I la immortal Girona també va tenir Eixample

FIG. 1: Actual barri de l'Eixample amb els seus sectors: Sant Narcís, Eixample Nord i Eixample Sud.

La gestació del pla

A les darreries del segle XIX, la ciutat de Girona, que s’havia refet a poc a poc de la decadència i la ruïna en què va sumir-la el setge de 1809, va experimentar la necessitat d’expandir-se fora muralles, on s’havia començat a construir sense ordre ni concert, en especial per als obrers de les noves indústries. La degradació física dels edificis i les instal·lacions del Barri Vell, el creixement de la població, lent però sostingut, i la consolidació d’una nova dinàmica econòmica exigien la creació de sòl urbanitzable regulat, és a dir, subjecte a les normes, les condicions i els límits específics que establís el planejament urbanístic. I així, seguint els passos d’altres ciutats catalanes, com Barcelona, Sabadell o Tarragona, l’Ajuntament gironí va sol·licitar oficialment el 18 de novembre de 1891 permís al Ministeri de Foment per redactar i executar un pla d’eixample.

No va poder ser fins a 1896 que el consistori gironí, sota la presidència de l’alcalde accidental Hortensi Bajandas, que substituïa el titular Joaquim d’Espona, va prendre en sessió pública ordinària, entre altres, dos importants acords pel que fa al pla d’eixample projectat: el primer, el 24 de febrer: «Manifestó el Sr. Alcalde Presidente, quedando S. E. enterado, que por Real Orden de 14 del actual, se concede a este Ayuntamiento la autorización solicitada para formar el proyecto de ensanche de esta ciudad, fijando el plazo de un año para el concurso público para la presentacion del proyecto.»¹ I el segon, el 22 de juliol: «Se dió cuenta, siendo aprobada, de una proposicion del Sr. Sàbat, pidiendo que se anuncie el concurso para el levantamiento del plano de ensanche de esta ciudad en la zona general comprendida entre el baluarte de Figuerola y el de la Merced y dentro de los límites de edificacion de la zona del ramo de Guerra.»²

1 Manual d’Acords, 1896, p. 112-113. Arxiu Municipal de Girona, reg. 5193.
2 Manual d’Acords, 1896, p. 262. Arxiu Municipal de Girona, reg. 5193.

Conforme al darrer acord esmentat i sobre la base legal de la Llei d'Eixample de Poblacions de 22 de desembre de 1876, que derogava l’anterior de 29 de juny de 1864, i el Reglament per a l’execució de la primera, de 19 de febrer de 1877, l’Ajuntament convocava el corresponent concurs públic amb aquestes condicions:

«1.^a El pla d'eixample d'aquesta ciutat se circumscriurà a la zona general compresa entre el baluard de Figuerola i el de la Mercè, dins dels límits d'edificació de la zona del ram de Guerra.

»2.^a Els facultatius que desitgin prendre part en aquest concurs ho hauran de comunicar a l'Ajuntament en un termini de trenta dies, comptadors des de la inserció d'aquest anunci a la Gaceta de Madrid, a fi que se'ls proveeixi de l’autorització corresponent.

»3.^a Per concedir l'autorització procedent, serà indispensable que el recurrent presti una fiança de mil pessetes dins dels set dies següents a l’acabament del termini de la convocatòria, quantitat que perdrà en el cas de no presentar el pla d'eixample acabat, amb les documentacions legals en temps hàbil, faltant als seus compromisos, i que altrament retirarà en presentar els treballs.
»4.^a Els treballs que es refereixen al projecte d'eixample, se subjectaran al programa aprovat pel Govern de S. M. per R. O. de 14 de febrer passat per a l'estudi i formació del pla d'eixample de la ciutat de Girona, (i) al que preveu la llei vigent d'eixample de poblacions i el seu reglament ja citat.
»5.^a L’esmentat programa estarà de manifest a la Secretaria d'aquest Ajuntament per a coneixement de les persones que, legalment autoritzades, hagin sol·licitat durant el termini fixat en la condició primera, l’autorització corresponent per prendre part en aquests treballs.
»6.^a L'Ajuntament posarà a la vista dels concursants tots les dades que tingui i que siguin necessàries per a l’execució de la seva tasca, en compliment de l'article 4.^t del reglament esmentat (de 19 de febrer de 1877), però no en permetrà la sortida de l'oficina de cap.
»7.^a El termini hàbil perquè els concurrents autoritzats presentin els seus projectes a la Secretaria del Municipi expirarà, sense pròrroga de cap mena, al cap d’un any d'haver-se publicat aquesta convocatòria a la Gaceta de Madrid, i acabat el termini fixat no s'admetrà cap dels projectes que es puguin presentar.
»8.^a Un cop rebuts aquests documents i expirat el termini fixat, l'Ajuntament complirà amb allò preceptuat en el repetit Reglament.
»9.^a Tan aviat com s'hagin acabat les tramitacions legals d'aquest expedient d'eixample i hagi recaigut l'aprovació del Govern sobre un dels projectes presentats, l'autor del projecte aprovat percebrà l'import del seu treball, el preu del qual es fixa en 20.000 pessetes.
»10.^a L'Ajuntament es reserva el dret de comprovar sobre el terreny els treballs presentats, valent-se per a això del facultatiu que designi oportunament. El projecte aprovat passarà a ser propietat exclusiva de l'Excm. Ajuntament, previ el pagament del premi ofert, i els altres projectes podran ser retirats pels seus autors.»³

3 Publicat al Boletín Oficial de la Provincia de Gerona, núm. 91, 29/7/1896, p. 368 i a la Gaceta de Madrid, núm. 226, 13/8/1896, p. 549. (Traducció de l’autor.)

Al concurs s'hi presentarien dos candidats: l'arquitecte vilafranquí Eugeni Campllonch Parés,⁴ lligat a Girona a través del seu matrimoni amb la gironina Anna Mas Sans, i un equip format pels arquitectes Víctor Beltrí Roqueta, tortosí, i Francisco de Paula Oliver Rolandi, de Cartagena. Aquest equip no va arribar a presentar finalment cap projecte, i quedaria, doncs, el presentat per Campllonch l'any 1897 com a únic.

4 Eugeni Campllonch (Vilafranca del Penedès, 1870-Buenos Aires, 1950) es va formar a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, on es llicencià el 1893. Entre les seves obres més destacades, cal mencionar a la seva ciutat natal l'Electra Vilafranquesa i la Casa Josep Jané Alegret, i, a Girona, la Casa Joaquim Franquesa. Va emigrar a Buenos Aires, on s’encarregaria, juntament amb Julián García Núñez, de la reforma del Centre Català de la ciutat i, amb motiu del seu cinquantenari, de la nova façana modernista de l’entitat (a partir de 1940, Casal de Catalunya).

Aprovació municipal i dictamen preliminar

Al final del debat dels punts de l’ordre del dia de la sessió del ple de l’Ajuntament de 2 de març de 1898, presidida per l’alcalde Antoni Boxa,⁵ el regidor Puig de Marcillo va dir que tenia entès que en el projecte del pla, que feia uns dos mesos que era a Secretaria, es modificaven les rasants dels carrers de l’interior i que, per tant, convindria que s’exposés al públic i els propietaris interessats poguessin fer les reclamacions que consideressin convenients. A la qual cosa va contestar el regidor Tor que se seguia estrictament la tramitació que marcava la llei i que aquests documents no es podien exposar al públic per tractar-se d’un treball intel·lectual de propietat de l’Ajuntament. I, a l’últim, es va acordar que continués per espai d’un altre mes a Secretaria perquè fos estudiat pels regidors.

5 Manual d’Acords, 1898, p. 90-91. Arxiu Municipal de Girona, reg. 5195.

Un any més tard, el 15 de març de 1899, amb exposició pública o sense, l’Ajuntament, sota la presidència del mateix alcalde, en sessió pública ordinària va prendre, entre altres, l’acord següent: «De conformidad con lo propuesto por la Comisión de Fomento, acordó el Excmo. Ayuntamiento designar como preferible el único proyecto de plano de ensanche de esta ciudad que se presentó al concurso, dividirlo en dos zonas por medio de la línia divisoria que establece la carretera general de Madrid á La Junquera; conferir al Arquitecto municipal el encargo de comprobar los trabajos del expresado proyecto y establecer que las futuras aperturas de calles, prolongaciones y construcciones que se practiquen durante el periodo de tramitación del expediente, se acomoden al referido proyecto.»⁶

6 Manual d’Acords, 1899, p. 153-154. Arxiu Municipal de Girona, reg. 5196.

Aviat es va fer arribar el projecte a mans de la Direcció General d’Obres Públiques que el 13 de juny de 1899 el va trametre, per tal que n’informés, a la Secció 1a (Carreteres i Camins / Obres Urbanes) de la Junta Consultiva del Cos d’Enginyers de Camins, Canals i Ports. Aquesta, en sessió del 7 d’octubre de 1899 i amb l’assistència de Bonifacio Espinal Ibargoitia, president; Manuel García Araus; Rogelio de Inchaurrandieta Páez; Antonio de Palacio Marracci; Eduardo Gutiérrez Calleja; Antonio Arévalo Herencia, i Mariano Naya Vila, secretari, va analitzar la memòria, els plànols i l'enllaç de la xarxa viària urbana proposada amb les carreteres de l'Estat.

En síntesi, el seu dictamen posava un èmfasi especial en les servituds i acoblaments de l'eixample amb els accessos de la carretera de Madrid a França per la Jonquera (N-II) i les vies de connexió amb la xarxa de transport existent (incloent-hi l'estació de ferrocarril i el pas sobre el riu Onyar i la sèquia Monar). I demanava modificar o precisar les alineacions generals en els punts on el traçat urbà intersecava amb la zona de domini públic de les carreteres estatals, per tal de garantir l'amplada reglamentària dels accessos a la ciutat.

Una altra de les qüestions crítiques que assenyalava –és de suposar que ben present encara el record de la riuada de setembre de 1843 que va arrasar bona part del barri de Sant Pere i provocar si més no 115 morts–, era el nivell de les rasants del nou eixample respecte a les avingudes dels rius Onyar i Güell, així com l’encreuament amb el canal de la Sèquia Monar. I prescrivia que les edificacions i els nous carrers no podien rebaixar determinades cotes per evitar riscos d'inundació, a més d’exigir millores en el drenatge pluvial i en el clavegueram projectat.

D’altra banda, tot i valorar positivament el disseny ortogonal de l'eixample (amb la previsió de grans espais com la futura zona del Mercat), feia algunes observacions sobre la densitat i l'alçada màxima de les edificacions en relació amb l'amplada dels carrers de menor jerarquia, i imposava l'aplicació estricta de les Reials Ordres sobre salubritat i ventilació de les vies públiques. Finalment, el dictamen recollia també la necessitat d'harmonitzar el pla amb els terrenys procedents del desmantellament de les antigues muralles i fortificacions, garantint que les reserves de sòl públic no quedessin supeditades a interessos particulars de parcel·lació.

 

FIG. 2: Vista dels barris del Mercadal i de l'Eixample des de les Pedreres. 1909.

La resolució de la Junta

Deu dies després, el dimarts 17 d’octubre de 1899, convocat prèviament el ple de la Junta Consultiva del Cos d’Enginyers de Camins, Canals i Ports per tal d’elevar la seva resolució sobre el projecte d’eixample, es van reunir: Enrique Alau Comas, president accidental en substitució del titular, José M. Álvarez Núñez; Bonifacio Espinal Ibargoitia; Antonio de Palacio Marracci; Manuel García Araus; Joaquín Bellido Díaz; Rogelio de Inchaurrandieta Páez; Casto Olano Irizar; José (o son germà Eduardo) de Echegaray Eizaguirre; Gumersindo Canals García; Leonardo Tejada Morales; Antonio Arévalo Herencia; Eduardo Gutiérrez Calleja; Mariano Martín Campos; José Moreno Osorio; César Llorens Ceriola; José García Morón; Manuel de la Fuente Sanz; Jenaro Palacios Guerra; un tal Uiarte, potser Ugarte (Nicolás Ugarte Gutiérrez?), i Mariano Naya Vila, secretari interí.

I, conforme amb el dictamen de la Secció 1ª, la Junta unànimement va acordar consultar a la Superioritat:⁷

7 El que segueix és la traducció literal del document FC-MOP, llig. 83, Girona (primera part). Arxiu Històric de Girona (AHG).

«1r. El projecte d'eixample de la ciutat de Girona redactat per l'arquitecte senyor Eugeni Campllorch [sic], per bé que satisfà en general les condicions del programa presentat per l'Ajuntament i aprovat per la Superioritat per a la celebració del concurs d'admissió de projectes, resulta deficient i s’haurà de tornar perquè es completi amb el pressupost aproximat de les obres de la presa, conducció i distribució de les aigües potables, de les quals haurà de fer-se si més no un avantprojecte, així com del clavegueram, acompanyant a més el càlcul del producte dels recursos concedits per la llei de 22 de desembre de 1876 i de la consignació de l'Ajuntament; dades que s’han de consignar en projectes d'aquesta classe, d’acord amb el que es preveu en l'article 5è del reglament per a l'execució d'aquesta llei.

»2n. Completat el projecte, s’haurà d’oir l'Ajuntament de Girona per tal que proposi les zones en què convingui dividir l'eixample, unir a l'expedient els informes de la Junta de Sanitat, de l'arquitecte provincial [i del] Governador de la província, informes que han de precedir els de la Secció d'Arquitectura de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando i el de la Junta Consultiva de Camins, Canals i Ports, segons les prescripcions dels articles 6è al 9è del mencionat Reglament, aprovat pel Reial Decret de 19 de febrer de 1877.

»Madrid, 2 de novembre de 1899.»

En vista de tants de requisits i condicions exigides pels tècnics, no pot estranyar que el Reial decret d’aprovació definitiva del Pla d’Eixample es fes esperar més que la pluja al juliol fins que, a la fi, va arribar: «De conformidad con lo propuesto por el ministro de Fomento, [=] Vengo en aprobar el proyecto formado para el ensanche de la ciudad de Gerona por el Arquitecto D. Eugenio Camplloch [sic], con las modificaciones introducidas por el mismo, en cumplimiento de la Real Orden de de 20 de Octubre de 1901, debiendo ser tenidas en cuenta las observaciones del informe emitido por la Sección de Arquitectura de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando y con sujeción á los preceptos consignados en las Leyes de 7 de Mayo de 1895 y de 27 de Mayo de 1908. [=] Dado en Palacio á tres de Diciembre de mil novecientos nueve. [=] ALFONSO. [=] El Ministro de Fomento [=] Rafael Gasset.»⁸

8 Gaceta de Madrid, núm. 338, 4/12/1909, p. 468.

Ara: el creixement experimentat per la ciutat en la zona afectada al llarg dels dotze anys transcorreguts entre la presentació del projecte de Campllonch i l’aprovació reial del pla, explica que l’Ajuntament n’aprovés després, el 20 de febrer de 1910, determinades modificacions davant actuacions considerades irreversibles, fossin privades o estatals, com l’edifici del Banc d’Espanya, construït en un terreny originalment destinat a la plaça Marquès de Camps. Modificacions, d’altra banda, que no serien tampoc les últimes abans de la revisió que en faria l’arquitecte barceloní Ricard Giralt i Casadesús el 1933 i els plans generals posteriors.

CRÈDITS IMATGES:

FIG. 1: Actual barri de l’Eixample amb els seus sectors: Sant Narcís, Eixample Nord i Eixample Sud. | Font: Unitat Municipal d'Anàlisi Territorial, Divisió per barris al municipi de Girona, 2004: https://umat.girona.cat/shared/imatges/observatori_estudis/83/fitxers /2004_Divisioterritorial_estudi.pdf

FIG. 2: Vista dels barris del Mercadal i de l'Eixample des de les Pedreres. 1909. (D'esquerra a dreta, en segon terme, l'encreuament dels carrers Ultònia i Pare Claret, la plaça Calvet i Rubalcaba amb l'escultura del Lleó i el convent de les Adoratrius. Al centre, l'hospital de Santa Caterina i l'Hospici Bisbe de Lorenzana. A la dreta, un tram de la muralla de les Pedreres i les torres del Sagrat Cor. Al fons a l'esquerra, la carretera de Barcelona amb l'asil de les Germanetes dels Pobres.) | Autor: Desconegut. Fons: Impremta Franquet. Núm. registre: 341949. SGDAP. Ajuntament de Girona.