Principat.
Dinastia Julio-Clàudia
Tiberi
Nat
el 42 aC, primer fill de Tiberi Claudi Neró sr., que havia lluitat
tant a Filipos com a Perusa en el bàndol perdedor, i de Lívia, la
futura dona d’August, Tiberi Claudi Neró jr., després d’una
infantesa difícil, esdevindria un home fred i reservat, de maneres
arrogants, poc amic de l’adulació fins al punt de rebutjar els
honors a què donava dret el càrrec i la major part del protocol que
envoltava la seva persona; malfiat i tímid fins a l’exageració.
Per si això fos poc, Plini el Vell el descriuria com tristissimus
hominum ‘el més trist dels homes’.
De
ben jove va ser un enamorat de les arts i les ciències, i tan
assenyat era que, fins i tot abans de fer la majoria d’edat, ja li
deien el Vell, atesa la lògica amb què obrava. Com per
compensar, als campaments, de soldat novell, també li deien Biberius
per Tiberius a causa de
la seva tirada al xarop de pàmpol. «Caminava –diu Suetoni–, amb
el cap dret i tirat enrere, mantenint un aire sever i generalment
silenciós; conversava poc o gens amb els qui l’envoltaven, i
parlava molt a poc a poc, fent gestos descuidadament amb els dits.»
Enviat
per August a Hispània amb l’exèrcit a setze anys i havent estat a
l’altura del que n’esperava, en acabat de fer els vint-i-un, li
va confiar el comandament d’una expedició a Armènia, regne que va
tornar a col·locar sota la caliga romana –la sandàlia-bota forta
i resistent dels legionaris–, missió a la qual seguirien d’altres:
a Germània primer i, després, a l’altra banda de l’Adriàtica i
un altre cop a Germània, totes reeixides. Abans de les darreres,
però, tindria temps per fer de Vipsània Agripina, a qui estimava
amb bogeria, la seva dona. No obstant això,
després que tingués un fill (Drus
el Jove)
i mentre n’esperava un altre, se’n va
haver de divorciar per ordre d’August i casar-se amb la filla
d’aquest, Júlia, vídua per
dos cops, càrrega que va accentuar encara
el seu caràcter eixut i antipàtic.
L’invent
–el nou matrimoni– no
va funcionar gens
bé atès que Tiberi tenia una pèssima opinió del caràcter d’ella,
mentre ella, ja abans de casar-s’hi,
l’havia considerat un partit ben
poc interessant. Per a
més inri, Júlia
va aportar al matrimoni el seu amant, Semproni Grac, detall
que sempre sol
resultar desagradable a l’altre integrant
de la parella.
L’any
6 aC, quan Tiberi, a
qui els seus soldats adoraven, després
d’anys de córrer junts la Seca i
la Meca apagant focs i de no perdre
ni una sola batalla, estava
a punt d’assumir el comandament de l’Est i convertir-se amb això
en el segon home més poderós de Roma, va anunciar que volia
retirar-se de la vida pública per continuar
amb els seus estudis a Rodes, illa famosa
per les seves escoles d’oratòria, argumentant
que estava esgotat després d’anys d’esforç. Voldria
allunyar-se
també amb ràbia i dolor, encara
que això no ho digués,
de les escapades nocturnes i les
infidelitats de la dona.
En
qualsevol cas,
August s’hi va
negar en rodó però,
després d’una vaga de fam de quatre dies, va haver de
resignar-s’hi, no
sense condemnar públicament el que per ell era una traïció.
De manera que, separat ja de Júlia, va
marxar a l’illa, on durant
set anys duria una vida senzilla i
relativament lluny
dels focus tot i que romà distingit que es
desplaçava a les províncies orientals feia un alto a Rodes per
presentar-li els seus respectes pel que pogués ser.
El
4 dC, l’emperador, que abans
havia rebutjat categòricament diverses peticions seves per tornar a Roma com un simple particular a
visitar sa mare Lívia i el seu fill Drus el
Jove, el va fer cridar, arran de la mort de Gai Cèsar en
campanya (d’una ferida infectada), l’últim nét de la seva sang
que havia designat com a successor, per adoptar-lo i, fent el cor
fort, nomenar-lo hereu quan ja li faltava poc per complir el mig
segle de vida.
El
13 dC se li van atorgar poders iguals als d’August, que moriria
l’any següent, fet l’anunci del qual Lívia –aquesta «Ulisses
amb faldilles»,
com la qualificaria el seu besnét Calígula–, posposaria fins a comprovar que son fill tenia tots els números possibles per ser
investit emperador, cosa que inevitablement passava perquè Pòstum Agripa, de qui no he parlat encara, fés el darrer badall.
Es
tractava del fill pòstum del general Agripa i Júlia, que August
havia adoptat alhora que a Tiberi, si bé més endavant n’havia
revocat l’adopció. Com que ningú movia un dit per impulsar-ne la
carrera política, ni donar-li responsabilitats, ni casar-lo
convenientment a causa, es diu, del seu caràcter groller i violent,
Pòstum es va enfrontar a Lívia, a qui feia responsable de dur merda
a l’espardenya, amb el resultat que August l’havia fet deportar
de per vida a la diminuta illa de Planàsia, a la costa de Còrsega,
sota estricta vigilància. Doncs bé, Tiberi l’hauria fet matar per
un centurió del pretori que, quan va anar-lo a informar del
compliment de la missió, es va trobar que l’altre negava
enèrgicament haver-la ordenat: ¿cara d’ovella i urpes de llop o,
més aviat, urpes de Lívia?
El
primer assassinat
que sí
se
li pot atribuir sense
cap dubte és
el d’un esclau de
Pòstum
precisament,
de nom Climent,
que s’assemblava al seu amo i
que havia
arribat
a Planàsia amb la intenció d’alliberar-lo per
la força i
portar-lo amb l’exèrcit a Germània. Trobant-se
que l’havien
liquidat,
va
decidir fer-se passar per ell i explicar que el mort havia estat el
seu esclau.
Amb
les cendres robades del seu amo, va
desembarcar a Òstia i molts se’l van creure i se li van unir fins
que se’l
detindria
per ordre de Tiberi i seria
portat
al seu davant. «Com
has tingut la gosadia de fingir-te [Pòstum]
Agripa?»,
li
va etzibar. «La
mateixa que tu –va
contestar Climent, perdent l'oportunitat de ficar-se la llengua a la butxaca– per
ser cèsar
[sinònim
aquí d’emperador; des
de l'època d'Adrià, en canvi, ja en el segle II, el títol només
s'aplicaria
a
l'hereu al tron]».
I,
pronunciada
la insolència,
ja no devia
ser a temps de gaire res més.
Tiberi
va convocar per primer cop el Senat per llegir el testament d’August,
que li deixava a ell dos terços de les seves propietats i el terç
restant a la vídua, llegava 40 milions de sestercis al poble romà,
etc., i des d’aquest moment, els senadors van començar a pregar-li
–com ja feia Lívia des d’abans del minut 1–, que assumís el
paper de guia de l’Estat que el seu pare adoptiu havia representat
durant més de quaranta anys i, malgrat les seves reticències davant la
càrrega que se li imposava, va acabar per acceptar-la «fins
que arribi el moment que a vosaltres us sembli just de concedir un
descans a la meva vellesa».
I, de fet, si
exceptuem els seus últims anys al capdavant
de l’estat, desastrosos, no es pot dir que governés malament. Explica Suetoni que
dels
nombrosos i màxims honors no en va acceptar sinó uns quants i
modestos. Amb prou feines va consentir que l'aniversari del seu
naixement, que coincidia amb uns jocs plebeus, fos honorat amb
l'afegiment d'una sola biga. Va prohibir que li fossin decretats
temples, flàmines, sacerdots, fins i tot que es col·loquessin
estàtues i imatges sense que ell ho permetés. I les va permetre amb
l'única condició que es col·loquessin no entre les imatges dels
déus, sinó entre els ornaments dels edificis. Va prohibir que es
jurés pels seus actes i que es donés el nom de Tiberi a setembre o
de Livi a octubre. Va refusar el sobrenom, fins i tot, d’imperator
i el cognomen de pater patriae i la corona cívica al seu
vestíbul, i ni tan sols va afegir el nom d'August, encara que
l’havia heretat, excepte a les seves cartes als reis i sobirans.
Reorganitzaria
l’equip de governants i revitalitzaria la hisenda del país (diu
que en certa ocasió, quan el governador de la província d’Egipte
li va fer arribar més diners recaptats del que s’havia establert,
li va enviar un missatge recordant-li que un bon pastor ha d’esquilar
les ovelles, no pas escorxar-les); mantindria una fèrria disciplina
en l’exèrcit i administraria amb justícia i equitat. Transferiria
al Senat els poders per nomenar els magistrats, abans en mans de
l’Assemblea Popular, i crearia el Consell permanent de l’Imperi,
que venia a ser una mena de govern actual a base de ministeris i
subsecretaries.
Un
altre dels primers crims
comesos,
aquest en
diferit,
seria el de la seva odiada Júlia que, com recordareu, havíem deixat
desterrada a
la
illeta de
Pandatària.
Tiberi li va negar immediatament el subsidi a què tenia dret i la va
fer tancar en solitari en una casa on moriria
de fam.
Però
no havia oblidat l’amant que ella havia tingut des del seu segon
matrimoni, Semproni Grac. Quan August havia desterrat la nena, va
desterrar-lo també a ell, si bé a una altra illa, aquesta de la
costa est de Tunísia. A ell Tiberi el va fer pelar
ràpidament, abans que a ella i
tot.
Canviant
de rosca. Fill gran de son germà Drus, Germànic Cèsar havia estat
adoptat a la mort de son pare per Tiberi i temps a
venir contrauria
matrimoni amb Agripina Major,
néta d’August. Com
a comandant de les vuit legions del Rin, s’ho va manegar prou bé
per trampejar uns motins i va obtenir aquells anys grans
victòries en expedicions d’extermini pur i pelat a l’altra banda
del riu, que el van fer molt popular: la desfeta
de Var i les seves legions al bosc de
Teutoburg quedava
venjada.
Aleshores,
just quan el jove
i brillant general
planificava una darrera campanya per
liquidar el cabdill Armini i dominar
Germània sencera, Tiberi,
que recelava del creixement de la
popularitat del seu fill adoptiu, me’l va
cridar urgentment
a Roma i
aclamat per allà on
passava, el 27 de
maig del 17 dC faria
una espectacular entrada
a la capital al
capdavant de les seves tropes, entre les quals desfilaven dues de les
tres àguiles perdudes a Teutoburg i centenars de presoners, entre
ells, l’esposa d’Armini, Tusnelda, lliurada a traïció a
Germànic, quan estava embarassada del nen que ara duia al coll, per
son pare Segestes, enfrontat al gendre.
L’emperador
de seguida li va
confiar l’encàrrec d’anar
casualment ben lluny,
com a comandant de les províncies orientals, tret de Síria, a
resoldre els
problemes amb els parts, no
els processos d’expulsió per la femella d’un
fetus viable, sinó els habitants de l’imperi part –per
entendre’ns: l’actual Iran, més bona part de l’Iraq i de
Síria–, i els
armenis. De
moment va anar a espetegar a Grècia, on el mateix any
encara va trobar temps per participar en l’Olimpíada 199 i guanyar
la cursa de quadrigues. Complerta
l’any següent
la seva missió amb èxit,
Germànic va passar
uns mesos a Síria abans de fer el
19 dC un tour per Egipte, on cometria el
disbarat d’emetre edictes com si en fos el governador. Allà,
consultat l’oracle d’Apis, que es veu que era dels que afinaven, va rebre la
desagradable resposta que la
seva vida tindria un
final proper.
De
tornada de les vacancetes,
va trobar que el governador
de Síria, una de les províncies més
riques de l’imperi, Gneu Calpurni
Pisó, havia fet
cas omís de les
seves ordres (que no estava autoritzat a donar) i el va enviar a Egipte (cosa
que tampoc podia fer). Poc després moria
enverinat, amb
taques lívides
cobrint-li el cos i treient bromera per la boca,
i
tot
sembla apuntar
–com
creia ell mateix– a
Pisó
i
la seva esposa, Munàcia Plancina,
que haurien
obrat per ordre de Tiberi. Potser sí: Germànic
esdevenia
massa popular i, per tant, un
competidor perillós.
En qualsevol cas, Roma va perdre un gran general i el poble, un ídol,
de la qual cosa amb raó o sense va fer responsable el Primer Ciutadà.
Aquest, a
tot això, com que Lívia, retirada en teoria de la vida pública,
continuava fent i desfent a la seva esquena, se’n va allunyar
abandonant de primer la senzilla casa d’August on ella residia
encara i traslladant-se a un gran palau de nova planta a la banda
occidental del turó Palatí, i l’any 27 dC, tip també dels
disgustos del càrrec, va fugir de la capital per instal·lar-se en
un palau (Vil·la Iovis) que havia fet construir a Capri, davant la
península de Sorrento, monopoli llavors com avui de la jet set,
mentre a la capital, el seu favorit Luci Eli Sejà, comandant de la
guàrdia pretoriana –uns
8.000
soldats,
el
nou emblema dels quals era l’escorpí, pres del signe zodiacal de
Tiberi–,
es feia amo efectiu de l’Imperi fins al punt que se’n va
reconèixer el dia de l’aniversari com a festa nacional: al
capdavall, era qui dictava les ordres en nom de l’emperador.
Aquest,
lluny ja el 19 dC, quan havia promulgat un edicte que prohibia el ius
osculi ‘dret de petó’, que era el del marit de rebre’n
diàriament un de la dona als llavis, i pel que es deia amb ganes de
marxa, que és sabut que a les velleses es fan
les bestieses –relatives: en tenia seixanta-nou quan va
aterrar a la paradisíaca illa–, es va lliurar a
copiosos
tiberis
(paraula
l’ètim de la qual és precisament el nom propi de l’emperador),
que
amenitzaven grups de noietes i joves
llicenciosos nus o disfressats de faunes i de nimfes, i –segons
les males llengües– a banys
relaxants amb peixets amb
peus,
una vida en la qual va acompanyar-lo amb molt de
gust el seu nebot Calígula, aparentment aparcat el ressentiment pel
fet que a sa mare i son germà Neró Cèsar se’ls hagués confiscat
els béns i enviat a l’exili. Ni tan sols per assistir al funeral
de Lívia, que va aclucar els ulls el 29 dC, als vuitanta-sis abrils,
sense els honors que mereixia, va bellugar Tiberi el cul de Capri.
Un
dia que no era de nit la seva cunyada Antònia Menor va gosar
dir-li que Sejà, el seu braç dret, intentava trair-lo. I no anava
desencaminada: controlava el correu imperial i per tant estava al
corrent de tot el que es coïa entre Tiberi i Roma; havia creat un
veritable exèrcit d’espies i delators que, en virtut d’una llei
recent restaurada, rebien la quarta part dels béns confiscats als
reus, i havia aconseguit que el fill de l’emperador i la seva
primera dona, Drus, que era una nosa per a les seves ambicions
successòries, morís per causes naturals, és a dir, per un verí
natural administrat per l’amant de Sejà, Livil·la, casualment
dona de Drus i ara vídua; començat una sèrie de
judicis preparats
de senadors i rics cavallers...
Res
d’això havia fet fins aleshores que Tiberi en recelés per bé
que, en la seva paranoia creixent, veia enemics a tot arreu; ans al
contrari, havia començat a referir-se al bandarra com «el
meu
company»
i
fet
erigir estàtues d’ell
per tota la capital. Finalment,
treta
la bena dels ulls, va acusar-lo per escrit de
traïció davant el Senat. Sejà, doncs, va ser jutjat i després
executat pels seus pretorians el 31 dC. Dels sentiments que devia
inspirar als romans, en parla el fet que en destrossessin les
estàtues, arrosseguessin el seu cadàver pels carrers i se’n
repartissin els trossos. Llàstima que per substituir-lo, Tiberi
nomenés Macró, que no resultaria millor que el seu antecessor en el
càrrec.
El
cas és que un cop mort Sejà, a Roma començaria una altra tanda
interminable de judicis. L’apatia que havia caracteritzat el
principi del govern de Tiberi i que li havia fet guanyar-se la tírria
del poble, es va esvair al final, quan es va decidir a agafar el bou
per les banyes, cosa que encara faria créixer aquesta tírria. I és
que parents, amics i saludats de Sejà llevat d’ell mateix,
senadors o no senadors, homes i dones, adults i nens, van ser jutjats
i executats sense que es permetés a ningú acomiadar-se’n,
enterrar-los ni plorar-los, i se’n van confiscar les propietats.
Consti
com a recordatori que a la llunyana província romana de Judea
mentrestant, entre els anys 33 i 36, moria crucificat un tal Jesús.
Diu la tradició que Clàudia Pròcula, l’esposa del governador
Ponç Pilat, un protegit del desaparegut Sejà, va tenir un malson aquella nit,
però eren els déus del panteó romà i assimilats els qui l’haurien
d’haver tingut pel que se'ls venia al damunt.
El
37 dC, a setanta-set anys, «Capri
c’est fini», es
devia dir l’emperador
en
llatí, i
va
decidir de tornar a Roma. En el viatge va patir un
desmai que els seus acompanyants van prendre pel son etern. Però
recobraria
el coneixement i,
com
si res no hagués passat, va demanar que li portessin alguna cosa de
manduca. Aleshores, preveient
la
seva
reacció
quan
s’assabentés
que molts
havien
celebrat la seva mort abans d’hora,
Macró el va estrangular
o ofegar amb un
coixí segons les versions (i
encara
n'hi ha més).
En
tot cas, un final lamentable.
De
positiu, se’n sol destacar que va
deixar
pacificades les
províncies i el Tresor
en bon estat, amb no sé
quants milions de sestercis, però
el veredicte
del
poble romà no
admet gaires matisos:
«Tiberi
al Tíber! Tiberi al Tíber!»
