Principat. Dinastia dels Severs
«Era un extraordinari mestre en l’art de simular i inspirar confiança, i no estalviava cap jurament, ni que calgués violar-lo amb la intenció d'obtenir algun avantatge; la seva boca pronunciava el que no sentia el cor.» Qui així descriu l’historiador Herodià no era altre que l’emperador Luci Septimi Sever, aquell que en els retrats llueix abundants rínxols amb petits blens sobre el front i barba partida, fundador de la dinastia dels Severs.
Provinent d’una família d’origen itàlic, havia nascut l’11 d’abril del 145 a la ciutat líbia de Leptis Magna (avui Lebda), on romandria fins als divuit. Després va viatjar a Roma, on hi tenia parents, per seguir-hi estudis de lleis sense perdre mai l’accent africà del seu llatí. Iniciaria la carrera administrativa com a qüestor militar a la província de la Bètica el 171 i, cap al 175, nomenat tribú de la plebs, va casar amb Màrcia, que era de la mateixa ciutat que ell i que, sense donar-li descendència (no pas dues filles com fabula la Història Augusta), el deixaria una dècada després per causa justificada: reposi en pau.
A quaranta anys, ja vidu, era al capdavant d’una legió a Síria quan va conèixer l’exòtica Júlia Domna, que no en tindria més de quinze, natural de la ciutat siriana d’Èmesa (actual Homs) i filla de Bassià, gran sacerdot del déu solar El-Gabal, assimilat més endavant amb el déu romà Sol Invictus, un home que tenia on posar la mà a causa precisament dels donatius fets al temple pels pelegrins. Amb Júlia, a qui va esposar el 187, tindria dos fills: el 188, Bassià, que esdevindria l’emperador Caracal·la (sobrenom que al·ludeix a un tipus de túnica gal·la amb caputxa que ell introduiria a Roma i posaria de moda), i Geta (pronuncieu-ho /Gueta/, gràcies), el 189, un any abans que son pare fos nomenat governador de la província de Pannònia i quatre abans que pugés al tron.
Ella seria coneguda com l’emperadriu filòsofa, no perquè escrivís cap reflexió del tipus cogito, ergo sum 'penso, per tant existeixo' sinó perquè es va saber envoltar, a més de filòsofs, de juristes, astròlegs i tota mena d’intel·lectuals dels que s’arramben al poder, que escalfa sense foc. L’abril del 195, l’emperador la va honorar amb el títol de mater castrorum vint anys després que l’ostentés per primera vegada la geniüda Faustina Menor, dona de Marc Aureli. I per si no era prou distinció, el 211, mort el seu august marit, assumiria la maternitat heroica del Senat i de la pàtria sencera: prova de la creixent atenció que es dispensava a les femelles de la família imperial, sobre les quals convergia la llum de més i més focus, procés que culminaria amb la neboda de Júlia i futura regent durant la minoria d’edat d’Alexandre Sever, Júlia Mamea, a qui es concediria el títol de Mater Universi Generi Romani de manera que ni una mosca quedés sense la seva protecció.
Com era d’esperar, la rellevància pública de Júlia Domna, el fet que se la representés en monedes i en estàtues, en frisos i en relleus, no sols havia de produir inevitablement antipaties i censures, sinó que devia suscitar l’odi de Gai Fulvi Plaucià, el cobdiciós prefecte del pretori, amb gran ascendència sobre l’emperador, de qui probablement era parent i que hi tenia tanta confiança com per no sols deixar-lo governar en nom seu i condemnar a mort a discreció sinó per acceptar la seva filla Fúlvia Plautil·la com a esposa de l’hereu Caracal·la (contra la voluntat d’aquest). La malvolença de Plaucià el portaria a remoure cel i terra i sotmetre a turment tant servents com dones nobles per tal d’obtenir “confessions” amb què poder acusar l’emperadriu d’adulteri, un delicte (sols si el cometia ella), pel qual podia ser jutjada i afrontar una pena de mort gairebé segura.
No consta si entre Plaucià i l’emperadriu hi va haver un enfrontament directe ni si ella va apel·lar sense èxit a Sever. El cas és que en un moment donat, mancada del suport del marit, Júlia sent com se li arronsa el melic i opta, deixant el camp lliure al prefecte, per retirar-se del món glamurós però arriscat de la cort i acollir-se a la companyia dels seus doctes amics i protegits, eclipsi que manté durant dos anys fins que reapareix en públic poc abans que el seu enemic la dinyi, durant la celebració l’any 204 d’uns Jocs Seculars que organitza Sever i que demostren, diguem-ho de passada, l’habitual dificultat dels emperadors a l’hora d’abordar les operacions aritmètiques més elementals, perquè aquests jocs, com el seu nom indica, haurien d’haver-se celebrat cada cent anys i resulta que en feia cent setze dels de Domicià, cent cinquanta-set dels de Claudi i a aquests només els en separaven trenta dels organitzats per August l’any 17.
Tornant a Sever. Superats els conflictes bèl·lics a què he fet referència a Pèrtinax & Cia., faria la seva entrada triomfal a Roma després de la victòria sobre Albí i, com era habitual, va fer un donatiu al poble i als soldats i, conscient que la veritable font de poder a l’Imperi eren aquests darrers, els va afavorir a més apujant-los el salari, que tenien congelat des dels temps de Domicià; permetent-los dur anells d’or i concedint-los la possibilitat durant el seu servei actiu de contreure matrimoni legítim, cosa que comportava la consecució automàtica de la ciutadania per la parenta i el permís de conviure-hi (fer-ho, però, amb una concubina ja havia esdevingut corrent als campaments de frontera), a més de concedir als centurions el dret ben curiós a desfilar abillats de blanc. I naturalment augmentant-ne els efectius: així, de vint-i-cinc legions que hi havia a la mort d’August passarien a ser ni més ni menys que trenta-tres.
Perquè la celebració fos completa, va condemnar a mort vint-i-nou homes acusats d’afavorir el pretendent Albí, entre ells Flavi Sulpicià, el sogre de Còmmode. D’aquest emperador en va defensar la memòria davant el Senat i, potser per acabar de guanyar-se el favor de la família de Marc Aureli, es va proclamar fill seu i, d’altra banda, venjador de l’assassinat Pèrtinax, a qui faria divinitzar. Al cap d’uns mesos, sense adormir-se als llorers, partiria de nou amb la seva família cap a Orient, per reconquerir la meitat septentrional de Mesopotàmia, que aprofitant que ell era ben lluny i atrafegat amb les guerres civils, havien ocupat els parts i també per castigar-los pel suport prestat al seu rival pel tron Pescenni Níger.
Sever va iniciar llavors, al capdavant d’uns 150.000 homes, la segona guerra pàrtica (197-198). D’entrada, es va imposar d’assegurar-se els territoris veïns al que aviat seria teatre d’operacions i aconseguir, com ho va fer, la submissió del rei d’Armènia i, després, del d’Osroene, o Regne d’Edessa, la lleialtat vacil·lant del qual s’asseguraria reconeixent-li l’autonomia i atorgant-li el títol pompós, però barat, de “Rei de reis”. També va concedir el títol de colònia a Palmira, un estat coixí entre les potències hostils de Roma i els parts. Avantatges secundaris de totes aquestes concessions van ser la incorporació al seu exèrcit de tropes nadiues i, el que era indispensable, de guies coneixedors del país.
Aleshores, va dividir les legions en tres cossos: el principal, manat per ell mateix, marxaria cap al sud fins a trobar l’Eufrates, on faria construir una flota imponent amb la qual recorreria el riu, sempre rumb al sud, per atacar les dues metròpolis sobre el Tigris, Selèucia (a la riba occidental, davant la qual, trenta-dos anys enrere, havien aparegut els primers casos de “pesta antonina” entre les tropes de Luci Ver) i, uns pocs quilòmetres avall i a l’altra riba, Ctesifont, la populosa capital dels parts, mentre que un segon cos causaria estralls a l’est de l’Alta Mesopotàmia, i un tercer creuaria el Tigris per prendre l’antic regne d’Adiabene, ja part de l’imperi part.
Després d’entrar sense resistència a Selèucia, gairebé despoblada i encara destruïda, va arribar Sever a la vista de Ctesifont i de les forces del rei Vologès V que esperava els romans en un descampat prop de les tranquil·litzadores muralles. Al poc d’entaulada la batalla, els parts es van haver de batre en retirada fins a recloure’s a la ciutat, que els atacants van envoltar amb màquines de setge: balistes, escorpins i onagres. A les fortes muralles acabarien per obrir-hi bretxes on es produiria el xoc dels soldats de tots dos bàndols fins que els romans van forçar el pas i entrar a la ciutat saquejant i matant tot el que belluga. Corria l’octubre del 198. Doncs a despit de la carnisseria –de què, com a líder sagaç, Vologès havia escapat–, encara esclavitzarien 100.000 dels seus habitants, que aviat és dit.
El 198 els romans arribarien al Tigris i posarien setge sense èxit a la ciutat d’Hatra (les espectaculars ruïnes de la qual, com potser recordeu, serien destruïdes pels xicots ultres del Daesh el 2015). I a continuació se’n van retirar, però deixant enrere una nova província a la Mesopotàmia septentrional.
198 va ser també l’any en què designaria els seus fills com a successors. Quan el gran, Caracal·la, va passar a ser Augustus –per tant, coemperador–, les tropes van aclamar Geta com a Caesar, càrrec que poc després confirmarien l’emperador i el Senat. Esclar que aquest Senat ja no era ni ombra d’ell mateix. I a diferència dels “bons emperadors” de la dinastia antonina, que actuaven de cara a la galeria com si li reconeguessin l’autoritat d’antany i la valuosa funció de contrapès al poder propi; que fingien participar en peu d’igualtat en les seves deliberacions i que no en feien executar sinó els integrants estrictament necessaris, Sever li mostrava un menyspreu olímpic.
Com a emperador, embelliria Roma i altres ciutats de l’Imperi. Cenyint-nos només a la capital, l’any 203, va fer bastir l’arc de triomf, dedicat també al seus fills, Caracal·la i Geta, amb una decoració escultòrica exuberant, per commemorar els primers deu anys del seu regnat i recordar les victòries aconseguides sobre els parts; també, prop de l’estadi de Domicià, per a l’esbarjo antiestrès dels ciutadans, les Termes del Trastevere i, a la Via Àpia, on girava cap al Palatí, un estrany edifici anomenat Septizodium (de Septisolium, ‘set sols’), sense altre funció que la decorativa; va reconstruir el grandiós pòrtic d’Octàvia, al camp de Mart, que havia estat destruït per un incendi i restaurar el magnífic Panteó reedificat per Adrià, el teatre de Pompeu, els temples de Vespasià, Juno Moneta i la casa de les Vestals. La restauració cap al 204 del temple de Vesta, rodó sobre una base quadrada i tocant a aquella casa, sembla que es va dur a terme per ordre directa de l’emperadriu. En fi.
La tradició eclesial retrata Septimi Sever com un perseguidor dels cristians, cosa que cal dir que és confondre els ous amb els cargols. Ben al contrari, Sever, que es refiava d’auguris, somnis i horòscops, devia compartir allò del poeta Juvenal: «Avui ja no creuen ni els nens en aquest regne de les ombres situat sota terra, en aquella llacuna Estígia poblada de gripaus, travessada pels morts en barca.» De fet, va tenir una actitud tolerant amb tota mena de cultes i envers les comunitats cristianes, que feia molts anys que s’havien distanciat prou de la sinagoga com per ser perfectament identificables. És més, durant el seu regnat hi va haver cristians que ocupaven càrrecs rellevants en la cort. I és dubtós que el 202, el seu desè any de govern, promulgués un edicte general a Palestina prohibint la conversió al judaisme i al cristianisme i prescrivint penes greus per als nous conversos.
Ara: sí que hi va haver episodis persecutoris locals, sobretot a l’Orient i el nord d’Àfrica (Leònides d’Alexandria, pare d’Orígenes, les cartagineses Perpètua i la seva esclava Felicitat, condemnades a les feres tot i que la primera, com a ciutadana romana, hauria d’haver estat condemnada a espasa...). Però no s’ha d’oblidar que suplicis esgarrifosos com la creu o el foc no es reservaven als cristians sinó que s’aplicaven també a reus d’altres crims. De fet, l’Imperi era força permissiu quant a professar i difondre la religió que fos sempre que els seus adeptes no atemptessin contra la mos maiorum ‘el costum dels ancians’ i, arribat el cas, retessin culte als déus oficials i a l’emperador, tret dels jueus, que n’estaven exempts. És a dir, no es tractava d’exigir als acusats que professessin tal o tal creença, sinó que complissin els seus deures amb l’estat: pagar impostos i fer, quan tocava, el jurament o el sacrifici prescrit per la tradició. I s’ha acabat el bròquil.
Convé ara donar-vos notícia trista d’unes morts. De la de Plaucià, que assabentat, segons la versió oficial, que el seu gendre Caracal·la volia eliminar tant a la seva filla com a ell mateix, va decidir avançar-se i treure’l del mapa, però descobert el pastís i cridat a palau, va ser condemnat per traïció i liquidat allí mateix el gener del 205 mentre se li confiscaven les propietats i les riqueses, que eren moltes, i Plautil·la i la seva filla eren enviades a l’exili. No va trigar a reunir-se amb ell el seu amic Cecili Agrícola, involucrat també en la conxorxa, que es va fer obrir les venes després d’engatar-se amb un bon vi. I no puc passar per alt tampoc la de Bul·la Fèlix, un cap de bandits amb cert carisma popular, una mena de Serrallonga avant la lettre, a qui «mai no es veia quan se'l creia veure –diu Cassi Dió–, mai no es trobava quan se'l creia trobar, mai no s'atrapava quan se'l creia haver atrapat», i que després d’innombrables aventures entre el 205 i el 207, seria traït per una de les seves amants, fet presoner i lliurat en públic a les urpes i la gola de les feres.
El 208 Sever es va dirigir a Britànnia amb les legions corresponents, acompanyat pels seus fills que, tot s’ha de dir, no es podien veure ni en pintura, per castigar els indígenes i restablir-hi la pau i l’ordre romans. Passava que l’exgovernador Albí, un cop proclamat emperador, havia retirat gran part de la guarnició i se l’havia emportat a Lugdunum (l’actual Lió), per enfrontar-se a qui l’havia traït, i aviat les tribus caledònies, prèvies incursions de tempteig per avaluar la situació, havien vist el cel obert i llançat un gran atac sobre les tropes aquarterades a la frontera –el mur d’Adrià, ja que el d’Antoní s’havia abandonat molts anys enrere–, depassant-la malgrat la resistència dels ocupants, que no disposaven de reforços, i aprofitant l’avinentesa per fer diverses expedicions de saqueig contra el ric sud.
Un cop a l’illa, Sever va establir el campament principal a Eboracum (avui York, Anglaterra). Aleshores, uns 20.000 homes van marxar cap al nord amb ell, assegut cada dos per tres, quan el deixava fora de joc el dolor intens dels freqüents atacs de gota que patia, en una cadira gestatòria tancada, que duien a coll. Un cop en territori enemic, els seus homes, empunyant la pala i la dolabra –una eina consistent en una peça de ferro acabada en punta en un extrem i una fulla plana de vora tallant a l’altre perpendicular al mànec–, van talar boscos, aplanar terrenys i reblir aiguamolls sense poder entaular amb els caledonis, que els esquivaven, cap combat decisiu. Finalment, van desfer el camí i, pel que fa al mur d’Adrià, l’emperador el va fer reparar i hi va assignar nodrides tropes per defensar-lo.
Afectat Sever per lesions articulars permanents i problemes renals, a Eboracum el va visitar la mort el 4 de febrer del 211 sigui cert o no que Caracal·la havia demanat abans als metges que n’acceleressin el tràmit. En qualsevol cas, vestit d’uniforme, se’l va col·locar sobre una gran pira davant la qual desfilaria tothom fins que els seus fills la van encendre. Al cap de poc, mentre la seva ànima voletejava pel cel dels militars, els ossos que havien sobreviscut al foc emprenien el viatge en una urna a Roma per ser dipositats al mausoleu d’Adrià.
