De com adreçar-se als Funcionaris

    Atès el rang dels Servidors Públics ubicats rere els taulells de l’Administració i com que amb ells no solem tenir una positiva franquesa, no recorrerem mai al tuteig, cosa que suposaria una greu desatenció, i en demanar-los el que sigui ho farem en veu baixa però clara, en un estil respectuós però planer i sense especials preocupacions retòriques, dient: “Buenos días o buenas tardes. Dispense usted la libertad que me tomo al incomodarle en su áspera jornada pero, si no le sirve de excesiva molestia, haría el favor de indicarme..., de comprobar..., de acusar recibo...”

    Fóra faltar a les bones maneres fer servir amb el Funcionari que ens atén el dialecte català o la dubtosa LSC, argumentar en excés, plorar, fer tamborinar el peu contra el terra mentre mira de localitzar el paper que falta entre les estibes de papers de l’armari del fons, badallar ostensiblement mentre s’estudia els 26 missatges que acaba de rebre al mòbil, o rememora amb un company una de les jugades mestres del partit de futbol del dia abans... També, tan sols per guanyar temps, passar irresponsablement per alt l’ordre estricte que cal observar en la cua i pertorbar així l'harmonia pròpia d'aquelles dependències. Tot això és incompatible amb la consideració i les atencions que mereix el Funcionari.

EFEMÈRIDES NOSTRADES

LA VENJANÇA CATALANA

Almogàvers. Pintura coetània. Museu d'Història de Catalunya

Nom amb què es coneix la guerra d’extermini duta a terme a Grècia pels almogàvers en represàlia per l’assassinat a traïció el 1305 del cabdill Roger de Flor (Rutger von Blum) i un centenar dels seus oficials.

Aquests almogàvers eren un cos de mercenaris majoritàriament catalans i aragonesos, gent sense ofici que no vivia sinó de les armes i que, organitzats en companyies d’infanteria lleugera, viatjaven amb la família al complet. Els caracteritzava un estil de vida espartà: estiu i hivern portaven casquet de ferro i un capmall o caputxa de malla; una gonella o camisa curta i, al damunt, una sobrevesta de pell prima; a les cames, pantalons ajustats i, del genoll al turmell, polaines de cuiro, amb avarques també de cuiro. Completaven l’equip un ganivet de combat, corretja i foguer a la cintura, dues ascones (llances curtes), i un sarró de pell a l’esquena en què duien pa i alguna vianda per a la jornada.

De braços plegats d’ençà de la pau de Caltabellota (1302) entre Carles II d'Anjou i Frederic II de Sicília, un dels fills de Pere el Gran que, després de governar l’illa en nom de son germà Jaume II, n’havia estat coronat rei, els almogàvers van ser contractats per l’emperador de Bizanci, Andrònic II Paleòleg, un cop acceptades les condicions que, amb el beneplàcit del rei Frederic, content de deslliurar-se’n, va demanar Roger de Flor: bones pagues per als seus guerrers (4 unces d’or al mes per als cavallers, i 1 per als homes a peu), casar-se amb una princesa de la dinastia regnant i ser nomenat megaduc.

Roger de Flor va arribar el setembre de 1303 a Constantinoble, l’actual Istanbul, al front d’una expedició naval, la Gran Companyia Catalana, oficialment Magna Societas Exercitus Catalanorum, formada per uns 4.000 almogàvers veterans de la campanya de Pere el Gran a Sicília, amb les seves famílies i 1.500 homes de cavall entre cavallers i escuders, a part dels galiots i la marineria. 

Entrada de Roger de Flor a Constantinoble. Oli damunt llenç de José Moreno Carbonero, 1888. Font: wikipedia

Investit Roger de Flor com a megaduc, ja durant la seva festa de noces al palau de Blanquerna amb una neboda de l’emperador, Maria de Bulgària, a qui doblava l’edat amb escreix, l’enfrontament armat davant el palau mateix entre els mercaders genovesos residents a la ciutat –competidors comercials dels catalans–, i l’almogaveria, enfrontament sobre l’origen del qual hi ha diferents versions, però no sobre el seu desenllaç, la massacre d’uns 3.000 genovesos, va fer que l’emperador apressés els seus incòmodes convidats a marxar al front cagant llets.

Van passar doncs a l’Àsia Menor per combatre contra els turcs, als quals vencerien en batalles successives obligant-los a retrocedir fins a les muntanyes del Taure, on la Companyia va esclafar finalment els exèrcits que hi havien aplegat els emirats de la regió en la batalla de Kibistra. Amb això, Roger de Flor esdevenia amo i senyor de tota Anatòlia.

Cridats aleshores per Andrònic per tal que passessin a territori europeu per enfrontar-se al tsar búlgar, les tropes del qual havien envaït part dels dominis de l’imperi i acabaven de derrotar l’exèrcit que comandava son fill, el futur Miquel IX Paleòleg, a la batalla de Skafida, el 1304 els almogàvers van repassar el Bòsfor i els búlgars se’ls van rendir sense plantar batalla. I mentre Roger de Flor establia el quarter d’hivern del gruix de les seves tropes, incrementades en 300 cavallers i 1.000 almogàvers comandats pel noble aragonès Berenguer d’Entença, a Gal·lípoli, petita península de l’actual Turquia europea, l’emperador, esverat perquè els turcs atacaven de nou la ciutat de Filadèlfia, els va donar instruccions de tornar-se’n d’avui per demà a l’Àsia Menor.

Exasperat per aquesta manera d’obrar seguint el vent, Roger de Flor es va desplaçar a Constantinoble per exigir-li a Andrònic els sous que se’ls devien. Aquest, per pal·liar les desavinences, li va oferir la meitat del deute contret, nomenar-lo Cèsar i lliurar-li en feu tots els territoris conquerits. No cal dir que de seguida es van posar d’acord.

L’abril de 1305, abans de partir de nou a la lluita, Roger de Flor va ser cridat per Miquel Paleòleg a Adrianòpolis i el dia 4, al seu palau, en el transcurs d'un banquet, el va fer assassinar juntament amb gran part de la seva oficialitat, per mercenaris alans, aliats dels bizantins, mentre la matança s’estenia per sorpresa, a càrrec d’aquests, dels turcoples, mercenaris d’origen turc més o menys cristianitzats, i dels genovesos, a tots els catalans de la ciutat i d’arreu de l’imperi. 

Assassinat de Roger de Flor. Gravat del segle XIX

A la plaça forta de Gal·lípoli, assabentats els almogàvers de la traïció, passen a ganivet els naturals sense deixar-ne ni un per a llavor i l’exèrcit bizantí, que vivia com una insuportable humiliació els èxits militars d’aquella gent estrangera i les soldades que percebia, hi posa setge. Aleshores, en absència de Berenguer d’Entença, partit en vaixell a fer una ràtzia amb els seus homes i que serà capturat a traïció pels genovesos de tornada, els assetjats, dirigits per Bernat de Rocafort i Ramon Muntaner –el futur autor de la Crònica–, envien missatgers a Constantinoble per buscar un acord i en saber que han estat esquarterats en viu pels bizantins, juren venjança, cremen les pròpies naus al port per deixar fora de l’equació la possible retirada i declaren amb totes les formalitats la guerra a l’imperi.

Deixant la protecció de les muralles i liderats per Rocafort, ataquen les tropes bizantines que els envolten i al capdavall les derroten; llavors formen la Companyia Catalana d’Orient i, enduts per una bogeria venjativa com la del tinent Calley i els seus homes a My Lai, multiplicada per mil, emprenen una guerra d’extermini contra la població civil, incloent-hi ancians, dones i nens, saquegen les costes del nord de la mar de Màrmara i del Bòsfor, i enfonsen els vaixells que hi troben; no deixen canya dreta a les províncies de Tràcia i Macedònia i, endinsant-se a Grècia, es dediquen a viure del pillatge deixant un rastre de mort i caos al seu darrere.

Al servei més endavant del franc Gautier V de Brienne, duc d’Atenes, enemic dels bizantins, conqueriran per a ell una colla de castells i, en negar-se aquest a pagar-los el preu acordat, li declaren la guerra enfrontant-se al seu exèrcit en la batalla del riu Cefís, a la plana de Beòcia (1311), resolta amb una aclaparadora victòria que els obrirà les portes del ducat i arran de la qual l'antiga acròpolis d’Atenes esdevindrà una ciutadella catalana al llarg de tot un segle. 

Acròpolis d'Atenes. S/a. Font: http://historiavibrant.cat/la-venjança-catalana/

 

 

EFEMÈRIDES NOSTRADES

EL DESAFIAMENT DE BORDEUS

L’1 de juny de 1283 va ser la data en què s’hauria d’haver celebrat un torneig destinat a canviar el curs de la història d'aquest racó de món, finalment frustrat.

En efecte, després de la revolta popular a Palerm contra l’ocupació francesa el dimarts de Pasqua de 1282, coneguda amb el nom de Vespres Sicilianes, i en el context de la conquesta de l’illa per part de Pere el Gran (Pere II de Catalunya-Aragó), casat amb Constança de Hohenstaufen, hereva del regne, el germà del difunt rei francès Lluís IX el Sant, de qui només se’n conserva un dit a la catedral de Saint-Denis, Carles d'Anjou, que anys enrere havia mort el pare de Constança i li havia arrabassat el tron, i que arran de l’avanç de les tropes de Pere havia saltat a Calàbria, va aconseguir que el papa Martí IV, compatriota seu, denunciés el català per "robar-li" Sicília. I no sols això sinó, posats a fer, que l’excomuniqués i el desposseís (nominalment) dels seus regnes.

No prou satisfet, Carles, ressentit, va reptar el rei Pere a participar en una batalla entre cent cavallers del Regne de França i cent cavallers de la Corona d'Aragó (és a dir, catalans, valencians i aragonesos), en la qual es jugarien els regnes respectius. Se suposa que la idea era que Déu hauria de donar la victòria al bàndol més just. El nostre rei aleshores, fent seu el lema de la campanya de la Grossa de cap d’any (“Jo no passo, jo no passo”), va acceptar l’envit tot i que amb certes reserves quant al format de la topada.

Així, després d’anades i vingudes d’emissaris de l’un i l’altre, van acordar finalment fer allò que determinessin quaranta cavallers per cada banda. I el que van determinar va ser que el resultat depengués inapel·lablement d’un torneig cos a cos entre tots dos reis, sense que en fos obstacle pel que es veu que el dret canònic els haguera prohibit (sínode de Clermont, segon concili del Laterà...). La justa s’havia de celebrar l’1 de juny de 1283 a la vila de Bordeus, vassalla aleshores del regne d’Anglaterra i per tant neutral, i en presència del rei anglès, que hauria d’impedir qualsevol xoc fora del camp clos. 

Bordeus medieval. Dibuix de Jean-Claude Golvin

  

A Barcelona, mentre s’acostava la data de partir, Pere el Gran va enviar a Sicília la reina i els seus dos fills, a qui havia encomanat el govern de l'illa, i un bon dia va rebre el senescal de Bordeus, arribat expressament per informar-lo que el rei Felip III l’Ardit i Carles d’Anjou al front de 12.000 cavallers s’encaminaven a la vila i per pregar-li que no s’hi presentés, que el capturarien. Ben aviat, emprenyat com una mona però disposat a fer honor a la seva paraula, el rei, disfressat de criat del guia, un tractant de cavalls, bon coneixedor dels camins de França, i acompanyat a més per dos cavallers de confiança i un escuder, va sortir de Tarassona cap a la frontera.

Ja prop de Bordeus, es va tornar a entrevistar amb el senescal amic i el va convèncer que el fes entrar secretament a la vila. El dia que s’havia de celebrar el torneig, convençuts els francesos que el rei Pere no havia gosat venir i doncs totalment desprevinguts, ell es va empolainar i armar amb la llança de córrer puntes i muntant un cavall encobertat va entrar al camp, que va travessar d’una punta a l’altra tres vegades mentre feia aixecar acta notarial de la seva compareixença en compliment del compromís contret. Tot seguit, es va disfressar de nou i, amb l’ajut del senescal dels trons, va deixar la ciutat per emprendre de seguida el camí de tornada per territori anglès fins a Biscaia i, d’aquí, a casa: una excursioneta.

Llocs distingits

    Els llocs distingits que hem d'oferir amb paraules senzilles i respectuoses a una persona de més edat, de rang superior o a qui desitgem obsequiar, són:

    Passejant en la seva companyia, el costat dret; a la sala de casa, el sofà o un altre seient tou i adequadament entapissat (en el qual no ens ha de sorprendre que s'acomodi el visitant després d'una lleugera demostració de repugnància, mostra de gentilesa); en una llotja, els seients davanters, en especial aquell des d'on s'albiri millor l'escot de la primera actriu sense girar la cara; a taula, la capçalera; en una escala, el costat del passamà; en un automòbil, el seient davanter al costat del xofer; en el camp d'extermini, la plaça de supervisor del crematori; a la sala capitular del convent, el seient de la mare priora.