Patrimoni Arqueològic talla curt

Les Marques. Foto: Oscar de Castro (Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya)

Imagina sisplau que la sort, aliada amb un sol mig enfonsat en l’horitzó, et surt a l’encontre en unes serres situades a l’est del Ter, a cavall de les comarques d’Osona i el Ripollès, quan t’has aturat al capdamunt d’un turonet boscós, just al costat d’un aflorament de roques arenoses, parcialment cobertes per terra i brolla.

La llum tangencial i canviant del sol ponent, adés color de mel, adés rogenca, a més d’acolorir el ventre d’uns quants núvols alts i mitjans ressalta certs relleus en la cara planera de dues roques alineades, les més grosses. Aquestes cares tenen cadascuna una forma aproximada de triangle descansant sobre un costat d'uns 2 m de llarg i 1 m i repicó d’altura (de fet, la base dels "triangles"). I és el prodigi lluminós el que t’hi permet descobrir, astorat, un conjunt de gravats esquemàtics i aparença molt antiga.

Al cap d’uns dies, guiant-te amb penes i treballs per les referències visuals que havies pres amb la intenció de tornar-hi, et plantes de nou a lloc amb paper de calc i carbonet i fas un calc d’uns quants dels gravats (fer-los tots, com pretenies, si més no els visibles, t’hagués suposat més temps del que disposaves). I ja, un cop a casa, la tasca principal, decideixes, és determinar la situació en el mapa de la troballa, cosa que és infinitament més fàcil de dir que de fer.

Comptat i debatut resulta que eres al municipi ripollenc de les Llosses, que ocupa gairebé tota la conca de la riera homònima, afluent del Ter, i part de la de la riera de Merlès, afluent del Llobregat, i que limita al nord i a l’est amb Ripoll, també a l’est amb Sora (Osona), al sud amb Alpens (Osona) i a l’oest amb Sant Jaume de Frontanyà (el Berguedà), no gaire lluny del mas Masot.

D’altra banda, les Llosses (si interpretes correctament Coromines, DECLC), equivaldria a «les ferreries (de ferrer llosser)», que era el menestral encarregat de llossar: passar pel foc de la fornal i aplanar a cops de martell el tall d'una eina agrícola, quan està gastat, per renovar-lo i agusar-lo de nou. «És sabuda –recorda– la importància grandíssima de la farga o ferreria feudal, on el pagès estava obligat a fer llossar les seves eines.» Molt interessant, mestre, però per aquí no vas enlloc.

Tornant als gravats. Fins a una trentena hi vas distingir, aparentment disposats i orientats sense ordre ni concert, repetits alguns i d’altres superposats en part, que no saps si considerar ideogrames d’algun tipus, conats de protoescriptura, marques de bestiar, invocacions a la protecció d’una divinitat (com més endavant passaria, per exemple, amb el monograma IHS, abreviatura del nom grec de Jesús, gravat a les llindes de les portes des de la Baixa Edat Mitjana), o quines altres gaites. I mires de descriure’ls com una manera d’apropar-te a un fenomen conegut però molt poc estudiat. Heus-ne aquí uns quants:

—D’aparença de trident, en què les «dents de la forca», tan llargues com el «mànec» o una mica més, es dirien comprimides transversalment i amb un peu o base amb les puntes arromangades a l’extrem del «mànec». (Fig. 1.)

—En forma de i minúscula d’impremta. (Fig. 2.)

—En forma de A, amb una de les astes perllongada més enllà de l'àpex formant una mena de T inclinada del punt mig de la qual arrenca un braç més prim. (Fig. 3.)

—En forma de P, en què els solcs que delimiten l’ull depassen força el que hauria de ser límit de l’asta, en tant que aquesta té un travesser i la remata un cercolet a manera d’argolla d’on surt una «cueta». (Fig. 4.)

—D’aparença de trineu (Fig. 5.).

—En forma de símbol biològic de dona: el «mirallet». (Fig. 6.)

—En forma de P, amb un ull de forma irregular que recorda el perfil d’un cucurutxo de gelat i una asta el tram terminal de la qual es desvia formant un «peu», en angle lleugerament obtús. (Fig. 7.)

—D’aparença de creu grega (crux quadrata), consistent en un pal recte rematat en tots dos extrems per una forma de V, encreuat pel seu punt mig per un altre, rematat aquest al seu torn per cercolets. (Fig. 8.)

—D’aparença de gra de cafè, consistent en un cercle dividit en dues parts iguals per un solc estret a manera de diàmetre. (Fig. 9.)

—En forma de F, amb amb una asta molt llarga que fa una mica de panxa i la part terminal de la qual es desvia formant un «peu» en angle lleugerament obtús. Aproximadament en el punt mig del tram d’asta situat entre el braç inferior de la F i el «peu» hi ha un travesser tan llarg com l’asta sencera. El braç superior de la F té la particularitat que acaba en el que es diria un grafema lligadura de les lletres minúscules o i a. (Fig. 10.)

—En forma d’estructura quadrangular compartimentada en dos espais iguals a banda i banda d’un eix central, subdividit un d’ells en dues formes també quadrangulars i pràcticament iguals, del vèrtex comú interior de les quals parteix un solc com si se n’hagués pretès representar la diagonal d’una d’elles i, en desviar-se, s’hagués abandonat la tasca. L’espai a l’altra banda de l’eix, al seu torn, està obert com indicant, en una vista en planta, una porta de dues fulles, una de les quals està en línia amb un dels costats curts en tant que en el punt mig del costat oposat hi ha un solc curt i oblic. (Fig. 11.)

—Variant de la figura 8. Els cercolets no són als extrems oposats sinó en els adjacents, com també les formes de V, amb la particularitat que aquestes han «perdut» un dels solcs oblics i convergents.

—En forma d’aspa d’angles obtusos i aguts.

—D’aparença de forca de dues puntes amb un travesser en el «pal».

Etcètera.

Detall d'alguns dels gravats. Calcs: Francesc Mas Ferrandiz

 

Tornes a descobrir el jaciment –ara amb la meitat d’emoció– a la fitxa de l’Inventari del Patrimoni Arqueològic, que l’anomena Les Marques, i la descripció t’aigualeix la festa: «Un conjunt de gravats d'època indeterminada» i «no s'ha dut a terme cap estudi en profunditat que permeti [...] acotar[-ne] la cronologia». Decebut, abans de sortir-ne, prems per inèrcia la pestanya de l’apartat titulat precisament «Cronologia», cregut que no hi trobaràs cap dada o que, en tot cas, s’hi haurà atribuït provisionalment als gravats un context corresponent a una forquilla generosa compresa entre el 2500 i el 1500 aC o, dit d’una altra manera, del Neolític final al Bronze antic locals.

La sorpresa que t’enduus és majúscula en veure que de forquilla n’hi ha, però que abraça del 400 al 1789 dC: grosso modo, des de la caiguda de l’Imperi romà d’Occident a la Revolució francesa. Se’t queda la mateixa cara que si convençut d’haver arribat a les fonts del Nil et diguessin que eren de fet les dutxes municipals.

  Aleshores, in continenti vas i adreces a l’il·lustríssim senyor Patrimoni una súplica sentida:

«Estudiï’s aquests gravats, o inscultures, o petròglifs, sr. Patrimoni, estudiï-se’ls. Em faig càrrec que en absència de context arqueològic en l’entorn immediat datar-los ha de resultar especialment difícil, però convindrà amb mi que és lleig dir blanc aquí i negre més enllà. D’altra banda, fer-los històrics no és pecar de prudent? Esclar que no es pot excloure que en aquestes roques algú hi hagi fet, a l’Edat Mitjana o al segle XXI, els seus primers passos artístics però, com vostè comprendrà, no és gaire probable que es valgués d’una pedra dura i roma que, per repicat o per abrasió, deixaria en el suport una secció en U –com és el cas de la pràctica totalitat dels gravats de referència–, en comptes d’una eina punxant de metall, tipus burí, que deixa una secció en V.

Gràcies per endavant pel seu temps.

Abraçades i petons.»

Desconegut Sant Pau

L'apòstol imaginat per Sant Josep M. Segimon

Era alt o baix, Sant Pau? Alt com un sant Pau, fa la dita, és a dir, una perxa, però no ens deixem enredar: ja feia notar Amades que l’estatura a què fa referència la dita no és pas la del sant sinó la dels qui feien el seu paper (un sant Pau), portant una espasa llarga i feixuga –l’instrument de la seva mort segons la tradició– amb les armes de Barcelona a l’empunyadura, en un entremès que se celebrava en el marc d’una festa popular al barri del Raval.

Ara: la descripció més antiga de l’aspecte físic de l’autoanomenat apòstol, el tretzè, que en datar del tercer quart del segle II, té el mèrit d’estar solament a cent anys llargs de la mort del retratat, es troba en un apòcrif neotestamentari (*), l’anomenat Fets de Pau i Tecla –part integrant en origen d’un llibre més extens, els Fets de Pau–, en què s’hi llegeix: «Onesífor [... procurava] descobrir Pau, observant l'aspecte dels que passaven, segons les indicacions de Titus. I va veure venir Pau, home de baixa estatura, calb, amb les cames arquejades, robust, cellajunt, el nas lleugerament aguilenc [...]».

(*) La qualificació d’un text com a apòcrif respon exclusivament a un criteri religiós: significa que no va ser inspirat per l’Esperit Sant, això amb total independència que pugui ser valuós des del punt de vista històric o cultural. Només faig ús del terme com a equivalent a l’expressió “que no forma part del cànon de la Bíblia catòlica”.

Per la seva banda, els mestres de la pintura clàssica el solen presentar com un home baix, calb, estrafet, de cara allargada i, sense que consti cap raó vàlida, barba abundant (a diferència de Jesús, per exemple, a qui amb igual manca de raó pinten sense barba).

I tant de bo fos aquest l’únic interrogant que planteja la seva figura, però no l’és ni de bon tros. Vet-ne a continuació uns quants. Per començar, es deia Pau o Saule?

Bé, ell firma totes les seves cartes com a Pau, però Lluc, als Fets dels Apòstols (en endavant Fets), invariablement l’anomena Saule fins que al capítol 13, de cop i volta hi diu: «9. Amb tot, Saule, també anomenat Pau [...]», i en endavant s’hi refereix invariablement com a Pau sense més explicació. Potser fos aquest un sobrenom que Saule va adoptar en algun moment posterior al seu bateig per Ananies de Damasc, però sigui com vulgui podem preguntar-nos:

—si ho faria com a símbol del seu canvi psicològic d’estatus, de lliure a esclau (de Déu), de la mateixa manera que canviar-li el nom al nou esclau era el primer que feia el patrici quan el comprava;

—si la tria d’aquest nom romà devia obeir a l’oposició buscada entre Saül (d’on ve Saule), el primer rei d’Israel, de la tribu de Benjamí com ell mateix, i Pau (Paulus), que deriva de l’adverbi paulus ‘poc, en petita quantitat’, diminutiu de paucus ‘poc, petit, escàs’;

—si no seria una manera d’honorar el primer adepte que feia a la nova secta jueva que era encara aquell cristianisme, el procònsol de Xipre Sergi Pau;

—si es tractaria d’un signe amb què mostrar (i mostrar-se) que deixava enrere els seus orígens i el seu passat de fariseu i de perseguidor...

Tot podria ser i podria, esclar, no ser res de tot això.

Un altre dubte: era de debò Sant Pau ciutadà romà? Ja Voltaire en el seu Diccionari Filosòfic, s.v. «Pau», s’havia plantejat el problema:

Si era natural de Tars (Cilícia [actual Turquia]), aquesta ciutat no va ser colònia romana fins a cent anys després de la mort de l’apòstol i en això estan d’acord els erudits. Si va néixer a [la petita ciutat de] Giscala, com va creure sant Jeroni, aquesta localitat pertany a Galilea, i els galileus no eren ciutadans romans.

Segles després de Sant Jeroni, Foci, patriarca de Constantinoble, afirmaria al seu torn que de Giscala eren naturals els pares de Sant Pau i hi afegiria un detall interessant: «Pels seus avantpassats carnals, tenia com a pàtria Giscala [...]. Quan va tenir lloc la conquesta romana, els seus pares, igual que la majoria dels habitants restants, van ser conduïts en captivitat a Tars». L’únic problema és que si va ser així, sent fill de deportats, que pogués adquirir la ciutadania romana (i ja no diguem per naixement [Fets 22,28]), sona a acudit.

Més del mateix pal. Quan a la segona carta als Corintis 11 es vanta de les penalitats patides («24. Dels jueus cinc vegades he rebut quaranta assots menys un. 25. Tres vegades he estat assotat amb vares [...]») (**), no esmenta qui manejava les vares, que hem de presumir que era el lictor, una mena de policia local, representat a monedes i relleus portant a l’espatlla el feix de vares (fasces), que actuava a les ordres d’un magistrat (romà). Doncs bé, per què no faria valdre en aquestes ocasions la seva suposada condició de civis romanus per evitar que cap autoritat fes ús de la violència amb ell? Perquè des del 195 aC, la llei Pòrcia, proposada per Cató el Vell, prohibia de manera absoluta que s'infligís als ciutadans romans el suplici de les vares, que en endavant no es va poder exercir legalment sinó contra els non cives.

(**) L’expressió «assotat amb vares» pertany a l’edició en línia de la Bíblia Reina-Valera 1995, que em sembla aquí la més precisa. En grau decreixent de claredat i probablement de rigor he trobat: «bastonejat» (apaleado) a la Bíblia Latinoamericana en línia; «flagel·lat», que tant pot ser amb fuet com amb bastó, a la Bíblia Catalana Interconfessional en línia i a Biblija.net; «fuetejat», a la Bíblia de la Fundació Bíblica Catalana, 1968. 

D’altra banda, apel·lar a la seva ciutadania és justament el que faria en una ocasió segons Lluc, que explica a Fets 22:

24. El tribú va manar que duguessin Pau dins la caserna i, assotant-lo, l'interroguessin per saber amb certesa el motiu de la cridòria contra ell. 25. Quan el van haver fermat amb les corretges, va dir Pau al centurió allí present: “–¿Us és permès d’assotar un ciutadà romà que ni tan sols ha estat jutjat?” 26. El centurió, en sentir això, anà a comunicar-ho al tribú: “–Què fas? Aquest home és un ciutadà romà!”

En què quedem, doncs? Mitja figa o mig raïm?

Manca informació també sobre la darrera etapa de la seva vida. Conforme als Fets, a punt de ser linxat a Jerusalem per una multitud de devots jueus que li retreien haver atemptat contra la Llei i profanat el Temple, va ser rescatat i detingut alhora pel tribú que ja ha tret el nas unes línies més amunt i uns quants soldats romans. Passaria dos anys pres a la ciutat portuària de Cesarea, on residia el governador Fèlix, substituït l’any 59 per Porci Festus, a l’espera d’una acusació concreta fins que els principals dels sacerdots van demanar a Festus que traslladés el pres a Jerusalem i fos jutjat allí. Aleshores Sant Pau hauria deixat anar el Provoco! ‘apel·lo!’ (a l’emperador) perquè la seva causa es transferís d’aquella cort provincial al tribunal imperial. Acceptada la petició, hauria estat traslladat, presoner, a la ciutat del Tíber, on hi devia arribar la primavera o l’estiu del 60 o 61 i, a l’espera de ser jutjat, rebria el permís de viure en un allotjament llogat, sota la protecció i custòdia de dos o més soldats (custodia militaris), i predicar sense cap impediment, en un evident tracte de favor concedit per les autoritats locals.

Admetent que tot això s’esdevingués si fa no fa conforme al relat dels Fets, que s’atura precisament aquí i deixa el lector penjat, què devia passar-li a Sant Pau en endavant? Com que en principi no hi ha més dades en tot el Nou Testament sobre el seu final, cal obrir la mirada a altres fonts al nostre abast: d’entrada, a la Primera carta de Climent als Corintis, l’autoria de la qual s’atribueix a Climent I, quart bisbe de Roma (no pas papa perquè encara no se n'havia inventat el títol ni les funcions, i a qui la carta no esmenta), escrita a finals del segle I, és a dir, uns trenta o trenta i tants anys després d'aquells successos i, per tant, el testimoni més antic que es conserva pel que fa al cas.

Aquí s’hi diu (V) que va arribar «fins al límit d’Occident». I no hi ha cap mena de dubte que allò que designava a l’època la metàfora «límit d’Occident», feta des de Roma –el centre de l’Imperi–, era Hispània, de la qual ja en tenien notícia els jueus palestins de la segona meitat del segle II aC: en el Primer llibre dels Macabeus de l’Antic Testament, que data d’aleshores, cap. 8, s’hi diu: «2. Li van explicar [a Judes Macabeu] les campanyes que havien emprès [els romans] i les seves proeses entre els gals [els establerts a la zona central de Capadòcia: gàlates, de fet]: els havien sotmès i obligat a pagar tribut. 3. També el que havien fet a Hispània per apoderar-se de les mines de plata i d'or que hi havia [...]».

Una destinació, la del «límit d’Occident», que s’avé amb la ferma intenció que expressa a la seva Carta als Romans, 15:

23. [...] Sento des de fa molts anys un fort desig de venir a trobar-vos, 24. cosa que penso fer de camí cap a Hispània. Espero, doncs, que tot anant-hi us podré visitar, i que m'ajudareu a preparar el viatge, després de fruir una mica de la vostra companyia. [...] 28. Un cop, doncs, enllestit aquest assumpte [...], passaré a visitar-vos de camí cap a Hispània.»

Com que aquest viatge no es pot encabir en el període que descriuen els Fets, l’única alternativa raonable és datar-lo després de la seva reclusió vigilada a Roma que clou el relat, en el 63 o 64, probablement abans del juliol del 64, quan es va produir el gran incendi de Roma i, potser, la posterior persecució local dels cristians durant el mandat de Neró.

Eusebi de Cesarea, a la seva Historia Ecclesiastica escrita el primer quart del segle IV, hi diu: «Hi ha evidència que, després d’haver estat dut a judici, l’apòstol [Pau] se’n va anar [de Roma] per exercir novament el ministeri de predicar i, havent aparegut per segona vegada a la mateixa ciutat, va arribar a compliment gràcies al seu martiri.» Deixem de moment de banda el martiri, precedit probablement per un segon judici, que va haver de ser, si és que va tenir lloc, dins l’arc temporal que va del 63 o primer semestre del 64 a la mort de Neró el 9 de juny del 68 i explorem què devia passar mentrestant.

Que «després d’haver estat dut a judici, l’apòstol [Pau] se’n va anar» i ho va fer a Hispània, fos que se l’hagués deixat en llibertat o que hi anava desterrat, ho explica per la seva part l’apòcrif neotestamentari Fets de Pere, compost cap al 190, que diu que Sant Pau, en sortir de la presó romana, es dirigeix per la riba del Tíber cap a Òstia i, després d’una tempesta que en retarda uns quants dies l’embarcament, s’acomiada dels cristians romans que l’acompanyen i finalment salpa d'aquell port cap a Hispània. Però a quin lloc concret?

Hi havia ports importants a la costa hispànica com els de Gades (Cadis), ja a l'Atlàntic, Cartago Nova (Cartagena), Tàrraco (Tarragona)..., però el més proper a Òstia era el tarragoní, tan sols a quatre dies de navegació en condicions favorables. Tàrraco tenia a més la condició de capital de província (la Tarraconensis) i era per tant residència del governador provincial –el futur emperador Galba–. Per tot això, un diria –sobretot si hi anava desterrat– que com a destinació té més números Tàrraco.

Un argument no gaire més consistent de la seva presència a la ciutat el constituiria la roca que una antiga tradició pietosa tarragonina assenyala com el lloc precís des d’on l'apòstol hauria predicat als pagans locals, roca sobre la qual es construiria una capella d’estil romànic el segle XIII (la Capella de Sant Pau), que formava part de l’hospital dels canonges de la Seu, actualment dins un dels claustres del Seminari Pontifici. En tot cas, si hi va ser realment, la seva projectada activitat missionera allà, potser per manca de col·laboració dels cristians de Roma i de mitjans, no sembla que hagués tingut èxit ja que no ens n’ha pervingut cap eco. El seu eventual testimoni, doncs, com diria un capellà, devia caure en terra erma.

Arribats en aquest punt, encara una última pregunta: gaudiria Sant Pau del “privilegi” de ser decapitat a Roma (més ben dit, als voltants de Roma però necessàriament fora dels murs de la ciutat)? D’on surt la notícia?

Cap a l’any 160 es pot datar l’origen de la informació més antiga que després esdevindrà la tradició oficial de la seva mort. Figura en un apòcrif neotestamentari ja esmentat, els Fets de Pau, un llibre que, segons Tertul·lià, va ser compost per un prevere d'Àsia, condemnat per la impostura i degradat del seu càrrec, en què es diu que a l’apòstol el va fer matar l'emperador Neró a Roma, per decapitació:

Aleshores Pau es va posar de cara cap a l'est i alçant les mans al cel va pregar durant molt de temps, i en la seva pregària va conversar en llengua hebrea amb els pares, i després va oferir el coll, sense parlar. I quan el botxí li va llevar el cap, va sortir llet a borbolls sobre el mantell del soldat. I el soldat, i tots els que eren presents, en veure això es van meravellar i glorificar Déu [...].

Sorprenentment la mateixa tradició oficial ha obviat el prodigi de la llet i la continuació: que Sant Pau ressuscita, s’apareix a Neró i li anuncia un gran càstig, etc.

És de doldre que la mort real de l'apòstol, com tants altres esdeveniments silenciats, distorsionats o inventats de la seva vida, ofereixi camp lliure a l’especulació però, com se sol dir, no hi ha més cera que la que crema.

Nadal 2022