 |
| Imatges 10-11: Manifestació. Detall. 6/10/1936.- Reunió familiar. c. 1936. |
De
les negociacions entre el BOC i
la ICE,
que
«tingueren
lloc, en gran part, a casa meva –diu Jaume Arquer–,25
al
carrer de Trafalgar, 27»,
es
constitueix finalment
el Partit
Obrer d’Unificació Marxista (POUM)
mitjançant la fusió dels
dos partits
el
29 de setembre de 1935 en una reunió clandestina de
representants de l’un i l’altre,
al
barceloní
carrer
de Montserrat de Casanovas, 110 (aleshores
24),
a
Horta.
Fites?
Anar
cap a la constitució d’un gran partit
marxista unificat i,
posats
a fer,
aconseguir la llibertat de tots els presos polítics i socials, la
jornada
de sis hores, el
reconeixement de català, castellà, gallec i basc com a llengües
oficials, la
concessió d’armes als treballadors i la nacionalització
(sense
indemnització) de
la terra, els ferrocarrils, la flota mercant, les
mines, la
banca...
Arran d’aquesta constitució, la JCI del BOC i les Joventuts de l’ICE s’unifiquen també, no sense algunes resistències, mantenint el nom de Juventud Comunista Ibérica, que era ja prou conegut. Germinal –en aquells moments amb un nou càrrec, el de secretari de la Comissió de Sindicats Portuaris de Barcelona–, no sols resulta elegit secretari general de la nova JCI, del CE de la qual formen part, a més d’ell, Miquel Pedrola, Ignasi Iglesias –procedent de les Joventuts de l’ICE–, Francesc Gelada i Wilebaldo Solano,26 sinó que s’integra al CC del POUM.27
El 7 de gener de 1936, amb una situació tant a nivell local com de país força difícil pels escàndols que havien afectat Lerroux i membres destacats del seu partit (estraperlo, afer Nombela), pel menyscapte de les finances i amb un nombre de parats que no deixava de créixer, el president de la República, Alcalà Zamora, dissolia les Corts i convocava noves eleccions generals, les que serien les terceres (i últimes) de la Segona República, per al diumenge 16 de febrer. Unes eleccions que posarien punt final al Bienni Negre en donar la majoria parlamentària a la coalició espanyola anomenada Frente Popular i l’equivalent aquí —i al País Valencià—, Front d’Esquerres, a través del qual el POUM va obtenir una acta de diputat per Barcelona-ciutat. Conseqüències immediates: l'amnistia per a penats i encausats per delictes polítics i socials i, doncs, alliberament del govern català, i restabliment de l’Estatut.
I mentre a Catalunya es tornava a respirar una certa normalitat, a la resta de l’estat no dequeia l’agitació social i la tensió es feia extrema. Així, i en nom de causes oposades, tindrien lloc a Madrid els assassinats del capità d’enginyers Carlos Faraudo, d’idees socialistes, el 9 de maig; el 12 de juliol, del tinent d’infanteria, passat a la guàrdia d’assalt, José del Castillo, pertanyent a la Unió Militar Republicana Antifeixista (UMRA), i l’endemà 13, en represàlia, el del dirigent d’extrema dreta (Bloque Nacional) José Calvo Sotelo. Dos dies després, el 15, el CE del POUM decidia mobilitzar els seus militants perquè estiguessin preparats quan es produís un cop d’estat que s’ensumaven imminent. El 17, el títol de l’editorial amb què va sortir al carrer l’òrgan del partit era eloqüent: «Ante una situación inquietante».28
 |
| Imatge 12: Cartell de l'Olimpíada Popular |
Germinal hauria demanat a Daniel Rebull Cabré (David Rey) un rifle de repetició que aquest s’havia procurat d’entre l’escampadissa d’armes que va seguir en alguns punts de la ciutat a la desbandada dels escamots el 7 d’octubre de 1934. I a la recomanació de Rey, que no era precisament poruc i que havia estat detingut i condemnat a presó diverses vegades, que no sortís al carrer encara, va objectar: «Avui el lloc del secretari de les Joventuts és al carrer». I a les ordres de Josep Rovira Canals, integrant llavors del CE del POUM i director del setmanari L’Hora, antic cap militar de la invasió avortada del país des de Prats de Molló (el Vallespir) i futur cap de la 29ª Divisió de l’exèrcit de l’Est, un centenar de militants armats surten a fora.
Rovira divideix els efectius de la manera següent: la meitat del grup queda apostat rere els arbres de cara a mar d’on podria venir un atac tant del Palau de la Divisió (avui Capitania General), al Passeig de Colom, com de les Dependències Militars (Govern Militar) o bé, just al davant, de la caserna de les Drassanes (que s’alçava en el solar que avui ocupa la Comandància Naval i que per mitjà de patis amplis comunicava amb les drassanes medievals, ocupades aleshores pel Parc d’Artilleria de l’Exèrcit). L’altra meitat del grup, amb Germinal entre ells i Rovira al capdavant, enfila Rambla amunt. I recorda Fernández Jurado:
Arribem a Canaletes. La Rambla és deserta i la gent que es veu va tota armada. El Partit té alguns companys avançats cap a la plaça de la Universitat. Els feixistes avancen per la Gran Via. El Pep [Rovira] i un escamot de cinc companys pugem ràpidament a la casa que fa cantonada Pelai-Rambla. Des del terrat veiem la plaça de la Universitat on no hi ha gaire moviment. Baixem tot seguit i, desplegats, avancem per Pelai. Just a l’arribar a Universitat ja veiem el primer bloc de forces militars. Vénen amb una bandera republicana i donant grans crits de “Visca la República”.29
Aquells soldats que havia albirat la colla de Rovira en treure el nas pel vèrtex inferior dret de la plaça, eren les tropes del Regiment d’Infanteria Badajoz núm. 10 que, cap a quarts de cinc de la matinada, havien sortit de la caserna del Bruc, a Pedralbes, i marxat per l’Avinguda del 14 d’Abril (la Diagonal) fins a entrar a l’Esquerra de l’Eixample pels carrers d’Urgell i Borrell cap a l’Avinguda (avui Gran Via) de les Corts Catalanes, columna vertebral de la ciutat. Un cop aquí, després d’entaular un tiroteig amb unes parelles de guàrdies d’assalt que havien pretès barrar-los el pas causant l’alarma del veïnat, una part dels militars s’havia dirigit vers la plaça d’Espanya, i una altra, la que ara m’interessa, vers la plaça de la Universitat.
Un gran grup avança cap a la plaça Catalunya per la Ronda Universitat. Ja no és solament la gent del POUM la que es barreja amb els soldats, hi ha gent, no pas massa, de diverses organitzacions, jo m’afegeixo a la colla que marxa vers la plaça de Catalunya. Enrere queda [una part de les tropes i] un altre grup del que formen part el Germinal i el Batista.29
Van ser doncs moments de confusió. Soldats amb la tricolor desplegada («Para desconcertar al enemigo, los soldados recibieron órdenes de levantar el puño»)30 i entre ells, donant-los suport, elements de Falange Española, molts dels quals amb guerrera militar i casc i corretjam. Militants de diferents partits confraternitzant amb més o menys recel amb els soldats. I dic bé moments, perquè tan bon punt arribats els nois de Rovira a l’espai central de la plaça de Catalunya van esclatar de cop i volta trets per tot arreu.
A la plaça de la Universitat, com si es tractés d’un eco, van començar també llavors els primers trets disparats per dits inquiets de tots dos bàndols i mentre els de les organitzacions populars corrien a posar-se a cobert, de primer rere l’ampli pedestal del grup escultòric dedicat al doctor Robert (avui a la plaça de Tetuan) situat al bell mig de l’andana central més gran i, a continuació, a les embocadures de Pelai i Tallers, els soldats, obeint ordres, instal·larien les peces d’artilleria i una secció de metralladores a l’ampla vorera de la Universitat o bé a la calçada mateix, mentre oficials i part de la tropa s’internaven a l’edifici del primer centre docent de Catalunya, que pel seu caràcter no estava defensat, sent tirotejats a partir d’aleshores a intervals, però amb intensitat creixent conforme nous combatents, sobretot guàrdies d’assalt –que com a molts altres llocs resultarien decisius–,31 s’unien als militants.
Aquí el guió no patiria gaires canvis al llarg del matí –un matí de sol i de calor– fins que, cap a la una del migdia, el combat es va intensificar. A quarts de tres, els soldats que eren al carrer van deixar caure les armes i l’edifici va poder ser encerclat aleshores totalment i ocupat el Seminari, mentre els de dins, que disposaven de força armes i municions, es defensaven disparant des de les finestres i les torres. A l’últim, la incorporació al combat d’un fort escamot de la guàrdia civil, inactiva fins a migdia, faria caure la balança a favor de les forces populars, que van aconseguir apoderar-se’n a les quatre de la tarda després que l’oficialitat rebel sortís de l’edifici parapetada rere una vintena de paisans presoners i es rendís a un destacament de guàrdies civils. Es van alliberar aleshores els presoners32 i els soldats rasos com a simples executors d’ordres i aquests, fos per pròpia iniciativa o en compliment d’una disposició del govern central d’aquell mateix dia que llicenciava els soldats de les unitats que s’havien revoltat, s’unien uns als vencedors i altres se n’anaven cap a casa.
I amb tot això i abans de seguir, potser us pregunteu com va acabar la pobra Universitat. Doncs sembla que bé, gràcies. En els fons de l’Arxiu Històric de la UB no figura cap informe sobre les instal·lacions o elements estructurals de l’edifici impactats per municions o malmesos d’alguna manera durant el 19 de juliol: ni un mal vidre. I si és que no s’ha extraviat o destruït i no es va fer mai, això implicaria que els danys van ser d’escassa entitat. Curiosament, hi ha una rara referència explícita als fets d’aquella jornada en un document. Es tracta d’un ofici de 27 d’agost de 1937 en què el catedràtic d’Astronomia de la Universitat, Joaquim Febrer Carbó, demana al rector-comissari Pere Bosch Gimpera unes reparacions a l’observatori astronòmic: «La cúpula del [telescopi] equatorial Patxot necessita urgentment ésser pintada amb una capa de mini i dues de pintura gris[a] [...]. La cúpula esmentada ja té un forat que suposo de bala del Juliol del 1936 i encara que el forat és petit podria aprofitar-se l’avinentesa per a deixar-la reparada.»33
 |
| Imatge 13: Escena de barricada. 19/7/1936 |
Mirem ara d’aclarir les circumstàncies concretes de la mort de Germinal. Wilebaldo Solano, una font a qui cal suposar ben informada ja que l’havia tractat i el succeiria en la secretaria general de la JCI, no n’ha explicat sinó que «cayó luchando contra los militares sublevados en la Plaza de la Universidad».34 I com que la mitjana de les informacions de la premsa vindria a ser que «va morir en combat», això és el que van creure també pares i germanes fins que, al cap d’un temps, arran d'un comentari d'un camarada de Germinal de cognom Ramos, dubtarien a continuar atribuint-ne la mort a l'atzar dels tirotejos.
Segons Ramos, entre el grup de civils de filiació falangista que acompanyava els militars revoltats que ocupaven la plaça de la Universitat, hi havia Pau Segú l'Establer, fill d'una família veïna dels Vidal propietària d'una empresa de transports i estudiant universitari, amb qui Germinal no s’hi feia, ateses les seves oposades conviccions polítiques i religioses. En una de les pauses del foc, l’Establer s’apropa a Germinal, que fa estona que jeu a terra greument ferit, i el remata d'un tret a la templa. Eren les traces d'aquest tret, amb un orifici d'entrada i sense lesió de sortida, les que haurien vist els seus pares i la seva germana Pineda en identificar-lo l’endemà al dipòsit del Clínic. Però com estar segurs a pilota passada que, sota el llençol que el cobria, ensangonat de cap a peus, hi havia o no alguna altra ferida?
Des
que sóc dipositari d’aquesta història no me n’havia qüestionat
mai la possible veracitat. La
considerava
una murmuració tan
malaltissa com
les que correrien a propòsit de l’”assassinat” de Durruti al
front de la ciutat universitària de Madrid.
Sempre,
fins ara que hi rumio amb motiu d’aquest treball. I la primera
sospita que m’assalta és que un tret a la templa no ha de ser
impossible, però sí poc probable com a conseqüència d’un
enfrontament a distància. D’altra
banda,
¿és
possible que
ningú
dels
qui eren
amb
ell
aquella tràgica jornada n’hagi
donat una versió mínimament detallada: on era i què feia
exactament quan va rebre l’impacte, quin company o
companys tenia
més a prop, etc.? Això m’intriga.
Cert que a tres o quatre dies dels fets, a la plaça de la Universitat, «en una revuelta de los jardinillos y en el lugar donde paran los autobuses de Badalona [a la calçada secundària entre les andanes centrals, aleshores capçalera de la línia BS], hay un rincón emocionante. En él aparecen unas ramas de laurel y un cartelito que dice: "Ací caigueren els primers defensors de la República"».35 Així, quan el 27 de setembre, al final d’un homenatge a què em referiré més avall, els seus companys de feina del port van en manifestació fins a la plaça i dipositen –com continuaran fent mans anònimes fins als primers seixanta–, una corona de flors al lloc “on va caure”, aquest lloc només pot ser, a manca de cap altra referència, l’indicat pel cartellet. Però com que hi va haver altres militants morts aquell dia en aquella plaça,36 em decanto per veure en aquest “ací” no la concreta porció de terra on haurien caigut tots ells sinó una designació, pars pro toto, de la plaça sencera. En aquest cas, arribem allà d'on hem sortit. I què hi ha de les circumstàncies concretes?
Deia més amunt que la premsa en general no en dóna detalls però, ep!, hi ha una excepció. Si més no un diari vinculat a ERC aporta una presumpta dada que no veig enlloc més:
En
una de les primeres topades que hi hagué, la de la plaça de la
Universitat, morí un jove militant obrer, molt conegut entre les
organitzacions obreres, secretari de la Joventut del POUM i president
del Sindicat de carretillistes [sic] de la UGT: Germinal
Vidal.
Vidal
fou el que s’avançà el primer del seu grup per tal de
fraternitzar amb els oficials que es simulaven lleials. Quan estigué
prop d’ells l’agafaren
presoner i un cop dintre la Universitat el mataren. El
seu cadàver està completament destrossat.
El relat és versemblant. Tant com ho és el del catedràtic i historiador Pelai Pagès,38 segons el qual «va acabar morint després d’una llarga agonia, sense que el pogués ajudar ningú», cosa que implica que el fatal procés es va esdevenir a plena llum i no dins l’edifici. Avala aquesta darrera versió Agustín Guillamón, que en el seu esbós biogràfic de Josep Rebull Cabré, un dels fundadors del BOC i germà petit de David Rey, escriu que Rebull «va sortir il·lès de l’enfrontament amb un escamot militar, amb el que s’estava parlamentant, tot i que es trobava al costat de Germinal Vidal, [...] ferit de mort a la Plaça Universitat el 19 de juliol, en el tiroteig amb el qual es va interrompre bruscament la conversa amb els soldats».39
També Roc fa referència a aquest parlament, amb la particularitat que atribueix el primer tret a Batista:
Germinal
i l’oficial discuteixen, malfiats. La tropa és fidel a la
República, sí o no? Aquest és el problema. L’oficial es mostra
cada vegada més sec. [...] La conversa s’enverina. En Rovira
arriba just quan en Germinal insisteix per aclarir l’actitud de la
tropa.
–Pero
¿están ustedes con la República o qué? –repeteix.
En
Pep [Rovira] vol agafar la direcció de la conversa. No
té temps. En Batista, situat una mica enrere de Germinal, dispara la
seva pistola sobre l’oficial, que cau a terra plegant-se lentament.
El gest de Batista, ràpid i inesperat, ha sorprès tothom. [...]
Un
suboficial, que seguia la conversa al costat del seu superior,
reacciona amb un reflex fulminant.
–Soldados,
¡fuego! [...]
Les
descàrregues de fusells, els trets d’una metralladora [...].
Germinal
visqué unes quantes hores encara, escolant-se lentament, sense que
cap ambulància pogués atansar-se a recollir-lo.40
 |
| Imatge 14: Sector de la plaça de la Universitat on Germinal va trobar la mort |
Per tot plegat, la seqüència que me’n faig dels fets és: atesa la demostració inicial pels militars d’aparent lleialtat a la República (bandera, visques i potser punys en alt), des d’on s’està a cobert, sigui l’embocadura de Pelai o el darrere del monument al doctor Robert, Germinal es determina a parlamentar amb el grup més pròxim de soldats i esbrinar-ne les intencions reals. Amb uns quants companys (Batista, Josep Rebull...) i fent ostentació d’algun drap blanc, s'hi acosta deixant a la seva dreta el parterre circular amb palmeres i arbustos baixos que tancava l’andana central més gran de la plaça davant el bar Estudiantil, i un cop a curta distància hi entaula un diàleg. Breu, perquè de seguida un o més trets li causen alguna lesió greu, com ara una perforació gastrointestinal que li provoca una peritonitis. I a terra, sol, desvalgut, es retorça de dolor fins que al cap d’unes hores algú acaba amb ell.
Probable com és que els esdeveniments succeïssin així, cau pel seu pes que no en puc donar cap garantia de certesa i sí, en canvi, de la ferida de bala que presentava a la templa, que va ser la immediatament mortal, fos disparada amb odi, per compassió o per deixar-ne de sentir els crits. Reconec que s’imposa doncs rectificar el meu escepticisme anterior sobre la història de l’Establer. I penso ara que qui sap si no va ser ben oportú, sobretot per a Rosalia, desconèixer com havia mort exactament el seu nano.
Sigui com vulgui, el cas és que el mateix dia 19 en van ingressar el cos al Dipòsit judicial de l’Hospital Clínic, ubicat a la Facultat de Medicina, al carrer de Casanova, on el van inscriure amb el número 3.655. Per fer-nos una pàl·lida idea del panorama que l’endemà 20 hi trobarien pares i germana, recorro a les paraules del doctor Broggi, que també es va presentar aquell dia al servei d’Urgències de Cirurgia de l’hospital:
En arribar al Clínic la visió era dantesca. Les sales estaven plenes de ferits i també n’hi havia pels passadissos, ajaguts en matalassos per terra. La cosa havia estat molt més important del que jo creia i encara no s’havia acabat, perquè els ferits seguien entrant, els morts omplien el dipòsit de cadàvers i els quiròfans no donaven l’abast.41
El dimarts 21, en el gran cementiri de Montjuïc, llavors conegut com del Sud-oest, se l’inhumaria –a correcuita i sense especial solemnitat ateses les circumstàncies–, en el nínxol núm. 4929, segon pis, a la via de sant Oleguer, 5ª divisió, possiblement cedit per l’ajuntament al POUM.
%20bateria%20GV.jpg) |
| Imatge 15: Bateria Germinal Vidal |
El
diumenge
27
de setembre de 1936, en virtut d’acord del consell de govern
municipal a proposta del conseller-regidor d’Urbanització i Obres,
encarregat de la retolació i numeració dels carrers de la ciutat, Odó Hurtado, es va celebrar l'acte d'homenatge de canviar pel nom
de Germinal Vidal el de
la plaça de Las
Navas, situada en el seu barri del Poble-sec.42
Hi assistirien Josep Capdevila, del comitè local del POUM,
el madrileny Juan Andrade, amic personal de Nin, i Enric Adroher
(Gironella), en
representació del CE del
partit, a més
del
CE en pes de la JCI, amb el nou secretari general al capdavant,
Wilebaldo Solano, encarregat
d’enretirar la bandera roja que cobria
una placa en què s’hi
llegia
«Plaça
Germinal Vidal, mort en la lluita antifeixista, cap de la Joventut
Comunista Ibérica (POUM)».
Immediatament abans
havia dit entre altres coses:
¡Jóvenes
obreros! ¡Trabajadores!
Habéis
acudido en masa al homenaje que hoy ofrecemos a la memoria eterna de
nuestro gran mártir Germinal Vidal. La Juventud Comunista, el
Partido todo, os agradecen emocionados vuestra elocuente presencia.
Germinal
Vidal era uno de nuestros mejores y más queridos camaradas. [...]
Germinal
Vidal cayó luchando bravamente el 19 de julio en la plaza de la
Universidad. Él, todo entusiasmo y decisión, comprendió que había
llegado la hora de la batalla final, del combate decisivo y marchó a
combatir contra los militares fascistas sublevados. Ya no volvió
jamás. Ya no estará más entre nosotros. [...]43
 |
| Imatges 16-17: Acte de donar el nom de Germinal Vidal a la plaça de Las Navas. 27/9/1936 |
També es donaria el seu nom a la plaça tradicionalment dita del Conill, en el centre històric d’Olot, i com a Germinal Vidal seria conegut un sanatori barceloní sobre el qual una ordre del conseller de Governació i Assistència Social, Antoni M.ª Sbert, de 10 de setembre de 1937, disposava que «atesa la imperiosa necessitat que existeix de locals destinats a la curació de tuberculosos [i] ateses les [seves] excel·lents condicions mèdico-higièniques», passava, amb el personal que hi prestava servei, a dependre del seu Departament, destinat a homes i dones tuberculosos.44
Al cap de tres anys de la inhumació de Germinal, amb les tropes nacionals instal·lades ja a Barcelona i creixent la preocupació i el temor dels seus pares per la possibilitat d’una profanació com la perpetrada a la tomba de Durruti, el responsable de la gestió general del cementiri els proposa exhumar-ne discretament les restes i traslladar-les, dins el mateix recinte, al nínxol d’algun familiar. I així es fa el 20 d’abril de 1939, al que era i continua sent propietat de la família Farrarons, núm. 3300 de la via de santa Eulàlia, agrupació 3.ª, adquirit el 1919 per Ignàsia Pau, en tant que la llosa de l’anterior, per precaució –s’explicarà a posteriori a la família–, és retirada i destruïda. (A dia d’avui, 22/11/2024, no sols la llosa sinó el nínxol 4929 de la via de sant Oleguer i el bloc sencer que el contenia s’han volatilitzat. «És que va ser enderrocat», m’expliquen amablement. «Quan? I per què?» Però a Informació no disposen d’aquesta informació.)
%20IMG_20241122_121646.jpg) |
| Imatge 18: Làpida del nínxol on se n'hi van traslladar les restes |
De tota manera, el particular via crucis de Vicent (aleshores amb 64 anys) i Rosalia (amb 57) tenia més estacions. En efecte, arruïnats pel canvi de moneda decretat pel nou règim i centrats en la dura tasca de sobreviure, es muden a Sants, al carrer Sant Jordi, 13, 4t 1a, on ja hi viuen el seu gendre Joan Farrarons Pau i la seva filla Rosalia. Entre tants i tants sospitosos de desafecció al règim, a ells, estigmatitzats per haver estat els pares de Germinal, se’ls sotmet a un control policial especialment obsessiu. En les primeres presentacions forçoses, que durant algun temps serien diàries, a la comissaria del districte, se’ls fa beure de vegades sengles gots d'oli de ricí, un potent laxant que havia ’eliminar el seu “verí interior” pel carrer, de tornada a casa, avergonyits profundament per la ignomínia que patien.
Remuntem-nos ara de nou a 1936. A Teodor Bonaplata, 5, casa en què residien, com recordareu, Vicent i Rosalia, el propietari del principal primera, el súbdit italià Paolo Grécolo Lacala, havia marxat a l’octubre amb la dona, Teresa Gili Baró, embarassada, al seu país –fos en el destructor Giovanni da Verrazzano o en el creuer Eugenio di Savoia, que van salpar del port el 16 i el 20 d’aquest mes respectivament–, i devia ser a mitjan novembre quan una patrulla de control («del POUM», dirà l’italià quan torni), sabent-lo o suposant-lo simpatitzant dels rebels, s’hi va presentar a requisar el pis, que havia estat tancat i precintat pel cònsol italià, i en va espanyar la porta. Mentre en treien els mobles, Rosalia va preguntar a un d’ells si és que quedava buit perquè hi estava interessada, ja que havent estat ferit a la cama el seu marit a l’esclat de la guerra per un tros de metralla d’aviació (la pròpia, ja que aparells envolats des de l’aeròdrom del Prat havien col·laborat en la derrota dels insurrectes bombardejant casernes i columnes militars), havia quedat bastant coix, cosa que li dificultava –«impedia», diu ella–, pujar i baixar escales... El patruller va contestar afirmativament: l’ocuparia una parella jove refugiada de Madrid.
Dies després, el mateix home s’hauria presentat a ca els Vidal, acompanyat pel que havia de ser nou ocupant, i es van posar de seguida d’acord: els forasters no tenien inconvenient a viure en el pis on es trobaven –tercer primera– en tant que Vicent i la dona s’instal·larien al principal. I així ho van fer. Una mala decisió, perquè tornat Grécolo a Barcelona ja acabada la guerra civil, i per molt que Vicent col·laborés amb ell removent cel i terra per fer-se perdonar el seu pecat i normalitzar la situació en la mesura del possible, l’italià no estava disposat a permetre que quedés lliure de culpes i posaria fins a tres denúncies successives contra els Vidal, per requisició de tot el que havia deixat al pis, ús dels mobles, venda d’algunes coses i retenció, fins i tot després d’”alliberada” la ciutat, d’objectes de la seva propietat.
I ara, abans d’oferir-vos part de les explicacions de Vicent pel que fa al cas, i com que d’ell només crec saber per boca de ma mare, que el va conèixer, que era «una bellíssima persona» i que «li agradava molt cantar», us dono la valoració que en fa la Falange i dos alts funcionaris franquistes perquè trieu, dels punts de vista respectius, el que us faci més peça: «Afiliado al POUM, [...] ha participado en mítines y propagandas, intervino en saqueos, incendios y robos, siendo portador de armas voluntariamente».45 «No ha pertenecido al Ejército rojo y su conducta pública [és] mala; privada, regular y antir[r]eligioso».46 «Es de buena conducta, desconociéndosele en absoluto actuación contraria a nuestro Glorioso Movimiento Nacional, siendo apolítico. En el vecindario está bien conceptuado, considerándosele como una persona honrada».47
Per la seva banda, davant el jutge instructor i entre altres coses, afirma Vicent:
Que en el año treinta y ocho cayó una bomba que desizo [sic] el piso teniendo que irse a vivir a Bigas [Bigues, Vallès Oriental]; que antes recabó de la Generalidad en varias ocasiones para que le arreglaran el piso para poder ir a vivir allí y entonces le hicieron un presupuesto diciéndole que le costaría unas mil doscientas pesetas el arreglo. Que para tal fin tuvo que vender la caja de caudales y la pianola a un amigo [per 2.500,- ptes.].48
Que nunca en ningún momento sacó bultos ni maletas del piso del señor Grécolo; que únicamente se sacó del piso el cuarto de baño, el cual fué llevado a la calle de Margarit, número 42, con el fin de guardarlo; que lo llevaron a dicho punto después del bombardeo de aviación que sufrió la casa a consecuencia del cual quedó todo lo que había en el cuarto de baño completamente estropeado.49
Doncs bé, del procediment o procediments per furt que se seguien contra ells, competència de la jurisdicció ordinària, es va passar a tramitar un consell de guerra sumaríssim pels mateixos fets, que es veu que mirats del dret i del revés podien constituir un delicte de rebel·lió militar. Un fangar fosc i espès el de la jurisdicció castrense, del qual no en sortirien fins que recaigués sobre el procediment el següent acord del llavors capità general de la IV regió militar, José Moscardó, el de l’Alcàsser de Toledo:
Acuerdo [...].- Sección 5ª A. Núm. 34875.- Barcelona a 14 de abril de 1943.- De conformidad con el precedente dictamen [de l’auditor de guerra] y por sus propios fundamentos, acuerdo el sobreseimiento provisional de las actuaciones instruidas a VICENTE VIDAL VILAR y ROSALÍA LAFARGA y libertad definitiva de los encartados. Pasen los autos al Juzgado Militar Nª 20 de esta Plaza para notificación y cumplimiento del art. 539 del Código de Justicia Militar.- El Capitán General.50
I la vida, allò que solem anomenar vida, va seguir el seu curs.
%20los%20h%C3%A9roes.jpg) |
| Imatge 19: Detall de la portada de La Batalla, núm. 56, 6/10/1936. |
NOTES
CRÈDITS DE LES IMATGES
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada