Principat. Any dels quatre emperadors
Aule Vitel·li Germànic, un home que Suetoni retrata com a extraordinàriament alt i amb la cara encesa i tacada per l’abús del vi, golafre, amb el ventre voluminós i una cama més prima que l’altra a conseqüència d’una ferida que es va causar en una cursa de carros, servint de auriga a Calígula, havia estat nomenat per Galba governador de Germània, abans de pujar al tron, raó que n’explica el sobrenom honorífic.
Nat l’any 12 o el 15, era fill de Sextília i Luci Vitel·li, de família senatorial i un home amb talent per donar sabó en quantitats industrials a Calígula primer i, després, a Claudi, a qui veient governat per Messalina, li va demanar a ella, com a gràcia excepcional, permís per treure-li i quedar-se’n la sandàlia dreta, que portaria sempre entre la toga i la túnica per besar-la de tant en tant: sempre, és de suposar, en presència de públic distingit.
Vitel·li jr. passaria la infància i l’adolescència a Capri entre el putarram de Tiberi, i les males llengües van arribar a atribuir a les complaences que els procurava el favor imperial de què gaudia son pare. Petrònia, amb qui casaria cap a l’any 36, li donaria un fill, que era borni sense haver rebut l’impacte de cap pilota de goma policial i que acabaria els seus dies prenent un verí presumptament destinat a son pare. Aquest, mogut per un peculiar amor patern, n’explicaria la mort com a conseqüència dels remordiments que cal esperar d’un parricida. Més endavant, divorciat, contreuria segones núpcies amb Gal·lèria Fundana, de qui va tenir una filla i un fill, de nom Germànic, que era «gairebé tingut per mut», és a dir, per sord.
Als 25 anys reglamentaris, sota el regnat de Calígula, va ingressar al Senat com a qüestor i el 48, en temps de l’emperador Claudi, amb qui havia jugat als daus, va obtenir el consolat. No seria fins l’any administratiu 60/61 que, nomenat per Neró governador de l’Àfrica proconsular (més o menys l’actual Tunis i nord d’Algèria), passaria a residir a Cartago, la capital de la província, una de les més riques de l’Imperi. I encara s’hi mantindria l’any següent, aquest cop a les ordres de son germà Luci Vitel·li, que el succeiria en el càrrec. Conclosa la seva etapa africana, es reinstal·laria a Roma al capdavant de diferents destinacions.
A primers de desembre del 68, es diu que per influència de Titus Vini, Galba el nomena comandant de l’exèrcit de la Germània Inferior i governador del territori. Però gairebé tan difícil com aquesta missió ho seria el preludi, la imprescindible partida de Roma, ja que se li havien acabat els anissos. Diu Suetoni:
És cosa sabuda que ni tan sols posseïa els diners necessaris per al viatge. Estaven els seus negocis tan malparats, que la seva dona i els seus fills que van quedar a Roma, van anar a viure en una barraca a fi de llogar casa seva per la resta de l’any i que per a les despeses del camí va haver d’empenyorar una perla de les arracades de sa mare.
A sobre, algun argentarius (banquer) i els particulars que li havien prestat diners volien impedir que marxés i li tocaria de fer l’impossible per aconseguir-ho: ni sospitaven que aviat s’asseuria al tron i que llavors els tornaria el canvi. És digne d’esment que a un llibert que també l’empaitava aleshores per terra, mar i aire per reclamar-li el pagament d'un deute, Vitel·li el portés a judici per la ofensa greu d’haver-li propinat una (imaginària) puntada de peu i, conforme a la dita a qui no vol brou, set escudelles, no desistís i demanés la fi del procediment fins a obtenir del pobre demandat cinquanta sestercis de or.
Amb els generals Cecina i Fabi Valent al front de l’exèrcit iniciaria Vitel·li la marxa cap a la capital on el tron de Galba trontollava pocs dies abans que nomenés successor i fos assassinat. Ja he explicat al capítol precedent l’onada de destrucció que va causar el pas de les tropes al cor d’Europa i l’aclaparadora derrota patida pels soldats d’Otó a la rodalia de Bedriacum el 14 d’abril. Suïcidat aquest, les tropes de Cecina i Fabi van prosseguir el seu avanç i, amb ells fent com qui sent ploure, saquejarien a plaer les regions que travessaven.
Fos com fos, l’Imperi tornava a tenir un únic cap en la persona de Vitel·li, a qui tothom feia la gara-gara i que era reconegut pel Senat el 19 del mateix mes. No obstant això, la seva entrada a Roma es retardaria encara tres mesos, amb una estada prèvia a Lugdunum (Lió), durant la qual es va assabentar de la victòria de Bedriacum i de la mort del seu rival. Allà, per enfeinat que estigués anant de tec en tec i d’orgia en orgia, faria perseguir i executar cent vint soldats, que formaven part d’una llista que havia caigut a les seves mans en què es declaraven responsables de l’assassinat de Galba –fos cert o probablement fals en la major part de casos– i demanaven a Otó la merescuda recompensa.
Encara a la Gàl·lia, es reuniria amb ell Marc Cluvi Ruf, governador d’Hispània des de l’època de Galba que, havent jurat fidelitat a Otó, acabava de descobrir la seva estima pel nou emperador amb el qual, sense perdre el govern de la província, sortiria cap a Itàlia el 5 o 6 de maig, un viatge triomfal no exempt, però, de violències i robatoris per part dels seus homes, que Vitel·li es mirava amb indiferència si és que no li feien gràcia. Finalment, al so de les trompetes, cenyida l’espasa i enmig de les àguiles i els estendards, entrava a Roma el 17 de juliol de l’any 69 i l’endemà era proclamat Augustus.
Per feliç que fos Vitel·li al tron, envoltat de tots els plaers imaginables, mantenint el colze enlaire i cruspint a cor què vols, comportament que compensava amb vòmits provocats que feien lloc a la ingesta de nou material, no es va descuidar de fer matar de seguida el cavaller Corneli Dolabel·la, el segon marit de Petrònia, la seva ex (tot i que és de justícia consignar que ho va fer a precs de la seva excunyada i actual dona, Triària, «una dona molt ferotge», a parer de Tàcit). Pel que fa al castrat Sporus, ja vaig avançar a Neró, que per escapar a l'escarni de representar el paper de la deessa Persèfone, o Prosèrpina en la grafia llatina, quan és violada per Hades/Plutó, va recórrer al suïcidi.
De Vitel·li, Suetoni, sense tenir en compte que a tot arreu se’n fan, de bolets, quan plou, n’explica que
se’l trobava tothora disposat a ordenar assassinats i suplicis, sense distinció de persones i per qualsevol pretext; així va fer morir de diferents maneres nobles romans, en un altre temps condeixebles seus i companys, atrets al seu costat per tota mena d’afalacs [...]. Va arribar fins i tot a enverinar un d’ells de pròpia mà, en un got d’aigua fresca que li va demanar durant un accés de febre. No va perdonar gairebé cap dels usurers i creditors que en un altre temps li havien exigit a Roma les quantitats que els devia, com tampoc als recaptadors que en els seus viatges li havien fet pagar la taxa. [...] Va fer matar alguns homes del poble pel delicte d’haver-se manifestat en públic contra el bàndol dels blaus [un dels quatre equips que competien a les curses de carros, de què ell mateix era seguidor fanàtic], audàcia que significava, segons ell, menyspreu a la seva persona i esperança de canvi de regnat.
Per contra, a jutjar per la seva passivitat, no sembla que l’alarmés gaire el fet que el prefecte d’Egipte, el jueu renegat i botxí de jueus Tiberi Juli Alexandre, nebot de Filó d’Alexandria –el filòsof que presidia aquella inútil ambaixada a Calígula–, proclamés emperador el cap dels exèrcits de Judea, Vespasià, que gaudia de molt bona reputació militar i que sense cap mena de dubte estava molest per la deferència que mostrava Vitel·li amb les tropes del Rin, a les quals devia el tron; tampoc que dos dies després se’l proclamés emperador a Judea mateix, on es trobava i, en dies successius a tot l’Orient, a Mèsia, a Pannònia, a Dalmàcia. Ni que comencés a aixecar i organitzar un exèrcit formidable per enderrocar-lo.
Vespasià va enviar Licini Mucià, governador de Síria, contra Vitel·li, mentre encarregava a son fill Titus la prossecució de la Primera Guerra Judeo-romana, posant-lo al capdavant de les tropes que assetjaven Jerusalem. El general Marc Antoni Prim, que comandava la legió estacionada a Pannònia i era un dels primers generals que a Occident s’havia declarat partidari de Vespasià (després de ser-ho de l'ara enemic Vitel·li; abans, d'Otó, que n'havia rebutjat els serveis i, encara abans, de Galba), va apostar, contra l’opinió de la major part dels generals, que recomanaven esperar l’arribada de Mucià amb l’exèrcit oriental, per la invasió immediata d’Itàlia, que seria finalment l’opció escollida.
Aleshores, juntament amb Arri Var, que havia guanyat renom en la guerra contra els parts de l’any 54, a les ordres del general Domici Corbuló, va creuar els Alps i obtenir diverses victòries fins a conquerir la Gàl·lia Transpadana, regió situada al nord del Po, rebent a Patavium (Pàdua) el reforç de dues legions més. D’aquí, després d’un breu descans, sortiria cap a Verona, que va ocupar.
Vitel·li, a la fi alarmat, per assegurar-se aleshores l’adhesió de la resta de les tropes i el favor públic, va posar-se a repartir sense mesura diners i honors en nom de l’Estat i en el seu propi. Va fer lleves a Roma, prometent als voluntaris la llicència després del triomf i les recompenses pròpies dels veterans. I va enviar Cecina al front d’un gran exèrcit per expulsar Prim (Marc Antoni: no el confongueu amb el reusenc Joan, "progressista" i Gran d'Espanya) que, després d’un motí a les seves files que va obligar a fugir els dos generals amb qui compartia el poder, havia quedat com a comandant únic.
Amb unes forces igualades o lleugerament superiors les dels vitel·lians, l’avantguarda d’aquests toparà aviat amb la de l’exèrcit de Prim, situat a la zona de Bediacrum, just allà on vuit mesos enrere les tropes del primer havien infligit una aclaparadora derrota a les d’Otó. És a punt de lliurar-se l’anomenada Segona batalla de Bedriacum, que s’iniciarà amb un imprudent atac d’una part de la cavalleria de Prim, rebutjat per la de Vitel·li. Unitats d’infanteria de tots dos exèrcits surten en suport de les cavalleries respectives i llavors Prim aconsegueix girar la truita i és als vitel·lians muntats a qui toca de cercar la protecció dels seus companys, perseguits per la cavalleria rival i els auxiliars de les legions de Mèsia.
Comença a caure la nit quan Prim, que ha avançat per la Via Postúmia, aconsegueix reunir tot el seu exèrcit davant la ciutat de Cremona, on s’ha concentrat i parapetat l'exèrcit enemic. Disposa les seves tropes a esquerra i dreta de la calçada i es prepara per esperar el nou dia. Però els assetjats, tot i haver estat marxant diverses hores, no accepten descansar a Cremona, en surten en tromba i es llancen al contraatac.
La batalla s’entaula en la foscor. La confusió és enorme: no es pot distingir l’amic de l’enemic, els soldats busquen agrupar-se al voltant del seu estendard i no el localitzen o se’l troben en mans de l'adversari. Les forces de Prim pateixen greus pèrdues fins que l’aparició de la lluna (que havia estat part de la nit oculta) il·lumina els vitel·lians que de cop i volta han de lluitar contra soldats afavorits per l’ombra. Però a trenc d’alba... la legió de Prim III Gallica, que abans de passar al Danubi havia estat reclutada a Síria, es gira cap a l’orient i fa el ritual de saludar el Sol ixent. Els vitel·lians mal interpreten la salutació, creient que s’adreça a les forces de Mucià que saben que està de camí des de l’est, moments de pànic que els seus enemics aprofiten per atacar-los in continenti, prendre’ls el campament i fer-los fugir.
Ara: els quedava encara als vencedors un últim os dur de rosegar, perquè Cremona, on s'havien reagrupat gran part de les tropes vençudes, estava ben fortificada. Aviat Cecina, encadenat i detingut lluny d'allà pels seus homes per traïció, arran d'haver-los manat, conxorxat amb l’almirall de la flota de Vitel·li, que es passessin al bàndol de Vespasià, és alliberat i enviat a parlamentar amb Prim amb l’esperança d’evitar la lluita. Aquest, al seu torn, sense saber què fer-ne, me l'envia a Vespasià, que el tractarà amb tots els honors.
Mentrestant, davant Cremona, els de Prim no afluixen i la promesa solemne de permetre’ls saquejar la ciutat, és a dir, la perspectiva d’aconseguir or, plata, esclaus... i de violar tot el que bellugui, els dóna ànims renovats. Finalment prenen les muralles i penetren a l’interior de la ciutat, que arrasaran i cremaran després d’endur-s’ho tot.
A continuació, travessen els Apenins i avancen cap a Roma, aturant-se’n a uns quaranta km, a l’antiga ciutat d’Ocriculum, a tocar de l'actual Otricoli. Els soldats, impacients ara per despullar la capital de les seves riqueses, s’emprenyen i acusen els seus generals de traïció. Tot i això, Prim no es resol a reprendre la marxa fins que al cap d’uns dies li arriben notícies que allà els soldats germànics de Vitel·li, disconformes amb el fet que el seu cap, per salvar la pell, hagi ofert l’Imperi a Titus Flavi Sabí, germà gran de Vespasià, ataquen sobtadament els partidaris d’aquest, que es retiren amb ell al turó del Capitoli, on moren fins a l’últim en l’incendi provocat del temple de Júpiter Òptim Màxim, el més important de la ciutat.
Al vespre, amb Roma ja a la vista, els soldats de Prim li exigeixen un atac immediat, ell es veu obligat a cedir i dóna ordres per a l’assalt. Els defensors resistiran amb coratge, combatent carrer per carrer i casa per casa durant uns dies, fins que els atacants acabin obtenint la victòria. Aleshores, diu Tàcit:
Els vencedors recorrien Roma a la caça dels vençuts amb un odi implacable; els cadàvers omplien els carrers, fòrums i temples estaven tenyits de sang, ja que degollaven onsevulga les víctimes que la sort els posava al davant. Després, en augmentar el llibertinatge, buscaven i arrossegaven els que s'amagaven. A qui veien que cridés l'atenció per l’estatura o la joventut el degollaven sense distingir soldats i civils. Aquesta crueltat provocada pels odis encara recents se sadollava de sang, però després es va transformar en cobdícia. No respectaven cap lloc secret o tancat amb el pretext que s'hi ocultaven els vitel·lians.
Vitel·li, sense poder fugir, cenyida la vesta amb un cinturó ple de monedes d’or, sol com el Noi Cabra, s’havia amagat a la cambra d’un porter del palau ara desert, havia lligat el gos davant la porta i l’havia barrat amb un somier i un matalàs. Allà el farien presoner els soldats aquell 21 de desembre del 69, el sagnant any dels quatre emperadors, i el passejarien per tota la ciutat, lligades les mans a l’esquena i amb una corda al coll, esbroncat, escopit i colpejat, fins que enganxarien el seu cadàver a un garfi i el llençarien al Tíber.
Per acabar: el Senat va reconèixer Vespasià, que romania a Egipte. I si la rapacitat de Prim el va portar a saquejar el palau imperial, el seu paper d’amo de vides i hisendes va ser efímer, ja que Mucià, que n’estava gelós, arribaria a Roma amb plens poders de Vespasià l’endemà de la fi de Vitel·li, de manera que en endavant seria ell qui tallaria el bacallà i, no cal ni dir-ho, el fil d’unes quantes vides: la de Germànic, el fill gairebé sord i ara orfe de Vitel·li, que tenia set anys; la de Galerià, fill de Gai Pisó, que havia aspirat a l’Imperi en temps de Neró i que va posar fi als seus dies en descobrir-se la conxorxa... I nar-hi nant.
