Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Júlia Mesa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Júlia Mesa. Mostrar tots els missatges

dilluns, 16 de juny del 2025

DÉUS D'ESTAR PER ROMA (23)

 

Principat. Dinastia dels Severs

Alexandre Sever



Aquell any CCXXII (per a nosaltres el capicua 222), dos dies després de la mort d’Elagàbal, va succeir-lo el cèsar Alexandre Sever, el seu cosí, que per intel·ligent i aplicat que fos en matemàtiques, en astrologia i en l’estudi dels clàssics grecs i llatins, amb tretze abrils no podia governar, de manera que sa mare, Júlia Mamea, es va encarregar de la regència, amb la maquiavèl·lica iaia Júlia Mesa com a coregent a l’ombra. Mamea va nomenar un comitè assessor de setze acreditats senadors per al jove emperador, mesura que s’interpreta com un intent de refer ponts amb el Senat. Va contractar també com a conseller privat un jurista que havia tornat de l’exili que li imposés Elagàbal, el fenici Gneu Domici Ulpià, autor d’una de les definicions de justícia més populars al llarg dels segles: la voluntat de donar a cadascú el que li pertoca.

Ulpià, que va ajudar a introduir diverses reformes tant jurídiques com financeres i militars, seria nomenat després prefecte del pretori, com a col·lega dels prefectes recentment nomenats també per Mamea, Flavià i Crest, de qui en la pràctica se’n comportaria com a cap, per la qual cosa, sempre desagradable de suportar, aquest parell començarien a conspirar en contra seu mentre els pretorians de peu portaven molt malament això d’estar-se sota el comandament de tots tres, cap dels quals era “dels seus”, a més de veure com el poder polític i militar estava en mans del Senat i, per afegitó, en pro de l’austeritat en la despesa pública, es retallaven salaris i es llicenciaven oficials i tropa.

Si un cop descoberts, Flavià i Crest van ser executats, el programa d’Ulpià, que consistia a reduir els privilegis de la guàrdia, concedits per Elagàbal, i augmentar-ne la disciplina i el control, no el va fer gaire popular entre ells i va patir un primer intent d’assassinat. Corria ja el 228 quan Ulpià, incapaç de contenir els abusos i les morts que cometia la soldadesca insubordinada, va demanar suport al poble romà, el qual es va revoltar i, davant l’agressiu tumult, els pretorians van reaccionar amb una repressió ferotge («A por ellos!), matant molts ciutadans i incendiant-ne les cases, un merder que va durar tres dies. Ulpià mateix hauria de cercar protecció en el palau imperial, dins el qual es va tancar. Però els soldats acabarien per aterrar-ne la porta i, en presència d’Alexandre, li van fer la pell.

Encara que les circumstàncies són confuses, sembla que els pretorians amb la seva pressió aconseguirien ben aviat el perdó imperial dels implicats i a més que se’n recompensés vulgues no vulgues el cap i promotor del motí, l’influent llibert Marc Aureli Epagat, el mateix a qui Macrí al seu dia havia confiat el petit Diadumenià perquè el portés a la cort del rei de Pàrtia. El premi especial que va rebre Epagat, tot cofoi, no consistiria en una nina o una pilota de platja sinó en la prefectura d’Egipte, esclar que poc després d’arribar-hi seria enviat en una missió a Creta i, allí, a prou distància de la metròpoli, apagat del tot.

Però tornem uns anys enrere. Finada i deïficada el 224 la matriarca Júlia Mesa, havia quedat com a dona forta de l’Imperi Júlia Mamea (tan forta que al jove emperador li penjaven la llufa anomenant-lo «el fill de Mamea»). I quan ella va creure convenient unir Alexandre a una respectable família patrícia, dit i fet: el 28 d’agost de l’any següent ell contreia matrimoni amb Sal·lústia Bàrbia Orbiana, que tindria uns 16 abrils i que no li donaria fills. El 227, el seu sogre Seu Sal·lusti, a qui havia nomenat cèsar i que comptava amb molts de suports en l’exèrcit, va ser ajusticiat acusat de traïció i Orbiana, segurament per exigència de Mamea, que tot i haver-la elegit com a esposa per al fill, volia continuar sent la primera dama i hi veia ara una rival en el poder atesa la influència que exercia sobre el seu nen, va ser desterrada al territori africà de Líbia. Ell, submís, s’hauria de conformar en endavant amb concubines que no passessin mai al davant de sa mare.

De cop i volta una amenaça a l’est va posar en alerta la cúpula militar romana. Un dels sàtrapes de l’imperi part s’havia proclamat independent amb el nom d’Ardaixir I i, després d’una guerra victoriosa, el 226 havia acabat amb Artaban V i havia estat coronat solemnement a Ctesifont. La nova dinastia sassànida restaurava les antigues tradicions: d’entrada, deixava d’haver-hi parts, convertits per obra i gràcia d’Ardaixir en perses; ell i els seus successors es van tornar a titular “rei de reis”; assegurarien descendir de Cir II el Gran i revifarien la religió de Zoroastre, aquella segons la qual el déu suprem, creador i increat, hauria engendrat dos fills: l’esperit del bé (amb el qual son pare interactua amb el món) i l’esperit del mal, el caos, la brutícia, les tenebres..., que lluiten tothora pel domini del món amb l’ajut dels genis seguidors respectius. La batalla campal entre uns i altres és constant i durarà fins a la fi dels temps, però conclourà, per sort, amb el triomf dels Bons: aleshores, amb els morts ressuscitats i dotat cadascú d’un nou cos espiritualitzat, tan lleuger que no projectarà cap ombra, regnaran esplendoroses la llum i la veritat.

A més de recuperar tradicions, Ardaixir pretenia restablir les fronteres de l’antic imperi aquemènida i, després d’annexar-se diversos principats i petits regnes vassalls dels parts sobretot a l’est i al sud, va voler avançar fins a les ribes de la Mediterrània, de manera que el 230 va fer el primer pas: passar l’Eufrates amb 130.000 soldats, 1.800 carros de guerra i 700 elefants per atacar la província de Mesopotàmia. De passada, va enviar ambaixadors a Alexandre ordenant-li que desocupés la Síria i l’Àsia Menor i restituís als perses tots els països que eren a l’orient de la mar Egea.

Sense haver patit durant el seu regnat cap guerra i amb poca, o gens, instrucció militar, l’emperador hi va anar de voluntari: reuniria tropes, incorporant-hi veterans de les legions del Danubi, i establiria el seu quarter general a Antioquia des d’on sembla que va fer un intent infructuós l’hivern del 231 al 232 d’arreglar el conflicte per mitjans diplomàtics. Un cop en territori mesopotàmic, amb el comandament militar en mans dels generals, les primeres victòries romanes van ser seguides per derrotes i en les unes i les altres tots dos bàndols van patir pèrdues enormes. Tot i això, com que Ardaixir va acabar per retirar-se de la Mesopotàmia recentment conquerida, Alexandre, sentint-se vencedor, pretendria envair Pàrtia/Pèrsia per tres punts alhora. Però aleshores va esclatar un motí (els legionaris es van negar a endinsar-se a l’Àsia) i va haver de deixar-ho córrer. 

Mentre ell tornava a Roma, sense haver signat cap tractat ni res que se li assemblés, la frontera comuna no es va alterar (i així seguiria encara uns anyets). Un cop allí, el 25 de setembre de 233, va celebrar un triomf força discutible i va rebre els títols de Pòntic i Pèrsic.

En aquesta època (la data exacta es desconeix) finava el mai prou plorat Cassi Dió al seu retir de Nicea, d’on era fill, al nord de l’Àsia Menor i a la vora oriental del llac Ascània (avui Iznik). El meu condol més sentit a eventuals descendents atribolats i als afligits historiadors.

En un altre ordre de coses, Júlia Mamea, que es diu que tenia simpatia pel cristianisme, cap al 230 s’hauria entrevistat amb l’erudit teòleg cristià Orígenes, castrato e felice: emasculat, en efecte, fos per pròpia mà, com l’acusava Demetri, bisbe d’Alexandria, o per la mà pagada per ell mateix d’un metge, com sosté el bisbe i historiador de l’Església Eusebi de Cesarea. Així doncs, si és cert com assegura la Historiae Augustae, que a més d'imatges d’Abraham, Alexandre el Gran, Orfeu i els seus avantpassats, Alexandre tenia en el seu altar domèstic les de Crist i Apol·loni de Tiana i fins i tot va pretendre situar Crist entre els altres déus de Roma –projecte avortat per l’oposició d’alguns sacerdots santament emprenyats–, és raonable sospitar una influència sobre ell de sa mare també en aquest terreny de les creences.

I es veu que amb això no en tenia prou. Segons el seu biògraf Eli Lampridi,

era molt entès en assumptes d’astrologia, i per ordre seva els astròlegs es van establir públicament a Roma, exercint la professió per vaticinar les coses que per mitjà d’ella s’arriben a conèixer. Va conèixer a fons l’art d’augurar. En particular va ser un gran coneixedor de l’art d’interpretar els signes de les aus, cosa en la qual va superar els àugurs vascons i els de Pannònia.

Explica també una anècdota ben edificant segons la qual hi havia a la cort imperial un funcionari, agosarat i truà, que va fer córrer la brama que tenia una amistat molt íntima amb l'emperador i que exercia sobre ell una gran influència. Tots aquells que rebien de Sever algun favor, havien de pagar-li a ell grans sumes en pagament del benefici rebut gràcies a la seva suposada intervenció. L'emperador, en assabentar-se’n, va decidir donar un càstig exemplar al funcionari: el de morir en públic, lligat a una estaca, ofegat pel fum d’una foguera encesa amb troncs humits que va acabar per consumir-lo. Durant l’execució de la sentència, un nunci repetia als espectadors: «Que mori amb fum qui va vendre fum».

En el terreny militar, sota el govern d’Alexandre, cal posar en relleu la importància que adquireix la cavalleria, quan es creen cossos de catafractes. D’ells escriu Ammià Marcel·lí: «Anaven tots els esquadrons coberts de ferro, protegits tots els seus membres per làmines de metall de manera que en coincidien les juntures amb els plecs dels membres del cos.» Descripció aquesta que inclou també els altres integrants d’aquestes unitats, els cavalls, tan cuirassats com els genets però sense estreps, que encara trigarien a arribar a Europa un bon parell de segles.

Pel que fa a obres civils, va destacar la construcció i rehabilitació de calçades i l’edificació de ponts i aqüeductes. El millor conservat és l’Aqua Alexandrina, l’onzè i últim de la xarxa de subministrament d’aigua a Roma, que amida 22 km i que discorria, en gran part soterrat, des del pantà Borghese fins al Camp de Mart, una esplanada fora del pomerium, destinada en l’antiguitat a l’entrenament de l’exèrcit, però plena aleshores de construccions monumentals: temples, teatres, termes com les de Neró, al nord-est del Panteó, que va fer engrandir i reedificar i van passar a anomenar-se Alexandrines, etc. Important va ser també l’aixecament d’un nou pòrtic a les colossals termes de Caracal·la.

I quant a les mesures generals de govern, es pot afirmar que procuraria mantenir l’ordre i la llei, portant a terme depuracions en tots els llocs de l’administració per reduir despeses; canviant sovint els recaptadors perquè en cap cas ocupessin el càrrec més d’un any; dictant disposicions en contra del luxe, l’ostentació i la immoralitat; prohibint a dones de mala reputació acudir a les recepcions de sa mare (i d’Orbiana abans del seu desterrament); alleugerint les càrregues fiscals i reorganitzant la institució caritativa dels Alimenta que, tot i estar sota la inspecció dels governadors provincials des del regnat de Septimi Sever, les inflacions i la mala administració havien gairebé arruïnat.

El 234, va esclatar la segona guerra del seu regnat com a conseqüència de la penetració de les tribus germàniques a través de la frontera septentrional de l’Imperi cap al sud. I és que si de tard en tard s’havia vist com unien els seus esforços contra Roma, ara, aprofitant la situació de vulnerabilitat de les tropes acantonades a primera línia, que havien quedat en quadre a causa de la retirada d’efectius amb destinació al front mesopotàmic, s’associarien en aliances dirigides per caps poderosos que concentrarien els seus atacs sobre punts concrets, on sabien que els romans només disposaven d’una reduïda capacitat de defensa i que l’arribada de reforços es faria esperar. De manera que els ocupants es van veure obligats a retirar-se a la riba esquerra del Rin, mentre algunes tribus aconseguien penetrar profundament a les Gàl·lies i unes altres als països danubians.

Alexandre, aleshores, acompanyat per Mamea, o viceversa, va anar a un campament pròxim a Magúncia (avui Mainz, a la riba esquerra del Rin), capital de la província romana de la Germània Superior. Allí, els generals preparaven una ambiciosa campanya per tal de sotmetre els rebels, però l’emperador, en comptes d’enfilar-se al carro de la guerra, es va estimar més prometre’ls diners i terres i negociar la pau amb ells. Un greuge comparatiu i un afront francament intolerable per als legionaris, que al llarg dels seus anys de govern no havien vist ni per remei cap gratificació de les que acostumaven a fer de tant en tant els emperadors, i que tenien ben presents encara les recompenses tirant a extravagants que els solia atorgar Elagàbal.

I és que certament Alexandre era amb els seus del puny estret. A diferència dels qui l’havien precedit en el tron, ni tan sols amb actors ni aurigues se li acudia de fer el gest. Deia que se’ls havia d’alimentar de la mateixa manera que als esclaus, «fossin munters, mossos de quadra o instruments de plaer». Això no era sinó una raó de pes afegida perquè els soldats ofesos comentessin entre ells que l’avar és com el porc: no aprofita sinó mort, o dita llatina equivalent.

El 15 de març del 235, es va produir un motí, i dins la tenda imperial, l’últim emperador de la dinastia dels Severs va fer la fi del Cagaelàstics juntament amb Júlia Mamea, l’última de les sirianes. I no hi va haver comiat formal: no els hi van tancar amb cura els ulls ni van cridar els seus noms uns quants cops, no els van rentar ni ungir, no van fer sonar les campanetes (tintinnabula) ni els hi van posar una moneda a la boca per pagar els serveis del barquer de l’inframón. És el que tenen els assassinats.

Set dies després, els soldats, amb tot el poder a la punta de les seves gladii, van proclamar com a nou emperador Juli Ver Maximí, conegut com a Maximí el Traci, un dels generals més populars destacats a Germània, una mena de Samsó tant per l’estatura com per la corpulència. Que fos pràcticament analfabet no tenia ja cap mena d’ importància.

 

dilluns, 26 de maig del 2025

DÉUS D'ESTAR PER ROMA (22)

Principat. Dinastia dels Severs

Elagàbal
 

Un regnat breu, el d’Elagàbal, però intens. L’eunuc Gannis, que li havia regalat la victòria sobre Macrí, no seria a temps de veure’l ocupar el tron a Roma perquè en la seva proximitat a l’adolescent en qualitat de tutor, Júlia Mesa i sa filla Júlia Soèmies hi devien veure una amenaça al poder de què volien gaudir sense competidors. Per tant, és molt probable que l’ordre de matar-lo partís d’elles tot i que, segons Cassi Dió, va ser el Nen in person, enfurismat amb Gannis perquè li aconsellava prudència i temprança, qui va manar fer-li la pell.

Des d’Antioquia, on es trobava amb un seguici imponent que incloïa la mare i l’àvia, Elagàbal va enviar els primers missatges al Senat i a l’exèrcit (obra segurament de la iaia), en què assumia els títols imperials i, a continuació, es va posar en marxa cap a Roma. L’hivern del 218-219 va passar-lo a Nicomèdia, capital de la província de Bitínia (actual Turquia), on segles enrere s’havia suïcidat Anníbal, a l’espera del bon temps. Mentrestant, Júlia Mesa va enviar al Senat un retrat d’Elagàbal, vestit amb la túnica brilli-brilli de summe sacerdot, perquè es pengés a la sala de sessions ni més ni menys que sobre l’altar de la Victòria, que tenia l’estàtua alada d’or massís de la deessa. Això tocaria el voraviu als senadors cosa de no dir ja que a l’inici de cada sessió cremaven encens a l’altar i, en fer-ho, ara s’havien d’inclinar també davant la imatge d’aquell mocós com si fos un déu vivent.

Elagàbal, sense despentinar-se, arribaria a Roma el setembre del 219, després d’entretenir-se, encara de camí, fent que se sufoquessin unes revoltes menors, com la de la III Legió Gallica, la mateixa que l’havia proclamat emperador, al comandant de la qual, el senador Ver, que pretenia usurpar el poder suprem, faria executar i dissoldre a continuació la unitat, incorporant-ne els soldats a altres legions.

Ja a la capital, mostraria un absolut menyspreu per les tradicions polítiques autòctones i els cultes cívics que asseguraven la cohesió de la comunitat, promocionant el culte d’El-Gabal fins a fer-ne, romanitzat com a Deus Sol Invictus (‘Déu Sol Invencible’), la principal deïtat del panteó, amb prioritat per tant sobre Júpiter Òptim Màxim. Va maldar perquè els romans adoptessin una religió que en general consideraven bàrbara, grollera i impúdica, i faria construir un temple luxós conegut com a Elagabalium, al Palatí, al costat del palau imperial, on no sols es custodiaria el sant betil i la resta d’andròmines sagrades portades d’Èmesa, sinó les relíquies més venerades de la religió autòctona portades de les seus respectives: una altra pedra (un fragment de meteorit negre) que representava o s’identificava amb la deessa Cíbele, la Magna Mater; els escuts de Mart, el foc de Vesta...

D’altra banda, Elagàbal va instituir un gran festival en honor del Sol Invicte a celebrar cada solstici d’estiu (20 o 21 de juny), en què es distribuïa de franc menjar a les masses i en què, explica Herodià, desfilava pels carrers un carruatge tirat per sis cavalls [que] portava la divinitat, els cavalls enormes i d’un blanc pur, amb arreus d’or i rics ornaments. Ningú en sostenia les regnes i ningú portava el carro; el vehicle era escortat com si el déu mateix en fos l’auriga. Elagàbal corria cap enrere davant del carro, mirant-se el déu, i sostenint les regnes dels cavalls. Feia tot el viatge d’aquesta manera, a l’inrevés, mirant el rostre del seu déu.

I sobretot va continuar complint les obligacions que exigia el càrrec de summe sacerdot de la deïtat, entre elles la de circumcidar-se (i, per arrodonir-ho, fer circumcidar alguns dels qui l’envoltaven) i la d’abstenir-se de carn de porc. També sacrificar animals com vaques i ovelles i, segons alguns relats, fins i tot nens guapots i de bona família, per examinar-ne les vísceres, “llegir-hi” la voluntat del déu i fer els auguris. La sang del sacrifici es barrejava amb vi –vi bo, naturalment, no aigua de pixarelles– i es donava com a ofrena. Tot això, malgrat el sincretisme religiós imperant a l’època, era una suma de transgressions i greuges que trepitjava l’ull de poll un dia sí l’altre també als sectors més influents i conservadors de la societat.

D’acord amb alguns escrits, hi havia aspectes del culte a aquest déu nouvingut que resulten pel cap baix curiosos. En aquell temps, devien provocar un xoc més insuportable que per a l’actual públic estatunidenc la visió d’un pit femení a la televisió. Imagineu-vos per un moment l’emperadoret que, davant una selecta concurrència d’honorables senadors i alts funcionaris obligats a presenciar la “cerimònia”, se situava a la part principal i més visible del temple, acompanyat pel fru-fru de la seda xinesa de les vestidures que duia i, després d’una dansa exòtica estimulada amb música i amb càntics, en el que devia ser el clímax final, s’introduïa l’extrem afuat de la pedra pel recte.

D’altra banda, no cal dir que Elagàbal a més d’aparèixer «en públic –segons Herodià– amb els ulls pintats o amb carmí a les galtes, enlletgint-se el rostre, bonic de natural, amb maquillatges lamentables», tenia uns gustos delicats i un pèl excèntrics. Nedava en piscines perfumades amb safrà i reposava les natges exclusivament sobre coixins farcits de pells de conill i plomes de perdiu. Una vegada, durant un sopar, va estar a punt d’asfixiar els seus convidats, ajaguts com estaven als triclinis, sota una incessant pluja de pètals de roses i violes d’olor i, una altra, va arribar a organitzar una naumàquia –una batalla naval– al Circ Màxim de Roma sobre vi negre en comptes d’aigua perquè Homer havia descrit a l’Odissea un «mar fosc com el vi».

La seva primera esposa va ser Júlia Cornèlia Paula, siriana com ell de naixement, amb qui va arribar el 219 al matrimoni (concertat, naturalment, per la seva àvia) amb la intenció, segons va dir, de poder ser pare ben aviat. El celebraria amb un multitudinari banquet amb espectacles de combats de gladiadors i caça d’animals salvatges, entre ells, cinquanta-un tigres, fins que no gaire després va repudiar-la.

Aleshores es va unir a una verge vestal, la sacerdotessa Júlia Aquilina Severa: un sacrilegi perquè del capteniment pur de les vestals durant trenta anys depenia que no es desvetllés la ira dels déus que posaria en perill la seguretat de la ciutat i la vida dels seus habitants. Per això, la que trencava el vot de castedat havia de ser enterrada viva. I per molt que en una carta al Senat excusés la impietat comesa, segons Herodià, amb l’argument «que havia estat víctima d’una passió humana; que havia estat vençut per l’amor d’una donzella i que el matrimoni d’un sacerdot i una sacerdotessa era just i sant», no hi havia un afront més gran en l’àmbit del formalisme religiós romà, més i tot que deixar que s’apagués el foc sagrat del temple. La integritat del himen de cadascuna de les verges era una qüestió d’estat.

No havien passat sis mesos que també se’n va divorciar per casar amb la bella Ànnia Faustina, besnéta de Marc Aureli i vídua recent del cònsol Pomponi Bas, a la qual va prohibir que guardés dol pel seu espòs, que Elagàbal havia fet afegir, juntament amb un cònsol anomenat Sili Messal·la, a la llarga llista d’executats com a seguidors de Macrí o per no haver-se declarat de seguida partidaris d’ell; en el cas de Bas (perdó per la cacofonia), perquè li censurava la conducta. Molt poc temps després, en veure que la seva tercera esposa no li donava l’hereu que en devia esperar, també se’n divorciava per tornar finalment amb Severa, la vestal. Això sí, totes tres dones van obtenir el títol d’Augusta.

Possiblement aquests matrimonis s’hagin d’entendre més com a gestos destinats a congraciar-se amb el poble i el Senat que per plaer, ja que el Nen, per bé que tenia amants d’ambdós sexes, s’estimava més, embellit amb cosmètics, pintats els ulls i amb perruca, continguda de vegades en un ret de fil d’or, intimar amb homes i que el tractessin d’emperadriu en lloc d’emperador. Es diu, per si no n’hi havia prou, que va prometre una fortuna al metge que li practiqués una vaginoplàstia, un procediment quirúrgic de reassignació de sexe que es faria esperar encara un munt de segles.

Anem, doncs, amb els “marits”, començant pel més estable, Hieròcles, un esclau auriga ros i d’origen cari (sud-oest de l’Àsia Menor), a qui al primer cop d’ull va designar camarlenc i de qui li agradava que el consideressin amant, esposa i reina. I encara afegeix Cassi Dió que, atès que l’emperador desitjava tenir una reputació d’adúltera,

imitava les dones més lascives i sovint es permetia ser enxampat en l’acte mateix, cosa a conseqüència de la qual solia ser renyat violentament pel seu marit [Hieròcles] i colpejat fins a posar-li els ulls morats. La passió pel seu espòs no era una inclinació lleugera, sinó una passió ardent i pertinaç, fins al punt de no sentir-se vexat per aquest tracte violent, sinó que, per contra, l’estimava encara més i desitjava en veritat nomenar-lo César i va amenaçar la seva àvia quan se li va oposar en aquest assumpte, incorrent amb aquesta extravagància en l’odi dels soldats.

Una relació més efímera va ser la mantinguda amb Aureli Zòtic, dit el Cuiner per la professió del pare, un atleta grec d’Esmirna, famós a tot l’Imperi i part de l’estranger per la grandària de la seva virilitat, a qui va fer portar a Roma amb una nombrosa escorta i entrar a palau guarnit amb garlandes i a la llum de moltes torxes. Quan l’atleta el va complimentar com era norma («Et saludo, emperador i senyor!»), «ell va inclinar el coll per adoptar una posa femenina encantadora i, girant els ulls cap a ell amb una mirada ardent, va contestar sense dubtar: “No em diguis senyor, que sóc una senyora”». L’emperador s’hi va casar de seguida en una cerimònia pública, però Zòtic va durar poc entre els seus favorits ja que, després d’una nit de fluixera, en què no va aconseguir funcionar adequadament, aquell li retiraria els honors concedits i el bandejaria de Roma, i més endavant d’Itàlia, amb la complaença del seu rival Hieròcles.

Per si tot això no fos prou, se li atribueix a l’emperador fer de fembra pecadora i no sols per religió quan, com a summe sacerdot, exercia la prostitució sagrada, sinó quan anava de nit a les tavernes, portant una perruca i abillat com la Carmen de Mairena.

Freqüentava els bordells més famosos –explica Cassi Dió–, n’expulsava les prostitutes i exercia ell mateix com a tal. [...] Prenia els diners dels seus clients i presumia dels seus guanys; podia també disputar amb els seus associats en aquesta vergonyosa ocupació, afirmant que tenia més amants que ells i que n’obtenia més diners. [...] Finalment, va reservar una habitació al palau i allí cometia les seves indecències, romanent sempre nu al llindar, com fan les putes, i movent les cortines que penjaven d’anells d’or, mentre amb una veu suau i mel·líflua s’oferia als qui passaven pel corredor.

Ara: més encara que hagués deixat des del minut zero els assumptes d’estat en mans de les Júlies, fins al punt de permetre-les assistir a les sessions del Senat, debatre-hi el que fos i firmar-hi documents –un fet inaudit i, a ulls dels romans mascles, immoral–; ni que vengués durant el seu mandat títols, comandàncies militars i tota mena de càrrecs al millor postor; el que possiblement va encendre més la sang al personal va ser l’arbitrarietat imperial a l’hora d’elegir col·laboradors. Va nomenar, per exemple, prefecte del pretori un ballarí, prefecte de l’annona un barber i prefecte de les guàrdies un auriga. I un mulater, un cuiner, un corredor i un manyà per recaptar els impostos sobre successions.

Júlia Mesa, que als seus seixanta i pocs no havia deixat de ser una dona d’empenta, conscient de com era d’impopular Elagàbal al si de l’exèrcit i al Senat per les seves extravagàncies i també de la ferma unió a l’Imperi entre política i religió, va veure perillar el manteniment de la pax deorum i abans que res el futur imperial de la dinastia, cosa que li va recordar que encara tenia un nen a la recambra, el seu altre nét, Bassià (Alexandre Sever), al qui previsorament va fer adoptar amb tots els ets i uts davant el Senat per Elagàbal i nomenar Cèsar el juny del 221 i a qui igualment va legitimar atribuint-ne la paternitat a l’emperador Caracal·la que, en aquest cas, hauria mantingut relacions adúlteres amb l’altra filla, Júlia Mamea.

Aviat, davant el favor que es va adonar que guanyava son cosí per part de soldats i senadors, el Nen intentaria retirar-li el títol que li donava dret a succeir-lo i a l’últim en va ordenar l’execució. Però els soldats van organitzar una rígida protecció d’Alexandre i van aconseguir arrencar-li a l’altre la promesa que li respectaria la vida. Més endavant, Elagàbal tornaria a tramar una conxorxa contra ell, i quan es va filtrar la notícia i els pretorians es van revoltar, el va convèncer d’anar junts al campament per mirar d’apaivagar els ànims. Però un cop allí s’adonaria que els ànims, amb les mares dels dos joves enfrontades i tirant benzina al foc, estaven més exaltats que mai, i va tractar de fugir. Van descobrir-lo quan, juntament amb sa mare, s’amagava a les latrines i abraçats tots dos els van apunyalar davant l’àvia Júlia que, dempeus, contemplaria amb calma el doble assassinat. Era l’11 de març del 222.

No cal dir que es va tallar el cap a les víctimes i, en un esclat de més violència de la normal, els seus cossos, nus, van ser de primer arrossegats pels carrers de Roma i, després, llançats al Tíber. I que els van seguir de seguida a l’altre barri, fets xixines pels soldats i la plebs, Hièrocles, els prefectes del pretori i el de la ciutat, i altres. Hi ha qui ha suggerit que entre aquests altres caldria comptar també Calixt I, teòricament el setzè bisbe de Roma, de qui les actes del martiri són falses, però sí que està acreditada la seva mort a garrotades en un avalot al barri del Trastevere, tot i que no és segur que s’esdevingués aquest mateix any 222 o el següent.

Un aclariment: que Calixt I fos bisbe de Roma no el fa pas papa. De papes, no se’n pot parlar amb propietat sinó del segle IV en endavant. L’Església d’Occident es governava encara, conforme al model de les sinagogues i com havia estat norma abans a tot arreu, per un grup d’ancians («Als ancians que presideixen la vostra comunitat i que són entre vosaltres», llegim a la Primera carta de Pere, segurament escrita per algú del seu cercle cap als anys 75-80). Després, a imitació del que s’havia esdevingut a Orient, es van nomenar els primers bisbes i aquests van anar afermant la seva autoritat sobre els ancians. De fet, perquè el bisbe romà comencés a tenir imperium sobre les diòcesis de parla llatina, caldria esperar al trasllat de la capital de l’Imperi a Constantinoble l’any 330, que deixaria Roma com a únic patriarcat a Occident, esdevenint el bisbe d’aquesta ciutat una rèplica de l’emperador.

Fos com fos, el Senat va condemnar Elagàbal a la damnatio memoriae i va prohibir, on s’és vist!, que cap dona tornés a ser present a les seves reunions; es va desterrar de Roma el culte al Sol Invicte i el pobre El-Gabal o símbol d’El-Gabal, és a dir, el pedrot, va ser deportat a la seva Èmesa d’origen.


 

dimarts, 22 d’abril del 2025

DÉUS D'ESTAR PER ROMA (21)

Principat. Dinastia dels Severs

L'usurpador Macrí (i son fill Diadumenianet)

 


Marc Ofeli Macrí, moro de Cesarea (actual Cherchell, a la costa d’Algèria), nat vers l’any 164, a qui tothom descriu com un bon gestor i un militar més que mediocre, havia estat un ciutadà més, vénen a dir les fonts, amb una orella perforada per lluir-hi una arracada i sense fortuna, sense títols, sense categoria, sense amistats, sense una carrera política ni militar que l’avalés. Potser no n’hi ha per tant: és cert que era el primer emperador que no procedia de la classe senatorial, però també ho és que havia estudiat lleis i format part de l’alta burocràcia estatal de Septimi Sever.

En qualsevol cas, és segur que el fet públic i notori que, un cop desaparegut Caracal·la, Macrí –com gairebé tothom– donés per acabada la dinastia dels Severs i pretengués fundar-ne una de nova, Júlia Domna no devia perdonar-ho, com tampoc ser contrariada en la pretensió, tot i assassinat son fill, de continuar sent escoltada en les decisions imperials. Tramaria ben aviat, doncs, una conxorxa de què havia de ser víctima el nou amo del món, però va ser descoberta, eliminats els còmplices i obligada a abandonar Antioquia de Síria, base d’operacions de l’exèrcit a la zona. Ara bé, en comptes de deixar la ciutat, Júlia es va recloure en el palau que hi tenia i, lluny del luxe i el protagonisme a què havia estat acostumada, i patint de càncer de mama, es va deixar morir d’inanició per amor... al poder.

Tornant a Macrí, cal dir que no se’n sap gaire res d’ell, ni tan sols si la seva esposa es deia Nònia Celsa, com s’afirma a la Historiae Augustae, fins que, regnant Septimi Sever, el totpoderós Plaucià, a qui tan mal final esperava (fet executar per Caracal·la), el nomenaria majordom. Més endavant, sembla que el 212, va esdevenir prefecte del pretori, responsabilitat que compartia amb Marc Oclatini Advent, que acabaria dirigint els serveis d’intel·ligència dels Castra Peregrina, un centre a Roma que, amb exploradors i militars encarregats d’altres funcions, hostatjava els espies que s’enviaven a territori enemic. Cinc anys després va passar el que va passar, fet arran del qual faria incinerar, vessant llàgrimes de cocodril, el cadàver de l’emperador fratricida i facturar-ne les cendres perquè s’enviessin a la capital i s’enterressin al mausoleu d’Adrià.

D’altra banda, un cop proclamat per l’exèrcit, no es va desplaçar a Roma (de fet, no tornaria a posar-hi els peus), sinó que va escriure al Senat demanant-li que ratifiqués la seva nova situació i els senadors de seguida el van admetre entre ells, van confirmar-li tots els honors imperials i concedir-li el títol de Pater Patriae, eufòrics com estaven els seus integrants no pas per nomenar-lo sinó per haver-se desempallegat del monstre.

D’entrada, Macrí va realitzar una purga, fent executar aquells de qui sospitava que podien amenaçar el seu nou estatus, purga que li alienaria les simpaties de molts dels membres de l’exèrcit i li reportaria l’odi dels qui havien estat lleials a Caracal·la; reemplaçant molts dels governadors provincials per individus de cognoms tan poc il·lustres com el seu –cosa que no va llimar precisament el menyspreu que sentien per ell els senadors– i fent nomenaments que no tenien cap ni peus a ulls de gent tan assenyada com Cassi Dió: cas, per exemple, del Marc Oclatini Advent a qui m'he referit més amunt.

Aquest home havia servit al principi en les forces mercenàries, entre els espies i els exploradors, i després d’abandonar aquell destí s’havia convertit en correu i va ser-ne nomenat cap, havent aconseguit després una procuradoria; i ara l’emperador el va nomenar senador, col·lega de consolat i prefecte de la Ciutat [de Roma], encara que ja no s’hi podia veure per culpa de l’edat, ni llegir per falta d’educació, ni tractar res per falta d’experiència. La raó per a l’ascens d’Advent va ser allò que havia gosat dir als soldats després de la mort de Caracal·la: “L’Imperi em pertany, ja que sóc més gran que Macrí; però, com que sóc summament vell, l’hi cedeixo.” No obstant això, va semblar que feia broma quan va dir-ho, i que Macrí també havia d’estar fent broma en concedir la més alta dignitat del Senat a un home així, que ni tan sols podia mantenir una conversa respectable amb ningú al Senat quan va ser cònsol, i que el dia de les eleccions, per tant, va fingir estar malalt.

Com a colofó, s’hi pot afegir que quan a finals d’estiu Roma va patir incendis, el primer el del Colosseu (és a dir, l’Amfiteatre Flavi), que les flames arrasarien, i pluges torrencials que van causar el violent desbordament del Tíber, que arribaria a arrossegar persones, aquesta llumenera d’Advent, que ja havia pres possessió del càrrec de prefecte urbà, no es va guanyar la simpatia precisament dels ciutadans en mostrar-se incapaç de reparar els danys materials causats, i se’l va haver de reemplaçar.

En qualsevol cas, eren molts els fronts que el flamant emperador tenia oberts i no tots militars. Entre els darrers, cal esmentar les incursions dels armenis, revoltats i cada cop més envalentits, i sobretot la imperiosa necessitat de posar punt i final a la costosa campanya contra els parts atesa la situació de mira’m i no em toquis en què el seu predecessor havia deixat les arques de l’estat.

Caracal·la havia fet presoners, segurament com a ostatges, el príncep Tiridates, fill de Cosroes I d’Armènia, rei client de Roma, la seva mare i altres familiars, fet que havia provocat al país un merder important, però mort Cosroes aquell mateix 217, Macrí va decidir tornar-los tots a casa juntament amb unes saques d’or i una paga vitalícia al nou monarca, Tiridates II, amb la condició que no deixessin de respectar les fronteres de l’Imperi i hi hagués bon rotllo.

A l’estiu, un gran exèrcit part comandat per Artaban IV, oncle patern de Tiridates II, va buscar l’enfrontament amb els romans per venjar-se de l’anterior incursió traïdorenca de Caracal·la, que havia violat el tractat vigent entre els dos pobles. Infructuoses les negociacions encaminades a evitar el conflicte pel control de gran part de Mesopotàmia, ocupada aleshores pels parts, que oferien unes condicions inacceptables per a l’emperador, la gran topada es va produir a Nisibis, al sud-est de l’actual Turquia.

La matinada del primer dia, els romans, desplegats en la formació habitual, amb la seva infanteria al centre i la cavalleria i tropes lleugeres a les ales, va rebre de primer una pluja intensíssima de fletxes i a continuació un atac dels catafractes a cavall, fortament armats i protegits, i dels llancers a dromedari, l’acostament dels quals van dificultar escampant al seu davant gran nombre d’obriülls (murices ferrei), una petita arma formada per unes quantes pues de ferro, esmolades i disposades de manera que, en caure a terra, una pua sempre apuntava cap amunt. Per als atacants, que van prodigar les escomeses, ni aquella jornada ni la següent va reportar els resultats que n’esperaven, però es considera que al tercer dia van obtenir la victòria, tot i que a un preu molt alt. Les baixes de tots dos bàndols eren impressionants: la plana estava entapissada de morts i els dromedaris, en especial, havien caigut a carretades.

En aquest punt, Macrí va enviar una ambaixada a Artaban proposant-li la fi de les hostilitats mitjançant la bonica suma de 200 milions de sestercis i l’altre va acceptar. Però la pau a preu d’or exigia trobar fons en algun lloc i no se li va acudir cap més manera que finançar els pagaments reduint la esplèndida paga que Caracal·la havia concedit als legionaris i, pel que fa als pretorians, els la va fixar en les quantitats establertes al seu dia per Sever. No cal dir que això, sumat al que consideraven claudicació davant els parts, va canviar l’actitud de la soldadesca cap a ell, a qui van titllar de covard i aplicar epítets contundents.

Ell, per contra, que havia fixat la seva residència a Antioquia, tot cofoi o fent-ho veure, devia enviar aleshores al Senat la carta que li atribueix Herodià:

És del vostre coneixement el meu pla de vida de sempre i la inclinació del meu caràcter a la bondat. [...] Jo vaig ser des d’un principi amic de la paciència i la moderació. I ara en teniu una prova. Hem posat fi a la guerra contra els parts, una guerra molt greu per la qual tot l’imperi romà estava agitat. Ho hem aconseguit, d’una banda, combatent valerosament sense patir la més mínima derrota, i, d’altra, pactant amb un gran rei, que ens atacava amb un nombrós exèrcit, i fent un lleial amic d’un enemic difícil de sotmetre. Mentre jo tingui el poder, tothom viurà sense por i no hi haurà vessaments de sang; més que un govern personal serà el d’una aristocràcia. I que ningú em desdenyi, ni consideri un error de la fortuna el fet que jo, un membre de l’orde eqüestre, hagi assolit aquesta dignitat. Perquè de què serveix un noble bressol, si no l’acompanya una naturalesa íntegra i humanitària? [...].

I el Senat, molt lluny dels fets, votaria en honor seu sacrificis per la “victòria” i li concediria el títol de Pàrtic.

Aleshores, mentre les legions es posaven a buscar algun substitut a Macrí amb possibilitats, van recomençar les conxorxes contra seu. El relleu de Júlia Domna que, com ja he explicat, havia encapçalat la primera, el va prendre la seva germana gran, l’ambiciosa Júlia Mesa, que l’havia acompanyat quan l’altra va marxar d’Èmesa, la ciutat natal de totes dues (l’actual Homs siriana), per instal·lar-se a la capital de l’Imperi. I si fins aleshores s’havia mantingut a l’ombra de la germana petita, un cop finada aquesta, el fet que l’emperador, recelós del seu poder, en decretés la deportació a Èmesa, permetent-li –cosa rara– conservar la seva fortuna, amassada durant els anys passats a la cort, no va fer sinó ajudar-la a desenvolupar els seus plans amb més comoditat, tothora secundada pel seu conseller eunuc Gannis.

La matriarca dels Severs tenia en aquell moment 58 anys, era vídua i mare de dues filles, Júlia Soèmies i la més jove Júlia Mamea, amb les quals, arribada a Síria i sense perdre un minut, va conspirar per eliminar Macrí i introduir algú de la seva sang al tron («La famíiiilia...», que hauria dit Don Vito Corleone). Els únics candidats possibles eren els seus néts: Vari Avit Bassià, de tretze anys i més rar que la carn de gos, fill de Soèmies, ja vídua, i Alexandre Bassià, o Alexandre Sever, fill de Mamea i Gessi Marcià, cinc anys més petit que son cosí. Convé saber que a Avit, no serà fins a molts anys després de la seva mort, que el coneixerà la història com a Elagàbal, pel nom de la deïtat solar d’Èmesa, El-Gabal, que paradoxalment es venerava allà en forma de pedra cònica negra (betil) i a la qual ell servia, seguint la tradició familiar, com a summe sacerdot, sacrificant animals sobre l’altar i dansant com una dona, amb una diadema amb joies encastades i vestit de seda xinesa amb brodats d’or.

Les tres conspiradores es van decantar, per raó d’edat, per promocionar Elagàbal i, amb aquesta finalitat, estendrien el rumor que era fruit d’una unió entre Caracal·la i la seva cosina gran. Això, naturalment, deixava Soèmies com a adúltera però, a part que ni el seu difunt marit ni Caracal·la no protestarien, resultava imprescindible per al seu propòsit.

A la sortida del sol del 16 de maig, el comandant de la legió estacionada a Èmesa va declarar emperador Elagàbal, que amb prou feines hauria fet els catorze, raó per la qual, quan Macrí n’informés el Senat, que n’estava in albis, retreuria l’excessiva joventut del presumpte hereu de Caracal·la i el titllaria (encertadament) de boig. Però, de moment, la unitat de cavalleria que hi va enviar a posar ordre seria anihilada. L’incident el va dur a penedir-se de cop i volta de la seva política precedent i, ara sí, va fer un donatiu a les tropes abans de liderar un atac en tota regla sobre aquella ciutat que, dissortadament per a ell, va fracassar, i es va haver de retirar de nou a Antioquia.

Prop d’aquesta ciutat, el 8 de juny, enfrontaria amb els seus pretorians les tropes sollevades, molt superiors en nombre i comanades per Gannis, que no obstant això no tenia cap experiència en assumptes militars. La batalla campal es va iniciar amb avantatge dels primers, que van aconseguir trencar la línia enemiga, però capgiraria la situació no sols el fet que Júlia Mesa i Soèmies, àvia i mare respectivament d’Elagàbal, saltessin dels seus carros i, entre planys, llegissin la cartilla als que començaven a retirar-se, sinó que el Nen a cavall, pel·liculer, brandís l’espasa com a punt de carregar tot sol contra els de Macrí. Aquest, en veure que es renovava l’atac va perdre la calma i, amb un grup reduït de fidels, va sortir al galop cap al seu refugi antioquè tement una derrota.

Ara bé, un cop els seus van capitular al camp de batalla, ni tan sols amb la promesa de diners va poder evitar que les forces que custodiaven la ciutat es passessin a l’altre bàndol, de manera que va confiar el seu fill Diadumenià, de nou anys, a qui havia donat unilateralment els títols d’Imperator i Augustus i que s’havia reunit amb ell, a uns servents lleials perquè el portessin a la cort d’Artaban i el posessin sota la seva protecció, abans d’afaitar-se el cap i la barba i escapar cames ajudeu-me fent-se passar per un soldat.

Aconseguiria arribar a Cilícia i d’allà, en un carruatge del cursus publicus, el servei estatal de transports i comunicacions oficials, recorreria el llarg camí fins al port d’Eribolon, on, amb la idea d’anar a Roma perquè li fossin reconeguts els seus drets imperials, embarcaria en un vaixell de càrrega que el va dur a Calcedònia, l’actual Kadiköy, just a l’altra banda de Bizanci. En aquest altre port, necessitat de cash per continuar el viatge, va cometre la imprudència de demanar-lo a un procurador local que, apostant pel cavall guanyador, va donar l’ordre que se’l detingués i se’l portés, com si es tractés d’un esclau fugitiu, de tornada a Síria.

Arribat a Archelais, avui Aksaray (Capadòcia), el presoner es va assabentar que son fill havia estat capturat per uns desertors a Zeugma, mentre intentava creuar l’Eufrates, i executat. Poc després –juny del 218–, un centurió anomenat Marcià Taure es va unir al grup de Macrí i, complint ordres d’Elagàbal, el va decapitar.