 |
De Pueblo (Madrid), any XXII, núm. 6687, 1/3/1961, p. 14
|
L’Operació
Fèlix era
un
pla militar estratègic
de
l'Alemanya nazi dissenyat per conquerir el territori britànic de
Gibraltar i
les colònies
franceses del nord
d’Àfrica a
fi
de
tancar
l’Estret per tallar les rutes de subministrament dels Aliats i
bloquejar-ne
l'accés a la Mediterrània (amb
el canal de Suez, es confiava, controlat ja
pels
italians).
El pla, que
la Wehrmacht estava llesta per executar a final de novembre de 1940 i
que finalment es va programar
per
al 10 de gener de
1941,
preveia l'ús d’unes
divisions
alemanyes que travessarien la Península i assumirien el pes de l'atac. (No
diferia
gaire,
doncs, de l’espanyola Operació C –l’atac a la Roca i el
minament de l’Estret a càrrec exclusivament, això
sí, de tropes
pròpies–,
els preparatius de la
qual havia decidit
en el més estricte
secret la Junta de
Defensa Nacional, en data tan primerenca com el 31 d’octubre de
1939.)
Per
a l’Operació
Fèlix es
creia comptar amb
la col·laboració del govern espanyol
que era, per
a l’alemany, un govern aliat,
i que
tal
com
Franco
s’havia
compromès en
un protocol secret firmat a la històrica entrevista d’Hendaia,
entraria
en
la guerra al
costat de l’Eix,
en
data a determinar conjuntament,
a
canvi de territoris
a l'Àfrica –alguns,
com el Marroc, Algèria i l’Oranesat,
en
possessió de la França col·laboracionista–, vagament
promesos pel
Führer
per quan acabés la guerra,
i
la devolució de Gibraltar, a
més d’equipament militar, blat i combustible.
Però
Franco, informat el 7 de desembre
per
Canaris, cap de l’Abwehr, el servei d’intel·ligència militar,
de
visita a Madrid, que
personalment era contrari a l’operació, de la data decidida per
l’austríac, s’adonava
–i així l'hi va dir– que permetre
o no oposar-se militarment al pas de les tropes alemanyes per
territori espanyol camí de Gibraltar
significaria l’entrada d’Espanya en la guerra. I, com
que contra
tot pronòstic
Anglaterra havia
rebutjat
una pau negociada amb
Alemanya i
resistia,
no
va accedir, com se li demanava,
a proposar-ne
cap
data alternativa.
A
aquesta
negativa per part del
Caudillo, precedida
per
tot
un seguit de maniobres
dilatòries
que
devien obeir tant
o més
que a la
devastació real de la postguerra civil a
la por a la
represàlia britànica (el
bloqueig naval total
era
segur i,
amb ell, la pèrdua del
comerç amb Amèrica, i
probable
un desembarcament
a
les Canàries, si
no a
Portugal o al
nord de la Península),
es va venir a sumar
d’altra banda
el
canvi de
prioritat de
Hitler mateix,
que
ara l’atorgava
als preparatius per al
seu principal objectiu estratègic,
la gegantina invasió per
sorpresa de
l’URSS, l’inici
de la qual s’havia pensat per a mitjan maig, i
que el
van
decidir
a
suspendre,
que
no descartar definitivament,
el
projecte l’11
de
desembre de 1940.1
1
La
possible entrada de forces
alemanyes a Espanya es tornaria
a plantejar de nou la
tardor de 1942, després de
l'operació Torch, la
invasió aliada del nord d’Àfrica francès,
però mai no passaria
d'aquí.
El
13 de setembre de 1941, procedent
de Madrid, on residia, el
modista Emanuel Kowarik, vienès
de naixement amb ciutadania alemanya,2
amo
del famós saló d’alta
costura
«Emanuel», en
el barri de Cortes, Carrera de San Jerónimo, número 40, baixos, va
ser detingut per la Gestapo només
trepitjar
l’estació
central de Salzburg
(Àustria),
al peu dels Alps.
Sense saber-ho, Kowarik era
víctima d’una intriga del
SD,
Servei
de Seguretat del partit nazi, que
formava part
de la
totpoderosa RSHA,
Oficina
Central
de Seguretat del Reich, dirigida
per Heydrich; fos
del departament d’Intel·ligència Exterior (Amt VI, que
dirigia
Walter
Schellenberg), de
la Gestapo (Amt IV, Heinrich
Müller), o de tots dos;
l’SD
volia
utilitzar el seu prestigiós saló, aprofitant la
desaparició
del modista,
de
tapadora i quarter general secret
a
Espanya per organitzar un
grup de xoc que
rellevés
la direcció de la Falange fidel a Franco i
cridés les tropes alemanyes a entrar al país. Quant
al Caudillo,
si
es
negava a alinear
el govern totalment amb l’Eix,
substituir-lo
per algú afí a Berlín.
2 Kowarik, emigrat, s’estava a Espanya des dels anys de la Gran
Guerra, amb el breu parèntesi de la guerra civil quan, fugint-ne,
havia embarcat amb la dona, filla o germana (Fuensanta Kowarik) i el
fill d’aquesta a Barcelona en un vaixell noliejat pel govern
argentí, el creuer pesant ARA Veinticinco de Mayo, per evacuar els
seus nacionals que ho demanessin,
arribat a Gènova el 30 d’agost del 36.
Mentre
Kowarik llanguia
en una cel·la a
Salzburg, fos a la imponent fortalesa que domina la ciutat i que
funcionava com a presó, o en algun centre de detenció policial, un
agent dels serveis secrets alemanys, va assumir «en
nom del Führer» el
control del saló madrileny. Qui era aquest agent i
a
quin departament concret pertanyia? El
fet que l’autor anònim de «Wenn
Ihr Einmarschiert...»
l’identifiqui com «el comandant de les SS Walter Mosig [...],
delegat de Schellenberg per a Espanya»,
no resol malauradament la qüestió. Vegem-ho.
El Kriminalrat
Walter (Eugen) Mosig, nat a Giessen el 24/5/1907, divorciat
l’1 de
 |
Walter Mosig
|
3 N’explica el concepte un pamflet de les SS (Der
Untermensch,1942,
p. 2):
«El
subhumà, aquesta creació biològica completament idèntica
en aparença a la d’una criatura normal, amb mans, peus i una mena
de cervell, amb ulls i boca, és en realitat una criatura
completament diferent, temible, és només una temptativa
d'acostament a l'humà. Amb trets facials semblants als dels humans,
aquest ésser està espiritualment i psicològicament a un nivell més
baix que qualsevol bèstia. També
està animat de passions salvatges i
desenfrenades: d’una voluntat de destrucció innominable, plena
dels desitjos més primitius i una maldat despietada.
Subhumà:
res més!
 |
Paul Winzer
|
El
Kriminalrat Paul
Winzer, àlies Walter (Eugen) Mosig,
nat a Cottbus el 24/6/1908,
era
en aquelles dates agregat de policia de l’ambaixada d’Alemanya a
Madrid i cap a Espanya de la
Gestapo (Amt
IV), casat amb Lieselotte Schütze
des del 12 de desembre de 1939 i encara sense fills, amb
domicili a l’Avinguda del Generalísimo (avui Paseo de la
Castellana), 4, a qui s’atribueix entre altres “mèrits” el
disseny, o la col·laboració en el disseny, durant
la guerra civil, del camp de
concentració de Miranda d’Ebro (Burgos) seguint
el model del camp nazi de Dachau,
i l’organització de
la Brigada Político-Social.
Es diria
que per simple proximitat té més números que l’altre per haver
estat el protagonista de la requisa.
Fos
com fos, el cas és que per la rebotiga de la selecta casa de modes,
ara atesa –i defensada dels curiosos– per un grup de joves
atractives de les SS, van començar a desfilar militars descontents,
partidaris més o menys fervents la majoria de reinstaurar a Espanya
la família reial, i falangistes opositors que volien recuperar la
revolució social i nacional amb què la Falange prebèlica havia somiat,
la
«revolución pendiente», traïda pel Caudillo, interessats uns i
altres, per incompatibles que fossin entre ells, a acostar-se a
l’Alemanya nazi a canvi del seu suport per apartar Franco del poder
i aconseguir els seus interessos oposats.
Tant
com m’agradaria saber-ho, només em puc permetre d’especular
sobre els visitants. Entre els militars, ¿hi hauria alguns dels
generals, en persona o per delegació, que el 8 de setembre de 1943
adreçarien una carta a Franco en què li pregaven, en termes
respectuosos fins a la llagoteria, que abandonés el poder i donés
pas a la monarquia: els generals Varela, Kindelán, Orgaz, Dávila,
Solchaga...? ¿Potser el seu singular col·lega amb camisa blau maó,
Yagüe (no pas Muñoz Grandes, que també la tenia i que durant el
segrest era molt lluny de Madrid, al capdavant de la divisió 250ª
de la Wehrmacht)?...
Pel
que fa als camises velles, els primers militants falangistes,
contemporanis de Primo de Rivera fill, que podrien haver creuat en
aquelles dates la porta del darrere del saló «Emanuel»,
descartaria, tot i la seva germanofília i la comunicació fluïda
que sembla que mantenia amb Winzer, el bilbaí Arrese, que seia des
del maig com a ministre a la còmoda sella de la secretaria general
del Movimiento. Descartaria també, tot i que amb reserves, el
visceral camarada Eduardo Ezquer Gabaldón,4 que a
causa de la seva dissidència estava reclòs en aquelles dates, com a
pres governatiu, a la caserna de la Policia Armada de Girona, des
d’on devia estar creant la clandestina ORNS, Ofensiva de Recobro
Nacional Sindicalista, amb què pretenia recuperar l'essència
ideològica de la Falange primera, organització que
desarticularia la policia el novembre de l’any següent.
4 Amb reserves, perquè segons l’esmentat article «Wenn
Ihr Einmarschiert...»,
Paul Winzer guardava a la caixa forta del seu domicili «un
paquet segellat amb anotacions confidencials de les negociacions
entre ell i un destacat opositor a Franco del sector del vell
falangisme, el terratinent Eduardo Ezquer. El 1944 l'inspector
[Winzer] va marxar de Madrid, i poc després uns desconeguts
van forçar el paquet segellat de la caixa forta de Winzer. Aviat van
aparèixer a Madrid fotocòpies d'aquells documents comprometedors
per a Don Eduardo. Van anar a parar a mans d'un home que en va fer un
ús més pràctic que historiogràfic: el col·laboracionista belga
León Degrelle, refugiat a Espanya, que [...] va saber assegurar-se
amb aquelles fotocòpies la protecció bastant involuntària del
terratinent.»
Suposo
que cal descartar igualment
l’arrauxat
notari Gerardo Salvador Merino, primer dirigent dels sindicats
verticals, per als quals ambicionava la direcció de l’economia i
que
l’abril
de 1941 a
més d’haver-se
reunit a Alemanya amb Robert
Ley, el
màxim dirigent del Front Alemany del Treball,
i
alhora cap
d’Organització del partit nazi, ho
havia fet també amb
Hess, Ribbentrop i
el
ministre de Propaganda del Reich, Goebbels; el
qui al
cap de cinc
mesos de casar el 7 de juliol a la basílica barcelonina de la Mercè
amb Maria Fermina Coderch de Sentmenat,
acusat del gravíssim crim d’haver pertangut a la maçoneria,
havent
estat
processat i vigilat tot aquell estiu, i havent
demanat a començament de setembre a Serrano Suñer, president
de la Junta Política del partit únic,
que n’acceptés la dimissió, va
ser
cessat formalment el 3 de desembre del càrrec de
delegat
nacional de Sindicats,
donat de baixa del Movimiento i
desterrat a les Balears.
Qui
més tenim? ¿Algun
dels destacats falangistes de
la línia oficialista que
el maig d’aquell 1941 havien estat privats de la seva posició, com
ara Pedro Gamero del Castillo, lletrat en el Consell d’Estat,
ministre sense cartera i
vicesecretari general del Movimiento, protegit de Serrano Suñer, que s’havia
avançat
a oferir
la seva renúncia pública el març, o
Sancho Dàvila, cosí
tercer
per part de mare del
fundador de Falange, cessat
com a delegat nacional del Frente de Juventudes?
¿O
bé alguns de la línia oposada, com l’exmilitar i periodista
Emilio Rodríguez Tarduchy, que el desembre de 1939 havia constituït
la clandestina Falange Española Auténtica i n’havia estat al
capdavant de la seva Junta política, o Juan Bautista Pérez de Cabo,
membre d’aquesta mateixa Junta, afusellat a Alacant el 5 de
novembre de 1941 per estraperlista, si bé es diu que també com a
escarment de falangistes intrigants? ¿Potser José
Luna Meléndez, un
dels fundadors de Falange Española, exmilitar
que
havia tingut un destacat paper en la repressió a Extremadura,
conegut
també per capitán
Luna, que
havia substituït
Gamero
del Castillo en la vicesecretaria general del partit únic i
que mantenia,
si més no fins aleshores,
una
posició força crítica amb la
deriva del règim?...5
5 En una carta enviada el
1940 al ministre d’Hisenda José Larraz li deia coses com aquestes:
«Mientras V. E.
confecciona ese presupuesto, se levantan más y más Bancos y
sociedades anónimas de crédito con edificios fastuosos, los mismos
que absorben la mayor parte de estos presupuestos extraordinarios
[...]. El estado es deudor a ellos en cantidades enormes, con lo que
le atan y al mismo tiempo expolian a las masas hambrientas españolas
[...]. Vea V. E. si la Falange con todo esto puede ir hablando del
Pan y de la Justicia [y]
con qué cara nos podemos presentar a las gentes que ahora ven con
más desesperación que nunca que su mal no tiene remedio. [...] Si
V. E. fuera falangista yo no titubearía un instante en considerarle
incurso en el delito de alta traición. Pero V. E. no es falangista
[...].» (Joan Maria Thòmas,
2016, p. 176.)
Atesa
la impossibilitat de viatjar en el temps, tornem la pilota a joc.
Tota
l’operació,
amb
el nucli central del segrest de Kowarik,
es
va
fer pública quan les dones dels diplomàtics alemanys, bones
clientes
del
modista
van protestar per la seva
absència inexplicable
i van mobilitzar els seus influents
marits.
Per evitar un escàndol diplomàtic, Berlín va cancel·lar
l’operació i, el
19
de desembre
de 1941,
l’home
va ser alliberat sota amenaça de mort (probablement
innecessària) si
afluixava
la
llengua.
Les
intrigues a fi
d’encoratjar els
moviments conspiratius de la Falange radical que
pressionessin
Franco, ordides des
de l’ambaixada a
Madrid, però no
pas pel
moderat ambaixador Stohrer, contrari
als intents d’arrossegar
Espanya a la guerra,
sinó de manera independent tant per l’home de confiança de
Ribbentrop, el
conseller de legació Erich Gardemann, veritable ambaixador a
l’ombra, com
d’altra banda per
Winzer, van
continuar al llarg de 1942, any que va marcar el punt d’inflexió
del conflicte mundial (batalla de Midway al Pacífic, Stalingrad),
fins que el 3 de
setembre, poc
després de l'atemptat comès a Bilbao per un grup de falangistes
contra el ministre de l’Exèrcit, general Varela, d’ideologia
carlina,
el Caudillo va
destituir, entre
altres, el
principal ministre
germanòfil del govern,
Serrano Suñer,
d’Exteriors, i
el va substituir
per Francisco Gómez-Jordana per
rentar en la mesura del possible la imatge internacional del règim i aplanar el camí d'acostament als Aliats.
FONTS:
Anònim, «Wenn
Ihr Einmarschiert, schiessen wir!»,
Der
Spiegel,
núm.18, 30/4/1963.
Personenheft
de Winzer, Paul. Landesarchive Berlin, B Rep. 057-01, Nr. 3356 |
Ref.ª: 1 AR (RSHA) 1283/65.
Personenheft
de Mosig, Eugen. Landesarchive Berlin, B Rep. 057-01, Nr. 2089 |
Ref.ª: 1 AR (RSHA) 328/65.
Reichsführer-SS, Der
Untermensch,
Berlin, SS Office, Nordland
Verlag, 1942.
Ros
Agudo, Manuel, «Preparativos
secretos de Franco para atacar Gibraltar (1939-1941)», Cuadernos
de Historia Contemporánea,
2001, núm. 23, p.
299-313.
Tejeda
Barros, Antonia, «The
Jäger Report: An Invaluable Source of the Efficiency of
Einsatzkommando 3 (Einsatzgruppe A) that Illustrates the Annihilation
by Bullets of Jewish Men, Women, and Children in Lithuania»,
Historiografías,
revista de historia y teoría,
núm. 31, gener-juny 2026, p.
94-130.
Thòmas, Joan
Maria, «Franco
y el yugo y las flechas. El jefe nacional de la Falange»,
a
Enrique Moradiellos (dir.), Las
caras de Franco. Una revisión histórica del caudillo y su régimen,
Madrid,
Siglo XXI de España, 2016.
