Principat.
Dinastia julioclàudia
L’Avi August
Fill
adoptiu del seu besoncle Gai Juli Cèsar a qui succeiria, enterrador
de la República Romana i primer home públic a qui el Senat
atorgaria, entre altres honors, el sobrenom honorífic d’August, al fins aleshores Gai Juli Cèsar Octavià, conegut
com a Octavi, nat a Roma el 63 aC, baixet i de complexió feble (res
a veure, doncs, amb les escultures que se suposa que el retraten), de
cabells rinxolats i rossos, malaltís i amb greus problemes de fetge,
se’l té pel més gran de tots els emperadors que es fan i es
desfan; pel polític que la sabia més llarga, el millor
administrador, el diplomàtic més astut –va fer tots els papers de
l’auca–, i un dels més humans de la història de Roma: cert que abans d'aconseguir tot el poder va travessar rius de sang, però els
assassinats que ordenaria després es poden comptar amb els dits de les
mans.
Deixeu-me’n
destacar que, ja casat dues vegades i malgrat el seu cap fred, es va
enamorar de la bella Lívia Drusil·la, de boca petita i nas ganxut,
o bé de la poderosa família Clàudia a què pertanyia, sense que el
fet d’estar prenyada del marit fos obstacle per casar-s’hi,
divorciant-se abans tots dos, això sí. I insuperable, per cert, el
detall que va tenir ell en trencar el vincle amb Escribònia, la
segona, al·legant, segons l’historiador Suetoni, «que no podia
suportar més la seva manera de molestar-lo» just el mateix dia que
ella portava al món una filla, Júlia.
Lívia,
que havia guanyat un marit més acabalat i més jove que el seu, i
que tocava poder, aportaria al nou matrimoni dos fills de l’anterior
(que de moment facturaria a casa de son pare fins que aquest morís
cinc anys després): el gran, Tiberi, el futur emperador, i el nounat
Neró Claudi Drus, o Drus el Vell, que arribaria a ser pare d’un
altre emperador –Claudi– i que després de batallar i més
batallar, fer executar, deportar i devastar, ocuparia a trenta anys
d’edat el seu lloc entre els déus a causa d’un accident durant
una campanya a Germània guanyant-se a títol pòstum el sobrenom de
Germànic, ‘conqueridor dels germànics’ (no confondre amb el seu fill gran, Germànic Juli Cèsar, qui en endavant serà per a mi simplement Germànic).
Amb
la seva imatge de dona casta i sòbria, Lívia aportaria també un
pràctic girar d’ulls per no veure les joves amants del seu
venerable marit al llarg de mig segle de convivència i, potser,
algunes dosis de verí per treure de circulació els familiars que
podien fer ombra a Tiberi. D’altra banda, es diu que va inspirar la
legislació moralista promulgada a l’època, com la Lex Iulia de
Maritandis Ordinibus que establia multes per als solters i els
matrimonis sense fills i beneficis per als casats i més si tenien
mainada. O com la de Coercendis Adulteriis, segons la qual el marit
tenia dret a matar l’amant de la muller i aquesta mateixa si els
enxampava in fraganti a casa seva (no pas a l’inrevés: la igualtat
de tracte entre homes i dones encara no era un principi informador de
l’ordenament jurídic).
Però
tirem-hi un vel com aquell amb què es cobrien el cap les verges
vestals i tornem a la Història amb majúscula.
Octavi,
enfrontat a Brut i Cassi, principals conspiradors implicats en les
vint-i-tres punyalades que van acabar amb Juli César el 44 aC («Tu
quoque, Brute, fili mi?!»), que s’havien fet forts a Grècia i a
l’Orient i controlaven una flota poderosa i dinou legions, va
decidir arran del seu nomenament com a dictador perpetu pel Senat, no
sols fer les paus amb els seus antics enemics, Marc Antoni i Lèpid,
sinó aliar-s’hi i tot. Amb ells va formar un triumvirat que duria
el bonic nom de Triumviri Rei Publicae Constituendae Consulari
Potestate, que era el segon, i això que el primer havia acabat com
el rosari de l’aurora.
Aquest
triumvirat esclafaria l'oposició del Senat i faria executar molts
dels que continuaven fidels a l’esperit de la República,
incloent-hi Ciceró, la testa i les mans tallades del qual van ser
exposades a la tribuna del Senat. Allí Fúlvia, la dona de Marc
Antoni, que era el seu tercer marit, va punxar feliç amb una agulla
la llengua del filòsof i orador. I és que diu que ella tenia la
flaca de confessar menys anys dels que havia complert i un bon dia,
comentat això davant de Ciceró, ell havia objectat, mordaç, que
devia ser certa la juvenil edat que Fúlvia s'atribuïa, atès que
era ben difícil sostenir molt de temps una mentida i ella portava ja
diversos lustres repetint el mateix nombre d'anys. Una raó de pes,
doncs, quan se’n va assabentar, per fer el que va fer.
Poc
després, el nostre heroi va començar amb Marc Antoni els
preparatius per destruir les tropes dels assassins de Cèsar i
prendre’ls el control de les províncies que dominaven. El procés
culminaria el novembre de l’any 42 aC a la batalla de Filipos
(Macedònia oriental), durant la qual les tropes de Cassi van ser
vençudes per les de Marc Antoni mentre Brut desfeia l’ala
comandada per Octavi. Cassi, convençut que no tenia sortida, es va
deixar caure sobre la pròpia gladius. Al cap de vint dies, també a
Filipos i a precs dels seus oficials, Brut torna a presentar batalla,
que de seguida esdevindrà derrota davant els homes d’Octavi. I la
seva esperança inicial de reprendre la lluita s’esmuny quan es veu
abandonat en massa pels soldats i, per no ser menys que Cassi, posa
fi als seus dies. Segons Suetoni, Octavi li tallarà el cap amb la
noble finalitat que, un cop a Roma, se’l llenci als peus de
l'estàtua de Cèsar.
A
partir de llavors, Lèpid va ser relegat a l’Àfrica, mentre que
Marc Antoni es reservava les províncies orientals –incloent-hi
Egipte– i Octavi, l’Occident.
Perquè
la cosa no decaigués, Luci Antoni, germà petit de Marc Antoni, com
a tribú de la plebs havia introduït el 44 aC una llei agrària que
afavoria els veterans de César i les disputes pel repartiment de les
terres a aquests va acabar portant l’hivern del 41 aC a l’anomenada
guerra de Perusa, que va enfrontar Octavi amb Fúlvia i Luci Antoni.
Aquest parell, amb les seves tropes, arribarien a establir-se per
molt poc temps a la capital fins que van haver de replegar-se cap al
nord, a Perusa (regió d’Úmbria), a mig camí entre Roma i
Florència. Aquí, assetjats i amb Marc Antoni a Alexandria,
esbargint-se amb Cleòpatra VII, esperarien uns reforços que no van
arribar fins que, vençuts per la fam, optessin per capitular davant
el cap militar d’Octavi, Agripa.
Val
la pena fer notar que, a diferència dels prohoms de Perusa, tots
executats, a Fúlvia se la va deixar escapar a Brundisium (actual
Bríndisi), a la vora de l’Adriàtica, on embarcaria cap a Grècia,
mentre Marc Antoni, de camí cap a Itàlia, es va aturar a Atenes on
es trobaria amb ella tan sols per partir peres i tractar-la com a un
gos. Per la seva banda, Luci Antoni no sols no en va sortir escaldat
sinó que aviat es va reconciliar amb Octavi que, a manca de cap gran
empresa de telecomunicacions o del sector elèctric on ficar-lo, el
nomenaria governador... d’Hispània.
Corria
l’any 32 aC quan, arribat el moment que va creure oportú, Octavi
llegiria al Senat el que va assegurar que era el testament de pròpia
mà de Marc Antoni, que demostrava que aquest havia perdut el cap per
Cleòpatra i va exhibir monedes en què figuraven els perfils units
d’ella –una fetillera, una incestuosa i, el pitjor de tot, una
estrangera!– i d’ell. També, a més de nomenar hereus els seus
fills egipcis, el general manifestava la seva voluntat de ser
enterrat en el mausoleu de la dinastia ptolemaica, a Alexandria,
voluntat de la qual suposadament se seguia que es creia un rei entre
reis i que, si tornava a Roma, es convertiria en un dèspota. Era, en
resum, un traïdor a la pàtria.
Convé
notar que si aquest testament era autèntic, dipositat com ho
estava a la inviolable Casa de les guardianes del foc sagrat de
Vesta, per força Octavi l’havia d’haver robat, un sacrilegi que
tothom va donar per fet però que pocs li van recriminar davant
l’enormitat dels disbarats que denunciava. Però el document també
podia haver estat més fals que l’ànima de Judes. Dues
possibilitats que els historiadors encara discuteixen.
En
qualsevol cas, va fer el seu fet i el Senat no trigaria a
desposseir-lo a ell del seu comandament i a ella, a qui no va servir
de res la popularitat de què devia gaudir en la premsa rosa de
l’època, a declarar-li la guerra. (A ella i només a ella per dues raons de pes: perquè havent celebrat la fi de les
guerres civils el 36 aC no era qüestió ara de declarar-ne una de
nova i també perquè així evitava de proscriure els ciutadans
romans al servei del seu home, que eren molts.)
Això
devia suposar el trencament definitiu entre els amics-rivals i, per
si calia, acabaria de refermar-lo que aleshores Octavi anés al
temple de Bel·lona, la deessa de la guerra, en el turó del Palatí,
fora dels límits sagrats i administratius de la ciutat –el
pomerium–, per celebrar-hi un antic ritual conforme al qual un dels
sacerdots de Bel·lona, que vestien túnica fosca i gorra de llana
negra, llançava una javelina tacada amb la sang d'un porc sacrificat
cap a la Columna Bellica situada en un petit terreny proper que
simbolitzava territori hostil. Complerta la cerimònia, Roma ja es
podia considerar oficialment en guerra amb Egipte.
A
partir d’aquest moment aconseguir la superioritat naval resultava
essencial per a les parts. Per a Octavi, perquè envair Egipte
requeria tenir assegurada la línia de subministrament al seu exèrcit
des d’Itàlia i per a Marc Antoni, perquè li convenia travessar
l’Adriàtica per envair Itàlia sense perdre la comunicació amb
Egipte. I mentre cada rival acumulava i equipava legions i més
legions a banda i banda de la mar Jònica i unes armades com no
s’havien vist mai –fins a 400 vaixells de guerra, Octavi, i fins
a 500, Marc Antoni i Cleòpatra, més uns centenars de vaixells de
transport–, va anar passant el temps.
Finalment,
la primavera del 31 aC, Octavi travessaria l'Adriàtica juntament amb
Agripa, a qui va posar al capdavant de les seves tropes. Marc Antoni,
per la seva banda, havia desplegat les seves al llarg de les costes
de la península del Peloponnès, al sud de Grècia, com convidant el
seu rival a desembarcar per l’Èpir, al nord. Però Agripa,
enduent-se la meitat de l’armada, amb gran audàcia, va clavar de
seguida el primer cop pel flanc sud-est de l’altre, aconseguint
apoderar-se del fort de Metone, al golf Termaic (mar Egea),
interrompent amb això l'abastiment de les files enemigues provinent
d'Egipte.
Seguirien
moviments de tropes d’uns i d’altres i dos importants revessos
per als antonians amb la caiguda en mans d’Agripa dels valuosos
ports de Lefkada, a Lèucada, una de les Illes Jòniques, i Patres,
al nord de la península, que era el quarter general d’hivern de
Marc Antoni, cosa amb què impedia totalment l’arribada de
subministraments per mar al campament enemic, provocant-hi
l’escassetat de queviures i l’aparició de malalties i, amb això,
la desmoralització i les primeres desercions.
Resumint.
Amb el campament i la flota de Marc Antoni a Àccium, a la banda sud
del golf d’Arta i de l’estret de Préveza que hi dóna pas des de
la mar Jònica, i el campament d’Octavi a uns pocs km al nord, a
l’altra banda de l’estret i la flota passejant-s’hi pel davant,
el 2 de setembre del 31 aC, després d’uns dies borrascosos i
havent-se estat el matí sencer que si sí, que si no, els uns volent
deixar el golf enrere i posar rumb al sud, cap a Egipte, i els altres
mirant de blocar-los la sortida sense ficar-se, però, a l’estret
on esdevindrien blancs perfectes per a les forces terrestres, amb la
primera brisa de la tarda, Marc Antoni va donar finalment l’ordre
d’avançar.
De
seguida es produirien els primers acostaments i amb ells l’ús del
corvus, un pont llevadís i rotatori que comptava amb un ganxo de
ferro que, en caure sobre la nau enemiga, l’atrapava i en permetia
l’abordatge:
La
batalla –escriurà Plutarc–, va
adquirir el caràcter d'un combat a terra ferma o, per ser exactes,
el d'un atac a una ciutat fortificada. Tres o quatre vaixells
d'Octavi s'agrupaven al voltant de cadascun dels d[e
Marc]'Antoni,
i la lluita es va dur a terme amb escuts de vímet, llances, pals i
projectils incendiaris, mentre que els soldats d[e
Marc]'Antoni
també disparaven amb catapultes des de torres de fusta.
Al
cap d’unes hores de combat sense aconseguir obrir-se pas a través
de les línies octavianes, Marc Antoni va ordenar als vaixells dels
flancs que s’obrissin allunyant-se del centre i obligant així
l'enemic a anar-los al darrere i allunyar-se al seu torn del centre
de les pròpies línies. D'aquesta manera, es va produir un buit que
Cleòpatra, va aprofitar per fer hissar les veles del seu vaixell
insígnia i, seguida per la major part de la seva esquadra i, encara
més interessant, pels mercants que transportaven l’or dels Ptolemeus –la
dinastia que governava Egipte des del 323 aC–, passant pel desguarnit centre enemic, es va poder allunyar
cap al sud.
L'endemà
la flota de Marc Antoni que havia quedat fent el préssec davant
d’Àccium, es va passar al bàndol d'Octavi tan bon punt aquest va
prometre als seus integrants les mateixes recompenses que als de la
pròpia armada. Mentrestant a terra, les legions antonianes, que
havien iniciat la retirada cap al nord, cap a Macedònia, tan bon
punt van ser trobades per les tropes de l’altre, atesa la situació,
van negociar el canvi de bàndol i tal dia farà un any.
Ara:
abans de marxar a Alexandria per tal d’arraconar i vèncer
definitivament els seus rivals, com era sens dubte la voluntat
d’Octavi, li va tocar fer una bona marrada per Itàlia, on s’havien
amotinat les tropes veteranes allí acantonades. Tindria, d’entrada,
acabat d’arribar al port de Brundisium, la satisfacció de veure
com el Senat gairebé en pes, que s’havia hagut de desplaçar prop
de 500 km, li brindava una rebuda apoteòsica. A continuació, diners
i dots diplomàtics a parts iguals li permetrien posar punt final amb
relativa facilitat al merder: pagant als revoltats una part del que
se’ls devia, donant-los terres i prometent-los la lluna en un cove
tan bon punt conquerís Egipte, una tasca entrebancada precisament,
ai las!, per la seva rebequeria.
A
finals de juliol de l’any següent (30 aC) un nombrós exèrcit amb
Octavi al capdavant –aquest cop sense Agripa, el seu alter ego–,
envaïa Egipte i, després d’una resistència esporàdica i feble,
es plantava al peu de les muralles alexandrines. L’alba de l’1
d’agost, les legions antonianes van desertar en massa i els seus
vaixells van rendir els rems. En vista de l’èxit i cregut que
Cleòpatra s’havia suïcidat, Marc Antoni es va llançar sobre la
pròpia espasa, si bé encara el portarien amb un fil de vida als
braços d’ella, on pel·liculerament va aclucar els ulls.
Al
cap de deu dies, s’assabentaria Cleòpatra que la idea era portar-la a
Roma per exhibir-la en una solemne processó de triomf, com a
presonera estrella d’Octavi. I sols d’imaginar-se’l lluint una
corona de llorer i la toga picta, purpúria i brodada en or, fent el
fatxenda pels principals carrers de la capital, es va deixar mossegar
per una cobra no sense escriure-li abans una carta (no a la serp sinó a ell), fent-li saber el
seu desig de ser enterrada juntament amb Marc Antoni. I així es
faria i amb tots els honors, que no s'hi perd res, a ser ben educat. Aquesta va ser la fi de l’anomenat
Antic Egipte.
Per
compensar, Octavi ordenaria unes quantes execucions, entre elles les
de Cesarió, fill de Cleòpatra i el seu amant anterior, Juli Cèsar,
com també del fill gran de Marc Antoni i Fúlvia. Els tres fills, en
canvi, que aquest havia tingut amb Cleòpatra –dos eren bessons–
se’ls enduria a Roma on, en la celebració del seu triomf i a manca
de la mare, els faria desfilar amb cadenes tan pesades rere el seu
carruatge, tirat per quatre cavalls, que amb prou feines podien
caminar. I encara sort que les cadenes eren d’or. De resultes
d’aquests fets, Octavi quedaria com a amo i senyor de l’imperi.
L’any
27 aC, però, abdicaria tots els poders extraordinaris que havia
rebut, de cònsol, tribú vitalici, comandant suprem de les forces
armades, i els va posar en mans del Senat. Va manifestar que volia
retirar-se –i ningú va riure–, i que el seu desig era,
acabades les guerres civils i restablerta la unitat de l’imperi,
restaurar la República. Els pares de la pàtria, amb tanta por com
llagoteria, no van acceptar i li van demanar en canvi, com a gran
favor, que es fes càrrec a perpetuïtat de tots els ressorts del
poder, incloent-hi el principal, els exèrcits. Llavors ell,
modestament, havent-ho rebutjat d’entrada, va acabar per assumir el “sacrifici” però només per un període de deu anys: una
d’aquelles mesures temporals per sempre. I havent obtingut els
títols permanents d’Imperator, de Princeps ‘Primer ciutadà’ i
d’August, es va posar a bastir el règim imperial.
En
aquesta tasca el van assistir sobretot dos antics companys d’escola:
el patrici Mecenàs, protector d’escriptors i artistes, que li va
fer de conseller i li va ensenyar la moderació i la clemència (no consta amb quin èxit), com els millors instruments del poder, i el
militar Agripa, que tan destre com havia estat amb les armes ho va
ser fent obrir noves carreteres i camins i construir aqüeductes que
portaven als ciutadans l’aigua equilibrada, fresca i pura dels
Apenins, satisfent August fins al punt que aquest va considerar apropiat
donar-li en matrimoni Júlia, la seva filla única, que havia casat
als catorze amb son cosí Marc Claudi Marcel, un xicot de qui per la
seva joventut i capacitat se n’esperava molt i que havia mort al
cap de dos anys d’una infecció. Res a dir sinó que, a la nena,
Agripa n’hi portava vint-i-quatre.
Per
comparació amb les convulsions de l’època immediata anterior, es
pot dir que l’etapa que va estrenar amb la seva entronització va
ser de pau interna. I de la fi de l’austericidi general. A més de
les distribucions de blat i de diners, i l’organització de jocs i
d’espectacles –panem et circenses–, entre ells la dels Ludi
Saeculares ‘Jocs Seculars’, unes festes tradicionals de tres dies
i tres nits consistents en sacrificis, representacions teatrals,
curses de carros..., que havien caigut en desús, faria bastir a Roma
el Fòrum que duu el seu nom, que inclou el temple de Mart Venjador,
també el teatre de Marcel, dit així en record del seu difunt nebot
i gendre, el temple d’Apol·lo Palatí... Una construcció aquesta darrera, iniciada el 42 aC, que no es va inaugurar fins a l’any 2 aC, i això que no estava encara enllestida: la prova és que els
treballs s’allargarien gairebé un segle més.
Faria
erigir també magnífics monuments. Entre ells, el propi sepulcre,
per al qual va triar com a model un de grandiós, considerat una de
les set meravelles del món, el que a Halicarnàs, al sud-oest de
l’actual Turquia, estava dedicat a un rei cari, fet bastir en
memòria seva per l’afligida vídua i germana, la reina Artemísia.
El rei es deia Mausol, origen –com haureu endevinat els més
perspicaços– del terme mausoleu. El d’August, de planta
circular i enmig d’un parc obert al públic, amidava 87 metres
de diàmetre, i una alçada de més de set. L'interior estava ple de
passadissos concèntrics connectats per passatges radials.
Flanquejaven l’entrada dos obeliscos de granit. El mur circumdant,
de maó i ciment, estava recobert per fora de travertí, que el
dotava d’una blancor espectacular. En frase pròpia, «havia rebut
una Roma de maons i la deixaria de marbre».
De
temperament poc lluitador, no va promoure noves conquestes tot i que
va haver de participar, per allò del què diran, en expedicions
bèl·liques d’importància menor als Alps, a Hispània –contra
càntabres, asturs i lusitans, i on una malaltia greu el va allunyar
del front marxant a passar la convalescència a Tàrraco el 25 i 26
aC–, a Etiòpia. La bona marxa d’altres guerres la va confiar a
familiars com els fills de Lívia, Tiberi i Drus, que a base de sang i foc van fer
avançar les fronteres septentrionals de
l’Imperi fins al Danubi, augmentant així la seva reputació.
En
la vellesa, amargaria August la conducta de Júlia, la seva filla
única, casada en terceres núpcies amb Tiberi, però separada i de
qui es deia que tenia relacions sexuals amb tot gat i fura, mascle o
femella, de classe alta, baixa i més baixa. Ell, que volia imposar
al poble la suposada moralitat estricta d’altres temps, es mirava
inquisitiu els néts i el consolava trobar que s’assemblaven força
al seu amic Agripa. El que no sabia era el que ella havia contestat a
algú que li havia preguntat com s’ho feia perquè s’hi
assemblessin havent lliurat el seu cos a tants: «És que jo mai
embarco un passatger si la nau no és plena» (Macrobi, Saturnals).
Júlia
no deixaria de posar en ridícul la política de son pare de reforma
dels costums fins que una gota va fer vessar el got. August
acabaria acusant-la davant del Senat –per carta, que no devia ser
tan dolorós–, d’adulteri: un crim que, comès per una dona,
afectava l’honor de tota la família. I convençut que qui no
escolta la raó, escolta el bastó, la faria desterrar a Pandatària (avui Ventotene), minúscula illa voltada de l'aigua color turquesa de la mar Tirrena, sense luxes ni
companyia masculina que la consolés i, sobretot, sense vi, un dels
plaers de la vida romana.
I
de tant en tant, una mostra de magnanimitat. Conten que en un sopar,
al qual assistia, a la vil·la del ric Vedi Pol·lió, fill de
llibert, predecessor del marquès de Sade, que tenia en un gran
estany 6.000 caríssimes i ferotges murenae –de fet, morenes i
llamprees, uns peixos considerats exclusius–, un desgraciat esclau
va trencar sense voler una copa de cristall fi. I el seu amo va
ordenar immediatament llançar-lo als peixos, que el dessagnarien
fins a matar-lo. Com que l’esclau, prostrat als peus de
l’emperador, li va suplicar que l’ajudés a morir d’una altra
manera, ell, clement, va intercedir però l’amfitrió no volia
perdonar-lo. Aleshores, August va manumetre el condemnat, fer buidar
l’estany, cremar-ne els monstres i trencar d’una en una davant
Pol·lió les peces restants de la cristalleria.
El
van atribolar també els complots que a cada moment organitzaven en
contra seu enemics reals o imaginaris; les xacres que no l’havien
abandonat al llarg de la seva vida; les enveges i els egoismes dels
qui l’envoltaven..., tant que, desitjant la mort, va pretendre
deixar-se morir de fam. Però continuaria respirant encara una mica
més.
Cruel
i malfiat com s’havia tornat, va acabar per convertir la guàrdia
pretoriana, que ell havia convertit en permanent, en una autèntica
Gestapo. D’altra banda, l’any 4 dC (dC ‘després de Crist’
perquè Jesús havia nascut quatre anys enrere segons el còmput
erroni tradicional; en endavant prescindiré d’aquestes inicials),
l’any 4, dic, la mort prematura i en estranyes circumstàncies dels
néts grans d’August, Gai Cèsar i Luci Cèsar, amb dos anys de
diferència, devia complaure Lívia ja que, desapareguts els
previsibles hereus de l’Imperi, el fill gran d’ella, Tiberi, en
favor de la candidatura del qual venia fent pressió, tenia molts
de números –gairebé tots– per succeir el seu marit, que
efectivament el faria tornar de Rodes, on s’estava ben tranquil, i
tot i que sentia per ell una gran antipatia, el va adoptar.
El cop de gràcia li donaria cinc anys després l’aclaparadora notícia que
tres de les seves legions, que sumaven pel cap baix 20.000 homes, més
uns 5.000 acompanyants no combatents –dones, infants, servents–,
havien fet un pa com unes hòsties al bosc de Teutoburg, a la
Germània occidental, massacrades per una coalició de tribus
revoltades rere el cabdill Armini.
August
deixaria aquest món l'any 14, a trenta-cinc dies de fer els setanta-sis, després d'haver governat durant quaranta-un anys, conscient fins a l’últim
moment. En sentir que moria, va preguntar als amics que l’envoltaven,
si creien que havia fet bé el seu paper en la comèdia de la vida.
Li van respondre que sí i va afegir en grec: «Aplaudiu, doncs».
Que li fos lleu l'eternitat.
