DÉUS D'ESTAR PER ROMA (33)

 

Emperadors il·liris

Car i els seus cadells, Carí i Numerià

 

 Marc Aureli Car va venir al món vers l’any 224, fos a Narbona, capital de la Gàl·lia Narbonesa, o a la ciutat dàlmata de Narona, separada d’aquella només per una b i cosa d’un miler de km, si és que no va ser a Mediolanum (Milà) o a Roma mateix. El fet cert és que va néixer: en això, tothom hi està d’acord.

També envolta un nimbe de dubtes el quan i el com del seu ascens al tron, després d’haver estat senador i ocupat diversos càrrecs civils i militars abans de ser nomenat prefecte del pretori per Probe i acompanyar-lo durant les seves campanyes militars a les fronteres. La versió que pot tenir més números d’ajustar-se a la realitat és la que afirma que, trobant-se a Sírmium es va assabentar de la mort de l’august, fent-li saber tot seguit al Senat per carta, arrogant i autoritari, que per voluntat de l'exèrcit ell mateix esdevenia emperador. La confirmació protocol·lària del càrrec –que, morts i enterrats els principis republicans, no havia demanat– la rebria també per carta tot i que, per ell, se la podien confitar.

A finals d’aquell any 282 després de nomenar cèsars i princeps iuventutis els seus fills mascles, Carí –el gran– i Numerià (la filla, Paulina, era poc menys que un zero a l’esquerra), va enviar Carí a Roma encomanant-li que es fes càrrec dels assumptes de les províncies occidentals, mentre ell mateix decidia portar a la pràctica l’expedició contra els perses que preparava Probe i endur-se amb ell Numerià, malaltís i més interessat en les belles arts i la literatura que en les armes.

Abans, però, a la frontera del Danubi, pare i fill van haver de combatre sàrmates i quades que, engrescats pel decés de l’anterior Número U, amenaçaven d’envair la costa oriental de la mar Adriàtica i arribar potser a Tràcia i l’Hel·lespont i qui sap si a Itàlia i tot. El cas és que en molt poc temps, amb implacable ferocitat, els van fer retrocedir a excepció dels morts, que van quedar sobre el terreny, i els presoners –10.000 i 16.000 respectivament, segons les fonts– i, un cop controlada la situació, es van posar en camí de nou.

Era un bon moment des del punt de vista dels romans. Com que Ormazd, germà del rei sassànida i governador de les províncies orientals d’aquell imperi, pretenia convertir-les en un regne independent sota la seva l'autoritat, Bahram II es trobava en campanya contra els revoltats a la regió històrica del Sakastan (Sistan), dividida avui entre els actuals Iran i Afganistan, de manera que no va poder reunir aquesta vegada tropes capaces de fer front a l’altra punta dels seus dominis a l’exèrcit de Car quan aquest va travessar l’Eufrates. I aprofitant l’avinentesa els romans van fer fora els perses de Mesopotàmia i, sense gaires dificultats, van prendre Selèucia i, travessat el Tigris, Ctesifont.

Conquerida la capital, Car, que es va fer creditor al títol de Persicus Maximus, va resoldre continuar endinsant-se en territori sassànida amb la intenció d’esborrar del mapa definitivament un enemic que havia estat tan perillós per a Roma, segurament l’únic dels molts que la van desafiar que va arribar a tenir pel seu igual. Havent rebutjat, sense considerar-les, les propostes de pau de Bahram II (es diu que descobrint-se el cap davant els emissaris perses els va assegurar que, en cas que no reconeguessin la sobirania de Roma sobre Mesopotàmia, tenia la intenció de deixar-la com el seu crani: pelat del tot), es disposava a dirigir-se a la serralada del Zagros, que corre paral·lela si fa no fa al Tigris, per travessar-la i caure com una allau sobre l’immens altiplà iranià, quan inesperadament va deixar de respirar.

Les circumstàncies que van envoltar el funest episodi són, com veureu, tan misterioses com contradictòries les versions que se’ns en donen: aquí voldria jo veure Carles Porta posant llum a la foscor. Sembla que a primers d’agost del 283 Car es trobava postrat a la tenda del campament construït a la rodalia de Ctesifont, a causa d'una malaltia no especificada, quan va esclatar una violenta tempesta. Una obscuritat estranya, acompanyada de llamps i trons i el furient batre de la pluja, es va ensenyorir del campament. De sobte, es va alçar una clamor: l'emperador era mort! ¿L’havia fulminat un llamp dins la seva tenda, com afirmen els historiadors Víctor i Fest?

Segons la versió de la Historiae Augustae, arran de la mort de Car el secretari imperial Juni Calpurni lliuraria una carta al prefecte de Roma que, entre altres coses, deia que

a aquests fets, es va sumar la circumstància que els cubicularii de Car [els servidors a les seves ordres immediates], afligits per la seva mort, en van incendiar la tenda. Per això ràpidament va córrer la brama que l'emperador havia estat fulminat per un llamp quan, pel que podem saber, hi ha constància que va morir per una malaltia.

Esclar que si la tenda de l'emperador va ser realment cremada per mà humana i un fos malpensat –que no ho és ni mica ni gens–, hi podria veure una manera dràstica de destruir les proves que incriminessin possibles assassins. I és d'assassins que parla una teoria tardana segons la qual, aprofitant la confusió, va ser liquidat per membres de la seva guàrdia personal, entre ells el seu prefecte del pretori, Arri Àper, sogre per cert del cèsar Numerià. És de doldre, però, que no detalli les raons per fer-ho.

Quan son pare va deixar enrere el món dels vius, Carí, que era a Germània, va marxar cap a Roma per fer que el Senat els reconegués, a ell i son germà, com a nous emperadors. I el Senat encara faria més: en venjança per haver estat menyspreat per la prepotència de Car, el va condemnar a no haver existit mai (damnatio memoriae).

Per la seva banda, Numerià es veu que pretenia continuar amb l'expedició en què estava embarcat i ampliar els territoris conquerits als perses, però atès que l’exèrcit es negava a avançar en raó d’un oracle que hauria establert el riu Tigris com a límit oriental màxim de l'Imperi (per això l’hipotètic llamp de Car es devia interpretar com un clar senyal d’ira divina), va abandonar la idea. L'exèrcit, doncs, es replegaria ordenadament cap a l’oest amb destinació a Tràcia mentre Bahram, esclafada la rebel·lió d’Ormazd i imposada la seva autoritat a la regió del Sakastan, hi deixava son fill Bahram júnior com a governador i es disposava a recuperar Mesopotàmia.

Cap al març del 284, els romans en retirada, com cargols sense l’estímul de cap fulla d’enciam, només havien arribat fins a Èmesa (província de Síria). Sembla que devia ser quan Numerià deixava aquesta ciutat per continuar viatge, o molt poc després, que va contreure una greu infecció als ulls –tracoma?– i, per recomanació del seu sogre, va decidir de viatjar en un carruatge tancat, protegit de la radiació solar i del vent fort del desert i inaccessible a tothom tret del mateix Àper, que va informar els soldats de la voluntat del nou august (que casualment era també la seva).

Travessada l’Àsia Menor de sud a nord, al novembre el seguici imperial va arribar a Bitínia, a la costa de la mar Negra i aquí, a pocs kilòmetres ja de Nicomèdia, la capital, la forta ferum que emanava del vehicle va fer que algú gosés descórrer les cortines i mirar dins només per trobar-hi una macabra moixama en estat avançat de descomposició. No va costar gaire lligar caps: Àper havia estat el responsable de la mort i de l’ocultació del cos rere les cortines per tenir temps de fer els arranjaments que li garantissin la corona.

De seguida els soldats van proclamar emperador el cap de la cavalleria de la guàrdia pretoriana, el dàlmata Diocles, dignitat que es va complaure a assumir amb el nom de Dioclecià, que sonava més llatí, en un acte de rebel·lia contra l'emperador legítim, Carí, que dissortadament per a ell era molt lluny, a Britànnia.

Aleshores van aixecar una tribuna davant la qual es van alinear i des d’on ell els anava a adreçar el seu primer discurs. Però els soldats exigien de saber què havia passat exactament amb Numerià i com era que no se n'havia adonat de res. Diocles va anar per feina: de primer va invocar el Sol Invictus, de qui era devot, com a testimoni de la pròpia innocència i, tot seguit, com que tenia a prop Àper, carregat de cadenes, que esperava ser jutjat, el va traspassar amb la gladius cridant: “Aquest és l'assassí de Numerià!” I santes pasqües. (Una curiosa llegenda està vinculada a Àper, segons la qual Dioclecià el va matar per pròpia mà perquè anys enrere, a la Gàl·lia, una druida li havia profetitzat que es convertiria en emperador el dia que matés un senglar, aper en llatí.)

L'agost del 283, quan son pare va morir, Carí, que acceptava compartir la porpra imperial amb Numerià, es trobava a Germània combatent contra els quades, amb tanta eficàcia que es van veure forçats a emigrar cap a l’est, una campanya al terme de la qual es va posar en marxa cap a Roma per passar-hi l'hivern i rebre el títol de Germanicus Maximus. A finals del 284 va partir amb una expedició a Britànnia per sufocar alguna revolta i crida l’atenció que, a més d’aguerrits combatents, es fes acompanyar pel llorejat poeta Marc Aureli Olimpi Nemesià, també anomenat Aurelius Carthaginiensis, que devia acabar de compondre el seu poema didàctic sobre caça, els Cynegetica, dedicat als dos emperadors germans.

Perquè no faltés cap ingredient al còctel, d’uns anys ençà s’havia anat formant a la Gàl·lia rural un moviment insurgent compost, sembla, per colons de grans hisendes i camperols sense terra, oprimits i asfixiats per la misèria, amb el suport accessori d’esclaus fugitius, marginats socials i desertors, que van rebre el nom local de bagaudes (terme celta per guerrers) i que com dirà l’escriptor i teòleg Salvià (segle V), referint-se als de la seva època, «prefereixen viure lliures sota una aparença d’esclavatge que no pas ser esclaus sota una aparença de llibertat». El cas és que ja havien cremat alguna gran hisenda i assaltat algunes caravanes sense, però, que això fos prou de moment per cridar l’atenció i les armes de l’autoritat imperial. Encara.

Si després de la mort de Numerià i malgrat la successió dinàstica de Carí, l'exèrcit oriental va proclamar emperador Diocles, altres individus que pixaven alt van intentar encasquetar-se la corona. Un d’ells, a Itàlia, va ser el prefecte del pretori Sabí Julià. El motí va requerir la intervenció de l’emperador, que va venir des de Britànnia a tota pastilla per fer front a la rebel·lió i va derrotar els revoltats a començament del 285, al nord d’Itàlia, possiblement prop de Verona.

Un altre Julià, Marc Aureli –tot i que hi ha algun historiador malfixat que sosté que es tracta de la mateixa persona–, corrector de la província de Venècia i Ístria, que en aquella època tenia les dues Pannònies sota el seu control, iniciaria un motí a les províncies del Danubi, declarant-se emperador i prometent la llibertat als seus súbdits, a més de fer encunyar moneda des de la ciutat de Síscia, a l’actual Croàcia, fins que va ser també derrotat i mort per les tropes imperials.

Qui diria que Carí encara hauria trobat estones per cometre excessos i maldats amb tant anar amunt i avall com un poal de pou, oi? Doncs d’això l’acusa l’autor de la Historiae Augustae, segons el qual hauria fet matar el seu prefecte del pretori, desconegut, i hauria estat

el llibertí més gran dels homes, el més desvergonyit dels adúlters i dels corruptors del jovent [...]; va fer prefecte de la Ciutat un dels seus cancellers [l’oficial que feia guàrdia davant el cancell que tancava l’accés al dormitori o la tenda de campanya de l’emperador i] en el seu lloc va nomenar un antic alcavot anomenat Macronià [i] va dur la infàmia fins a prostituir-se ell mateix. [...] Es va casar successivament amb nou dones, i va repudiar-ne moltes mentre estaven prenyades. Va omplir el palau de pantomims, putes, cantaires i alcavots [...] Portava pedres precioses a les sabates. No feia servir fermalls sense perles i el seu baldric sovint estava també cobert de pedreria.

A tants segles de distància és pelut esbrinar què hi pot haver de cert en aquestes afirmacions, potser basades en la propaganda antiCarí de Dioclecià. En qualsevol cas, de tantes dones que es diu que van passar pel seu lectus genialis, guarnit amb flors de safrà i jacints, només ens ha pervingut –i perquè apareix en algunes monedes– el nom de la legítima, Màgnia Úrbica.

En canvi, del que no hi ha dubte és que Dioclecià, un cop proclamat emperador, tot i presentar-se com el recte venjador de Numerià, va marxar a l’oest per combatre son germà. A destacar que amb ell i el seu exèrcit viatjava el destacat militar i futur emperador que es coneixeria com a Constanci Clor, pare al seu torn d’un altre emperador, Constantí el Gran, el superheroi de l’historiador Eusebi de Cesarea (el mateix que va “trobar” i transcriure al grec una suposada carta del rei d’Osroene, Abgar V d’Edessa, a Jesús i, compte!, la carta de resposta).

Els exèrcits oriental i occidental, que es buscaven, toparien al juliol del 285 prop dels límits fronterers dels dominis de Carí, a Mèsia, a la vall del riu Margus, actual riu Morava, i a la rodalia del poblet del mateix nom, avui Orasjea Sredereva (Sèrbia). Si bé no es coneixen les circumstàncies exactes de la batalla, sembla que d’entrada l’avantatge estava de part de les legions europees fins al punt que Dioclecià va arribar a desesperar de la corona i de la vida, quan les coses van donar un tomb.

Aquest punt d’inflexió l’atribueix algun relat al fet que Carí, a les portes ja de la victòria, fos assassinat per un tribú la dona del qual s’hauria endut a l’hort («Mucho me deleito y gusto / de quitar, Celio, el honor / a una mujer casta y noble / y virtuosa, y al doble / si es mujer de senador», li fa dir a Carí Lope de Vega a Lo fingido verdadero). Algun altre relat en culpa Aristòbul, prefecte del pretori de l’emperador legítim, perquè l’hauria abandonat amb les seves tropes per passar-se al bàndol contrari. És probable que en aquest cas, Carí morís a mans d'algun dels seus oficials mateixos. Prou es veu que no saben gaire on són ni l’hora que és.

Ara: en cas que Aristòbul fes efectivament el paper de Judes, Dioclecià no el va pagar amb trenta monedes sinó que el mantindria en el càrrec i l’admetria entre els seus homes de confiança. Esclar que, al cap i a la fi, ja tenia l’Imperi a la butxaca.

DÉUS D'ESTAR PER ROMA (32)

Emperadors il·liris

Probe

 

Durant un parell de mesos després de la inesperada mort d’Aurelià –amb les regnes de l’Imperi en mans, de manera simbòlica, de l’afligida vídua Severina–, va passar l’impensable: que no hi hagués ni un mal pretendent al tron i que l’exèrcit de Tràcia demanés al Senat que triés un nou amo, i el Senat, que sempre s'havia delit per fer-ho, declinés dos o tres cops l’oferiment i passés la pilota als legionaris. Fins que el novembre o desembre del 275, els senadors van deixar de fer el ronsa i van designar emperador el princeps senatus, Marc Claudi Tàcit, home culte i de gran fortuna, que coneixia els coixos dalt d’un carro però que tenia un hàndicap: el de dur setanta-cinc o setanta-sis abrils a l’esquena.

Immediatament l’Avi Tàcit es desplaçaria a Tràcia on va fer el donatiu habitual a les tropes i els va prometre el pagament dels sous endarrerits, sense descuidar-se d’ordenar l’execució dels implicats en la mort del seu predecessor. Disposaria encara de temps per dictar unes lleis destinades a frenar el luxe desfermat dels qui se’l podien permetre; derrotar –no pas ell in person, esclar–, els alans prop dels aiguamolls del delta del Don, i expulsar de l’Hel·lespont i Capadòcia partides d’invasors hèruls; canviar el nom del mes de setembre, que es veu que era el que l’havia vist néixer, a tacitus i fins i tot per emprendre viatge cap a les Gàl·lies per combatre francs i alamans: just emprendre'l perquè llavors va fer el darrer badall, esgotat per la feina feta, a la ciutat de Tíana, a Capadòcia. Corria el juny del 276.

En conèixer la notícia, el seu mig germà Marc Antoni Florià, prefecte dels pretorians, que conforme havia volgut Tàcit era a Pannònia en campanya contra els gots, es va proclamar august amb el reconeixement de facto del Senat i les províncies d’Occident i el nord d’Àfrica. I va continuar la lluita fins a obtenir una important victòria sobre aquells. S’assabentaria aleshores de la revolta de les legions de Síria que, amb el suport de les d'Egipte i aviat amb les de Fenícia i Palestina, havien conferit la dignitat imperial al seu general Marc Aureli Probe –que encara no havia fet els quaranta-tres–, el mateix que havia reconquerit Egipte de Zenòbia tres anys abans, acció un dels danys col·laterals de la qual havia estat la destrucció de part de la cèlebre biblioteca d’Alexandria amb els seus fons. I, sense baixar del cavall, es va disposar a reprimir-la durament.

Probe, per la seva banda, aviat conduiria les seves tropes al sud-est de l’Àsia Menor per defensar la Porta de Ferro, un llarg congost, aleshores d’uns deu metres d’amplada, excavat pel riu Gökoluk –per on avui hi discorre una autopista de sis carrils–, que constituïa el pas principal, a través de la serralada del Taure, cap a la zona costanera meridional (Cilícia). I és que aquí, a tocar de la gran urbs que era Tars, capital provincial i bressol de Sant Pau, estaven estacionades les forces que hi havia portat Florià, l’emperador rival, molt superiors en nombre a les de Probe.

Malgrat la desequilibrada correlació de forces, i després d’un seguit d’escaramusses de resultat indecís, seria Probe qui se sortiria amb la seva afavorit per la calor de forn de la zona que faria emmalaltir molts dels soldats de l’altre, centreeuropeus de pell clara gens acostumats a un sol que els fonia com a trossos de mantega. Fins que tips i cuits –mai més ben dit– els de Florià, deixant de banda l’obediència deguda, uns quants en nom de tots, a primers de setembre del 276, me’l van esfreixurar.

D’entrada, com que cadascú té les seves prioritats, el flamant emperador va fer les paus amb Pèrsia per aparèixer a continuació a la seva Pannònia natal, on consta la seva presència el 5 de maig del 277 i on venceria els gots. Es dirigiria llavors, passant per Roma, on rebria l’aprovació del Senat, a la frontera gal·la del Rin, que havien travessat esportivament lugis, alamans i francs. (És a aquests darrers a qui es pot retreure que una de les primeres coses que fessin fos arrasar el 275 la Colònia Úlpia Trajana, avui Parc Arqueològic de Xanten, al costat del Rin, a la Germània Inferior, nascuda com a campament militar [Castra Vetera], que albergava aleshores uns deu mil habitants).

Probe combatria amb èxit tots aquests invasors, encara que no en tragués del món els 400.000 que afirma la Historiae Augustae ni rebés l’ajut decisiu per a les seves tropes del blat miraculós enviat pels déus, segons Zòsim i Zonaràs–, recuperant-ne les ciutats ocupades i expulsant-los de nou a l’altra banda del gran riu, mentre que a molts els va permetre establir-se en qualitat d’aliats a diferents punts del territori propi a condició que, si calia, defensessin la frontera per compte de Roma i a uns quants milers més, els va enrolar a l’exèrcit, però això també: preventivament dispersos.

Tot seguit, en havent disposat a la Gàl·lia que els soldats que s’hi quedaven es dediquessin a plantar vinyes a les terres devastades –cosa que estava prohibida des de Domicià– i restaurar i reforçar les muralles d’algunes ciutats, Probe va travessar el Rin portant (amb èxit) la lluita ben endins de la regió enemiga. Aquí, alhora, hi faria reparar les antigues fortificacions bastides per Adrià amb mires a garantir en endavant la seguretat de la zona.

Ara: el tancament de l’immens contenidor que era l’Imperi distava de ser hermètic i, així, diverses tribus van aprofitar la seva llunyania per saquejar altres províncies: els sàrmates, Pannònia, els gots i bastarnes, Tràcia i els burgundis i vàndals silinges, Rècia. Aquests últims serien vençuts en dues ocasions i, en l’última, capturat el seu rei Igil al costat del riu Licus (actual Lech), afluent per la dreta del Danubi, per l’emperador mateix i els seus xicots, que incorporarien els presoners com a tropes auxiliars a les legions desplegades a l'altra punta del món, a Britànnia.

Mentre per totes aquestes actuacions l’emperador rebia del Senat els títols de Gothicus Maximus i Germanicus Maximus, enviava els seus generals a Egipte, on els nòmades blèmies havien traspassat la frontera i arribat al Nil i, en lliga amb la ciutat de Ptolemaida, havien capturat Coptos (avui Qift). Les tropes nouvingudes els van contenir de primer fins que finalment van aconseguir expulsar-los i restablir l’ordre. A continuació, per voluntat de Probe, es van encarregar de reparar i reestructurar a gran escala els ports, dics i canals del Nil per millorar les comunicacions, en especial el trànsit de la flota que portava el gra a Roma perquè la població no acabés primer el pa que la gana.

El 279 va renovar la pau amb el rei dels perses Bahram II i l’exèrcit imperial va sufocar una rebel·lió dels isauris, muntanyencs rapinyaires, entre guerrillers i bandits, d’una regió de l’Àsia Menor, al nord de Cilícia i Pamfília, la submissió dels quals seria més aparent que no real ja que al cap d’un parell d’anys tornaven a ser independents.

L’hivern del 281 Probe es trobava a la capital. Allí es va encarregar d’enllestir les noves muralles de la ciutat començades sota Aurelià i també, i sobretot, celebrar el triomf que mereixia en haver restaurat una mica pertot la supremacia militar de Roma. Formava part d’aquestes celebracions una venatio al Colosseu que descriu la Historiae Augustae i que demostra que Neró no tenia pas l’exclusiva de les excentricitats:

L’espectacle es va disposar com segueix: grans arbres, arrencats amb les seves arrels pels soldats, es col·locaven sobre una plataforma de fusta de gran extensió que s’havia recobert de terra. D’aquesta manera, tot el circ, plantat de manera semblant a un bosc, va semblar que floria amb la frescor de les fulles verdes. De seguida van deixar anar per tots els camins mil estruços, mil cérvols, mil senglars, mil daines, mil isards, mil cabrits salvatges i altres herbívors en tanta quantitat com els va ser possible d’alimentar i trobar. Fet això, van deixar penetrar al bosc la plebs i cadascú es va apoderar d’allò que va voler. Un altre dia, Probe va fer deixar anar alhora a l’amfiteatre cent lleons de llargues crineres. El fragor dels seus rugits semblava el tronar de la tempesta. Se’ls va donar mort per l’esquena a tots aquests lleons i, mentre morien, no van donar el bon espectacle que se n’esperava, ja que no tenien l’ímpetu que tenen quan surten de les gàbies. A molts, que no volien avançar, se’ls va matar amb fletxes. Van sortir també cent lleopards de Líbia, cent lleopards sirians, cent lleones juntament amb cent óssos. Sembla que l’espectacle de totes aquelles feres va ser més imponent que agradable.»

Qui ho havia de dir!

L’any anterior, el 280, havia estat un any bastant negre. D’una banda, el gal Juli Saturní, amic personal de Probe, que l’havia nomenat governador de Síria, entrava un bon dia a la immensa ciutat d’Alexandria quan soldats indisciplinats amb el seu cor de civils oportunistes van proclamar-lo august per bé que ell, poc inclinat a acceptar-ho, deia entre llàgrimes i calfreds: «Em condemneu a mort quan em dieu emperador.» I, com segurament sospiteu, no s’enganyava.

De primer va fugir de la ciutat per escapar a la pressió, però un cop a Palestina i més o menys a contracor, es giraria d’allà on venia el vent i acceptaria de revestir-se amb la porpra imperial. Poc després, fossin les tropes de Probe, tot i que es diu que ell en volia evitar la mort, o bé les pròpies –abans que hi arribessin les altres–, el feien partir sense ganes d’aquest món de mones.

Lluny d’allà, a les Gàl·lies, els germànics havien renovat per no perdre el costum les seves incursions i el general lígur i riquíssim terratinent Titus Eli Pròcul va aconseguir de rebutjar-los, motiu pel qual les legions, exultants, el van proclamar emperador a Lugdunum (Lió). Més endavant, casat amb una tal Vituriga, es va lliurar als plaers propis d’un cavall de remunta però no pas amb ella, que es coneixia amb el malnom de Samsó perquè no era precisament un sex symbol. Noteu que Pròcul no feia sinó seguir l’estela del filòsof i poeta Lucreci que, més de tres-cents anys enrere, havia escrit: "Convé rebutjar tot el que pugui alimentar el nostre amor, dirigir el nostre esperit cap a altres objectes; és preferible vessar el licor acumulat en qualsevol cos, que guardar-lo per a un únic amor que ens lligui del tot."

En aquest sentit, l’autor de la Historiae Augustae afirma, sense que tinguem obligació de creure’ns-ho, que el flamant usurpador va escriure en una carta: «Salutacions de Pròcul al seu amic Mecià. Vaig capturar cent verges sàrmates. D’elles, en una sola nit, en vaig tenir deu. A tota la resta les vaig fer dones en un termini de quinze dies». Esclar que tant de furor testicular, cert o no, no li evitaria pas a Pròcul ser derrotat per Probe, que el faria marxar cap allà on ningú, ni els més fidels, el van voler seguir.

Mentrestant, per manca de vigilància, els germànics havien aconseguit calar foc a la flota del Rin, a càrrec del general Gal Quint Bonós, fins aleshores lleial a Probe, que vist el desastre i temorenc de les possibles represàlies dels seus, es va fer proclamar emperador a Colònia. Bonós havia nascut a Hispània de pare bretó i mare gal·la. El seu pare, un humil “mestre de lletres”, va morir quan encara era un nen, però sa mare li havia donat una bona educació i ell, alhora que excel·lia com a gran bevedor amb un fetge de ferro, va fer una distingida carrera militar amb un excel·lent historial de servei.

Aurelià l’havia fet casar amb la dama Hunila, de la noblesa goda i, més endavant, li havia confiat el comandament d’un cos d’exèrcit a la frontera de Rècia, que és el que després s’estacionaria al Rin i no podria impedir l’incendi dels vaixells. No se’n coneixen els detalls, però sí que consta que aleshores, en connivència amb Pròcul, es va enfrontar a Probe. I que després d’una lluita perllongada seria vençut i, acorralat a Colònia, es penjaria: allí d’arbres no en falten.

És de justícia fer notar que Bonós va deixar en aquesta vall de llàgrimes a més d’Hunila un fill o dos que van rebre un bon tracte per part del fogós vencedor, que fins i tot atorgaria una pensió a la vídua desconsolada.

En un altre ordre de coses, és just destacar el paper de l’emperador com a impulsor de grans obres públiques –no sols les d’Egipte a què ja m’he referit– i de feines agrícoles fent servir la mà d’obra poc menys que gratuïta dels legionaris, estalviant amb això a l’estat una despesa d’una altra manera inassumible, però també cal fer notar que els soldats no podien veure de bon ull que, en comptes de combatre, se’ls exigís treballar com a esclaus, sense glòria ni profit personals de cap mena. I hauria de ser precisament una d’aquestes ambicioses empreses el factor desencadenant del drama que menaria a un desenllaç fatal per al pobre Probe.

Amb l’objectiu de preparar una gran expedició contra Pèrsia, ajornada fins al moment a causa de les revoltes i els merders a Occident, va deixar Roma la primavera del 282 i, de camí, va fer parada i fonda al seu Sírmium natal. I a casa, ja que hi era, va aprofitar per destinar milers de legionaris, com qui fa ballar baldufes, a dessecar un pantà, de les aigües del qual emergien com a illes camps de terra putrefacta i canalitzar-ne les aigües al riu Sava, tant per evitar la malària endèmica de la zona com perquè el terreny, un cop sanejat i sec, pogués ser conreat pels naturals. Els soldats, rostits per la calor, menjats pels mosquits i fins al monyo de la disciplina que se’ls imposava, el setembre o octubre del 282 es van amotinar.

El seu cinquè any de regnat, segons la inevitable Historiae Augustae, un grup de revoltosos d'uniforme me’l van punxar de forma subcutània i professional «en el moment en què intentava fugir a una torre guarnida amb ferro, que havia ordenat construir a gran altura per utilitzar-la com a talaia» des d'on vigilar-los. Tot i això, els legionaris, que abans del crim estaven indecisos i ara no n'estaven segurs del tot, van acabar per construir-li un gran túmul amb un epitafi enaltint-lo: «Aquí jeu l’emperador Probe, que és veritablement probe, vencedor de tots els pobles bàrbars, vencedor també dels tirans [llegiu-hi usurpadors]».