DÉUS D'ESTAR PER ROMA (9)

Principat. Dinastia Flàvia

Vespasià

 

 

Durant l’any 69, el dels quatre emperadors –cap d’ells, tot sigui dit, amb el pedigrí dels anteriors–, hi va haver, com recordareu, un seguit de petites guerres civils i Roma veuria vestir successivament la porpra a Galba, a Otó, a Vitel·li i, finalment, a Vespasià, conegut pels seus èxits en les campanyes contra els jueus sediciosos a Palestina i proclamat emperador per les seves tropes a primers de juliol, quan ja havia complert els seixanta, que establiria el que va ser la segona dinastia de l’Imperi: els Flavis.

Quan Vespasià va conèixer la notícia de la victòria dels seus a Cremona sobre l’exèrcit de Vitel·li era a Alexandria i allà va conèixer Apol·loni de Tíana amb qui travaria una bona amistat. Que Apol·loni, a més de filòsof i matemàtic, era mag ho acrediten els innombrables prodigis obrats per ell que descriu el seu biògraf Filòstrat d’Atenes, un dels quals es pot resumir així: en passar per davant d’ell el baiard amb el cadàver d’una donzella pertanyent a una família de rang consular a qui es va donar per morta el dia del seu casament, s’hi va acostar, va pronunciar algunes paraules en secret i la noia va tornar a la vida (poca broma!) i se’n va anar caminant a casa de son pare, potser a fer-se les ungles. Els seus parents li van regalar una gran suma de diners, que ell generosament va donar a la noia com a dot.

Però anem per ordre que es fa tard. Titus Flavi Vespasià va néixer a l’antiga ciutat sabina de Rieti, al centre geogràfic d’Itàlia, en el si d’una família a la qual avui s’encasellaria en la classe mitjana acomodada. Va ser un home adornat de virtuts i bones obres com la de fer la rosca als poderosos adequats, primer a Calígula i després a Narcís, l’influent llibert de Claudi, pel favor del qual se’l va destinar a Germània com a legat de legió d’on passaria més endavant a Britània destacant en els combats i fent-se creditor d’honors. Suetoni en descriu el físic així:

Era de complexió quadrada, membres forts i robustos i el rostre com el de qui fa esforços violents. Així va passar que un satíric, a qui compel·lia a dir un acudit sobre ell, li va contestar alegrement: «Te’l diré quan acabis de descarregar el ventre.»

Tenaç, s’imposava una fèrria disciplina de treball, no coneixia el ressentiment (un cop emperador, dotaria amb esplendidesa, per exemple, la filla del seu enemic Vitel·li i li faria magnífics regals), i era molt exigent amb la conducta i l’honradesa d’altri. Finalment, l’any 62, Neró va enviar-lo com a procònsol a l’Àfrica, d’on hauria de tornar a Roma pelat com una rata o gairebé.

Va casar l’any 40 amb Flàvia Domicil·la, primera d’aquest nom (la segona, esposa del cònsol Titus Flavi Climent, nebot de Vespasià, a més de santa seria màrtir sota l’emperador Domicià perquè va morir a l’exili). La primera Domicil·la havia estat en un altre temps esclava i concubina d’un cavaller romà i, ja ciutadana lliure i casada amb Vespasià, li donaria dos fills, Titus, el gran, que com era habitual havia heretat el nom de fonts del pare, i Domicià, el segon, futurs emperadors tots dos, i una filla, Domicil·la (aquí, la tercera). Sobreviuria dona i filla, a les quals va perdre abans d’obtenir l’Imperi. Un cop vidu, va rebre una altra vegada a casa la seva antiga amant Cenis, lliberta d’Antònia, mare de Claudi, a la qual servia de secretària; i fins i tot sent ell emperador la tractaria sempre com a una esposa legítima, cosa que no treu que la substituís a la seva mort per unes quantes concubines.

Després d’haver format part del cercle de pròxims a Neró i de caure en desgràcia a causa, sembla, d’adormir-se durant un dels seus concerts a Grècia, l’any 66, quan van esclatar les revoltes a Judea (Primera Guerra Judeo-romana), aquell no dubta a nomenar-lo legat imperial amb quatre legions al seu càrrec –uns seixanta mil homes– per posar-hi fi, cosa que aconseguirà en dos anys, si exceptuem el control de Jerusalem, tasca que, com vaig avançar en el capítol anterior, encomanaria a son fill Titus.

El cas és que, proclamat Vespasià per diverses legions, es decideix a començar la guerra civil i havent enviat tropes a Itàlia, es trasllada a Alexandria. Allí s’assabentarà els darrers dies de desembre del 69 de la mort de Vitel·li, esdevinguda el 20 de desembre i, gairebé alhora, que el Senat li confereix els poders imperials i el títol d’August.

El nou any 70 portarà novetats a les altes esferes de Roma: Licini Mucià enviarà fora de la capital, amb les legions, el seu rival Marc Antoni Prim; Domicià, el fill petit de Vespasià, introvertit i impopular, en serà pretor, un càrrec de categoria, només per sota del de cònsol; Arri Var serà substituït com a prefecte del pretori per Climent Arretí, amic íntim de Domicià, aviat substituït en el càrrec per Titus mateix, que erradicarà amb sang tota possible oposició al nou emperador. Aquest, a l’últim, sense presses, precedit d’un gran prestigi militar, arribarà l’octubre a Roma per encasquetar-se oficialment el llorer imperial i per celebrar el seu triomf sobre els jueus.

Més aviat auster, poc inclinat als compliments i menys a la pompa, Vespasià va prendre les mesures necessàries perquè nobles i potentats no fessin ostentació de luxes excessius, com era habitual. La seva fòbia a la inútil aristocràcia romana arribava al punt de negar qualsevol favor a qui fes servir molts títols i mai va admetre com a col·laboradors els qui vestien teles costoses o es perfumaven. Explica Suetoni que «havent-se presentat molt carregat de perfums un jove a donar-li gràcies per la concessió d’una prefectura, es va tombar disgustat i li va dir amb severitat: “M’estimaria més que fessis pudor d’alls”, i va revocar el nomenament».

Els pretorians, que ja s’havien acostumat a posar i treure, i a collar emperadors, es van veure postergats en les seves prerrogatives per Vespasià, que en reduiria el nombre (de setze cohorts de 1.000 homes cadascuna, a nou de 500, alleujant així l’erari públic i la tasca, entre altres, del laterculensis, l’encarregat de redactar les llistes de soldats) i en reduiria també les atribucions afrontant la possibilitat de córrer la sort d'alguns dels seus antecessors. Alhora, va saber infondre en poc temps disciplina i moral a les legions, díscoles i enfrontades, que havia rebut. Va llicenciar molts veterans i els va donar terres. I si l’exèrcit, fins aleshores, l’integraven principalment itàlics (lliures: els esclaus no tenien accés a les armes, no fos cas), en endavant es nodriria sobretot de reclutes procedents de les classes mitjanes de les províncies de l’Imperi, en especial de les occidentals.

Quant als afers militars, tot i que sota Vespasià es pot dir que en general hi va haver pau a l’Imperi amb la notòria excepció de Palestina, és cert que va heretar una insurrecció dels bataus, un poble germànic assentat a la Germània Inferior, el que avui són els Països Baixos, comandada pel borni Claudi Civilis (un batau amb ciutadania romana) i el seu aliat per jurament Juli Sabí, cap dels lingons, un poble gal. N’havia estat causa un edicte de Vitel·li que els exigia unes lleves als bataus que incloïen els ancians i de les quals només se’n podien deslliurar afluixant la mosca. Els rebels, després de vèncer les legions acantonades a la zona i d’ocupar Castra Vetera, un campament al Rin, fundat per Germànic en temps d’August, s’hi van fer forts. Durant un temps hi resistirien els atacs del general Quint Petili Cerealis, enviat contra ells per l’emperador, de qui era parent, que finalment, amb els alts i baixos de tota guerra, en sortiria victoriós.

Malgrat això, a causa dels exagerats informes que havia rebut de Cerealis, Licini Mucià es va veure forçat a sortir de la capital amb les seves pròpies tropes per donar-li un cop de mà, una expedició a la qual es va afegir Domicià, que albergava l’esperança que se li concedís el comandament d’una legió, una esperança infundada perquè, segons Tàcit, Mucià no hi tenia la més mínima confiança, tot i que s’estimava més tenir-lo a prop, on pogués controlar-lo, que no pas a Roma. Quan van arribar les notícies de la victòria de Cerealis, Mucià va haver de desfer el camí tot intentant dissuadir el fill de l’emperador de perseguir la fama militar. Aleshores, Domicià va escriure directament a Cerealis, per suggerir-li que li traspassés el comandament de l’exèrcit, però aquest, previngut per Mucià, ho va rebutjar.

Després de la derrota, Civilis va aconseguir escapar i, encara que rebria reforços, es va retirar a una illa a la desembocadura del Rin, la insula Batavorum, que convertiria en la seva base d’operacions. Des d’allà, quan ja no se’l considerava un perill, llançaria diversos atacs que ocasionarien greus pèrdues als ocupants. Cerealis va acabar per atacar l’illa amb forces molt superiors i la va fer devastar. Tot i així, seria finalment el pur esgotament i la desesperança el que faria que els rebels acceptessin la rendició a canvi del perdó. Civilis va desaparèixer durant uns quants anys fins que va ser capturat i possiblement executat.

També el seu aliat Sabí aconseguiria fugir i amagar-se en algun racó de l’Imperi. No obstant això, als nou anys de la seva derrota, va ser trobat i traslladat a Roma on seria ajusticiat amb la seva dona Eponina, que sabia des del primer dia on s’amagava el seu marit i no havia cantat. Esclar que Vespasià, d’haver-ho volgut, hauria venjat la insubordinació de Sabí turmentant-ne la dona i fent-la confessar el seu secret, però va preferir no obligar Eponina que traís el seu home. I si a l’últim se la va ajusticiar, es deu al fet que ella mateixa ho va preferir a quedar-se vídua, i no per desig de l’emperador. O això diuen les fonts.

L’única persecució que va portar a terme seria la dels astrologi i philosophi professionals contra els quals va publicar un edicte en virtut del qual se’ls faria fora de Roma, i si més no a un de l’escola cínica li va fer tallar el cap l’any 75 en públic, és de suposar que per enemistat personal o perquè fos un dels més significats partidaris de la República. Com ho era Helvidi Prisc, el primer del Col·legi dels Pretors, que absents de Roma l’emperador i son fill Titus, com també Domicià, pretor de la ciutat, va presidir les complexes cerimònies de restauració del Capitoli, cremat durant les recents lluites, i en va posar la primera pedra el 21 de juliol de l’any 70.  

Prisc tenia greus desatencions amb Vespasià, a qui s'adreçava com si fos un ciutadà més, i aquest, que no volia tampoc sentir-lo a parlar de Repúbliques, el va amenaçar d’expulsar-lo del Senat a menys que hi anés només a escoltar i no obrís boca, però ell s’hi va negar tot insistint que hi aniria i diria el que creia just. Quan l'altre li va recordar com qui no vol la cosa que el podia fer matar, ell va replicar que ja sabia que no era immortal i que fes cadascú allò que li tocava. Finalment l’emperador el va desterrar; més endavant, aconsellat per uns enemics de Prisc, n’ordenaria l’execució. Cert que se’n va penedir de seguida, però els missatgers enviats per revocar l’ordre ja no hi van ser a temps.

Què era concretament el que va moure Vespasià a prendre els filòsofs de caps d’esquila pretendria saber-ho els primers anys del segle V l’escriptor cristià Sinesi de Cirene. Aquest atribuiria al grecoromà Dió Crisòstom haver-ne estat l’inductor amb la seva obra, avui perduda, Contra els filòsofs, en què instava al desterrament de la capital dels seguidors de Sòcrates i de Zenó de Cítion. Dió, a més, havia concedit també l'atenció a temes tan sublims com ara l’origen diví d’Hèracles (l’Hèrcules de la mitologia romana) o si l’home savi és feliç; també a l’esclavatge i la llibertat: per ell, tant pot ser esclau el Gran Rei, com lliure qualsevol esclau carregat de cadenes. La llibertat vertadera no té res a veure amb els títols, ni amb els càrrecs ni amb el pes dels grillons, ni amb la indumentària. (Amén.)

La capacitat administrativa de Vespasià va ser gran i no sols per dividir la província d'Il·líria en dues –Dalmàcia, la part costanera occidental de la península balcànica, i Pannònia, la part interior–, sinó per estabilitzar les finances de l’Imperi valent-se, això sí, d’estratagemes poc ortodoxos i no gaire elegants. Entre altres mesures, va decidir vendre l’absolució als acusats, fossin culpables o innocents, i atorgar els poders inherents a alts càrrecs governamentals a aquells individus que més paguessin pel lloc. Pensava, potser amb encert, que encara que aquests esquilessin després el poble, com era de rigor, ja tornaven per endavant part dels futurs béns mal adquirits.

Pel que fa als impostos, a més de restablir els que Galba havia abolit, en va crear de nous. Fins i tot un sobre l’orina humana que, pel seu contingut d’amoníac, recollien per a ús industrial assaonadors, bugaders i tintorers de les comunes públiques i els gibrells col·locats a la porta dels respectius obradors (orinals que l’enginy popular aviat batejaria com a vespasians). Relata Suetoni que havent retret Titus a son pare que l’hagués imposat, aquest va reaccionar posant-li davant dels nassos els diners obtinguts de la primera recaptació i preguntant-li si feien mala olor; i en contestar-li aquell que no, va replicar «I, en canvi, han sortit dels orins», anècdota que deu ser l’origen de la locució llatina pecunia non olet ‘els diners no fan olor’.

Una altra mesura sàvia, amb rivets de canallada, va ser nomenar exactors, o recaptadors de tributs, els individus més egoistes, miserables i àvids de riquesa de què disposava entre els els empleats del que en podríem dir ministeri d’Hisenda. Com era d’esperar, plomant els ciutadans a cor què vols, aquests facinerosos aviat es van fer rics, però aleshores l’emperador va confiscar-los tots els béns i obligar-los a reparar els abusos comesos. Així va aconseguir cobrar tots els impostos legalment cobrables –i per tant afavorir el tresor públic– i, d’una altra banda, burlar i castigar els oportunistes de sempre.

Pel que fa al general Aule Cecina Aliè, de qui es podia esperar que comptés amb el favor de Vespasià, que a Alexandria l’havia tractat amb tots els honors, a Roma va servir-lo només en càrrecs secundaris. Al final ja del regnat (79 aC), juntament amb el ric i poderós Epri Marcel, va participar en un complot contra ell i mentre el darrer seria jutjat pel Senat, condemnat i decapitat, Cecina va ser assassinat per ordre de Titus quan sortia d’un banquet al palau imperial. Potser era més d’un el mòbil d’aquesta mort, ja que Titus sospitava que Cecina s’havia entès amb l’amant que havia portat de Judea i que havia hagut de despatxar, Berenice.

Sense haver fet els setanta, Vespasià moriria en una vil·la prop de la ciutat de Rieti, on havia nascut, als banys d’Aquae Cutiliae. Hi va anar de cacera i allí va agafar uns còlics incurables per a la medicina d’aquell temps. En sentir-se morir, burlant-se dels qui l’envoltaven i del costum de retre honors divins als emperadors traspassats, va dir sarcàstic: «Ai, crec que m’estic convertint en déu».

Una incursió en "La nit dels ignorants"

L'enllaç NABOPOLASSAR us portarà, si us hi deixeu portar, a una conversa radiofònica de trenta minuts reduïda a onze i momificada per algun procediment tipus jívaro. La podeu conservar com a trofeu de guerra. I no cal dir que espero comptar amb la vostra benevolència.

 

 

  

DÉUS D'ESTAR PER ROMA (8)

 Principat. Any dels quatre emperadors

Vitel·li

 

 

 

Aule Vitel·li Germànic, un home que Suetoni retrata com a extraordinàriament alt i amb la cara encesa i tacada per l’abús del vi, golafre, amb el ventre voluminós i una cama més prima que l’altra a conseqüència d’una ferida que es va causar en una cursa de carros, servint de auriga a Calígula, havia estat nomenat per Galba governador de Germània, abans de pujar al tron, raó que n’explica el sobrenom honorífic.

Nat l’any 12 o el 15, era fill de Sextília i Luci Vitel·li, de família senatorial i un home amb talent per donar sabó en quantitats industrials a Calígula primer i, després, a Claudi, a qui veient governat per Messalina, li va demanar a ella, com a gràcia excepcional, permís per treure-li i quedar-se’n la sandàlia dreta, que portaria sempre entre la toga i la túnica per besar-la de tant en tant: sempre, és de suposar, en presència de públic distingit.

Vitel·li jr. passaria la infància i l’adolescència a Capri entre el putarram de Tiberi, i les males llengües van arribar a atribuir a les complaences que els procurava el favor imperial de què gaudia son pare. Petrònia, amb qui casaria cap a l’any 36, li donaria un fill, que era borni sense haver rebut l’impacte de cap pilota de goma policial i que acabaria els seus dies prenent un verí presumptament destinat a son pare. Aquest, mogut per un peculiar amor patern, n’explicaria la mort com a conseqüència dels remordiments que cal esperar d’un parricida. Més endavant, divorciat, contreuria segones núpcies amb Gal·lèria Fundana, de qui va tenir una filla i un fill, de nom Germànic, que era «gairebé tingut per mut», és a dir, per sord.

Als 25 anys reglamentaris, sota el regnat de Calígula, va ingressar al Senat com a qüestor i el 48, en temps de l’emperador Claudi, amb qui havia jugat als daus, va obtenir el consolat. No seria fins l’any administratiu 60/61 que, nomenat per Neró governador de l’Àfrica proconsular (més o menys l’actual Tunis i nord d’Algèria), passaria a residir a Cartago, la capital de la província, una de les més riques de l’Imperi. I encara s’hi mantindria l’any següent, aquest cop a les ordres de son germà Luci Vitel·li, que el succeiria en el càrrec. Conclosa la seva etapa africana, es reinstal·laria a Roma al capdavant de diferents destinacions.

A primers de desembre del 68, es diu que per influència de Titus Vini, Galba el nomena comandant de l’exèrcit de la Germània Inferior i governador del territori. Però gairebé tan difícil com aquesta missió ho seria el preludi, la imprescindible partida de Roma, ja que se li havien acabat els anissos. Diu Suetoni:

És cosa sabuda que ni tan sols posseïa els diners necessaris per al viatge. Estaven els seus negocis tan malparats, que la seva dona i els seus fills que van quedar a Roma, van anar a viure en una barraca a fi de llogar casa seva per la resta de l’any i que per a les despeses del camí va haver d’empenyorar una perla de les arracades de sa mare.

A sobre, algun argentarius (banquer) i els particulars que li havien prestat diners volien impedir que marxés i li tocaria de fer l’impossible per aconseguir-ho: ni sospitaven que aviat s’asseuria al tron i que llavors els tornaria el canvi. És digne d’esment que a un llibert que també l’empaitava aleshores per terra, mar i aire per reclamar-li el pagament d'un deute, Vitel·li el portés a judici per la ofensa greu d’haver-li propinat una (imaginària) puntada de peu i, conforme a la dita a qui no vol brou, set escudelles, no desistís i demanés la fi del procediment fins a obtenir del pobre demandat cinquanta sestercis de or.

Amb els generals Cecina i Fabi Valent al front de l’exèrcit iniciaria Vitel·li la marxa cap a la capital on el tron de Galba trontollava pocs dies abans que nomenés successor i fos assassinat. Ja he explicat al capítol precedent l’onada de destrucció que va causar el pas de les tropes al cor d’Europa i l’aclaparadora derrota patida pels soldats d’Otó a la rodalia de Bedriacum el 14 d’abril. Suïcidat aquest, les tropes de Cecina i Fabi van prosseguir el seu avanç i, amb ells fent com qui sent ploure, saquejarien a plaer les regions que travessaven.

Fos com fos, l’Imperi tornava a tenir un únic cap en la persona de Vitel·li, a qui tothom feia la gara-gara i que era reconegut pel Senat el 19 del mateix mes. No obstant això, la seva entrada a Roma es retardaria encara tres mesos, amb una estada prèvia a Lugdunum (Lió), durant la qual es va assabentar de la victòria de Bedriacum i de la mort del seu rival. Allà, per enfeinat que estigués anant de tec en tec i d’orgia en orgia, faria perseguir i executar cent vint soldats, que formaven part d’una llista que havia caigut a les seves mans en què es declaraven responsables de l’assassinat de Galba –fos cert o probablement fals en la major part de casos– i demanaven a Otó la merescuda recompensa.

Encara a la Gàl·lia, es reuniria amb ell Marc Cluvi Ruf, governador d’Hispània des de l’època de Galba que, havent jurat fidelitat a Otó, acabava de descobrir la seva estima pel nou emperador amb el qual, sense perdre el govern de la província, sortiria cap a Itàlia el 5 o 6 de maig, un viatge triomfal no exempt, però, de violències i robatoris per part dels seus homes, que Vitel·li es mirava amb indiferència si és que no li feien gràcia. Finalment, al so de les trompetes, cenyida l’espasa i enmig de les àguiles i els estendards, entrava a Roma el 17 de juliol de l’any 69 i l’endemà era proclamat Augustus.

Per feliç que fos Vitel·li al tron, envoltat de tots els plaers imaginables, mantenint el colze enlaire i cruspint a cor què vols, comportament que compensava amb vòmits provocats que feien lloc a la ingesta de nou material, no es va descuidar de fer matar de seguida el cavaller Corneli Dolabel·la, el segon marit de Petrònia, la seva ex (tot i que és de justícia consignar que ho va fer a precs de la seva excunyada i actual dona, Triària, «una dona molt ferotge», a parer de Tàcit). Pel que fa al castrat Sporus, ja vaig avançar a Neró, que per escapar a l'escarni de representar el paper de la deessa Persèfone, o Prosèrpina en la grafia llatina, quan és violada per Hades/Plutó, va recórrer al suïcidi.

De Vitel·li, Suetoni, sense tenir en compte que a tot arreu se’n fan, de bolets, quan plou, n’explica que

se’l trobava tothora disposat a ordenar assassinats i suplicis, sense distinció de persones i per qualsevol pretext; així va fer morir de diferents maneres nobles romans, en un altre temps condeixebles seus i companys, atrets al seu costat per tota mena d’afalacs [...]. Va arribar fins i tot a enverinar un d’ells de pròpia mà, en un got d’aigua fresca que li va demanar durant un accés de febre. No va perdonar gairebé cap dels usurers i creditors que en un altre temps li havien exigit a Roma les quantitats que els devia, com tampoc als recaptadors que en els seus viatges li havien fet pagar la taxa. [...] Va fer matar alguns homes del poble pel delicte d’haver-se manifestat en públic contra el bàndol dels blaus [un dels quatre equips que competien a les curses de carros, de què ell mateix era seguidor fanàtic], audàcia que significava, segons ell, menyspreu a la seva persona i esperança de canvi de regnat.

Per contra, a jutjar per la seva passivitat, no sembla que l’alarmés gaire el fet que el prefecte d’Egipte, el jueu renegat i botxí de jueus Tiberi Juli Alexandre, nebot de Filó d’Alexandria –el filòsof que presidia aquella inútil ambaixada a Calígula–, proclamés emperador el cap dels exèrcits de Judea, Vespasià, que gaudia de molt bona reputació militar i que sense cap mena de dubte estava molest per la deferència que mostrava Vitel·li amb les tropes del Rin, a les quals devia el tron; tampoc que dos dies després se’l proclamés emperador a Judea mateix, on es trobava i, en dies successius a tot l’Orient, a Mèsia, a Pannònia, a Dalmàcia. Ni que comencés a aixecar i organitzar un exèrcit formidable per enderrocar-lo.

Vespasià va enviar Licini Mucià, governador de Síria, contra Vitel·li, mentre encarregava a son fill Titus la prossecució de la Primera Guerra Judeo-romana, posant-lo al capdavant de les tropes que assetjaven Jerusalem. El general Marc Antoni Prim, que comandava la legió estacionada a Pannònia i era un dels primers generals que a Occident s’havia declarat partidari de Vespasià (després de ser-ho de l'ara enemic Vitel·li; abans, d'Otó, que n'havia rebutjat els serveis i, encara abans, de Galba), va apostar, contra l’opinió de la major part dels generals, que recomanaven esperar l’arribada de Mucià amb l’exèrcit oriental, per la invasió immediata d’Itàlia, que seria finalment l’opció escollida.

Aleshores, juntament amb Arri Var, que havia guanyat renom en la guerra contra els parts de l’any 54, a les ordres del general Domici Corbuló, va creuar els Alps i obtenir diverses victòries fins a conquerir la Gàl·lia Transpadana, regió situada al nord del Po, rebent a Patavium (Pàdua) el reforç de dues legions més. D’aquí, després d’un breu descans, sortiria cap a Verona, que va ocupar.

Vitel·li, a la fi alarmat, per assegurar-se aleshores l’adhesió de la resta de les tropes i el favor públic, va posar-se a repartir sense mesura diners i honors en nom de l’Estat i en el seu propi. Va fer lleves a Roma, prometent als voluntaris la llicència després del triomf i les recompenses pròpies dels veterans. I va enviar Cecina al front d’un gran exèrcit per expulsar Prim (Marc Antoni: no el confongueu amb el reusenc Joan, "progressista" i Gran d'Espanya) que, després d’un motí a les seves files que va obligar a fugir els dos generals amb qui compartia el poder, havia quedat com a comandant únic.

Amb unes forces igualades o lleugerament superiors les dels vitel·lians, l’avantguarda d’aquests toparà aviat amb la de l’exèrcit de Prim, situat a la zona de Bediacrum, just allà on vuit mesos enrere les tropes del primer havien infligit una aclaparadora derrota a les d’Otó. És a punt de lliurar-se l’anomenada Segona batalla de Bedriacum, que s’iniciarà amb un imprudent atac d’una part de la cavalleria de Prim, rebutjat per la de Vitel·li. Unitats d’infanteria de tots dos exèrcits surten en suport de les cavalleries respectives i llavors Prim aconsegueix girar la truita i és als vitel·lians muntats a qui toca de cercar la protecció dels seus companys, perseguits per la cavalleria rival i els auxiliars de les legions de Mèsia.

Comença a caure la nit quan Prim, que ha avançat per la Via Postúmia, aconsegueix reunir tot el seu exèrcit davant la ciutat de Cremona, on s’ha concentrat i parapetat l'exèrcit enemic. Disposa les seves tropes a esquerra i dreta de la calçada i es prepara per esperar el nou dia. Però els assetjats, tot i haver estat marxant diverses hores, no accepten descansar a Cremona, en surten en tromba i es llancen al contraatac.

La batalla s’entaula en la foscor. La confusió és enorme: no es pot distingir l’amic de l’enemic, els soldats busquen agrupar-se al voltant del seu estendard i no el localitzen o se’l troben en mans de l'adversari. Les forces de Prim pateixen greus pèrdues fins que l’aparició de la lluna (que havia estat part de la nit oculta) il·lumina els vitel·lians que de cop i volta han de lluitar contra soldats afavorits per l’ombra. Però a trenc d’alba... la legió de Prim III Gallica, que abans de passar al Danubi havia estat reclutada a Síria, es gira cap a l’orient i fa el ritual de saludar el Sol ixent. Els vitel·lians mal interpreten la salutació, creient que s’adreça a les forces de Mucià que saben que està de camí des de l’est, moments de pànic que els seus enemics aprofiten per atacar-los in continenti, prendre’ls el campament i fer-los fugir.

Ara: els quedava encara als vencedors un últim os dur de rosegar, perquè Cremona, on s'havien reagrupat gran part de les tropes vençudes, estava ben fortificada. Aviat Cecina, encadenat i detingut lluny d'allà pels seus homes per traïció, arran d'haver-los manat, conxorxat amb l’almirall de la flota de Vitel·li, que es passessin al bàndol de Vespasià, és alliberat i enviat a parlamentar amb Prim amb l’esperança d’evitar la lluita. Aquest, al seu torn, sense saber què fer-ne, me l'envia a Vespasià, que el tractarà amb tots els honors.

Mentrestant, davant Cremona, els de Prim no afluixen i la promesa solemne de permetre’ls saquejar la ciutat, és a dir, la perspectiva d’aconseguir or, plata, esclaus... i de violar tot el que bellugui, els dóna ànims renovats. Finalment prenen les muralles i penetren a l’interior de la ciutat, que arrasaran i cremaran després d’endur-s’ho tot.

A continuació, travessen els Apenins i avancen cap a Roma, aturant-se’n a uns quaranta km, a l’antiga ciutat d’Ocriculum, a tocar de l'actual Otricoli. Els soldats, impacients ara per despullar la capital de les seves riqueses, s’emprenyen i acusen els seus generals de traïció. Tot i això, Prim no es resol a reprendre la marxa fins que al cap d’uns dies li arriben notícies que allà els soldats germànics de Vitel·li, disconformes amb el fet que el seu cap, per salvar la pell, hagi ofert l’Imperi a Titus Flavi Sabí, germà gran de Vespasià, ataquen sobtadament els partidaris d’aquest, que es retiren amb ell al turó del Capitoli, on moren fins a l’últim en l’incendi provocat del temple de Júpiter Òptim Màxim, el més important de la ciutat.

Al vespre, amb Roma ja a la vista, els soldats de Prim li exigeixen un atac immediat, ell es veu obligat a cedir i dóna ordres per a l’assalt. Els defensors resistiran amb coratge, combatent carrer per carrer i casa per casa durant uns dies, fins que els atacants acabin obtenint la victòria. Aleshores, diu Tàcit:

Els vencedors recorrien Roma a la caça dels vençuts amb un odi implacable; els cadàvers omplien els carrers, fòrums i temples estaven tenyits de sang, ja que degollaven onsevulga les víctimes que la sort els posava al davant. Després, en augmentar el llibertinatge, buscaven i arrossegaven els que s'amagaven. A qui veien que cridés l'atenció per l’estatura o la joventut el degollaven sense distingir soldats i civils. Aquesta crueltat provocada pels odis encara recents se sadollava de sang, però després es va transformar en cobdícia. No respectaven cap lloc secret o tancat amb el pretext que s'hi ocultaven els vitel·lians.

Vitel·li, sense poder fugir, cenyida la vesta amb un cinturó ple de monedes d’or, sol com el Noi Cabra, s’havia amagat a la cambra d’un porter del palau ara desert, havia lligat el gos davant la porta i l’havia barrat amb un somier i un matalàs. Allà el farien presoner els soldats aquell 21 de desembre del 69, el sagnant any dels quatre emperadors, i el passejarien per tota la ciutat, lligades les mans a l’esquena i amb una corda al coll, esbroncat, escopit i colpejat, fins que enganxarien el seu cadàver a un garfi i el llençarien al Tíber.

Per acabar: el Senat va reconèixer Vespasià, que romania a Egipte. I si la rapacitat de Prim el va portar a saquejar el palau imperial, el seu paper d’amo de vides i hisendes va ser efímer, ja que Mucià, que n’estava gelós, arribaria a Roma amb plens poders de Vespasià l’endemà de la fi de Vitel·li, de manera que en endavant seria ell qui tallaria el bacallà i, no cal ni dir-ho, el fil d’unes quantes vides: la de Germànic, el fill gairebé sord i ara orfe de Vitel·li, que tenia set anys; la de Galerià, fill de Gai Pisó, que havia aspirat a l’Imperi en temps de Neró i que va posar fi als seus dies en descobrir-se la conxorxa... I nar-hi nant.

Dies plaents de màgia i sofà!...