mesos després que li torcessin el coll al seu predecessor i fos proclamat emperador Claudi pels soldats, estimulats per un important donatiu de 20 auris a cadascun, que va contribuir també a calmar els indignats partidaris de Gal·liè, el novembre del 268, aprofitant la feblesa de les defenses frontereres, els alamans creuaven els Alps pel coll del Brenner i queien de nou sobre la rica vall del Po. Ell, sense temps com aquell qui diu de fer un cafè, va sortir cap allà amb uns 30.000 legionaris que a la rodalia del llac Benacus (avui de Garda, prop de Verona), van topar amb uns 100.000 alamans, comptant-hi les famílies i els esclaus dels guerrers, però no els animals de ploma i de pèl, que viatjaven amb ells. No es coneixen els detalls de la batalla, però se sap que Claudi, és a dir, probablement el seu general Aurelià, va aconseguir una victòria aclaparadora, matant o capturant a més de la meitat dels invasors mentre la resta fugia per on havia vingut.

Amb les mans lliures aleshores per enfrontar la situació als Balcans, ben aviat tindria la que havia de ser la seva major batalla. Allí, un formidable exèrcit format per una aliança de tribus –hèruls, gots, gèpides i peucins–, coneguda amb el nom genèric de “gots” (seria justament un hèrul, Odoacre, qui deposaria el 476 l’últim emperador de l’Imperi d’Occident, Ròmul August, i esdevindria primer rei “bàrbar” d’Itàlia), un cop reunida a les platges ucraïneses de la mar Negra pròximes a la desembocadura del riu Tiras (Dnièster), en el que era de fet una migració en massa, una maror irresistible, desafiava el poder de Roma dedicant-se al pillatge per les costes occidentals de la mar Negra i totes les de la mar Egea i de l’Àsia Menor, sense oblidar les illes de Creta i Rodes i mantenint durs combats amb les forces romanes que els sortien al pas.

A Grècia, que cremava pels quatre costats amb la possible excepció d’Atenes, salvada, segons Zonaràs, per unes tropes improvisades que liderava un tal Cleodem, un dels contingents principals atacaria i posaria setge a la ciutat de Tessalònica, que finalment va aixecar en tenir notícia de la vinguda de l’exèrcit imperial, que s’hi acostava pel nord. Corria l’any 269 quan unes i altres forces van trobar-se prop de la ciutat de Naissus, a la Mèsia Superior (l’actual Niš, a Sèrbia) i van entaular una aferrissada batalla en què tots dos bàndols van perdre gran nombre de combatents. Ara bé, en un moment donat els romans van simular que es retiraven i després d’una llarga marrada, van tornar a atacar l’enemic pel flanc, atac en què el paper estel·lar va correspondre a la cavalleria dàlmata liderada –aquest cop sense cap dubte– per Aurelià, que ja devia ser magister equitum, o comandant suprem de la cavalleria, només subjecte al poder de l’emperador.

És cert que aleshores alguns dels invasors fugirien al seu campament, on s’atrinxerarien sense gaires esperances a l’interior d’un cercle de carros com les pel·lícules mostren que feien els pioners al Vell Oest; que altres ho farien cap al Danubi, cap a la costa i en totes les direccions de la rosa dels vents, constantment perseguits per la cavalleria... El cas és que finalment victoriosos, els romans van aconseguir d’acabar aquell dia, es diu, amb uns 50.000 gots, que van deixar de representar una amenaça per a l’Imperi durant un segle, una de les victòries més importants de les legions per la qual --no pas per lluir cap arc apuntat ni cap volta de creueria--, s’atorgaria a Claudi el títol de Gòtic, que és com se’l coneix fins al dia d’avui.

Esclar que, com diu la frase llatina, «La primera desgràcia és un pas cap a la segona» i aleshores van començar a endinsar-se a Pannònia grups de marcomans i intrigis i, a Rècia, d’alamans.

Pel que fa a l’Imperi Gal, val la pena de ressenyar que el 269, un cop liquidat Pòstum i de propina son fill Pòstum II, els soldats van proclamar emperador el general Marc Aureli Marí, que en el parell de mesos que va regnar abans que li fes la pell la seva mà dreta, el prefecte del pretori Victorí, amb prou feines va tenir temps més que per fer encunyar monedes amb el seu august perfil i una corona radiant, i per traslladar la capital de Colònia a Trèveris (Augusta Treverorum), just on temps a venir hi hauria de néixer un tal Karl Marx.

D’entrada, per a Victorí no van ser tot flors i violes ja que va perdre la part oriental de la Gàl·lia Narbonesa, reconquerida i reincorporada a l’Imperi pel general lleial a Claudi, Juli Placidi; no el van reconèixer tampoc les províncies d’Hispània, que es van realinear amb Roma, i l’hivern del 269-270 va haver d’assetjar Augustodunum (Autun, regió francesa de Borgonya-Franc Comtat), que havent demanat auxili a Claudi, sense que aquest hi acudís en no tenir el do de la ubiqüitat, finalment es va rendir abans de ser saquejada i destruïda. Sota el seu mandat, Trèveris va continuar com a capital tot i que ell va traslladar la seva residència a Colònia. Moriria a començament del 271 a mans d’un dels seus oficials, Attitià, a la dona del qual havia seduït (tant com ens agradaria de saber, la història no explica si abans o després de l’amanticidi Attitià va arribar a una entesa amb ella i un diàleg franc o també la va pelar).

Tornant a Claudi, per bé que durant el seu breu regnat no va disposar cap mesura contra els cristians, que vivien un període de tranquil·litat, la llegenda li atribueix la responsabilitat de la mort del prevere Valentí de Roma, un dels tres màrtirs del mateix nom que se sol identificar com el futur patró dels enamorats, tot i que la seva existència, com la dels altres dos, és més que dubtosa. Diu una de les versions de la contalla (n’hi ha més d’una) que en un moment indeterminat l’emperador va prohibir el matrimoni als soldats en considerar que combatrien millor sense lligams familiars i que Valentí, desafiant l’ordre, va començar a casar en secret pel ritu de l’Església els joves militars que ho desitjaven. Descobert i detingut, hauria estat torturat, apedregat i decapitat. Que això s’esdevingués un 14 de febrer no es descobriria fins a finals del segle V arran d’un probable intent del papa Gelasi I de cristianitzar l’antiquíssima festa pagana de les Lupercals, que se celebraven cada 15 de febrer i que el jovent amb ganes de gresca continuava reclamant.

A l’altra punta de l’Imperi, Odenat de Palmira, de qui ja vaig explicar que en expulsar els perses de Síria i part de Mesopotàmia havia estat cobert d’honors per Roma i que després havia conquerit de les mateixes mans i per als mateixos amos part d’Armènia i Capadòcia, exercia com a líder de tot l’Orient una professió de risc: se’n devia adonar moments abans de morir assassinat l'any 267, juntament amb el seu fill gran i hereu Herennià, fill d’un primer matrimoni, pel seu nebot Meoni. És probable que aquest crim comptés amb el coneixement i l'aprovació de la seva segona muller Zenòbia, una bellesa de pell morena que a més del seu arameu palmirenc matern parlava fluidament tres llengües i es deia hereva de l’antiga dinastia dels Ptolemeus. Per bé que els maniqueus, seguidors d’una nova religió fundada a Pèrsia que s’estenia com taca d’oli, la feien dels seus i els escriptors cristians del segle següent la considerarien jueva, millor posar-ho tot en quarantena.

Un cop Odenat de cos present, els soldats, seguint el procediment no escrit del protocol, van desproveir Meoni de testa. Aleshores pujaria al tron, o més aviat s’hi enfilaria, Vabalat, d’un any d’edat, sota la regència de sa mare, que esperaria sense gaires presses que el nen arribés a l’edat per poder regnar i als quals de moment es concedia el títol respectiu d’Augusta i August amb autoritat sobre Palmira i tots els territoris conquerits pel difunt. A partir d’aquell moment la guapa vídua va assumir la direcció del regne i, potser dient-se allò tan poc llatí de qui te fecit, te desfecit, i amb l’ajut del filòsof Dionís Cassi Longí, professor seu de literatura grega i tutor del nen, va resoldre crear el seu propi imperi, integrant-hi els territoris dels dos que envoltaven el seu, començant pel romà i continuant amb el sassànida, sense deixar mentre pogués d’amagar l’ou a Roma.

Amb Claudi enfeinat amb la invasió goda, Zenòbia va començar per garantir-se la seguretat del regne no sols mantenint a ratlla els perses sinó enviant també una expedició reeixida contra una tribu nòmada que es movia per la zona i feia la punyeta als palmirencs. Tot seguit, mentre feia reforçar les muralles de la ciutat i embellir-la amb monuments, jardins i estàtues, va nomenar comandant suprem el seu general Zabdas, d’origen armeni, que al capdavant d’un gran exèrcit conqueriria i s’enduria fins els claus de les parets de Bosra, la pròspera capital de la província romana d’Aràbia Pètria, que feia la competència a Palmira en rebre comerç que deixava, doncs, de passar per la primera, i intentaria també, de moment sense èxit, conquerir Antioquia, tot això teòricament subordinada encara a Roma.

A la tardor del 269 Zabdas i les seves tropes eren a les fronteres orientals d’Egipte, sens dubte un bon moment ja que el prefecte provincial era molt lluny amb la flota per lluitar contra els pirates. Zabdas va aconseguir d’entrar a Alexandria i l’oficial de la guarnició romana Timàgenes, líder de la facció propalmirenca, s’hi va aliar i les seves forces combinades van emprendre la conquesta de gran part del país (aviat es veuria que de manera efímera), i en van proclamar reina Zenòbia, arribant a encunyar monedes tant amb el seu nom com amb el de son fill Vabalat, moment a partir del qual va cessar el subministrament de cereals a Roma, que no es reprendria fins que Aurelià conquerís el regne de Palmira.

Tan sols uns mesos després de Naissus, l’emperador marxaria a la seva caserna general de Sírmium (Pannònia), deixant les tropes dels Balcans sota el comandament d’Aurelià perquè liquidés els grups de “gots” supervivents que s’havien acollit a la protecció de les muntanyes i que acabarien per travessar Tràcia, perseguits de prop, afeblits per la fam i delmats per la que sembla ser l’última ratxa de la pesta de Cebrià, que tant s’estenia entre ells com entre els romans. S’ha debatut si és que Claudi tenia la intenció de preparar a Sírmium una expedició contra la reina Zenòbia. El cert és que ell també cauria víctima de la pesta i faria el darrer badall el setembre del 270.

El Senat li decretaria immediatament honors divins a més de fer penjar a la cúria un escut d’or amb la seva efígie i dreçar una estàtua seva al Capitoli, també d’or, no era moment d'escatimar. El germà del mort, Marc Aureli Quintil, casat i amb dos fills, que havia quedat al capdavant d’una guarnició a Aquileia (nord-est de Venècia), amb ordres d’ajudar Aurelià, va autoproclamar-se de seguida nou emperador, obtenint el suport dels senadors, que el consideraven un home just i competent. Tanmateix, a cosa de tres mesos de regnat va baixar del tron i es va tallar les venes. (Aquesta és una de les versions sobre el seu final, potser la més versemblant, que afirma que les nombroses desercions entre els seus homes a causa de la disciplina que hi havia imposat –i el fet, dic jo, que l'exèrcit del Danubi havia proclamat emperador Aurelià, que sostenia que Claudi l’havia designat successor en la intimitat del seu llit de mort, i que s'acostava–, van acabar deixant-lo en quadre i, sense un mal servei de prevenció del suïcidi, què voleu que fes, pobre home? )

 

DÉUS D'ESTAR PER ROMA (29)

Anarquia militar 

Valerià I i Gal·liè

A diferència d’altres usurpadors d’aquest segle esvalotat, generals romans pertanyents a famílies de pa sucat amb oli, Valerià era de llinatge noble i de pes. Això no obstant, com de la majoria d’emperadors soldats d’aquest període, no se’n sap gaire dels seus primers anys ni de la jovenesa. Sí consta en canvi que, fent cas omís de l’advertiment de Plaute a El corc, «Dues dones són pitjors que una de sola», va casar dues vegades, la segona amb Egnatia Mariniana, pertanyent a l’aristocràcia terratinent, de la qual va tenir dos fills barons, Publi Licini Ignasi Gal·liè, i Publi Corneli Licini Valerià.

El 238, sota Maximí i Gordià I, havia estat princeps senatus, un títol que a partir d’August ostentava l’emperador mateix, però que en circumstàncies extraordinàries –la seva absència per exemple–, devia poder delegar. Deci el nomenaria governador de les províncies de Rècia (part de Suissa, el Tirol i nord de Llombardia), i Nòrica, a l’est de Rècia, en territoris de l’Àustria actual, Baviera i part del Litoral eslovè. I seria ocupant aquest càrrec i com a cap, doncs, de les forces que defensaven la frontera del Rin, que Trebonià Gal, com potser recordareu, li va demanar reforços per sufocar la rebel·lió de Marc Emilià el 253. Valerià es va posar en marxa però va fer salat: Gal havia mort a mans dels seus, etc. (Aquest etcètera remet a la vostra memòria o bé als últims paràgrafs del capítol anterior.)

El 253, el primer acte de Valerià com a emperador –no consta si per pròpia iniciativa o sota pressió– va ser demanar al Senat que reconegués son fill Gal·liè, que ja tenia 35 o 36 anys, com a cogovernant i col·lega, cosa que se li va atorgar com també el títol de cèsar per al seu nebot Corneli Valerià i el seu net Valerià el Jove, el primogènit de Gal·liè.

Per a l’Imperi no eren moments dolços precisament. Semblava haver-se capgirat l’ordre de les coses: les fronteres des d’on Roma pressionava els seus veïns ara en rebien els atacs. Aquest mateix any va tenir lloc a Europa la primera gran invasió de francs i d’alamans a través del Rin, parcialment desguarnit. Els primers arribaven a Metz, Reims i París i saquejaven la regió, mentre els segons, creuant-lo més al sud, prop de Mannheim, arribaven fins al Baix Palatinat, regió alemanya a l’oest del riu, fro nterera amb el que avui és Bèlgica i Luxemburg. Alhora, a Orient, Sapor I s’havia apoderat d’Armènia i eliminat el seu rei Tiridates II mentre els fills d’aquest, els futurs Cosroes II i Tiridates III es refugiaven amb els romans; també, de passada, havia envaït Síria i deportat gran part de la població deixant el poder local en mans d’un noble local partidari dels perses, i causat greus destruccions a Antioquia.

En adonar-se Valerià que se li ensorrava la barraca va optar per una solució salomònica: dividir el problema en dos. Gal·liè regnaria a Occident i s’ocuparia dels “bàrbars” i ell es reservaria l’Orient i bregaria amb els perses. Però, naturalment, aquestes campanyes requerien soldats i... molta pasta i, encara més naturalment, per pal·liar el dèficit estatal, es va recórrer a expropiacions de les quals les més perjudicades van ser les classes mitjanes i, com sota Deci, l’Església, a la qual Valerià va posar a més en el punt de mira per tal d’aplacar la ira dels déus als quals atribuïa el poble totes les desgràcies, aspirant a suprimir la classe dirigent cristiana (no els individus, com fins aleshores) i atacant el cristianisme com a doctrina.

Amb aquesta finalitat, promulgaria dos edictes: el primer, de finals d’estiu de l’any 257, es dirigia expressament contra el clergat. Exigia de tots els bisbes, preveres i diaques un sacrifici als déus i prohibia sota pena de mort que els cristians en general celebressin reunions o visitessin els llocs d’enterrament. Ara bé, malgrat les ordres imperials, el càstig per part d’alguns governadors provincials als que es negaven a participar en aquell ritu va afectar tant jerarques com laics cristians, amb l’única diferència que establia la condició social de cadascú: els honestiores eren desterrats, mentre que els humiliores, incloent-hi dones i nens, anaven a parar a mines i presons.

Del segon edicte de persecució (agost del 258), se’n coneix el contingut per la carta 80 de Cebrià de Cartago al seu col·lega Successus, bisbe al capdavant d’alguna comunitat de la província d’Àfrica:

Els bisbes, preveres i diaques han de ser immediatament executats; els senadors, nobles i cavallers, perduda la seva dignitat, han de ser privats dels seus béns, i si tot i així continuen sent cristians, pateixin la pena capital. Les matrones [aquí dones d’estatus social elevat], despullades dels seus béns, siguin desterrades. Els cesarians [empleats de palau i funcionaris imperials] que abans o ara hagin professat la fe, confiscats els seus béns, i amb el registre al coll [un collar de ferro que es reblava perquè el portador no se’l pogués treure i del qual penjava una plaqueta de bronze identificativa], siguin enviats a servir els dominis estatals.

Fruit d’aquests edictes, van ser martiritzats i patir venturós trànsit a la Ciutat Eterna el bisbe Esteve I (potser) i el seu succesor, Sixt II, com els seus diaques Agapet i el popular Sant Llorenç, torrat segons la tradició en una graella i l’aniversari del qual (10 d’agost) coincideix si fa no fa amb la màxima intensitat de la pluja de meteors coneguda com a “llàgrimes de sant Llorenç”; a Hispània, condemnats a crematio, el bisbe Sant Fruitós de Tarragona, amb els seus diaques Auguri i Eulogi; al nord d’Àfrica, el bisbe Cebrià mateix, que va ser decapitat en raó de la seva ciutadania romana i, així, multitud de cristians a totes les regions de l’Imperi.

Cap a l'any 256, amb Valerià a Roma de tornada de Síria, on havia fet girar cua els perses sense que obtinguessin ni un trosset més de territori, un triomf passatger que li va merèixer a l’emperador el títol pompós de Restaurador d’Orient, Sapor I va llançar un atac devastador sobre la ciutat de Dura Europos, important nus de comunicacions al nord de Mesopotàmia –on, segons alguns, com potser recordeu, s’havia bastit un monument funerari en honor de Gordià III–, aquesta vegada amb la intenció d'arrasar-la més que de conquerir-la, objectiu que va aconseguir i que va celebrar fent passar a degolla la pràctica totalitat dels seus habitants. Abandonada, el desert l’acabaria cobrint de sorra.

El 258, al front d’un exèrcit imponent, Valerià va recuperar Antioquia i els perses, veient el que se’ls venia al damunt, van emprendre la retirada. A continuació, quan es disposava a abandonar la seva residència antioquena i perseguir els sassànides, els gots protagonitzarien una invasió naval a través de la Mar Negra. Després de vèncer la resistència que els van oposar les forces romanes desplegades a la zona, havien assaltat i saquejat la ciutat portuària de Trebisonda i la seva fortalesa, per desplaçar-se a continuació cap a l’oest (província romana de Bitínia) i el sud (província de Capadòcia), una aventura que, per als intrusos, devia acabar fent llufa a la llarga si bé no consta de quina manera exacta.

A finals del 259, sabedor Valerià que Sapor, en la seva tercera invasió de territori romà, havia posat setge a les ciutats d’Edessa (on hi havia, per cert, una nodrida colònia cristiana) i Carrhae, a l’est de l’Alt Eufrates, en la mateixa frontera romanopersa, va aplegar i organitzar uns 70.000 efectius que, sempre amb ell al capdavant, van acudir a la zona per avortar els setges, però la mala sort en forma d’epidèmia (la pesta de Cebrià, que no acabava) sumada al rigorós clima oriental, va delmar les seves tropes. I l’any següent, en una extensa plana situada entre les ciutats esmentades, van topar els exèrcits imperials i de Sapor I i els seus aliats.

Sembla ser que els romans, manats d’una manera inexperta, van ser derrotats en una gran batalla campal durant la qual Valerià mateix va caure en mans de l’enemic: un fet sense precedents en tota la història de Roma i més si no hi havia hagut abans cap presagi funest com ara sentir el cant d’un mussol en ple dia. Van caure presoners també un dels prefectes del pretori, senadors i oficials, sense comptar bona part dels soldats supervivents, als quals Sapor faria treballar com a esclaus en plans d’enginyeria i desenvolupament que devien tenir més de propagandístic que de pràctic.

La captura de l’emperador va donar lloc a rumors de tota mena sobre el seu destí: que si durant anys va servir d’escambell per a Sapor cada vegada que aquest muntava el seu cavall o que el van obligar a empassar-se or fos; que si, un cop mort, el seu cos havia estat escorxat i farcit de palla, per conservar-lo en un temple persa com a trofeu... Fonts perses, en canvi, que tracten Valerià d’home de bon caràcter, afirmen que se’l va tractar honorablement i que va morir al llit.

No s’ha conservat la part de la Historiae Augustae que relata l’enfrontament ni la captura de Valerià, però sí els fragments en què aliats de Sapor li demanen que alliberi l’emperador per evitar una nova guerra amb Roma. Com la carta del rei dels armenis Artavasdes VII, que era el nom adoptat pel persa Ormazd Ardashir quan son pare Sapor l’havia assegut en aquell tron:

A mi em correspon una part de la teva glòria, però temo que, més que vèncer, has plantat llavors de guerra. El seu fill reclama Valerià i el seu nét i els generals romans i tota la Gàl·lia i tot Àfrica i tot Hispània i tot Itàlia i tots els pobles de la Il·líria, d’Orient i del Pont [...].

O com la del rei cadusi Velenos:

Vaig rebre amb alegria, íntegres i indemnes, les tropes auxiliars que jo t’havia enviat. Però no m’alegro tant que Valerià, príncep entre els prínceps, hagi estat capturat; m’alegraria més si fos tornat. Perquè els romans mai són més temibles que després d’una derrota [...]».

Roma, però, sense Valerià i desfet i dispersat el seu exèrcit, no tenia de moment capacitat per oferir resistència als perses, que van continuar el seu avanç triomfal deportant gent als seus dominis com aquell que espanta mosques.

Havíem deixat Gal·liè a Roma per ocupar-se de contenir a Occident les tribus germàniques. Doncs bé, el general Ingenu, que ni tenia res de germànic ni d’ingenu, governador de Pannònia i tutor del cèsar Corneli Valerià, fill gran de Gal·liè i Cornèlia Salonina –nét, doncs, de Valerià–, que s’estava amb ell fins que va deixar aquest món el 258, una mort sospitosa que deixava l’altre com a únic representant del poder a la zona, va tenir notícia al cap d’un any i mig o dos de la captura de Valerià i li va entrar el cuc d’usurpar la porpra. De seguida, com per art de màgia, les legions de Mèsia van donar-li el gust. En aquesta ocasió, Gal·liè, desmentint el seu suposat caràcter poc enèrgic, actuaria d’immediat.

Com havia fet amb el malaguanyat primogènit, va deixar a la Germània Inferior el seu segon fill, el cèsar Saloní, sota la protecció del prefecte del pretori Silvà, que era a més el seu tutor, i amb nombrosos efectius sostrets a la vigilància de la frontera del Rin, més un important cos de cavalleria mora, es va desplaçar a la zona danubiana a reprimir la rebel·lió d’Ingenu. De seguida, aprofitant l’afebliment de les defenses frontereres, de nou francs i alamans van envair i saquejar les Gàl·lies. Va ser aquesta vegada quan estols de barbari arribarien fins a Hispània, arrasant Ilerda, Calagurris, la Neàpolis emporitana, Gerunda, Baetulo (Badalona), Bàrcino, part de Tàrraco i altres nuclis urbans... incloent-hi els de tot el Llevant fins a la Bètica i de l’altra banda de l’Estret, a la Mauritània Tingitana, noroest de l’actual Marroc.

Devia ser abans de deixar la frontera del Danubi i desplaçar-se al nord d’Itàlia per contenir la irrupció dels alamans, que saquejaven la fèrtil plana del riu Po –i als quals derrotaria al cap d’un any fent-se creditor al títol de Germànic Maximus–, quan Gal·liè va contreure matrimoni (cometent bigàmia, esclar), amb la filla d’Àtal, rei dels marcomans, una princesa anomenada Pipa, fos per haver-se’n enamorat bojament o més aviat, com ja va apuntar Gibbon, per la necessitat de pacificar aquella zona al preu que fos. 

L’estiu del 260, a la Germània Inferior, Silvà, en nom del cèsar Saloní, va reclamar al general Marc Cassià Latini Pòstum, un personatge fosc a qui se suposa gal o bé batau (dels actuals Països Baixos), que lliurés a Roma un botí pres pels seus homes a una banda de francs que tornava a casa i que ell s’havia afanyat a repartir entre els soldats. Quan Pòstum va fer com que es veia obligat a lliurar-lo, els soldats van dir-se per aquí no hi passo i el van aclamar com a emperador. Aleshores, atès el mal rotllo, Saloní i Silvà es van retirar prudentment a la plaça fortificada de Colònia (aleshores Colonia Agrippina) amb algunes tropes lleials. Pòstum, però, l’assetjaria i aviat aconseguiria la rendició de la ciutat, on van acabar els seus dies el cèsar i Silvà a mans dels legionaris, i on de seguida el nou emperador va fer erigir un arc de triomf per commemorar la victòria.  

Començava així una etapa històrica que la historiografia recent anomena Imperi Gal, amb capital a Colònia i més endavant a Trèveris, que s’estenia per les Gàl·lies, tret de la Narbonesa, la Germània romana, Rècia, i les províncies de Britànnia i Hispània, un imperi independent del poder central per bé que la versió oficial aviat seria que Gal·liè –impossibilitat en la pràctica de revertir la situació–, li havia encomanat a Pòstum la defensa d’aquesta gran àrea. En el plànol personal, amb dos fills al sot, una lliçó que en devia treure Gal·liè seria la de no nomenar cèsar el seu tercer fill, Ignaci Marinià ni de posar-lo sota la protecció de ningú.

L’Imperi Gal no sols es dotaria d’unes institucions semblants a les de l’Imperi Romà –fins i tot d’un senat– sinó que adoptaria els costums i les modes de la cort al llarg dels seus catorze anys d’existència, els nou primers sota el regnat de Pòstum, que el va acabar de cop i volta quan, sufocada la rebel·lió de Lelià, governador de la Germània Inferior, que després de rebutjar un atac marítim dels gots a la costa gal·la, s’havia autoproclamat emperador a Magúncia, va assetjar i ocupar la ciutat, però prohibint-ne el saqueig als seus, una decisió literalment fatal per a ell i per a son fill Pòstum II (no compto a Lelià, que amb saqueig o sense estava condemnat). A destacar que Pòstum evitaria sempre la temptació de Roma conformant-se amb la part gens menspreable del pastís que ja he descrit.

A l’Orient, el general i responsable financer Titus Fulvi Macrià, conegut com a Macrià el Vell, que durant la desastrosa batalla contra els perses en què Valerià va ser fet presoner es trobava a la ciutat de Samòsata, a la riba de l’Eufrates, i s’havia negat a intervenir-hi, més el prefecte del pretori Balista, realitzaven a Cilícia –zona costanera meridional d’Àsia Menor–, amb un cos de tropes organitzat a correcuita, unes envestides contra els invasors en retirada durant la qual capturarien l’harem de Sapor I i part de les riqueses rapinyades. Però el paper estel·lar li va correspondre sens dubte a Septimi Odenat, regent de la ciutat lliure de Palmira, un centre de caravanes i nus comercial al desert sirià que havia crescut i prosperat en temps més tranquils, quan l'Imperi estava en el seu zenit.

Odenat, després d’aplegar tots els efectius que va poder, va sortir a l’encontre dels perses als quals va derrotar aconseguint expulsar-los de Síria i Mesopotàmia i fins i tot amenaçar Ctesifont, la capital dels sassànides, força desprotegida ja que el gruix de l’exèrcit estava molt més a l’oest i va haver de retrocedir a bots i empentes. Això va salvar Roma, on Odenat enviaria els nombrosos presoners fets. En agraïment, Gal·liè, que havia marxat a la capital per portar tot sol la batuta de l’Imperi, el va nomenar governador de les províncies reconquerides i el 263 l’associaria al tron amb el títol d’emperador de tot l’Orient. Un favor que es pagaria a coces, perquè Palmira es va convertir amb això en una autèntica potència que aniria guanyant autonomia fins a independitzar-se de Roma l'any 270.

Tornant al 263. Malgrat la preocupació pel que passava o deixava de passar a Pèrsia, encara trobaria temps Gal·liè per celebrar amb gran pompa el desè aniversari de la seva arribada al poder i potser de passada distreure la plebs del record de la Gran Humiliació: a la desfilada triomfal al Capitoli dels qui havien de participar en els espectacles hi havia 1.200 gladiadors, carrosses amb mims i tota mena de comediants, acròbates, malabaristes... Però això, més la paga dels soldats i sobretot els copiosos donatius destinats a comprar-ne la lleialtat, costava el bec i les ungles. Qui pagaria la festa? Com que la gran majoria del poble ja estava prou munyida, Gal·liè va posar en marxa un programa d’expropiacions de terres i recaptació de nous impostos per als rics alhora que ordenava una severa depreciació de la moneda, causant d’aquesta manera una profunda crisi econòmica que llegaria als seus successors.

En un altre ordre de coses, esperava que els responsables que tenia a l’altra punta del món reprendrien ara la guerra contra Sapor, però ell es trobava al llunyà oest i Macrià amb la influència que li donava tenir la clau de la caixa (havia estat oficial financer amb Valerià), es va veure proclamat emperador per les tropes amb el suport de Balista. Això no obstant, declinaria l’honor en raó de la seva edat avançada i perquè es veu que patia alguna deformitat a les cames. Sense pèrdua de temps, però, va fer mans i mànigues perquè en lloc seu es proclamés com a emperadors els seus fills Macrià el Jove i Gai Fulvi Quiet, cosa que poc després va aconseguir. I, com que tenia el control de les finances, es donaria el gust de fer encunyar moneda amb l’efígie dels nois.

Mentre tots dos Macrians, amb l’exèrcit d’Orient, es preparaven per passar a Europa, Balista va romandre amb Quiet a l’est, no se sap si com aquell que diu Aixequem-nos i aneu-hi, o per refermar-ne el mandat, que seria reconegut a Síria i Àsia Menor, i també a Egipte. Abans de partir, però, com que en el seu camí a Itàlia, travessarien uns quantes províncies, cadascuna amb el seu governador –i les seves tropes–, van prendre precaucions. I atès que un d’aquests governadors, si més no, es mantenia fidel a Gal·liè, el procònsol Valent Tessalònic de la província d’Acaia, que comprenia el Peloponnès i una franja de la Grècia meridional, i representava una amenaça, els Macrians van enviar-hi un tal Pisó amb ordres de fer-li la pell.

Tanmateix Valent s’havia anticipat i, prescindint de lleialtats, s’havia proclamat emperador, i Pisó es va retirar a Tessàlia, entre Acaia al sud i Macedònia al nord. Allà, al seu torn, el van proclamar emperador un reduït nombre de partidaris que, fent gala d’enginy, li van donar el títol de Tessàlic. Al cap de poc, però, el liquidarien soldats enviats per Valent. I al cap d’un altre poc, aquest mateix seria assassinat pels seus per raons desconegudes.

Per la seva part, els Macrians, que en comptes d’anar a poc a poquet, que fa senyoret, buscaven l’enfrontament amb impaciència, van satisfer el seu desig als Balcans, a Tràcia, sols per ser vençuts allí la tardor del 261 per les forces del comandant de la cavalleria romana, el daci Aurèol, pastor en la infantesa, fidel (de moment) a Gal·liè. I fos que pare i fill morissin a la batalla o que, com explicarà Zonaràs el segle XII, fossin assassinats a petició del Vell mateix per evitar d’entrar a la presó, el cas és que van deixar de respirar. Quan la notícia va trobar les oïdes de Quint, aquest es va afanyar a refugiar-se a Emesa, on seria capturat i executat per Odenat de Palmira.

De la notícia se n’assabentaria també el prefecte d’Egipte, Mussi Emilià, que havia estat un oficial de l’exèrcit amb Felip l’Àrab i amb Valerià, a qui devia el seu nomenament. Emilià, que havia donat suport a la rebel·lió dels Macrians i era conscient de figurar a la llista negra de Gal·liè, devia ensumar-se un futur del mateix color i va voler posar remei al mal. Com? Doncs fent-se proclamar emperador i adoptant el títol d’Alexandrí. Per postres, el control per Emilià d’Egipte, un país que era el graner de l’Imperi, va provocar fam a moltes ciutats. No és sorprenent, doncs, que Roma enviés contra ell el general Aureli Teodot, que a començament del 262 va derrotar-lo i fer-lo presoner. Al cap d’un temps, Emilià seria estrangulat a la presó.

Gal·liè va ser un bon poeta i retòric, cosa que en una època de crisi no va estar gaire ben vista i li va valdre fama d’efeminat i de poc competent per al govern. La seva divinitat preferida era Demèter, la deessa mare de la mitologia grega i, admirador de la cultura d’aquesta nació, s’havia iniciat en els misteris d’Eleusis, com al seu dia havia fet Adrià.

Més arran de terra, Gal·liè posaria en marxa diverses reformes d’envergadura a l’exèrcit: va retirar als senadors el comandament de les legions, va instaurar l’ascens a l’escalafó per mèrits en el combat i adonant-se que no servia de gran cosa la defensa de les fronteres per unes legions la base de les quals era la infanteria pesant perquè, si un grup era capaç de superar les tropes i els fortins de la primera línia, no hi havia unitats capaces de frenar el seu avanç, va optar per donar un lloc preeminent a la cavalleria, especialment la lleugera, creant unitats permanents amb tropes provinents en majoria de la perifèria de l’Imperi, independents de les legions i promptes a desplaçar-se ràpidament allà on calgués. A més, va fer fortificar les principals ciutats italianes.

Assetjat pels problemes, entre els quals els causats, com s’ha vist i es continuarà veient, per una colla d’usurpadors, Gal·liè, en un rescripte adreçat als bisbes (els mateixos de qui l’estat aparentava prescindir tot i que ja formaven part del paisatge), anunciava que suspenia totes les mesures contra els cristians –sense però derogar-les– i que els tornava les esglésies i els béns, en la mesura del possible, que se’ls havien expropiat: diu que a finals del segle III ja hi havia a Roma més de quaranta esglésies obertes. No pot estranyar, doncs, que l’home hagi tingut molt bona anomenada entre els historiadors cristians posteriors. Però uns quants cronistes no comparteixen aquesta reputació. L’acusen de ser un mala entranya i d’haver-se donat a conèixer tan bon punt es va trobar sol al poder. I addueixen com a mostra episodis com aquest.

Arran de la victòria a la rodalia de la colònia romana de Mursa (avui Osijek, a Croàcia), de les tropes imperials sobre els rebels del general Ingenu, aquest s’havia tret la vida per estalviar-se les tortures que inevitablement l’haurien esperat. I aquí ve el mal gra: després d’haver guanyat, Gal·liè hauria donat l’ordre de mutilar, matar i esquarterar, per aquest ordre, tots els partidaris joves o vells d’Ingenu. (Tractament tan bèstia esveraria els notables de Mèsia, la província del costat, que un cop Gal·liè va ser a Itàlia per combatre els alamans i comptant amb el suport dels legionaris, van escollir un general, Regalià, com a emperador. Regalià s’enfrontaria als sàrmates amb èxit sense que això li evités ser assassinat al cap d’un parell d’anys.)

Cal dir que més endavant, el 268, estant-se el brillant Aurèol –el mateix que havia vençut l’exèrcit dels usurpadors Macrians–, a Mediolanum (Milà), es va rebel·lar contra Gal·liè, arribant a emetre moneda a nom de Pòstum, a qui va sondejar sobre una possible invasió conjunta d’Itàlia, en la qual l’altre no va mostrar cap interès deixant-lo amb un pam de nas. No trigaria Gal·liè a abandonar la seva campanya danubiana per entrar a Itàlia on derrotaria l’exèrcit d’Aurèol i posaria setge a Mediolanum. Malauradament per a ell, al peu de les muralles i com a resultat d’una conxorxa, en què va jugar un paper destacat el prefecte del pretori Heraclià, el setembre del 268 el deixava sec un dels seus homes amb el consentiment, es diu, del comandant de la cavalleria imperial Marc Aureli Claudi que, malgrat tot, va prosseguir la lluita.

Aurèol, que reclamava la porpra, hauria perdut la vida en la batalla d’un pont sense nom sobre el riu Adda, a la província de Bèrgam, un episodi confús. Uns i altres proclamarien aleshores emperador el nou home fort que, amb la confirmació entusiasta del Senat, regnaria com a Claudi II el Gòtic i que va tenir el detall de fer enterrar el seu adversari prop del pont esmentat i d’atorgar a aquest el nom del mort: Pons Aureoli (defensat en aquells temps per un campament militar proper sobre els fonaments del qual s’alça avui Pontirolo Nuovo. El que són les coses!...).