 |
Imatges 10-11: Manifestació. Detall. 6/10/1936.- Reunió familiar. c. 1936.
|
De
les negociacions entre el BOC i
la ICE,
que
«tingueren
lloc, en gran part, a casa meva –diu Jaume Arquer–,25
al
carrer de Trafalgar, 27»,
es
constitueix finalment
el Partit
Obrer d’Unificació Marxista (POUM)
mitjançant la fusió dels
dos partits
el
29 de setembre de 1935 en una reunió clandestina de
representants de l’un i l’altre,
al
barceloní
carrer
de Montserrat de Casanovas, 110 (aleshores
24),
a
Horta.
Fites?
Anar
cap a la constitució d’un gran partit
marxista unificat i,
posats
a fer,
aconseguir la llibertat de tots els presos polítics i socials, la
jornada
de sis hores, el
reconeixement de català, castellà, gallec i basc com a llengües
oficials, la
concessió d’armes als treballadors i la nacionalització
(sense
indemnització) de
la terra, els ferrocarrils, la flota mercant, les
mines, la
banca...
Arran
d’aquesta constitució, la
JCI
del
BOC
i les Joventuts de
l’ICE
s’unifiquen
també, no sense algunes
resistències,
mantenint
el nom de
Juventud Comunista Ibérica,
que
era ja prou conegut.
Germinal
–en
aquells moments amb
un nou càrrec,
el
de secretari
de la Comissió de Sindicats Portuaris de Barcelona–, no
sols resulta
elegit
secretari general de la nova JCI, del
CE de la qual formen part, a més d’ell, Miquel Pedrola, Ignasi
Iglesias –procedent
de les Joventuts de l’ICE–,
Francesc Gelada i Wilebaldo
Solano,26
sinó
que s’integra
al CC del POUM.27
El
7 de gener de 1936, amb una situació tant a nivell local com de país
força difícil pels escàndols que havien
afectat Lerroux i membres destacats del seu partit (estraperlo, afer Nombela), pel menyscapte de
les finances i amb un nombre de parats que no deixava de créixer, el
president de la República, Alcalà Zamora, dissolia les Corts i
convocava noves eleccions generals, les que serien les terceres (i
últimes) de la Segona República, per al diumenge 16 de febrer. Unes
eleccions que posarien punt final al Bienni Negre en donar la majoria
parlamentària a la coalició espanyola anomenada Frente Popular i
l’equivalent aquí —i al País Valencià—, Front d’Esquerres,
a través del qual el POUM va obtenir una acta de diputat per
Barcelona-ciutat. Conseqüències immediates: l'amnistia per a penats i
encausats per delictes polítics i socials i, doncs, alliberament del
govern català, i restabliment de l’Estatut.
I
mentre a Catalunya es tornava a respirar una certa normalitat, a la
resta de l’estat no dequeia l’agitació
social i
la tensió es feia extrema.
Així, i en nom de causes
oposades, tindrien lloc a Madrid els assassinats del capità
d’enginyers Carlos Faraudo, d’idees socialistes, el 9 de maig; el
12 de juliol, del tinent d’infanteria, passat a la guàrdia
d’assalt, José del Castillo, pertanyent a la Unió Militar
Republicana Antifeixista (UMRA), i l’endemà 13, en represàlia, el
del dirigent d’extrema dreta (Bloque Nacional) José Calvo Sotelo.
Dos dies després, el 15, el CE del POUM decidia mobilitzar els seus
militants perquè estiguessin preparats quan es produís un cop
d’estat que s’ensumaven imminent. El 17, el títol de l’editorial
amb què va sortir al carrer l’òrgan del partit era eloqüent: «Ante
una situación inquietante».28
 |
Imatge 12: Cartell de l'Olimpíada Popular
|
El dissabte 18 de juliol, vigília de l’inici previst a Barcelona de l’Olimpíada Popular i difosa a la tarda la notícia de la sublevació de les tropes espanyoles al Marroc, devia transcórrer per a Germinal i els seus companys en un estat d’agitació i sense parlar de res més que dels possibles escenaris que obria la militarada. De la matinada de l’endemà, quan van despertar la ciutat els udols aspres de les sirenes de fàbriques i vaixells del port, repetits sense parar, Pineda Vidal em va explicar un episodi, que havia conegut a través d’un testimoni presencial i que imagino ocorregut en el Teatre Principal, a la Rambla (de Santa Mònica), 27-29, just davant del Pla del Teatre a què dóna nom, acabat de requisar pel POUM, i ple de militants en espera d’esdeveniments.
Germinal hauria demanat a Daniel Rebull Cabré (David Rey) un rifle de repetició que aquest s’havia procurat d’entre l’escampadissa d’armes que va seguir en alguns punts de la ciutat a la desbandada dels escamots el 7 d’octubre de 1934. I a la recomanació de Rey, que no era precisament poruc i que havia estat detingut i condemnat a presó diverses vegades, que no sortís al carrer encara, va objectar: «Avui el lloc del secretari de les Joventuts és al carrer». I a les ordres de Josep Rovira Canals, integrant llavors del CE del POUM i director del setmanari L’Hora, antic cap militar de la invasió avortada del país des de Prats de Molló (el Vallespir) i futur cap de la 29ª Divisió de l’exèrcit de l’Est, un centenar de militants armats surten a fora.
Rovira divideix els efectius de la manera següent: la meitat del grup queda apostat rere els arbres de cara a mar d’on podria venir un atac tant del Palau de la Divisió (avui Capitania General), al Passeig de Colom, com de les Dependències Militars (Govern Militar) o bé, just al davant, de la caserna de les Drassanes (que s’alçava en el solar que avui ocupa la Comandància Naval i que per mitjà de patis amplis comunicava amb les drassanes medievals, ocupades aleshores pel Parc d’Artilleria de l’Exèrcit). L’altra meitat del grup, amb Germinal entre ells i Rovira al capdavant, enfila Rambla amunt. I recorda Fernández Jurado:
Arribem a Canaletes. La Rambla és deserta i la gent que es veu va tota armada. El Partit té alguns companys avançats cap a la plaça de la Universitat. Els feixistes avancen per la Gran Via. El Pep [Rovira] i un escamot de cinc companys pugem ràpidament a la casa que fa cantonada Pelai-Rambla. Des del terrat veiem la plaça de la Universitat on no hi ha gaire moviment. Baixem tot seguit i, desplegats, avancem per Pelai. Just a l’arribar a Universitat ja veiem el primer bloc de forces militars. Vénen amb una bandera republicana i donant grans crits de “Visca
la República”.29
Aquells soldats que havia albirat la colla de Rovira en treure el nas pel vèrtex inferior dret de la plaça, eren les tropes del Regiment d’Infanteria Badajoz núm. 10 que, cap a quarts de cinc de la matinada, havien sortit de la caserna del Bruc, a Pedralbes, i marxat per l’Avinguda del 14 d’Abril (la Diagonal) fins a entrar a l’Esquerra de l’Eixample pels carrers d’Urgell i Borrell cap a l’Avinguda (avui Gran Via) de les Corts Catalanes, columna vertebral de la ciutat. Un cop aquí, després d’entaular un tiroteig amb unes parelles de guàrdies d’assalt que havien pretès barrar-los el pas causant l’alarma del veïnat, una part dels militars s’havia dirigit vers la plaça d’Espanya, i una altra, la que ara m’interessa, vers la plaça de la Universitat.
Un
gran grup avança cap a la plaça Catalunya per la Ronda Universitat.
Ja no és solament la gent del POUM la que es barreja amb els
soldats, hi ha gent, no pas massa, de diverses organitzacions, jo
m’afegeixo a la colla que marxa vers la plaça de Catalunya. Enrere
queda [una
part de les tropes i]
un
altre grup del que formen part el Germinal i el Batista.29
Van
ser doncs moments de confusió. Soldats amb la tricolor desplegada
(«Para
desconcertar al enemigo, los soldados recibieron
órdenes de levantar el puño»)30 i
entre ells, donant-los
suport, elements
de Falange
Española, molts dels quals amb
guerrera militar i casc i corretjam.
Militants de diferents
partits confraternitzant amb més o menys recel amb els soldats. I
dic bé moments, perquè tan bon punt arribats els nois de
Rovira a l’espai central de la plaça de Catalunya van esclatar de
cop i volta trets per tot arreu.
A
la plaça de la Universitat, com si es tractés d’un eco, van
començar també llavors els primers trets disparats per dits
inquiets de tots dos bàndols i mentre els de les organitzacions
populars corrien a posar-se a cobert, de primer rere l’ampli
pedestal del grup
escultòric dedicat al doctor Robert
(avui
a la plaça de Tetuan) situat al bell mig de
l’andana central més gran i, a
continuació, a les embocadures de
Pelai i Tallers, els soldats, obeint ordres,
instal·larien les peces d’artilleria i una secció de
metralladores a l’ampla vorera de la Universitat o bé a la calçada
mateix, mentre oficials
i part
de la tropa s’internaven a l’edifici
del
primer centre docent de Catalunya, que
pel seu caràcter no estava defensat,
sent tirotejats a
partir d’aleshores a intervals, però amb intensitat creixent
conforme nous combatents, sobretot guàrdies d’assalt –que com a
molts altres llocs resultarien decisius–,31
s’unien als militants.
Aquí el
guió no
patiria
gaires canvis al llarg del matí –un
matí de sol i de calor– fins
que, cap
a
la
una del migdia, el combat es va intensificar. A quarts
de tres, els
soldats
que
eren al carrer van
deixar caure
les
armes
i
l’edifici
va poder
ser
encerclat
aleshores
totalment i
ocupat el Seminari, mentre
els de dins, que
disposaven de força armes i municions,
es
defensaven disparant
des de les finestres i les
torres.
A
l’últim,
la incorporació al combat d’un
fort escamot de
la
guàrdia
civil, inactiva fins a migdia, faria
caure la balança a favor de les forces populars, que
van aconseguir
apoderar-se’n
a
les quatre de la tarda després
que l’oficialitat
rebel sortís
de l’edifici parapetada rere una
vintena de paisans
presoners
i es rendís a un destacament de guàrdies civils. Es
van alliberar aleshores els presoners32
i els
soldats rasos
com a simples executors d’ordres i
aquests,
fos
per
pròpia iniciativa o
en compliment d’una disposició del govern central d’aquell
mateix dia que
llicenciava
els soldats de les unitats que s’havien revoltat, s’unien
uns als vencedors i altres se n’anaven cap a casa.
I
amb
tot això i abans de seguir, potser
us pregunteu com va acabar la pobra Universitat. Doncs sembla que bé,
gràcies. En
els fons de l’Arxiu Històric de la UB no
figura cap informe sobre les instal·lacions o elements estructurals
de l’edifici impactats per municions o malmesos d’alguna manera
durant el
19 de juliol: ni
un mal vidre.
I
si
és que no
s’ha
extraviat o destruït i no
es va fer mai, això implicaria que
els danys van ser d’escassa entitat. Curiosament, hi ha una rara
referència
explícita als fets d’aquella jornada en un document. Es tracta
d’un ofici de 27 d’agost de 1937 en què el catedràtic
d’Astronomia de la Universitat, Joaquim Febrer Carbó, demana al
rector-comissari Pere
Bosch Gimpera unes
reparacions a l’observatori astronòmic: «La
cúpula del
[telescopi]
equatorial
Patxot necessita urgentment ésser pintada amb una capa de mini i
dues de pintura gris[a]
[...].
La cúpula esmentada ja té un forat que suposo
de bala del Juliol del 1936
i encara que el forat és petit podria aprofitar-se l’avinentesa
per a deixar-la reparada.»33
 |
Imatge 13: Escena de barricada. 19/7/1936
|
Mirem
ara d’aclarir les
circumstàncies concretes de la mort de Germinal. Wilebaldo
Solano, una
font a qui cal
suposar ben informada ja
que
l’havia
tractat
i el succeiria en la secretaria general de la JCI,
no n’ha explicat
sinó que «cayó luchando contra los militares sublevados en la
Plaza de la Universidad».34
I com que la mitjana de les informacions de la premsa vindria
a ser que
«va morir en combat», això
és el que van creure també pares
i germanes
fins
que, al cap d’un temps, arran
d'un comentari d'un camarada de
Germinal de cognom
Ramos, dubtarien
a
continuar
atribuint-ne
la
mort
a l'atzar dels tirotejos.
Segons
Ramos, entre
el grup de
civils de
filiació falangista
que acompanyava els militars revoltats que ocupaven
la plaça de
la Universitat,
hi havia
Pau
Segú l'Establer,
fill d'una família veïna dels
Vidal propietària d'una empresa de transports i estudiant universitari, amb qui Germinal no s’hi feia, ateses les seves
oposades conviccions polítiques i religioses. En
una de les pauses del foc, l’Establer
s’apropa a
Germinal,
que fa
estona que jeu
a terra greument
ferit,
i el remata d'un tret a la templa. Eren les traces d'aquest tret, amb
un orifici d'entrada i sense lesió de sortida, les que haurien vist
els seus pares i la seva germana Pineda en identificar-lo l’endemà
al dipòsit del Clínic. Però com estar segurs a pilota passada que,
sota el llençol que el cobria, ensangonat de cap a peus, hi havia o
no alguna altra ferida?
Des
que sóc dipositari d’aquesta història no me n’havia qüestionat
mai la possible veracitat. La
considerava
una murmuració tan
malaltissa com
les que correrien a propòsit de l’”assassinat” de Durruti al
front de la ciutat universitària de Madrid.
Sempre,
fins ara que hi rumio amb motiu d’aquest treball. I la primera
sospita que m’assalta és que un tret a la templa no ha de ser
impossible, però sí poc probable com a conseqüència d’un
enfrontament a distància. D’altra
banda,
¿és
possible que
ningú
dels
qui eren
amb
ell
aquella tràgica jornada n’hagi
donat una versió mínimament detallada: on era i què feia
exactament quan va rebre l’impacte, quin company o
companys tenia
més a prop, etc.? Això m’intriga.
Cert
que a
tres o quatre dies dels fets, a
la plaça
de la Universitat,
«en
una revuelta de los jardinillos
y en el lugar donde paran los autobuses de Badalona [a
la calçada
secundària entre les andanes centrals, aleshores
capçalera
de la línia BS],
hay un
rincón emocionante. En él aparecen unas ramas de laurel y un
cartelito que
dice: "Ací
caigueren els primers
defensors
de la República"».35
Així,
quan el 27 de setembre, al final d’un homenatge a què em referiré
més avall, els seus companys de feina del port van en manifestació
fins a la plaça i dipositen –com continuaran fent mans anònimes
fins als primers seixanta–, una corona de flors al lloc “on va
caure”, aquest lloc només pot ser, a
manca de cap altra referència,
l’indicat
pel
cartellet. Però
com que hi va haver altres
militants
morts
aquell dia en aquella plaça,36
em
decanto
per veure en aquest
“ací” no la
concreta
porció de terra on
haurien caigut tots ells
sinó una designació,
pars
pro toto,
de la
plaça
sencera. En
aquest cas, arribem allà d'on hem sortit. I
què hi ha de les
circumstàncies
concretes?
Deia
més
amunt
que la premsa en general no en dóna detalls però,
ep!,
hi
ha una
excepció.
Si més no un diari vinculat a ERC
aporta
una presumpta dada que no veig enlloc més:
En
una de les primeres topades que hi hagué, la de la plaça de la
Universitat, morí un jove militant obrer, molt conegut entre les
organitzacions obreres, secretari de la Joventut del POUM i president
del Sindicat de carretillistes [sic] de la UGT: Germinal
Vidal.
Vidal
fou el que s’avançà el primer del seu grup per tal de
fraternitzar amb els oficials que es simulaven lleials. Quan estigué
prop d’ells l’agafaren
presoner i un cop dintre la Universitat el mataren. El
seu cadàver està completament destrossat.
El
relat és versemblant. Tant
com ho és el del
catedràtic i historiador Pelai
Pagès,38
segons
el qual
«va
acabar
morint
després d’una llarga agonia, sense que el
pogués
ajudar ningú»,
cosa
que implica que el
fatal
procés
es va esdevenir a plena llum
i
no dins l’edifici.
Avala
aquesta darrera versió
Agustín
Guillamón, que
en
el
seu esbós biogràfic de Josep
Rebull Cabré, un dels fundadors del BOC i germà petit de David Rey,
escriu que Rebull
«va
sortir il·lès de l’enfrontament amb un escamot militar, amb el
que s’estava parlamentant, tot i que es trobava al costat de
Germinal Vidal, [...] ferit
de mort
a la Plaça Universitat el 19 de juliol, en
el tiroteig amb el qual es va interrompre bruscament la conversa amb
els soldats».39
També
Roc fa referència a aquest parlament, amb la particularitat que
atribueix el primer tret a Batista:
Germinal
i l’oficial discuteixen, malfiats. La tropa és fidel a la
República, sí o no? Aquest és el problema. L’oficial es mostra
cada vegada més sec. [...] La conversa s’enverina. En Rovira
arriba just quan en Germinal insisteix per aclarir l’actitud de la
tropa.
–Pero
¿están ustedes con la República o qué? –repeteix.
En
Pep [Rovira] vol agafar la direcció de la conversa. No
té temps. En Batista, situat una mica enrere de Germinal, dispara la
seva pistola sobre l’oficial, que cau a terra plegant-se lentament.
El gest de Batista, ràpid i inesperat, ha sorprès tothom. [...]
Un
suboficial, que seguia la conversa al costat del seu superior,
reacciona amb un reflex fulminant.
–Soldados,
¡fuego! [...]
Les
descàrregues de fusells, els trets d’una metralladora [...].
Germinal
visqué unes quantes hores encara, escolant-se lentament, sense que
cap ambulància pogués atansar-se a recollir-lo.40
 |
Imatge 14: Sector de la plaça de la Universitat on Germinal va trobar la mort |
Per
tot plegat, la seqüència que me’n faig dels fets és: atesa la demostració inicial pels militars
d’aparent lleialtat a la República (bandera, visques i potser
punys en alt), des d’on s’està a cobert, sigui
l’embocadura de Pelai o el darrere del monument al doctor Robert,
Germinal es determina a parlamentar amb el grup més pròxim de
soldats i esbrinar-ne les intencions reals. Amb uns quants companys (Batista, Josep Rebull...) i fent ostentació d’algun
drap blanc, s'hi acosta deixant a la seva dreta el
parterre circular amb palmeres i arbustos baixos que tancava l’andana
central més gran de la plaça davant el bar Estudiantil, i un cop a curta distància hi entaula un diàleg. Breu, perquè de seguida un o més trets li
causen alguna lesió greu, com ara una perforació gastrointestinal
que li provoca una peritonitis. I a terra, sol, desvalgut, es retorça
de dolor fins que al cap d’unes hores algú acaba amb ell.
Probable
com és que els esdeveniments succeïssin així, cau pel seu pes que
no en puc donar cap garantia de certesa i sí, en canvi, de la ferida
de bala que presentava a la templa, que va ser la immediatament
mortal, fos disparada amb odi, per compassió o per deixar-ne de
sentir els crits. Reconec que s’imposa doncs rectificar el meu
escepticisme anterior sobre la història de l’Establer. I penso ara
que qui sap si no va ser ben oportú, sobretot per a Rosalia,
desconèixer com havia mort exactament el seu nano.
Sigui
com vulgui,
el
cas és que el mateix dia 19 en
van ingressar
el cos
al Dipòsit judicial de l’Hospital Clínic, ubicat
a la Facultat de Medicina, al
carrer de Casanova, on
el
van
inscriure
amb el número 3.655. Per
fer-nos una pàl·lida idea del panorama que l’endemà 20 hi
trobarien
pares i germana, recorro a les paraules del doctor Broggi,
que
també
es
va presentar aquell
dia al
servei d’Urgències
de Cirurgia
de l’hospital:
En
arribar al Clínic la visió era dantesca. Les sales estaven plenes
de ferits i també n’hi havia pels passadissos, ajaguts en
matalassos per terra. La
cosa havia estat molt més important del que jo creia
i encara no s’havia acabat, perquè els ferits seguien
entrant, els
morts omplien el dipòsit de cadàvers
i els quiròfans no donaven l’abast.41
El dimarts
21,
en
el
gran
cementiri
de
Montjuïc,
llavors conegut com del
Sud-oest, se
l’inhumaria –a
correcuita
i sense
especial solemnitat ateses les circumstàncies–,
en el
nínxol núm.
4929, segon
pis, a la via de
sant
Oleguer, 5ª divisió, possiblement
cedit per l’ajuntament al POUM.
%20bateria%20GV.jpg) |
Imatge 15: Bateria Germinal Vidal |
Del
seu nom de seguida se'n va fer bandera de lluita. Ja abans de sortir
del cap i casal cap a l'Aragó el 3 d'agost, amb ell es va batejar la 3.ª
bateria de canons de 7,5 cm, procedents de les casernes de Sant Andreu,
al passeig de Torras i Bages, de la columna d'Artilleria Lleugera del
POUM, més endavant coneguda com a Primer Grup d'Artilleria del POUM. (V.
imatge 15: el seu nom a l'escut del canó de l'esquerra.)
El
diumenge
27
de setembre de 1936, en virtut d’acord del consell de govern
municipal a proposta del conseller-regidor d’Urbanització i Obres,
encarregat de la retolació i numeració dels carrers de la ciutat, Odó Hurtado, es va celebrar l'acte d'homenatge de canviar pel nom
de Germinal Vidal el de
la plaça de Las
Navas, situada en el seu barri del Poble-sec.42
Hi assistirien Josep Capdevila, del comitè local del POUM,
el madrileny Juan Andrade, amic personal de Nin, i Enric Adroher
(Gironella), en
representació del CE del
partit, a més
del
CE en pes de la JCI, amb el nou secretari general al capdavant,
Wilebaldo Solano, encarregat
d’enretirar la bandera roja que cobria
una placa en què s’hi
llegia
«Plaça
Germinal Vidal, mort en la lluita antifeixista, cap de la Joventut
Comunista Ibérica (POUM)».
Immediatament abans
havia dit entre altres coses:
¡Jóvenes
obreros! ¡Trabajadores!
Habéis
acudido en masa al homenaje que hoy ofrecemos a la memoria eterna de
nuestro gran mártir Germinal Vidal. La Juventud Comunista, el
Partido todo, os agradecen emocionados vuestra elocuente presencia.
Germinal
Vidal era uno de nuestros mejores y más queridos camaradas. [...]
Germinal
Vidal cayó luchando bravamente el 19 de julio en la plaza de la
Universidad. Él, todo entusiasmo y decisión, comprendió que había
llegado la hora de la batalla final, del combate decisivo y marchó a
combatir contra los militares fascistas sublevados. Ya no volvió
jamás. Ya no estará más entre nosotros. [...]43
 |
Imatges 16-17: Acte de donar el nom de Germinal Vidal a la plaça de Las Navas. 27/9/1936 |
També
es donaria el seu nom a la plaça
tradicionalment dita del Conill, en el centre històric d’Olot, i
com a Germinal Vidal seria conegut un
sanatori barceloní sobre el qual una ordre del conseller de
Governació i Assistència Social, Antoni M.ª Sbert, de 10 de
setembre de 1937, disposava que «atesa
la imperiosa necessitat que existeix de locals destinats a la curació
de tuberculosos [i] ateses
les [seves]
excel·lents condicions mèdico-higièniques»,
passava,
amb el personal que hi prestava servei, a dependre del seu
Departament, destinat a homes i dones tuberculosos.44
Al
cap de tres anys de la inhumació de
Germinal, amb les tropes nacionals
instal·lades ja a Barcelona i creixent
la preocupació i el temor
dels seus pares per la possibilitat d’una profanació com la
perpetrada a la tomba de Durruti, el responsable de la gestió general del cementiri els
proposa exhumar-ne discretament les restes i traslladar-les,
dins
el mateix recinte, al
nínxol d’algun familiar. I
així es fa el
20 d’abril de 1939, al
que
era i continua sent propietat
de la família Farrarons, núm.
3300 de la via de santa Eulàlia, agrupació 3.ª, adquirit
el 1919 per Ignàsia Pau, en
tant
que la
llosa de l’anterior, per precaució –s’explicarà
a
posteriori a
la família–,
és
retirada
i destruïda.
(A
dia d’avui, 22/11/2024, no sols la llosa sinó el nínxol 4929
de
la via de
sant Oleguer i el bloc sencer que el contenia s’han
volatilitzat.
«És
que va ser enderrocat»,
m’expliquen
amablement.
«Quan?
I
per
què?»
Però
a Informació
no disposen d’aquesta informació.)
%20IMG_20241122_121646.jpg) |
Imatge 18: Làpida del nínxol on se n'hi van traslladar les restes |
De
tota manera, el particular via crucis de Vicent (aleshores amb 64
anys) i Rosalia (amb 57) tenia més estacions. En efecte, arruïnats
pel canvi de moneda decretat pel nou règim i centrats en la dura
tasca de sobreviure, es muden a Sants, al carrer Sant Jordi, 13, 4t
1a, on ja hi viuen el seu gendre Joan Farrarons Pau i la seva filla
Rosalia. Entre tants i tants sospitosos de desafecció al règim, a
ells, estigmatitzats per haver estat els pares de Germinal, se’ls
sotmet a un control policial especialment obsessiu. En les primeres
presentacions forçoses, que durant algun temps serien diàries, a la
comissaria del districte, se’ls fa beure de vegades sengles gots d'oli de ricí, un potent laxant que havia ’eliminar el seu “verí interior” pel carrer, de tornada a
casa, avergonyits profundament per la ignomínia que patien.
Remuntem-nos
ara de nou a 1936. A Teodor Bonaplata, 5, casa en què residien, com
recordareu, Vicent i Rosalia, el propietari del principal primera, el
súbdit italià Paolo Grécolo Lacala, havia marxat a l’octubre amb
la dona, Teresa Gili Baró, embarassada, al
seu país –fos en el destructor Giovanni da Verrazzano o en
el creuer Eugenio di Savoia, que van salpar del port el 16 i
el 20 d’aquest mes respectivament–, i
devia ser a mitjan novembre quan una patrulla de control («del POUM»,
dirà l’italià quan torni), sabent-lo o suposant-lo
simpatitzant dels rebels, s’hi va presentar a requisar el pis, que
havia estat tancat i precintat pel cònsol italià, i en va espanyar
la porta. Mentre en treien els mobles, Rosalia va preguntar a un
d’ells si és que quedava buit perquè hi estava
interessada, ja que havent estat ferit a la cama el seu marit a l’esclat de la guerra per un tros de metralla
d’aviació (la pròpia, ja que aparells envolats des de l’aeròdrom
del Prat havien col·laborat en la derrota dels insurrectes
bombardejant casernes i columnes militars), havia quedat bastant coix,
cosa que li dificultava
–«impedia», diu ella–, pujar i baixar escales... El patruller
va contestar afirmativament: l’ocuparia una parella jove refugiada
de Madrid.
Dies després, el mateix home s’hauria presentat a ca els Vidal,
acompanyat pel que havia de ser nou ocupant, i es van posar de
seguida d’acord: els forasters no tenien inconvenient a viure en el
pis on es trobaven –tercer primera– en tant que Vicent i la dona
s’instal·larien al principal. I així ho van fer. Una mala
decisió, perquè tornat Grécolo a Barcelona ja acabada la guerra
civil, i per molt que Vicent col·laborés amb ell removent cel i
terra per fer-se perdonar el seu pecat i normalitzar la situació en
la mesura del possible, l’italià no estava disposat a permetre que
quedés lliure de culpes i posaria fins a tres denúncies successives
contra els Vidal, per requisició de tot el que havia deixat al pis,
ús dels mobles, venda d’algunes coses i retenció, fins i tot
després d’”alliberada” la ciutat, d’objectes de la seva propietat.
I
ara, abans d’oferir-vos part de les explicacions de Vicent pel que
fa al cas, i com que d’ell només crec saber per boca de ma mare,
que el va conèixer, que era «una
bellíssima persona» i
que «li
agradava molt cantar», us
dono la valoració que en fa la
Falange i dos alts
funcionaris franquistes perquè
trieu, dels
punts de vista respectius, el que us faci més peça: «Afiliado
al POUM, [...] ha participado en mítines y propagandas, intervino en
saqueos, incendios y robos, siendo portador de armas
voluntariamente».45
«No
ha pertenecido al Ejército rojo y su conducta
pública [és]
mala; privada, regular y antir[r]eligioso».46 «Es
de buena conducta, desconociéndosele en absoluto actuación
contraria a nuestro Glorioso Movimiento Nacional, siendo apolítico.
En el vecindario está bien conceptuado, considerándosele
como una persona honrada».47
Per
la seva banda, davant el jutge instructor i entre altres coses,
afirma Vicent:
Que
en el año treinta y ocho cayó una bomba que desizo [sic] el
piso teniendo que irse a vivir a Bigas [Bigues, Vallès Oriental];
que antes recabó de la Generalidad en varias ocasiones para que le
arreglaran el piso para poder ir a vivir allí y entonces le hicieron
un presupuesto diciéndole que le costaría unas mil doscientas
pesetas el arreglo. Que para tal fin tuvo que vender la caja de
caudales y la pianola a un amigo [per 2.500,- ptes.].48
Que
nunca en ningún momento sacó bultos ni maletas del piso del señor
Grécolo; que únicamente se sacó del piso el cuarto de baño, el
cual fué llevado a la calle de Margarit, número 42, con el fin de
guardarlo; que lo llevaron a dicho punto después del bombardeo de
aviación que sufrió la casa a consecuencia del cual quedó todo lo
que había en el cuarto de baño completamente estropeado.49
Doncs
bé, del procediment o procediments per furt que se seguien contra
ells, competència de la jurisdicció ordinària, es va passar a
tramitar un consell de guerra sumaríssim pels mateixos fets, que es
veu que mirats del dret i del revés podien constituir un delicte de
rebel·lió militar. Un fangar fosc i espès el de la jurisdicció
castrense, del
qual no en
sortirien
fins que recaigués sobre
el procediment el
següent acord del llavors
capità
general de
la IV regió militar, José Moscardó, el de l’Alcàsser de Toledo:
Acuerdo
[...].- Sección 5ª A. Núm. 34875.- Barcelona a 14 de abril de
1943.- De conformidad con el precedente dictamen [de l’auditor
de guerra] y por sus propios fundamentos, acuerdo el
sobreseimiento provisional de las actuaciones instruidas a VICENTE
VIDAL VILAR y ROSALÍA LAFARGA y libertad definitiva de los
encartados. Pasen los autos al Juzgado Militar Nª 20 de esta Plaza
para notificación y cumplimiento del art. 539 del Código de
Justicia Militar.- El Capitán General.50
I
la vida, allò que solem anomenar vida, va seguir el seu curs.
%20los%20h%C3%A9roes.jpg) |
Imatge 19: Detall de la portada de La Batalla, núm. 56, 6/10/1936.
|
NOTES
25 «El
meu germà Jordi demanà a la nostra mare si ens podíem reunir a
casa seva, que era un punt cèntric i discret. La mare acceptà.
Només posà una condició: que no es renegués.» L’aventura
del militant.
Fets i records..., op.
cit.:
Jaume
Arquer, «Naixement
del POUM»,
p.
35.
26 Wilebaldo Solano, El
POUM en la historia. Andreu Nin y la revolución española,
Madrid,
Los
libros de la Catarata,
1999,
p.
56.
27 Agustín
Guillamón, Josep
Rebull o la vía revolucionaria. Las tesis “consejistas” de la
izquierda del POUM y su crítica de Andrés Nin y el Comité
Ejecutivo (1937-1939),
p. 52:
https://www.grupgerminal.org/?q=system/files/2017-rebull-guillamon_1.pdf
28 Ante
una situación inquietante»,
La
Batalla, núm.
260, 17 de juliol de 1936, portada.
29 Ramon
Fernández Jurado, Memòries...,
op.
cit., p.
148.
30 Hugh
Thomas, La
Guerra Civil Española,
Libro II, Alzamiento
y Revolución,
Madrid, Urbión, 1980, p. 50-51.
31 Guàrdies
d’assalt com el meu avi matern, Primitivo Ruiz Mañueco, sergent
destinat
a Habilitació,
per a qui es va demanar l’ascens al càrrec immediat superior per
mèrits de guerra en haver cooperat «brillantemente
á obligar se rindieran los facciosos en pocas horas, armándose y
presentándose al Jefe de las fuerzas de Jefatura».
(Expedient
del sumaríssim núm. 18266, ref.ª 43852, ATMTT.)
32 Entre
ells hi havia hagut al
matí, durant un parell
d’hores, el sindicalista i diputat a Corts Ángel
Pestaña, que havia
baixat al centre (vivia
a Gràcia) per
saber
quin pa s’hi donava
i
en arribar en un moment de tranquil·litat a la plaça de la
Universitat
i
veure-la ocupada militarment va suposar que les tropes eren addictes
al govern central, però
va
ser detingut i fet entrar amb males maneres a l’interior
de l’edifici,
on se’l va identificar, lligar de mans i tancar amb altres
presoners en un despatx. Després
se l’havia
traslladat
a
la seu
del Regiment de Cavalleria núm. 10 (Montesa), que ocupava el solar
avui comprès entre l’avinguda de Roma i els carrers de Tarragona,
València i Vilamarí, on romandria fins que cap a les vuit del
vespre se l’alliberés encomanant-li que gestionés la rendició
dels militars
de la caserna. («Episodios
de la
lucha del domingo. Ángel Pestaña fue hecho prisionero por los
facciosos»,
La
Vanguardia,
núm. 22578, 25/7/1936, p. 5.)
33 Arxiu Històric de la
Universitat de Barcelona. Subfons, Universitat Autònoma; dipòsit,
2; capsa, 2675; posició, 4; top. antic, D-III vol. 7, Afers
Administratius i Econòmics.
34 Wilebaldo Solano, «Recuerdo
biográfico de Germinal Vidal, secretario
de la Juventud Comunista Ibérica»,
Fundación Andreu Nin, p.
1:
https://fundanin.net/2019/12/12/recuerdo-biografico-de-germinal-vidal/
35 El Noticiero Universal,
any XLIX, núm. 16.426, 23 de juliol de 1936, ed. nit, p. 2.
36 Si
més no el també poumista Francesc Batista Costa, l’excenetista i
aleshores de la USC Ramon Jover Brufau, Santiago Graell Solà,
responsable d’Agitació i Propaganda de les JSU i, potser, el
secretari de la Federació local de Grups Anarquistes Enrique Obregón
Blanco). Potser
perquè la mort d’aquest
darrer, segons alguns,
s’hauria produït en l’assalt a la Telefònica de
la plaça de Catalunya, objectiu prioritari de control per a uns i
altres.
37 Última
hora: informació, crítica, reportatge, any
II, núm. 236, 22 de juliol de 1936, p. 3.
40 Carmel Rosa, Quan Catalunya..., op. cit., p. 149-150.
41 Moisès
Broggi, Memòries
d’un cirurgià (1908-1945),
Barcelona, Edicions 62, 2001, p. 145.
42 En el desaparegut programa cultural de Betevé ‘Plaça Tísner’
de 16/3/2024, «El nomenclàtor republicà de Barcelona durant la
Guerra Civil», presentat per Laura Sangrà, Antonio Baños va donar
la “notícia” que durant la guerra es va canviar el nom al carrer
de «Major de Gràcia per Germinal Vidal, un altre dels milicians que
va morir al front». Em pregunto si aquella nit al periodista no se
li apareixeria en somnis Salmerón, tercer president de la I
República, per desmentir-lo i reivindicar els seus drets.
43 «Homenaje fervoroso del proletariado a los muertos de la
Revolución», La Batalla, núm. 50,
29 de setembre de 1936, p. 6 i 8.<
44 Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 256, 13
de setembre de 1937, p. 1081. Es podria tractar de l’edifici del
carrer de Torres i Amat, 8-14, a tocar de la plaça de Castella (el
Raval), atesa la proximitat d’aquest a la plaça de la Universitat,
lloc de la mort de Germinal. En tot cas, l’ordre a què em
refereixo disposa el mateix per a un altre sanatori anomenat
popularment Maurín, del qual, per altres fonts, conec
l’emplaçament: carrer de Martorell i Peña, 9, al Putxet.
45 Causa 30783, ATMTT. Del delegat provincial d’Informació i
Investigació al jutge instructor del jutjat militar núm. 20. 29 de
juliol de 1940.
46 Ibíd. Del tinent cap d’Informació al jutge instructor del jutjat
militar núm. 20. 12 de juliol de 1940.
47 Ibíd. Del cap superior de Policia de Barcelona al jutge
instructor del jutjat militar núm. 20. 26 d’agost de 1940.
48 Causa 30783, ATMTT. Declaració de Vicent Vidal davant el jutge
instructor el 28 de setembre de 1940. (L’amic en qüestió era
Serafí Sáenz, propietari d’un bar al carrer d’Urgell, 7, que
per pròpia iniciativa va tornar la pianola marca Chassaigne Frères
–la nineta dels ulls de l’italià– al seu propietari, mentre
que en la «Nota detallada de los muebles y objetos dejados en el
piso [...]», una mà anònima va escriure en referència a la caixa
forta: «Estaba en el Convento de Loreto [les Corts] hace 2
años.»
49 Ibíd. Declaració de Vicent Vidal davant el jutge instructor el 2
de març de 1942.
50
Ibíd. Certificació literal de «Pedro Peyren Villanueva, soldado
de la Cía. de Destinos de J.M. Secretario del Juzgado Militar Nº 20
y del presente Sumarísimo Ordinario Nº 30783»,
de 27 d’abril de 1943.
CRÈDITS
DE LES IMATGES
10-11 Manifestació.
Detall. 6/10/1936. The
Sphere,
Londres, 24/10/1936, portada.-
Reunió familiar. c. 1936.
Arxiu
personal Núria Conesa Primo.
12 Cartell de l’Olimpíada
Popular. Viquipèdia.
13 Escena de barricada. 19/7/1936. Foto:
Juan Guzmán. Domini públic.
14 Sector de la plaça de la Universitat on
Germinal va trobar la mort. Postal de Fons Martí, c.
1915, modificada per l’autor.
15 Bateria Germinal Vidal. La Batalla, núm. 3, 5/8/1936, p. 4.
16-17 Acte de donar el nom de Germinal Vidal a la plaça de Las Navas.
Fotos Brangulí. 27/9/1936. ANC_127198_1 i 127193_1.
18 Làpida
del nínxol on se n'hi van traslladar les restes. Foto:
Carme Manich. 19 Detall
de la portada de La
Batalla,
núm. 56, 6/10/1936.