Falta de xocolata

Cartell publicitari d’Alphonse Mucha. 1898

És prou sabut que la contrapartida dels beneficis cardiovasculars i antioxidants que ofereix la xocolata és una alta aportació calòrica, de greixos i sucres, però el que pretenc il·lustrar amb aquestes ratlles són els riscos incomparablement més grans per a l’organisme de la seva absència a casa, ja sia en pols o bé en rajola. Comencem!, que diria aquell.

Dramatis personae: Marit, muller i una filla adolescent.

La convivència entre els esposos distava de ser un model d’harmonia. La parella –gairebé des de les núpcies quinze anys enrere– no havia viscut sinó un temps de vaques magres a causa de la freqüent manca de feina del marit, un paleta que ratllava la cinquantena, alt i corpulent i afeccionat en excés a remullar la gargamella amb alcohol. Aquesta addicció, sumada a un caràcter diguem que vehement, alimentava freqüents disputes acalorades. De fet, feia pocs dies que havia estat detingut per clavar una pallissa descomunal a la seva dona, deu anys més jove, prima i menuda, a qui havia fet fora de casa. Tot i l'escàndol –aquesta violència, coincidien els veïns, no era normal (si bé no devia depassar els límits del que podien consentir)–, se’l va deixar sortir del calabós al cap d’un dia i mig.

Aquella matinada, cap a les cinc, la tensió va esclatar per un motiu aparentment banal. Un cop ell es va llevar, va exigir a la dona amb males maneres que li servís xocolata desfeta. Ella, si bé dreta, mig adormida encara, va replicar que no en tenien, ja que mai havia estat costum seu prendre’n, resposta que va encendre la ira de l’altre. Cec de ràbia, es va llançar sobre ella i li va descarregar diversos cops al cap fins a fer-la caure a terra sense sentit. Un cop a terra, amb totes dues mans li va prémer amb fúria el coll fent-li treure la llengua i causant-li una petita hemorràgia per la boca i, finalment, la mort per asfíxia. Llavors, per si no n’hi havia prou, l'agressor en va calcigar el cos exànime, provocant-li greus contusions a cara, pits i ventre.

La filla, acabada de llevar, va presenciar el final de l'escena terroritzada. En veure la seva mare estesa a terra, es va posar a cridar reclamant auxili. Algun dels veïns, alertats tots pel terrabastall, va avisar les autoritats. El primer a arribar va ser un guàrdia municipal, seguit per un regidor, als quals va obrir la porta l’agressor mateix, un home corpulent i d'elevada estatura, que rosegava alguna cosa amb una tranquil·litat afectada. En entrar a l'habitació, van trobar el panorama que és de suposar i mentre ell, agitat, no parava quiet, arribaria a explicar que la seva dona jeia a terra perquè estava dormint la mona. Lliurat sense oposar cap resistència, se’l va posar a disposició del jutjat municipal.

Durant la vista oral amb jurat popular en la secció segona del criminal de l’Audiència –que encara sense edifici propi, estava instal·lada en una part del palau de la Generalitat (llavors Diputació)–, la tensió va aflorar. Quan la filla de l’acusat, que era el primer testimoni, vestida de dol rigorós, va testificar amb precisió sobre les amenaces de mort constants que patien sa mare i ella mateixa, ell, aixecant-se del banc dels acusats, la va interrompre a crits de "Mentidera, mentidera!", fet que va obligar el president del tribunal a expulsar-lo de la sala.

El debat jurídic es centraria en la seva salut mental. Quatre metges forenses van dictaminar que patia demència i que aquesta havia passat per les fases següents: en la seva joventut era imbècil de primer grau, després la malaltia s’havia agreujat per l'abús de l'alcohol i antics traumes familiars relacionats amb una herència i, finalment, en el paroxisme de la malaltia en què es trobava en aquell moment i en el de la comissió del crim, empès per un “deliri impulsiu”, era dement.

La defensa, doncs, en va demanar l'absolució per alienació mental, basant-se en la incoherència de les seves idees, en la constant tremolor que l’afectava i aportant antecedents que es remuntaven a vint-i-nou anys enrere, quan se li va formar expedient d’exempció del servei militar, que no va caldre presentar per haver-se lliurat d’anar a files com a sobrant de contingent (en el sorteig dels mossos havia quedat fora de la quota de tall necessària per a aquell any).

Com era d'esperar, el fiscal va rebatre aquesta tesi. Va argumentar que no es podia dir que hagués perdut el domini de la raó, posant com a prova la seva reacció conscient contra la filla en sentir-se incriminat. Segons ell, la seva conducta havia estat fruit de la maldat i l'alcoholisme, no pas d'una bogeria real que el fes incapaç d’assumir els seus actes i l'eximís de responsabilitat. I va recomanar al jurat que emetés un veredicte de culpabilitat.

Després que el president fes un resum dels debats haguts, el jurat es va retirar a deliberar i, impermeable als dictàmens dels metges, va declarar provat en el veredicte que el processat era culpable del delicte de parricidi, comès voluntàriament i sense que la víctima l’hagués insultat o provocat abans de l'agressió; que no patia alienació mental, si bé li reconeixia una "irascibilitat de caràcter" derivada –màxima concessió a la ciència mèdica– d'una bogeria incompleta i, finalment, que no havia obrat mogut per estímuls poderosos que haguessin produït necessàriament obcecació i arravatament.

En virtut del veredicte, la petició del fiscal per al processat va ser de cadena perpètua, penes accessòries i costes, i el defensor en va demanar la pena de sis anys i un dia de presó correccional (anomenada a l’època “presó major”, que era la condemna amb una durada de sis anys i un dia a dotze anys). A mig camí de l’un i l’altre, el tribunal de dret condemnaria l’encausat a la pena de quinze anys de “reclusió menor” (que era la que anava de dotze a vint anys), penes accessòries, inhabilitació absoluta perpètua i indemnització de 2.000 pessetes a la filla.

♣  ♣  ♣

No voldria que creguéssiu que aquest ha estat un simple exercici literari. És un episodi real de la crònica negra de Sant Andreu de Palomar. I aquestes són les coordenades:

Data del crim: 14 de juliol de 1894.

Lloc: Pis primer del núm. 9 del carrer de Dalt, que limitava el nucli urbà de Sant Andreu per la banda que mira cap a l’actual parc de Can Dragó (aleshores, els grans tallers de la Companyia dels Camins de Ferro del Nord d’Espanya).

El parricida: Josep Vidal Giol, de 49 anys.

La víctima: Teresa Bastús, de 39 anys.

La filla: Júlia Vidal Bastús, de 14 anys.

Guàrdia municipal (testimoni): Joan Borràs.

Regidor (testimoni): Josep Comellas.

Jutge instructor: Eduard Maria Maluquer Anzizu.

President del tribunal: César Hermosa y Muñoz, marquès de Grimaldo.

Data de la sentència: 1 d’abril de 1895.

I una nota al peu:

Havent demanat el 22 de març de 1895 el president de l’Audiència que la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya informés, en vista del testimoniatge del professional que ja tractava Josep Vidal abans del crim, la classe concreta de bogeria o malaltia que patia, el president de la Comissió primera de Medicina forense de l’Acadèmia, el catedràtic d’anatomia Carlos Silóniz Ortiz, tornava el 2 d’abril el document en qüestió amb un ofici adreçat al president de l’Acadèmia, Emerencià Roig Bofill, en què justificava fer-ho sense l’informe encarregat “por haberse visto esa causa en la Audiencia el día de ayer ante el Jurado, y dictado sentencia el Tribunal de Derecho”, és a dir, perquè abans de posar-s’hi ja estava tot dat i beneït.

FONTS:

RAMC, tom 8, llig. 80, any 1895_39 i 1895_47, i premsa de l’època.

DÉUS D'ESTAR PER ROMA (31)

 Emperadors il·liris

Aurelià

 

Tal com passa amb la majoria d’emperadors del segle III, no se sap res de la infància i joventut de Luci Domici Aurelià ni falta que en fa. Un cop general reputat, se’ns el descriu alt i fort, educat i afable, moderat en els plaers i amb tirada, un cop a taula, a la carn rostida i al vi negre calent amb mel, irascible i destre en el maneig de la gladius; casat amb Úlpia Severina, coneguda exclusivament per algunes medalles i una inscripció ja que cap font literària l’esmenta pel seu nom, i amb una única filla de qui ni el nom ens n’ha arribat.

El cas és que tan bon punt el Senat el va reconèixer emperador pel setembre del 270, Aurelià es va apoderar de la seca imperial de Síscia, a l’actual Croàcia, i allí va fer encunyar monedes d’or per repartir-les entre els seus soldats i garantir-ne així la lleialtat. Fet això, el que va veure al seu entorn no li va agradar gens: no sols per l’emancipació de territoris a Est (Palmira) i Oest (Gàl·lia), sinó per les constants incursions de pobles germànics. I mentre ell s’estava a Pannònia i el seu exèrcit s’enfrontava als gots en diverses escaramusses, els jutungs, que no perdien pistonada, van envair Itàlia a través dels Alps, esdevinguts un colador, cosa que el faria tornar de Pannònia, on es trobava i on va deixar una guarnició, amb el coet al cul.

De camí a Milà, va rebre notícies que l’enemic, després de travessar el Po i ocupar Placentia (Piacenza), n’havia sortit per la Via Emília en direcció sud-est. I, sempre al seu encalç, des d’un bosc no gaire lluny d’aquesta ciutat, un capvespre es van invertir els papers: els jutungs van parar una emboscada que va agafar desprevingut l’esgotat exèrcit romà i li van infligir una greu derrota. Els invasors aleshores van prosseguir el seu avanç. Quan les notícies de la derrota van arribar a Roma, s’hi va produir el pànic entre els ciutadans per tal com no hi havia cap força militar significativa que s’interposés entre els “bàrbars” (encara lluny però no prou) i ells. Per això, un cop consultats els Llibres sibil·lins a petició d’Aurelià, s’hi van fer les cerimònies precises per purificar la ciutat i obtenir el favor dels déus.

​L’emperador va fer el cor fort i després de reorganitzar les seves tropes, per tal d’atrapar els jutungs es va limitar a seguir el rastre de mort i devastació que deixaven a mesura que avançaven per la Via Emília, creuaven els Apenins cap a la costa adriàtica i saquejaven les ciutats de Pisaurum (Pesaro) i, ja a la costa, Fanum Fortunae (Fano). Va ser quan havien començat a seguir la Via Flamínia que els hauria portat de dret a Roma i estaven acampats prop del riu Metauro, que Aurelià els va atacar i empènyer cap a les seves aigües, aconseguint la victòria (batalla de Fano).

No obstant això, els jutungs, que encara conservaven bona part dels seus efectius, es van reagrupar i de primer van tornar a la lluita, però vist el pa que s’hi donava van decidir no continuar el seu avanç i van començar a retrocedir per la Via Emilia. Aurelià, aleshores, els va seguir esperant el moment adient per atacar. Desitjava una victòria decisiva que netegés la seva reputació després del fiasco inicial a més de recuperar el botí pres pels invasors. Va ser força més al nord, a la plana propera a Ticinum (Pavia), on va caure al seu damunt i els va destrossar, aconseguint de salvar-se només petits grups que serien eliminats un per un al cap de poc. En commemoració d’aquestes victòries, Aurelià va rebre el títol de Germanicus Maximus.

Ara bé, la possibilitat de noves incursions que aquest cop arribessin a Roma, no deixava dormir tranquils els ciutadans, que pressentien la catàstrofe. Aurelià va ordenar, doncs, a més d’una sagnant represàlia per la sedició que havia esclatat davant l’arribada dels “bàrbars”, la construcció d’una muralla –la Muralla Aureliana, avui encara visible en part–, que envoltés la ciutat. Un cop acabada, ja sota el mandat del seu successor Probe, el perímetre tindria una longitud de 19 quilòmetres; amb parets de 3,5 m de gruix i 6,5 m d’alçada (se’n doblaria l’altura quan se les remodelés al segle V), i una torre quadrangular cada 100 peus romans (29,6 m).

Per torna, el flamant emperador va haver de bregar de moment amb la rebel·lió de Felicíssim i la proclamació d’un parell d’usurpadors: Septimí i Urbà –un personatge històric dubtós–, sense comptar la de Domicià a l’Imperi Gal. Però anem a pams.

Felicíssim havia estat nomenat per Aurelià cap de la tresoreria estatal i com a tal dirigia la seca romana. I es veu que era costum dels encunyadors de moneda que tenia a les seves ordres –costum que ell era el primer a seguir–, de sostreure a profit propi part de l’or i la plata que es feia servir per batre moneda, pràctica amb què Aurelià estava disposat a acabar per salvar la malparada economia imperial. Sotmès Felicíssim a judici, va instigar a rebel·lar-se contra l’emperador i, per bé que ell devia ser executat de seguida, la revolta es va estendre al carrer i va arribar a comptar amb la complicitat de diversos senadors.

De la repressió, al més pur estil Brimo, se’n van encarregar les cohorts urbanes, reforçades per si no n’havia prou amb algunes tropes regulars. L’enfrontament decisiu amb la marabunta de rebels que va constituir el final de festa va tenir lloc al Turó Celi –un dels set turons tradicionals de la ciutat antiga–, escenari on hi van deixar la pell en un sol dia milers de víctimes, presumiblement civils la majoria. A aquest episodi sagnant el va seguir la immediata execució de molts dels revoltats supervivents, incloent-hi uns quants senadors i el tancament temporal de la seca de Roma.

L’usurpador Septimí, havia estat proclamat emperador per les legions a Dalmàcia l’any 271 davant l’amenaça d’una invasió imminent dels gots, però passat el perill, va ser mort sense pèrdua de temps pels seus anteriors partidaris. Quant a Urbà, segons el grec Zòsim, que va escriure a cavall dels segles V i VI, hauria estat un altre usurpador romà que es va rebel·lar a Mèsia i que seria assassinat poc després. Molts historiadors dubten actualment no sols de l’existència d’aquesta revolta sinó de la persona mateixa d’Urbà i, alguns, fins i tot de l’hora que és.

Per cert, cal assenyalar que quan va arribar Aurelià al poder, amb vista a cohesionar més els diversos pobles de l’Imperi –i precisament perquè el panteó romà ja semblava el metro en hora punta a causa de l’assimilació contínua de déus forans–, va fer del Sol Invictus una divinitat per damunt de les altres que no els era pas estranya. Si fins a finals del segle I, els romans adoraven el seu propi Sol Indiges, ja caigut aleshores en desús l’obscur epítet Indiges ('Nadiu?'), a començament del segle II s'havia introduït el culte al Sol Invictus, denominació aplicada al déu Mitra i, un segle més tard, també al déu sirià que es va portar d’allí el pintoresc emperador Elagàbal.

El cas és que Aurelià va fer bastir un nou temple al Camp de Mart (avui entre la Via del Corso i la Piazza San Silvestre), dedicat a la deïtat tres-en-un, temple inaugurat el 25 de desembre del 274 en un festival anomenat “Natalici del Sol invicte” (això és degut a Mitra, nat just aquest dia, en una cova i d’una verge –«La verge ha parit. Rebeu la llum», deia la fórmula litúrgica–), i va instituir un cos de sacerdots del déu Sol. Innovacions en general ben acollides per tothom excloent els grups cristians que, per molt que rondinessin, gaudien de tranquil·litat. També va fer encunyar monedes amb el déu, representat com un jove barbamec.

Naturalment els gots, que no perdien punt, s’havien tornat a colar per l’exposada frontera nord de Dàcia (oest de l’actual Romania), que uns saquejaven a gust mentre, creuat el Danubi, uns altres ho feien a Mèsia i Tràcia. Fins als Balcans va haver de guiar de nou les seves tropes l’emperador, que van expulsar els invasors més enllà del riu i, passant ells mateixos a Dàcia, els infligirien, pam!, una gran derrota en què van trobar la mort 5.000 enemics, entre ells el líder got Cannabaudes (que hi ha qui sosté que era la mateixa persona que Cniva, el vencedor de Deci i a qui Trebonià Gal va deixar escapar tranquil). Una victòria que li va reportar el títol de Gothicus Maximus.

Aleshores, sense deixar-se dur per l’eufòria i comprenent que a la llarga la defensa de Dàcia no era factible, va fer evacuar la província, que formava part de l’Imperi des del regnat de Trajà, a exèrcit, administració i colons romans i va arribar a un acord pel qual la cedia als gots contra el compromís que fossin ells qui en defensessin la frontera nord. Alhora, per substituir la província perduda, en va crear una de nova dins de l’anterior Mèsia, l’anomenada Dacia Aureliana, a la riba dreta del Danubi amb capital a Sàrdica (avui Sofia), on es va obrir una seca l’any 272.

Era només qüestió de temps que Aurelià dirigís la seva atenció al creixent imperi palmirenc i mirés de restablir-hi el poder de Roma. Aquell mateix 272, doncs, enviava per mar un cos de tropes comandat per Probe, general de la seva confiança, a Egipte mentre ell, al capdavant d’un cos expedicionari acabat d’organitzar, passava per Bizanci a l’Àsia Menor amb destinació a Antioquia i pel camí anava engrossint les seves tropes, que arribarien a sumar més de 100.000 soldats, mentre Zenòbia al seu torn mobilitzava un exèrcit per enfrontar-s’hi, format sobretot per arquers lleugers i catafractes, a les ordres del competent general Zabdas.

L’august va prendre les ciutats d’Ancira (l’actual Ankara, a Galàcia) i Tíana (a Capadòcia, no al Maresme), aquesta, finalment, gràcies a un traïdor que en va obrir les portes. I si aquí no hi va haver a continuació un trist saqueig ni més vessament de sang que la del malaguanyat porter, executat a l’instant, diu que es deu a un somni. En efecte, durant el setge, emprenyat l’emperador per la resistència de la ciutat, havia jurat que així que caigués no hi deixaria un sol gos viu, però el filòsof i mag Apol·loni, fill de la ciutat mort cent setanta anys enrere, se li va aparèixer en un somni i li va dir: «Aurelià, si vols guanyar, perdona els meus conciutadans». I així, quan li van demanar permís per robar a discreció i massacrar el personal, va respondre que no era pas això el que havia jurat i que els permetia matar els gossos: una manera com una altra d’esbravar-se.

Aviat tots dos exèrcits van trobar-se prop d’Immae, un poblet que se suposa pròxim a l’actual Yenişehir, no gaire lluny d’Antioquia, i es van desplegar en la formació de batalla tradicional: la infanteria al centre i la cavalleria als flancs. Deixant de banda la calor d’asfíxia a què els romans no estaven adaptats, l’avantatge de Zabdas consistia en els seus catafractes enfront de la cavalleria romana, que era lleugera. Després d’unes escaramusses, l’armeni els va ordenar una càrrega que Aurelià va fingir voler contrarestar amb la cavalleria pròpia. Però quan les dues forces estaven a prop del xoc, la cavalleria romana va trencar la formació i va deixar el camp lliure. Zabdas, aleshores, va creure que allò era peix al cove i en va ordenar la persecució.

Al cap d’una bona estona, el sol ardent va començar a fer el seu efecte entre els genets i els cavalls fortament armats i protegits dels palmirencs fins que, en un punt prèviament determinat, els d’Aurelià van girar cua i van atacar per sorpresa i des de diferents angles els catafractes esgotats i allunyats de la resta de forces. El parany els va sortir bé als romans, si bé no tant com per impedir que Zabdas, sabedor del que havia passat i conscient de la inferioritat de la seva infanteria davant els experimentats legionaris, decidís la retirada general i en ordre a Antioquia, on reabastiria les seves tropes. Amb elles l’endemà a la nit, a l’empara de la foscor, Zenòbia i ell es desplaçaven a Emesa.

Quan Aurelià va arribar triomfant a Antioquia la va trobar gairebé deserta: de fet, espantats per l’arribada de l’exèrcit imperial, tots els que havien pogut havien fugit i els que no, s’havien preparat per al pitjor. Aleshores ell, contra pronòstic, va fer una crida als escàpols perquè tornessin prometent-los que no els havia de fer cap mal i, d’altra banda, a més d’evitar el saqueig de la gran ciutat va realitzar ofrenes en els seus temples segurament amb l’esperança que altres ciutats, en un efecte dòmino, es posessin de part seva, com ben aviat passaria amb Apamea, Larissa (de Síria, avui Xaizar) i Aretusa (Rastan), que se li van rendir. Fins que als afores d’Emesa (avui Homs), Aurelià va topar amb la resistència dels palmirencs.

La lluita va ser aferrissada –i sembla que l’emperador mateix va ser ferit per una fletxa–, però al capdavall els palmirencs es van veure forçats de nou a retirar-se. En entrar a Emesa, Aurelià va cantar bingo. Allí es va fer amb el tresor de la usurpadora que, sense pistrincs, perdia definitivament la possibilitat de mobilitzar més combatents. Aleshores, en una acció de gràcies sense gall dindi, va fer-hi construir un nou temple dedicat, com deveu sospitar, al Sol Invictus.

Zenòbia va córrer a refugiar-se rere els murs de la seva capital alhora que demanava ajuda als seus enemics perses, però Bahram I, un dels fills del difunt Rei de reis Sapor, que era qui tallava el bacallà en aquell moment, no va dir ni blanc ni negre enfeinat com estava carregant de cadenes el profeta Mani (el fundador del maniqueisme, esclar), i combatent-ne els seguidors. Quan Aurelià va arribar davant els murs de Palmira, i després que se li rebutgés l’oferta d’una sortida pactada, va fer muntar les màquines de setge i disposar el que calia per impedir-hi l’entrada de qualsevol tipus d’ajuda. Fugida la reina, que cavalcant en bèstia amb gepa pretenia d’entrar a territori persa en cerca d’asil, seria la seva captura i la del seu seguici pels genets romans a la vora de l’Eufrates, el que precipitaria la capitulació dels assetjats.

Cal dir que l’Espasa de Roma es va mostrar clement amb els habitants si exceptuem uns quants ministres, entre ells el conseller Longí a qui Zenòbia, que es va declarar innocent, havia carregat les cabres de la política seguida i que va ser torturat i executat. Quant a ella, la bella i altiva “reina guerrera”, com va ser coneguda, la va fer dur Aurelià a Roma com a ostatge i ell mateix, després de deixar guarnicions a Palmira i Edesa –on hi havia, per cert, una nombrosa colònia de cristians–, i donant per fet que la zona estava pacificada, també va tornar a Europa. Abans, però, va haver de mitjançar ni més ni menys que entre dos bisbes. Vegem-ho:

Cap al 260, Pau de Samòsata, que comptava amb el favor de Zenòbia, havia ascendit a la seu patriarcal d’Antioquia. Ensenyava una doctrina contrària a la del corrent cristià possiblement majoritari que mantenia que la naturalesa original de Jesús de Natzaret era divina i que la seva existència no havia començat quan va néixer a la terra. Els bisbes orientals organitzarien fins a tres concilis, que van tenir lloc entre els anys 264, el primer, en què prendrien part Firmilià de Cesarea, que gaudia de gran prestigi, Gregori Taumaturg i molts altres bisbes, preveres i diaques; i el 268 o 269, el tercer, aquest presidit –mort Firmilià–, per Hel·lè de Tars. Però Pau va demostrar tenir molta erudició i una retòrica fina i els dos primers sínodes no van aconseguir-ne la condemna, que era l’objectiu que buscaven: va ser en el tercer quan es condemnaria clarament i definitivament la seva doctrina.

Ara bé, lluny de retractar-se, Pau va fer com qui sent ploure i amb el suport de Zenòbia, es va mantenir a la seva seu negant-l’hi al bisbe nomenat per substituir-lo (Domne, fill de l’anterior bisbe Demetrià) no sols la presa de possessió del palau on residia, propietat de l’Església, sinó el simple accés al vestibulum. I així va continuar uns anys la situació fins que el 272, Aurelià va entrar a Antioquia. Aleshores seria a ell, un pagà devot, a qui els dos reverendíssims prelats acudirien en demanda d’arbitratge i ell va resoldre, «molt justament», segons Eusebi de Cesarea, que l’edifici es donés a aquell amb qui estaven en relació els bisbes d’Itàlia i la ciutat de Roma. I en endavant, de Pau, no se’n cantarà gall ni gallina.

L’emperador encara va tenir temps el 273 de vèncer la tribu dels carps a la regió de la desembocadura del Danubi, alguns dels quals va establir a territori de l’Imperi, èxit pel qual assumiria el títol de Carpicus maximus, abans de rebre una mala notícia. Que ja se sap que quan l’alegria és a la sala, la tristor puja l’escala.

Passava que a Palmira, partidaris de Zenòbia s’havien revoltat, massacrat la guarnició i proclamat emperador un tal Antíoc que, segons una controvertida inscripció, podria tractar-se d’un fill de la destronada reina, germà o germanastre doncs de Vabalat, però també senzillament algú que esbombés aquest parentiu per legitimar la seva pretensió al tron. Fos com fos, Aurelià va haver de tornar doncs a la ciutat i reconquerir-la. I aquesta vegada sí que va ordenar-hi execucions massives i en va permetre el saqueig, tot i que finalment se’ns diu que «en va perdonar molts». Encara sort.

Mentrestant, a Egipte, també Marc Firm (Firmus), un riquíssim comerciant natural de Selèucia del Tigris, hauria usurpat la corona a Alexandria si mai hagués existit, cosa improbable malgrat els detalls que en dóna l’anònim autor de la Historiae Augustae, segons el qual era de gran estatura, cabells arrissats, ulls sortints, rostre colrat i amb cicatrius... i se’l coneixia pel sobrenom del Ciclop a causa de la seva força hercúlia: estirat d’esquena a terra sostenia una enclusa sobre el pit en què batien el ferro (!).

N’explica també, contra un teló de fons verídic de desordres a Egipte a l’època, que Firm, amic i aliat de Zenòbia, va instigar una rebel·lió contra Roma en suport dels palmirencs i es va apoderar de la capital, Alexandria, fins que ofegada la revolta en sang va ser fet presoner i, per mandat superior, assassinat. Però, de fet, mai va ser proclamat emperador i s’ha demostrat que les monedes existents amb la seva efígie eren falsificacions. Sembla que atès que cent anys després un personatge també anomenat Firm es va revoltar a la província d’Àfrica i –aquest sí– va proclamar-se emperador regnant Valentinià I, l’autor el devia confondre o s’hi devia inspirar per inventar-se l’altre.

Aviat, d’Alexandria estant, Aurelià enviaria una carta al Senat assabentant-lo dels seus triomfs a Orient i comunicant-li la seva intenció de marxar ara cap a la Gàl·lia per annexionar de nou a Roma els territoris que encara conservava l’Imperi Gal. Que què s’hi coïa, allà?

Un cop escabetxat per un marit despitós, com ja vam veure, l’emperador gal Victorí, la seva mare, Victòria, dama molt influent, en va promoure la deïficació i, es diu que a base de suborns, va aconseguir la proclamació per l’exèrcit com a successor de Tètric I, governador d’Aquitània, de qui se sospita que era un parent d’ella, que va ser investit a Burdigala (Bordeus), capital de la província i que associaria al tron son fill Tètric II. Quan el nou emperador es dirigia a Trèveris, va haver de fer front a un intent dels alamans i francs de travessar el Rin aprofitant aquells primers moments d’incertesa, aconseguint de rebutjar-los. Devia ser aleshores, o poc després que, en un incident no registrat històricament, devia enderrocar Domicià, misteriós usurpador del tron de l’Imperi Gal durant un període molt breu.

En efecte, el mateix any de la successió, el 271, Domicià, comandant militar romà a Britànnia, s’havia autoproclamat emperador. I si l’única prova no literària de la seva existència era una moneda descoberta a la riba del Loira el 1900, que es considerava falsa, l’abril del 2003, el britànic Brian Malin, un tècnic de la indústria del plàstic que amb un detector de metalls pentinava per afició un camp de Chalgrove, a 10 milles al sud-est d’Oxford, va trobar-hi un recipient amb 5.000 monedes datades entre els anys 250 i 275. Una d’elles coincidia amb l’altra i, plegades, constitueixen la prova arqueològica indiscutible del pas pel món de Domicià II.

El cas és que a principis del 274 Aurelià va restaurar sense gaire soroll el poder romà a les díscoles províncies de les Gàl·lies i Britànnia, però com va anar exactament la cosa és impossible d’afirmar perquè les fonts patinen. Hi ha qui diu que Tètric i el seu noi van desertar per refugiar-se al campament de l’emperador, temorencs de perdre la vida a mans dels soldats propis; hi ha qui diu que Aurelià va vèncer el gal en una batalla als Camps Catalàunics que, per començar, tant podrien estar situats a Châlons-en-Champagne (nord-est de França), com a Escatalens (al sud-oest, a uns 46 km de Toulouse) i, per postres, no hi ha constància de cap batalla entre les legions imperials i les de Tètric.

Fos com fos, aquell mateix any, Aurelià, ara anomenat Restitutor orbis ‘Restaurador del món (romà)’ celebraria a la capital un fastuós triomf, en què com Tètric i son fill, últims titulars de l’Imperi Gal, va desfilar presonera Zenòbia, «guarnida amb les seves pedres precioses –llegim a la Historiae Augustae– i lligada de mans amb cadenes d’or que d’altres l’ajudaven a portar». A partir d’aquí se li perd la pista. Una de les versions que corren sobre la seva sort és la que afirma que Aurelià li va permetre portar una vida regalada en una vil·la de luxe a Tibur (actual Tívoli), la resta dels seus dies. Quant als Tètrics, després de la humiliació de fer-los desfilar com a captius, l’emperador nomenaria al pare governador de la regió de Lucània, al sud d’Itàlia, mentre que el fill seguiria amb èxit la carrera senatorial.

Que l’emperador fos assassinat «por bárbaro, por tirano, / por soberbio, por crüel», com diu un personatge en el drama calderonià La gran Cenobia, no té gaire a veure amb la causa que té més partidaris, segons la qual un dels secretaris imperials, un llibert anomenat Eros (o Mneste), havent comès alguna malifeta i tement-ne el càstig, va decidir cobrir-se les espatlles. I va fer-ho confegint una llista d’alts comandaments de l’exèrcit amb la firma de l’emperador, falsificada, al peu, que filtraria a continuació advertint que es tractava dels col·laboradors que Aurelià planejava executar. Així va aconseguir de ficar la por al cos a més d’un i més de dos dels que hi apareixien.

A partir d’aquí els esdeveniments, tal com Eros devia preveure, van rodolar pendent avall. Amb l’exèrcit acampat a la Tràcia oriental, al llogarret de Cenofruri (es creu que l’actual ciutat turca de Çorlu), el notarius Mucapor i altres oficials d’alt rang dels pretorians, tement que Aurelià tirés endavant d’un moment a l’altre el “seu” propòsit criminal, van decidir avançar-se, i un 25 de setembre de 275 van enxampar-lo tot sol i allà va, que trona, me’l van cosir a punyalades. (A pugionades, de fet: el pugio era una daga més o menys guarnida segons la categoria del portador, amb fulla plana i punxeguda d’un pam o poc més de llargada i uns cinc cm d’amplada que solia estretar-se a la “cintura”).

Però de seguida, sense que consti de quina manera, es va descobrir el marro. I els soldats, especialment els oficials mateixos que havien empunyat el pugio, desconsolats i rabiosos, van detenir Eros i li devien procurar un traspàs molt més lent i dolorós que de costum. A continuació, per compensar, van enterrar el difunt august amb tots els honors als afores del campament.