Falta de xocolata

Cartell publicitari d’Alphonse Mucha. 1898

És prou sabut que la contrapartida dels beneficis cardiovasculars i antioxidants que ofereix la xocolata és una alta aportació calòrica, de greixos i sucres, però el que pretenc il·lustrar amb aquestes ratlles són els riscos incomparablement més grans per a l’organisme de la seva absència a casa, ja sia en pols o bé en rajola. Comencem!, que diria aquell.

Dramatis personae: Marit, muller i una filla adolescent.

La convivència entre els esposos distava de ser un model d’harmonia. La parella –gairebé des de les núpcies quinze anys enrere– no havia viscut sinó un temps de vaques magres a causa de la freqüent manca de feina del marit, un paleta que ratllava la cinquantena, alt i corpulent i afeccionat en excés a remullar la gargamella amb alcohol. Aquesta addicció, sumada a un caràcter diguem que vehement, alimentava freqüents disputes acalorades. De fet, feia pocs dies que havia estat detingut per clavar una pallissa descomunal a la seva dona, deu anys més jove, prima i menuda, a qui havia fet fora de casa. Tot i l'escàndol –aquesta violència, coincidien els veïns, no era normal (si bé no devia depassar els límits del que podien consentir)–, se’l va deixar sortir del calabós al cap d’un dia i mig.

Aquella matinada, cap a les cinc, la tensió va esclatar per un motiu aparentment banal. Un cop ell es va llevar, va exigir a la dona amb males maneres que li servís xocolata desfeta. Ella, si bé dreta, mig adormida encara, va replicar que no en tenien, ja que mai havia estat costum seu prendre’n, resposta que va encendre la ira de l’altre. Cec de ràbia, es va llançar sobre ella i li va descarregar diversos cops al cap fins a fer-la caure a terra sense sentit. Un cop a terra, amb totes dues mans li va prémer amb fúria el coll fent-li treure la llengua i causant-li una petita hemorràgia per la boca i, finalment, la mort per asfíxia. Llavors, per si no n’hi havia prou, l'agressor en va calcigar el cos exànime, provocant-li greus contusions a cara, pits i ventre.

La filla, acabada de llevar, va presenciar el final de l'escena terroritzada. En veure la seva mare estesa a terra, es va posar a cridar reclamant auxili. Algun dels veïns, alertats tots pel terrabastall, va avisar les autoritats. El primer a arribar va ser un guàrdia municipal, seguit per un regidor, als quals va obrir la porta l’agressor mateix, un home corpulent i d'elevada estatura, que rosegava alguna cosa amb una tranquil·litat afectada. En entrar a l'habitació, van trobar el panorama que és de suposar i mentre ell, agitat, no parava quiet, arribaria a explicar que la seva dona jeia a terra perquè estava dormint la mona. Lliurat sense oposar cap resistència, se’l va posar a disposició del jutjat municipal.

Durant la vista oral amb jurat popular en la secció segona del criminal de l’Audiència –que encara sense edifici propi, estava instal·lada en una part del palau de la Generalitat (llavors Diputació)–, la tensió va aflorar. Quan la filla de l’acusat, que era el primer testimoni, vestida de dol rigorós, va testificar amb precisió sobre les amenaces de mort constants que patien sa mare i ella mateixa, ell, aixecant-se del banc dels acusats, la va interrompre a crits de "Mentidera, mentidera!", fet que va obligar el president del tribunal a expulsar-lo de la sala.

El debat jurídic es centraria en la seva salut mental. Quatre metges forenses van dictaminar que patia demència i que aquesta havia passat per les fases següents: en la seva joventut era imbècil de primer grau, després la malaltia s’havia agreujat per l'abús de l'alcohol i antics traumes familiars relacionats amb una herència i, finalment, en el paroxisme de la malaltia en què es trobava en aquell moment i en el de la comissió del crim, empès per un “deliri impulsiu”, era dement.

La defensa, doncs, en va demanar l'absolució per alienació mental, basant-se en la incoherència de les seves idees, en la constant tremolor que l’afectava i aportant antecedents que es remuntaven a vint-i-nou anys enrere, quan se li va formar expedient d’exempció del servei militar, que no va caldre presentar per haver-se lliurat d’anar a files com a sobrant de contingent (en el sorteig dels mossos havia quedat fora de la quota de tall necessària per a aquell any).

Com era d'esperar, el fiscal va rebatre aquesta tesi. Va argumentar que no es podia dir que hagués perdut el domini de la raó, posant com a prova la seva reacció conscient contra la filla en sentir-se incriminat. Segons ell, la seva conducta havia estat fruit de la maldat i l'alcoholisme, no pas d'una bogeria real que el fes incapaç d’assumir els seus actes i l'eximís de responsabilitat. I va recomanar al jurat que emetés un veredicte de culpabilitat.

Després que el president fes un resum dels debats haguts, el jurat es va retirar a deliberar i, impermeable als dictàmens dels metges, va declarar provat en el veredicte que el processat era culpable del delicte de parricidi, comès voluntàriament i sense que la víctima l’hagués insultat o provocat abans de l'agressió; que no patia alienació mental, si bé li reconeixia una "irascibilitat de caràcter" derivada –màxima concessió a la ciència mèdica– d'una bogeria incompleta i, finalment, que no havia obrat mogut per estímuls poderosos que haguessin produït necessàriament obcecació i arravatament.

En virtut del veredicte, la petició del fiscal per al processat va ser de cadena perpètua, penes accessòries i costes, i el defensor en va demanar la pena de sis anys i un dia de presó correccional (anomenada a l’època “presó major”, que era la condemna amb una durada de sis anys i un dia a dotze anys). A mig camí de l’un i l’altre, el tribunal de dret condemnaria l’encausat a la pena de quinze anys de “reclusió menor” (que era la que anava de dotze a vint anys), penes accessòries, inhabilitació absoluta perpètua i indemnització de 2.000 pessetes a la filla.

♣  ♣  ♣

No voldria que creguéssiu que aquest ha estat un simple exercici literari. És un episodi real de la crònica negra de Sant Andreu de Palomar. I aquestes són les coordenades:

Data del crim: 14 de juliol de 1894.

Lloc: Pis primer del núm. 9 del carrer de Dalt, que limitava el nucli urbà de Sant Andreu per la banda que mira cap a l’actual parc de Can Dragó (aleshores, els grans tallers de la Companyia dels Camins de Ferro del Nord d’Espanya).

El parricida: Josep Vidal Giol, de 49 anys.

La víctima: Teresa Bastús, de 39 anys.

La filla: Júlia Vidal Bastús, de 14 anys.

Guàrdia municipal (testimoni): Joan Borràs.

Regidor (testimoni): Josep Comellas.

Jutge instructor: Eduard Maria Maluquer Anzizu.

President del tribunal: César Hermosa y Muñoz, marquès de Grimaldo.

Data de la sentència: 1 d’abril de 1895.

I una nota al peu:

Havent demanat el 22 de març de 1895 el president de l’Audiència que la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya informés, en vista del testimoniatge del professional que ja tractava Josep Vidal abans del crim, la classe concreta de bogeria o malaltia que patia, el president de la Comissió primera de Medicina forense de l’Acadèmia, el catedràtic d’anatomia Carlos Silóniz Ortiz, tornava el 2 d’abril el document en qüestió amb un ofici adreçat al president de l’Acadèmia, Emerencià Roig Bofill, en què justificava fer-ho sense l’informe encarregat “por haberse visto esa causa en la Audiencia el día de ayer ante el Jurado, y dictado sentencia el Tribunal de Derecho”, és a dir, perquè abans de posar-s’hi ja estava tot dat i beneït.

FONTS:

RAMC, tom 8, llig. 80, any 1895_39 i 1895_47, i premsa de l’època.