EFEMÈRIDES NOSTRADES

El Rei Campana, el Sant i la Corona d’Aragó

http://historiavibrant.cat/wp-content/uploads/2018/01/destacada-Corona-Arago_Pau-Ribal.png

 
El 1164 naixia la Corona d’Aragó, de fet una confederació catalanoaragonesa en què cada nació mantenia les institucions i lleis pròpies i unes llengües i monedes diferenciades, que gaudiria d’una llarga vida (fins als decrets de Nova Planta de Felip V). HOW DID THEY DO IT?
 

Accidentat accés al tron de Ramir II

Resulta que el rei Alfons el Bataller o Alfons I d’Aragó i Pamplona, casat amb Urraca I de Lleó, va morir l’any 1134 després de ser derrotat pels musulmans a Fraga. Sense descendència masculina, si més no oficial, sols tenia un germà, Ramir Sanxes, monjo i bisbe de Roda d’Isàvena-Barbastre. Per testament, a fi d’ajudar la pròpia ànima i també les dels seus pares i parents en el més enllà amb el mèrit d’una bona acció i amb les previsibles oracions d’agraïment dels afavorits, va concedir viles i castells en feu a la catedral de Pamplona i diversos monestirs, i va deixar el seu regne, senceret i per parts iguals, als ordes militars del Sant Sepulcre, l’Hospital i el Temple (1) als quals, en vida, va estar molt vinculat.

Ja se sap, però, que una cosa solen ser les voluntats d’un mort i una altra de diferent els interessos dels vius. I a aquests, amb la sola excepció del Papa, que exigia que s’acomplís el testament i es lliuressin les rendes que generaven els territoris que havien estat sota el domini d’Alfons el Bataller als ordes militars, el testament els va entrar per una orella i els va sortir per l’altra. I mentre que els nobles navarresos, aprofitant el buit de poder creat, proclamaven rei Garcia Ramires i s’independitzaven d’Aragó, Alfons VII de Castella, que també reclamava l’herència, envaïa Saragossa i la part aragonesa de la Vall de l’Ebre.

Aleshores, davant el panorama, part de la noblesa d’Aragó, reunida a Jaca, va optar per coronar rei qui objectivament tenia més dret a la successió, és a dir, el germà del difunt, el bisbe, que va haver de penjar els hàbits, i pujar al tron com a Ramir II. Però tan aviat com l’any següent (1135), ateses les discòrdies que dividien la noblesa local i que es traduïen en enfrontaments, amb la consegüent pèrdua d’autoritat reial, el pobre Ramir va haver de fugir a territori del jove comte de Barcelona i Girona, Ramon Berenguer IV, que va acollir-lo a Besalú.

La Campana d'Osca

Poc després, de tornada a Aragó, va enviar un missatger al seu antic abat del monestir occità de Sant Ponç de Tomeres, al NO de Narbona, demanant-li consell per arranjar la situació. L’abat va acompanyar el missatger a l'hort, on al seu davant va tallar unes quantes cols, les que més sobresortien. Aleshores va ordenar al missatger que repetís al rei els gestos que havia vist. Assabentat Ramir del pantomímic consell, va idear un estrany pretext: que faria fer una campana prou gran perquè se sentís a tot el regne i, perquè la veiessin, va convocar a Osca els principals nobles rebels, que hi van acudir disposats a riure-se'n.

Tan aviat com van ser allí, els va fer degollar tots, amb la qual cosa els enemics que encara li quedaven a la cort van amagar prudentment i sine die el cap sota l’ala. Aquesta va ser la manera com les “campanades” es van sentir a tot el regne i aquest és l’episodi més o menys llegendari que hi ha al darrere d’un altre sobrenom de Ramir II: el de Rei Campana.

La campana d’Osca. Oli sobre llenç de José Casado del Alisal (1880). Font:

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/6/69/Campanahuesca.jpg

La qüestió successòria

Un cop que el rei, a la crida i cerca d’un hereu, hagués intentat sense èxit entre els seus afillar Garcia Ramires, ja nomenat rei dels navarresos, me’l casen de pressa i corrents a la catedral de Jaca el 13 de novembre de 1135, lligat i tot com estava pel vot de castedat, amb la francesa Agnès de Peitieu, filla del duc d’Aquitània i dona d’acreditada fertilitat –tenia quatre fills–, que havia enviduat feia vuit anys.

De resultes d’aquest enllaç, el 29 de juny de l’any següent, a Osca, naixeria l’hereva, batejada amb el nom de Peronella. Aconseguit l’objectiu del matrimoni, que era precisament aquest –en paraules del rei mateix, «la restauración de la sangre y de la estirpe» (2)–, Ramir i la seva reial esposa es van separar a finals d’aquell 1136 i ella va tornar al seu país per retirar-se a l’abadia de Fontevraud, a Anjou.

Després d’àrdues negociacions amb els reis peninsulars que pretenien el matrimoni amb Peronella, Ramir es va decidir a lliurar-la al comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, un ganàpia que li portava vint-i-tants anys i que ja tenia un fill bord, Guillem Berenguer de Barcelona, futur bisbe de Lleida i arquebisbe de Narbona.

En un document públic conegut com a Renúncia de Saragossa, lliurat al castell del Castellar, a una vintena de quilòmetres de Saragossa, aigües avall de l’Ebre i a gran altura sobre el riu, datat el 13 de novembre de 1137, quan Peronelleta comptava quinze mesos, son pare feia saber als seus súbdits que havia fet donació del regne i de la nena al comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, que firmaria en endavant com a «Comte de Barcelona i Príncep d’Aragó, per aquest mateix ordre.

Els noucasats. https://sites.google.com/site/formaciocoronaarago/_/rsrc/1459031515441/home/ramon_berenguer_conte_peronella_reyna.jpg

Els fonaments de la unió dinàstica

Cal tenir en compte que les esposalles, els anomenats Capítols matrimonials de Barbastre, que s’havien firmat en aquesta ciutat tres mesos abans de la Renúncia, tenien les mateixes conseqüències jurídiques, conforme als usos de l’època, que el matrimoni consumat. I quines van ser les conseqüències en aquest cas?

El célebre historiador castellano, García Gallo, estudioso del Derecho sucesorio en la Corona de Aragón, no tiene la menor duda de que el documento de 1137 es una donación de hija y reino, por parte de Ramiro II –que no tiene «deseos de conservar» el trono, más bien está «deseoso de desembarazarse del Reino»–, al Conde de Barcelona. Es tajante cuando dice que «no se trata de una escritura matrimonial, en virtud de la cual el marido adquiera los derechos de la mujer, ni de la promesa o entrega de una dote; sino [...] de la elección de un marido y de la entrega del poder directamente a éste. En la escritura no hay ni una sola frase de la que pueda inducirse que Petronila [és a dir, Peronella] es la titular del poder que ejerce su marido o que en alguna parte se reserva. Salvo la fidelidad debida a Ramiro II y a su hija, los aragoneses quedan bajo la autoridad y obediencia de Ramón Berenguer. [...] Constata también, refiriéndose a Petronila, que «desde el momento mismo en que muere su marido, Ramón Berenguer IV, y aunque éste no haya usado el título de Rey, su hijo Alfonso II se titula ya Rey de Aragón en vida de su madre. Lo cual indica que el regnum, es decir, el poder de reinar lo hereda de su padre –al que se lo había concedido Ramiro II– y no de su madre» (3).

Així que van ser les ganes que tenia Ramir II de tornar (cadascú per on l’enfila), a la vida monacal, cosa que va fer poc després de firmar la Renúncia ingressant al monestir de San Pedro el Viejo, de la ciutat d’Osca on moriria ostentant encara la dignitat reial l’any 1157, les que van precipitar els esdeveniments que durien al naixement del Casal d’Aragó o Corona d’Aragó, just quan Alfons I el Cast, primer fill legítim i hereu per tant de Ramon Berenguer IV, encara menor d’edat, fos jurat com a rei d’Aragó el 1164 a Saragossa.

D’altra banda, com que la categoria de rei era superior a la de comte que ostentaven els sobirans catalans, dependents nominalment, no pas en la pràctica, dels reis francs, va ser a partir d’Alfons I, que tots ells es titularien alhora reis d’Aragó i comtes de Barcelona seguint en la seva nomenclatura la numeració dels sobirans del casal barceloní, adoptant-ne l’emblema –l’escut amb les quatre barres– com a senyal de dignitat i establint la capital del regne i la seu de l’administració a Barcelona.

I què va ser dels protagonistes?

De la desigual parella no us en puc dir gaire res més que es va casar a la catedral de Lleida l’agost del 1150, quan Peronella, crescuda i educada a la cort de Barcelona, havia complert ja els catorze anys, edat mínima establerta pel dret canònic per poder-ho fer i que, de la unió, van néixer sis fills: Pere (mort d’infant), Ramon (que pujaria al tron com a Alfons I), Pere (que seria investit comte de Cerdanya com a Pere I i, després, de Provença amb el nom repe de Ramon Berenguer IV), Sanç, Dolça i Elionor.

Quant a Ramon Berenguer IV sènior, destacar que, obtinguda la renúncia dels ordes militars al testament d’Alfons el Bataller a canvi d’establiments i beneficis eclesiàstics a Aragó i Catalunya, va comptar amb l’ajut de templers i hospitalers per conquerir Tortosa (1148) i Lleida i Fraga (1149). Abans (1147), en col·laboració amb Alfons VII de Castella, cunyat seu, i tropes genoveses, havia participat en el setge i la conquesta de la rica ciutat portuària d’Almeria. L’any 1153, amb la conquesta de Miravet (Ribera d’Ebre), terme que amb el seu castell, per cert, va donar a l’orde del Temple, es pot dir que deslliurava el territori català del poder dels sarraïns.

I pel que fa al sobrenom de el Sant que l’acompanya en la història sense haver estat mai canonitzat, sembla que no prové de cap virtut heroica practicada en vida sinó de la creença popular que, arran de la seva mort el 6 d’agost de 1162, al Piemont, prop de Torí, on havia anat a entrevistar-se amb Frederic I Barba-roja, emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic, que al·legava els seus drets sobre la Provença; durant el llarg viatge de tornada del cos a ca nostra i després que fos sepultat a l’església del monestir de Santa Maria de Ripoll, s’haurien produït diversos fets miraculosos la realitat dels quals millor que posem en quarantena.

(1) El Testament d'Alfons I d'Aragó i Pamplona (1131). A Viquipèdia. Recuperat el 5 de novembre del 2019 de https://ca.wikipedia.org/wiki/Testament_d%27Alfons_I_d%27Arag%C3%B3_i_Pamplona_(1131)

(2) Ana Isabel Lapeña Paúl, Ramiro II de Aragón: el rey monje (1134-1137), Gijón, Trea, 2008, p. 140.

(3) Armand de Fluvià, «De oro, cuatro palos de gules, escudo de los Condes de Barcelona», Hidalguía, vol. XLIV, n.º 256/257, 1996, p. 460-461.

 

 

«Aborígens d’Índies, ja sóc aquí!»

Fotomuntatge. Font: https://www.ecestaticos.com/imagestatic/clipping/137/81a/13781ac3358b87a4547f74ffc65aa713/el-convento-catalan-que-quiere-desmontar-en-cinco-dias-500-anos-de-historia-de-espana.jpg?mtime=1533158055

Que Cristòfol Colom fos en realitat el navegant i polític barceloní Joan Colom i Bertran; que les tres caravel·les del primer viatge no sortissin del port de Palos (avui, de la Frontera; mai, de Moguer), a Huelva, sinó de la platja de la vila baixempordanesa de Pals; que en les quatre expedicions que va fer l’almirall, però sobretot en la primera i la segona –preparada aquesta a la ciutat de Barcelona–, hi figuressin força catalans..., com sosté Jordi Bilbeny, atesos els arguments i els indicis que aporta en els seus llibres, sense ser ni de lluny un expert del tema, em fa l’efecte que és possible, potser probable i tot.

Ara bé, sense negar la més que modesta participació catalano-valenciana-balear en la conquesta i colonització d'Amèrica no crec que es pugui desmentir que va ser una empresa principalment castellana –en concret, d’andalusos i extremenys, i, en menor nombre, de castellans vells–, fos pel simple pes de la seva població; perquè ja el 1493 el breu i la butlla menor Inter Caetera d’Alexandre VI, en el món Roderic de Borja, havia concedit el domini de les Índies als reis de Castella i Lleó (al capdavall la Corona d'Aragó només havia finançat amb els seus diners l’expedició del “Descobriment”); per la clàusula restrictiva que figura en el testament de la reina Isabel, dita la Catòlica, que exclou els “estrangeros” de

las alcaydías e tenençias e gouernaçión de las çibdades e villas e lugares e ofiçios que tienen añexa jurisdiçión alguna, en qualquier manera, e los ofiçios de la hasienda e de la casa e corte, e los ofiçios mayores del reyno, e los ofiçios de las çibdades e villas e lugares del [...] (1).

...Fos per qualsevol altre raó o conjunt de raons.

Per això trobo que a l’esmentat autor se li’n va decididament l’olla quan sobre la base de fragments d’un article d’Amado Alonso (2) conclou que:

com demostren els estudis dels erudits en la matèria, els andalusos i els castellans no eren sessejants [és a dir, no pronunciaven com a /s/ les lletres castellanes c, davant e i i, i z: /hasér/ per hacer, /desisión/ per decisión, /sapáto/ per zapato]; si el gran nombre d’andalusos que hom creu que van anar primigèniament al Nou Món, per contra, eren molts menys i, encara, ceceantes [zetacistes, de parlar papissot]; i l’únic lloc d’Espanya on hom sessejava als segles XVI i XVII era a la Nació Catalana, és que el sesseig que es dóna com a tret lingüístic en tots els països americans de parla espanyola, només i tan sols [sic] pot provenir del fet que els primers pobladors fossin catalans i parlessin català [llengua en què no existeix el fonema /θ/, o z castellana] (3).

Bé, de la lectura d’un article del mateix Amado Alonso que conec millor, es desprèn tota una altra cosa. Vegem-ho:

Los autores andaluces dicen que allí se confunde "la s conla c... o al revés" (Juan Sánchez), "truecan s por z y al revés"(Montano), "truecan estas letras c i s" (Aldrete), "andan confusas estas dos letras", "andan trocadas entre Andaluces" (M. Alemán), "azar por asar y al contrario" (Juan de Robles), "mudando las cees en eses... y por el contrario las eses convierten en cees" (Juan Villar). Sólo Christóbal Bautista de Morales lo reparte en individuos: "unos s por c y otros al contrario", no negando, pero no denunciando la confusión en unas mismas personas. Esta serie de testimonios autóctonos nos hace admitir que la sedimentación del cambio ya en ceceo ya en seseo se cumplió a través de un largo período de confusión y trueques. Los autores no andaluces, en cambio, se dejaron ganar pronto por la impresión de ceceo que les daba el hablar de los andaluces. Aunque oyeran tanto s por c como al revés, la impresión les quedaba fijada por los casos de c por s como característicos [...].
En resumen: los autores andaluces hablan siempre de ambos trueques, s por c y c por s; en los no andaluces triunfa la impresión de ceceo (4).

Font: http://redhispanistas.es/media/k2/items/cache

/3e8e1949f1c3300c7f060866b463e01c_XL.jpg

I conclou:

Los filólogos americanos, Rufino José Cuervo, Pedro Henríquez Ureña, Alfonso Reyes, entienden que donde hay coincidencia hay paralelismo. Lo que yo por mí mismo he podido comprobar es que el seseo americano es un proceso no importado sino cumplido en América, dependiente, en parte, de las explicadas condiciones generales de la lengua en vísperas del Descubrimiento y en el siglo de la Conquista, y, en parte, de las condiciones particulares de las nuevas comunidades humanas que se estaban constituyendo en el Nuevo Mundo, con su desgajamiento del suelo patrio y su intento de reproducción y a la vez de liberación del viejo sistema de valores vitales, con su formación por conglomerado y su nivelación en busca de la necesaria homogeneidad, con su adaptación en fin a las nuevas condiciones de la vida. Los andaluces fueron parte importante de ese conglomerado, más importante en unas partes que en otras, más en unas décadas que en otras, y así de manera varia pesaron en la nivelación de aquí o de allá.
[...] América continuó la crisis lingüística de España de aquellos siglos, y en ese estado de crisis, los andaluces debieron pesar mucho hacia la igualación c-s. Estamos seguros pues de que los andaluces no trajeron a América el seseo ya hecho; no creemos tampoco que, considerándolo como trasplante de tendencias, ya que no de productos, fueran ellos el fermento o levadura del seseo americano; pero en cambio sí creemos que obraron como fomento en la precipitación y en la solución de la crisis (5). 

És a dir, s’hauria tractat d’un fenomen autòcton i relativament ràpid d’anivellament lingüístic a partir d’uns pobladors de procedència heterogènia –andalusos, extremenys, castellans vells, bascos, gallecs... i també catalans, sí–, tots els quals van fer servir a Amèrica com a primera llengua de la comunitat el castellà.

Per tal d’il·lustrar aquest fenomen d’anivellament en el pla fonològic, amb algunes vacil·lacions derivades del procés de reestructuració que pateix la llengua castellana transplantada al Nou Món durant els segles XVI i XVII, i a manera de fotografia d’un moment històric a cavall de tots dos segles, analitzaré una carta de denúncia enviada a Felip III de Castella per Ruy Díaz de Guzmán –un americà de primera o segona generació que fa ús d’un llenguatge propi dels sectors mitjans de població–, des de Tucumán (Argentina) el 1604 (6). I ho faré exclusivament des del punt de vista de les solucions gràfiques emprades per representar els fonemes sibilants.

Muy poderoso señor:

Como por vuestras rreales sedulas se aya entendido que vuestra Alteza se tiene por seruido de que todos vuestros baçallos que abitan en los estados de las Yndias libremente puedan escreuir a buestra rreal persona de lo que conbiniere dar cuenta a vuestra Alteza y siendo vno de los menores de vuestros baçallos, aunque no en la obligaçion de mi deuda y profeçion de quantos rreçiden en la gouernacion del Rrio de la Plata, donde mis padres y aguelos, siendo antiguos conquistadores, acabaron sus dias en buestro rreal serujcio, con cuya rrazon me pareçio justo dar abiso a buestra Alteza de lo que al presente se ofreçe, aunque con rreçelo de la desorden que hasta hora se a tenido en aquella tierra; porque la persona que al presente la gouierna ques Hernan Darias de Sayabedra [Hernando Arias de Saavedra], de quien el año pasado escreui a vuestra Alteza del puerto de Buenos Ayres sin que el dicho vuestro gouernador en cosa alguna aya tenido enmienda, estando como estan vuestros baçallos en la mayor afliçion del mundo, con los agrauios y bexaçiones que de ordinarios rreçiben, tanto que estos caminos ban llenos de la gente agrauiada que salen huyendo para vuestra rreal Audiencia, por que de otra manera no les permiten salir ni dar licencia y, traydo el rrecurso, al cabo de ochoçientas leguas que de yda y buelta an caminado, no son cumplidas vuestras rreales proui[bi]ciones mas de aquellas que no son contrarias a sus yntentos, de que se siguen infinitos agrauios y otros esesos, para cuya caridad, claridad y rrazon me parecio vrgente enbiar vn memorial a buestra rreal Alteza de algunos capitulos verdaderos, avnque nos an puesto por aca temores y reçelos de que vuestra rreal persona no be jamas carta, mas de que se dan al secretario [del Consell d’Índies] Pedro de Ledesma, y siendo como es amigo del obispo [d’Asunción i Rio de la Plata] don fray Martin Ynaçio de Loyola y de vuestro gouernador Hernan Darias, no bendran a manos de vuestra Alteza, cuya rreal persona Nuestro Señor guarde, como yo vuestro menor baçallo deseo. Desta gouernacion de Tucuman, y de mayo 8 de 1604 años. Ruy Diaz de Guzman.

En la carta, comprovem que els fonemes representats avui per les grafies s i c, aquesta davant e i i, es tornen equivalents, assimilant-se a /s/. Reflecteix aquesta pronúncia l’emissor quan escriu:

ç per s:   baçallo/s (4), profeçion, rreçiden

ç per c: obligaçion, pareçio, ofreçe, rreçelo, afliçion, bexaçiones, rreçiben, ochoçientas, Ynaçio

s per c:   sedulas, esesos

Quant a la c dels termes gouernacion (2), licencia i proui[bi]ciones no sembla que reflecteixin el so /θ/: compareu gouerna-ci-on amb bexa-çi-ones; li-ce-ncia amb rre-çe-lo; licen-ci-a amb Yna-çi-o; proui[bi]-ci-ones amb ocho-çi-entas. I també z devia assimilar-se a /s/: compareu rrazon (2), l’unic terme que la inclou, a part dels cognoms propis i la del tractament protocolari Alteza (6), fixades per l’ús escrit, amb coneguts casos contemporanis aliens al text com els de fuerça o coraçon.

Tornant al començament. El que «demostren els estudis dels erudits en la matèria» no és el que Jordi Bilbeny diu que demostren. I quan algú sosté tesi tan agosarada com la catalanitat de Colom, per no parlar de la de Cervantes, hauria de cuidar-se de no esguerrar el crèdit que pot merèixer fent un pa com unes hòsties. Els conqueridors andalusos, que sí canviaven s per c i a l’inrevés, no van portar el sesseig a la immensa Amèrica com a fenomen acabat. Pel que fa als parlants habituals de català, que sí que ho van fer, n’hi va haver comparativament tan pocs com mosques blanques, massa pocs per provocar un canvi d’aquesta magnitud.

NOTES:
(1) Testamento y codicilo de Isabel I de Castilla (1504).
http://www.delsolmedina.com/TestamentoCodiciloIsabelCatolica.htm
(2) Amado Alonso, “Orígenes del seseo americano”, Estudios Lingüísticos. Temas Hispanoamericanos, Madrid, Gredos, 1953, p. 84-122.
(3) Jordi Bilbeny, El dit d’en Colom. Catalunya, l’Imperi i la primera colonització americana (1492-1520), Barcelona, Llibres de l’Índex, 2010, p. 112.
(4) Amado Alonso, “Historia del ceceo y del seseo españoles”, Thesaurus : boletín del Instituto Caro y Cuervo, vol. 1, núm. 1, 1951, ρ. 136 i 138-39.
(5) Ibíd., p. 184-85. (La cursiva és meva.)
(6) Coloma Lleal (coord.), Emília Anglada, Paloma Arroyo, Mar Garachana, Juan Pablo García-Borrón, Historia de la lengua española (2005), Universitat de Barcelona, Dept. de Filologia Hispànica, col. Textos docents, 202, 2^a ed. 2006, p. 93-94.

La BB 1401

Font: railssensefronteres.blogspot.com. Foto modificada per Arnau Ferrerons

–Ni majestuosa ni res, no em vingueu amb retòriques, nens, només amb una silueta com Déu mana. I no obriu tant els ulls que se us escaparà l’enteniment... Una Dièsel com tantes altres. Verda, això sí, com un ocell quetzal. Bé, un verd suavitzat per aquest greixum negrós, oi?, que fa anys que ningú s’ha ocupat de treure’m. Sense pantògrafs xucladors d’energia elèctrica. Independent. O gairebé. Amb un parell de motors de dos temps, si funcionessin, de primera, com batejats per Shakespeare: ni més ni menys que Maybach, de quatre-cents cavalls renillants –quatre-cents sobre el bogi davanter, quatre-cents sobre el del darrere–, que feien uns pets, amb perdó, que aprofitava una turbineta com a fluid motor, estalviaire que era. Amb transmissió hidràulica de gran potència i...

»Tu, no t’enfilis a l’escaleta, que cauràs! I tu, el de les ulleres, no em facis pessigolles, que aquí sóc molt sensible! Però què hi portes, a la mà? Una pistola? Un projector de rajos làser? Aviam si us fareu mal! Que és que no em sentiu? No em feu perdre la paciència. He dit quiets!

QUI VA ANOMENAR-ME NAU DEL SOL? QUI, CARRO SAGRAT? DONCS AQUÍ EM TÉ: FORA DE SERVEI I ORFE DE MISERICÒRDIA. SENSE QUE QUATRE MAQUETES D'HOME EM FACIN CAS. PROP D'UN ROSTOLLAR ENTRE DAURAT I SUTGE QUE CUSTODIA UN COBERT QUE HABITA LA RUÏNA, COVANT SI US PLAU PER FORÇA VELLS NENÚFARS D’OLI, ABANDONADA A MI MATEIXA, ENYORANT L’ENGEGADA ENGRESCADORA, LA LLARGA LLEPADA ALS RAÏLS, LA BURLA AL VENT, EL SÚMMUM, A CENT DEU, A CENT VINT QUILÒMETRES HORA-HOME. AI, SENYOR, I QUE SOLES QUE ENS QUEDEM, LES VELLES!

»En fi, ja que sou aquí, voleu que us parli d’ell? La veritat és que no en tinc gaires ocasions...

»Mireu, jo el veia ben sovint, alt com era i més fort que un roure, tranquil, decidit, una mica desendreçat, donar i rebre papers del cap d’estació, que a totes les estacions era el mateix, un requetè anat a menys, o a més segons es miri i, per cert, sabeu què era un requetè? No, esclar, però tant se val. El veia gandulejar de primer a l’entrada del bar fins i tot en aquelles matinades de rigorós hivern que no haurien d’existir, i acostar-se’m després amb falsa pressa, despentinat encara pel coixí i amb un alè que m’hauria tirat enrere si hagués estat humana, per instal·lar-se en un dels meus dos caps... Però abans de res vull advertir-vos que serà més beneit que una espardenya qui es pensi que l’estimava, oi?, qui no s’adoni que justament era a l’inrevés. Perquè aquest era el moment, nois, i ja sé que no està gens bé, en què puc dir-vos sense embuts que més aviat el detestava.

»Ara, també us diré que al cap d’una estona, així que fumejava –i aquest era un dels trets característics d’en Joan: la forta producció de fum sota un volum reduït, un fum blavenc–, quan em feia emetre pel banyot que tinc sota l’ull central del front la xiulada que incomoda més el personal, però que és estrictament necessària per cridar-ne l’atenció, la cosa començava a canviar. Tot i que us ho repeteixo: era ell qui m’estimava. Fins i tot després de separar-nos. Sí. El que són les coses...

»Doncs ara me’n recordo d’un cop... Veureu. Un cop vaig desbocar-me. No em conduïa en Joan, no. Era un paio botiró i calb com un pom d’escala que es va adormir amb el cap entre els braços i els braços sobre el pupitre de conducció, rumiant a bon segur en la travessa que l’havia de fer ric mentre pitjava amb cos i ànima el pedal accelerador. I és que l’edèn per a ell devia ser una cosa semblant a un vagó llit. I jo, ja podeu comptar, com una fletxa saltant-me boja de content els senyals grocs de limitació de velocitat amb la meva càrrega de porcs, sis o set vagons de porcs amuntegats grunyint: onyi, onyi.

»Doncs vaig fer una bona tirada deixant enrere el vent, saltant-me unes quantes estacions i enfilant cap a la casa de can-penja-i-despenja que és la terminal, can Pixa per als maquinistes veterans. I segur que van començar a sonar les campanes d’alarma a la torre que domina el pati de maniobres i que en el diagrama de control, que es veu que és enorme, algun vigilant amb xandall i sabatilles esportives de sola gruixuda de cautxú comprovava que una via teòricament lliure no estava disponible. Cap tren per entrar, cap tren per sortir i, a la representació de la via per on jo volava, el llumet encès sense cap mena de dubte. Horroritzat davant la perspectiva d’haver de prendre una decisió que no li pertocava i per a la qual tenia, per més inri, un marge de temps ben curt, devia fer algunes trucades per mirar si més no de compartir la responsabilitat que se li venia al damunt a tot estrop.

»Xxxt, nois, calma! Que em voleu desballestar? Ves que no us trenqueu el coll! O deixeu d'esvalotar o plego i us perdeu el final de la història! Doncs... 

    »Doncs això, que mentre l’home devia parlar i parlar va perdre l’ocasió de dirigir-me a un apartador i fer-me descarrilar amb la falca justiciera, oi?, que hi tenen sempre preparada. De manera que em vaig salvar d’un bon patac i a les vint-i-una-hores-home, gràcies a una agulla amable, em vaig unir al trànsit d’una via principal, he, he!, campant al meu aire cap al sud.

»I en Joan, que vetllava per mi des d’allà on fos, sabeu què va fer? Assabentat de la meva escapada per algú, va plantar en ple desert els seus vagons frigorífics amb els cossos i els fragments de cossos de les víctimes del sinistre d’un avió i, sense ni com va ni com ve, sense fer cabal de les veus de Gargamel enfurit de directors i adjunts al director i encarregats a la vora del col·lapse, que li masegaven les orelles, va maniobrar de primer amb la màquina que duia, també Dièsel, una cosina més jove a qui feia temps que no veia, fins a col·locar-se a la meva alçada, llançades totes dues, el que es diu llançades, i ni així es despertava el sòmines que havia de guiar-me, i després al meu davant per l’únic ramal que hi ha en mil vegades mil rodes. Al meu davant, nens, què us en sembla? 

 »Sort d’en Joan, quin noi més eixerit, que aleshores va anar disminuint la velocitat i sorrant la via per augmentar l’adherència mentre se m’acostava més i més fins que, al final, vaig poder besar la parenta tot i que el petó va ser sorollós, el sòmines va anar per terra i en Joan devia saltar entre la topada i l’alegria de trobar-me, desconnectant tot seguit la força motriu i frenant a poc a poquet. Aquest era el meu Joan, nens, que tot seguit van castigar per indisciplinat i caparrut a estar-se dos anys-home de cara a la paret i el nom del qual, en canvi, està gravat en una làpida de marbre que li va dedicar la cambra de comerç de No Sé On i que ja porta molt de temps penjada en lloc preferent de la principal estació de tren de la capital més important de la Meseta.

»Eh? Què xiuxiuegeu dels morts de l’accident? Com voleu que sàpiga què se’n va fer, dels morts dels trons? Els anirien a recollir per fer les investigacions que toquen. No em vingueu amb bajanades. És que no escolteu ni a Cristo senyor vostre. I heu d’aprendre a escoltar amb atenció o fareu la fi d’en Cagaelàstics. Si jo mateixa i tot, i a les acaballes, ja ho veieu, miro de no perdre’m res audible ni que sigui el cant avorridor dels grills... I tinc bona oïda, eh? No se m’escapa ni el so tan lleu que produeix un escarabat en desplaçar-se sota meu. El que us dic: bona oïda. Esclar que també forçava abans l’ull i aconseguia albirar, si el dia era clar, alguna cosa més de les que estic condemnada a percebre constantment mentre no vingui el meu Joan a ajudar-me, sí...

    AMB MOLT D’ESFORÇ DONAR UN COP D’ULL AL VOLTANT D’AQUEST ILLOT GRISMORT EN EL NO-RES L’ÚLTIM OCUPANT DEL QUAL ÉS UN FANTASMA, VEURE UN CEL MÉS GRAN I DIFERENT: JA NO, DEBADES LLUITO, SOLS UNA PORCIÓ DE CEL, UNA PETITA SECCIÓ DEL COBERT ABANDONAT I, ENCARA, A ESTONES, PERQUÈ ARA, EN PAUSES CADA COP MÉS LLARGUES, MÉS INSUPORTABLES, UN CLIMA GRIS TRANSLÚCID S’ENSENYOREIX DE LES COSES FINS QUE NO LES DISTINGEIXO. I NO SOLS AIXÒ. ÉS EL MENYSCABAMENT DE LA MEVA CAPACITAT INTEL·LECTIVA QUE HAVIA ASSOLIT UN COEFICIENT BRILLANT, DEL PENSAMENT I TAMBÉ DE LA MEMÒRIA, DELS RECORDS I ELS RESIDUS DE RECORDS, QUE M’ADONO QUE ES VAN DETERIORANT... I SI DE LA MATEIXA MANERA SE SUSPÈN LA RESTA, EMMALALTINT SENSE REMEI L’EPIDERMIS D’ACER ALLEUGERIT, EL VOLANT D’INÈRCIA I LES SABATES, ELS DISPOSITIUS DE MOMENT SUPERVIVENTS DELS MOTORS FETS MALBÉ, TOTS ELS ELEMENTS DISPOSATS AL LLARG DE LES MEVES MOLTES RODES DE XASSÍS EL NOM DELS QUALS ABANS PODIA RECITAR I ARA HE OBLIDAT, I SI LA BOIRA MÉS I MÉS DENSA I FINALMENT OPACA M’HI INCORPORA, QUÈ SERÀ DE MI? D’AQUESTA COMMIXTIÓ D’AFANYS I SOMNIS I ENGINY MECÀNIC AMB PELL RASPOSA DE ROVELL EN AQUESTA VIA MORTA PER DOS COPS? QUEDARÀ LA MEVA ÀNIMA D’AIRE I FOC NO PENSANT I NO SENTINT ATURADA ENLLÀ DEL TEMPS I DE L’ESPAI SORDA I CEGA I MUDA I ÚNICA PER SEMPRE?

    »Cuita, nens! Correu a trobar-me en Joan! Expliqueu-li que em va donar de baixa gent dolenta; que la seva màquina es dissol!

    I, mentre ells arrencaven a córrer com disparats per una molla, sense mediació humana de cap mena va aconseguir la BB 1401 fer la més estrident, l’última xiulada.