EFEMÈRIDES NOSTRADES

EL TIMBALER DEL BRUC

Monument al timbaler del Bruc. (El Bruc). Frederic Marès. Wikimedia Commons

El fet provat de què parteix aquesta popular llegenda és el combat a la collada del Bruc (l’Anoia), el 6 de juny de 1808, entre una columna de l’exèrcit multinacional de Napoleó i paisanatge de la rodalia i soldats regulars. Si en aquesta ocasió no va aparèixer cap creu ni sant cavall al cel, sí que ho hauria fet un jove timbaler entre els insurgents, que amb l’amplificació per l’eco del so del seu timbal, va crear la impressió de tot un exèrcit acostant-se.

Però abans de tot permeteu-me que us recordi, per si no haguéssiu nascut encara, que 1808, «l’any de la vinguda del francès», va ser un temps d’agitació i ànims exaltats. Malauradament, per esquemàtica que la pretengui, la relació de fets ressenyables anteriors a aquesta acció armada és llarga.

  –El 9 de febrer entren a Catalunya pel coll del Pertús les primeres tropes franceses, teòricament aliades ja que pretexten fer-ho en compliment del tractat de Fontainebleau de l’any anterior, segons el qual Espanya i França envairien Portugal, aliat d’Anglaterra, i se’l repartirien;

  –el 28 de febrer, a Barcelona, els francesos, mantinguts per l’ajuntament i que han venut la idea que són a la ciutat per embarcar-se cap a Cadis, s’apoderen amb traïdoria de les fortaleses de la Ciutadella i Montjuïc davant la passivitat del nou capità general de Catalunya, José de Ezpeleta, que no té instruccions de la cort;

  –del 17 al 19 de març, a Madrid, té lloc el motí d’Aranjuez, un autèntic cop

Ferran VII. Caricatura de Juan Hervás García

d’estat liderat pel mateix príncep Ferran contra son pare, Carles IV, que conclou amb l’abdicació a contracor del rei i la proclamació de Ferran VII enmig de l’entusiasme popular;

  –el 2 de maig, el poble baix madrileny protagonitza l’aixecament del mateix nom i l’endemà 3 els ocupants afusellen els rebels que han detingut amb armes a la mà;

  –a Baiona (País Basc francès), reunits Carles IV i Ferran VII davant Napoleó, que pretén actuar de mitjancer amb la conformitat de totes dues parts (l’un perquè vol recuperar el tron, l’altre perquè en vol legitimar la possessió), Ferran es veu forçat el 6 de maig, a canvi d’una persuasiva pensió de 4 milions de rals anuals, a tornar la corona a son pare ignorant que aquest, a canvi d’una altra pensió –aquesta de 30 milions– i asil a França per a ell, la seva dona i el seu favorit Godoy, hi havia renunciat el dia abans en favor del cors, que aviat en farà el que li passi pel bicorni;

  –el 28 de maig, Lleida s’alça contra els francesos i organitza ben aviat una Junta de govern i defensa presidida pel bisbe i composta per 15 vocals: cinc clergues, set prohoms i tres representants del poble (un sabater, un mestre de cases i un pagès);

  –el 31 de maig, una Junta similar a la de Lleida s’instal·la a Tarragona i Tortosa i aquest mateix dia una seriosa batussa a la Rambla barcelonina entre civils i ocupants, se salda amb la mort de dos soldats;

  –l’1 de juny, una nova Junta s’instal·la a Igualada, el 2, a Manresa, el 3 a Vic i el 5, a Cardona, Olot i Girona.

Napoleó. Caricatura de Naylor

I abans d’entrar pròpiament en matèria, encara un altre incís destinat a prevenir possibles brots, aquí injustificats, d’ardor patriòtic: per bé que els revoltats a casa nostra tenien plena consciència de «seguir lo partit espanyol» i eren part d’un alçament que, atiat pels interessos britànics, s’estenia per tot Espanya, no els movia pas la fidelitat a un ideal de pàtria espanyola ni tampoc, per molt que ens cogui, de pàtria catalana, sinó majoritàriament la defensa del vell ordre i «la llei santa»; l’aversió tradicional al veí gavatxo, que s’havia emparat del Rosselló i part de la Cerdanya pel tractat dels Pirineus i ajudat els espanyols en la Guerra de Successió; l’odi contra la ideologia revolucionària i anticlerical de l’administració napoleònica[1] i, per extensió, l’odi contra la burgesia urbana, industrial i mercantil, en tant que modernitzadora i pro-francesa en general.

Componia la columna napoleònica que atacarien els insurrectes, dues companyies del regiment d’infanteria suís núm. 1 Wimpffen, de guarnició a Barcelona, dos batallons del 1r regiment d’infanteria de línia napolità, dos batallons del 2n regiment d’infanteria de línia italià, dos esquadrons del 1r regiment de Caçadors a Cavall napolità, i una secció de l'11a companyia d'artilleria italiana amb dos canons, amb un general de brigada al front, l’austríac François Xavier de Schwarz.

Havia sortit la tarda del 4 de juny de la ciutat comtal en direcció a Lleida i Saragossa amb ordres del seu superior, el general Duhesme, d’escorcollar el monestir de Montserrat i de castigar al seu pas Manresa, que havia esdevingut focus de la insurrecció contra els invassors, i Igualada, per la seva situació estratègica en el camí ral. Però un fort aiguat la retindria aquella nit i tot el dia següent a Martorell, d’on no sortiria fins al 6, de bon matí, en direcció al Bruc. 

Panoràmica de Montserrat des del port del Bruc. Foto: Jorge Picallo. Font: www.picoseuropa.net

Per la seva banda, les forces disposades a oposar-se a l’avanç dels ocupants no eren ben bé «cuatro Paysanos sin orden, sin disciplina, sin el menor conocimiento del Arte de la Guerra», com diria una mena de proclama de la Junta d’IguaIada, datada el 20 de juny, ni un poble desarmat que comptava enfront de l’invasor, victoriós a Europa, «con sólo sus propias fuerzas..., sin caballería, tropa, artillería ni jefe militar que los dirigiese...», segons el Diario de Manresa del 26 de setembre de 1808.

Es tractava com a mínim d’un destacament (24 homes) del regiment d’infanteria suís núm. 1 Wimpffen, acantonat a Igualada, on feia tasques de policia, sota el comandament del tinent Franz Krutter, tots vestits en aquesta ocasió de pagès per prevenir agressions xenòfobes; grups de paisans armats –sometents–,[2] d’un centenar d’homes cadascun, de Manresa, Igualada i Santpedor, a les ordres, o no (hi ha discrepàncies), de militars professionals assignats per les autoritats revoltades i, molt menys nodrits, grups de Sallent, Moià i del mateix poble del Bruc, com també una colla de soldats espanyols desertors del 2n batalló de Reales Guardias Valonas, estacionat a Barcelona. Cal ressenyar que aquestes forces disposaven d'onze «canons de fusta [de dogues juxtaposades com les d’un barril?] amb cèrcols de ferro», que no s’apunta qui aportava.

Les tropes de cada bàndol les ha xifrat la tradició en 3.800 homes l’ocupant i 2.000, l’autòcton, però apart la possibilitat que estiguin inflades, sobretot en el cas dels revoltats, cal tenir present que van ser molt més reduïts els contingents que s’enfrontarien directament la tarda d’aquell 6 de juny –punt culminant del combat, precedit al matí per un tiroteig a l’avantguarda de la columna en marxa–. També les 300 baixes que atribueix a les forces de Schwarz la historiografia espanyola, més un canó perdut durant la retirada en ensorrar-se el pont d’Abrera, fóra prudent prendre-les cum grano salis.

En qualsevol cas, una emboscada més o menys exitosa no havia de donar peu per res a cap llegenda. Passa que una setmana més tard, el dia 14, també a la rodalia del Bruc, hi hauria una altra acció armada (segona batalla del Bruc), força més important des del punt de vista militar, entre les tropes del general Chabran –tota una divisió enviada per Ezpeleta i Duhesme en una expedició de càstig sobre Manresa– i els combatents del dia 6, partisans de Lleida, terços de Cervera, més soldats desertors de la guarnició espanyola de Barcelona i probablement, si no van participar ja en l’enfrontament anterior, els components del regiment de línia espanyol Extremadura, que a Tàrrega, camí de Lleida, on havia de restaurar l’ordre, desapareix de la historiografia. Aquesta batalla, que va acabar amb una nova derrota per a l’exèrcit napoleònic, va ser la que esquerdaria el mite de la seva invencibilitat i la que, superposada en la memòria col·lectiva a l’altra, formaria el substrat de la llegenda.

Ningú sap si hi va haver de debò un timbaler de carn i ossos en aquell combat ni, en cas que sí, si va jugar un paper tan determinant com se’ns ha contat –és sabut que tota batalla comporta les seves batalletes–, però tot i així s’ha pretès haver-lo identificat. Ja el 1809, el tinent coronel Francesc

Portada de la Historia de Francesc Cabanes

Xavier Cabanes, a la seva Historia de las operaciones del exército de Cataluña..., escrivia: «En esto llegó el numeroso Somaten de San Pedor... A mas de componerse este Somaten de gentes esforzadas y de excelentes tiradores, tenia una caxa de guerra que un muchacho tocaba con bastante regularidad. [I afegeix en nota al peu]: Que este Somaten fuese el de San Pedor es lo mas probable... mas no falta quien diga que era el del pueblo de la Guardia [d’Urgell]. Todos quisieran apropiarse esta gloria, y entre los pueblos del llano de Bages hay la misma disputa que entre las ciudades de Grecia sobre la patria de Homero.»

Diversos cronistes han proposat candidats per encarnar aquest símbol de la resistència de Catalunya contra Napoleó: «sin duda... algun tambor escapado de Barcelona» per Cabanes; per uns altres, l’igualadí Benet Malvehy, que comptava 14 anys quan es va lliurar el combat; per uns altres encara, Isidre Llussà i Casanoves, fill d’una família pagesa de Santpedor, nascut disset anys abans dels fets (i mort un any després), al qual ha atorgat la victòria el procés fermentatiu del temps, que també ha acabat per adjudicar la propietat del timbal salvador a la Congregació dels Dolors de la vila natal del noi. Chi lo sa?

En tot cas, hi ha una qüestió relacionada de què puc donar fe personalment i davant Notari, si convé. En els anys grisos del franquisme, més d’una vegada vaig sentir a dir que el timbaler del Bruc hauria d’haver-se tocat una altra cosa per comptes del timbal. O fer burilles, que també.

[1] Fet que explica la participació activíssima del clergat no sols en l’adoctrinament antifrancès des de les trones sinó en les accions bèl·liques mateixes, amb capellans liderant sometents, com mn. Ramon Mas al front dels de Sallent; fins i tot amb sometents formats per seminaristes, com els de Vic, amb el canonge Tomàs Barrio al capdavant, que no participarien en els combats del dia 6 perquè cobrien el coll de David, un dels accessos possibles a Manresa.

[2] Els sometents, dissolts després del decret de Nova Planta del 1714, com els miquelets de la Guerra de Successió, van revifar en aquesta ocasió. Les autoritats revoltades es referirien als civils voluntaris que organitzaven, armaven i pagaven (a Manresa i Igualada, a raó de 4 rals de billó al dia, és a dir, d’1 pesseta) com a migueletes precisament. Eren en bona part jornalers i treballadors de la seda i altres manufactures en atur forçós i mancats de recursos per al sosteniment dels seus per la crisi econòmica causada pel bloqueig dels ports pels francesos. I és que la resistència la impulsava el poble però la dirigien, empeses per les circumstàncies, les elits locals: una manera de garantir que es lluitaria, sí, contra l’invasor, però que la revolució que reclamaven grupets radicals, ni per pensament.

EFEMÈRIDES NOSTRADES

LA BATALLA DE LEPANT

Lepant.  Detall del mosaic que representa la batalla de Lepant a la capella del Roser de Valls. Font: Wikimedia Commons

La batalla de Lepant, lliurada el 7 d’octubre de 1571, hauria de figurar al Llibre Guinness dels Rècords. En efecte, va ser el més gran combat naval fins aleshores i el més sagnant de tots els temps; a Lepant es va aplegar més del 75% dels vaixells disponibles a totes les flotes del món; va ser l’última gran confrontació de galeres de la Història i, també, l’última feta naval en què els catalans jugaríem un paper prou destacat.

La batalla, en què l’estol cristià, una coalició anomenada Lliga Santa, va derrotar el turc,[1] frenant-ne momentàniament l’expansió per la Mediterrànea, però convertint-se per contra en símbol durador del triomf de la creu sobre la mitja lluna, va tenir uns antecedents immediats. Vegem-los.

El 13 de setembre de 1569 l’Arsenal de Venècia, unes enormes drassanes que amb la seva capacitat de fabricar un vaixell al dia eren la clau del poder de la sereníssima república, havia cremat completament després que el polvorí hagués saltat pels aires i el foc s’hagués propagat als magatzems on s’assecava la fusta destinada a la construcció naval. Això va fer creure erròniament als seus enemics que Venècia havia deixat de ser una potència digna de consideració. Erròniament perquè si les pèrdues havien estat grans, se superarien aviat.

En qualsevol cas, a mitjan març de 1570, l’ancià Dux de Venècia, Pietro Loredano, va rebre un ambaixador especial del soldà turc, Selim II, conegut a Europa com a Selim el Borratxo, que solia delegar els assumptes d’estat en els seus ministres per concentrar-se en els plaers de l’harem i l’alcohol. Sense discussió ni negociació de cap mena, l’ambaixador li transmetria un ultimàtum: o lliuraven Xipre –aleshores possessió veneciana– al soldà, o hi hauria guerra. L’altre va rebutjar la proposta amb fredor: si l’illa era atacada, la defensarien. Fi de l’entrevista.

Ben aviat els turcs atacarien Xipre i el 26 de juliol posarien setge a Nicòsia amb unes tropes que superaven la guarnició veneciana en una proporció de deu a un. Venècia, mentre negociava en secret amb el Gran Visir turc Sokollu Mehmed una possible pau, demanava ajut a les potències cristianes, però de moment només el Papa Pius V va respondre la crida. Per ell, l’oposició al turc –un dels dos grans enemics aleshores de l’Església (l’altre eren els protestants, en especial els calvinistes)–, s’havia convertit en un deure religiós ineludible.

Pius V. El Greco. Font: Wikimedia Commons

Servint-se de les seves influències, el Papa aconseguirà convèncer Felip II de Castella, que mirava amb recel els venecians, de qui el separaven diferents interessos materials i polítics, perquè s’hi sumés, i finalment aquest destinarà a l’armada en formació l’esquadra de galeres de Sicília, capitanejada per Gianandrea Doria en el seu nom; una armada que un cop reunida en el port de l’illot de Suda, a l’entrada de la badia del mateix nom, al nord de Creta, sumarà més de 200 naus, incloent-hi les de subministrament.

Mentre Doria, Girolamo Zanne, que comandava la imponent flota veneciana, i Marcantonio Colonna, almirall de la petita flota pontifícia a qui s’havia atorgat el comandament suprem, discutien la forma de fer front a la situació, el 9 de setembre d’aquell any de 1570, després d'un setge de quaranta-set dies, els turcs conquerien Nicòsia. El 17, sense conèixer encara la notícia, i malgrat el poc interès de Doria en l’empresa, la flota aliada va salpar de Creta cap a l’est.

Ara bé, un cop assabentats de la caiguda de Nicòsia i atesa la possibilitat d’un canvi sobtat de temps a la Mediterrània (que s'esdevindria i es cobraria, a la tornada, quatre galeres espanyoles i unes quantes més de pontifícies, entre elles la de Colonna mateix), Doria va decidir per lliure el 5 d’octubre, potser amb instruccions secretes de Felip II a la butxaca, tornar a la seva base segura de Sicília, provocant amb això una crisi diplomàtica i l’anul·lació de l’aliança.

Davant el fracàs d’aquesta expedició, Pius V reunirà plenipotenciaris espanyols i venecians per tractar de redreçar la situació. Gràcies a l'obstinació del Papa, que no hi escatima esforços, el 24 de maig de l’any següent s’arriba a una solució de compromís i l’endemà es proclama solemnement a la basílica romana de Sant Pere la creació de la Lliga Santa, que formen els regnes de les Espanyes, els Estats Pontificis, Venècia, Gènova, Malta –regida pels hospitalers de Malta– i el ducat de Savoia.

Als països catòlics de la Mediterrània, tret de França, que no se sent concernida, la causa –declarada croada pel Papa–, de seguida esdevindria popular. A Catalunya i València, per exemple, es van celebrar actes religiosos, festes, processons, falles on el Gran Turc[2] era cremat... A casa nostra, hi vàrem abocar tots els recursos i totes les reserves de gent de mar.

El punt de reunió de la flota de combat de la Lliga Santa era el port de Messina, a l’estret del mateix nom que la separa d’Itàlia, i cap allà va salpar de Barcelona el 20 de juliol don Joan d’Àustria, després de resar a Montserrat,[3] en la flamant nau capitana La Real, acabada de construir a les nostres Drassanes (on avui se’n pot admirar una rèplica exacta).

Reproducció de La Real. Museu Marítim de Barcelona. Font: Wikimedia Commons

El 17 de setembre, ja reunides totes les esquadres, la concentració de naus que es va fer a la mar a la cerca de l’enemic era imponent: 204 galeres, 70 galiotes i fustes, 6 galiasses venecianes –grosses, feixugues i lentes però amb una gran potència de foc– i 26 galions. Quan Don Joan va rebre la notícia que l’estol turc es trobava a Lepant, va donar l’ordre que l’armada posés proa cap allà. Era el 30 de setembre.

No menys imponent, la flota turca, amb les seves 210 galeres, 63 galions i 64 fustes sota el comandament del gran almirall de la flota imperial Alí Paixà, gendre de Selim II, que estava reunida a l’ancoratge segur del golf de Lepant (Peloponès), a l’entrada del qual hi havia dos castells, un a cada banda, amb uns canons que la protegien, va salpar, seguint ordres del soldà, per buscar i atacar la flota enemiga, que tenien notícia que en algun punt de la mar navegava cap a ells.

Va ser cap a les set del matí quan les dues flotes van entrar en contacte visual, però l’infern es desencadenaria de dotze a quatre de la tarda. Així l’hauria de descriure l’historiador castellà Luis Cabrera de Córdoba:

La batalla de Lepant. c. 1600. Andrea Vicentino. Palau Ducal (Venècia)

"Mai es va veure una batalla tan confusa; travades les galeres una per una i dos o tres... L’aspecte era terrible pels crits dels turcs, pels trets, foc, fum; pels planys dels qui morien. El mar havia envoltat en sang el sepulcre de moltíssims cossos sense vida que movien les onades, alterades i escumejants de les topades de les galeres... Espantosa era la confusió, el temor, l’esperança, el furor, l’obstinació, tenacitat, coratge, ràbia, fúria; el llastimós morir dels amics, animar, ferir, prendre, cremar, llençar a l’aigua els caps, braços, cames, cossos, homes miserables, part sense ànima, part que exhalaven l’esperit, part greument ferits, rematant-los a trets els cristians. A d’altres que nedant s’arrambaven a les galeres per salvar la vida a costa de la seva llibertat, i aferrant-se als rems, timons, cordes, amb llastimoses veus demanaven misericòrdia, arravatats per la fúria de la victòria els tallaven les mans sense pietat, tret d’uns pocs en qui va tenir força la cobdícia, que va salvar alguns turcs.”

Estendard de La Lliga Santa. Font: Wikipedia Commons

Entre els compatriotes que combatien sota l’estendard de la Lliga Santa, amb el crucifix i els escuts d’armes dels aliats, trobem Lluís de Requesens, lloctinent del generalíssim i veritable dirigent dels estols, ja que el rei havia disposat que don Joan d’Àustria no pogués donar cap ordre sense el seu vistiplau exprés, i Joan de Cardona, del consell privat de don Joan, capità general de les galeres de Sicília. També els capitans Montserrat Guardiola –que comandava la galera Santiago, mort en la batalla–, Ramon d’Oms –anys a venir primer capità general de l’esquadra de galeres del Principat–, Ferran Sanoguera, N. Pujades, Narcís Ferrer, Francesc Falgueres, Enric Cardona, Dimes de Boixadors, Joan Seguer, Bernat Marimon, Alexandre i Joan de Torrelles, Miquel Serafí, Ramon de Caldes, Joan Camisó –la galera del qual va envestir la nau capitana turca i a qui s’atribueix la mort de l’almirall Alí Paixà, que va canviar el curs de la batalla–, Pere Reig, Guillem de Sant Climent i molts altres (no pas Miquel de Montcada, valencià, que va ser greument ferit i en una de les companyies del terç que es coneixia amb el seu nom, a bord de la galera Marquesa, anava un soldat novell anomenat Miguel de Cervantes).

A part dels trofeus de victòria que Joan d’Àustria es va reservar per a ell mateix, entre els quals destaca el casc d’acer amb cim cònic i filaments d’or embotits d’Alí Paixà; per a Felip II, l’enorme estendard verd de seda de la Meca amb el nom d’Al·là brodat en or 28.000 vegades i, per al Papa, l’estendard imperial de La Soldana, alguns dels més significatius van ser portats a Catalunya i res no fa tan evident com aquest fet la part que els catalans van prendre en la batalla.

Van anar a parar: a l’església de Sant Feliu de Guíxols, el pavelló de la galera La Soldana; a Montserrat (d’on desapareixeria arran de la Guerra del Francès), en ofrena, “la llàntia del rei moro”, fanal de la mateixa nau; a l’església del Palau Menor, de Barcelona, propietat llavors de la família del vicealmirall, el bastó de comandament de Requesens; al domicili guixolenc de Joan Camisó, la cadira i el dosser del generalíssim turc; al monestir barceloní de Santa Maria de Montsió, la priora del qual, Maria de Cardona, era germana de l’exgovernador de Catalunya (Pere de Cardona), la imatge de la Mare de Déu que anava a la popa de La Real i una gran flàmula de seda; a la Seu

Sant Crist de Lepant

barcelonina (capella del Santíssim), el Sant Crist que presidia La Real, talla de fusta coneguda amb el nom de Sant Crist de Lepant, l’especial flexió de les cames i el cos de la qual diu la llegenda que es deu a haver-se inclinat a la dreta per esquivar l’impacte d’un projectil enmig del combat.

Però no devia ser el Crist sinó la Mare de Déu del Roser (és a dir, del ‘rosari’), segons va declarar Pius V, que és de suposar que d’això en sabia un niu, qui hauria intervingut decisivament per donar la victòria als cristians, cosa per la qual aquest Papa, per commemorar-la, va instituir la festa de la Victòria el primer diumenge d’octubre, si bé dos anys després, el següent pontífex li va canviar el nom per festa de la Mare de Déu del Roser, que ja se celebrava –i es continua fent– el 8 de maig amb el significat de roser ‘planta’, fins que el 1913, Pius X va fixar la festa del Roser –aquí ‘rosari’– el 7 d’octubre, dia de la victòria de Lepant. I per acabar, no fóra sobrer tenir present, per si mai participeu en una altra votació il·legal com la de l’1-O, que la Mare de Déu del Roser (‘rosari’) és la patrona de les batalles. 

    [1] Aquí no faig servir el terme turc en l’accepció de ‘nadiu o propi de Turquia’ sinó com a sinònim d’otomà ‘pertanyent a l’estat multiètnic governat per la dinastia d’Osman’. I és que convé saber que els “turcs” no eren tots turcs ni molt menys. Deixant de banda els casos ben coneguts dels geníssars, un cos militar d’elit format per joves majoritàriament cristians, i dels “renegats” --com el mateix corsari Uluj Ali (italianitzat Occhiali) l’Apòstata, un antic presoner calabrès ascendit a rei d’Alger, que va lluitar a Lepant i va aconseguir salvar-se i salvar 25 galeres i 20 galiotes–, més de trenta dels soldans otomans van ser fills de dones de l’harem i de la majoria, si no de totes, avui en diríem ucraïneses, búlgares, sèrbies, albaneses i, sobretot, gregues. Per això mateix és poc probable que algun d’ells nasqués fins i tot musulmà. 
   [2] ”Gran Turc”, una expressió molt utilitzada en la literatura europea a partir d’aquells anys per referir-se al soldà, era un títol que no hauria significat absolutament res a la cort otomana. 
    [3] A Epítome histórico del portentoso Santuario, y Real Monasterio de Nuestra Señora de Monserrate, 1747, p. 332, Pere Serra i Postius afirma que poc abans de morir, Joan d’Àustria hauria expressat la seva intenció de retirar-se a Montserrat i transcriu, com a principal testimoniatge, una carta de la seva filla Anna d’Àustria, adreçada a l’aleshores abat del monestir, fra Antoni Jutge, en què exposa que son pare en “esse Santuario... dexó sepultado su corazon y vivos deseos de vivir en essa santa Casa, si la muerte no atajára esta santa obra...”

De com demanar un préstec bancari

    Com diu Sant Pau, “La fe és el fonament de les coses que s’esperen”, en aquest cas el préstec, però ella tota sola no garanteix un resultat satisfactori. Cal esforçar-se una mica per tal de presentar-nos al Banquer nets de cos i ment: recordem que ell pot satisfer la nostra necessitat en un minut, mentre que nosaltres, amb els nostres ingressos miserables, no ho haguéssim pogut fer en molts anys, potser mai de la vida. A part de tenir fe, qui busca obtenir un préstec ha de seguir aquestes instruccions: 1) Aconseguir una cita amb el Banquer. 2) Preparar-se. 3) Comportar-se de manera adequada en l’entrevista.

    Donant per solventat el primer punt, la preparació més recomanable per trobar el to exacte que emprarem en l’entrevista consisteix a fer sense defallir un dejuni absolut durant les quaranta hores prèvies a la cita, esforçant-nos durant aquest període a deixar de banda les nostres imperfeccions més sobresortints. El dia assenyalat, vestits de manera formal i sense estridències, desapareguts al fons de la butaca de la zona d’espera de l’entitat, però sempre camajunts, esperarem amb l’ajut d’una suau música ambiental que se’ns convidi a passar al despatx del Banquer. Aleshores...

    Aquí van unes indicacions generals sobre la manera de comportar-s’hi: per comptes de dir “jo”, cal dir “un servidor” i no respondre cap pregunta amb un “sí” o un “no” pelats. A més, per incomprensibles i avorrides que ens resultin les explicacions tècniques que ens doni, mai recorrerem a la grolleria d’exclamar: “Escolti, potser que vagi al gra!”, o “Valga’m Déu, que llarg!” I sobretot no demostrarem que hem de menester desesperadament aquells diners.

    En fi, si tenim béns que garanteixin el compliment de l’obligació de pagar, un historial de crèdits impecable i el Banquer està de filis aquell dia, hi ha moltes possibilitats que ens atorgui el préstec. En cas contrari, pensem que el sol fet que s’hagi dignat escoltar el nostre problema i les nostres expectatives ja és de per si un valuós regal.

De com adreçar-se als Funcionaris

    Atès el rang dels Servidors Públics ubicats rere els taulells de l’Administració i com que amb ells no solem tenir una positiva franquesa, no recorrerem mai al tuteig, cosa que suposaria una greu desatenció, i en demanar-los el que sigui ho farem en veu baixa però clara, en un estil respectuós però planer i sense especials preocupacions retòriques, dient: “Buenos días o buenas tardes. Dispense usted la libertad que me tomo al incomodarle en su áspera jornada pero, si no le sirve de excesiva molestia, haría el favor de indicarme..., de comprobar..., de acusar recibo...”

    Fóra faltar a les bones maneres fer servir amb el Funcionari que ens atén el dialecte català o la dubtosa LSC, argumentar en excés, plorar, fer tamborinar el peu contra el terra mentre mira de localitzar el paper que falta entre les estibes de papers de l’armari del fons, badallar ostensiblement mentre s’estudia els 26 missatges que acaba de rebre al mòbil, o rememora amb un company una de les jugades mestres del partit de futbol del dia abans... També, tan sols per guanyar temps, passar irresponsablement per alt l’ordre estricte que cal observar en la cua i pertorbar així l'harmonia pròpia d'aquelles dependències. Tot això és incompatible amb la consideració i les atencions que mereix el Funcionari.