A la presentació del llibre sobre Clotet

 

Durant la meva intervenció

 

 Ahir a la tarda, al Col·legi de Periodistes, va tocar presentació de llibre, que és allò que se’n diu un acte cultural, tan cultural, posem per cas, com una actuació de la banda Black Sabbath, però amb menys assistència. Que què us en puc dir als qui no hi vau ser? Doncs molt doctorals les intervencions dels doctors de la taula presidencial; molt bon paper el de les intèrprets; algun parent, amics, coneguts i saludats; bones vibracions i... piscolabis. També alguna absència notable, a part de la vostra, degudament justificada. I, quant a Clotet i les persones sordes, que sí que hi era, tant de bo tingui una feliç navegació pel vast oceà de no lectors.

I per acabar em plau de transcriure, en exclusiva per a vosaltres, el meu particular sermó de les set paraules, que vaig predicar des de la cathedra/cadira amablement cedida pel doctor Jordi Serrat:

    Abans de res expressar la meva satisfacció per ser aquí amb vosaltres, fent front a una calor de rècord, i agrair que se m’hi hagi convidat.
Potser us soni la frase «Puix parla català, Déu li’n do glòria» (‘Com que parla català, Déu li doni glòria’). És el vers final d’un sonet anònim del segle XVII, que es va fer servir sovint com a lema polític i literari durant la Renaixença, és a dir, durant el XIX, el segle de Clotet. Doncs Joan Fuster, l’escriptor de Sueca, en va fer un remake, una nova versió segurament més raonable, que fa: «Puix parla català… vegem què ha dit.» Seguint aquesta recomanació, Déu li’n do glòria a Clotet, si molt convé, amb celebracions i estàtues i misses i discursos, però vegem què ha dit. Aquest seria, per mi, el millor homenatge possible: l’estudi serè i assossegat de la seva obra lingüística.
Mentrestant i per anar fent boca, vet aquí un llibre que contra la humana capacitat d’oblit, que és infinita, parla d’ell i la seva tasca i ho fa des de diferents sensibilitats i punts de vista. Curiós, el que passa amb els punts de vista! Com deveu saber, determinen en bona part allò que s’examina. Ho il·lustra prou bé una endevinalla que vaig aprendre de menut: «Si es mira per l’endret / és un animalet, / si es mira pel detràs / és un gran animalàs.» (Per no deixar-vos amb el cuquet i que aquesta nit pugueu dormir, sapigueu que l’animalet és el poll i l’animalàs, el llop, però millor que això no consti en acta.)
Ara: hi ha una cosa en què tots els coautors, amb independència del punt de vista de cadascú, hem coincidit forçosament. I és que Clotet va ser algú que, com el bon arbre, va donar fruits, uns fruits que mereixen encara el nostre interès i molt en especial el de la comunitat sorda catalana.
Res més sinó desitjar-vos bona sort llegint i també quan mireu pels espiells QR que té el llibre!
Gràcies.

D'esq. a dta.: jo mateix, Carlos García i Arnau Ferrerons

A favor de Clotet. El Logos a les mans

 

Amb la confiança que donen els anys de lectures i vivències que ja porto a l’esquena, concretament a la part mitjana del trapezi, em permeto recomanar-te el visionat tranquil d'un documental, dirigit per Pablo Spielberg, dic Navarro, que et captivarà. Es tracta d'una aproximació intel·ligent, des de sensibilitats i perspectives diferents, al món sord de la segona meitat del XIX per mitjà de la vida i l'obra del prevere manresà Jaume Clotet, un dels pioners en la investigació lingüística de la protoLSC, convençut com estava que

en vano trabajaría el Misionero en tierras de infieles, si [...] no se dedicara al estudio de la lengua vulgar de aquellos a quienes ha de enseñar el Evangelio […]. Lo mismo decirse debe del catequista del sordo-mudo ignorante. Poco ó nada aprovechará, si no se dedica al estudio de la mímica, que es como su lenguaje [...]. (Clotet, El catequista del sordo-mudo ignorante, 1890, p. 13-14).

  El trobareu a: https://www.espiell.cat/video-post.php?f=6

  No es mereixen.

Conquerir Ausa

A la ciutat dels sants, el passat dia 8, no gaire després de l’alba, amb 19º C de temperatura, una velocitat del vent de 6,5 km/h i una humitat del 46%, es posava en marxa l’operació «Meravelluç», nom en llenguatge xifrat de transmissions de l’operació «Conquerir Ausa».

Tot i no disposar, a causa d’una fallada tècnica («Dispenseu les molèsties»), de suport des de l’aire per part de les forces especials sordes, el nostre heroi saltava de l’esbufegant cavall de ferro i, gens esporuguit, entrava en acció. Ignorava el que li podia sortir al pas pel camí: ho hauria de comprovar sobre el terreny. En tot cas, la missió havia de ser neta, és a dir, sense causar baixes. L’objectiu? Una antiga masia amb una vistosa torre adossada, que dóna nom a tota la casa: la Torre dels Frares.

En havent fet un cafè aigualit en un punt no revelat del trajecte i ja palplantat al davant, va aspirar un parell de vegades l’aire net d’aquella hora i, convidat per un rètol fixat al vidre de la porta («Empenyeu»), la va obrir amb cautela. Què s’hi trobaria? El vestíbul estava desert. Però no, no havien fallat els informes d’Intel·ligència del Cos: en una de les sales de la planta baixa, la Segimon Serrallonga, hi havia gent tan matinera com ell, feinejant, xerrant o totes dues coses alhora.

Primera fase de l’operació conclosa sense cap incidència, doncs. Saludaria tot seguit, dins el més estricte respecte a les normes usuals de cortesia, els pocs coneguts encara que va distingir d’entre els presents: Jordi Serrat, l’ànima atrafegada de l’acte que s’hi celebraria en commemoració del bicentenari del naixement de Jaume Clotet (v. https://tuit.cat/tykvq); el secretari de Política Lingüística de la Generalitat, catedràtic Francesc Xavier Vila i la reina absoluta dels intèrprets de LSC, Judit Farrerons.

Començaria a arribar el primer públic, ponents i convidats, tots interactuant, consolidant relacions... Però ben aviat se’ls cridava l’alto amb puntualitat espartana. Era l’hora d’iniciar la Jornada i, amb ella, la segona fase de l’operació, en el curs de la qual, entre altres aportacions d’interès, el nostre heroi presentaria la seva arma secreta «Signar en el XIX: el testimoni de Clotet». Però, com se sol dir, això ja és una altra història.