 |
| Imatge 5: Germinal amb els seus pares. S/d |
Tinc ara entre mans una informació familiar de mal rosegar que vaig recollir en aquests termes: «Germinal, juntament amb un tal Trilles, es trasllada a Madrid i s’entrevista el 22 de setembre de 1933 amb Largo Caballero. De resultes de l’entrevista, s’implanten els torns a tots els molls d’Espanya.» Això, naturalment, es pot vestir una mica: Germinal, juntament amb Desideri Trilles Mariné, president de la Federació d’Entitats Obreres del Port de Barcelona,12 una important organització sindical ugetista que agrupava societats professionals que enquadraven treballadors de diverses especialitats i que tenia la seu al carrer de la Mercè, 19, pral., tots dos en representació dels treballadors portuaris, s’hauria traslladat a Madrid, per entrevistar-se el 22 de setembre de 1933 amb el ministre de Treball Largo Caballero, destacat líder del Partido Socialista Obrero Español (PSOE), que en aquelles dates començaven a anomenar alguns «el Lenin español». Resultats de la gestió? Que s’implantessin els torns com a mètode de treball (permetent encara una certa discrecionalitat als ocupadors), a tots els molls d’Espanya.
On rau la dificultat? No és sols no haver trobat cap rastre periodístic del viatge i l’entrevista. Això encara rai. El primer problema real és que Largo va dimitir el càrrec de ministre de Treball i Previsió Social –de responsable, doncs, de remenar les cireres en matèria d’ocupació i relacions laborals– el 12 de setembre de 1933, és a dir, deu dies abans de la suposada entrevista. El segon, que el sistema de contractació per torn en els molls, basat en llistes de treballadors registrats en les oficines de col·locació públiques que es creaven i que pretenia reduir la precarietat dels contractes, dependents dels ritmes del trànsit marítim, i també distribuir equitativament el treball disponible en impedir la contractació a dit pels capatassos, l’havia establert la Llei de Col·locació Obrera aprovada el 27 de novembre de 1931 (i desenvolupada en un Reglament posterior: decret de 2 d’agost de l’any següent).
Que l’error consisteixi en el fet que en comptes de 1933, l’entrevista fos dos anys abans (i abans, doncs, que es presentés el projecte de Llei al Congrés el 21 d’octubre de 1931), costa de creure: implica que Germinal hauria acompanyat Trilles a Madrid... a setze anys! Una altra possibilitat és que la data sigui correcta i que l’error estigui en el càrrec que jo haig d'atribuir a Largo perquè quadri la història que se’m va explicar. I és que és plausible que la data sigui exacta si del que es va tractar era de fer una visiteta a l’històric dirigent socialista, un cop dimitit de ministre, quan ja només era president del PSOE i secretari general de la UGT, a més de diputat. Esclar que si aquest va ser el cas, cal descartar que l’entrevista s’hagi de comptar entre les causes de la presentació de la llei. Em temo que a aquestes altures ja no es pot saber com va anar la cosa.
1933 va ser un any esvalotat. No van faltar vagues de paletes i manobres, de flequers, de pellaires, de tramviaires..., sense oblidar la insurrecció anarquista de desembre, que aquí va tenir per escenaris principals L'Hospitalet, Sants i Hostafrancs, però a l’efecte que m’ocupa, destacaré que la CNT va declarar una nova vaga portuària per protestar, entre altres coses, pel fet que la contractació dels estibadors no es duia a terme en els llocs de costum. La vaga no sols va durar tot el mes d’abril amb atemptats que van causar morts i ferits, sinó que la conflictivitat en aquest sector es va perllongar força mesos: en relació amb ella, encara es produiria el 5 d’octubre un atemptat a trets del qual va ser víctima el secretari del jurat mixt del Carbó Vegetal Àngel Serra, a les portes de casa seva, al carrer del Roser del Poble-sec.
%20llibre%20OK.jpg) |
| Imatge 6: Cartell electoral del BOC. 1935? |
En plena expansió del feixisme a Europa (dictadures ja consolidades de Horthy a Hongria i de Mussolini a Itàlia i, sobretot, el gener del mateix any, nomenament a Alemanya de Hitler, líder del NSDAP –el partit nazi–, com a canceller pel president Hindenburg), l’AO, que es consolidaria a partir d’un míting el gener de 1934 a Barcelona, en el monumental Palau de les Arts Decoratives que s’alçava en el solar que avui ocupa el Palau Municipal d’Esports, s’havia concebut com a estratègia de lluita contra qualsevol temptativa de seguir aquí aquesta via i pel manteniment de les reformes aprovades en la primera legislatura en benefici dels treballadors. Més enllà d’això,
la Alianza Obrera viene a desempeñar en nuestro país, basándose en las condiciones del movimiento obrero, el papel que en la revolución rusa representaron los sóviets: órganos de frente único, primero, insurreccionales luego, e instrumentos de Poder, después. Cuando la clase trabajadora conquiste el Poder, el Estado burgués actual deberá ser reemplazado por algo nuevo que está precisamente en germen en la Alianza Obrera.15
Per la seva part, la FCI i el BOC celebren el 14 i 15 d’abril el seu segon congrés, en què prèviament acorden que només hi haurà unes tesis, que es referiran a la qüestió política general, en tant que la resta de punts de l’ordre del dia seran objecte d’una resolució. L’elaboració de la corresponent a Joventuts, recau en Maurín, Rodríguez, Llorenç Masferrer i Germinal que, de l’ultima sessió, en surt formant part del CC del BOC.
Viu encara el record del fracassat cop d'estat liderat l’agost de 1932 pel general Sanjurjo, delicte pel qual havia estat condemnat a mort, pena commutada després per la de cadena perpètua amb expulsió de l’exèrcit, el 25 d’abril de 1934 l’amnistiava el tercer govern Lerroux. Per si no n’hi havia prou amb això i la gradual anul·lació de les reformes a què feia referència, l’ex-Emperador del Paral·lel, cridat de nou a formar govern, va constituir un gabinet la tarda del 4 d’octubre que, a més de continuar excloent-ne els socialistes, donava entrada a tres ministres de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), partit confessional i filofeixista, en les carteres d’Agricultura, Treball i Justícia. Aquest fet, interpretat ras i curt com l’inici de la destrucció del sistema democràtic i els avenços en legislació social i a més, a Catalunya, de l’anihilació de l’autonomia, va ser l’espurna que va encendre els Fets d’Octubre.
Cal dir que poc abans, però, en vigílies de la concentració a Madrid el 8 de setembre dels propietaris rurals de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (per a l’AO, «bandes d’explotadors del camp de Catalunya»), per tal de reclamar al gobierno la derogació de la Llei de Contractes de Conreu, aprovada per unanimitat pel Parlament –en absència de la Lliga Catalana (LC)–, a Barcelona, la nit del 5 al 6, es calaria foc a la seu de l’Institut (el Palau Fivaller). Quant als autors de l’incendi, que va destruir els mobles del vestíbul i ennegrir-ne les parets, a més de fer malbé les portes d’accés a diverses dependències, us els presento tot seguit. Cedeixo la paraula a Francesc Gelada, un dels integrants del CC de la JCI, «bon orador, molt atret per l’actuació sindical, la discussió política i les trompades»:16
Quan els terratinents de l’Institut Català de Sant Isidre apel·laren davant el tribunal de Garanties Constitucionals de Madrid la llei de contractes de conreu que havia aprovat el parlament català, calàrem foc al local de l’Institut, en una de les places al voltant de l’església del Pi. Jo, amb dos bidons de gasolina i al costat meu en Sancho amb una capsa de llumins. Al cap d’una hora els bombers apagaren les flames.17
La matinada de divendres 5 del mes següent, a Catalunya, l’AO va convocar vaga general revolucionària:
Ha
arribat l’hora que l’Aliança Obrera demostri fins on pot arribar
i tot el que pot fer. La situació és greu. La reacció es llança a
fons i ataca decidida. S’ha constituït un govern Lerroux-Gil
Robles que significa un avenç considerable del feixisme; gairebé el
feixisme. La pujada de les forces radicals i cedistes al poder
significa la mort de les migrades llibertats democràtiques. [...]
L’Aliança Obrera [...] va aquesta nit a la Vaga General
Revolucionària. [...] Els treballadors d’Espanya es llancen avui a
la presa del Poder, a la conquesta revolucionària de l’Estat. O el
feudalisme o nosaltres. O el feixisme o la revolució social!!
Vaga
General Revolucionària!!
Visca
la República Catalana!!18
 |
| Imatge 7: Manifestació de l'Aliança Obrera a les Rambles. 5/10/1934 |
I mentre a les conques mineres asturianes esclatava una veritable insurrecció, que acabaria sufocant l’exèrcit colonial a foc i sang i crims de guerra, aquí ERC i el govern de la Generalitat se solidaritzaven amb la vaga, sense combregar però amb el segon qualificatiu que li aplicava l’AO, el de «revolucionària». N’és confirmació indirecta que al llarg del dia 5 la policia custodiés les armeries en previsió d’assalts, i que als membres de l’AO, que demanarien a Governació (Dencàs) que se’ls lliuressin armes, se les van negar. Per contra, la CNT, enfrontada al govern català, feia una crida a mantenir-se’n al marge.
Malgrat que l’AO a primera hora de la tarda havia enviat delegats a les localitats catalanes més grans amb la consigna, entre altres, de proclamar-hi la República Catalana (assaltant, si calia, els ajuntaments dretans i, d’acord amb ERC allà on dominés, hissant-hi l’estelada i la bandera roja), i que cap a les set l’exigia per mitjà d’una gran manifestació a la plaça de la República (Sant Jaume), la situació, satisfactòria quant al seguiment massiu de la vaga, distava de ser insurreccional a Barcelona, on es va donar la paradoxa que «quan la policia de la Generalitat obligava els botiguers a tancar per obeir la vaga oficialment instituïda, els piquets cenetistes pistola en mà obligaven els tenders a tornar a aixecar llurs cortines de ferro.»19
L’endemà 6 va ser un dia tens en què Companys es va adreçar dos cops a la població pels micròfons de Ràdio Barcelona instant a no pertorbar l’ordre i reclamant que tothom fes pinya amb el seu govern, abans de proclamar ell mateix a les vuit tocades del vespre l’Estat Català de la República Federal Espanyola («[...] Catalans! L'hora és greu i gloriosa. L'esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat!»).
Doncs bé, del fet que Germinal havia participat activament en l'organització de la vaga general revolucionària i que el dia abans, coherent amb la línia política del BOC i de l’AO, va formar part dels vaguistes, sense tenir-ne constància expressa, no en tinc cap dubte. Ara: sobre el paper que devia jugar des que el general Batet, seguint ordres de Lerroux, declarés l’estat de guerra simultàniament al discurs del president, fins a les sis del matí de diumenge 7 quan, assetjada la Generalitat per efectius de l’exèrcit i cossos d’ordre públic, va capitular el govern agafant a contrapèl el Comitè de l’AO, no goso anar més enllà de suposar que devia passar si més no part de la nit –una nit d’orelles enganxades a la ràdio i nervis i rumors: que si el gobierno havia dimitit, que si s’acostaven a ciutat milers de rabassaires...–, a la que havia estat seu fins feia molt poc de Foment del Treball (antiga casa del marquès de Castellvell, a Portal de l’Àngel, 4), que l’AO havia ocupat el dia abans per instal·lar-hi el quarter general.
A partir d’aquell moment d’indubtable desconcert, no trobo cap testimoni que situï Germinal a la improvisada columna d’aliancistes que, amb l’esperança encara de resistir, marxen cap al Vallès –com Llorenç Masferrer, que va ser un dels tres membres del BOC que proclamarien la República Socialista Catalana a Sant Cugat–, ja que es deia que a Sabadell encara s'hi lluitava. Ni que el situï enlloc més. Deixem-ho, doncs. En qualsevol cas, de la intensitat dels enfrontaments amb els militars tan sols a Barcelona, epicentre dels esdeveniments, per part dels qui sí que disposaven d’armes –escamots de les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC) i grups com ara Nosaltres Sols! i Palestra, més els pocs aliancistes que en tenien d’abans, en dóna idea el fet que a tot estirar en deu hores s’hi van produir més de quaranta morts i un centenar de ferits.
Tot just fracassada la insurrecció perquè, com diria La Batalla un any després,20 «Los tres centros principales del movimiento, Asturias, Cataluña y Madrid actuaron completamente desligados, sin coordinación [...]. Asturias confiaba en Madrid y Cataluña. Cataluña en Madrid, y Madrid en el resto de España», van ser detinguts Companys i els integrants del seu govern, tret de Dencàs i la seva colla, fugits, i conduïts als vapors atracats al port Uruguay i Ciudad de Cádiz, habilitats com a presó. Van ser detinguts també i portats al castell de Montjuïc per afrontar un judici sumaríssim els militars que havien obeït les ordres del President –Escofet, Pérez Farràs...–, alhora que molts altres presoners de peu eren internats en alguns dels pavellons de l’Exposició Internacional de 1929. Es va suspendre l’Estatut i els drets polítics i sindicals, restablir la pena de mort, derogar la Llei de Contractes de Conreu i desnonar molts rabassaires i, fins a desembre, perseguir i empresonar a tot Catalunya més de quatre mil persones, incloent-hi alcaldes i regidors dels ajuntaments que s’havien adherit a la proclamació.
 |
| Imatge 8: Detenció dels mossos que havien romàs fidels al govern de la Generalitat |
Amb tot i això, sota la calma aparent que va imposar la repressió, activistes i opositors de tots colors maldaven en la clandestinitat per mantenir el seu torcebraç, ara invisible, amb el gobierno. Així, en el discurs públic pronunciat el diumenge 27 de setembre de 1936 amb motiu de la inauguració de la placa que donava el nom de Germinal Vidal a la plaça de Las Navas, Wilebaldo Solano revelaria que:
Allí, en aquella casa (el orador señala la casa de Germinal Vidal [des d’un dels balcons de la qual, que dominava la plaça, pares i familiars, ignorats per la gernació, assistien a l’acte]), nos reuníamos casi diariamente en los días de la represión de octubre los camaradas del Comité Ejecutivo de la JCI. Allí hacíamos la crítica de los errores pasados. Allí madurábamos los planes para el porvenir. [...]21
1935, cinquantenari de l’aparició a França del Germinal de Zola, li duria la sorpresa al Germinal de carn i os de deslliurar-lo del servei militar en declarar-se’l sobrant de contingent, mentre el seu amic Masferrer, feta la instrucció a Barcelona, marxava el mes de març a fer el soldat a la caserna del Carme, de Palma (regiment d’Infanteria núm. 28), on l’agafaria l’esclat de la guerra l’any següent. Però si va pensar llavors que havia tingut la sort de cara, anava errat de comptes: la sort, com el déu Janus, en té dues, de cares, i són de significació contrària. De tota manera, va poder continuar de moment lliurat de ple a l’activitat sindical i política.
El setmanari L’Hora havia iniciat al gener una enquesta a dirigents de les principals organitzacions obreres catalanes amb el lema: «És possible constituir un gran partit obrer unificat?» En el primer número donaven el seu parer Joaquim Maurín del BOC; Joan Fronjosà, de l’USC, i Andreu Nin de l’ICE, i en el segon, Rafael Vidiella de la Federació Catalana del PSOE; Josep Miret, de les Joventuts de l’USC, i «un camarada del Comitè Executiu del PCP que manifesta l’opinió de la seva organització».22 En el número següent continuava l’enquesta amb l’opinió d’Antoni Sesé del PCC i de Germinal, de la JCI. Vet aquí el que responia a les preguntes del qüestionari (que poso entre parèntesis):
1.
(Creieu en l’efectivitat d’un gran partit unificat obrer
revolucionari?)
Sí.
S’ha demostrat en els esdeveniments que culminaren en els fets
d’octubre, que és precís si es vol triomfar, que el sector
avançat del proletariat lluiti sobre una doctrina i [amb]
unes mateixes tàctiques. Si existís un partit revolucionari
més fort teòrica[ment]
i pràcticament a la vegada que els altres, seria un disbarat
assenyalar com a imprescindible la unitat orgànica; però entre
nosaltres no existeix aquest factor. El proletariat ibèric està en
extrem disgregat, el partit que té una visió clara del moment i uns
precedents d’encert que són garantia, està mancat d’una força
numèrica suficient per a imposar el que creu necessari; per altra
banda, els que per la seva força orgànica podrien desenrotllar
aquest gran paper no han tingut conseqüència pel que respecta a la
línia política, ni han respost sempre a les mateixes orientacions,
condició inicial com a garantia per la seva actuació futura. La
unificació d’uns i altres, doncs, seria una veritable solució.
2.
(Sota quins principis i tàctiques creieu que pot establir-se
aquesta unitat orgànica?)
No
ha de seguir altres orientacions que les del marxisme revolucionari.
3.
(Quines possibilitats hi veieu?)
Favorables.
La classe treballadora, ja per instint, sent desitjos d’unificació.
Cal pensar que després de l’experiència dels darrers temps,
s’hauran produït certes rectificacions entre els sectors dirigents
que ajudaran a realitzar aquest gran anhel de les masses.
De
tota manera, el motor d’aquest gran moviment només podran ésser
les joventuts revolucionàries, puix que són les noves promocions
lliures de prejudicis i farcides de bona voluntat i esperit de
sacrifici les que arreu on es trobin imposaran aquesta necessitat.
Dintre dels partits i en ple carrer. Qui cregui en la necessitat d’un
sol partit marxista revolucionari, que confiï en l’esforç
d’aquesta joventut, que es dóna totalment a l’empresa que es
proposa.
4.
(Aconseguida aquesta unitat política, de quina manera pot
establir-se la unitat d’acció necessària amb les altres
tendències de concepció distinta a [la de] les que poden
anar al partit unificat?)
Parlar
d’unitat d’acció, és per a nosaltres parlar d’Aliança
Obrera. Cal enfortir-la, cal donar-li vitalitat, puix que és
l’organisme que ha de portar a terme el lligam d’acció entre
tots els sectors proletaris.
5.
(I què en dieu de la unitat sindical?)
És
indispensable car l’èxit d’aquesta empresa està lligat amb la
unitat política.23
Aquest 1935, com devien fer altres militants d’arreu d’Espanya i de totes les tendències representatives de les diferents capes populars, és probable que Germinal destinés algun diner a les col·lectes que feia el Socors Roig Internacional (SRI) –clandestinament: havia estat il·legalizat–, destinada a les víctimes de la duríssima repressió a Astúries. El que em consta, però, és que acull o, millor, fa que els pares acceptin acollir el nen asturià Ovidio (de qui malauradament no puc donar el cognom), fos orfe o fill de represaliats, que conviurà amb la família. Ovidio havia vingut a Barcelona en una de les expedicions organitzades per l’“Associació per a recollir i col·locar en famílies nens desemparats” (la primera, de quinze nens, arribada el 4 d’abril), que havien creat Maria Dolors Bargalló (ERC) i altres dones antifeixistes i que va tenir la seu a l’Ateneu Polytechnicum (Alt de Sant Pere, 27). S’estaria a Barcelona, amb la resta de nens evacuats aquí, tot un any.24
 |
| Imatge 9: Javier Bueno |
Continuarà (encara)
NOTES
CRÈDITS DE LES IMATGES
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada