Podria
haver subratllat avui el paper fonamental que juga un servei públic
estatal com és el Registre Civil, a part d’assegurar
la legalitat dels nostres actes, en la difusió del patrimoni
documental de la comunitat. Perquè aquest registre no és tan sols un gran fitxer
de dades personals, sinó un veritable tresor històric, amb l’accés
al qual, només restringible per la Llei
de Protecció de Dades o el dret a la intimitat, els ciutadans
poden recuperar informació sobre els seus avantpassats i en què
acadèmics i estudiosos troben una valuosa base de dades diverses.
Però no. No és el cas.
 |
Potser algun lector d'aquest blog recorda l'article que hi vaig publicar el setembre passat, "Dels anys de plom (1918-23). El cas Torrens", que il·lustrava amb la pistola del marge a la capçalera. Doncs bé, per conèixer exactament algunes de les circumstàncies que van envoltar la mort de l'esmentat Torrens, vaig adreçar-me al Registre Civil núm. 3 de Barcelona per demanar-ne el certificat de defunció. Allí va tenir efecte un intercanvi verbal agre i remarcablement antipàtic, un dels protagonistes del qual va ser precisament qui escriu aquestes ratlles.
Els fets: com en alguna altra ocasió anterior, el divendres 11 de juliol de 2025 vaig acudir amb cita prèvia, núm. de justificant D3X38CAT, al Registre Civil núm. 3 de Barcelona per sol·licitar una còpia del certificat literal de defunció de Pere Torrens Capdevila, esdevinguda el 12 de maig de 1920 al carrer de l'Olivera (Poble-sec, districte III, Sants-Montjuïc), amb fins d'investigació històrica i divulgació.
Amb el número d'ordre 92, em va tocar en sort ser atès per la funcionària asseguda rere la taula 4 a qui, un cop explicat el que interessava, vaig mostrar una de les notícies sobre el particular de la premsa de l'època (21 de maig de 1920), creient que la dada que contenia podria facilitar la tasca de qui hagués de buscar el document. Deia així: “Pel Jutjat de l'Hospital [de la Santa Creu] s'ha reclamat al Jutjat municipal del mateix districte la partida de defunció de Pere Torrens Capdevila, que va ser assassinat al carrer de l'Olivera.”
Alarmada, potser per la paraula assassinat, em va dir que no podia ser, que “això” --suposo que la meva petició-- ho havien d'autoritzar i, davant la meva incredulitat, va anar a buscar qui em va anunciar com “la gestora". Un cop al meu davant, aquesta em va explicar que efectivament hi havia noves normes i que ara calia justificar en detall per escrit, adreçat a l'encarregada del Registre, per què sol·licitava el document, on pensava publicar-lo i quines dades (sense veure'l!) en volia fer públiques. Aleshores l'encarregada --una de les tres que afirmava que hi ha, de cap de les quals em podia donar el nom--, ho valoraria. Però és que el seu tampoc me'l podia facilitar (es devia tractar d'un secret oficial?), amb la qual cosa, vaig argüir, ni podia adreçar l'escrit a ningú en particular ni sabia qui era que m'estava ”informant”.
Li vaig preguntar llavors on constaven aquestes noves normes --per poder-les consultar-- i em va respondre que "són els criteris de l'encarregada", encara que tal com vaig al·legar no podia creure que els criteris que guiaven les decisions d'aquesta responsable misteriosa no tinguessin com a punt de referència cap llei, norma ni pauta pública. Li vaig fer notar, d'altra banda, que la mort de l'individu pel qual m'interessava s'havia produït fa cent cinc anys i que si el nom i altres circumstàncies personals de la víctima van ser amb el temps de públic coneixement per la premsa, que va seguir després el procés als implicats en el crim, i per llibres, procedir a aquestes alçades a posar traves a la consulta del document, no semblava tenir gaire sentit. Tot inútil: estava clar qui tenia la paella pel mànec.
Bé, fins aquí una escena que podria haver immortalitzat Berlanga. Al cap de tres dies (14 de juliol), quan la indignació havia baixat uns quants graus, vaig buscar per Internet qui era la responsable del Registre --cosa més fàcil de dir que de fer-- i li vaig trametre una instància per correu certificat en què a més dels fets que acabo d'exposar, hi argumentava que tenia entès que les dades personals de les persones mortes en atemptat, com és el cas que m'ocupava, queden fora de l'àmbit d'aplicació de la Llei Orgànica 3/2018, de 5 de desembre, de Protecció de Dades Personals i garantia dels drets digitals, d'acord amb el seu article 2, 2n b). I, d'altra banda, que transcorreguts més de vint-i-cinc anys des de la mort de l'esmentat Torrens (repeteixo: cent cinc!), les seves dades personals s'havien de poder consultar lliurement a tenor del que disposa l'article 57, 1r c) de la Llei 16/1985, de 25 de juny, del Patrimoni Històric Espanyol.
I que formen part d'aquest Patrimoni, segons l'article 49, 2 i 4, de l'última llei esmentada, “els documents de qualsevol època generats, conservats o reunits en l'exercici de la seva funció per qualsevol organisme o entitat de caràcter públic, per les persones jurídiques en el capital de les quals participi majoritàriament l'Estat o altres entitats públiques i per les persones privades, físiques o jurídiques, gestores de serveis públics en tot allò relacionat amb la gestió d'aquests serveis”. I, així mateix, “els documents amb una antiguitat superior als cent anys generats, conservats o reunits per qualssevol altres entitats particulars o persones físiques”.
I encabat li demanava que tingués a bé disposar que se'm facilités tan aviat com fos possible, d'acord amb la meva petició original i amb finalitats d'investigació històrica i divulgació, una còpia del certificat literal de defunció de Pere Torrens Capdevila, esdevinguda el 12 de maig de 1920, etc. Però la magistrada jutgessa il·lustríssima senyora María del Carmen Conesa Sánchez no ha trobat encara pel que es veu un moment per contestar..., si no és que la callada per resposta la prescriuen també les "noves normes".
