DÉUS D'ESTAR PER ROMA (33)

 

Emperadors il·liris

Car i els seus cadells, Carí i Numerià

 

 Marc Aureli Car va venir al món vers l’any 224, fos a Narbona, capital de la Gàl·lia Narbonesa, o a la ciutat dàlmata de Narona, separada d’aquella només per una b i cosa d’un miler de km, si és que no va ser a Mediolanum (Milà) o a Roma mateix. El fet cert és que va néixer: en això, tothom hi està d’acord.

També envolta un nimbe de dubtes el quan i el com del seu ascens al tron, després d’haver estat senador i ocupat diversos càrrecs civils i militars abans de ser nomenat prefecte del pretori per Probe i acompanyar-lo durant les seves campanyes militars a les fronteres. La versió que pot tenir més números d’ajustar-se a la realitat és la que afirma que, trobant-se a Sírmium es va assabentar de la mort de l’august, fent-li saber tot seguit al Senat per carta, arrogant i autoritari, que per voluntat de l'exèrcit ell mateix esdevenia emperador. La confirmació protocol·lària del càrrec –que, morts i enterrats els principis republicans, no havia demanat– la rebria també per carta tot i que, per ell, se la podien confitar.

A finals d’aquell any 282 després de nomenar cèsars i princeps iuventutis els seus fills mascles, Carí –el gran– i Numerià (la filla, Paulina, era poc menys que un zero a l’esquerra), va enviar Carí a Roma encomanant-li que es fes càrrec dels assumptes de les províncies occidentals, mentre ell mateix decidia portar a la pràctica l’expedició contra els perses que preparava Probe i endur-se amb ell Numerià, malaltís i més interessat en les belles arts i la literatura que en les armes.

Abans, però, a la frontera del Danubi, pare i fill van haver de combatre sàrmates i quades que, engrescats pel decés de l’anterior Número U, amenaçaven d’envair la costa oriental de la mar Adriàtica i arribar potser a Tràcia i l’Hel·lespont i qui sap si a Itàlia i tot. El cas és que en molt poc temps, amb implacable ferocitat, els van fer retrocedir a excepció dels morts, que van quedar sobre el terreny, i els presoners –10.000 i 16.000 respectivament, segons les fonts– i, un cop controlada la situació, es van posar en camí de nou.

Era un bon moment des del punt de vista dels romans. Com que Ormazd, germà del rei sassànida i governador de les províncies orientals d’aquell imperi, pretenia convertir-les en un regne independent sota la seva l'autoritat, Bahram II es trobava en campanya contra els revoltats a la regió històrica del Sakastan (Sistan), dividida avui entre els actuals Iran i Afganistan, de manera que no va poder reunir aquesta vegada tropes capaces de fer front a l’altra punta dels seus dominis a l’exèrcit de Car quan aquest va travessar l’Eufrates. I aprofitant l’avinentesa els romans van fer fora els perses de Mesopotàmia i, sense gaires dificultats, van prendre Selèucia i, travessat el Tigris, Ctesifont.

Conquerida la capital, Car, que es va fer creditor al títol de Persicus Maximus, va resoldre continuar endinsant-se en territori sassànida amb la intenció d’esborrar del mapa definitivament un enemic que havia estat tan perillós per a Roma, segurament l’únic dels molts que la van desafiar que va arribar a tenir pel seu igual. Havent rebutjat, sense considerar-les, les propostes de pau de Bahram II (es diu que descobrint-se el cap davant els emissaris perses els va assegurar que, en cas que no reconeguessin la sobirania de Roma sobre Mesopotàmia, tenia la intenció de deixar-la com el seu crani: pelat del tot), es disposava a dirigir-se a la serralada del Zagros, que corre paral·lela si fa no fa al Tigris, per travessar-la i caure com una allau sobre l’immens altiplà iranià, quan inesperadament va deixar de respirar.

Les circumstàncies que van envoltar el funest episodi són, com veureu, tan misterioses com contradictòries les versions que se’ns en donen: aquí voldria jo veure Carles Porta posant llum a la foscor. Sembla que a primers d’agost del 283 Car es trobava postrat a la tenda del campament construït a la rodalia de Ctesifont, a causa d'una malaltia no especificada, quan va esclatar una violenta tempesta. Una obscuritat estranya, acompanyada de llamps i trons i el furient batre de la pluja, es va ensenyorir del campament. De sobte, es va alçar una clamor: l'emperador era mort! ¿L’havia fulminat un llamp dins la seva tenda, com afirmen els historiadors Víctor i Fest?

Segons la versió de la Historiae Augustae, arran de la mort de Car el secretari imperial Juni Calpurni lliuraria una carta al prefecte de Roma que, entre altres coses, deia que

a aquests fets, es va sumar la circumstància que els cubicularii de Car [els servidors a les seves ordres immediates], afligits per la seva mort, en van incendiar la tenda. Per això ràpidament va córrer la brama que l'emperador havia estat fulminat per un llamp quan, pel que podem saber, hi ha constància que va morir per una malaltia.

Esclar que si la tenda de l'emperador va ser realment cremada per mà humana i un fos malpensat –que no ho és ni mica ni gens–, hi podria veure una manera dràstica de destruir les proves que incriminessin possibles assassins. I és d'assassins que parla una teoria tardana segons la qual, aprofitant la confusió, va ser liquidat per membres de la seva guàrdia personal, entre ells el seu prefecte del pretori, Arri Àper, sogre per cert del cèsar Numerià. És de doldre, però, que no detalli les raons per fer-ho.

Quan son pare va deixar enrere el món dels vius, Carí, que era a Germània, va marxar cap a Roma per fer que el Senat els reconegués, a ell i son germà, com a nous emperadors. I el Senat encara faria més: en venjança per haver estat menyspreat per la prepotència de Car, el va condemnar a no haver existit mai (damnatio memoriae).

Per la seva banda, Numerià es veu que pretenia continuar amb l'expedició en què estava embarcat i ampliar els territoris conquerits als perses, però atès que l’exèrcit es negava a avançar en raó d’un oracle que hauria establert el riu Tigris com a límit oriental màxim de l'Imperi (per això l’hipotètic llamp de Car es devia interpretar com un clar senyal d’ira divina), va abandonar la idea. L'exèrcit, doncs, es replegaria ordenadament cap a l’oest amb destinació a Tràcia mentre Bahram, esclafada la rebel·lió d’Ormazd i imposada la seva autoritat a la regió del Sakastan, hi deixava son fill Bahram júnior com a governador i es disposava a recuperar Mesopotàmia.

Cap al març del 284, els romans en retirada, com cargols sense l’estímul de cap fulla d’enciam, només havien arribat fins a Èmesa (província de Síria). Sembla que devia ser quan Numerià deixava aquesta ciutat per continuar viatge, o molt poc després, que va contreure una greu infecció als ulls –tracoma?– i, per recomanació del seu sogre, va decidir de viatjar en un carruatge tancat, protegit de la radiació solar i del vent fort del desert i inaccessible a tothom tret del mateix Àper, que va informar els soldats de la voluntat del nou august (que casualment era també la seva).

Travessada l’Àsia Menor de sud a nord, al novembre el seguici imperial va arribar a Bitínia, a la costa de la mar Negra i aquí, a pocs kilòmetres ja de Nicomèdia, la capital, la forta ferum que emanava del vehicle va fer que algú gosés descórrer les cortines i mirar dins només per trobar-hi una macabra moixama en estat avançat de descomposició. No va costar gaire lligar caps: Àper havia estat el responsable de la mort i de l’ocultació del cos rere les cortines per tenir temps de fer els arranjaments que li garantissin la corona.

De seguida els soldats van proclamar emperador el cap de la cavalleria de la guàrdia pretoriana, el dàlmata Diocles, dignitat que es va complaure a assumir amb el nom de Dioclecià, que sonava més llatí, en un acte de rebel·lia contra l'emperador legítim, Carí, que dissortadament per a ell era molt lluny, a Britànnia.

Aleshores van aixecar una tribuna davant la qual es van alinear i des d’on ell els anava a adreçar el seu primer discurs. Però els soldats exigien de saber què havia passat exactament amb Numerià i com era que no se n'havia adonat de res. Diocles va anar per feina: de primer va invocar el Sol Invictus, de qui era devot, com a testimoni de la pròpia innocència i, tot seguit, com que tenia a prop Àper, carregat de cadenes, que esperava ser jutjat, el va traspassar amb la gladius cridant: “Aquest és l'assassí de Numerià!” I santes pasqües. (Una curiosa llegenda està vinculada a Àper, segons la qual Dioclecià el va matar per pròpia mà perquè anys enrere, a la Gàl·lia, una druida li havia profetitzat que es convertiria en emperador el dia que matés un senglar, aper en llatí.)

L'agost del 283, quan son pare va morir, Carí, que acceptava compartir la porpra imperial amb Numerià, es trobava a Germània combatent contra els quades, amb tanta eficàcia que es van veure forçats a emigrar cap a l’est, una campanya al terme de la qual es va posar en marxa cap a Roma per passar-hi l'hivern i rebre el títol de Germanicus Maximus. A finals del 284 va partir amb una expedició a Britànnia per sufocar alguna revolta i crida l’atenció que, a més d’aguerrits combatents, es fes acompanyar pel llorejat poeta Marc Aureli Olimpi Nemesià, també anomenat Aurelius Carthaginiensis, que devia acabar de compondre el seu poema didàctic sobre caça, els Cynegetica, dedicat als dos emperadors germans.

Perquè no faltés cap ingredient al còctel, d’uns anys ençà s’havia anat formant a la Gàl·lia rural un moviment insurgent compost, sembla, per colons de grans hisendes i camperols sense terra, oprimits i asfixiats per la misèria, amb el suport accessori d’esclaus fugitius, marginats socials i desertors, que van rebre el nom local de bagaudes (terme celta per guerrers) i que com dirà l’escriptor i teòleg Salvià (segle V), referint-se als de la seva època, «prefereixen viure lliures sota una aparença d’esclavatge que no pas ser esclaus sota una aparença de llibertat». El cas és que ja havien cremat alguna gran hisenda i assaltat algunes caravanes sense, però, que això fos prou de moment per cridar l’atenció i les armes de l’autoritat imperial. Encara.

Si després de la mort de Numerià i malgrat la successió dinàstica de Carí, l'exèrcit oriental va proclamar emperador Diocles, altres individus que pixaven alt van intentar encasquetar-se la corona. Un d’ells, a Itàlia, va ser el prefecte del pretori Sabí Julià. El motí va requerir la intervenció de l’emperador, que va venir des de Britànnia a tota pastilla per fer front a la rebel·lió i va derrotar els revoltats a començament del 285, al nord d’Itàlia, possiblement prop de Verona.

Un altre Julià, Marc Aureli –tot i que hi ha algun historiador malfixat que sosté que es tracta de la mateixa persona–, corrector de la província de Venècia i Ístria, que en aquella època tenia les dues Pannònies sota el seu control, iniciaria un motí a les províncies del Danubi, declarant-se emperador i prometent la llibertat als seus súbdits, a més de fer encunyar moneda des de la ciutat de Síscia, a l’actual Croàcia, fins que va ser també derrotat i mort per les tropes imperials.

Qui diria que Carí encara hauria trobat estones per cometre excessos i maldats amb tant anar amunt i avall com un poal de pou, oi? Doncs d’això l’acusa l’autor de la Historiae Augustae, segons el qual hauria fet matar el seu prefecte del pretori, desconegut, i hauria estat

el llibertí més gran dels homes, el més desvergonyit dels adúlters i dels corruptors del jovent [...]; va fer prefecte de la Ciutat un dels seus cancellers [l’oficial que feia guàrdia davant el cancell que tancava l’accés al dormitori o la tenda de campanya de l’emperador i] en el seu lloc va nomenar un antic alcavot anomenat Macronià [i] va dur la infàmia fins a prostituir-se ell mateix. [...] Es va casar successivament amb nou dones, i va repudiar-ne moltes mentre estaven prenyades. Va omplir el palau de pantomims, putes, cantaires i alcavots [...] Portava pedres precioses a les sabates. No feia servir fermalls sense perles i el seu baldric sovint estava també cobert de pedreria.

A tants segles de distància és pelut esbrinar què hi pot haver de cert en aquestes afirmacions, potser basades en la propaganda antiCarí de Dioclecià. En qualsevol cas, de tantes dones que es diu que van passar pel seu lectus genialis, guarnit amb flors de safrà i jacints, només ens ha pervingut –i perquè apareix en algunes monedes– el nom de la legítima, Màgnia Úrbica.

En canvi, del que no hi ha dubte és que Dioclecià, un cop proclamat emperador, tot i presentar-se com el recte venjador de Numerià, va marxar a l’oest per combatre son germà. A destacar que amb ell i el seu exèrcit viatjava el destacat militar i futur emperador que es coneixeria com a Constanci Clor, pare al seu torn d’un altre emperador, Constantí el Gran, el superheroi de l’historiador Eusebi de Cesarea (el mateix que va “trobar” i transcriure al grec una suposada carta del rei d’Osroene, Abgar V d’Edessa, a Jesús i, compte!, la carta de resposta).

Els exèrcits oriental i occidental, que es buscaven, toparien al juliol del 285 prop dels límits fronterers dels dominis de Carí, a Mèsia, a la vall del riu Margus, actual riu Morava, i a la rodalia del poblet del mateix nom, avui Orasjea Sredereva (Sèrbia). Si bé no es coneixen les circumstàncies exactes de la batalla, sembla que d’entrada l’avantatge estava de part de les legions europees fins al punt que Dioclecià va arribar a desesperar de la corona i de la vida, quan les coses van donar un tomb.

Aquest punt d’inflexió l’atribueix algun relat al fet que Carí, a les portes ja de la victòria, fos assassinat per un tribú la dona del qual s’hauria endut a l’hort («Mucho me deleito y gusto / de quitar, Celio, el honor / a una mujer casta y noble / y virtuosa, y al doble / si es mujer de senador», li fa dir a Carí Lope de Vega a Lo fingido verdadero). Algun altre relat en culpa Aristòbul, prefecte del pretori de l’emperador legítim, perquè l’hauria abandonat amb les seves tropes per passar-se al bàndol contrari. És probable que en aquest cas, Carí morís a mans d'algun dels seus oficials mateixos. Prou es veu que no saben gaire on són ni l’hora que és.

Ara: en cas que Aristòbul fes efectivament el paper de Judes, Dioclecià no el va pagar amb trenta monedes sinó que el mantindria en el càrrec i l’admetria entre els seus homes de confiança. Esclar que, al cap i a la fi, ja tenia l’Imperi a la butxaca.

1941: la Conspiració Blau Maó

De Pueblo (Madrid), any XXII, núm. 6687, 1/3/1961, p. 14

L’Operació Fèlix era un pla militar estratègic de l'Alemanya nazi dissenyat per conquerir el territori britànic de Gibraltar i les colònies franceses del nord d’Àfrica a fi de tancar l’Estret per tallar les rutes de subministrament dels Aliats i bloquejar-ne l'accés a la Mediterrània (amb el canal de Suez, es confiava, controlat ja pels italians). El pla, que la Wehrmacht estava llesta per executar a final de novembre de 1940 i que finalment es va programar per al 10 de gener de 1941, preveia l'ús d’unes divisions alemanyes que travessarien la Península i assumirien el pes de l'atac. (No diferia gaire, doncs, de l’espanyola Operació C –l’atac a la Roca i el minament de l’Estret a càrrec exclusivament, això sí, de tropes pròpies–, els preparatius de la qual havia decidit en el més estricte secret la Junta de Defensa Nacional, en data tan primerenca com el 31 d’octubre de 1939.)

Per a l’Operació Fèlix es creia comptar amb la col·laboració del govern espanyol que era, per a l’alemany, un govern aliat, i que tal com Franco s’havia compromès en un protocol secret firmat a la històrica entrevista d’Hendaia, entraria en la guerra al costat de l’Eix, en data a determinar conjuntament, a canvi de territoris a l'Àfrica –alguns, com el Marroc, Algèria i l’Oranesat, en possessió de la França col·laboracionista–, vagament promesos pel Führer per quan acabés la guerra, i la devolució de Gibraltar, a més d’equipament militar, blat i combustible.

Però Franco, informat el 7 de desembre per Canaris, cap de l’Abwehr, el servei d’intel·ligència militar, de visita a Madrid, que personalment era contrari a l’operació, de la data decidida per l’austríac, s’adonava –i així l'hi va dir– que permetre o no oposar-se militarment al pas de les tropes alemanyes per territori espanyol camí de Gibraltar significaria l’entrada d’Espanya en la guerra. I, com que contra tot pronòstic Anglaterra havia rebutjat una pau negociada amb Alemanya i resistia, no va accedir, com se li demanava, a proposar-ne cap data alternativa.

A aquesta negativa per part del Caudillo, precedida per tot un seguit de maniobres dilatòries que devien obeir tant o més que a la devastació real de la postguerra civil a la por a la represàlia britànica (el bloqueig naval total era segur i, amb ell, la pèrdua del comerç amb Amèrica, i probable un desembarcament a les Canàries, si no a Portugal o al nord de la Península), es va venir a sumar d’altra banda el canvi de prioritat de Hitler mateix, que ara l’atorgava als preparatius per al seu principal objectiu estratègic, la gegantina invasió per sorpresa de l’URSS, l’inici de la qual s’havia pensat per a mitjan maig, i que el van decidir a suspendre, que no descartar definitivament, el projecte l’11 de desembre de 1940.¹

1 La possible entrada de forces alemanyes a Espanya es tornaria a plantejar de nou la tardor de 1942, després de l'operació Torch, la invasió aliada del nord d’Àfrica francès, però mai no passaria d'aquí.

El 13 de setembre de 1941, procedent de Madrid, on residia, el modista Emanuel Kowarik, vienès de naixement amb ciutadania alemanya,² amo del famós saló d’alta costura «Emanuel», en el barri de Cortes, Carrera de San Jerónimo, número 40, baixos, va ser detingut per la Gestapo només trepitjar l’estació central de Salzburg (Àustria), al peu dels Alps. Sense saber-ho, Kowarik era víctima d’una intriga del SD, Servei de Seguretat del partit nazi, que formava part de la totpoderosa RSHA, Oficina Central de Seguretat del Reich, dirigida per Heydrich; fos del departament d’Intel·ligència Exterior (Amt VI, que dirigia Walter Schellenberg), de la Gestapo (Amt IV, Heinrich Müller), o de tots dos; l’SD volia utilitzar el seu prestigiós saló, aprofitant la desaparició del modista, de tapadora i quarter general secret a Espanya per organitzar un grup de xoc que rellevés la direcció de la Falange fidel a Franco i cridés les tropes alemanyes a entrar al país. Quant al Caudillo, si es negava a alinear el govern totalment amb l’Eix, substituir-lo per algú afí a Berlín.

2  Kowarik, emigrat, s’estava a Espanya des dels anys de la Gran Guerra, amb el breu parèntesi de la guerra civil quan, fugint-ne, havia embarcat amb la dona, filla o germana (Fuensanta Kowarik) i el fill d’aquesta a Barcelona en un vaixell noliejat pel govern argentí, el creuer pesant ARA Veinticinco de Mayo, per evacuar els seus nacionals que ho demanessin, arribat a Gènova el 30 d’agost del 36.

Mentre Kowarik llanguia en una cel·la a Salzburg, fos a la imponent fortalesa que domina la ciutat i que funcionava com a presó, o en algun centre de detenció policial, un agent dels serveis secrets alemanys, va assumir «en nom del Führer» el control del saló madrileny. Qui era aquest agent i a quin departament concret pertanyia? El fet que l’autor anònim de «Wenn Ihr Einmarschiert...» l’identifiqui com «el comandant de les SS Walter Mosig [...], delegat de Schellenberg per a Espanya», no resol malauradament la qüestió. Vegem-ho.

El Kriminalrat Walter (Eugen) Mosig, nat a Giessen el 24/5/1907, divorciat l’1 de

Walter Mosig

novembre de 1940 d’Edith Hoering i casat en segones núpcies amb Hildegard Lehmann el 31 de juliol de 1941, va ser traslladat aquest darrer any a la seu principal de la Gestapo a Breslau (Wroclaw), a la Polònia ocupada. Però el 10 d’octubre de 1941, el RSHA el va adscriure, amb efectes a partir del 25 del mateix mes, al Einsatzgruppe A, un dels quatre esquadrons de la mort itinerants als quals es deuen les matances principalment a trets –sovint amb la complicitat d’entusiastes auxiliars locals–, d’entre un i mig i dos milions de subhumans,³ la gran majoria jueus. Ara: no consta si va incorporar-s’hi efectivament o no. Sí, en canvi, que a mitjan 1942 (no pas abans!) va ser traslladat a l’Amt VI, que el setembre d’aquest any va visitar Madrid (i Lisboa) i el setembre de l’any següent, sota la cobertura d’alt representant del holding SOFINDUS, només per sota del número u, Johannes Bernhardt, es va instal·lar a la villa y corte.

3  N’explica el concepte un pamflet de les SS (Der Untermensch,1942, p. 2):
«El subhumà, aquesta creació biològica completament idèntica en aparença a la d’una criatura normal, amb mans, peus i una mena de cervell, amb ulls i boca, és en realitat una criatura completament diferent, temible, és només una temptativa d'acostament a l'humà. Amb trets facials semblants als dels humans, aquest ésser està espiritualment i psicològicament a un nivell més baix que qualsevol bèstia. També està animat de passions salvatges i desenfrenades: d’una voluntat de destrucció innominable, plena dels desitjos més primitius i una maldat despietada.
Subhumà: res més!

Paul Winzer

El Kriminalrat Paul Winzer, àlies Walter (Eugen) Mosig, nat a Cottbus el 24/6/1908, era en aquelles dates agregat de policia de l’ambaixada d’Alemanya a Madrid i cap a Espanya de la Gestapo (Amt IV), casat amb Lieselotte Schütze des del 12 de desembre de 1939 i encara sense fills, amb domicili a l’Avinguda del Generalísimo (avui Paseo de la Castellana), 4, a qui s’atribueix entre altres “mèrits” el disseny, o la col·laboració en el disseny, durant la guerra civil, del camp de concentració de Miranda d’Ebro (Burgos) seguint el model del camp nazi de Dachau, i l’organització de la Brigada Político-Social. Es diria que per simple proximitat té més números que l’altre per haver estat el protagonista de la requisa.

Fos com fos, el cas és que per la rebotiga de la selecta casa de modes, ara atesa –i defensada dels curiosos– per un grup de joves atractives de les SS, van començar a desfilar militars descontents, partidaris més o menys fervents la majoria de reinstaurar a Espanya la família reial, i falangistes opositors que volien recuperar la revolució social i nacional amb què la Falange prebèlica havia somiat, la «revolución pendiente», traïda pel Caudillo, interessats uns i altres, per incompatibles que fossin entre ells, a acostar-se a l’Alemanya nazi a canvi del seu suport per apartar Franco del poder i aconseguir els seus interessos oposats.

Tant com m’agradaria saber-ho, només em puc permetre d’especular sobre els visitants. Entre els militars, ¿hi hauria alguns dels generals, en persona o per delegació, que el 8 de setembre de 1943 adreçarien una carta a Franco en què li pregaven, en termes respectuosos fins a la llagoteria, que abandonés el poder i donés pas a la monarquia: els generals Varela, Kindelán, Orgaz, Dávila, Solchaga...? ¿Potser el seu singular col·lega amb camisa blau maó, Yagüe (no pas Muñoz Grandes, que també la tenia i que durant el segrest era molt lluny de Madrid, al capdavant de la divisió 250ª de la Wehrmacht)?...

Pel que fa als camises velles, els primers militants falangistes, contemporanis de Primo de Rivera fill, que podrien haver creuat en aquelles dates la porta del darrere del saló «Emanuel», descartaria, tot i la seva germanofília i la comunicació fluïda que sembla que mantenia amb Winzer, el bilbaí Arrese, que seia des del maig com a ministre a la còmoda sella de la secretaria general del Movimiento. Descartaria també, tot i que amb reserves, el visceral camarada Eduardo Ezquer Gabaldón,⁴ que a causa de la seva dissidència estava reclòs en aquelles dates, com a pres governatiu procedent del penal del Puerto de Santa Maria, a la caserna de la Policia Armada i de Trànsit de Girona, des d'on aviat crearia la clandestina ORNS, Ofensiva de Recobro Nacional Sindicalista, amb què pretenia recuperar l'essència ideològica de la Falange primera, organització que desarticularia la policia el novembre de l’any següent.

4  Amb reserves, perquè segons l’esmentat article «Wenn Ihr Einmarschiert...», Paul Winzer guardava a la caixa forta del seu domicili «un paquet segellat amb anotacions confidencials de les negociacions entre ell i un destacat opositor a Franco del sector del vell falangisme, el terratinent Eduardo Ezquer [probablement a través de Francisca Ramírez Martínez, de la Sección Femenina]. El 1944 l'inspector [Winzer] va marxar de Madrid, i poc després uns desconeguts van forçar el paquet segellat de la caixa forta de Winzer. Aviat van aparèixer a Madrid fotocòpies d'aquells documents comprometedors per a Don Eduardo. Van anar a parar a mans d'un home que en va fer un ús més pràctic que historiogràfic: el col·laboracionista belga León Degrelle, refugiat a Espanya, que [...] va saber assegurar-se amb aquelles fotocòpies la protecció bastant involuntària del terratinent.»

Suposo que cal descartar igualment l’arrauxat notari Gerardo Salvador Merino, primer dirigent dels sindicats verticals, per als quals ambicionava la direcció de l’economia i que l’abril de 1941 a més d’haver-se reunit a Alemanya amb Robert Ley, el màxim dirigent del Front Alemany del Treball, i alhora cap d’Organització del partit nazi, ho havia fet també amb Hess, Ribbentrop i el ministre de Propaganda del Reich, Goebbels; el qui al cap de cinc mesos de casar el 7 de juliol a la basílica barcelonina de la Mercè amb Maria Fermina Coderch de Sentmenat, acusat del gravíssim crim d’haver pertangut a la maçoneria, havent estat processat i vigilat tot aquell estiu, i havent demanat a començament de setembre a Serrano Suñer, president de la Junta Política del partit únic, que n’acceptés la dimissió, va ser cessat formalment el 3 de desembre del càrrec de delegat nacional de Sindicats, donat de baixa del Movimiento i desterrat a les Balears.

Qui més tenim? ¿Algun dels destacats falangistes de la línia oficialista que el maig d’aquell 1941 havien estat privats de la seva posició, com ara Pedro Gamero del Castillo, lletrat en el Consell d’Estat, ministre sense cartera i vicesecretari general del Movimiento, protegit de Serrano Suñer, que s’havia avançat a oferir la seva renúncia pública el març, o Sancho Dàvila, cosí tercer per part de mare del fundador de Falange, cessat com a delegat nacional del Frente de Juventudes?

¿O bé alguns de la línia oposada, com l’exmilitar i periodista Emilio Rodríguez Tarduchy, que el desembre de 1939 havia constituït la clandestina Falange Española Auténtica i n’havia estat al capdavant de la seva Junta política, o Juan Bautista Pérez de Cabo, membre d’aquesta mateixa Junta, afusellat a Alacant el 5 de novembre de 1941 per estraperlista, si bé es diu que també com a escarment de falangistes intrigants? ¿Potser José Luna Meléndez, un dels fundadors de Falange Española, exmilitar que havia tingut un destacat paper en la repressió a Extremadura, conegut també per capitán Luna, que havia substituït Gamero del Castillo en la vicesecretaria general del partit únic i que mantenia, si més no fins aleshores, una posició força crítica amb la deriva del règim?...⁵

5  En una carta enviada el 1940 al ministre d’Hisenda José Larraz li deia coses com aquestes: «Mientras V. E. confecciona ese presupuesto, se levantan más y más Bancos y sociedades anónimas de crédito con edificios fastuosos, los mismos que absorben la mayor parte de estos presupuestos extraordinarios [...]. El estado es deudor a ellos en cantidades enormes, con lo que le atan y al mismo tiempo expolian a las masas hambrientas españolas [...]. Vea V. E. si la Falange con todo esto puede ir hablando del Pan y de la Justicia [y] con qué cara nos podemos presentar a las gentes que ahora ven con más desesperación que nunca que su mal no tiene remedio. [...] Si V. E. fuera falangista yo no titubearía un instante en considerarle incurso en el delito de alta traición. Pero V. E. no es falangista [...].» (Joan Maria Thòmas, 2016, p. 176.)

Atesa la impossibilitat de viatjar en el temps, tornem la pilota a joc. Tota l’operació, amb el nucli central del segrest de Kowarik, es va fer pública quan les dones dels diplomàtics alemanys, bones clientes del modista van protestar per la seva absència inexplicable i van mobilitzar els seus influents marits. Per evitar un escàndol diplomàtic, Berlín va cancel·lar l’operació i, el 19 de desembre de 1941, l’home va ser alliberat sota amenaça de mort (probablement innecessària) si afluixava la llengua.

Les intrigues a fi d’encoratjar els moviments conspiratius de la Falange radical que pressionessin Franco, ordides des de l’ambaixada a Madrid, però no pas pel moderat ambaixador Stohrer, contrari als intents d’arrossegar Espanya a la guerra, sinó de manera independent tant per l’home de confiança de Ribbentrop, el conseller de legació Erich Gardemann, veritable ambaixador a l’ombra, com d’altra banda per Winzer, van continuar al llarg de 1942, any que va marcar el punt d’inflexió del conflicte mundial (batalla de Midway al Pacífic, Stalingrad), fins que el 3 de setembre, poc després de l'atemptat comès a Bilbao per un grup de falangistes contra el ministre de l’Exèrcit, general Varela, d’ideologia carlina, el Caudillo va destituir, entre altres, el principal ministre germanòfil del govern, Serrano Suñer, d’Exteriors, i el va substituir per Francisco Gómez-Jordana per rentar en la mesura del possible la imatge internacional del règim i aplanar el camí d'acostament als Aliats.

 

FONTS:

Anònim, «Wenn Ihr Einmarschiert, schiessen wir!», Der Spiegel, núm.18, 30/4/1963.

Personenheft de Winzer, Paul. Landesarchive Berlin, B Rep. 057-01, Nr. 3356 | Ref.ª: 1 AR (RSHA) 1283/65.

Personenheft de Mosig, Eugen. Landesarchive Berlin, B Rep. 057-01, Nr. 2089 | Ref.ª: 1 AR (RSHA) 328/65.

Reichsführer-SS, Der Untermensch, Berlin, SS Office, Nordland Verlag, 1942.

Ros Agudo, Manuel, «Preparativos secretos de Franco para atacar Gibraltar (1939-1941)», Cuadernos de Historia Contemporánea, 2001, núm. 23, p. 299-313.

Tejeda Barros, Antonia, «The Jäger Report: An Invaluable Source of the Efficiency of Einsatzkommando 3 (Einsatzgruppe A) that Illustrates the Annihilation by Bullets of Jewish Men, Women, and Children in Lithuania», Historiografías, revista de historia y teoría, núm. 31, gener-juny 2026, p. 94-130.

Thòmas, Joan Maria, «Franco y el yugo y las flechas. El jefe nacional de la Falange», a Enrique Moradiellos (dir.), Las caras de Franco. Una revisión histórica del caudillo y su régimen, Madrid, Siglo XXI de España, 2016.