«Aborígens d’Índies, ja sóc aquí!»

Fotomuntatge. Font: https://www.ecestaticos.com/imagestatic/clipping/137/81a/13781ac3358b87a4547f74ffc65aa713/el-convento-catalan-que-quiere-desmontar-en-cinco-dias-500-anos-de-historia-de-espana.jpg?mtime=1533158055

Que Cristòfol Colom fos en realitat el navegant i polític barceloní Joan Colom i Bertran; que les tres caravel·les del primer viatge no sortissin del port de Palos (avui, de la Frontera; mai, de Moguer), a Huelva, sinó de la platja de la vila baixempordanesa de Pals; que en les quatre expedicions que va fer l’almirall, però sobretot en la primera i la segona –preparada aquesta a la ciutat de Barcelona–, hi figuressin força catalans..., com sosté Jordi Bilbeny, atesos els arguments i els indicis que aporta en els seus llibres, sense ser ni de lluny un expert del tema, em fa l’efecte que és possible, potser probable i tot.

Ara bé, sense negar la més que modesta participació catalano-valenciana-balear en la conquesta i colonització d'Amèrica no crec que es pugui desmentir que va ser una empresa principalment castellana –en concret, d’andalusos i extremenys, i, en menor nombre, de castellans vells–, fos pel simple pes de la seva població; perquè ja el 1493 el breu i la butlla menor Inter Caetera d’Alexandre VI, en el món Roderic de Borja, havia concedit el domini de les Índies als reis de Castella i Lleó (al capdavall la Corona d'Aragó només havia finançat amb els seus diners l’expedició del “Descobriment”); per la clàusula restrictiva que figura en el testament de la reina Isabel, dita la Catòlica, que exclou els “estrangeros” de

las alcaydías e tenençias e gouernaçión de las çibdades e villas e lugares e ofiçios que tienen añexa jurisdiçión alguna, en qualquier manera, e los ofiçios de la hasienda e de la casa e corte, e los ofiçios mayores del reyno, e los ofiçios de las çibdades e villas e lugares del [...] (1).

...Fos per qualsevol altre raó o conjunt de raons.

Per això trobo que a l’esmentat autor se li’n va decididament l’olla quan sobre la base de fragments d’un article d’Amado Alonso (2) conclou que:

com demostren els estudis dels erudits en la matèria, els andalusos i els castellans no eren sessejants [és a dir, no pronunciaven com a /s/ les lletres castellanes c, davant e i i, i z: /hasér/ per hacer, /desisión/ per decisión, /sapáto/ per zapato]; si el gran nombre d’andalusos que hom creu que van anar primigèniament al Nou Món, per contra, eren molts menys i, encara, ceceantes [zetacistes, de parlar papissot]; i l’únic lloc d’Espanya on hom sessejava als segles XVI i XVII era a la Nació Catalana, és que el sesseig que es dóna com a tret lingüístic en tots els països americans de parla espanyola, només i tan sols [sic] pot provenir del fet que els primers pobladors fossin catalans i parlessin català [llengua en què no existeix el fonema /θ/, o z castellana] (3).

Bé, de la lectura d’un article del mateix Amado Alonso que conec millor, es desprèn tota una altra cosa. Vegem-ho:

Los autores andaluces dicen que allí se confunde "la s conla c... o al revés" (Juan Sánchez), "truecan s por z y al revés"(Montano), "truecan estas letras c i s" (Aldrete), "andan confusas estas dos letras", "andan trocadas entre Andaluces" (M. Alemán), "azar por asar y al contrario" (Juan de Robles), "mudando las cees en eses... y por el contrario las eses convierten en cees" (Juan Villar). Sólo Christóbal Bautista de Morales lo reparte en individuos: "unos s por c y otros al contrario", no negando, pero no denunciando la confusión en unas mismas personas. Esta serie de testimonios autóctonos nos hace admitir que la sedimentación del cambio ya en ceceo ya en seseo se cumplió a través de un largo período de confusión y trueques. Los autores no andaluces, en cambio, se dejaron ganar pronto por la impresión de ceceo que les daba el hablar de los andaluces. Aunque oyeran tanto s por c como al revés, la impresión les quedaba fijada por los casos de c por s como característicos [...].
En resumen: los autores andaluces hablan siempre de ambos trueques, s por c y c por s; en los no andaluces triunfa la impresión de ceceo (4).

Font: http://redhispanistas.es/media/k2/items/cache

/3e8e1949f1c3300c7f060866b463e01c_XL.jpg

I conclou:

Los filólogos americanos, Rufino José Cuervo, Pedro Henríquez Ureña, Alfonso Reyes, entienden que donde hay coincidencia hay paralelismo. Lo que yo por mí mismo he podido comprobar es que el seseo americano es un proceso no importado sino cumplido en América, dependiente, en parte, de las explicadas condiciones generales de la lengua en vísperas del Descubrimiento y en el siglo de la Conquista, y, en parte, de las condiciones particulares de las nuevas comunidades humanas que se estaban constituyendo en el Nuevo Mundo, con su desgajamiento del suelo patrio y su intento de reproducción y a la vez de liberación del viejo sistema de valores vitales, con su formación por conglomerado y su nivelación en busca de la necesaria homogeneidad, con su adaptación en fin a las nuevas condiciones de la vida. Los andaluces fueron parte importante de ese conglomerado, más importante en unas partes que en otras, más en unas décadas que en otras, y así de manera varia pesaron en la nivelación de aquí o de allá.
[...] América continuó la crisis lingüística de España de aquellos siglos, y en ese estado de crisis, los andaluces debieron pesar mucho hacia la igualación c-s. Estamos seguros pues de que los andaluces no trajeron a América el seseo ya hecho; no creemos tampoco que, considerándolo como trasplante de tendencias, ya que no de productos, fueran ellos el fermento o levadura del seseo americano; pero en cambio sí creemos que obraron como fomento en la precipitación y en la solución de la crisis (5). 

És a dir, s’hauria tractat d’un fenomen autòcton i relativament ràpid d’anivellament lingüístic a partir d’uns pobladors de procedència heterogènia –andalusos, extremenys, castellans vells, bascos, gallecs... i també catalans, sí–, tots els quals van fer servir a Amèrica com a primera llengua de la comunitat el castellà.

Per tal d’il·lustrar aquest fenomen d’anivellament en el pla fonològic, amb algunes vacil·lacions derivades del procés de reestructuració que pateix la llengua castellana transplantada al Nou Món durant els segles XVI i XVII, i a manera de fotografia d’un moment històric a cavall de tots dos segles, analitzaré una carta de denúncia enviada a Felip III de Castella per Ruy Díaz de Guzmán –un americà de primera o segona generació que fa ús d’un llenguatge propi dels sectors mitjans de població–, des de Tucumán (Argentina) el 1604 (6). I ho faré exclusivament des del punt de vista de les solucions gràfiques emprades per representar els fonemes sibilants.

Muy poderoso señor:

Como por vuestras rreales sedulas se aya entendido que vuestra Alteza se tiene por seruido de que todos vuestros baçallos que abitan en los estados de las Yndias libremente puedan escreuir a buestra rreal persona de lo que conbiniere dar cuenta a vuestra Alteza y siendo vno de los menores de vuestros baçallos, aunque no en la obligaçion de mi deuda y profeçion de quantos rreçiden en la gouernacion del Rrio de la Plata, donde mis padres y aguelos, siendo antiguos conquistadores, acabaron sus dias en buestro rreal serujcio, con cuya rrazon me pareçio justo dar abiso a buestra Alteza de lo que al presente se ofreçe, aunque con rreçelo de la desorden que hasta hora se a tenido en aquella tierra; porque la persona que al presente la gouierna ques Hernan Darias de Sayabedra [Hernando Arias de Saavedra], de quien el año pasado escreui a vuestra Alteza del puerto de Buenos Ayres sin que el dicho vuestro gouernador en cosa alguna aya tenido enmienda, estando como estan vuestros baçallos en la mayor afliçion del mundo, con los agrauios y bexaçiones que de ordinarios rreçiben, tanto que estos caminos ban llenos de la gente agrauiada que salen huyendo para vuestra rreal Audiencia, por que de otra manera no les permiten salir ni dar licencia y, traydo el rrecurso, al cabo de ochoçientas leguas que de yda y buelta an caminado, no son cumplidas vuestras rreales proui[bi]ciones mas de aquellas que no son contrarias a sus yntentos, de que se siguen infinitos agrauios y otros esesos, para cuya caridad, claridad y rrazon me parecio vrgente enbiar vn memorial a buestra rreal Alteza de algunos capitulos verdaderos, avnque nos an puesto por aca temores y reçelos de que vuestra rreal persona no be jamas carta, mas de que se dan al secretario [del Consell d’Índies] Pedro de Ledesma, y siendo como es amigo del obispo [d’Asunción i Rio de la Plata] don fray Martin Ynaçio de Loyola y de vuestro gouernador Hernan Darias, no bendran a manos de vuestra Alteza, cuya rreal persona Nuestro Señor guarde, como yo vuestro menor baçallo deseo. Desta gouernacion de Tucuman, y de mayo 8 de 1604 años. Ruy Diaz de Guzman.

En la carta, comprovem que els fonemes representats avui per les grafies s i c, aquesta davant e i i, es tornen equivalents, assimilant-se a /s/. Reflecteix aquesta pronúncia l’emissor quan escriu:

ç per s:   baçallo/s (4), profeçion, rreçiden

ç per c: obligaçion, pareçio, ofreçe, rreçelo, afliçion, bexaçiones, rreçiben, ochoçientas, Ynaçio

s per c:   sedulas, esesos

Quant a la c dels termes gouernacion (2), licencia i proui[bi]ciones no sembla que reflecteixin el so /θ/: compareu gouerna-ci-on amb bexa-çi-ones; li-ce-ncia amb rre-çe-lo; licen-ci-a amb Yna-çi-o; proui[bi]-ci-ones amb ocho-çi-entas. I també z devia assimilar-se a /s/: compareu rrazon (2), l’unic terme que la inclou, a part dels cognoms propis i la del tractament protocolari Alteza (6), fixades per l’ús escrit, amb coneguts casos contemporanis aliens al text com els de fuerça o coraçon.

Tornant al començament. El que «demostren els estudis dels erudits en la matèria» no és el que Jordi Bilbeny diu que demostren. I quan algú sosté tesi tan agosarada com la catalanitat de Colom, per no parlar de la de Cervantes, hauria de cuidar-se de no esguerrar el crèdit que pot merèixer fent un pa com unes hòsties. Els conqueridors andalusos, que sí canviaven s per c i a l’inrevés, no van portar el sesseig a la immensa Amèrica com a fenomen acabat. Pel que fa als parlants habituals de català, que sí que ho van fer, n’hi va haver comparativament tan pocs com mosques blanques, massa pocs per provocar un canvi d’aquesta magnitud.

NOTES:
(1) Testamento y codicilo de Isabel I de Castilla (1504).
http://www.delsolmedina.com/TestamentoCodiciloIsabelCatolica.htm
(2) Amado Alonso, “Orígenes del seseo americano”, Estudios Lingüísticos. Temas Hispanoamericanos, Madrid, Gredos, 1953, p. 84-122.
(3) Jordi Bilbeny, El dit d’en Colom. Catalunya, l’Imperi i la primera colonització americana (1492-1520), Barcelona, Llibres de l’Índex, 2010, p. 112.
(4) Amado Alonso, “Historia del ceceo y del seseo españoles”, Thesaurus : boletín del Instituto Caro y Cuervo, vol. 1, núm. 1, 1951, ρ. 136 i 138-39.
(5) Ibíd., p. 184-85. (La cursiva és meva.)
(6) Coloma Lleal (coord.), Emília Anglada, Paloma Arroyo, Mar Garachana, Juan Pablo García-Borrón, Historia de la lengua española (2005), Universitat de Barcelona, Dept. de Filologia Hispànica, col. Textos docents, 202, 2^a ed. 2006, p. 93-94.

La BB 1401

Font: railssensefronteres.blogspot.com. Foto modificada per Arnau Ferrerons

–Ni majestuosa ni res, no em vingueu amb retòriques, nens, només amb una silueta com Déu mana. I no obriu tant els ulls que se us escaparà l’enteniment... Una Dièsel com tantes altres. Verda, això sí, com un ocell quetzal. Bé, un verd suavitzat per aquest greixum negrós, oi?, que fa anys que ningú s’ha ocupat de treure’m. Sense pantògrafs xucladors d’energia elèctrica. Independent. O gairebé. Amb un parell de motors de dos temps, si funcionessin, de primera, com batejats per Shakespeare: ni més ni menys que Maybach, de quatre-cents cavalls renillants –quatre-cents sobre el bogi davanter, quatre-cents sobre el del darrere–, que feien uns pets, amb perdó, que aprofitava una turbineta com a fluid motor, estalviaire que era. Amb transmissió hidràulica de gran potència i...

»Tu, no t’enfilis a l’escaleta, que cauràs! I tu, el de les ulleres, no em facis pessigolles, que aquí sóc molt sensible! Però què hi portes, a la mà? Una pistola? Un projector de rajos làser? Aviam si us fareu mal! Que és que no em sentiu? No em feu perdre la paciència. He dit quiets!

QUI VA ANOMENAR-ME NAU DEL SOL? QUI, CARRO SAGRAT? DONCS AQUÍ EM TÉ: FORA DE SERVEI I ORFE DE MISERICÒRDIA. SENSE QUE QUATRE MAQUETES D'HOME EM FACIN CAS. PROP D'UN ROSTOLLAR ENTRE DAURAT I SUTGE QUE CUSTODIA UN COBERT QUE HABITA LA RUÏNA, COVANT SI US PLAU PER FORÇA VELLS NENÚFARS D’OLI, ABANDONADA A MI MATEIXA, ENYORANT L’ENGEGADA ENGRESCADORA, LA LLARGA LLEPADA ALS RAÏLS, LA BURLA AL VENT, EL SÚMMUM, A CENT DEU, A CENT VINT QUILÒMETRES HORA-HOME. AI, SENYOR, I QUE SOLES QUE ENS QUEDEM, LES VELLES!

»En fi, ja que sou aquí, voleu que us parli d’ell? La veritat és que no en tinc gaires ocasions...

»Mireu, jo el veia ben sovint, alt com era i més fort que un roure, tranquil, decidit, una mica desendreçat, donar i rebre papers del cap d’estació, que a totes les estacions era el mateix, un requetè anat a menys, o a més segons es miri i, per cert, sabeu què era un requetè? No, esclar, però tant se val. El veia gandulejar de primer a l’entrada del bar fins i tot en aquelles matinades de rigorós hivern que no haurien d’existir, i acostar-se’m després amb falsa pressa, despentinat encara pel coixí i amb un alè que m’hauria tirat enrere si hagués estat humana, per instal·lar-se en un dels meus dos caps... Però abans de res vull advertir-vos que serà més beneit que una espardenya qui es pensi que l’estimava, oi?, qui no s’adoni que justament era a l’inrevés. Perquè aquest era el moment, nois, i ja sé que no està gens bé, en què puc dir-vos sense embuts que més aviat el detestava.

»Ara, també us diré que al cap d’una estona, així que fumejava –i aquest era un dels trets característics d’en Joan: la forta producció de fum sota un volum reduït, un fum blavenc–, quan em feia emetre pel banyot que tinc sota l’ull central del front la xiulada que incomoda més el personal, però que és estrictament necessària per cridar-ne l’atenció, la cosa començava a canviar. Tot i que us ho repeteixo: era ell qui m’estimava. Fins i tot després de separar-nos. Sí. El que són les coses...

»Doncs ara me’n recordo d’un cop... Veureu. Un cop vaig desbocar-me. No em conduïa en Joan, no. Era un paio botiró i calb com un pom d’escala que es va adormir amb el cap entre els braços i els braços sobre el pupitre de conducció, rumiant a bon segur en la travessa que l’havia de fer ric mentre pitjava amb cos i ànima el pedal accelerador. I és que l’edèn per a ell devia ser una cosa semblant a un vagó llit. I jo, ja podeu comptar, com una fletxa saltant-me boja de content els senyals grocs de limitació de velocitat amb la meva càrrega de porcs, sis o set vagons de porcs amuntegats grunyint: onyi, onyi.

»Doncs vaig fer una bona tirada deixant enrere el vent, saltant-me unes quantes estacions i enfilant cap a la casa de can-penja-i-despenja que és la terminal, can Pixa per als maquinistes veterans. I segur que van començar a sonar les campanes d’alarma a la torre que domina el pati de maniobres i que en el diagrama de control, que es veu que és enorme, algun vigilant amb xandall i sabatilles esportives de sola gruixuda de cautxú comprovava que una via teòricament lliure no estava disponible. Cap tren per entrar, cap tren per sortir i, a la representació de la via per on jo volava, el llumet encès sense cap mena de dubte. Horroritzat davant la perspectiva d’haver de prendre una decisió que no li pertocava i per a la qual tenia, per més inri, un marge de temps ben curt, devia fer algunes trucades per mirar si més no de compartir la responsabilitat que se li venia al damunt a tot estrop.

»Xxxt, nois, calma! Que em voleu desballestar? Ves que no us trenqueu el coll! O deixeu d'esvalotar o plego i us perdeu el final de la història! Doncs... 

    »Doncs això, que mentre l’home devia parlar i parlar va perdre l’ocasió de dirigir-me a un apartador i fer-me descarrilar amb la falca justiciera, oi?, que hi tenen sempre preparada. De manera que em vaig salvar d’un bon patac i a les vint-i-una-hores-home, gràcies a una agulla amable, em vaig unir al trànsit d’una via principal, he, he!, campant al meu aire cap al sud.

»I en Joan, que vetllava per mi des d’allà on fos, sabeu què va fer? Assabentat de la meva escapada per algú, va plantar en ple desert els seus vagons frigorífics amb els cossos i els fragments de cossos de les víctimes del sinistre d’un avió i, sense ni com va ni com ve, sense fer cabal de les veus de Gargamel enfurit de directors i adjunts al director i encarregats a la vora del col·lapse, que li masegaven les orelles, va maniobrar de primer amb la màquina que duia, també Dièsel, una cosina més jove a qui feia temps que no veia, fins a col·locar-se a la meva alçada, llançades totes dues, el que es diu llançades, i ni així es despertava el sòmines que havia de guiar-me, i després al meu davant per l’únic ramal que hi ha en mil vegades mil rodes. Al meu davant, nens, què us en sembla? 

 »Sort d’en Joan, quin noi més eixerit, que aleshores va anar disminuint la velocitat i sorrant la via per augmentar l’adherència mentre se m’acostava més i més fins que, al final, vaig poder besar la parenta tot i que el petó va ser sorollós, el sòmines va anar per terra i en Joan devia saltar entre la topada i l’alegria de trobar-me, desconnectant tot seguit la força motriu i frenant a poc a poquet. Aquest era el meu Joan, nens, que tot seguit van castigar per indisciplinat i caparrut a estar-se dos anys-home de cara a la paret i el nom del qual, en canvi, està gravat en una làpida de marbre que li va dedicar la cambra de comerç de No Sé On i que ja porta molt de temps penjada en lloc preferent de la principal estació de tren de la capital més important de la Meseta.

»Eh? Què xiuxiuegeu dels morts de l’accident? Com voleu que sàpiga què se’n va fer, dels morts dels trons? Els anirien a recollir per fer les investigacions que toquen. No em vingueu amb bajanades. És que no escolteu ni a Cristo senyor vostre. I heu d’aprendre a escoltar amb atenció o fareu la fi d’en Cagaelàstics. Si jo mateixa i tot, i a les acaballes, ja ho veieu, miro de no perdre’m res audible ni que sigui el cant avorridor dels grills... I tinc bona oïda, eh? No se m’escapa ni el so tan lleu que produeix un escarabat en desplaçar-se sota meu. El que us dic: bona oïda. Esclar que també forçava abans l’ull i aconseguia albirar, si el dia era clar, alguna cosa més de les que estic condemnada a percebre constantment mentre no vingui el meu Joan a ajudar-me, sí...

    AMB MOLT D’ESFORÇ DONAR UN COP D’ULL AL VOLTANT D’AQUEST ILLOT GRISMORT EN EL NO-RES L’ÚLTIM OCUPANT DEL QUAL ÉS UN FANTASMA, VEURE UN CEL MÉS GRAN I DIFERENT: JA NO, DEBADES LLUITO, SOLS UNA PORCIÓ DE CEL, UNA PETITA SECCIÓ DEL COBERT ABANDONAT I, ENCARA, A ESTONES, PERQUÈ ARA, EN PAUSES CADA COP MÉS LLARGUES, MÉS INSUPORTABLES, UN CLIMA GRIS TRANSLÚCID S’ENSENYOREIX DE LES COSES FINS QUE NO LES DISTINGEIXO. I NO SOLS AIXÒ. ÉS EL MENYSCABAMENT DE LA MEVA CAPACITAT INTEL·LECTIVA QUE HAVIA ASSOLIT UN COEFICIENT BRILLANT, DEL PENSAMENT I TAMBÉ DE LA MEMÒRIA, DELS RECORDS I ELS RESIDUS DE RECORDS, QUE M’ADONO QUE ES VAN DETERIORANT... I SI DE LA MATEIXA MANERA SE SUSPÈN LA RESTA, EMMALALTINT SENSE REMEI L’EPIDERMIS D’ACER ALLEUGERIT, EL VOLANT D’INÈRCIA I LES SABATES, ELS DISPOSITIUS DE MOMENT SUPERVIVENTS DELS MOTORS FETS MALBÉ, TOTS ELS ELEMENTS DISPOSATS AL LLARG DE LES MEVES MOLTES RODES DE XASSÍS EL NOM DELS QUALS ABANS PODIA RECITAR I ARA HE OBLIDAT, I SI LA BOIRA MÉS I MÉS DENSA I FINALMENT OPACA M’HI INCORPORA, QUÈ SERÀ DE MI? D’AQUESTA COMMIXTIÓ D’AFANYS I SOMNIS I ENGINY MECÀNIC AMB PELL RASPOSA DE ROVELL EN AQUESTA VIA MORTA PER DOS COPS? QUEDARÀ LA MEVA ÀNIMA D’AIRE I FOC NO PENSANT I NO SENTINT ATURADA ENLLÀ DEL TEMPS I DE L’ESPAI SORDA I CEGA I MUDA I ÚNICA PER SEMPRE?

    »Cuita, nens! Correu a trobar-me en Joan! Expliqueu-li que em va donar de baixa gent dolenta; que la seva màquina es dissol!

    I, mentre ells arrencaven a córrer com disparats per una molla, sense mediació humana de cap mena va aconseguir la BB 1401 fer la més estrident, l’última xiulada.

A l'entorn del malnom dels barcelonistes

Jugadors del Barça felicitant-se. Font: https://www.lavanguardia.com/r/GODO/LV/p6/WebSite/2019/04/25/Recortada/_20190427221810073-kD9-U461855975827R5H-992x558@LaVanguardia-Web.jpg

Panoràmica prèvia

Per un cop i sense que serveixi de precedent, permeteu-me unes reflexions sobre una qüestió directament relacionada amb el futbol.

Mirant al meu voltant i sense ànim de sistematització, constato que alguns ressorts culturals fets servir en la construcció dels malnoms de futbolistes i seguidors d’un club provenen de camps semàntics com ara:

–el lloc d’origen: xes (‘del València CF’), per la interjecció multifuncional típica del País Valencià, usada a manera de gentilici pels no valencians i aplicada per analogia;

–la història: nassarites (‘del Granada CF’), per la dinastia musulmana local, sota la qual es va construir l’Alhambra;

–una particularitat de l’escut del club: barralets (‘del RCD Mallorca’), per la forma de l’escut en els anys, anteriors a la II República, en què s’anomenava Real Sociedad Alfonso XIII: l’escut, amb la corona reial a sobre, recordava la forma d’una garrafeta, d’un barral petit, etc.¹

En tots aquests casos el malnom sembla haver-se aplicat d’entrada als jugadors i l’afició d’un club alhora. Per contra, hi ha un camp semàntic de procedència molt freqüent en què resulta clar que el malnom, aplicat originalment als futbolistes, es va fer extensiu després als seguidors del club, el del cromatisme:

–el color de l’uniforme dels jugadors: merenga ‘del Reial Madrid’, ja que aquest dolç fet amb clares d’ou i sucre és de color blanc com el de l’uniforme;

–el color o colors de la samarreta: blanquets, per la actual samarreta blanca dels jugadors del Reial Saragossa; blanc-i-verds, per la franja verda horitzontal al pit sobre uniforme blanc que llueixen des de 1927 els jugadors de l’Elx CF;

–la combinació de colors de la samarreta dels futbolistes: matalassers ‘de l’Atlètic de Madrid’, en al·lusió a la samarreta, de disseny i colors idèntics als de les fundes clàssiques de matalàs...

culers

    Culers, com se sap, és el malnom que s’aplica a jugadors i l’afició del FC Barcelona, popularment el Barça. I les dues versions que jo conec sobre l’origen del terme són:

1) Un dels primers camps del club estava situat en un antic camp de cols i d’aquí, coler, després culer. (No crec que valgui la pena aturar-se en aquesta versió tan poc plausible. Passem a la que sembla ser la, diguem-ne, “canònica”.)

2) El cinquè camp de futbol en què va jugar el Barça, i el primer de certa categoria, inaugurat el 1909 i situat al carrer Indústria de Barcelona, tenia una tribuna de dues grades. L’afluència de públic els dies de partit era tan gran que molts aficionats es quedaven sense lloc per seure i havien de pujar fins a dalt de tot i enfilar-se al mur que envoltava el camp, de manera que la gent que caminava pel carrer en un dia de partit, hi veia una fila d’esquenes i més avall, esclar, de culs, paraula aquesta de cul, d’on hauria derivat l’apel·latiu jocós culer.

Si aquesta versió és certa (que jo sàpiga no s’ha establert amb més prova

    Font: https://laravalera.files.wordpress.com/2014/10/cules.jpg

documental que una foto que corre per Internet que mostra, des del carrer, seguidors enfilats al mur dels trons), i conforme a la meva conceptualització prèvia, hauríem de concloure que el camp semàntic de procedència de culer seria una anècdota, amb la particularitat que el malnom hauria tingut per referent de primer els seguidors del club –en concret, els seus paners–, per fer-se extensiu, després, als futbolistes.

Ara bé, del fet que en cap ni un dels casos que conec hagin estat els seguidors els que hagin generat el malnom de jugadors i club, amb el dubte raonable del RCD Espanyol,² infereixo que és improbable que anés així en el cas que ens ocupa. Per tant, la meva hipòtesi de partida és que devien ser els jugadors mateixos o els jugadors i l’afició alhora el referent inicial de culer. Quina podria ser-ne la raó?

Diccionaris com el DCVB d’Alcover i Moll (en línia), el Gran diccionari de la llengua catalana (en línia), el Diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana, 1990 (11.ª ed., reimpressió)... i, per descomptat, el Diccionari eròtic i sexual de Joan J. Vinyoles, 1989, donen com a una de les accepcions de culer –i ara, sisplau, no em tireu pedres, que no els he escrit pas jo– la de ‘sodomita’ i, en concret, homosexual passiu, cosa que explicaria el matís pejoratiu que afirma algun d’ells que té culer en l’accepció mateixa de ‘barcelonista’.

En el primer quart del segle passat, doncs, alguna raó hi devia haver per aplicar, fos als jugadors del Barça o a ells i l’afició plegats, un adjectiu tan contundent i desqualificador com el de culers. I qui ho començaria a fer? Si va ser l’afició rival, no se m’acut per què triar aquest precís insult d’entre l’ampli ventall disponible. Però si el qualificatiu va partir dels barcelonins aliens a aquest esport –la immensa majoria–, en referència de primer als futbolistes, la cosa canvia. No seria perquè entrenaven i jugaven, horror!, amb les cames depilades o, simplement, perquè s’exhibien en calces?

En qualsevol cas, em sobta que ni el DIEC, primera ed., 1995, ni el DIEC2 (en línia), 2007, ni el Manual de llengua catalana, de VOX (també en línia, web de Larousse)..., recullin l’accepció de ‘sodomita’ ni facin cap al·lusió al matís pejoratiu de culer en l’accepció avui més comuna de ‘barcelonista’.

I que al carrer, sortosament, aquest sentit de ‘barcelonista’ hagi fet oblidar l’altre, esdevingut obsolet, és una cosa, però tanta antiguitat té l’accepció non grata com per fer-la desaparèixer de diccionaris generals? O la supressió es deu a alguna benintencionada iniciativa antihomòfoba? O a una operació d’escamoteig en pro del que es podria considerar una versió socialment correcta de l’origen del terme, cosa que podria entendre però que no comparteixo?

1) De vegades la cosa es complica i els camps semàntics d’origen són més d’un, per exemple, l’homonímia i els colors de la indumentària alhora: cas de la UD Las Palmas, a la història de l’afició i els jugadors de la qual s’ha adherit el piu-piu, l’onomatopeia que identifica el crit dels ocells petits, i la raó cal buscar-la en la relació d’homonímia canari ‘ocell’ (el més representatiu de l’arxipèl·lag), i canari ‘natural de les Canàries’ i, a més, en la doble relació del groc de la samarreta dels jugadors amb el color d’aquells ocells (Serinus canaria), i també amb un dels colors de la bandera de Gran Canària (l’altre és el blau).

2) Si, segons una versió, periquito (‘de l’Espanyol’) faria referència a les primeres samarretes d’uniforme del club, que havien estat grogues, tot i que potser periquito no devia designar el Melopsittacus undulatus, que de groc només té el cap, sinó algun altre ocell, n’hi ha una d’alternativa, que sí faria referència originalment als aficionats per fer-se extensiva després als jugadors: que l’estadi de Sarrià, construït el 1923, resultava massa gran i els primers anys la graderia solia estar ben buida, fet al qual la premsa, sobretot el setmanari humorístic El Xut, s’hi referia sota el titular “Quatre gats”. Això dels “quatre gats” en referència als aficionats hauria calat entre els aficionats rivals i quan es va popularitzar a Espanya la pel·lícula muda d’animació El Gato Periquito –més endavant, Félix el Gato, nom original del personatge animat–, els “quatre gats” haurien esdevingut els “quatre gats periquitos”, fins que de l’expressió van caure els “quatre gats”.

De vesícules i penes

La vesícula biliar en el cos. Font: https://www.hopkinsmedicine.org/sebin/v/r/5EE1EB9BD6CF9A972EFEFC4EAB61D4A3.jpg

 

Un metge cura; dos, espatllen

i tres, maten. (Proverbi)

   

Potser sí que els nostres avis tenien clar on era i per què dimonis servia la bufeta del fel, avui rebatejada vesícula biliar, que es veu que ens acompanya des de sempre, però dubto que en els nostres dies hi hagi gaire gent que, sense cap relació professional amb les ciències mèdiques, tingui la més mínima noció de la seva existència. I, per descomptat, aquest era el meu cas.

Feia tan sols unes quantes hores que havia après que la vesícula és un òrgan buit en forma de pera situat a l’abdomen, contra el fetge; que té per funció emmagatzemar bilis, que fabrica el fetge, per tal de pair els greixos, i que com una orella, posem per cas, té la particularitat de no ser un òrgan imprescindible per a la vida.

Doncs bé, cofoi dels meus nous coneixements, ignorava que me n’havien deixat sense. Que fins el darrer sospir seria l’Increïble Home Desvesiculat!

Els primers esdeveniments

Un dissabte canicular d’agost, amb dolors abdominals i unes basques discretes, m’arribo a Urgències del CAP que em toca. Diagnòstic: “Gastroenteritis aguda”, que és aquella malaltia que sovint ens informen que agafen a l’estiu grups de nens o d’ancians per prendre aliments o begudes contaminades per paràsits i bacteris.

L’endemà diumenge el passo –malament– a casa, amb el ventilador als peus i el vano en una mà, picant paracetamols i prenent didalets de primperan, fins que ja de nit, em puja espectacularment la febre i m’agafa una tremolor incontrolable.

Dilluns, abans de poder-me rentar la cara, em trobo un jove metge d’urgències a l’habitació. La seva perícia fa que estalviï el diagnòstic i la prescripció de medicaments, demani sobre la marxa una ambulància i cap a un CUAP que no conec. Allà, de seguida unes proves, un nou diagnòstic (“gastroenteritis i colitis infeccioses no especificades i hepatomegàlia”) i, vist el panorama, una altra ambulància i cap a la Ciutat dels Malalts de pet.

A la meva nova destinació, després de patir un breu interrogatori, que incloïa la pregunta de si sabia on era (al cine, no, per descomptat) i el recitat dels mesos al revés, per part d’una doctora amb pírcings i tatuatges, comprovat que tot se m’havia disparat i anava a sarpa la grenya (la urea, la glucosa, la creatinina, la bilirubina, la fosfatasa, les plaquetes, els leucòcits...), presenten a la firma uns documents al que queda de mi damunt una llitera d’hospital amb rodes.

Gargotejades llavors a corre-cuita unes quantes firmes, en un moment dins el vast lapse del temps planetari, apareix del no-res algú amb cap de xacal que m’empeny lleuger com una ploma per corredors en semipenombra, sense llei de gravetat ni de cap mena, a tota pastilla cada cop més avall, cada cop més fosc, definitivament enrere les vanitats mundanes, cap al Cor mateix de la Ciutat, que no arribo ni a poder albirar, ja que és sabut que guarda gelosament els seus secrets i no se’n pot ni se’n podrà saber mai res. Fosa a negre.

A la REA[nimació]

Amb el nas tapat, els llavis ressecs i la llengua de suro, em desperto al box boirós d’una sala damunt un llit articulat en posició curiosa, amb els peus més alts que el cap per facilitar, suposo, que la sang aflueixi al cor i al cervell. Descobriré més endavant que es tracta de la posició anomenada de tren (oposada a la d’antitren) i, encara més endavant, que cap d’elles té res a veure amb els ferrocarrils, sinó amb un cirurgià alemany nat a mitjan XIX, Trendelenburg, que no la va inventar –es veu que ja la feien servir els antics grecs–, però sí popularitzar.

Sigui com vulgui, estic més foradat que un gruyère. Si no m’erro, i descomptant les ferides grapades i dos raïms de vies, un a l’avantbraç esquerre i un altre a la jugular, aquest és l’inventari: un tub flexible em passa a través de la boca i la laringe fins a vés a saber on; una sonda em va del nas a l’estómac; una altra sonda va des de la bufeta de l’orina, a través de les meves parts nobles, fins a una bossa que penja de la barana lateral del llit i un tub en y a la banda oposada de l’abdomen drena la sang i la bilis acumulada després de l’operació en una bosseta que reposa al meu costat.

La capçalera del llit dóna contra una paret i els peus a un corredor que em separa d’altres boxs que, com el meu, tenen a la dreta del pacient aquelles unitats mòbils de control amb un monitor on metges i infermers poden llegir el ritme cardíac, l’oxigenació de la sang i què sé jo. En aquell corredor, de nit, quan s’apaguen els llums, s’hi podria filmar alguna escena de pel·lícula de terror: el recorren contínuament i en tots dos sentits silencioses processons d’ànimes en pena, algunes de les quals van per lliure i proveïdes de llanterna comproven el contingut de les bosses que pengen dels laterals dels llits.

Reconec que tot i la complexitat de la feina, la pressió dels nous ingressos (un nen de divuit mesos operat de torsió de testicle, un sensesostre que no para de cridar la mare i ens posa a tots els pèls de punta...) i la possibilitat omnipresent d’un exitus, la majoria de professionals de la REA transmeten camaraderia i devoció per la feina, a part d’un acusat interès per conèixer les respectives destinacions vacacionals:

–Doncs jo, aquest any, les passaré a Banyoles.

–¿Bañolas? ¿Tiene playa?

Per fi em retiren algunes de les sondes i em porten a una sala més petita, un lloc transitori, es veu, entre la REA i l’indret reservat als que tenen perspectives de curar-se.

A la REC[uperació]

El corredor en un moment de tranquil·litat. Foto: C. Manich

Aquí, en una llarga unitat destinada als cossos espatllats però en vies teòriques de recuperació, ja és una altra cosa. He passat a disposar-hi d’una habitació àmplia i lluminosa, amb bany, compartida només amb un veí. A més, especialment durant les nits, tens la tranquil·litat que dóna saber que tota la gernació de la planta estem sota la decidida protecció d’un destacament del Setè de Cavalleria, que té el fort ubicat a pocs metres de distància.

Aquest fort rep, per mitjà del polsador lluminós d’alarma que ens deixen penjant als pacients a un pam del nas, les peticions d’ajuda urgent i les gestiona. Que a les tres del matí, per exemple, una ampolla per a orina, d’aquelles de polietilè, amb nansa, més o menys plena, s’estavella contra el terra amb l’estrèpit i el mullader consegüents, o que algú es posa a treure les tripes per la boca, de seguida acudeix un esquadró i se’n fa càrrec i ho deixa tot en ordre.

Cert que de vegades no va ben bé així. Algú, posem per cas, adverteix a través del polsador:

–¡Dampa en pie dedecho!

Llavors, cobreix l’habitació de la víctima i el seu veí un núvol lluminós i la veu majestuosa del Setè diu des del núvol:

–EEEEH?!

–¡D... Rrrrampa en pie dedecho!

I la Veu, planant damunt els caps:

–NO PUEDO AYUDARLE. NO HAY ENTRE NOSOTROS NINGÚN FISIO. CAMBIE DE POSTURA. TOME PACIENCIA –sense indicar si cal prendre-la per vena o per via rectal.

Però en general bé.

Un miracle

A tot això, la temperatura, al carrer, havia arribat a extrems insuportables per a ningú que no fos beduí. Jo me n’adonava pels fogots i l’aclaparament amb què arribava tant la meva dona com la resta de visitants de l’exterior, i també per les fotos que m’enviava el meu fill al mòbil del seu gat, eixancat a qualsevol racó.

I un vespre, em penso que el primer que passava a la REC, compadit dels compatriotes que havien d’estar-se a l’exterior i, tot s’ha de dir, ensopit com un lluç, em van venir al cap les fetes d’un dels més coneguts dels hasids ‘homes sants’, antecessor de Jesús de Natzaret i Joan el Baptista dins el corrent carismàtic del judaisme dels segles I i -I, el rabí dit Onies el Just, que gaudia d’una familiaritat informal amb el diví i era capaç d’imposar la seva voluntat a fenòmens de tota mena. I, de calent en calent, vaig decidir imitar-lo.

Al vespre, en havent sopat, em desplaço al gran vestíbul arrossegant, cataclinc-cataclanc, el meu arbre de Nadal amb flascons penjant i, davant l’estupefacció d’un segurata i de la mitja dotzena de persones que encara hi quedaven, planto treballosament una butaca davant la porta d’entrada per traçar-ne tot seguit amb sabó de sastre un cercle al voltant.

Allà assegut i fermat a l’arbre, em vaig jurar, de manera una mica impertinent, ho reconec, que no me’n bellugaria, fora d’anar al lavabo, fins que la Providència afluixés i es mostrés compassiva amb els barcelonins. Hores després, ja de matinada, va començar a ploure a bots i barrals escombrant la ciutat i provocant una bona refrescada. En aquest sentit, la meva iniciativa va ser un èxit.

Quant al plànol personal, les coses no van anar tan bé. A part les bronques rebudes per no ser a l’habitació quan m’havien d’empastillar i d’injectar la insulina, l’heparina i altres gaites, dilluns em van fer una analítica i va resultar que el meu pobre cos fabricava més plaquetes de les convenients. I vaig continuar en arrest preventiu. I l’endemà i l’endemà passat.

Reposant i esperant dies millors. Foto: C. Manich

El desenllaç

Quan a mig matí de dijous, que era festiu, havia perdut ja les esperances de marxar de la Ciutat dels Malalts mai més, rebo la visita d’un metge de mitjana edat amb bigoti estil anglès que és qui m’assabenta que, al meu ingrés, la infecció del líquid vesicular havia generat una infecció secundària amb els gèrmens digestius presents al duodè, amb el risc cert d’una gangrena de la vesícula i d’una peritonitis i que d’aquí l’extirpació practicada. Em dóna noves pautes de medicació i alimentació, i sense cap mena de preparació psicològica em convida a fer la maleta.

–La maleta, diu? Esclar, doctor! Ara mateix! Li beso els peus, doctor! Res de personal, oi, però espero trigar a tornar-hi!