Diploma de l'AELC

 

DÉUS D'ESTAR PER ROMA (28)

Anarquia militar 

Trebonià Gal i Volusià

 

Un cop aconseguida la pau a la frontera, per precària que fos, Trebonià Gal va poder tornar a Roma, on malgrat la pèssima situació sanitària causada per la pesta de Cebrià i l’absència de molts prohoms, refugiats a les seves vil·les campestres, faria la seva entrada triomfal a cavall, amb la capa al vent si és que feia vent i un ceptre o similar a la mà esquerra.

El nou emperador havia nascut a Perusa, Perugia en italià, 180 km al nord de Roma, al voltant de l’any 206, en una família amb membres al Senat. Tenia dos fills: Gai Vibi Volusià i sa germana Víbia Gal·la, fruit del seu matrimoni amb Afínia Gèmina Bebiana, potser morta o divorciada d’ell abans que se l’encimbellés a la porpra i de qui, en tot cas, no hi ha cap moneda ni mai va obtenir el títol honorífic d’augusta, que retenia amb permís del Senat la vídua de Deci, Herènnia Etruscil·la. Si de la vida de Bebiana no se’n sap res, en canvi tenim d’ella el més proper a una foto: en efecte, la tapa de l’anomenat “gran sarcòfag Ludovisi” (pel nom del seu primer propietari modern, el cardenal Ludovico Ludovisi), o “de la Via Tiburtina”, tallat en marbre i que data dels anys 250-260, la representa de mig cos, al costat dret, sostenint un rotlle de papir enrotllat a les mans que, en un context funerari, simbolitzava que la vida de la persona ja havia estat “escrita”, i al costat esquerre, assegut, Trebonià Gal rebent captius bàrbars.

Ell, després de ser ascendit a cònsol, el 250 va ser nomenat governador de la província de Mèsia. Allí li procuraria una gran popularitat a l’exèrcit l’efectiva defensa que va fer de les fronteres contra els constants atacs dels gots. Ara bé, tot canviaria arran de la pau que hi havia signat precipitadament després de la greu derrota soferta a Abritum, un pacte que va ser vist amb indignació per una majoria dels seus homes perquè, a canvi d’acabar amb el conflicte i que els invasors es retiressin a l’altra banda del Danubi, els havia permès de retenir el botí obtingut i els nombrosíssims presoners de guerra destinats a l'esclavitud i assumit el compromís, per a més inri, de pagar-los una renda anual amb càrrec a les escurades arques de l’Imperi.

Mentrestant, l’estranya pandèmia continuava fent estralls (i en continuaria fent, possiblement amb intermitències, fins ben bé el 270, quan va palmar l’emperador Claudi el Gòtic per aquesta causa), i la mostra, segurament calculada, de bona voluntat per part seva i de son fill Volusià –esdevingut coemperador a la mort d’Hostilià, el fill menor de Deci–, en assumir de seguida, un cop instal·lats a Roma, el cost de l’enterrament dels afectats més pobres, no va ser prou per fer oblidar un pacte tan ignominiós amb els bàrbars. Ni tampoc que fes casar Volusià amb la germana d’Hostilià, per donar així més legitimitat a la dinastia que pretenia crear.

Cada dia que passava s’enfurismava més la plebs i Gal, cedint probablement a la pressió que rebia perquè inculpés els cristians d’ofendre els déus i provocar amb això la seva ira, manifestada en la pandèmia, sembla que va renovar les mesures repressives en contra seu per guanyar-se el suport popular. Tot i això, no hi ha sinó dos únics fets provats. Un: el desterrament l’any 252 del bisbe de Roma Corneli, a qui se sol anomenar papa erròniament (per l’Església, hauria estat ni més ni menys que el vint-i-unè!). I dos: el desterrament també de Luci I, que succeiria Corneli quan va poder tornar a Roma després que Gal fos al sot.

A propòsit de Corneli. Després de l’execució del bisbe Fabià –el del colom–, l’Església romana va trigar més del que era habitual a elegir-ne un de nou, segurament a causa del risc que corria la jerarquia. Per cobrir la plaça vacant, es van postular dos candidats, preveres tots dos dels més destacats: el brillant Novacià i Corneli. Quan finalment, el març del 251, clergat i fidels van esfullar la margarida, l’elegit va ser el darrer. Però Novacià, que era molt docte i es creia més capacitat, va renegar d’aquella designació i al cap d’uns mesos, amb el suport dels seus partidaris, es va fer consagrar bisbe ell mateix i elegir per ocupar la mateixa cadira episcopal, arrossegant amb això a la seva causa bona part dels fidels. I aquí va començar el sarau. 

Corneli va arribar a qualificar Novacià de «bèstia pèrfida i malvada», afirmant que la seva consagració havia estat feta per «tres bisbes portats de certa part d’Itàlia [del sud], homes rústics i molt simples i quan ja estaven ebris i carregats de vi». Floretes a part, el xoc entre tots dos homes es devia al tracte que creien que havien de rebre els lapsi, els que en algun moment havien renegat de la fe per salvar la vida. Si Corneli, indulgent –o de «moral relaxada» per a l’altre–, acceptava que els penedits poguessin reincorporar-se a la comunitat per mitjà d’una penitència, Novacià, rigorista, rebutjava aquesta possibilitat i per al perdó d’aquest i de pecats com l’assassinat o l’adulteri exigia un segon baptisme. (Noteu que encara era moderat en comparació amb els montanistes, il·luminats seguidors d’un corrent cristià nat a Frígia cap al 160 de la mà de l’abscisum et semivirum ‘castrat i semihome’ Montà, que negaven en aquests casos tota possibilitat de perdó, a part de creure imminents la fi del món i el segon adveniment de Crist, al qual hauria adherit Tertul·lià mateix a les velleses.) La baralla de galls entre Novacià i Corneli va provocar preses de posició enfrontades per part dels bisbes de les grans seus i anades i vingudes de cartes i de delegats de l’un i l’altre a Cartago, a demanar al bisbe Cebrià, l’home de més prestigi aleshores de l’Església, el futur sant, el seu suport per als interessos respectius. Cebrià vacil·larà durant un temps fins que es decanti per la posició de Corneli. Finalment, en un sínode convocat per aquest i celebrat a Roma el 252, en què participarien seixanta bisbes italians, Novacià va ser excomunicat i condemnada la seva doctrina, el novacionisme. Ell, però, no es va acovardir i va constituir un grup eclesial dissident autoanomenat «Església dels purs», o dels «càtars» –com més endavant s’anomenarien els donatistes i més endavant encara (segles XI al XIV), els únics càtars dels que haureu sentit a parlar, carn de foguera–, que malgrat les desercions resistiria encara tres o quatre segles per aquests mons de Déu. El mateix any, Corneli va ser desterrat a Centumcellae, avui Civitavecchia, i allà, el juny del 253, hi deixaria la pell. És cert que se’l venera com a màrtir, però el suposat martiri no el documenta ningú i tant podria haver consistit a suportar l’eventual duresa de les condicions de vida com els rigors de l’edat (passava dels setanta i això de per si ja era prou martiri). El cos seria traslladat llavors a Roma on se’l sepultaria a la catacumba de Sant Calixt però, per alguna raó, no a la cripta anomenada “dels papes” sinó en una zona annexa.

A l’est, que ve a ser per on surt el sol, el rei persa Sapor I iniciava el 252 una nova campanya en territori romà com a reacció, sembla, a l’impagament per Roma del tribut que havia pactat al seu dia amb ell Felip l’Àrab. Aviat els seus catafractes, llancers i arquers muntats devien sorprendre una força de seixanta mil romans, que aviat és dit, a Barnalissus (moderna Balis), a l’esquerra de l’Eufrates, i la van anihilar. A continuació Sapor va devastar la província de Síria i conquerir-hi un grapat de fortaleses per endur-se al final, a més d’un gran botí, part de la població, que establiria com a colons al seu regne. Les incursions van continuar els anys següents i no s’acabarien fins al 256.

Però els conflictes a les fronteres de l’Imperi no els protagonitzaven només els perses. Mentre a Roma els emperadors sènior i júnior feien front com podien al descontentament popular, a la regió del Danubi, malgrat el tractat en vigor, els gots amb Cniva al capdavant van tornar a envair territori romà com a represàlia pel fet que Emilià, flamant governador de Mèsia, es negués a pagar els tributs que l’altre havia pactat amb Gal dos anys enrere.

Marc Emili Emilià, nascut pels volts de l’any 207 a l’illa de Gerba o Djerba, prop de la costa tunisiana, havia contret matrimoni en data indeterminada amb Cornèlia Supera, una dona d’origen africà, de qui no consta si va donar-li fills. Ell havia exercit llocs de responsabilitat fins a atènyer el consolat abans que el 252 fos nomenat governador de Mèsia. I hi ha cronistes que afirmen que en ocupar aquesta plaça, Emilià, que menyspreava Gal, va començar a conspirar en contra seu.

El cas és que la primavera del 253 Emilià va reeixir a rebutjar els xicots de Cniva. No sols això sinó que, sense cap instrucció del Senat en aquest sentit, va travessar a continuació el gran riu amb l’exèrcit i en un atac sorpresa va aconseguir de vèncer-los i alliberar tot seguit milers de presoners romans. Per si no fos prou, es va acabar de guanyar la confiança i el suport dels seus soldats distribuint el botí de la batalla entre ells en lloc de portar-lo a Roma. Tot plegat va resultar prou convincent com perquè el juliol el proclamessin emperador sobre la marxa. I ell, passant per alt la manca de legitimitat, enardit per la victòria i afalagat pels seus homes, va decidir dirigir-se a Roma per deposar Gal i son fill i perquè el reconegués el Senat.

Assabentat Gal de les pretensions d’Emilià, mana al cap de les forces de la frontera del Rin, el general i prestigiós senador Valerià, que prepari les seves legions per anar a combatre’l mentre ell i son fill Volusià surten cap a Mèsia a fer el mateix. Convé tenir en compte que al cap de poc de partir Valerià, les afeblides tropes frontereres es veuran desbordades per onades successives d’alamans i francs que travessen el riu i envaeixen i saquegen la Gàl·lia. I mentre contingents dels primers arribaran amb el temps fins prop de Milà, on seran derrotats, grups de francs arribaran a dominar les costes orientals hispanes i, cap al 260, a posar setge a Tàrraco i a devastar-la parcialment, a més de capturar la flota fondejada al port de la ciutat. Es diria que Roma està perdent el control territorial.

Els coemperadors, de camí a la llunyana Mèsia, avancen per la Via Flamínia fins a Interamna (Terni, Úmbria, suposat lloc de naixença, uns vuitanta anys enrere, d’un inexistent bisbe Valentí, avui donat de baixa del calendari litúrgic i confós sovint amb un altre Valentí, sacerdot romà igualment llegendari, patró dels enamorats). Però pare i fill estan de pega perquè aquí les tropes imperials, descontentes i delmades per la pesta, sabedores a més que les forces d’Emilià són molt superiors en nombre i que han entrat ja a Itàlia i se’ls acosten molt de pressa, l’agost del 253, es rebel·len contra ell i el deixen sec com, per arrodonir el quadre, fan igualment amb Volusià.

Per la seva banda, l’usurpador arriba ben aviat a Roma on, després que prometi obtenir per a l’Imperi béns innombrables (prometre no fa pobre) i deslliurar-lo definitivament dels bàrbars del nord i de l’est per deixar el poder a continuació i conformar-se amb el rang de general (demà m’afaitaràs), el Senat es veu obligat a beneir la seva entronització amb l’entusiasme propi dels augustans del Gran Neró si bé en secret té posades les esperances en Valerià, un home del seu entorn que, arran de rebre la notícia de la mort de Gal, havia estat proclamat emperador pels seus homes i que s’havia negat a reconèixer Emilià.

L’octubre, al campament de Spoleto, a cosa de 120 km al nord-est de Roma, on Emilià era de visita, els seus oficials, sabedors que les legions de Valerià havien creuat els Alps i s’acostaven i que els superaven amb escreix en nombre, a més de la idea difícil de pair d’haver d’enfrontar-se amb un contingent de soldats germans, decideixen posar-se del costat del Senat i salvar la pàtria i salvar-se ells. De quina manera? Com és natural, traient-li les tripes al seu cap.

A destacar que els tres homes que, en molt poc espai de temps, havien estat nomenats successivament emperadors, Gal, Volusià i Emilià, van ser escabetxats pels seus i si el primer no va deixar gaire empremta en la Història, els altres dos no van fer com qui diu res més que estrenar la corona i anar-se’n d’aquest món. I, pel que fa al tercer, impossible sintetitzar la seva biografia de manera més lapidària que l’historiador Eutropi: «Emilià procedia d’una família sense importància, el seu regnat va tenir encara menys importància i en el seu tercer mes va ser assassinat.»

Nadal 2025

DÉUS D'ESTAR PER ROMA (27)

 Anarquia militar 

Deci

 

El setembre del 249, després de la victòria aconseguida sobre les tropes imperials de Felip l’Àrab, Gai Messi Quint Trajà Deci –Deci per als amics– va marxar a Roma on rebria el reconeixement del Senat com a emperador. Però abans de res permeteu que us faci cinc cèntims de la seva vida i miracles fins llavors.

Nat en un llogarret anomenat Budàlia, avui Мартинци, prop de Sírmium (a Pannònia, avui Sèrbia), va casar aneu a saber quan amb una tal Herènnia Etruscil·la, que li donaria dos fills: Herenni Etrusc, el primogènit i, al cap de vuit o nou anys, Hostilià. Governador, en algun moment anterior al 235, de Mèsia Inferior, entre aquest darrer any i el 238, Deci es va convertir, sota Maximí el Traci, en governador de la Hispania Citerior Tarraconensis. Més endavant, podria haver estat prefecte de la capital abans de ser enviat al Danubi a governar, com ja vaig explicar, les províncies de Mèsia i la seva natal, ser proclamat emperador pels seus soldats i enfrontar-se finalment amb Felip prop de Verona.

Un cop al tron, una de les seves primeres mesures seria fer reparar les calçades de tot l’Imperi i ordenar la construcció, entre altres edificis, de les termes anomenades Banys de Deci, al turó de l’Aventí, on anirien a sucar les carns els rics patricis d’aquell barri, residència de la crème de la crème de la ciutat.

Una altra mesura, no tan celebrada pels historiadors, presa tot d’un plegat a finals d’aquell 249, va consistir a promulgar un edicte (o el primer d’uns edictes), que no ha arribat fins a nosaltres i que obligava la població a participar en un acte de lleialtat político-religiosa, sacrificant als déus oficials en presència d’una comissió local, facultada per portar davant la justícia tots aquells que s’hi neguessin. Es tractava, en principi, d’implorar dels déus que allunyessin els perills ben reals que amenaçaven l'Imperi i que en teoria afectava tots i cadascun dels habitants de l’Imperi, incloent-hi dones, nens i esclaus, però que s’havia interpretat fins ara com una mesura contra els cristians, malgrat que ni tan sols els esmentava. En qualsevol cas, de l’edicte sí que es derivaria indirectament la primera persecució sistemàtica i universal contra els cristians i no cristians que es van negar obertament a sacrificar.

Per tenir constància oficial d’haver complert el deure religiós calia als sospitosos obtenir uns certificats (libelli), l’estructura bàsica dels quals venia a ser: a¹) comissió de la localitat corresponent a la qual es dirigia; a²) nom, lloc de naixement, edat i altres dades del sol·licitant; b) declaració d’haver complert els sacrificis als déus al llarg de la vida; c¹) declaració de l’actual compliment del sacrifici en presència de la comissió; c²) sol·licitud de certificació del fet; d¹) certificació pels testimonis de la comissió i autenticació per una autoritat, i d²) data de l’actuació al peu.

D’aquests libelli se n’han conservat uns quants. Com aquest:

A la comissió de sacrificis del llogarret d’Alexandre Nesos, Aureli Diògenes, fill de Sabatus, d’uns setanta-dos anys d’edat, que té una cicatriu a la templa dreta, diu: «He sacrificat sempre amb fidelitat als déus i avui he participat, en la vostra presència, en els sacrificis i les libacions prescrites i he menjat de la carn sacrificada. En prova d’això, demano el vostre testimoniatge. Jo, Aureli Diògenes, us he adreçat aquesta instància.» [I un dels dos integrants de la comissió certifica tot seguit:] «Jo, Aureli Sir, t’he vist participar en els sacrificis, en el primer any del regnat de l’emperador Deci.

Molts van ser dins l’Església els qui, empassant-se les seves creences, passaven per la pedra o bé, si s’ho podien permetre, subornaven els funcionaris per obtenir un certificat fals que els evités ser acusats de cristians; tots ells eren vistos pels seus correligionaris com a traïdors que confraternitzaven amb els dimonis. Sant Cebrià de Cartago mateix, que no simpatitzava precisament amb els pagans, parla a les seves epístoles de la fugida de les ciutats de molts membres de l’Església (ell mateix en va ser un) i de l’apostasia dels seràfics bisbes hispans Basilides i Marcial a Astorga-Lleó i Mèrida respectivament, i diu d'ells que eren libel·làtics.

Naturalment hi va haver víctimes. Una de les primeres va ser Fabià, de qui diu la llegenda coneguda per Eusebi de Cesarea que era un pagès present a la capital el 236, en el moment que el clergat i els fidels anaven a escollir el pastor que havia de succeir el grec Anter a la seu de Roma, quan un colom se li va posar a la testa, fet que es va considerar un senyal que Déu havia votat per aquell desconegut i immediatament se’l va ordenar sacerdot i bisbe, tasca aquesta darrera que requeria unes condicions especials que enumera la Primera carta de Sant Pau a Timoteu:

Per a bisbe cal tot això: que ningú en tingui cap queixa; que sigui marit fidel a la primera muller, sobri, assenyat, educat, acollidor, ben dotat per ensenyar, no donat al vi, ni violent, sinó moderat, enemic de les baralles i que no vagi rere el diner; que sàpiga governar bé casa seva i fer-se obeir i respectar pels fills.

Fabià, que es devia negar a sacrificar, aniria a parar a la presó on seria executat el gener del 250.

Van ser torturats i empresonats, que ens consti, el patriarca Alexandre de Jerusalem, aleshores anomenada Aelia Capitolina, que va morir a la presó, i l'erudit castratus Orígenes, que hi va sobreviure. Van ser màrtirs –no tan eminents– el prevere Sant Pioni i els seus companys Sabina i Asclepíades, a Esmirna, i també, si és que mai van existir, els sants Senent i Abdó, més coneguts a casa nostra com Sant Nin i Sant Non, advocats contra la calamarsa, els cadàvers eixarreïts i gloriosos dels quals donarien molt de joc, ja que reclamen tenir-los (sencers) la basílica de Sant Marc dins l’actual palau de Venècia i l’abadia benedictina de Saint-Médard de Soissons, a la Picardia històrica, on es diu que hi són des del segle VII; també se’n veneren parts dels cossos a l’abadia de Santa Maria d’Arles, al Vallespir, almenys des de finals del segle IX; a Florència...

Mentrestant, aprofitant que les tropes que custodiaven la frontera del Danubi estaven molt delmades per l’enfrontament entre Felip l’Àrab i Deci, una coalició de diverses tribus –en unió d’un bon nombre de desertors romans– van atacar la regió de Dobrutja, entre Bulgària i Romania, dividides en dues columnes a les ordres del cabdill got Cniva (sobrenom que fa feredat: com l’anglès knife, significa ‘ganivet’). I mentre una de les columnes, després d’assetjar inútilment Marcianòpolis, l’actual Devnja, marxava al sud a provar sort amb Filipòpolis, actual Plovdiv (res a veure, doncs, amb la Filipòpolis siriana de Felip), l’altra columna, amb Cniva al capdavant, creuava el Danubi més a l’oest, rumb a Esco i la fortalesa legionària de Novae, a uns 4 km a l’est de la moderna ciutat de Svishtov. A Novae, el governador Trebonià Gal resistiria amb èxit els atacs de què la van fer objecte els homes de Cniva, sense poder-los impedir però que continuessin l’avanç cap a Nicòpolis del Danubi, la principal ciutat de la zona.

El 250, l’emperador i son fill Herenni Etrusc, ja honorat amb el títol de cèsar, acabaven d’expulsar els carps que havien envaït la província de Dàcia i s’havien desplaçat amb l’exèrcit a Mèsia. Allí caurien per sorpresa damunt els atacants a la rodalia de Nicòpolis, ciutat que tenien encerclada, derrotant-los i forçant-los a aixecar el setge. Tot i això, la victòria no va ser decisiva i Cniva amb les seves tropes encara en (relatiu) bon estat va marxar en ordre més al sud, a través de la muntanya Hem, pertanyent a una cadena dels Balcans que travessa la moderna Bulgària d’oest a est, perseguit per Deci. Quan aquest va arribar a marxes forçades a Stara Zagora, en el centre del país, aleshores Ulpia Augusta Traiana i, abans, Bèroe, amb els homes i els cavalls exhaustos, Cniva, que estava molt més a prop del que creia l’emperador, va aprofitar el moment per atacar-los i vèncer-los (batalla de Bèroe).

Deci, amb la cara de pomes agres que és de suposar, va fugir cames ajudeu-me amb el seu malmès exèrcit en direcció a Novae per unir-se a Trebonià Gal deixant via lliure a Cniva per saquejar Mèsia i assetjar de nou Filipòpolis durant la primavera i l’estiu del 251. Aquí, dins la ciutat assetjada, les tropes proclamarien august el seu comandant, Titus Juli Prisc, que era el governador de Tràcia i Macedònia i aviat el Senat, informat puntualment, el declarava enemic públic per pretendre la usurpació del tron. De tota manera, el seu desafiament duraria poc: assabentat de la derrota de Deci que, per tant, no podria acudir a ajudar-lo, va albergar l’esperança de negociar amb els gots el lliurament de la ciutat. I ho va intentar.

Però és ben sabut que en la guerra, com en l'amor, tot s'hi val i els atacants, un cop se’ls van obrir les portes de la ciutat, van trencar la treva i hi van irrompre massacrant-ne gran part dels habitants (100.000 segons Ammià Marcel·lí), entre els quals segurament Prisc mateix, que no tornen a citar les fonts, per tornar-se’n aleshores al nord amb milers de captius, entre ells membres de la classe senatorial romana, i un important botí.

Mentrestant, a la llunyana Roma, aprofitant l’absència de l’emperador, el senador Juli Valent Licinià, comptant amb el suport de molts col·legues i d’alguns sectors de la població es va revoltar contra ell. Però l’home de confiança de Deci i futur emperador Publi Licini Valerià, que com a princeps senatus tenia Roma sota la seva responsabilitat, va sufocar ràpidament la revolta i executar Licinià.

Ningú va poder eliminar de la ciutat, però, un enemic molt més temible que ha passat als annals de la història de la medicina com la pesta de Cebrià (pesta com a sinònim de malaltia contagiosa causant d’elevada mortaldat), amb una simptomatologia consistent en diarrea, nàusees, vòmits continus, febre, úlceres a la gola, ulls injectats en sang, bloqueig de l’audició i, en alguns casos, gangrena a peus i mans. Sorgida a Etiòpia, s’havia estès a Egipte (l’any 249 la plaga ja feia estralls a Alexandria) i, des d’aquí, a tot el nord d’Àfrica, l’Àsia Menor, Grècia i, inevitablement, Roma.

El diaca i biògraf de Cebrià, Ponç de Cartago (un Ponç, també sant, que no té res a veure amb el de la fira d’herbes i confitures del carrer Hospital de Barcelona, que diu que era provençal), va escriure sobre els efectes de la pandèmia a la seva ciutat:

Després va esclatar una pesta espantosa [...] que dia a dia va atacar de manera sobtada a moltes persones, cadascuna a casa seva mateix. Tots tremolaven, fugien, allunyant-se del contagi, exposant impiament els seus amics mateixos, com si evitant la persona que segur que moriria de la pesta, es pogués un deslliurar de la pròpia mort. Per tota la ciutat jeien el que ja no eren cossos, sinó els cadàvers de molts [...].

Corroborant aquestes referències literàries a la potència de la pandèmia quan, segons es deia, no hi va haver casa on no morís algun dels residents, un equip d’arqueòlegs italians en el curs d’uns treballs al complex funerari privat de Harwa i Akhimenru, a l’antiga Tebes egípcia (actual Luxor), efectuats entre 1997 i 2012, van trobar cossos humans apilats i coberts amb una gruixuda capa de calç, usada històricament com a desinfectant i van treure a la llum una foguera gegantina amb restes humanes en què s’havien incinerat moltes de les víctimes de la plaga, tot datable a mitjan segle III.

I si Cebrià veia en la malaltia un senyal de la imminent fi del món i una prova de fe amb què aconseguir alliberar-se de la vida terrenal i accedir a l’eterna, Orosi n'atribuïa la difusió a un càstig a la maldat dels governants, mentre els pagans en veien més aviat la causa en el rebuig per part de molts cristians a sacrificar als déus. Tants caps tants barrets.

És digne d’esment que en aquestes circumstàncies aparegués a Alexandria un grup de joves cristians, situats en el graó més baix de l’escalafó social, que es van oferir a assistir els malalts i enterrar els morts i que, fent de portalliteres, arriscaven la seva vida i possiblement propagaven ells mateixos la malaltia: els parabolans o ‘temeraris’. Els components d’aquest grup amb el temps s’arribarien a comptar per centenars i, a més d’aquestes tasques humanitàries, esdevindrien el braç armat del bisbe de la ciutat, Ciril (380 – 444) i, com una mena de camises marrons, paramilitars de les SA del partit nazi, promourien sidrals, enderrocarien temples pagans i linxarien qui convingués al bon bisbe: no sols pagans i jueus sinó, potser principalment, cristians dissidents del corrent majoritari.

Sigui com sigui, la notícia de la caiguda i el saqueig de Filipòpolis va incitar l’emperador a actuar. Després de reparar i reforçar les fortificacions al Danubi i reorganitzar les seves tropes, acompanyat pel general Trebonià Gal i Herenni Etrusc, ja nomenat coemperador el maig d’aquell 251 –alhora que cèsar son germà Hostilià, que havia quedat a Roma amb Herènnia Etruscil·la– , es va dirigir contra els gots que pretenien abandonar territori romà i tornar a casa amb el substanciós botí obtingut.

Devia ser l’agost del 251 quan tots dos exèrcits es van trobar a Abritum, prop de la moderna Razgrad (Bulgària). Allí Cniva havia dividit les seves tropes en tres seccions, amb una d’elles oculta rere un pantà. I tot i que en els primers moments de la batalla, els gots van matar Herenni d’un cop de fletxa, fet arran del qual son pare hauria dit guzmanament als seus «Que ningú no el plori, perquè la mort d’un soldat no és una gran pèrdua per a la República», els romans van aconseguir trencar les primeres línies enemigues. Però aleshores, segurs de la victòria i amb l’afany de desballestar del tot el dispositiu de combat de Cniva, van cometre l’error d’empaitar els que fugien cap al pantà. I allí, en quedar els perseguidors empantanegats (mai millor dit), patirien una derrota catastròfica i una massacre.

L'escriptor cristià Lactanci (sobrenom de qui sembla que es deia Luci Cecili Firmià), explicaria així el trist final de Deci en el fangar: «de sobte, va ser envoltat pels bàrbars i mort, juntament amb gran part del seu exèrcit; no se li va poder donar sepultura, ja que, desvestit i despullat, se'l va deixar a les bèsties i els ocells perquè el devoressin, un final apropiat per a un enemic de Déu». I encara pitjor: el tresor imperial va ser capturat!

Sense pèrdua de temps, Trebonià Gal, que havia salvat la pell, qui sap si retardant expressament la seva intervenció en la lluita, com l’acusa algun cronista, va ser proclamat emperador pels soldats. Quan això es va saber a Roma, el Senat no va deixar escapar l’ocasió de marcar paquet investint a correcuita Hostilià, cosa que va convertir en regent Herènnia Etruscil·la, ja que ell era menor d’edat. Per la seva part, Gal, que devia voler apaivagar l’ira dels partidaris del nano, el va nomenar coemperador i, de passada, cèsar el seu fill Volusià. Però ben poc lluiria la porpra Hostilià, ja que aquell novembre se’l va endur la pandèmia que s’havia ensenyorit de Roma, a menys que l’encertessin els qui sospitaven, potser pecant de malpensats, que Gal l’havia fet assassinar.