I la immortal Girona també va tenir Eixample

FIG. 1: Actual barri de l'Eixample amb els seus sectors: Sant Narcís, Eixample Nord i Eixample Sud.

La gestació del pla

A les darreries del segle XIX, la ciutat de Girona, que s’havia refet a poc a poc de la decadència i la ruïna en què va sumir-la el setge de 1809, va experimentar la necessitat d’expandir-se fora muralles, on s’havia començat a construir sense ordre ni concert, en especial per als obrers de les noves indústries. La degradació física dels edificis i les instal·lacions del Barri Vell, el creixement de la població, lent però sostingut, i la consolidació d’una nova dinàmica econòmica exigien la creació de sòl urbanitzable regulat, és a dir, subjecte a les normes, les condicions i els límits específics que establís el planejament urbanístic. I així, seguint els passos d’altres ciutats catalanes, com Barcelona, Sabadell o Tarragona, l’Ajuntament gironí va sol·licitar oficialment el 18 de novembre de 1891 permís al Ministeri de Foment per redactar i executar un pla d’eixample.

No va poder ser fins a 1896 que el consistori gironí, sota la presidència de l’alcalde accidental Hortensi Bajandas, que substituïa el titular Joaquim d’Espona, va prendre en sessió pública ordinària, entre altres, dos importants acords pel que fa al pla d’eixample projectat: el primer, el 24 de febrer: «Manifestó el Sr. Alcalde Presidente, quedando S. E. enterado, que por Real Orden de 14 del actual, se concede a este Ayuntamiento la autorización solicitada para formar el proyecto de ensanche de esta ciudad, fijando el plazo de un año para el concurso público para la presentacion del proyecto.»¹ I el segon, el 22 de juliol: «Se dió cuenta, siendo aprobada, de una proposicion del Sr. Sàbat, pidiendo que se anuncie el concurso para el levantamiento del plano de ensanche de esta ciudad en la zona general comprendida entre el baluarte de Figuerola y el de la Merced y dentro de los límites de edificacion de la zona del ramo de Guerra.»²

1 Manual d’Acords, 1896, p. 112-113. Arxiu Municipal de Girona, reg. 5193.
2 Manual d’Acords, 1896, p. 262. Arxiu Municipal de Girona, reg. 5193.

Conforme al darrer acord esmentat i sobre la base legal de la Llei d'Eixample de Poblacions de 22 de desembre de 1876, que derogava l’anterior de 29 de juny de 1864, i el Reglament per a l’execució de la primera, de 19 de febrer de 1877, l’Ajuntament convocava el corresponent concurs públic amb aquestes condicions:

«1.^a El pla d'eixample d'aquesta ciutat se circumscriurà a la zona general compresa entre el baluard de Figuerola i el de la Mercè, dins dels límits d'edificació de la zona del ram de Guerra.

»2.^a Els facultatius que desitgin prendre part en aquest concurs ho hauran de comunicar a l'Ajuntament en un termini de trenta dies, comptadors des de la inserció d'aquest anunci a la Gaceta de Madrid, a fi que se'ls proveeixi de l’autorització corresponent.

»3.^a Per concedir l'autorització procedent, serà indispensable que el recurrent presti una fiança de mil pessetes dins dels set dies següents a l’acabament del termini de la convocatòria, quantitat que perdrà en el cas de no presentar el pla d'eixample acabat, amb les documentacions legals en temps hàbil, faltant als seus compromisos, i que altrament retirarà en presentar els treballs.
»4.^a Els treballs que es refereixen al projecte d'eixample, se subjectaran al programa aprovat pel Govern de S. M. per R. O. de 14 de febrer passat per a l'estudi i formació del pla d'eixample de la ciutat de Girona, (i) al que preveu la llei vigent d'eixample de poblacions i el seu reglament ja citat.
»5.^a L’esmentat programa estarà de manifest a la Secretaria d'aquest Ajuntament per a coneixement de les persones que, legalment autoritzades, hagin sol·licitat durant el termini fixat en la condició primera, l’autorització corresponent per prendre part en aquests treballs.
»6.^a L'Ajuntament posarà a la vista dels concursants tots les dades que tingui i que siguin necessàries per a l’execució de la seva tasca, en compliment de l'article 4.^t del reglament esmentat (de 19 de febrer de 1877), però no en permetrà la sortida de l'oficina de cap.
»7.^a El termini hàbil perquè els concurrents autoritzats presentin els seus projectes a la Secretaria del Municipi expirarà, sense pròrroga de cap mena, al cap d’un any d'haver-se publicat aquesta convocatòria a la Gaceta de Madrid, i acabat el termini fixat no s'admetrà cap dels projectes que es puguin presentar.
»8.^a Un cop rebuts aquests documents i expirat el termini fixat, l'Ajuntament complirà amb allò preceptuat en el repetit Reglament.
»9.^a Tan aviat com s'hagin acabat les tramitacions legals d'aquest expedient d'eixample i hagi recaigut l'aprovació del Govern sobre un dels projectes presentats, l'autor del projecte aprovat percebrà l'import del seu treball, el preu del qual es fixa en 20.000 pessetes.
»10.^a L'Ajuntament es reserva el dret de comprovar sobre el terreny els treballs presentats, valent-se per a això del facultatiu que designi oportunament. El projecte aprovat passarà a ser propietat exclusiva de l'Excm. Ajuntament, previ el pagament del premi ofert, i els altres projectes podran ser retirats pels seus autors.»³

3 Publicat al Boletín Oficial de la Provincia de Gerona, núm. 91, 29/7/1896, p. 368 i a la Gaceta de Madrid, núm. 226, 13/8/1896, p. 549. (Traducció de l’autor.)

Al concurs s'hi presentarien dos candidats: l'arquitecte vilafranquí Eugeni Campllonch Parés,⁴ lligat a Girona a través del seu matrimoni amb la gironina Anna Mas Sans, i un equip format pels arquitectes Víctor Beltrí Roqueta, tortosí, i Francisco de Paula Oliver Rolandi, de Cartagena. Aquest equip no va arribar a presentar finalment cap projecte, i quedaria, doncs, el presentat per Campllonch l'any 1897 com a únic.

4 Eugeni Campllonch (Vilafranca del Penedès, 1870-Buenos Aires, 1950) es va formar a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, on es llicencià el 1893. Entre les seves obres més destacades, cal mencionar a la seva ciutat natal l'Electra Vilafranquesa i la Casa Josep Jané Alegret, i, a Girona, la Casa Joaquim Franquesa. Va emigrar a Buenos Aires, on s’encarregaria, juntament amb Julián García Núñez, de la reforma del Centre Català de la ciutat i, amb motiu del seu cinquantenari, de la nova façana modernista de l’entitat (a partir de 1940, Casal de Catalunya).

Aprovació municipal i dictamen preliminar

Al final del debat dels punts de l’ordre del dia de la sessió del ple de l’Ajuntament de 2 de març de 1898, presidida per l’alcalde Antoni Boxa,⁵ el regidor Puig de Marcillo va dir que tenia entès que en el projecte del pla, que feia uns dos mesos que era a Secretaria, es modificaven les rasants dels carrers de l’interior i que, per tant, convindria que s’exposés al públic i els propietaris interessats poguessin fer les reclamacions que consideressin convenients. A la qual cosa va contestar el regidor Tor que se seguia estrictament la tramitació que marcava la llei i que aquests documents no es podien exposar al públic per tractar-se d’un treball intel·lectual de propietat de l’Ajuntament. I, a l’últim, es va acordar que continués per espai d’un altre mes a Secretaria perquè fos estudiat pels regidors.

5 Manual d’Acords, 1898, p. 90-91. Arxiu Municipal de Girona, reg. 5195.

Un any més tard, el 15 de març de 1899, amb exposició pública o sense, l’Ajuntament, sota la presidència del mateix alcalde, en sessió pública ordinària va prendre, entre altres, l’acord següent: «De conformidad con lo propuesto por la Comisión de Fomento, acordó el Excmo. Ayuntamiento designar como preferible el único proyecto de plano de ensanche de esta ciudad que se presentó al concurso, dividirlo en dos zonas por medio de la línia divisoria que establece la carretera general de Madrid á La Junquera; conferir al Arquitecto municipal el encargo de comprobar los trabajos del expresado proyecto y establecer que las futuras aperturas de calles, prolongaciones y construcciones que se practiquen durante el periodo de tramitación del expediente, se acomoden al referido proyecto.»⁶

6 Manual d’Acords, 1899, p. 153-154. Arxiu Municipal de Girona, reg. 5196.

Aviat es va fer arribar el projecte a mans de la Direcció General d’Obres Públiques que el 13 de juny de 1899 el va trametre, per tal que n’informés, a la Secció 1a (Carreteres i Camins / Obres Urbanes) de la Junta Consultiva del Cos d’Enginyers de Camins, Canals i Ports. Aquesta, en sessió del 7 d’octubre de 1899 i amb l’assistència de Bonifacio Espinal Ibargoitia, president; Manuel García Araus; Rogelio de Inchaurrandieta Páez; Antonio de Palacio Marracci; Eduardo Gutiérrez Calleja; Antonio Arévalo Herencia, i Mariano Naya Vila, secretari, va analitzar la memòria, els plànols i l'enllaç de la xarxa viària urbana proposada amb les carreteres de l'Estat.

En síntesi, el seu dictamen posava un èmfasi especial en les servituds i acoblaments de l'eixample amb els accessos de la carretera de Madrid a França per la Jonquera (N-II) i les vies de connexió amb la xarxa de transport existent (incloent-hi l'estació de ferrocarril i el pas sobre el riu Onyar i la sèquia Monar). I demanava modificar o precisar les alineacions generals en els punts on el traçat urbà intersecava amb la zona de domini públic de les carreteres estatals, per tal de garantir l'amplada reglamentària dels accessos a la ciutat.

Una altra de les qüestions crítiques que assenyalava –és de suposar que ben present encara el record de la riuada de setembre de 1843 que va arrasar bona part del barri de Sant Pere i provocar si més no 115 morts–, era el nivell de les rasants del nou eixample respecte a les avingudes dels rius Onyar i Güell, així com l’encreuament amb el canal de la Sèquia Monar. I prescrivia que les edificacions i els nous carrers no podien rebaixar determinades cotes per evitar riscos d'inundació, a més d’exigir millores en el drenatge pluvial i en el clavegueram projectat.

D’altra banda, tot i valorar positivament el disseny ortogonal de l'eixample (amb la previsió de grans espais com la futura zona del Mercat), feia algunes observacions sobre la densitat i l'alçada màxima de les edificacions en relació amb l'amplada dels carrers de menor jerarquia, i imposava l'aplicació estricta de les Reials Ordres sobre salubritat i ventilació de les vies públiques. Finalment, el dictamen recollia també la necessitat d'harmonitzar el pla amb els terrenys procedents del desmantellament de les antigues muralles i fortificacions, garantint que les reserves de sòl públic no quedessin supeditades a interessos particulars de parcel·lació.

 

FIG. 2: Vista dels barris del Mercadal i de l'Eixample des de les Pedreres. 1909.

La resolució de la Junta

Deu dies després, el dimarts 17 d’octubre de 1899, convocat prèviament el ple de la Junta Consultiva del Cos d’Enginyers de Camins, Canals i Ports per tal d’elevar la seva resolució sobre el projecte d’eixample, es van reunir: Enrique Alau Comas, president accidental en substitució del titular, José M. Álvarez Núñez; Bonifacio Espinal Ibargoitia; Antonio de Palacio Marracci; Manuel García Araus; Joaquín Bellido Díaz; Rogelio de Inchaurrandieta Páez; Casto Olano Irizar; José (o son germà Eduardo) de Echegaray Eizaguirre; Gumersindo Canals García; Leonardo Tejada Morales; Antonio Arévalo Herencia; Eduardo Gutiérrez Calleja; Mariano Martín Campos; José Moreno Osorio; César Llorens Ceriola; José García Morón; Manuel de la Fuente Sanz; Jenaro Palacios Guerra; un tal Uiarte, potser Ugarte (Nicolás Ugarte Gutiérrez?), i Mariano Naya Vila, secretari interí.

I, conforme amb el dictamen de la Secció 1ª, la Junta unànimement va acordar consultar a la Superioritat:⁷

7 El que segueix és la traducció literal del document FC-MOP, llig. 83, Girona (primera part). Arxiu Històric de Girona (AHG).

«1r. El projecte d'eixample de la ciutat de Girona redactat per l'arquitecte senyor Eugeni Campllorch [sic], per bé que satisfà en general les condicions del programa presentat per l'Ajuntament i aprovat per la Superioritat per a la celebració del concurs d'admissió de projectes, resulta deficient i s’haurà de tornar perquè es completi amb el pressupost aproximat de les obres de la presa, conducció i distribució de les aigües potables, de les quals haurà de fer-se si més no un avantprojecte, així com del clavegueram, acompanyant a més el càlcul del producte dels recursos concedits per la llei de 22 de desembre de 1876 i de la consignació de l'Ajuntament; dades que s’han de consignar en projectes d'aquesta classe, d’acord amb el que es preveu en l'article 5è del reglament per a l'execució d'aquesta llei.

»2n. Completat el projecte, s’haurà d’oir l'Ajuntament de Girona per tal que proposi les zones en què convingui dividir l'eixample, unir a l'expedient els informes de la Junta de Sanitat, de l'arquitecte provincial [i del] Governador de la província, informes que han de precedir els de la Secció d'Arquitectura de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando i el de la Junta Consultiva de Camins, Canals i Ports, segons les prescripcions dels articles 6è al 9è del mencionat Reglament, aprovat pel Reial Decret de 19 de febrer de 1877.

»Madrid, 2 de novembre de 1899.»

En vista de tants de requisits i condicions exigides pels tècnics, no pot estranyar que el Reial decret d’aprovació definitiva del Pla d’Eixample es fes esperar més que la pluja al juliol fins que, a la fi, va arribar: «De conformidad con lo propuesto por el ministro de Fomento, [=] Vengo en aprobar el proyecto formado para el ensanche de la ciudad de Gerona por el Arquitecto D. Eugenio Camplloch [sic], con las modificaciones introducidas por el mismo, en cumplimiento de la Real Orden de de 20 de Octubre de 1901, debiendo ser tenidas en cuenta las observaciones del informe emitido por la Sección de Arquitectura de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando y con sujeción á los preceptos consignados en las Leyes de 7 de Mayo de 1895 y de 27 de Mayo de 1908. [=] Dado en Palacio á tres de Diciembre de mil novecientos nueve. [=] ALFONSO. [=] El Ministro de Fomento [=] Rafael Gasset.»⁸

8 Gaceta de Madrid, núm. 338, 4/12/1909, p. 468.

Ara: el creixement experimentat per la ciutat en la zona afectada al llarg dels dotze anys transcorreguts entre la presentació del projecte de Campllonch i l’aprovació reial del pla, explica que l’Ajuntament n’aprovés després, el 20 de febrer de 1910, determinades modificacions davant actuacions considerades irreversibles, fossin privades o estatals, com l’edifici del Banc d’Espanya, construït en un terreny originalment destinat a la plaça Marquès de Camps. Modificacions, d’altra banda, que no serien tampoc les últimes abans de la revisió que en faria l’arquitecte barceloní Ricard Giralt i Casadesús el 1933 i els plans generals posteriors.

CRÈDITS IMATGES:

FIG. 1: Actual barri de l’Eixample amb els seus sectors: Sant Narcís, Eixample Nord i Eixample Sud. | Font: Unitat Municipal d'Anàlisi Territorial, Divisió per barris al municipi de Girona, 2004: https://umat.girona.cat/shared/imatges/observatori_estudis/83/fitxers /2004_Divisioterritorial_estudi.pdf

FIG. 2: Vista dels barris del Mercadal i de l'Eixample des de les Pedreres. 1909. (D'esquerra a dreta, en segon terme, l'encreuament dels carrers Ultònia i Pare Claret, la plaça Calvet i Rubalcaba amb l'escultura del Lleó i el convent de les Adoratrius. Al centre, l'hospital de Santa Caterina i l'Hospici Bisbe de Lorenzana. A la dreta, un tram de la muralla de les Pedreres i les torres del Sagrat Cor. Al fons a l'esquerra, la carretera de Barcelona amb l'asil de les Germanetes dels Pobres.) | Autor: Desconegut. Fons: Impremta Franquet. Núm. registre: 341949. SGDAP. Ajuntament de Girona.    

 

La repressió post-Valquíria. El cas Bauer

Fig. 1.-  Mur commemoratiu al Bendlerblock, avui Centre Memorial de la Resistència Alemanya

L’atemptat

L’operació Valquíria, en origen un pla d’emergència a l’Alemanya nazi per fer front a un possible col·lapse de l’ordre civil davant del qual el poder executiu i el comandament militar suprem es delegaven en el cap de l’Exèrcit de Reserva Territorial (diferent de l’Exèrcit de Campanya), es va voler aplicar en un moment ja avançat de la Segona Guerra Mundial a matar Hitler i, tot seguit, neutralitzar les SS, prendre el control d’Alemanya i negociar la pau amb els angloamericans. El punt àlgid de l’operació és avui prou conegut, ni que sigui per la pel·lícula de 2008 Valquíria, protagonitzada per Tom Cruise.

Fig. 2.- Stauffenberg (a l’esquerra, de perfil), al Cau
del Llop cinc dies abans de l’atemptat.

A dos quarts d’una de dijous 20 de juliol de 1944, a la sala de reunions situada a l’extrem d’un barracó llarg i baix del Cau del Llop, quarter general del Führer a Rastenburg, Prússia Oriental, poques hores abans de rebre la visita de Mussolini, havia començat una reunió de guerra i, al cap d’uns minuts s’hi van afegir uns quants alts oficials més, entre ells el coronel comte Stauffenberg –el manxol amb un pegat negre a l’ull–, cap d'estat major del general Fromm, comandant en cap de l’Exèrcit de Reserva, que estava al corrent amb tot detall de la conspiració però es posava de perfil. Allà, va deixar contra la banda interior del gran peu de la taula de mapes, de fusta massissa de roure, el maletí que duia i que contenia una bomba de plàstic de la qual havia ja trencat l’ampolleta de vidre amb un àcid corrosiu que iniciava el procés de detonació, d’una durada d’entre deu i quinze minuts, i al·legant la rebuda d'una trucada urgent (preestablerta), se’n va absentar deixant enrere vint-i-quatre persones.

En arribar a l’àrea on hi tenia el cotxe oficial, cap a les 12,40 h, va sentir una explosió fortíssima. I amb el seu assistent va aconseguir, no sense dificultats, salvar els controls i sortir del recinte per dirigir-se a l’aeròdrom on embarcaria en un avió facilitat per un altre conspirador, el general d’artilleria Wagner, que cap a les tres de la tarda el va deixar a Rangsdorf, prop de Berlín. Des d’allà trucaria al Ministeri de la Guerra, on un grupet d’oficials superiors esperaven perquè els fes saber si l’atemptat havia tingut èxit. Ell, donant-ho per fet, els va assegurar que sí i que, per tant, seguissin endavant amb el pla acordat. Però la realitat era que, si de resultes de l’explosió, havien hagut de traslladar onze ferits greus a l’hospital d’urgència, un dels quals –un estenògraf civil– havia mort al cap de pocs minuts i tres més –tots militars– ho farien dies després, Hitler se n’havia sortit amb ferides lleus, ja que el coronel Brandt a qui en un moment donat el maletí feia nosa per examinar els mapes, l’havia desplaçat a l’altra banda del peu de la taula, que havia fet de pantalla i reenviat l'ona expansiva cap a la banda on no es trobava el Führer.

Fig. 3.- Efectes de l'explosió a la sala de reunions. (20/7/1944).

  

Els principals implicats¹

Després de l’explosió va regnar la confusió sobre si el Führer havia sobreviscut, un fet que va paralitzar de primer els principals conspiradors fins que no es reunís Stauffenberg amb ells al cap de tres hores llargues i llavors ja era massa tard. Amb les primeres notícies que Hitler havia sobreviscut, si bé alguns oficials subalterns van tirar endavant el pla acordat, molts altres es van arronsar. Quant al general Fromm, comandant en cap de l’Exèrcit de Reserva, per amagar la seva tolerància amb els conxorxats i protegir-se, va fer afusellar en el mateix pati interior del complex d’edificis –el Bendlerblock– poc després de la mitjanit del dia 20 Stauffenberg, el tinent general Olbricht i dos còmplices i matar en el seu propi despatx, després que li permetés dues oportunitats de disparar-se ell mateix, el general Beck. (No li va servir l'estratagema a Fromm: condemnat a mort, seria afusellat el 12 de març de 1945.)

1 La pregunta de qui van ser concretament tots els còmplices del complot, es podria respondre, salvat les distàncies, amb les paraules del general Claude François Malet que l’octubre de 1812, amb Napoleó embarcat en la campanya de Rússia, havia intentat un cop d’estat i se’l jutjava per alta traïció: “Els meus còmplices? França sencera i vostè mateix, senyor jutge... si hagués tingut èxit!”

Fracassat el complot, el general Tresckow, cap d’estat major del Grup d’Exèrcits Centre al front de l’Est, que ja havia liderat al seu dia altres intents del Führer des del seu lloc de combat, es va suïcidar el matí del dia 21 a Polònia fent explotar una granada; el major Oertzen va fer el mateix a casa seva; el tinent general Stülpnagel, que havia participat en crims de guerra contra la població civil de la Unió Soviètica ocupada i era a Verdun, al norest de França, ho va intentar també, disparant-se al cap amb tan mala fortuna que va quedar cec, fet que no li va estalviar ser jutjat i executat el 20 d’agost, com molts altres, penjat de un gran ganxo per a bestiar,² no sense haver implicat en la conxorxa, durant un interrogatori, el mariscal Rommel, a qui se li donaria més endavant l'opció de suïcidar-se per salvar la seva reputació i protegir la família de les represàlies, o bé afrontar un judici amb execució i deshonor, i optaria, com és sabut, pel cianur.

2  Es tractava d’un dels ganxos instal·lats a final de 1942 a la sala d’execucions de la presó berlinesa de Plötzensee contra els condemnats per pertànyer a la xarxa internacional d’espionatge coneguda com a l’Orquestra Roja, formada per antifeixistes de diferents orientacions polítiques.

Més: el 23 de juliol, abans no se’l detingués, també es dispararia al cap el general Wagner –el que havia prestat a Stauffenberg l’avió–, responsable de la mort per fam d’uns dos milions de presoners soviètics durant l’hivern 1941-42; el mariscal Witzleben, que hauria estat designat comandant en cap de la Wehrmacht per les noves autoritats, va ser expulsat de l’exèrcit, jutjat, condemnat i penjat el 8 d’agost; l’exgeneral Hoepner, destituït per Hitler durant la batalla de Moscou i retirat de la vida militar, que era present en el Bendlerblock amb els altres conxorxats i de qui es diu que va aconseguir de Fromm que no se l’afusellés amb la resta, després de passar per les mans de la Gestapo, seria també jutjat, condemnat i penjat el mateix dia 8...

La Comissió Especial

Per tal d’aclarir els fets de l'atemptat i dur a terme les investigacions a gran escala que destapessin la xarxa completa de conspiradors, l’endemà mateix, dia 21, Himmler, cap de les SS, acabat de nomenar cap també de l'Exèrcit de Reserva en substitució de Fromm i amb plens poders per reprimir la revolta, va crear al departament IV (Gestapo) de la RSHA (Oficina Central de Seguretat del Reich) la Sonderkommission 20. Juli 1944, que dirigiria Kaltenbrunner, director de la RSHA, i que estava formada per onze grups d'interrogatori que sumaven uns quatre-cents homes. I ja a l’agost, com a mesura cautelar planificada d’antic i destinada a impedir la formació d’una nova oposició, va rebre l’ordre (Aktion Gitter) d’arrestar de manera coordinada antics sindicalistes, funcionaris socialdemócrates i comunistes, i alts càrrecs de la República de Weimar, com Konrad Adenauer. I la repressió, més enllà dels conspiradors més compromesos, es va expandir en cercles concèntrics afectant unes altres cinc mil persones la majoria de les quals no tenien res a veure amb l’intent d’assassinat.

Fig. 4.- El jutge Roland Freisler

A començament d’agost, davant el Volksgerichtshof (Tribunal Popular) presidit pel jutge Roland Freisler, un fanàtic ideòleg nazi responsable de nombroses condemnes a mort –entre elles les dels germans Scholl, iniciadors del moviment de resistència estudiantil La Rosa Blanca–, començaria l’onada de judicis-farsa³ que continuarien fins al col·lapse del règim el maig de 1945, de resultes dels quals centenars de persones serien ajusticiades com a col·laboradores –moltes d’elles a les dues hores d’emès el veredicte–, o internades en camps de concentració a causa dels seus vincles familiars amb els implicats.

3  Judicis-farsa per a Hitler mateix: “Aquests criminals no compareixeran davant d'un consell de guerra, ja que el presidirien els seus còmplices [militars], que se les arreglarien per capgirar el judici. No; seran expulsats de la Wehrmacht i seran jutjats per un tribunal popular. I no moriran honrosament davant d'un escamot d'afusellament, sinó que, com a criminals comuns, la corda del botxí els penjarà... I, sobretot, no tindran temps de pronunciar llargs discursos... D'això últim ja se n'encarregarà Freisler... És el nostre Vixinski!” (David Irving, La guerra de Hitler, Barcelona, Planeta, col. Documento, 1977, p. 542.)

Josef Baumer

Josef Baumer, nat el 3 de gener de 1908 a Oberzaubach, districte de Stadtsteinach, prop de la frontera txeca, havia ingressat l’1 d’abril de 1935 a la Schupo, policia de seguretat, que el 1936 va passar a formar part de la nova OrPo, policia de l’ordre, amb entrenament i equip militar, dita Blau Polizei pel color de l’uniforme i, ja afiliat al NSDAP des de l’1 de maig de 1937, en va sortir l’1 d’abril de 1938. Aquest mateix any, en virtut del decret d'assimilació de 23 de juny, pel qual es concedia de manera automàtica un grau paramilitar de les SS equivalent al policial dels agents que n’eren membres (ell hi pertanyia des de l’1 d’aquell mes mateix amb el número 230232), va rebre el rang de SS-Untersturmführer.

Fig. 5.- Josef Baumer

Va prestar en endavant servei Baumer en diferents cossos policials fins a ser nomenat secretari criminal, i ja l'1 de maig de 1943, comissari. Amb aquest càrrec i prestant servei a l’Amt VI de la RSHA (servei secret de les SS per a l’exterior),⁴ el secretari personal de Schellenberg, comissari cap Schmidt, l’assignaria el 22 de juliol de 1944 al Grup 7 de la Sonderkommission, dirigit per algú de cognom Günther, SS-Sturmbannführer (major), pertanyent a la Gestapo. Els interrogatoris d'aquest grup, per manca d’espai a la presó interna de la RSHA a la Prinz-Albrecht-Strasse 8 a causa de l’afluència de detinguts després del fracassat intent de cop d'Estat, tindrien lloc a la presó de Lehrter-Strasse 3, les ales B i D de la qual, amb una capacitat de fins a 250 detinguts, van ser reservades per a l’Amt IV, que les va batejar com a "Secció Especial 20 de Juliol de 1944", i van ser duts a terme de vegades només per Günther, de vegades només per Baumer i de vegades per tots dos alhora.

4  El fet que Baumer, secretari criminal de la Kripo, treballant en un departament que no era el seu (el de la Kripo era el V), passés a formar part d’una comissió constituida a l’Amt IV (Gestapo), que tampoc ho era, mereix una explicació. A l'Alemanya nazi, els funcionaris de carrera de les branques d'investigació policial (agents de paisà) compartien el mateix escalafó i els mateixos títols oficials. Això es devia a la unificació policial de 1936, quan la Gestapo i la Kripo es van agrupar sota el paraigua de la SiPo (policia de seguretat) i, més endavant, el setembre de 1939, juntament amb l’SD, el servei de seguretat de les SS, es van integrar formalment a la RSHA.
Com que un agent amb el rang de comissari formava part del mateix cos de funcionaris de seguretat, tant podia ser destinat a investigar crims comuns a la Kripo com delictes polítics a la Gestapo. I, de fet, els trasllats de personal d'una policia a una altra en comissió de serveis  van ser habituals.

El Grup 7 duria a terme les investigacions contra una vintena de persones, entre elles:

—Dietrich Bonhoeffer, pastor protestant i doctor en teologia que ja era considerat un ferm opositor als nazis el 1933 i que, en el seu assaig d’aquest any "L'Església i la qüestió jueva", va defensar el deure dels cristians de resistir les injustícies estatals. Amb Martin Niemöller va fundar la Bekennende Kirche (Església Confessional, moviment de teologia no oficial dins el luteranisme). Després de dirigir el seu seminari a Finkenwalde, prop de Stettin, el règim va prohibir la seva activitat acadèmica i pública el 1937. Vinculat a la resistència per mitjà del seu cunyat, marit de Christina Bonhoeffer, el jurista Hans Dohnanyi, va mantenir contactes amb Carl Goerdeler i altres opositors, i el 1940 es va integrar al servei d'intel·ligència de la Wehrmacht (Abwehr), fet que li va permetre viatjar a l'estranger per tenir tractes amb els Aliats. L'abril de 1943 va ser arrestat per ajudar a fugir jueus a Suïssa i va passar dos anys a la presó berlinesa de Tegel, on va escriure part de la seva obra teològica. El febrer de 1945 se’l va traslladar a Buchenwald i, més endavant, a Flossenbürg, on va ser executat a la forca el 9 d'abril de 1945 (el mateix dia que son cunyat Dohnanyi ho era a Sachsenhausen).

—Rüdiger Schleicher, cunyat també del pastor com a marit d’Ursula Bonhoeffer, advocat que havia estat al capdavant del departament jurídic del ministeri d’Aviació del Reich i aleshores dirigia l'Institut de Dret Aeri de la Universitat Friedrich Wilhelm de Berlín. Schleicher va ser arrestat el 4 d'octubre de 1944, perquè la Gestapo havia descobert documents que demostraven que estava implicat en el complot i que, si hagués reeixit, ell s’hauria encarregat de la reorganització del transport aeri. El 2 de febrer de 1945, Rüdiger Schleicher va ser condemnat a mort pel Tribunal Popular. Després del veredicte, va estar-se a la presó de Lehrter-Strasse fins a la nit del 23 d'abril de 1945 quan, amb l’Exèrcit Roig a punt d’entrar a la ciutat, un escamot especial de la RSHA el va afusellar amb uns altres dotze presoners –entre els quals el seu cunyat Klaus Bonhoeffer i Friedrich Justus Perels a qui esmentaré més endavant– en un antic recinte firal proper.

—Carl Goerdeler, economista i polític monàrquic, líder no oficial de l'oposició al règim nazi. Goerdeler s'oposava tant a la política antijueva nazi com a la gestió general de la guerra, que portava Alemanya cap a la derrota i la ruïna. Hauria succeït Hitler, esdevenint canceller d'Alemanya, si el pla hagués tingut èxit. Goerdeler va aconseguir en un primer moment fugir de Berlín, però seria detingut el 12 d'agost de 1944. Sentenciat a mort el 9 de setembre pel Tribunal del Poble, no va ser executat a la forca fins al 2 de febrer de 1945, a la presó de Plötzensee.

Fig. 6.- D'esq. a dta.: Dietrich Bonhoeffer, Rüdiger Schleicher, Carl Goerdeler

 

El cas Bauer

Un altre dels qui va conèixer els mètodes d’interrogatori del Grup 7, va ser Robert Bauer, economista i funcionari (de qui no he localitzat cap fotografia). Bauer formava part del grup de discussió i planificació política organitzat al voltant de Carl Goerdeler i participava en la redacció de plans econòmics i financers per al govern de transició que s'havia d'establir un cop caiguda la dictadura. El 15 d'octubre de 1944, a causa d’aquesta vinculació amb Goerdeler, va ser detingut per la Gestapo a Heilbronn (Baden-Württemberg) sota la sospita de participar en els preparatius de l'atemptat i, dos dies després, ja sobreocupada la presó interna berlinesa de la RSHA, a Prinz-Albrecht-Strasse 8, se’l va ingressar a la presó de Lehrter-Strasse 3, les ales B i D de la qual havien estat prèviament buidades i destinades en exclusiva a presoners de la Sonderkommission.

El que segueix, entre cometes, és la transcripció de part de la sentència contra Josef Baumer per lesions a Robert Bauer en l’exercici de la funció pública, dictada per la 10ª Gran Sala Penal del Tribunal Regional d’Hamburg en sessió de 15 de novembre de 1957, esdevinguda ferma l’11 d’abril de 1958, una còpia de la qual es troba al Personenheft del primer i que anul·lava una sentència anterior que l'absolia per manca de proves. (Per tal d’agilitar-ne la lectura, he omès les fórmules de protocol, afegit algun punt i a part i evitat dins del possible les repeticions textuals habituals en aquest tipus de documents.)

«A final d’octubre, Baumer es va presentar en aquesta presó [de Lehrter-Strasse] i va interrogar Bauer sobre les seves dades personals i també li va preguntar per les seves idees polítiques. Aquest havia adquirit experiència en interrogatoris anteriors amb la Gestapo i, per tant, va considerar oportú respondre la pregunta dient que era nacionalsocialista. A això, l'acusat [Baumer] va replicar en un to enèrgic: «Ja li ensenyarem nosaltres dos i dos quants fan!». És a dir, l'acusat estava fermament decidit a obligar el testimoni [Bauer] a confessar gràcies a tots els mitjans de què disposava, si no jurídicament, sí de fet. Va estar disposat des de bon començament, si calia, a maltractar o fer maltractar físicament el testimoni amb aquesta finalitat, especialment a copejar-lo o fer-lo copejar al cap, a les natges o a l'esquena, fos amb la mà o amb una porra de goma. També li semblaven acceptables els mitjans que els membres del seu grup d'interrogatori consideraven adequats per aconseguir la confessió desitjada de Bauer.

»Pocs dies després de la primera entrevista, l'acusat va reaparèixer a la presó. Després d'emmanillar el testimoni, el va portar en cotxe a interrogar a Kurfürstenstraße 115-116.⁵ L'interrogatori aquí va durar unes dotze hores durant les quals Bauer va romandre emmanillat. A part d’ell, només hi van ser presents Baumer i Günther, i l’un i l’altre es van anar alternant en la conducció de les preguntes. Primerament va intervenir Günther i, quan va manifestar el seu descontentament per unes declaracions del testimoni que no el satisfeien, l'altre, per iniciativa pròpia, va donar diverses bufetades fortes a Bauer a la cara per tal d'induir-lo a fer més declaracions. Com que en el curs posterior de l'interrogatori continuava negant-ho tot i ni les amenaces proferides per Günther de detenir-ne els familiars més directes el feien parlar, Günther va ordenar que se li administressin vint cops de porra de goma a les natges. Van comparèixer dos membres de l'SD cridats a l'efecte, que van portar Bauer a la sala del costat de la cambra d'interrogatoris i el van estirar sobre una cadira que hi havia allà.

5   Es tractava de l’oficina central de la Gestapo per a Afers Jueus (IV-B/4), que dirigia Eichmann i on hi tenia també el despatx el seu segon de bord, l’SS-Sturmbannführer Rolf Günther: sembla que un Günther distint del que dirigia el Grup 7 de la Sonderkommission.

 

Fig. 7.- L’edifici de Kurfürstenstrasse 115-116

 

»Mentrestant, Günther havia tret un gramòfon del seu escriptori i hi va posar un disc amb una cançó infantil [...]. Després que amenacés el testimoni, «Ai de vostè si crida!», un dels membres de l'SD va començar a copejar-lo amb una porra de goma comptant cada cop en veu alta, mentre Baumer el subjectava per les mans i el segon membre de l'SD el subjectava per les cames. Al cap de vint cops, Günther va fer més preguntes a Bauer i, com que aquest continuava negant-ho tot, va ordenar a continuació que se li administressin deu cops més, cosa que també es va fer. Després que aquests tampoc donessin el resultat esperat, va fer que li propinessin deu cops més. Durant aquestes dues tandes de deu cops de porra de goma Baumer no va deixar de subjectar fermament el testimoni per les mans.

»Aquell dia, Günther va pressionar finalment Bauer assegurant-li que el continuarien apallissant fins que ho confessés tot; que abans que ell ja hi havia hagut generals mariscals de camp que havien sortit de la sala arrossegant-se de quatre grapes. I que a ell no li aniria millor si no deia la veritat. L'última part de l'interrogatori d'aquell dia va ser realitzada exclusivament per Baumer i, un cop acabat, ell va retornar el testimoni a la presó. A causa dels quaranta cops de porra de goma en total, Bauer va quedar tan greument ferit a l'esquena i les natges que durant dies no va poder estar ajagut d'esquena i només es podia desplaçar amb grans dolors.

»El veí de cel·la de Bauer a[l barri de] Moabit era el religiós Leo Braun.⁶ Braun va sentir des de la seva cel·la (a través de la paret, de les portes ocasionalment obertes de les cel·les i dels conductes d'aire sobre les portes), els forts gemecs de Bauer i, a més, va presenciar com aquest explicava els maltractaments patits als guàrdies de les SS, que estaven indignats per les greus lesions. A un altre cointernat, el conseller de finances estatal [Hermann] Schilling, Bauer li va explicar en una trobada casual a la presó que havia estat maltractat pel seu comissari –i en fer-ho va esmentar també el nom de Baumer–. A Schilling li va cridar l'atenció que tremolés amb tot el cos quan parlava dels interrogatoris que havien de venir.

6  El dominicà Leo Braun (nom de religió, Odiló Braun), residia en un apartament annex al monestir de Sant Pau, que havia estat de vegades lloc de trobada per a integrants d’altres opositors al règim. Va patir també setmanes d’”hàbils interrogatoris” i, no havent confessat i sense que se li trobés cap material incriminatori (que previsorament havia destruït), va ser finalment alliberat el febrer de 1945.

»Fins a final d'octubre de 1944, Bauer va ser interrogat en diverses ocasions més per l'acusat. I encara patiria un altre interrogatori, l’últim, per part de Baumer el 4 de desembre de 1944. En aquesta ocasió s'havia produït una contradicció entre les declaracions de Bauer i les de l'assessor Perels,⁷ executat posteriorment. El testimoni es va mantenir en la seva declaració anterior a pesar de l’acarament amb Perels, que ja havia confessat. Per aquest motiu, l'acusat, després de declarar inconfusiblement a Bauer que «ara veuria de seguida el que passava», se'n va anar a la sala de Günther i va fer que aquest tornés a ordenar que se l’apallissés per tal d'obtenir-ne una confessió completa. Günther [...] va ordenar que se li administressin vint cops de porra de goma. Tal com ja havia passat en l'interrogatori anterior, un membre de l'SD va propinar els cops.

7 Friedrich Justus Perels, nat a Berlín el 13 de novembre de 1910, havia aprovat els exàmens estatals de dret el 1933 i, al cap de tres anys, se li va denegar un lloc a la magistratura per "motius racials". Va assumir l'assessorament legal dels membres de l'Església Confessional que havien entrat en conflicte amb el nazisme i, treballant estretament amb Dietrich Bonhoeffer i Martin Niemöller, va defensar cada cop més els jueus perseguits. El 1940, a través de Bonhoeffer, contactaria amb el cercle de resistència dins de l'Abwehr. Després de l'intent d'assassinat fallit del 20 de juliol de 1944, va ser arrestat per la Gestapo. Seria condemnat a mort pel Tribunal Popular el 2 de febrer de 1945 i afusellat la nit del 23 d'abril en companyia, com he avançat, de Schleicher, Klaus Bonhoeffer i altres, per un escamot especial de la RSHA prop de la presó berlinesa de Lehrter-Strasse.

»Un cop finalitzat l'interrogatori, Baumer va retornar de nou el testimoni a la presó. En el trajecte, li va fer saber que havia de comptar amb tota seguretat que se’l portaria davant el Tribunal del Poble. El va advertir que no esmentés els maltractaments ni variés ni afegís res a les declaracions fetes fins aleshores. En aquest context, va afegir després que ja no es vivia en un Estat de dret liberal i que, per tant, no es podia esperar cap mena de gràcia. Que el Reichsführer-SS, tanmateix, no faria ús en cap cas d'aquesta possibilitat si ell, el testimoni, actuava en contra de l'advertiment que li havia fet.

»El 20 d'abril de 1945, davant el Tribunal del Poble [quan els primers projectils d'artilleria russa impactaven al centre de la ciutat], Bauer va ser acusat entre altres coses, d’alta traïció i traïció a la pàtria, però l'endemà va ser posat en llibertat per la RSHA.»

CRÈDITS IMATGES:

Fig. 1.- Mur commemoratiu al Bendlerblock, avui Centre Memorial de la Resistència Alemanya. - Font: Maxim Chornyi, “Bendlerblock Berlin: July 20, 1944 and the German Resistance”, publicat el 18/6/2022, actualitzat el 9/8/2026, War-Documentary: https://war-documentary.info/bendlerblock-memorial-in-berlin-july-20-1944/ )

Fig. 2.- Stauffenberg (a l’esquerra, de perfil), al Cau del Llop cinc dies abans de l’atemptat. - Font: Bundesarchiv_Bild_146-1984-079-02.

Fig. 3.- 20/7/1944: Efectes de l’explosió a la sala de reunions. - Font: Bundesarchiv_Bild_ 146-1972-025-12.

Fig. 4.- El jutge Roland Freisler. - Font: Infobae. https://www.infobae.com/america/historia-america/2020/02/03/a-75-anos-del-bombardeo-que-mato-a-roland-fresiler-el-sangriento-juez-de-adolf-hitler/

Fig. 5.- Josef Baumer. - Font: Personenheft de Baumer, Josef. Landesarchive Berlin, B Rep. 057-01, Nr. 596 | Ref.ª: 1 AR (RSHA) 25/64.

Fig. 6.- D'esq. a dta.: Dietrich Bonhoeffer, Rüdiger Schleicher, Carl Goerdeler. - “Biografien”, Memorial de la Resistència Alemanya. Fotos: D.B. i R.S., privades; C.G., Süddeutsche Zeitung. https://www.gdw-berlin.de/vertiefung/biografien/personenverzeichnis/a

Fig. 7.- L’edifici de Kurfürstenstrasse 115-116. - Font: Landesarchiv Berlin, F Rep. 290 (05) Nr. 0074534. Foto: Johann Willa (1961).