Emperadors il·liris
El 10 de maig del 214, als Balcans, naixia de menut Marc Aureli Claudi. Deixant de banda falòrnies com que fos fill d’una envestida de l’emperador Gordià II, encara jovenet, a una dona madura que li hauria ensenyat com tractar una esposa, la seva era una família que devia obtenir la ciutadania amb el famós edicte de Caracal·la, una família que devia anar fluixa d’armilla, com ho prova el fet que ell, d’adult, hagués de rebre ajuts de l’administració per acomplir els deures d’algun dels càrrecs que ocuparia.
L’historiador bizantí del segle VI Joan Malales el descriu així: «Era de mitjana estatura, pell clara, panxa grossa, cabells llisos i rossos, rostre ample, nas lleugerament arromangat, ulls grisencs, boca torta i llavis petits.» Tenia fama d’home dur, cosa més valorada a l’exèrcit que no pas la intel·ligència: es diu que un bon dia s’enfrontava en una lluita esportiva amb un home quan aquest el va agafar pels albercocs i ell, enrabiat, li va fer saltar una dent d’un cop de puny. Va tenir un germà, Marc Aureli Quintil, que l’hauria de succeir en el tron en un vist i no vist. També, segons fabula la Historiae Augustae, un tal Crispus, una filla del qual anomenada Clàudia seria la mare del futur emperador Constanci Clor, pare al seu torn de Constantí el Gran, i una germana, Constantina, que hauria mort de jove: tot més fals que l’ànima de Judes Iscariot.
Tan bon punt el Senat va confirmar Claudi II, les tropes de Bonònia (Bolonya), es van amotinar, es van presentar a la vil·la d’Api Claudi Censorí, a la rodalia de la ciutat, van oferir-li la túnica imperial en oposició a Claudi i el van forçar a acceptar-la. Censorí tenia un currículum ben brillant que incloïa dos consolats, dues prefectures del pretori, etc., i si aleshores gaudia d’una vellesa daurada, a part dels quartos, es devia a una ferida a la cama rebuda en combat durant la desastrosa campanya de Valerià contra els perses, que l’havia deixat coix. El cas és que des del primer moment va exigir una disciplina de ferro als seus hooligans i, al cap de set dies de regnat, en van fer tiretes els mateixos que l’havien elevat al tron.
Sols dos mesos després que li torcessin el coll al seu predecessor i fos proclamat emperador Claudi pels soldats, estimulats per un important donatiu de 20 auris a cadascun, que va contribuir també a calmar els indignats partidaris de Gal·liè, el novembre del 268, aprofitant la feblesa de les defenses frontereres, els alamans creuaven els Alps pel coll del Brenner i queien de nou sobre la rica vall del Po. Ell, sense temps com aquell qui diu de fer un cafè, va sortir cap allà amb uns 30.000 legionaris que a la rodalia del llac Benacus (avui de Garda, prop de Verona), van topar amb uns 100.000 alamans, comptant-hi les famílies i els esclaus dels guerrers, però no els animals de ploma i de pèl, que viatjaven amb ells. No es coneixen els detalls de la batalla, però se sap que Claudi, és a dir, probablement el seu general Aurelià, va aconseguir una victòria aclaparadora, matant o capturant a més de la meitat dels invasors mentre la resta fugia per on havia vingut.
Amb les mans lliures aleshores per enfrontar la situació als Balcans, ben aviat tindria la que havia de ser la seva major batalla. Allí, un formidable exèrcit format per una aliança de tribus –hèruls, gots, gèpides i peucins–, coneguda amb el nom genèric de “gots” (seria justament un hèrul, Odoacre, qui deposaria el 476 l’últim emperador de l’Imperi d’Occident, Ròmul August, i esdevindria primer rei “bàrbar” d’Itàlia), un cop reunida a les platges ucraïneses de la mar Negra pròximes a la desembocadura del riu Tiras (Dnièster), en el que era de fet una migració en massa, una maror irresistible, desafiava el poder de Roma dedicant-se al pillatge per les costes occidentals de la mar Negra i totes les de la mar Egea i de l’Àsia Menor, sense oblidar les illes de Creta i Rodes i mantenint durs combats amb les forces romanes que els sortien al pas.
A Grècia, que cremava pels quatre costats amb la possible excepció d’Atenes, salvada, segons Zonaràs, per unes tropes improvisades que liderava un tal Cleodem, un dels contingents principals atacaria i posaria setge a la ciutat de Tessalònica, que finalment va aixecar en tenir notícia de la vinguda de l’exèrcit imperial, que s’hi acostava pel nord. Corria l’any 269 quan unes i altres forces van trobar-se prop de la ciutat de Naissus, a la Mèsia Superior (l’actual Niš, a Sèrbia) i van entaular una aferrissada batalla en què tots dos bàndols van perdre gran nombre de combatents. Ara bé, en un moment donat els romans van simular que es retiraven i després d’una llarga marrada, van tornar a atacar l’enemic pel flanc, atac en què el paper estel·lar va correspondre a la cavalleria dàlmata liderada –aquest cop sense cap dubte– per Aurelià, que ja devia ser magister equitum, o comandant suprem de la cavalleria, només subjecte al poder de l’emperador.
És cert que aleshores alguns dels invasors fugirien al seu campament, on s’atrinxerarien sense gaires esperances a l’interior d’un cercle de carros com les pel·lícules mostren que feien els pioners al Vell Oest; que altres ho farien cap al Danubi, cap a la costa i en totes les direccions de la rosa dels vents, constantment perseguits per la cavalleria... El cas és que finalment victoriosos, els romans van aconseguir d’acabar aquell dia, es diu, amb uns 50.000 gots, que van deixar de representar una amenaça per a l’Imperi durant un segle, una de les victòries més importants de les legions per la qual --no pas per lluir cap arc apuntat ni cap volta de creueria--, s’atorgaria a Claudi el títol de Gòtic, que és com se’l coneix fins al dia d’avui.
Esclar que, com diu la frase llatina, «La primera desgràcia és un pas cap a la segona» i aleshores van començar a endinsar-se a Pannònia grups de marcomans i intrigis i, a Rècia, d’alamans.
Pel que fa a l’Imperi Gal, val la pena de ressenyar que el 269, un cop liquidat Pòstum i de propina son fill Pòstum II, els soldats van proclamar emperador el general Marc Aureli Marí, que en el parell de mesos que va regnar abans que li fes la pell la seva mà dreta, el prefecte del pretori Victorí, amb prou feines va tenir temps més que per fer encunyar monedes amb el seu august perfil i una corona radiant, i per traslladar la capital de Colònia a Trèveris (Augusta Treverorum), just on temps a venir hi hauria de néixer un tal Karl Marx.
D’entrada, per a Victorí no van ser tot flors i violes ja que va perdre la part oriental de la Gàl·lia Narbonesa, reconquerida i reincorporada a l’Imperi pel general lleial a Claudi, Juli Placidi; no el van reconèixer tampoc les províncies d’Hispània, que es van realinear amb Roma, i l’hivern del 269-270 va haver d’assetjar Augustodunum (Autun, regió francesa de Borgonya-Franc Comtat), que havent demanat auxili a Claudi, sense que aquest hi acudís en no tenir el do de la ubiqüitat, finalment es va rendir abans de ser saquejada i destruïda. Sota el seu mandat, Trèveris va continuar com a capital tot i que ell va traslladar la seva residència a Colònia. Moriria a començament del 271 a mans d’un dels seus oficials, Attitià, a la dona del qual havia seduït (tant com ens agradaria de saber, la història no explica si abans o després de l’amanticidi Attitià va arribar a una entesa amb ella i un diàleg franc o també la va pelar).
Tornant a Claudi, per bé que durant el seu breu regnat no va disposar cap mesura contra els cristians, que vivien un període de tranquil·litat, la llegenda li atribueix la responsabilitat de la mort del prevere Valentí de Roma, un dels tres màrtirs del mateix nom que se sol identificar com el futur patró dels enamorats, tot i que la seva existència, com la dels altres dos, és més que dubtosa. Diu una de les versions de la contalla (n’hi ha més d’una) que en un moment indeterminat l’emperador va prohibir el matrimoni als soldats en considerar que combatrien millor sense lligams familiars i que Valentí, desafiant l’ordre, va començar a casar en secret pel ritu de l’Església els joves militars que ho desitjaven. Descobert i detingut, hauria estat torturat, apedregat i decapitat. Que això s’esdevingués un 14 de febrer no es descobriria fins a finals del segle V arran d’un probable intent del papa Gelasi I de cristianitzar l’antiquíssima festa pagana de les Lupercals, que se celebraven cada 15 de febrer i que el jovent amb ganes de gresca continuava reclamant.
A l’altra punta de l’Imperi, Odenat de Palmira, de qui ja vaig explicar que en expulsar els perses de Síria i part de Mesopotàmia havia estat cobert d’honors per Roma i que després havia conquerit de les mateixes mans i per als mateixos amos part d’Armènia i Capadòcia, exercia com a líder de tot l’Orient una professió de risc: se’n devia adonar moments abans de morir assassinat l'any 267, juntament amb el seu fill gran i hereu Herennià, fill d’un primer matrimoni, pel seu nebot Meoni. És probable que aquest crim comptés amb el coneixement i l'aprovació de la seva segona muller Zenòbia, una bellesa de pell morena que a més del seu arameu palmirenc matern parlava fluidament tres llengües i es deia hereva de l’antiga dinastia dels Ptolemeus. Per bé que els maniqueus, seguidors d’una nova religió fundada a Pèrsia que s’estenia com taca d’oli, la feien dels seus i els escriptors cristians del segle següent la considerarien jueva, millor posar-ho tot en quarantena.
Un cop Odenat de cos present, els soldats, seguint el procediment no escrit del protocol, van desproveir Meoni de testa. Aleshores pujaria al tron, o més aviat s’hi enfilaria, Vabalat, d’un any d’edat, sota la regència de sa mare, que esperaria sense gaires presses que el nen arribés a l’edat per poder regnar i als quals de moment es concedia el títol respectiu d’Augusta i August amb autoritat sobre Palmira i tots els territoris conquerits pel difunt. A partir d’aquell moment la guapa vídua va assumir la direcció del regne i, potser dient-se allò tan poc llatí de qui te fecit, te desfecit, i amb l’ajut del filòsof Dionís Cassi Longí, professor seu de literatura grega i tutor del nen, va resoldre crear el seu propi imperi, integrant-hi els territoris dels dos que envoltaven el seu, començant pel romà i continuant amb el sassànida, sense deixar mentre pogués d’amagar l’ou a Roma.
Amb Claudi enfeinat amb la invasió goda, Zenòbia va començar per garantir-se la seguretat del regne no sols mantenint a ratlla els perses sinó enviant també una expedició reeixida contra una tribu nòmada que es movia per la zona i feia la punyeta als palmirencs. Tot seguit, mentre feia reforçar les muralles de la ciutat i embellir-la amb monuments, jardins i estàtues, va nomenar comandant suprem el seu general Zabdas, d’origen armeni, que al capdavant d’un gran exèrcit conqueriria i s’enduria fins els claus de les parets de Bosra, la pròspera capital de la província romana d’Aràbia Pètria, que feia la competència a Palmira en rebre comerç que deixava, doncs, de passar per la primera, i intentaria també, de moment sense èxit, conquerir Antioquia, tot això teòricament subordinada encara a Roma.
A la tardor del 269 Zabdas i les seves tropes eren a les fronteres orientals d’Egipte, sens dubte un bon moment ja que el prefecte provincial era molt lluny amb la flota per lluitar contra els pirates. Zabdas va aconseguir d’entrar a Alexandria i l’oficial de la guarnició romana Timàgenes, líder de la facció propalmirenca, s’hi va aliar i les seves forces combinades van emprendre la conquesta de gran part del país (aviat es veuria que de manera efímera), i en van proclamar reina Zenòbia, arribant a encunyar monedes tant amb el seu nom com amb el de son fill Vabalat, moment a partir del qual va cessar el subministrament de cereals a Roma, que no es reprendria fins que Aurelià conquerís el regne de Palmira.
Tan sols uns mesos després de Naissus, l’emperador marxaria a la seva caserna general de Sírmium (Pannònia), deixant les tropes dels Balcans sota el comandament d’Aurelià perquè liquidés els grups de “gots” supervivents que s’havien acollit a la protecció de les muntanyes i que acabarien per travessar Tràcia, perseguits de prop, afeblits per la fam i delmats per la que sembla ser l’última ratxa de la pesta de Cebrià, que tant s’estenia entre ells com entre els romans. S’ha debatut si és que Claudi tenia la intenció de preparar a Sírmium una expedició contra la reina Zenòbia. El cert és que ell també cauria víctima de la pesta i faria el darrer badall el setembre del 270.
El Senat li decretaria immediatament honors divins a més de fer penjar a la cúria un escut d’or amb la seva efígie i dreçar una estàtua seva al Capitoli, també d’or, no era moment d'escatimar. El germà del mort, Marc Aureli Quintil, casat i amb dos fills, que havia quedat al capdavant d’una guarnició a Aquileia (nord-est de Venècia), amb ordres d’ajudar Aurelià, va autoproclamar-se de seguida nou emperador, obtenint el suport dels senadors, que el consideraven un home just i competent. Tanmateix, a cosa de tres mesos de regnat va baixar del tron i es va tallar les venes. (Aquesta és una de les versions sobre el seu final, potser la més versemblant, que afirma que les nombroses desercions entre els seus homes a causa de la disciplina que hi havia imposat –i el fet, dic jo, que l'exèrcit del Danubi havia proclamat emperador Aurelià, que sostenia que Claudi l’havia designat successor en la intimitat del seu llit de mort, i que s'acostava–, van acabar deixant-lo en quadre i, sense un mal servei de prevenció del suïcidi, què voleu que fes, pobre home? )
