 |
Un
model de garrot comú, o de carxofa. Font:
https://i.servimg.com/u/f48/17/28/62/18/garrot10.jpg
|
I
«El
verdugo de Barcelona no sabe manejar el garrote y es detenido»,
titula l’Heraldo
de Madrid
de 29 de maig de 1920 la notícia que el botxí de l’Audiència
barcelonina es trobava incomunicat a la presó per haver declarat que
no sabia fer servir el garrot i haver-se comprovat, a més, que
pretenia absentar-se de la ciutat havent-hi feina.
Pel que fa al
cas, un col·laborador del mateix diari, amb el pseudònim de
Cualquiera, hi escrivia tres dies després una columneta que era per
sucar-hi pa:
«Rogelio
Ruiz Vicario, ¿quién es psicológicamente?
»Hará
unos cinco meses [?!] fué nombrado verdugo de Barcelona, con una buena paga. La estuvo
disfrutando el hombre sin pensar en ninguna posible ejecución. De
pronto, le dicen que debe ahorcar a unos asesinos. Y entonces, el
gran Rogelio intenta ausentarse de la ciudad condal. Dice que
desconoce en absoluto el manejo de la horca, y prefiere entrar en la
cárcel a despachar a unos prójimos […]
»Siempre el
desbarajuste en España. ¿Cómo no se probó a Rogelio antes de
nombrarlo verdugo? ¿No había a mano seis u ocho carteristas o diez
o doce acaparadores en los cuales hiciera Rogelio sus ensayos? ¡Qué
imprevisión!
»[…] ¡Cuan
extraña psicología! Si tenía vocación de verdugo, ¿cómo vacila
el día glorioso de su apoteosis? Nada menos que tres o cuatro
víctimas. […]
»Pero,
¡oh, estupor!, resulta luego que ese verdugo era un sensitivo
melindroso, y que en el instante de la verdad tiembla como una
colegiala.»
Passava
que el Consell de guerra reunit al saló d’actes de la Model per
veure la causa seguida contra els presumptes autors de l’assassinat
a cops dels guàrdies civils Francisco Gozalo Martín i Marcelo
Peromingo Martín, la nit del 16 de desembre de 1919, davant la
taverna La Leridana (Ptge. de Grassot, 27, cantonada amb Còrsega,
479), havia condemnat els processats José Alcaraz Aracil, el
Xato,
Rafael Climent Montero, el
Climent,
Vicenç Sánchez Delcort, el
Barberet, i
Francesc Biol Biol, el
Mòbil, a
pena de mort. I faltava qui l’apliqués.
 |
| El públic, en el lloc de l'assassinat dels guàrdies civils, comentant la jugada. Foto,
Badosa. Mundo Gráfico, 24-12-1919, p. 14. Font: http://hemerotecadigital.bne.es/issue.vm?id=0002153147&search=&lang=es |
En
conseqüència, el matí del 30 de maig de 1920 arribava a Barcelona
el botxí titular de l’Audiència de Burgos, l’experimentat
Gregorio Mayoral Sendino, que ocupava
la plaça des de 1890, i era allotjat en una de les dependències de
la Model a l’espera que se’l requerís per prestar els seus
serveis.
«La
notícia de la imminent execució dels reus circulà a darrera hora
del diumenge [30]
–s’explica a La
Veu de Catalunya
del 31–, però la creença general era que serien engarrotats a la
presó, tal com s’havia dit primerament.
»Eren
poquíssimes les persones, inclòs [sic]
entre l’element militar, que sabien que els condemnats havien estat
traslladats al Montjuich i que, en conseqüència, no serien morts
per garrot, sinó afusellats.»
I
és que, en efecte, inopinadament tots quatre condemnats s’acararien
a les sis del dia 31, en el fossat de Montjuïc conegut com a
“Llengua de Serp”, a un piquet d’infanteria del regiment de
Vergara compost per 16 soldats, dos caporals i un sergent al
comandament d’un tinent. Sortosament, la mort dels ajusticiats va
ser instantània, si bé El
Diluvio d’1
de juny explica que «en tal forma quedaron mutiladas las cabezas de
los reos, que luego fué preciso recoger con una pala los restos de
las mismas».
Per
aquesta vegada, el botxí de l’Audiència de Barcelona, Rogelio
Pérez Vicario, havia esquivat la seva cita amb el garrot.
II
 |
Nicomedes Méndez. Retrat.
La Vanguardia, 16-1-1892, p. 4 |
Doncs
bé, després que el jubilessin en la segona meitat de 1908, la Sala
de govern de l’Audiència va deixar refredar la tètrica plaça que
no cobriria fins l’octubre de 1913 amb el nomenament, entre 44
candidats que competien en influències i recomanacions, de
Rogelio Pérez, de Quintanadueñas (Burgos), fill d'Ambrosio i Raimunda, nat en la segona meitat de 1880, infermer a Lerma i establert aleshores com a sabater de vell al
carrer Riera Alta, 42, al Raval de Barcelona, on tenia també el
domicili. Aquest podria en endavant, doncs, arrodonir uns ingressos magres.
Rogelio Pérez gaudiria d’un
període de tranquil·litat fins que, arran de l’assassinat el
22 de febrer de 1920 de
l’empresari francès
Théodore
Jenny a
Sabadell, on residia,
copropietari d’una fàbrica de filatura d’estam, van ser jutjats
el juliol de l’any següent, després de confessar sota tortura, i
condemnats a mort Victorí Sabater Martínez, el
Bitxo,
de 20 anys, i Martí Martí i Colomer, el
Cadirots,
de 23, coneguts com els Sacco i Vanzetti catalans.
Al
Diari
de Sabadell,
de 21 de febrer de 2020, Jaume Barberà escriu que «Segons la
revista El
Poble,
el general Arlegui, cap superior de la policia de Barcelona [a
les ordres del governador civil de la província, Martínez Anido],
va arribar a dir: “Que
más da que sean estos u otros los autores, lo más importante es dar
escarmiento. La vida de dos desconocidos no tiene la menor
importancia para la sociedad”».
La data
assenyalada per aplicar el garrot a Victorí Sabater i Martí Martí,
i també, de passada, a Alfonso Altimira Olivenza, sentenciat per
haver mort sa mare, va ser el 9 de maig de 1922, dia de sant Gregori
d’Òstia. Finalment, però, de totes tres execucions se
n’encarregaria d’una tirada Gregorio Mayoral Sendino,
que celebrava el seu sant, i
no pas Rogelio
Pérez,
que era a qui hauria pertocat.
N’explicita
la causa l’ABC
de Madrid –l’únic dels diaris consultats–:
el
nostre botxí estava sotmès a una estreta vigilància per la policia
com a conseqüència que la seva actitud no oferia prou garanties a
les autoritats. Es deia que pensava absentar-se de Barcelona
precisament en aquells dies que se li girava feina.
La preceptiva capella, o petit oratori, s’ha habilitat a la cel·la que ocupa cadascú. A la d’ell s’ha instal·lat un altar amb la imatge del Sagrat Cor i a la d’ella, un amb la imatge de la Mare de Déu del Carme. A totes dues, a més, un crucifix i ciris cremant. Fins als últims moments, fan companyia a Antoni Farré, el seu advocat defensor i els congregants de la Puríssima Sang, de negre de cap a peus –túnica, cinturó de cuir, guants…–, i a Àngels Ballesté, el seu advocat i uns quants capellans.
III
Poc
dura l’alegria a casa del pobre. Tan
aviat com sis dies després, el
15 de maig de 1922, es personen a la Presó Provincial de Lleida
(llavors a l’actual plaça Cervantes, en el solar que ocupa la
Delegació d’Hisenda), un oficial de l’Audiència, acompanyat
pels jutges responsables, per notificar la condemna de mort a dos
reus. Es tracta dels esposos Antoni
Farré Sellart i Àngels Ballesté Bastús, naturals de Fuliola
(l’Urgell), acusats de la mort i robatori el 24 de setembre de 1921
de la respectiva sogra i mare, Concepció Bastús, que immediatament
després entren en capella, cosa que, com d’habitud, anuncia la
campana de la presó.
 |
La
Presó Vella de Lleida. Font:
https://i.pinimg.com/736x/5c/4a/fc/5c4afcd2d7df48f03e03f24971949a6f.jpg
|
La preceptiva capella, o petit oratori, s’ha habilitat a la cel·la que ocupa cadascú. A la d’ell s’ha instal·lat un altar amb la imatge del Sagrat Cor i a la d’ella, un amb la imatge de la Mare de Déu del Carme. A totes dues, a més, un crucifix i ciris cremant. Fins als últims moments, fan companyia a Antoni Farré, el seu advocat defensor i els congregants de la Puríssima Sang, de negre de cap a peus –túnica, cinturó de cuir, guants…–, i a Àngels Ballesté, el seu advocat i uns quants capellans.
Després
de passar la nit completament abatuts, a les cinc del matí de
l’endemà 16 apareix un dels uixers de l’Audiència per explicar
que no s’ha rebut l’indult. I, en conseqüència, cal complir la
sentència a cop calent.
Minuts
després, Antoni
Farré, amb jaqueta negra, pantalons de pana i espardenyes,
acompanyat per un frare mercedari, uns capellans i els
congregants de la Sang, té el dubtós honor de ser el primer dels
reus a entrar en el pati interior on l’espera el pal amb l’argolla
de ferro i la banqueta. I, al costat del pal, més aviat gras i
baixet, ros i amb un bigoti gruixut, aparentant aplom, el funcionari
públic encarregat de matar en nom de la llei, potser com a resultat
d’un ultimàtum del president de l’Audiència que no ha
transcendit.
Ara
bé,
com a novençà en aquella feina, colpit i amb tremolor de cames, va
vacil·lar molt a fer els preparatius amb Antoni Farré i, segons
explica el pintor i escriptor José Gutiérrez-Solana (La
España negra,
1920), es va descuidar de lligar-li els peus i passar-li una corda
pel pit; quan va donar la volta a la palanca no va aconseguir
matar-lo. Els crits del reu es van sentir des del carrer.
Acomplerta
aquesta treballosa execució a les cinc i set minuts de la matinada i
hissada a la façana de la presó la bandera negra que ho anunciava,
va ser el torn d’Àngels Ballesté que, amb un vestit de seda negra
i mantellina, plorant i besant un crucifix, es va dirigir al cadafal
acomboiada pel mateix seguici que el seu difunt marit. Va ser
executada al cap de vuit minuts, a un quart de sis.
A continuació,
segons la premsa, el botxí, trasbalsat, va dir davant uns quants
assistents que aquestes execucions eren les primeres i les últimes
que feia. I que abans de continuar en ofici tan horrorós, s’estimava
més demanar almoina.
De
moment, quan el matí del 17 de maig va arribar a Barcelona amb la
feina feta, els veïns de la casa on vivia, al carrer Riera Alta,
núm. 42, principal (el
Raval), no el van rebre «en forma correcta», raó per la qual,
després d’escoltar-lo, la Prefectura Superior de Policia li va
destinar una parella de seguretat i un agent de vigilància, fos per
a protecció personal, per impedir que desaparegués del mapa, o per
totes dues raons alhora.
IV
Mentre que el
cop d’estat del capità general de Catalunya, Miguel Primo de
Rivera (13 a 15 de setembre de 1923), i les seves conseqüències
immediates –dissolució de les Corts, suspensió de les garanties
constitucionals, reial decret sobre separatisme, declaració de
l’estat de guerra–, no devia alterar ni poc ni gens el nou
parèntesi de calma de què gaudia Rogelio Pérez, sí que ho van fer
uns esdeveniments propis de la crònica de successos dies després.
 |
Alfons
XIII amb Primo de Rivera. Font:
https://s3.amazonaws.com/s3.timetoast.com/public/uploads/photos/11569548/descarga_%2832%29.jpg
|
En efecte, a
Terrassa (el Vallès Occidental), a quarts d’onze del matí de
dijous 20 de setembre de 1923, set individus presumptament
llibertaris, sis d’ells amb la cara mig tapada amb un mocador,
assalten pistola en mà la Caixa d’Estalvis de Terrassa, al carrer
de la Rutlla d’aquesta ciutat, davant el Portal Nou, amb el
resultat de la mort del somatenista i exregidor Joan Castellà
Espanyó, que tenia una botiga de baster just al costat i que, avisat
de l’atracament, havia pretés impedir-lo.
Fent gala de
més rapidesa que eficiència, l’endemà mateix, a tres quarts de
dotze de la nit, comença al taller de fusteria de l’Escola
Industrial de Terrassa el consell de guerra sumaríssim contra els
únics dels disset sospitosos detinguts a qui es processa. Són:
Josep Saleta
Pla, el
Nano de Sants,
natural de Barcelona, de 23 anys, metal·lúrgic, domiciliat al
carrer Carretes, 27, tercer segona, del Raval barceloní, membre dels
grups d’acció de la CNT de Catalunya.
Jesús Pascual
Aguirre, natural de Vitòria, de 33 anys, sense domicili,
anarcosindicalista.
Joaquín de
Marco Martínez, natural de Santander, de 27 anys, tramviaire,
domiciliat al carrer de Corts (popularment Gran Via), 518, tercer
primera.
Sota el
subtítol «Fotógrafos
que serían mejor verdugos», Solidaridad
Obrera
de 23 de setembre de 1923, escrivia: «El gobernador civil, general
[Carlos
de]
Lossada, ha denegado una petición que le formularon varios
fotógrafos de sacar fotografías de la ejecución, si se lleva a
cabo, de los procesados de Tarrasa.»
La vista
conclou a tres quarts de set del matí de dissabte 22 amb la condemna
de pena capital per a Saleta i Pascual, cap d’ells autor material
de la mort de Castellà, i l’absolució per a Marco.
Un cop se’ls
llegeix als reus la sentència, a dos quarts de dotze entren en
capella. Aquell dia, a mitja tarda, acompanyat per dos agents de
policia, arriba Rogelio Pérez, que ha sortit de Barcelona la tarda
anterior i deu haver pernoctat doncs a Terrassa i, a les dues de la
matinada, procedent de Burgos i acompanyat per una parella de
guàrdies civils, el botxí de l’Audiència d’aquella província,
Gregorio Mayoral, que no se separa d’una maleta negra que conté la
seva pròpia guitarra,
condicionada
i greixada amb cura, i
que ja té en el seu haver 48 execucions acomplertes.
L’endemà
diumenge, dia 23, cap a dos quarts de sis, dalt del patíbul pintat
de negre, del qual sobresurten dos pals, assegut ja a la banqueta, un
Jesús Pascual esblaimat, abatut, és lligat amb cordes i amb un
ample cinturó de corretja per Rogelio Pérez mentre l’altre li
col·loca el corbatí al coll. És quan el condemnat crida amb veu
trèmula: «¡Viva
la anarquía!».
Immediatament
Mayoral dóna una volta a la palanca i el nostre botxí que, malgrat
treballar a la pròpia demarcació, es veu en aquesta ocasió reduït
a la categoria d’estiracordetes, es limita a tapar amb un mocador
negre el rostre de l’engarrotat, el pols del qual encara continua
funcionant tretze minuts més.
Cap a les sis,
ja deslligat i retirat el cadàver, fa la seva aparició al pati de
la presó l’altre condemnat, el
Nano de Sants,
emmanillat, que puja serè i tot sol l’escala del patíbul i
dirigint-se al capellà i als confrares presents els diu en castellà:
«Bueno, señores; si es verdad que hay otro mundo allá nos
veremos». I en seure tot decidit a la banqueta que li indica el de
Burgos, exclama: «Así mueren los anarquistas!»
 |
Josep
Saleta i Jesús Pascual. Font:
https://www.mundohistoria.com.ar/blog/2018/10/22/asi-mueren-los-anarquistas-josep-saleta-y-jesus-pascual/
|
Mentre
un dels botxins el lliga, l’altre té un problema amb l’argolla,
que ve sobre el mentó del Nano de Sants, per la qual cosa li demana
que alci una mica el cap, obtenint com a contesta un «Apa, apa,
acabem aviat. Ja està bé així. Apreta,
home, apreta
i no t’entretinguis.» Per a La
Veu de Catalunya
i La
Vanguardia,
qui va apretar
va ser Mayoral; Rogelio Pérez, per a El
Sol i
La
Voz de Asturias, si
bé aquest darrer afegeix que el va haver de rematar el de Burgos,
«porque el de la ciudad condal daba muestras de inexperiencia».
En qualsevol
cas, quan Saleta crida «Visca l’anarquia!», les darreres
síl·labes queden ofegades. Són les sis i tres minuts i el pols
continua funcionant fins a un quart de set en punt.
V
Uns
vuit mesos després, el 28 de maig de 1924 (no pas el 7, com s’afirma
a la Viquipèdia),
cap a les nou de la nit, al carrer Riereta, quan Rogelio Pérez torna
al seu domicili, li disparen una vintena de trets d’arma curta des
d’un cotxe a gran velocitat amb quatre o cinc ocupants. La premsa,
sotmesa a censura militar, no diu ni piu del que va fer o deixar de
fer l’escorta que se li havia assignat.
Portat
a correcuita al dispensari del carrer de Sepúlveda, on mor a un
quart de deu, els metges li
apreciaran sis ferides mortals de necessitat.
 |
| Certificat de defunció de Rogelio Pérez Vicario |
L’endemà
29 ja no apareix el diari sindicalista Solidaridad Obrera, bona
part del personal del qual –redactors, caixistes i empleats– ha
estat detingut de matinada i detingudes també les Juntes directives
de tots els sindicats únics, l’activitat dels quals es prohibeix.
La Libertad,
de
Madrid, quantifica en 56 els privats de llibertat sols en aquest dia.
Una CNT ja molt afeblida s’ha de refugiar en la clandestinitat.
Procedent
de l’Hospital Clínic, on se li ha practicat l'autòpsia, Rogelio
Pérez serà enterrat el 31 de maig a les deu del matí al cementiri
de Montjuïc. Al cap d’uns mesos, un reial decret concedirà a la
seva vídua, Margarita Aguinaga
García, juntament amb els seus cinc fills Paula Martina (no pas
Pablo, com diu el decret), Fidel, Dolores, María i José Pérez
Aguinaga, una pensió anual de 2.190 pessetes.
Per
bé que en endavant es parlaria d’anarquistes sospitosos d’haver
intervingut en el crim de l’infeliç Rogelio Pérez, com ara Josep
Almarcha Vallverdú, Cap de Be, detingut a París amb motiu de
l’avortat complot contra els reis d’Espanya, de qui el tinent
coronel d’Infanteria Cristóbal Fernández Valdés, jutge de
Capitania, n’aconseguiria l’extradició i seria sotmès el 20 de
desembre de 1926 a roda de presos en què no el va reconèixer ningú,
de l’assumpte no se’n cantaria mai més gall ni gallina.
Per
això no costa gaire de coincidir amb Paul Preston quan escriu en Un
poble traït: «Pérez Vicario era pràcticament desconegut i els
seus guardaespatlles van sortir il·lesos de l’atemptat, de manera
que aquest atemptat tenia totes les característiques pròpies de les
operacions de Martínez Anido i es pot afirmar també amb gairebé
tota seguretat que va ser obra d’agents provocadors de la policia,
que buscaven justificar la clausura dels locals sindicals i la
detenció de dotzenes d’anarquistes que es van produir aquest
mateix dia.»
FONTS:
Barberà,
Jaume (21-2-2020). «L’assassinat de Théodore Jenny va colpir la
ciutat de Sabadell», Diari
de Sabadell:
https://www.diaridesabadell.com/2020/02/21/assassinat-theodore-jenny-sabadell/
[Gutiérrez-]Solana,
José, La España negra, Madrid, 1920. Citat de Ricardo López
Serrano, J. Solana. Los personajes en su literatura y su pintura:
una visión simbólica de la vida, Santander, Universidad de
Cantabria, Parlamento de Cantabria, 2004, p. 113.
Preston,
Paul, Un poble traït. Corrupció, incompetència política i
divisió social, Eva García
Pinos, trad., Barcelona, Ed. Base, 2019, p. 267,
S.R.C.
(6-11-2008). «La Presó de Terrassa (2) – Assalt Caixa Terrassa»:
https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2008/11/06/la-preso-de-terrassa-2-assalt-caixa-terrassa/
ABC
(Madrid), 7 de maig 1922,
ed. matí, p. 24; 25
setembre 1923, ed. matí, p. 16; 29 de maig 1924, ed. matí, p. 25.
El
Diluvio, diario político de avisos, noticias y decretos,
1 de juny 1920, p. 10.
El
Sol (Madrid), 3 de març 1920, p. 3 i 9; 22 de setembre 1923, p.
8; 25
de setembre 1923, p. 3; 21 de desembre 1926, p. 3.
Gaceta
de Madrid, núm. 292, 18 d’octubre 1924, p. 305.
Heraldo
de Madrid, ed. vespre, 29 de maig
1920, p. 7; ed. vespre, 1
de juny 1920, p. 1.
La
Libertad (Madrid), 30 de maig 1924, p. 2.
La
Noche: diario de última hora (Bilbao), 30 de maig 1924, p. 3; 29
de maig 1924, p. 5.
La
Publicitat, 31 de maig 1924, p. 1.
La
Vanguardia, 17 de maig 1922, p.
6; 25 setembre 1923, p. 4; 9
de novembre 1924, p. 8 i 9; 29 de juliol 1926, p. 6.
La
Veu de Catalunya, 31
de maig 1920, ed. vespre, p. 8; 27
de setembre 1921, ed. matí, p. 4; 17 de maig 1922, ed. vespre, p.
11; 25 de setembre 1923, ed. matí, p. 1; 30 de maig 1924, ed.
vespre, p. 6.
La
Voz de Asturias (Oviedo), 25 de setembre 1923, p. 3.
Solidaridad
Obrera, 23 de setembre 1923, p. 2.
