DÉUS D'ESTAR PER ROMA (19)

Principat. Dinastia dels Severs

Septimi Sever

 

«Era un extraordinari mestre en l’art de simular i inspirar confiança, i no estalviava cap jurament, ni que calgués violar-lo amb la intenció d'obtenir algun avantatge; la seva boca pronunciava el que no sentia el cor.» Qui així descriu l’historiador Herodià no era altre que l’emperador Luci Septimi Sever, aquell que en els retrats llueix abundants rínxols amb petits blens sobre el front i barba partida, fundador de la dinastia dels Severs.

Provinent d’una família d’origen itàlic, havia nascut l’11 d’abril del 145 a la ciutat líbia de Leptis Magna (avui Lebda), on romandria fins als divuit. Després va viatjar a Roma, on hi tenia parents, per seguir-hi estudis de lleis sense perdre mai l’accent africà del seu llatí. Iniciaria la carrera administrativa com a qüestor militar a la província de la Bètica el 171 i, cap al 175, nomenat tribú de la plebs, va casar amb Màrcia, que era de la mateixa ciutat que ell i que, sense donar-li descendència (no pas dues filles com fabula la Història Augusta), el deixaria una dècada després per causa justificada: reposi en pau.

A quaranta anys, ja vidu, era al capdavant d’una legió a Síria quan va conèixer l’exòtica Júlia Domna, que no en tindria més de quinze, natural de la ciutat siriana d’Èmesa (actual Homs) i filla de Bassià, gran sacerdot del déu solar El-Gabal, assimilat més endavant amb el déu romà Sol Invictus, un home que tenia on posar la mà a causa precisament dels donatius fets al temple pels pelegrins. Amb Júlia, a qui va esposar el 187, tindria dos fills: el 188, Bassià, que esdevindria l’emperador Caracal·la (sobrenom que al·ludeix a un tipus de túnica gal·la amb caputxa que ell introduiria a Roma i posaria de moda), i Geta (pronuncieu-ho /Gueta/, gràcies), el 189, un any abans que son pare fos nomenat governador de la província de Pannònia i quatre abans que pugés al tron.

Ella seria coneguda com l’emperadriu filòsofa, no perquè escrivís cap reflexió del tipus cogito, ergo sum 'penso, per tant existeixo' sinó perquè es va saber envoltar, a més de filòsofs, de juristes, astròlegs i tota mena d’intel·lectuals dels que s’arramben al poder, que escalfa sense foc. L’abril del 195, l’emperador la va honorar amb el títol de mater castrorum vint anys després que l’ostentés per primera vegada la geniüda Faustina Menor, dona de Marc Aureli. I per si no era prou distinció, el 211, mort el seu august marit, assumiria la maternitat heroica del Senat i de la pàtria sencera: prova de la creixent atenció que es dispensava a les femelles de la família imperial, sobre les quals convergia la llum de més i més focus, procés que culminaria amb la neboda de Júlia i futura regent durant la minoria d’edat d’Alexandre Sever, Júlia Mamea, a qui es concediria el títol de Mater Universi Generi Romani de manera que ni una mosca quedés sense la seva protecció.

Com era d’esperar, la rellevància pública de Júlia Domna, el fet que se la representés en monedes i en estàtues, en frisos i en relleus, no sols havia de produir inevitablement antipaties i censures, sinó que devia suscitar l’odi de Gai Fulvi Plaucià, el cobdiciós prefecte del pretori, amb gran ascendència sobre l’emperador, de qui probablement era parent i que hi tenia tanta confiança com per no sols deixar-lo governar en nom seu i condemnar a mort a discreció sinó per acceptar la seva filla Fúlvia Plautil·la com a esposa de l’hereu Caracal·la (contra la voluntat d’aquest). La malvolença de Plaucià el portaria a remoure cel i terra i sotmetre a turment tant servents com dones nobles per tal d’obtenir “confessions” amb què poder acusar l’emperadriu d’adulteri, un delicte (sols si el cometia ella), pel qual podia ser jutjada i afrontar una pena de mort gairebé segura.

No consta si entre Plaucià i l’emperadriu hi va haver un enfrontament directe ni si ella va apel·lar sense èxit a Sever. El cas és que en un moment donat, mancada del suport del marit, Júlia sent com se li arronsa el melic i opta, deixant el camp lliure al prefecte, per retirar-se del món glamurós però arriscat de la cort i acollir-se a la companyia dels seus doctes amics i protegits, eclipsi que manté durant dos anys fins que reapareix en públic poc abans que el seu enemic la dinyi, durant la celebració l’any 204 d’uns Jocs Seculars que organitza Sever i que demostren, diguem-ho de passada, l’habitual dificultat dels emperadors a l’hora d’abordar les operacions aritmètiques més elementals, perquè aquests jocs, com el seu nom indica, haurien d’haver-se celebrat cada cent anys i resulta que en feia cent setze dels de Domicià, cent cinquanta-set dels de Claudi i a aquests només els en separaven trenta dels organitzats per August l’any 17.

Tornant a Sever. Superats els conflictes bèl·lics a què he fet referència a Pèrtinax & Cia., faria la seva entrada triomfal a Roma després de la victòria sobre Albí i, com era habitual, va fer un donatiu al poble i als soldats i, conscient que la veritable font de poder a l’Imperi eren aquests darrers, els va afavorir a més apujant-los el salari, que tenien congelat des dels temps de Domicià; permetent-los dur anells d’or i concedint-los la possibilitat durant el seu servei actiu de contreure matrimoni legítim, cosa que comportava la consecució automàtica de la ciutadania per la parenta i el permís de conviure-hi (fer-ho, però, amb una concubina ja havia esdevingut corrent als campaments de frontera), a més de concedir als centurions el dret ben curiós a desfilar abillats de blanc. I naturalment augmentant-ne els efectius: així, de vint-i-cinc legions que hi havia a la mort d’August passarien a ser ni més ni menys que trenta-tres.

Perquè la celebració fos completa, va condemnar a mort vint-i-nou homes acusats d’afavorir el pretendent Albí, entre ells Flavi Sulpicià, el sogre de Còmmode. D’aquest emperador en va defensar la memòria davant el Senat i, potser per acabar de guanyar-se el favor de la família de Marc Aureli, es va proclamar fill seu i, d’altra banda, venjador de l’assassinat Pèrtinax, a qui faria divinitzar. Al cap d’uns mesos, sense adormir-se als llorers, partiria de nou amb la seva família cap a Orient, per reconquerir la meitat septentrional de Mesopotàmia, que aprofitant que ell era ben lluny i atrafegat amb les guerres civils, havien ocupat els parts i també per castigar-los pel suport prestat al seu rival pel tron Pescenni Níger.

Sever va iniciar llavors, al capdavant d’uns 150.000 homes, la segona guerra pàrtica (197-198). D’entrada, es va imposar d’assegurar-se els territoris veïns al que aviat seria teatre d’operacions i aconseguir, com ho va fer, la submissió del rei d’Armènia i, després, del d’Osroene, o Regne d’Edessa, la lleialtat vacil·lant del qual s’asseguraria reconeixent-li l’autonomia i atorgant-li el títol pompós, però barat, de “Rei de reis”. També va concedir el títol de colònia a Palmira, un estat coixí entre les potències hostils de Roma i els parts. Avantatges secundaris de totes aquestes concessions van ser la incorporació al seu exèrcit de tropes nadiues i, el que era indispensable, de guies coneixedors del país.

Aleshores, va dividir les legions en tres cossos: el principal, manat per ell mateix, marxaria cap al sud fins a trobar l’Eufrates, on faria construir una flota imponent amb la qual recorreria el riu, sempre rumb al sud, per atacar les dues metròpolis sobre el Tigris, Selèucia (a la riba occidental, davant la qual, trenta-dos anys enrere, havien aparegut els primers casos de “pesta antonina” entre les tropes de Luci Ver) i, uns pocs quilòmetres avall i a l’altra riba, Ctesifont, la populosa capital dels parts, mentre que un segon cos causaria estralls a l’est de l’Alta Mesopotàmia, i un tercer creuaria el Tigris per prendre l’antic regne d’Adiabene, ja part de l’imperi part.

Després d’entrar sense resistència a Selèucia, gairebé despoblada i encara destruïda, va arribar Sever a la vista de Ctesifont i de les forces del rei Vologès V que esperava els romans en un descampat prop de les tranquil·litzadores muralles. Al poc d’entaulada la batalla, els parts es van haver de batre en retirada fins a recloure’s a la ciutat, que els atacants van envoltar amb màquines de setge: balistes, escorpins i onagres. A les fortes muralles acabarien per obrir-hi bretxes on es produiria el xoc dels soldats de tots dos bàndols fins que els romans van forçar el pas i entrar a la ciutat saquejant i matant tot el que belluga. Corria l’octubre del 198. Doncs a despit de la carnisseria –de què, com a líder sagaç, Vologès havia escapat–, encara esclavitzarien 100.000 dels seus habitants, que aviat és dit.

El 198 els romans arribarien al Tigris i posarien setge sense èxit a la ciutat d’Hatra (les espectaculars ruïnes de la qual, com potser recordeu, serien destruïdes pels xicots ultres del Daesh el 2015). I a continuació se’n van retirar, però deixant enrere una nova província a la Mesopotàmia septentrional.

198 va ser també l’any en què designaria els seus fills com a successors. Quan el gran, Caracal·la, va passar a ser Augustus –per tant, coemperador–, les tropes van aclamar Geta com a Caesar, càrrec que poc després confirmarien l’emperador i el Senat. Esclar que aquest Senat ja no era ni ombra d’ell mateix. I a diferència dels “bons emperadors” de la dinastia antonina, que actuaven de cara a la galeria com si li reconeguessin l’autoritat d’antany i la valuosa funció de contrapès al poder propi; que fingien participar en peu d’igualtat en les seves deliberacions i que no en feien executar sinó els integrants estrictament necessaris, Sever li mostrava un menyspreu olímpic.

Com a emperador, embelliria Roma i altres ciutats de l’Imperi. Cenyint-nos només a la capital, l’any 203, va fer bastir l’arc de triomf, dedicat també al seus fills, Caracal·la i Geta, amb una decoració escultòrica exuberant, per commemorar els primers deu anys del seu regnat i recordar les victòries aconseguides sobre els parts; també, prop de l’estadi de Domicià, per a l’esbarjo antiestrès dels ciutadans, les Termes del Trastevere i, a la Via Àpia, on girava cap al Palatí, un estrany edifici anomenat Septizodium (de Septisolium, ‘set sols’), sense altre funció que la decorativa; va reconstruir el grandiós pòrtic d’Octàvia, al camp de Mart, que havia estat destruït per un incendi i restaurar el magnífic Panteó reedificat per Adrià, el teatre de Pompeu, els temples de Vespasià, Juno Moneta i la casa de les Vestals. La restauració cap al 204 del temple de Vesta, rodó sobre una base quadrada i tocant a aquella casa, sembla que es va dur a terme per ordre directa de l’emperadriu. En fi.

La tradició eclesial retrata Septimi Sever com un perseguidor dels cristians, cosa que cal dir que és confondre els ous amb els cargols. Ben al contrari, Sever, que es refiava d’auguris, somnis i horòscops, devia compartir allò del poeta Juvenal: «Avui ja no creuen ni els nens en aquest regne de les ombres situat sota terra, en aquella llacuna Estígia poblada de gripaus, travessada pels morts en barca.» De fet, va tenir una actitud tolerant amb tota mena de cultes i envers les comunitats cristianes, que feia molts anys que s’havien distanciat prou de la sinagoga com per ser perfectament identificables. És més, durant el seu regnat hi va haver cristians que ocupaven càrrecs rellevants en la cort. I és dubtós que el 202, el seu desè any de govern, promulgués un edicte general a Palestina prohibint la conversió al judaisme i al cristianisme i prescrivint penes greus per als nous conversos.

Ara: sí que hi va haver episodis persecutoris locals, sobretot a l’Orient i el nord d’Àfrica (Leònides d’Alexandria, pare d’Orígenes, les cartagineses Perpètua i la seva esclava Felicitat, condemnades a les feres tot i que la primera, com a ciutadana romana, hauria d’haver estat condemnada a espasa...). Però no s’ha d’oblidar que suplicis esgarrifosos com la creu o el foc no es reservaven als cristians sinó que s’aplicaven també a reus d’altres crims. De fet, l’Imperi era força permissiu quant a professar i difondre la religió que fos sempre que els seus adeptes no atemptessin contra la mos maiorum ‘el costum dels ancians’ i, arribat el cas, retessin culte als déus oficials i a l’emperador, tret dels jueus, que n’estaven exempts. És a dir, no es tractava d’exigir als acusats que professessin tal o tal creença, sinó que complissin els seus deures amb l’estat: pagar impostos i fer, quan tocava, el jurament o el sacrifici prescrit per la tradició. I s’ha acabat el bròquil.

Convé ara donar-vos notícia trista d’unes morts. De la de Plaucià, que assabentat, segons la versió oficial, que el seu gendre Caracal·la volia eliminar tant a la seva filla com a ell mateix, va decidir avançar-se i treure’l del mapa, però descobert el pastís i cridat a palau, va ser condemnat per traïció i liquidat allí mateix el gener del 205 mentre se li confiscaven les propietats i les riqueses, que eren moltes, i Plautil·la i la seva filla eren enviades a l’exili. No va trigar a reunir-se amb ell el seu amic Cecili Agrícola, involucrat també en la conxorxa, que es va fer obrir les venes després d’engatar-se amb un bon vi. I no puc passar per alt tampoc la de Bul·la Fèlix, un cap de bandits amb cert carisma popular, una mena de Serrallonga avant la lettre, a qui «mai no es veia quan se'l creia veure –diu Cassi Dió–, mai no es trobava quan se'l creia trobar, mai no s'atrapava quan se'l creia haver atrapat», i que després d’innombrables aventures entre el 205 i el 207, seria traït per una de les seves amants, fet presoner i lliurat en públic a les urpes i la gola de les feres.

El 208 Sever es va dirigir a Britànnia amb les legions corresponents, acompanyat pels seus fills que, tot s’ha de dir, no es podien veure ni en pintura, per castigar els indígenes i restablir-hi la pau i l’ordre romans. Passava que l’exgovernador Albí, un cop proclamat emperador, havia retirat gran part de la guarnició i se l’havia emportat a Lugdunum (l’actual Lió), per enfrontar-se a qui l’havia traït, i aviat les tribus caledònies, prèvies incursions de tempteig per avaluar la situació, havien vist el cel obert i llançat un gran atac sobre les tropes aquarterades a la frontera –el mur d’Adrià, ja que el d’Antoní s’havia abandonat molts anys enrere–, depassant-la malgrat la resistència dels ocupants, que no disposaven de reforços, i aprofitant l’avinentesa per fer diverses expedicions de saqueig contra el ric sud.

Un cop a l’illa, Sever va establir el campament principal a Eboracum (avui York, Anglaterra). Aleshores, uns 20.000 homes van marxar cap al nord amb ell, assegut cada dos per tres, quan el deixava fora de joc el dolor intens dels freqüents atacs de gota que patia, en una cadira gestatòria tancada, que duien a coll. Un cop en territori enemic, els seus homes, empunyant la pala i la dolabra –una eina consistent en una peça de ferro acabada en punta en un extrem i una fulla plana de vora tallant a l’altre perpendicular al mànec–, van talar boscos, aplanar terrenys i reblir aiguamolls sense poder entaular amb els caledonis, que els esquivaven, cap combat decisiu. Finalment, van desfer el camí i, pel que fa al mur d’Adrià, l’emperador el va fer reparar i hi va assignar nodrides tropes per defensar-lo.

Afectat Sever per lesions articulars permanents i problemes renals, a Eboracum el va visitar la mort el 4 de febrer del 211 sigui cert o no que Caracal·la havia demanat abans als metges que n’acceleressin el tràmit. En qualsevol cas, vestit d’uniforme, se’l va col·locar sobre una gran pira davant la qual desfilaria tothom fins que els seus fills la van encendre. Al cap de poc, mentre la seva ànima voletejava pel cel dels militars, els ossos que havien sobreviscut al foc emprenien el viatge en una urna a Roma per ser dipositats al mausoleu d’Adrià.

 

Germinal Vidal. Una exploració biogràfica. (III)

Imatges 10-11: Manifestació. Detall. 6/10/1936.- Reunió familiar. c. 1936.

De les negociacions entre el BOC i la ICE, que «tingueren lloc, en gran part, a casa meva –diu Jaume Arquer–,²⁵ al carrer de Trafalgar, 27», es constitueix finalment el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) mitjançant la fusió dels dos partits el 29 de setembre de 1935 en una reunió clandestina de representants de l’un i l’altre, al barceloní carrer de Montserrat de Casanovas, 110 (aleshores 24), a Horta. Fites? Anar cap a la constitució d’un gran partit marxista unificat i, posats a fer, aconseguir la llibertat de tots els presos polítics i socials, la jornada de sis hores, el reconeixement de català, castellà, gallec i basc com a llengües oficials, la concessió d’armes als treballadors i la nacionalització (sense indemnització) de la terra, els ferrocarrils, la flota mercant, les mines, la banca...

Arran d’aquesta constitució, la JCI del BOC i les Joventuts de l’ICE s’unifiquen també, no sense algunes resistències, mantenint el nom de Juventud Comunista Ibérica, que era ja prou conegut. Germinal –en aquells moments amb un nou càrrec, el de secretari de la Comissió de Sindicats Portuaris de Barcelona–, no sols resulta elegit secretari general de la nova JCI, del CE de la qual formen part, a més d’ell, Miquel Pedrola, Ignasi Iglesias –procedent de les Joventuts de l’ICE–, Francesc Gelada i Wilebaldo Solano,²⁶ sinó que s’integra al CC del POUM.²⁷

El 7 de gener de 1936, amb una situació tant a nivell local com de país força difícil pels escàndols que havien afectat Lerroux i membres destacats del seu partit (estraperlo, afer Nombela), pel menyscapte de les finances i amb un nombre de parats que no deixava de créixer, el president de la República, Alcalà Zamora, dissolia les Corts i convocava noves eleccions generals, les que serien les terceres (i últimes) de la Segona República, per al diumenge 16 de febrer. Unes eleccions que posarien punt final al Bienni Negre en donar la majoria parlamentària a la coalició espanyola anomenada Frente Popular i l’equivalent aquí —i al País Valencià—, Front d’Esquerres, a través del qual el POUM va obtenir una acta de diputat per Barcelona-ciutat. Conseqüències immediates: l'amnistia per a penats i encausats per delictes polítics i socials i, doncs, alliberament del govern català, i restabliment de l’Estatut.

I mentre a Catalunya es tornava a respirar una certa normalitat, a la resta de l’estat no dequeia l’agitació social i la tensió es feia extrema. Així, i en nom de causes oposades, tindrien lloc a Madrid els assassinats del capità d’enginyers Carlos Faraudo, d’idees socialistes, el 9 de maig; el 12 de juliol, del tinent d’infanteria, passat a la guàrdia d’assalt, José del Castillo, pertanyent a la Unió Militar Republicana Antifeixista (UMRA), i l’endemà 13, en represàlia, el del dirigent d’extrema dreta (Bloque Nacional) José Calvo Sotelo. Dos dies després, el 15, el CE del POUM decidia mobilitzar els seus militants perquè estiguessin preparats quan es produís un cop d’estat que s’ensumaven imminent. El 17, el títol de l’editorial amb què va sortir al carrer l’òrgan del partit era eloqüent: «Ante una situación inquietante».²⁸

Imatge 12: Cartell de l'Olimpíada Popular

El dissabte 18 de juliol, vigília de l’inici previst a Barcelona de l’Olimpíada Popular i difosa a la tarda la notícia de la sublevació de les tropes espanyoles al Marroc, devia transcórrer per a Germinal i els seus companys en un estat d’agitació i sense parlar de res més que dels possibles escenaris que obria la militarada. De la matinada de l’endemà, quan van despertar la ciutat els udols aspres de les sirenes de fàbriques i vaixells del port, repetits sense parar, Pineda Vidal em va explicar un episodi, que havia conegut a través d’un testimoni presencial i que imagino ocorregut en el Teatre Principal, a la Rambla (de Santa Mònica), 27-29, just davant del Pla del Teatre a què dóna nom, acabat de requisar pel POUM, i ple de militants en espera d’esdeveniments.

Germinal hauria demanat a Daniel Rebull Cabré (David Rey) un rifle de repetició que aquest s’havia procurat d’entre l’escampadissa d’armes que va seguir en alguns punts de la ciutat a la desbandada dels escamots el 7 d’octubre de 1934. I a la recomanació de Rey, que no era precisament poruc i que havia estat detingut i condemnat a presó diverses vegades, que no sortís al carrer encara, va objectar: «Avui el lloc del secretari de les Joventuts és al carrer». I a les ordres de Josep Rovira Canals, integrant llavors del CE del POUM i director del setmanari L’Hora, antic cap militar de la invasió avortada del país des de Prats de Molló (el Vallespir) i futur cap de la 29ª Divisió de l’exèrcit de l’Est, un centenar de militants armats surten a fora.

Rovira divideix els efectius de la manera següent: la meitat del grup queda apostat rere els arbres de cara a mar d’on podria venir un atac tant del Palau de la Divisió (avui Capitania General), al Passeig de Colom, com de les Dependències Militars (Govern Militar) o bé, just al davant, de la caserna de les Drassanes (que s’alçava en el solar que avui ocupa la Comandància Naval i que per mitjà de patis amplis comunicava amb les drassanes medievals, ocupades aleshores pel Parc d’Artilleria de l’Exèrcit). L’altra meitat del grup, amb Germinal entre ells i Rovira al capdavant, enfila Rambla amunt. I recorda Fernández Jurado:

Arribem a Canaletes. La Rambla és deserta i la gent que es veu va tota armada. El Partit té alguns companys avançats cap a la plaça de la Universitat. Els feixistes avancen per la Gran Via. El Pep [Rovira] i un escamot de cinc companys pugem ràpidament a la casa que fa cantonada Pelai-Rambla. Des del terrat veiem la plaça de la Universitat on no hi ha gaire moviment. Baixem tot seguit i, desplegats, avancem per Pelai. Just a l’arribar a Universitat ja veiem el primer bloc de forces militars. Vénen amb una bandera republicana i donant grans crits de “Visca la República”.²⁹

Aquells soldats que havia albirat la colla de Rovira en treure el nas pel vèrtex inferior dret de la plaça, eren les tropes del Regiment d’Infanteria Badajoz núm. 10 que, cap a quarts de cinc de la matinada, havien sortit de la caserna del Bruc, a Pedralbes, i marxat per l’Avinguda del 14 d’Abril (la Diagonal) fins a entrar a l’Esquerra de l’Eixample pels carrers d’Urgell i Borrell cap a l’Avinguda (avui Gran Via) de les Corts Catalanes, columna vertebral de la ciutat. Un cop aquí, després d’entaular un tiroteig amb unes parelles de guàrdies d’assalt que havien pretès barrar-los el pas causant l’alarma del veïnat, una part dels militars s’havia dirigit vers la plaça d’Espanya, i una altra, la que ara m’interessa, vers la plaça de la Universitat.

Un gran grup avança cap a la plaça Catalunya per la Ronda Universitat. Ja no és solament la gent del POUM la que es barreja amb els soldats, hi ha gent, no pas massa, de diverses organitzacions, jo m’afegeixo a la colla que marxa vers la plaça de Catalunya. Enrere queda [una part de les tropes i] un altre grup del que formen part el Germinal i el Batista.²⁹

Van ser doncs moments de confusió. Soldats amb la tricolor desplegada («Para desconcertar al enemigo, los soldados recibieron órdenes de levantar el puño»)³⁰  i entre ells, donant-los suport, elements de Falange Española, molts dels quals amb guerrera militar i casc i corretjam. Militants de diferents partits confraternitzant amb més o menys recel amb els soldats. I dic bé moments, perquè tan bon punt arribats els nois de Rovira a l’espai central de la plaça de Catalunya van esclatar de cop i volta trets per tot arreu.

A la plaça de la Universitat, com si es tractés d’un eco, van començar també llavors els primers trets disparats per dits inquiets de tots dos bàndols i mentre els de les organitzacions populars corrien a posar-se a cobert, de primer rere l’ampli pedestal del grup escultòric dedicat al doctor Robert (avui a la plaça de Tetuan) situat al bell mig de l’andana central més gran i, a continuació, a les embocadures de Pelai i Tallers, els soldats, obeint ordres, instal·larien les peces d’artilleria i una secció de metralladores a l’ampla vorera de la Universitat o bé a la calçada mateix, mentre oficials i part de la tropa s’internaven a l’edifici del primer centre docent de Catalunya, que pel seu caràcter no estava defensat, sent tirotejats a partir d’aleshores a intervals, però amb intensitat creixent conforme nous combatents, sobretot guàrdies d’assalt –que com a molts altres llocs resultarien decisius–,³¹ s’unien als militants.

Aquí el guió no patiria gaires canvis al llarg del matí –un matí de sol i de calor– fins que, cap a la una del migdia, el combat es va intensificar. A quarts de tres, els soldats que eren al carrer van deixar caure les armes i l’edifici va poder ser encerclat aleshores totalment i ocupat el Seminari, mentre els de dins, que disposaven de força armes i municions, es defensaven disparant des de les finestres i les torres. A l’últim, la incorporació al combat d’un fort escamot de la guàrdia civil, inactiva fins a migdia, faria caure la balança a favor de les forces populars, que van aconseguir apoderar-se’n a les quatre de la tarda després que l’oficialitat rebel sortís de l’edifici parapetada rere una vintena de paisans presoners i es rendís a un destacament de guàrdies civils. Es van alliberar aleshores els presoners³² i els soldats rasos com a simples executors d’ordres i aquests, fos per pròpia iniciativa o en compliment d’una disposició del govern central d’aquell mateix dia que llicenciava els soldats de les unitats que s’havien revoltat, s’unien uns als vencedors i altres se n’anaven cap a casa.

I amb tot això i abans de seguir, potser us pregunteu com va acabar la pobra Universitat. Doncs sembla que bé, gràcies. En els fons de l’Arxiu Històric de la UB no figura cap informe sobre les instal·lacions o elements estructurals de l’edifici impactats per municions o malmesos d’alguna manera durant el 19 de juliol: ni un mal vidre. I si és que no s’ha extraviat o destruït i no es va fer mai, això implicaria que els danys van ser d’escassa entitat. Curiosament, hi ha una rara referència explícita als fets d’aquella jornada en un document. Es tracta d’un ofici de 27 d’agost de 1937 en què el catedràtic d’Astronomia de la Universitat, Joaquim Febrer Carbó, demana al rector-comissari Pere Bosch Gimpera unes reparacions a l’observatori astronòmic: «La cúpula del [telescopi] equatorial Patxot necessita urgentment ésser pintada amb una capa de mini i dues de pintura gris[a] [...]. La cúpula esmentada ja té un forat que suposo de bala del Juliol del 1936 i encara que el forat és petit podria aprofitar-se l’avinentesa per a deixar-la reparada.»³³

Imatge 13: Escena de barricada. 19/7/1936

Mirem ara d’aclarir les circumstàncies concretes de la mort de Germinal. Wilebaldo Solano, una font a qui cal suposar ben informada ja que l’havia tractat i el succeiria en la secretaria general de la JCI, no n’ha explicat sinó que «cayó luchando contra los militares sublevados en la Plaza de la Universidad».³⁴ I com que la mitjana de les informacions de la premsa vindria a ser que «va morir en combat», això és el que van creure també pares i germanes fins que, al cap d’un temps, arran d'un comentari d'un camarada de Germinal de cognom Ramos, dubtarien a continuar atribuint-ne la mort a l'atzar dels tirotejos.

Segons Ramos, entre el grup de civils de filiació falangista que acompanyava els militars revoltats que ocupaven la plaça de la Universitat, hi havia Pau Segú l'Establer, fill d'una família veïna dels Vidal propietària d'una empresa de transports i estudiant universitari, amb qui Germinal no s’hi feia, ateses les seves oposades conviccions polítiques i religioses. En una de les pauses del foc, l’Establer s’apropa a Germinal, que fa estona que jeu a terra greument ferit, i el remata d'un tret a la templa. Eren les traces d'aquest tret, amb un orifici d'entrada i sense lesió de sortida, les que haurien vist els seus pares i la seva germana Pineda en identificar-lo l’endemà al dipòsit del Clínic. Però com estar segurs a pilota passada que, sota el llençol que el cobria, ensangonat de cap a peus, hi havia o no alguna altra ferida?

Des que sóc dipositari d’aquesta història no me n’havia qüestionat mai la possible veracitat. La considerava una murmuració tan malaltissa com les que correrien a propòsit de l’”assassinat” de Durruti al front de la ciutat universitària de Madrid. Sempre, fins ara que hi rumio amb motiu d’aquest treball. I la primera sospita que m’assalta és que un tret a la templa no ha de ser impossible, però sí poc probable com a conseqüència d’un enfrontament a distància. D’altra banda, ¿és possible que ningú dels qui eren amb ell aquella tràgica jornada n’hagi donat una versió mínimament detallada: on era i què feia exactament quan va rebre l’impacte, quin company o companys tenia més a prop, etc.? Això m’intriga.

Cert que a tres o quatre dies dels fets, a la plaça de la Universitat, «en una revuelta de los jardinillos y en el lugar donde paran los autobuses de Badalona [a la calçada secundària entre les andanes centrals, aleshores capçalera de la línia BS], hay un rincón emocionante. En él aparecen unas ramas de laurel y un cartelito que dice: "Ací caigueren els primers defensors de la República"».³⁵ Així, quan el 27 de setembre, al final d’un homenatge a què em referiré més avall, els seus companys de feina del port van en manifestació fins a la plaça i dipositen –com continuaran fent mans anònimes fins als primers seixanta–, una corona de flors al lloc “on va caure”, aquest lloc només pot ser, a manca de cap altra referència, l’indicat pel cartellet. Però com que hi va haver altres militants morts aquell dia en aquella plaça,³⁶ em decanto per veure en aquest “ací” no la concreta porció de terra on haurien caigut tots ells sinó una designació, pars pro toto, de la plaça sencera. En aquest cas, arribem allà d'on hem sortit. I què hi ha de les circumstàncies concretes?

Deia més amunt que la premsa en general no en dóna detalls però, ep!, hi ha una excepció. Si més no un diari vinculat a ERC aporta una presumpta dada que no veig enlloc més:

En una de les primeres topades que hi hagué, la de la plaça de la Universitat, morí un jove militant obrer, molt conegut entre les organitzacions obreres, secretari de la Joventut del POUM i president del Sindicat de carretillistes [sic] de la UGT: Germinal Vidal.
Vidal fou el que s’avançà el primer del seu grup per tal de fraternitzar amb els oficials que es simulaven lleials. Quan estigué prop d’ells l’agafaren presoner i un cop dintre la Universitat el mataren. El seu cadàver està completament destrossat.

El relat és versemblant. Tant com ho és el del catedràtic i historiador Pelai Pagès,³⁸ segons el qual «va acabar morint després d’una llarga agonia, sense que el pogués ajudar ningú», cosa que implica que el fatal procés es va esdevenir a plena llum i no dins l’edifici. Avala aquesta darrera versió Agustín Guillamón, que en el seu esbós biogràfic de Josep Rebull Cabré, un dels fundadors del BOC i germà petit de David Rey, escriu que Rebull «va sortir il·lès de l’enfrontament amb un escamot militar, amb el que s’estava parlamentant, tot i que es trobava al costat de Germinal Vidal, [...] ferit de mort a la Plaça Universitat el 19 de juliol, en el tiroteig amb el qual es va interrompre bruscament la conversa amb els soldats».³⁹

^{També Roc fa referència a aquest parlament, amb la particularitat que atribueix el primer tret a Batista:}

Germinal i l’oficial discuteixen, malfiats. La tropa és fidel a la República, sí o no? Aquest és el problema. L’oficial es mostra cada vegada més sec. [...] La conversa s’enverina. En Rovira arriba just quan en Germinal insisteix per aclarir l’actitud de la tropa.
–Pero ¿están ustedes con la República o qué? –repeteix.
En Pep [Rovira] vol agafar la direcció de la conversa. No té temps. En Batista, situat una mica enrere de Germinal, dispara la seva pistola sobre l’oficial, que cau a terra plegant-se lentament. El gest de Batista, ràpid i inesperat, ha sorprès tothom. [...]
Un suboficial, que seguia la conversa al costat del seu superior, reacciona amb un reflex fulminant.
–Soldados, ¡fuego! [...]
Les descàrregues de fusells, els trets d’una metralladora [...].
Germinal visqué unes quantes hores encara, escolant-se lentament, sense que cap ambulància pogués atansar-se a recollir-lo.⁴⁰ 

Imatge 14: Sector de la plaça de la Universitat on Germinal va trobar la mort

 

Per tot plegat, la seqüència que me’n faig dels fets és: atesa la demostració inicial pels militars d’aparent lleialtat a la República (bandera, visques i potser punys en alt), des d’on s’està a cobert, sigui l’embocadura de Pelai o el darrere del monument al doctor Robert, Germinal es determina a parlamentar amb el grup més pròxim de soldats i esbrinar-ne les intencions reals. Amb uns quants companys (Batista, Josep Rebull...) i fent ostentació d’algun drap blanc, s'hi acosta deixant a la seva dreta el parterre circular amb palmeres i arbustos baixos que tancava l’andana central més gran de la plaça davant el bar Estudiantil, i un cop a curta distància hi entaula un diàleg. Breu, perquè de seguida un o més trets li causen alguna lesió greu, com ara una perforació gastrointestinal que li provoca una peritonitis. I a terra, sol, desvalgut, es retorça de dolor fins que al cap d’unes hores algú acaba amb ell.

Probable com és que els esdeveniments succeïssin així, cau pel seu pes que no en puc donar cap garantia de certesa i sí, en canvi, de la ferida de bala que presentava a la templa, que va ser la immediatament mortal, fos disparada amb odi, per compassió o per deixar-ne de sentir els crits. Reconec que s’imposa doncs rectificar el meu escepticisme anterior sobre la història de l’Establer. I penso ara que qui sap si no va ser ben oportú, sobretot per a Rosalia, desconèixer com havia mort exactament el seu nano.

Sigui com vulgui, el cas és que el mateix dia 19 en van ingressar el cos al Dipòsit judicial de l’Hospital Clínic, ubicat a la Facultat de Medicina, al carrer de Casanova, on el van inscriure amb el número 3.655. Per fer-nos una pàl·lida idea del panorama que l’endemà 20 hi trobarien pares i germana, recorro a les paraules del doctor Broggi, que també es va presentar aquell dia al servei d’Urgències de Cirurgia de l’hospital:

En arribar al Clínic la visió era dantesca. Les sales estaven plenes de ferits i també n’hi havia pels passadissos, ajaguts en matalassos per terra. La cosa havia estat molt més important del que jo creia i encara no s’havia acabat, perquè els ferits seguien entrant, els morts omplien el dipòsit de cadàvers i els quiròfans no donaven l’abast.⁴¹

El dimarts 21, en el gran cementiri de Montjuïc, llavors conegut com del Sud-oest, se l’inhumaria –a correcuita i sense especial solemnitat ateses les circumstàncies–, en el nínxol núm. 4929, segon pis, a la via de sant Oleguer, 5ª divisió, possiblement cedit per l’ajuntament al POUM.

Imatge 15: Bateria Germinal Vidal

Del seu nom de seguida se'n va fer bandera de lluita. Ja abans de sortir del cap i casal cap a l'Aragó el 3 d'agost, amb ell es va batejar la 3.ª bateria de canons de 7,5 cm, procedents de les casernes de Sant Andreu, al passeig de Torras i Bages, de la columna d'Artilleria Lleugera del POUM, més endavant coneguda com a Primer Grup d'Artilleria del POUM. (V. imatge 15: el seu nom a l'escut del canó de l'esquerra.)

El diumenge 27 de setembre de 1936, en virtut d’acord del consell de govern municipal a proposta del conseller-regidor d’Urbanització i Obres, encarregat de la retolació i numeració dels carrers de la ciutat, Odó Hurtado, es va celebrar l'acte d'homenatge de canviar pel nom de Germinal Vidal el de la plaça de Las Navas, situada en el seu barri del Poble-sec.⁴² Hi assistirien Josep Capdevila, del comitè local del POUM, el madrileny Juan Andrade, amic personal de Nin, i Enric Adroher (Gironella), en representació del CE del partit, a més del CE en pes de la JCI, amb el nou secretari general al capdavant, Wilebaldo Solano, encarregat d’enretirar la bandera roja que cobria una placa en què s’hi llegia «Plaça Germinal Vidal, mort en la lluita antifeixista, cap de la Joventut Comunista Ibérica (POUM)». Immediatament abans havia dit entre altres coses:

¡Jóvenes obreros! ¡Trabajadores!
Habéis acudido en masa al homenaje que hoy ofrecemos a la memoria eterna de nuestro gran mártir Germinal Vidal. La Juventud Comunista, el Partido todo, os agradecen emocionados vuestra elocuente presencia.
Germinal Vidal era uno de nuestros mejores y más queridos camaradas. [...]
Germinal Vidal cayó luchando bravamente el 19 de julio en la plaza de la Universidad. Él, todo entusiasmo y decisión, comprendió que había llegado la hora de la batalla final, del combate decisivo y marchó a combatir contra los militares fascistas sublevados. Ya no volvió jamás. Ya no estará más entre nosotros. [...]⁴³

Imatges 16-17: Acte de donar el nom de Germinal Vidal a la plaça de Las Navas. 27/9/1936

També es donaria el seu nom a la plaça tradicionalment dita del Conill, en el centre històric d’Olot, i com a Germinal Vidal seria conegut un sanatori barceloní sobre el qual una ordre del conseller de Governació i Assistència Social, Antoni M.ª Sbert, de 10 de setembre de 1937, disposava que «atesa la imperiosa necessitat que existeix de locals destinats a la curació de tuberculosos [i] ateses les [seves] excel·lents condicions mèdico-higièniques», passava, amb el personal que hi prestava servei, a dependre del seu Departament, destinat a homes i dones tuberculosos.⁴⁴

Al cap de tres anys de la inhumació de Germinal, amb les tropes nacionals instal·lades ja a Barcelona i creixent la preocupació i el temor dels seus pares per la possibilitat d’una profanació com la perpetrada a la tomba de Durruti, el responsable de la gestió general del cementiri els proposa exhumar-ne discretament les restes i traslladar-les, dins el mateix recinte, al nínxol d’algun familiar. I així es fa el 20 d’abril de 1939, al que era i continua sent propietat de la família Farrarons, núm. 3300 de la via de santa Eulàlia, agrupació 3.ª, adquirit el 1919 per Ignàsia Pau, en tant que la llosa de l’anterior, per precaució –s’explicarà a posteriori a la família–, és retirada i destruïda. (A dia d’avui, 22/11/2024, no sols la llosa sinó el nínxol 4929 de la via de sant Oleguer i el bloc sencer que el contenia s’han volatilitzat. «És que va ser enderrocat», m’expliquen amablement. «Quan? I per què?» Però a Informació no disposen d’aquesta informació.)

 

Imatge 18: Làpida del nínxol on se n'hi van traslladar les restes

De tota manera, el particular via crucis de Vicent (aleshores amb 64 anys) i Rosalia (amb 57) tenia més estacions. En efecte, arruïnats pel canvi de moneda decretat pel nou règim i centrats en la dura tasca de sobreviure, es muden a Sants, al carrer Sant Jordi, 13, 4^t 1^a, on ja hi viuen el seu gendre Joan Farrarons Pau i la seva filla Rosalia. Entre tants i tants sospitosos de desafecció al règim, a ells, estigmatitzats per haver estat els pares de Germinal, se’ls sotmet a un control policial especialment obsessiu. En les primeres presentacions forçoses, que durant algun temps serien diàries, a la comissaria del districte, se’ls fa beure de vegades sengles gots d'oli de ricí, un potent laxant que havia ’eliminar el seu “verí interior” pel carrer, de tornada a casa, avergonyits profundament per la ignomínia que patien.

Remuntem-nos ara de nou a 1936. A Teodor Bonaplata, 5, casa en què residien, com recordareu, Vicent i Rosalia, el propietari del principal primera, el súbdit italià Paolo Grécolo Lacala, havia marxat a l’octubre amb la dona, Teresa Gili Baró, embarassada, al seu país –fos en el destructor Giovanni da Verrazzano o en el creuer Eugenio di Savoia, que van salpar del port el 16 i el 20 d’aquest mes respectivament–, i devia ser a mitjan novembre quan una patrulla de control («del POUM», dirà l’italià quan torni), sabent-lo o suposant-lo simpatitzant dels rebels, s’hi va presentar a requisar el pis, que havia estat tancat i precintat pel cònsol italià, i en va espanyar la porta. Mentre en treien els mobles, Rosalia va preguntar a un d’ells si és que quedava buit perquè hi estava interessada, ja que havent estat ferit a la cama el seu marit a l’esclat de la guerra per un tros de metralla d’aviació (la pròpia, ja que aparells envolats des de l’aeròdrom del Prat havien col·laborat en la derrota dels insurrectes bombardejant casernes i columnes militars), havia quedat bastant coix, cosa que li dificultava –«impedia», diu ella–, pujar i baixar escales... El patruller va contestar afirmativament: l’ocuparia una parella jove refugiada de Madrid.

Dies després, el mateix home s’hauria presentat a ca els Vidal, acompanyat pel que havia de ser nou ocupant, i es van posar de seguida d’acord: els forasters no tenien inconvenient a viure en el pis on es trobaven –tercer primera– en tant que Vicent i la dona s’instal·larien al principal. I així ho van fer. Una mala decisió, perquè tornat Grécolo a Barcelona ja acabada la guerra civil, i per molt que Vicent col·laborés amb ell removent cel i terra per fer-se perdonar el seu pecat i normalitzar la situació en la mesura del possible, l’italià no estava disposat a permetre que quedés lliure de culpes i posaria fins a tres denúncies successives contra els Vidal, per requisició de tot el que havia deixat al pis, ús dels mobles, venda d’algunes coses i retenció, fins i tot després d’”alliberada” la ciutat, d’objectes de la seva propietat.

I ara, abans d’oferir-vos part de les explicacions de Vicent pel que fa al cas, i com que d’ell només crec saber per boca de ma mare, que el va conèixer, que era «una bellíssima persona» i que «li agradava molt cantar», us dono la valoració que en fa la Falange i dos alts funcionaris franquistes perquè trieu, dels punts de vista respectius, el que us faci més peça: «Afiliado al POUM, [...] ha participado en mítines y propagandas, intervino en saqueos, incendios y robos, siendo portador de armas voluntariamente».⁴⁵ «No ha pertenecido al Ejército rojo y su conducta pública [és] mala; privada, regular y antir[r]eligioso».⁴⁶ «Es de buena conducta, desconociéndosele en absoluto actuación contraria a nuestro Glorioso Movimiento Nacional, siendo apolítico. En el vecindario está bien conceptuado, considerándosele como una persona honrada».⁴⁷

Per la seva banda, davant el jutge instructor i entre altres coses, afirma Vicent:

Que en el año treinta y ocho cayó una bomba que desizo [sic] el piso teniendo que irse a vivir a Bigas [Bigues, Vallès Oriental]; que antes recabó de la Generalidad en varias ocasiones para que le arreglaran el piso para poder ir a vivir allí y entonces le hicieron un presupuesto diciéndole que le costaría unas mil doscientas pesetas el arreglo. Que para tal fin tuvo que vender la caja de caudales y la pianola a un amigo [per 2.500,- ptes.].⁴⁸

Que nunca en ningún momento sacó bultos ni maletas del piso del señor Grécolo; que únicamente se sacó del piso el cuarto de baño, el cual fué llevado a la calle de Margarit, número 42, con el fin de guardarlo; que lo llevaron a dicho punto después del bombardeo de aviación que sufrió la casa a consecuencia del cual quedó todo lo que había en el cuarto de baño completamente estropeado.⁴⁹

Doncs bé, del procediment o procediments per furt que se seguien contra ells, competència de la jurisdicció ordinària, es va passar a tramitar un consell de guerra sumaríssim pels mateixos fets, que es veu que mirats del dret i del revés podien constituir un delicte de rebel·lió militar. Un fangar fosc i espès el de la jurisdicció castrense, del qual no en sortirien fins que recaigués sobre el procediment el següent acord del llavors capità general de la IV regió militar, José Moscardó, el de l’Alcàsser de Toledo:

Acuerdo [...].- Sección 5ª A. Núm. 34875.- Barcelona a 14 de abril de 1943.- De conformidad con el precedente dictamen [de l’auditor de guerra] y por sus propios fundamentos, acuerdo el sobreseimiento provisional de las actuaciones instruidas a VICENTE VIDAL VILAR y ROSALÍA LAFARGA y libertad definitiva de los encartados. Pasen los autos al Juzgado Militar Nª 20 de esta Plaza para notificación y cumplimiento del art. 539 del Código de Justicia Militar.- El Capitán General.⁵⁰

I la vida, allò que solem anomenar vida, va seguir el seu curs.

Imatge 19: Detall de la portada de La Batalla, núm. 56, 6/10/1936.

NOTES

25  «El meu germà Jordi demanà a la nostra mare si ens podíem reunir a casa seva, que era un punt cèntric i discret. La mare acceptà. Només posà una condició: que no es renegués.» L’aventura del militant. Fets i records..., op. cit.: Jaume Arquer, «Naixement del POUM», p. 35.

26  Wilebaldo Solano, El POUM en la historia. Andreu Nin y la revolución española, Madrid, Los libros de la Catarata, 1999, p. 56.

27  Agustín Guillamón, Josep Rebull o la vía revolucionaria. Las tesis “consejistas” de la izquierda del POUM y su crítica de Andrés Nin y el Comité Ejecutivo (1937-1939), p. 52: https://www.grupgerminal.org/?q=system/files/2017-rebull-guillamon_1.pdf

28  Ante una situación inquietante», La Batalla, núm. 260, 17 de juliol de 1936, portada.

29  Ramon Fernández Jurado, Memòries..., op. cit., p. 148.

30  Hugh Thomas, La Guerra Civil Española, Libro II, Alzamiento y Revolución, Madrid, Urbión, 1980, p. 50-51.

31 Guàrdies d’assalt com el meu avi matern, Primitivo Ruiz Mañueco, sergent destinat a Habilitació, per a qui es va demanar l’ascens al càrrec immediat superior per mèrits de guerra en haver cooperat «brillantemente á obligar se rindieran los facciosos en pocas horas, armándose y presentándose al Jefe de las fuerzas de Jefatura». (Expedient del sumaríssim núm. 18266, ref.ª 43852, ATMTT.)

32  Entre ells hi havia hagut al matí, durant un parell d’hores, el sindicalista i diputat a Corts Ángel Pestaña, que havia baixat al centre (vivia a Gràcia) per saber quin pa s’hi donava i en arribar en un moment de tranquil·litat a la plaça de la Universitat i veure-la ocupada militarment va suposar que les tropes eren addictes al govern central, però va ser detingut i fet entrar amb males maneres a l’interior de l’edifici, on se’l va identificar, lligar de mans i tancar amb altres presoners en un despatx. Després se l’havia traslladat a la seu del Regiment de Cavalleria núm. 10 (Montesa), que ocupava el solar avui comprès entre l’avinguda de Roma i els carrers de Tarragona, València i Vilamarí, on romandria fins que cap a les vuit del vespre se l’alliberés encomanant-li que gestionés la rendició dels militars de la caserna. («Episodios de la lucha del domingo. Ángel Pestaña fue hecho prisionero por los facciosos», La Vanguardia, núm. 22578, 25/7/1936, p. 5.)

33  Arxiu Històric de la Universitat de Barcelona. Subfons, Universitat Autònoma; dipòsit, 2; capsa, 2675; posició, 4; top. antic, D-III vol. 7, Afers Administratius i Econòmics.

34  Wilebaldo Solano, «Recuerdo biográfico de Germinal Vidal, secretario de la Juventud Comunista Ibérica», Fundación Andreu Nin, p. 1: https://fundanin.net/2019/12/12/recuerdo-biografico-de-germinal-vidal/

35  El Noticiero Universal, any XLIX, núm. 16.426, 23 de juliol de 1936, ed. nit, p. 2.

36  Si més no el també poumista Francesc Batista Costa, l’excenetista i aleshores de la USC Ramon Jover Brufau, Santiago Graell Solà, responsable d’Agitació i Propaganda de les JSU i, potser, el secretari de la Federació local de Grups Anarquistes Enrique Obregón Blanco). Potser perquè la mort d’aquest darrer, segons alguns, s’hauria produït en l’assalt a la Telefònica de la plaça de Catalunya, objectiu prioritari de control per a uns i altres.

37  Última hora: informació, crítica, reportatge, any II, núm. 236, 22 de juliol de 1936, p. 3.

38  Pelai Pagès, Història, present i futur (blog), «Germinal Vidal. La memòria històrica oblidada», 85 anys després, https://pelaipages.blogspot.com/2021/05/germinal-vidal-la-memoria-historica.html

39  Agustín Guillamón, Ser histórico (blog), «Rebull, Josep (1906-1999)»,  https://serhistorico.net/2019/12/11/rebull-josep-1906-1999/

40   Carmel Rosa, Quan Catalunya..., op. cit., p. 149-150.  

41  Moisès Broggi, Memòries d’un cirurgià (1908-1945), Barcelona, Edicions 62, 2001, p. 145.

42  En el desaparegut programa cultural de Betevé ‘Plaça Tísner’ de 16/3/2024, «El nomenclàtor republicà de Barcelona durant la Guerra Civil», presentat per Laura Sangrà, Antonio Baños va donar la “notícia” que durant la guerra es va canviar el nom al carrer de «Major de Gràcia per Germinal Vidal, un altre dels milicians que va morir al front». Em pregunto si aquella nit al periodista no se li apareixeria en somnis Salmerón, tercer president de la I República, per desmentir-lo i reivindicar els seus drets.

43  «Homenaje fervoroso del proletariado a los muertos de la Revolución», La Batalla, núm. 50, 29 de setembre de 1936, p. 6 i 8.<

44 Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 256, 13 de setembre de 1937, p. 1081. Es podria tractar de l’edifici del carrer de Torres i Amat, 8-14, a tocar de la plaça de Castella (el Raval), atesa la proximitat d’aquest a la plaça de la Universitat, lloc de la mort de Germinal. En tot cas, l’ordre a què em refereixo disposa el mateix per a un altre sanatori anomenat popularment Maurín, del qual, per altres fonts, conec l’emplaçament: carrer de Martorell i Peña, 9, al Putxet.

45  Causa 30783, ATMTT. Del delegat provincial d’Informació i Investigació al jutge instructor del jutjat militar núm. 20. 29 de juliol de 1940.

46  Ibíd. Del tinent cap d’Informació al jutge instructor del jutjat militar núm. 20. 12 de juliol de 1940.

47  Ibíd. Del cap superior de Policia de Barcelona al jutge instructor del jutjat militar núm. 20. 26 d’agost de 1940.

48  Causa 30783, ATMTT. Declaració de Vicent Vidal davant el jutge instructor el 28 de setembre de 1940. (L’amic en qüestió era Serafí Sáenz, propietari d’un bar al carrer d’Urgell, 7, que per pròpia iniciativa va tornar la pianola marca Chassaigne Frères –la nineta dels ulls de l’italià– al seu propietari, mentre que en la «Nota detallada de los muebles y objetos dejados en el piso [...]», una mà anònima va escriure en referència a la caixa forta: «Estaba en el Convento de Loreto [les Corts] hace 2 años.»

49  Ibíd. Declaració de Vicent Vidal davant el jutge instructor el 2 de març de 1942.

50 Ibíd. Certificació literal de «Pedro Peyren Villanueva, soldado de la Cía. de Destinos de J.M. Secretario del Juzgado Militar Nº 20 y del presente Sumarísimo Ordinario Nº 30783», de 27 d’abril de 1943.

CRÈDITS DE LES IMATGES

10-11 Manifestació. Detall. 6/10/1936. The Sphere, Londres, 24/10/1936, portada.- Reunió familiar. c. 1936. Arxiu personal Núria Conesa Primo.

12  Cartell de l’Olimpíada Popular. Viquipèdia.

13  Escena de barricada. 19/7/1936. Foto: Juan Guzmán. Domini públic.

14  Sector de la plaça de la Universitat on Germinal va trobar la mort. Postal de Fons Martí, c. 1915, modificada per l’autor.

15  Bateria Germinal Vidal. La Batalla, núm. 3, 5/8/1936, p. 4.

 16-17  Acte de donar el nom de Germinal Vidal a la plaça de Las Navas. Fotos Brangulí. 27/9/1936. ANC_127198_1 i 127193_1.

 18  Làpida del nínxol on se n'hi van traslladar les restes. Foto: Carme Manich.

 19  Detall de la portada de La Batalla, núm. 56, 6/10/1936.