Última hora:

La causa del llarg silenci d'aquest blog, que espero no perllongar gaire, ha estat la feixuga redacció de dos llibres en paral·lel. De tots dos, el que ha guanyat finalment la cursa per només uns dies de diferència ha estat la biografia Els treballs i els dies del mestre Gardeñes, que en breu em publicarà Amazon. Ja us tindré informats tant de la disponibilitat d'aquest com de l'aparició de l'altre.

Ci vediamo presto.

Des de Taiwan amb amor

Foto: Associated Press. Font: The Wall Street Journal, 28-9-2016

   És per al vostre coneixement, occidentals i a sobre katalans, amb la vocació de servei al proïsme que em caracteritza, que escric aquestes ratlles, una barrija-barreja d'esdeveniments viscuts, lectures i apressades notes de viatge, tot plegat fet amb tant de rigor i afany d'objectivitat com se li pot exigir a un ésser humà. I no passeu pena, que tot ho farem i encara plegarem d'hora.

    --Dels països europeus, si no vaig errat, incloent-hi les Espanyes, l'únic que reconeix Taiwan com a estat sobirà és Ciutat del Vaticà, ben mirat, un altre estat sui generis. Per a gran part del món, doncs, l'illa no és sinó la 23a província de la República Popular de la Xina.
   --Si necessiteu cafè mòlt a Taipei, deixeu de donar voltes i aneu directament a la botiga de queviures suecs d'Ikea.  

    --Em fa mal un dels deu queixals de l'hemisferi oriental del cap, i no he esbrinat encara si pertany a la barra de dalt o la de baix.

     --Plou i, en les pauses, cau un xim-xim diminut.
    --Als autobusos taipeiesos (o com se'n digui), es pot pujar, si s'està disposat a practicar un esport de risc, per qualsevol de les dues portes que tenen: la del mig i la del costat del conductor tot i que, normalment, s'ha de baixar pel davant, que és on hi ha la caixa per dipositar en moneda els 15 New Taiwan dollars, comunament anomenats iuans, l'equivalent d'uns 50/60 cts. d'euro, que costa el trajecte i on hi ha també el trasto, molt més freqüentat, per amorrar-hi una tarja moneder, l'EasyCard.

Font: Imatges Google

   --Aquesta tarja té un cost de 100 iuans (poc menys de 3,00 €) i es pot carregar amb els calés que sigui per traslladar-vos amb metro i autobús, amb el benentès que cada vegada que en feu ús minva l'import disponible. Es veu que fins fa poc, si la tornàveu, us n'abonaven el saldo més els 100 iuans. Avui, però, no sé si prèvia consulta als cèlebres 21 directius de TMB, us tornen el saldo, però ja no els 100 iuans.
  --Tingueu en compte que en els establiments públics modestos no serveixen beguda durant els àpats i que, si no sou de secà i en voleu, cal demanar-la expressament, com demanar també, si en tenen, fork and knife o us veureu condemnats a fer servir els kuai, els bastonets fets de fusta, bambú, plàstic..., per pescar bocins d'aliments més o menys sòlids: tot un art.  
    --Enviar una instància a l'IEC quan torni a casa per demanar que els seus savis deixin en pau els accents diacrítics nostrats, aquells que es posen per distingir paraules diferents que s'escriuen igual (bé - be, dóna - dona) i que, conforme a la seva vocació, emprenguin la simplificació de l'escriptura tant del xinès ja simplificat com del heavy.

   --Si de cop i volta sentiu una fetidesa insuportable sapigueu, moments abans de vomitar allà  mateix on sou, que l'únic que passa és que heu ensumat un plat del famós stinky tofu 'tofu pudent'. I us ben asseguro que en tindreu ocasió per poc que us estigueu en el país.

   --Per als amants dels llibres, una de bona i una de dolenta. La bona: a Taipei hi ha dues llibreries, obertes a qualsevol hora, en què sol haver-hi molta gent passant l'estona en un ambient que convida a llegir, que és el que fa la majoria del personal, assegut o fins i tot estirat a terra sense manies (i entre aquests darrers no descarteu que hi hagi qui simplement fa una becaina). La dolenta: com no sapigueu llegir en mandarí estàndard, japonès o anglès, més val que passeu de llarg i aneu a fer una cerveseta o un te fred amb mango.

Font: Imatges Google

   --Tot és ple de dibuixos com ara els de la gateta Hello Kitty i altres encara més horribles, de peluixos i ninots: per exemple, de les carteres de moltes noies solen penjar peluixos i fins i tot en les obres en construcció, a part els típics senyals de precaució, us rebran dibuixets de personatges entranyables que us advertiran que aneu amb compte. Entre els motius ornamentals que no falten enlloc, a més, hi trobareu indefectiblement flors i cors i fanalets, sovint contra fons de color rosa que l'amor s'hi posa, i carones de felicitat exprés.
    --Dos o tres dies de tifó Megi de resquitllada acompanyat de vents amb ràfegues superiors als 120 km/h.
    --S'ha esberlat el cel: plou hores i hores a bots i barrals.  
   --Després de profundes cavil·lacions, he arribat a la conclusió que la història aquella que diu que va ploure durant quaranta dies i quaranta nits, fins que van desaparèixer de la terra tots els éssers que la poblaven, se la va treure del paraigua un taiwanès.
    --No haver distingit a temps un paquet de mongeta tendra congelada --ben difícil de trobar-- amb un de soja amb beina --n'hi ha pertot--, es paga a taula, perquè a diferència de la bajoca de la mongeta, la beina de la soja és tristament immenjable.

   --El 10 d'octubre d'enguany, tant a Taiwan com a la Xina Grossa, celebren el 105 aniversari de la fundació per Sun Yat-sen de la República de la Xina (1911, si no m'he descomptat). A tots dos llocs, aquest 2016 és també l'any 105 del calendari Minguó. En aquest terreny, doncs, no hi ha fet diferencial que valgui. 

Foto: Arnau Ferrerons

  --De minigossos en cotxet de criatura o sobresortint de la bossa de mà de la mestressa, difícils de vegades de distingir si no es belluguen o borden, n'hi ha tants com en vulgueu, gairebé tants com 7-Eleven, una cadena nord-americana de mini-drugstores o  convenience stores, oberts 24 hores cada dia de la setmana: moltíssims, que aquí tenen per mascota (cagada l'hemus!) un gos extraterrestre, i que competeixen a més amb altres cadenes de negocis similars, la japonesa Family Mart, Hi Life...
  --La ciutat, en canvi, de gratacels de 509 metres d'altura i 106 pisos (5 de subterranis i 101 per sobre del sòl), només en té un: el Taipei 101, un dels edificis més alts del món. 
  --El beisbol és molt popular per aquests verals i (la causa? la conseqüència?), és que Taiwan és un dels països considerats potències d'aquest esport.   

   --Si conduïu, us agradarà el sistema de pagament del dret a circular per autopista, que és una mena de teletac, o Via-T, sense casetes de peatge ni barreres, ni cap dispositiu especial al cotxe. Que com funciona? Com un mòbil amb targeta prepagament. S'adquireix una altra tarja moneder, en forma d'enganxina, en què constaran, codificats, matrícula del cotxe i dades del titular, que cal col·locar en el parabrises. Des de les altures, lectors electrònics convenientment ubicats controlaran el pas per aquells punts del vehicle, que alhora serà fotografiat, i el disponible de la tarja patirà de seguida una disminució directament relacionada amb l'ús que hàgiu fet del servei d'autopista.

   --Continuo amb mal de queixal: d'un queixal, valgui la redundància, que és possible que avui hagi identificat.

Temple de Longshan, a Taipei: budista, taoista i aneu a saber què més. Font: Imatges Google

   --No espereu trobar ningú, com no sigui un clergue o monjo, a qui poder considerar exclusivament budista, taoista o confucià. Es diria que tothom comparteix alguna de les creences del veí, a més d'adorar amb tres reverències i unes varetes d'encens fumejant a les mans l'estàtua de qualsevol dels déus d'origen local per demanar-los favors, i a més també de seguir al peu de la lletra unes normes populars sobre allò que es pot fer i allò que no en diverses circumstàncies. Si sou més de buscar esglésies cristianes, no patiu que n'hi ha, especialment de protestants, la majoria presbiterianes. Finalment, si el que us interessa és conèixer de prop una organització religiosa autòctona, contacteu, per exemple, amb l'Associació Internacional Llum del Buda (Buddha's Light International Association o BLIA), que ha estès les seves activitats, siguin les que siguin, a tot el món, incloent-hi Barcelona, on posseeix un temple.
   --Plou i fa sol i els bruixots, sense despentinar-se, anuncien que arriba un nou tifó.  

   --Fa deu anys, l'11 de novembre del 2006, Paco Ibáñez va fer un concert a Taipei amb els seus hits de sempre: Andaluces de Jaén, Nos queda la palabra, A galopar!... (Segur que ja us l'imagineu, amb aquella veu d'aiguardent: "Galopa, jinete del pueblo, / caballo cuatralbo, / caballo de espuma. / A galopar, a galopar, / hasta enterrarlos en el mar!" i el públic seguint-lo enfervorit en un programa amb els versos traduïts al xinès).

   En fi, de moment, zài jiàn, una cosa per l'estil de (a)déu, a reveure o fins aviat (encara no ho tinc clar).

Lliçons d'urbanitat per al segle XXII

    El títol em va cridar l’atenció, Lliçons d’urbanitat per al segle XXII, com si l’autor anés 100 anys per davant meu fora que hagués clicat una I de més. 

    "M’agradaria que hi donessis un cop d’ull –em va dir amb rostre expectant–. La idea és aplegar 30 o 40 textos curts com aquests en un llibret. Mira-te’ls, mira-te’ls. I si trobo qui els faci, els acompanyaria de dibuixos com ara aquests que he tret de Google."

    Sense fer llavors cap comentari ni esperar cap recompensa, mostrant d'aquesta manera la meva grandesa d'esperit, em vaig posar a llegir amb les ulleres de llegir el que transcric a continuació estalviant-vos les cometes.

DE L'EXPRESSIÓ DEL ROSTRE EN GENERAL

El rostre és el mirall de l'ànima per la qual cosa el front, les celles i l'entrecella; els ulls, ja siguin sortints, tornàtils, sense lluentor, inexpressius, com a taronges, estràbics, prèsbites, miops; el nas en tota la seva extensió i profunditat; les galtones, la boca i el mentó i fins i tot, si s'escau, la papada, han de reflectir des de primera hora del matí la pau espiritual que ens omple el cor i aquesta meravellosa gaubança interna, absolutament aliena a qualsevol desfici i al més mínim maldecap. 

La Humanitat guanyaria molt si tots ens entrenéssim cada dia, esmerçant-hi l'esforç i les energies necessàries, a acompanyar les nostres paraules i maneres mesurades, acomodades com és natural al lloc i al temps, i a l'edat de les persones, amb una expressió mel·líflua i riallera de continu. 
 

DE L'ASSENYALAR A DISTÀNCIA

Quan es tracta d'indicar la ubicació d'imatges sagrades, éssers humans, àdhuc dels més vulgars o que pateixen una deterioració psíquica notable, o de monstres de la natura, serà incorrecte utilitzar el dit índex estès. Només si ens referim a animals, a vegetals o a objectes inanimats, és lícit de fer-ho. Tampoc és acceptable, contràriament al que molts s'imaginen, assenyalar-los amb un lleu moviment de cap.

Què cal fer, doncs, en aquests casos? N'hi ha prou amb donar a conèixer a mitja veu i amb paraules precises al nostre acompanyant a qui o a què ens referim: Fixi's vostè en el bellíssim Pantocràtor amb un nimbe al voltant del cap i la mà destra aixecada que adorna aquest saló, En el monstre horripilant que hi ha al costat de la marquesina de l'autobús, etc.

DEL COMPORTAMENT A SEGUIR AMB ELS PIDOLAIRES

En situació de risc, ronyosos, amb paràsits i úlceres malignes com sortits d'una pel·lícula de zombis, els captaires, encara que no ho sembli, són també germans nostres i no mereixen que els tractem amb brusquedat i despotisme sinó amb la més exquisida cortesia. Així doncs, estan fora de lloc els maltractaments i, per descomptat, no els manifestarem sota cap circumstància el menyspreu que ens inspiren.

En socórrer-los amb xavalla, mantenint sobretot la distància preventiva mínima que determinaria un braç estès, ho farem amb amabilitat i bon humor, i tot seguit els convidarem a dirigir-se de seguida a l'Oficina de Classificació d'Indigents més propera, valent-nos d'una frase afectuosa. L'Autoritat, si convé, serà l'encarregada de sancionar qualsevol inconveniència o conat de rebel·lia per part seva. 

DE COM ABANDONAR LES DEPENDÈNCIES POLICIALS

Si se'ns intima a marxar, ens posarem immediatament en posició de ferms i en absolut silenci, i sols després d'obtenir la vènia del Sotscomissari d'Inspecció i Vigilància del Districte, li farem avinent com d'agradable ens ha resultat l'estada a les seves dependències, exclamant: Ha estat un autèntic plaer: aprecio el seu sentit de la justícia i li'n dono mil gràcies; Agraeixo de tot cor les seves atencions que estic segur de no merèixer, etc.

Quan ens haurem acomiadat cortesament del nostre interlocutor, ens encaminarem a la sortida sense entretenir-nos amb altres detinguts per molt que, arrossegant els peus, implorin ajuda, ni amb qualsevol altra persona no uniformada que ens pugui sortir al pas i, un cop en companyia del cònjuge o parent que ens esperarà ple de goig més enllà de la guàrdia i les filferrades d'espines, aturarem el taxi que ens portarà a la nostra residència habitual.

 

    A vosaltres, què us en sembla? S’aguanta o val per llenya? Té futur literari aquest xicot o no és bo per llaurar ni per dur càrrega?

   

El discret encant de les amanites

Dibuix d'Adam Pękalski

Bolets

Tot i que és fora de temporada, avui va d'aquestes excrescències del sòl boscà que són els bolets; bé, d'un cert tipus de bolets. I també, per acabar, d'una certa guilladura simpàtica: l'evocada en la traducció d'Ildefons Rullan (Felanitx, 1905), de la frase del Quijote «cayeron todos... que Don Quijote debía de ser algún hombre loco, y tomáronse a reír muy de gana» (vol. I, cap. LII): «Tots coneguéren que l'home estava tocat des bolet i esclafiren en rialles...»

Els bolets (del llatí boleti), aquests estranys vegetals sense branques, fulles ni fruits, que ningú no sembra i creixen igualment, estan emparentats amb els animals per un metabolisme que emmagatzema glucogen, un element que abunda en el fetge i el múscul, i també per contenir quitina en els teixits, principal component de la closca dels insectes, i no són sinó els vistosos aparells reproductors d’alguns fongs (ll. fungi).

Doncs bé, si passem per alt el consum generalitzat que avui se’n fa, producte de la “globalització” gastronòmica esdevinguda a partir dels anys 60 del segle passat, és un fet, establert pel matrimoni Valentina Pavlovna i R. Gordon Wasson[1], que hi ha pobles històricament micòfils (mico-, del grec μύκη, ‘fong’, ‘bolet’), amb una àmplia nomenclatura a l’entorn dels bolets, fires i mercats a la tardor destinats a vendre'n, gent que va al bosc a collir-ne (a caçar-ne, diuen a Girona i a TV3), i que té preferència pels uns o pels altres, cuinats de tal i tal manera...: cas de Catalunya, les Balears, el País Basc –una de les poques excepcions en la façana atlàntica d’Europa–, Occitània, nord d’Itàlia, península Escandinava, Dinamarca, Hongria, Lituània i, sobretot, Rússia i Sibèria de punta a punta, la Xina i el Japó.

Però, malgrat que com diu la dita a tot arreu se’n fan, de bolets, quan plou, hi ha hagut també pobles amb la micofòbia com a singularitat tradicional, és a dir, amb una actitud majoritària de menyspreu i fins i tot d’aversió visceral envers els bolets (a veure’n, no diguem ja a tocar-ne o menjar-ne), relacionant-los amb la putrefacció i els verins: gran part del País Valencià, Castella –d'on és la frase "Las setas sólo las comen los catalanes y las cabras"–, Galícia –a diversos punts de la qual totes les espècies de bolets es designaven com a pan de sapo– i Portugal, les Illes Britàniques (de fet, tot el món anglosaxó, incloent-hi Austràlia), Alemanya, Grècia...

Les amanitàcies

El de les amanites és un gènere de la família de les amanitàcies, que es classifica en l’ordre dels Agaricals, classe dels Agaricomycetes i comprèn més de 500 espècies, si bé –no patiu–, aquí només us en parlaré, i breument, de tres.

Les amanites són de mida generalment gran i tenen una fesomia més aviat estilitzada i elegant. El seu desenvolupament passa per una forma juvenil, que recorda un ou, l’emergència del peu o estípit (que porta el barret o píleu tancat al capdamunt), i l’obertura i extensió del barret, convex i bastant regular, que és quan el vel que fins aquell moment cobria les làmines s’esquinça per la vora i cau formant el típic anell de les amanites, blanc o groc, que queda penjant a mig aire del peu. A la base d’aquest, n’hi ha que porten una mena de saquet, la volva, resta també del vel general o bé un engruiximent bulbós amb estructures esquamoses. Finalment, sota terra tenen el miceli, una massa de filaments a través dels quals el bolet absorbeix els nutrients.

1) L’Amanita cesarea

Reig (Amanita caesarea). Dibuix de Ferran Arizcun Arizcun

      

Noms populars:

1.- Reig (forma equivalent a rei, que es conserva en toponímia i antroponímia, paral·lela al rus царский гриб [tsarskiy grib], ‘bolet del tsar’, i que alguna cosa deu tenir a veure amb el nom llatí, ‘menjar dels Cèsars’, que és com l’anomenaven els antics romans i que, com indica Josep M. Fericgla,[2] preparaven en vasos d’argent, i tallaven i servien en unes safates especials anomenades electrum, pel nom del material amb què estaven fabricades, un aliatge d’argent i or, similar a l’actual or blanc, que es reservava per a les coses precioses).

2.- Ou de reig (per la forma que té a l'inici del seu creixement, quan s'assembla al rovell d’un ou –el barret–, sortint d'una aparent closca blanca –el vel i la volva–, abans que el barret s’obri i s’estengui).

3.- Quicou o cocou (‘ou’ en llenguatge infantil).

4.- Bolet d’or (‘d’or’ ja sia pel color o com a ponderació d’un dels bolets més llaminers).

5.- Oriol (pel color, com en el cas de l’ocell mascle d’aquest nom [Oriolus galbula]. Ll. *aurĕŏlu ‘dauradet’).

Noms populars:

6.- Monjola (der. diminutiu de monja, potser pel vel de l'estadi jove del bolet, assimilat al que forma part de l'hàbit de les monges. Coromines dubta per raons etimològiques que pugui venir de spongiola, i amb raó des d’un punt de vista morfològic. La varietat de múrgola [Morchella] que porta el qualificatiu de spongiola, el deu a les cavitats del barret, semblants a les de l’esponja. Res a veure, doncs, amb el barret del reig).

El reig té el barret d’un color taronja viu; les làmines, l’anell i el peu d’un groc de rovell d’ou i la volva on s’embeina la part baixa del peu, de color blanc. D’olor suau, carn consistent i gust dolç, és potser el bolet més preuat a casa nostra, una veritable joia gastronòmica. Es pot menjar tant cuinat com cru, tallat en aquest cas a llesques fines tipus carpaccio i macerat una estona amb oli d'oliva o alguna vinagreta.

2) L’Amanita phalloides

Exemplar jove de farinera borda (Amanita phalloides). Foto: Laurent Francini

Noms populars:

1.- Farinera borda (borda, és a dir, 'falsa', perquè la "veritable" farinera, 'recipient per a la farina', és l'Amanita ovoidea, que deu el nom popular a la mena de farina que envolta els marges del barret i la superfície del peu, formada per milions d'espores blanques i restes del vel general; una "farina" que es desprèn amb facilitat i taca els dits de blanc quan es toca).

2.- Farinot (nom que rep la farina quan surt de la mola, abans de ser porgada en el torn).

3.- Pentinella borda (borda perquè el perímetre estriat del barret, a manera de les pues d'una pinta, recorda la veritable pentinella [del ll. *pectinella 'pinteta'], o pentinella vera [Amanita vaginata]).

4.- Cogomella borda (probable der. del fr. *coucoumelle 'pentinella'. En portuguès, cogumelo és el nom genèric de tots els bolets).

5.- Cogoma borda (cogoma, der. del ll. cŭcŭma ‘mena d'olleta o tupí de cuinar’, per la forma de la volva que embolcalla la base del peu de moltes de les espècies del gènere Amanita. Curiosament, alguns dels bolets que poden rebre el nom popular secundari de cogoma, com ara l'apagallums [Macrolepiota procera] o el camperol [Agaricus campestris], no s'ajusten a aquesta descripció. Sí, en canvi, la farinera).

Té un port airós, amb un peu esvelt de color blanc i bulbós a la base. El barret, un cop desenvolupat, fa entre 5 i 15 cm, i és d’un color verd olivaci, de vegades groguenc o fins i tot blanquinós. Les làmines són blanques i no s’enfosqueixen. No té cap olor característica.

La farinera borda és un bolet assassí i, com a tal, els boletaires l'haurien d'escridassar només veure'l, si no linxar-lo: un de sol, de mida mitjana, ni que sigui cuit, és suficient per provocar la mort d'un adult. Els símptomes, que no apareixen sinó entre 6 i 18 hores després de la ingestió, consisteixen en nàusees, vòmits, mal de ventre i diarrea amb sang, icterícia... fins a la fallida total del fetge.

L'any 54 dC, l'esclava gal·la Locusta, condemnada per enverinadora, va ser alliberada per Agripina la Menor –quarta esposa de l'emperador Claudi i neboda seva– que, desitjosa que el seu fill Neró pugés al tron imperial en detriment de Britànic, fill de Claudi, se'n va servir perquè tregués del món el seu marit. Així, durant un sopar el 13 d'octubre se li van servir a l'emperador farineres bordes per comptes d'amanites règies i, si bé sembla que es va poder recuperar, va ser de nou emmetzinat, aquest cop mitjançant una ploma sucada en verí que li fou introduïda a la gola, sota el pretext d’ajudar-lo a vomitar, o bé –i hi ha més versions–, mitjançant l’administració d’una lavativa, amb el verí, que en teoria l’havia d’alleujar i purificar.

(Locusta va continuar fent carrera perquè, ja amb Neró d'emperador i per ordre seva, va enverinar Britànic en un banquet. Però va fer una mala fi: el nou emperador Galba la va acusar d'uns 400 assassinats el gener de l'any 69 i el càstig, segons Apuleu, va consistir en que fos violada públicament per una girafa ensinistrada i trossejada després pels lleons.)

3) L’Amanita muscaria



Matamosques (Amanita muscaria). Dibuix de Ferran Arizcun Arizcun

Noms populars:

1.- Matamosques (matamosques també en francès, tue-mouches, i en rus: мухомор [mujomor], per la seva utilització tradicional com a insecticida. Sembla que va ser el bavarès Albert el Gran, l’anomenat Doctor Universalis, patró de les ciències i els científics, el primer a esmentar aquest ús a la seva obra De vegetabilibus poc abans de 1256: «Vocatur fungus muscarum, eo quod in lacte pulverizatus interficit muscas» [‘Se l’anomena el bolet de les mosques perquè polvoritzat en llet mata les mosques’]).

2.- Reig bord (perquè els rentats amb aigua de pluja i altres factors ambientals poden fer que el color vermell del barret es torni més ataronjat i perdi les pigues, donant peu a la confusió amb el reig. D'aquí el nom de reig bord).

3.- Reig tinyós (tinyós, per comparació de les escates blanques, com caspa, en el cuir cabellut del malalt, amb les pigues del mateix color en el barret del bolet).

4.- Reig de fageda (perquè el matamosques creix ocasionalment en boscos de faigs).

5.- Monjola borda (és a dir, reig bord).

Fragment de pintures murals de l'absis
de l'església romànica de St. Sadurní
 d'Osormort (Osona). Segle XII

6.- Oriol foll (oriol, és a dir, reig, i foll per les seves propietats euforitzants, distorsionadores de la realitat –percepció d’éssers i objectes com a exageradament grans, macròpsia, o extremament petits, micròpsia–, i al·lucinògenes [3] –que porten a percebre el que no existeix amb impossibilitat de distingir-ho de la realitat: visions, en especial, d’unes formes lluminoses, fosfens, que parlen i que es mouen de manera extremament enèrgica i activa–, propietats a causa de les quals aquest bolet ha estat utilitzat en diversos ritus religiosos a Sibèria i Nord i Est d'Europa, i el consum del qual no ha estat segurament estrany a terres catalanes, si més no i fins a temps no gaire reculats, entre grups marginals que feien llargues estades al bosc com ara carboners o pilers, llenyataires...: vg. il·lustració del pecat original, en què l'arbre del coneixement del bé i del mal té tres branques carregades de fruits –fruits prohibits–, que no són sinó aquestes amanites).

El matamosques té un barret que pot fer de 6 cm de diàmetre a més de 20, d'un color roig viu, pigallat de taques blanques, restes del vel que embolcallava el bolet en el seu estadi juvenil, després esquinçat. Les làmines són de color blanc, tot i que quan el bolet acaba d'esporar giren a marró clar, en un procés de deteriorament força ràpid. El peu també és blanc, llarg (pot fer més d'un pam), recte i ferm, engalanat amb un anell també blanc. Si bé té volva com totes les amanites, és diferent a la del reig o la farinera borda, més dura i enganxada a la base del peu del bolet, formant com uns anells concèntrics.

L'Amanita muscaria, que sol créixer sota avets,[5] bedolls i pins tendres, és probablement el bolet més vistós i un segurament dels al·lucinògens més antics, que en la nostra tradició va associat invariablement als fantàstics homenets que són follets i gnoms –antropomorfització dels bellugadissos fosfens que deia més amunt–, a pocions de bruixes i contes de fades; una tradició resultant de l'estructuració de les experiències i les visions produïdes pel consum d'aquesta amanita, redescobert fa uns anys per diferents moviments contraculturals.

«Les tribus de Sibèria que menjaven aquests bolets no coneixien altres intoxicants fins que els russos van introduir l'alcohol. Assecaven els bolets al sol i se'ls menjaven, sols o en un extracte amb aigua, amb llet de ren o amb el suc de diverses plantes dolces. Quan el fong es menjava en estat sòlid, s'humitejava primer a la boca, o bé una dona no deixava de ensalivar-lo fins a formar una boleta humida, com una píndola, que l'home ingeria. L'ús cerimonial de l'amanita va desenvolupar la pràctica ritual de beure l'orina, ja que aquestes tribus van aprendre que els principis psicoactius del bolet passen sense ser metabolitzats pel cos o en forma de metabòlits encara actius, la qual cosa és poc usual en relació amb els compostos al·lucinògens de les plantes. Un dels primers informes refereix que els koriacs, un poble aborigen de la península de Kamtxatka, a l'extrem oriental de Rússia, "aboquen aigua sobre alguns bolets i els bullen. Després beuen aquest licor i s'intoxiquen; els més pobres que no tenen els mitjans per aplegar els bolets, s'apostaven al voltant de les tendes dels rics buscant l'oportunitat en què els convidats sortien per orinar, i sostenint un recipient de fusta, recollien l'orina. Després la bevien, i com que conservava part de les propietats dels bolets, aconseguien intoxicar-se també".»[5]

En fi, si per admirar algun espècimen d'aquest interessant bolet us fa mandra desplaçar-vos al bosc i/o no us voleu esperar, impacients, a la tardor, sempre podeu optar per arribar-vos al Parc Güell de Barcelona, un dels pavellons que flanquegen l'entrada del qual per la part inferior, el de tres plantes, el destinat a porteria –avui llibreria–, té el tub d'aireació coronat per una representació del barret d’un exemplar jove d’amanita muscaria.

De res.

 

[1] Valentina Pavlovna Wasson i R. Gordon Wasson, Mushrooms, Russia and History, New York, Pantheon Books, 1957.   

[2] Josep M. Fericgla, El bolet i la gènesi de les cultures, Barcelona, Alta Fulla, El Pedrís, 18, 1998 (3ª ed.).

[3] O enteògeniques, un terme que fa venir esgarrifances. El neologisme enteògen (‘Déu dins d’un mateix’!), encunyat com alternativa als termes existents per un grapat de professors universitaris estatunidencs dirigits per Carl A. P. Ruck el 1979, fa referència a les substàncies que contenen les plantes usades tradicionalment per alguns pobles primitius en cerca d’una expansió de la consciència i de contacte amb una suposada divinitat que, pel que es veu, niaria al sistema nerviós central de cadascú. La filòsofa Montserrat Abad Ortiz (L'animal diví. Assaig d'una filosofia materialista de la religió, Oviedo, Pentalfa, 1996), afirma que el concepte ‘enteògen’ és desafortunat, perquè encara que pretenia designar certes substàncies, al final es descobreix com a definició d'un determinat ús: el religiós. Això determina la invalidesa empírica de les troballes d'aquests botànics, químics, antropòlegs i restes de «erudits de la enteognòsia, que defensen postures quasi teològiques, més que científiques. No són una escola de cap disciplina, són un grup "afí" amb els seus apòstols, acòlits i deixebles, i "la gran gresca" és la fórmula magistral que [l’investigador i profeta de l’LSD, Timothy] Leary ofereix als seus seguidors a la recerca de la felicitat.»

[4] La tradició d'origen nord-europeu de posar els regals sota l'arbre de Nadal, es podria deure al fet que és sota els avets i altres coníferes on creix l'Amanita muscaria, racions de la qual repartia ("regalava") el xaman local entre els veïns perquè flipessin en celebració del solstici d'hivern. 

[5] Richard Evans Schultes i Albert Hofmann, trad. Alberto Blanco, Plantas de los dioses. Las fuerzas mágicas de las plantas alucinógenas, México, Fondo de Cultura Económica, 2000.