DÉUS D'ESTAR PER ROMA (10)

 Principat. Dinastia Flàvia

Titus Flavi

 

 

Un cop mort i incinerat Vespasià, se’n van portar temporalment les cendres al Temple d’August, d’on passarien cap a l’any 87 al nou temple dedicat a ell, un temple, per si us interessa, pseudoperípter i hexàstil, a l’extrem occidental del Fòrum romà, que va manar immediatament bastir Titus Flavi Sabí Vespasià. el seu successor indiscutit. Com a primogènit, guapot, corpulent i d’estatura entre mitjana i baixa, una mica panxut i de disposició amable, bon orador i hàbil genet, n’era l’hereu lògic: un hereu, això sí, que com si hagués trepitjat merda hauria d’afrontar unes quantes calamitats seguides.

En efecte, als inicis de la seva època d’amo del món, el 24 d’agost del 79 –o el 24 d’octubre segons alguns perepunyetes–, el Vesuvi, com no recordava ningú que mai hagués passat, va entrar en erupció amb extraordinària violència sepultant en poques hores les ciutats de Pompeia i Herculà, prop de la badia de Nàpols, sota tones de pedra tosca, cendra i lava, i destruint en gran part el poble d’Estàbia; aquell mateix any, per bé que declarada a Roma el 78 i combatuda amb processions penitencials i rituals propiciatoris que havien d’apaivagar la còlera de la divinitat competent, Itàlia patiria el flagell del que els historiadors antics anomenen «pesta», fos la que fos l’afecció específica; el 80, Roma, com havia passat setze anys enrere, es va incendiar, un foc de grans proporcions que va durar tres dies i tres nits i arrasar edificis importants, incloent-hi el temple de Júpiter Capitolí, o Jupiter Optimus Maximus –on en un altre incendi, com recordareu, aquell provocat, havia mort Titus Flavi Sabí, oncle patern de Titus–, i la Biblioteca Augusta, una dutxa d'aigua freda per a la minoria selecta d’usuaris formada per aristòcrates cultes, gramàtics i retòrics professionals i ciutadans il·lustrats.

Protegit i adorat per son pare i per l’amant d’aquest, Cenis, que era de tots dos qui tenia influència a la cort de Claudi, Titus s’hi va criar, escriu Suetoni,

amb Britànic [fill de l’emperador], rebent la mateixa educació i dels mateixos mestres que ell. [...] Vivien els dos prínceps en tanta intimitat, que es creu que Titus va tastar el verí de què va morir Britànic, perquè estava en aquell moment assegut a taula al seu costat i va patir després una llarga i perillosa malaltia. En memòria d’aquella íntima amistat manaria erigir més endavant una estàtua d’or en el seu palau [...].

De les bacanals de Neró, de les quals va ser assidu des de ben jove, li devia quedar la inclinació a organitzar banquets fins a altes hores de la matinada i festes glamuroses. També una preferència sexual non sancta pels eunucs. En qualsevol cas, va casar primerament amb Arrecina Tertulla ('Tercereta'), neboda de Climent Arretí, aquell prefecte pretorià fugaç sota Vespasià, i poc després que morís, l’any 64, amb Màrcia Furnil·la –germana d’una altra Màrcia, que era ja mare del futur emperador Trajà–, a qui repudiaria quan la seva família va caure en desgràcia per haver conspirat contra l’emperador Neró l’any 65, quedant-se ell amb la filla de tots dos, la petita Júlia Flàvia, que no tenia gaire més d’un any.

Si contemporanis seus l’anomenarien “delícia del gènere humà”, no és fàcil d’esbrinar-ne la raó si no és que en regnar tan sols un any i mig no va tenir temps de fer gaire mal... com a emperador, vull dir, perquè mentre dirigia el setge, la reconquesta i la destrucció de Jerusalem, afer que li va encarregar Vespasià abans de marxar cap a Roma per prendre possessió de la seva nova dignitat d’emperador, va mostrar un gran coratge fent amputar les mans a centenars de presoners i massacrant a l'engròs: «tantes eren les seves víctimes –Flavi Josep dixit–, que no tenien prou espai per posar les seves creus ni creus per clavar-ne els cossos». Malauradament, La clemenza di Tito és només el títol d’una òpera (amb música, això sí, de Mozart.)

Després de servir com a tribú militar a Britània i Germània, a començament de l’any 67, com ja vaig explicar, acompanyaria son pare, un dels millors generals de l’època, en l’expedició que tenia per finalitat sufocar la violenta revolta que feia un any que sacsejava Judea. Havia començat a la ciutat portuària de Cesarea després d’un pogrom provocat pels grecs en el barri jueu, durant el qual la guarnició romana es va limitar a fer l’orni, i continuaria a Jerusalem quan el fill del summe sacerdot va deixar d’oferir oracions i sacrificis en honor a l’emperador i va manar que s’ataqués la guarnició local. Els ocupants no aconseguirien esclafar-la totalment fins a l’any 73.

En els primers moments de la insurrecció, a la famosa fortalesa de Masada, erigida en una zona estratègica pels macabeus –governants jueus descendents de Judes Macabeu–, que seria el darrer bastió de la gran revolta, un grup de sicaris (anomenats així per la sicae, o daga petita, que amagaven sota el vestit i que no feien servir precisament per pelar fruita), dirigits per un tal Menahem, hi havia sorprès i passat a degolla la guarnició romana i aviat les poblacions veïnes començarien a patir les ràtzies dels homes de Eleazar ben Yair, que havia substituït Menahem, de qui era nebot: és notori el cas d’Ein Guedi, a l’oasi del mateix nom, que van saquejar i on van treure del món set-cents compatriotes. Després, entre grups de fugitius amb les seves famílies, procedents de zones calentes del país, hi va arribar un nou grup de sicaris, liderat pel cabdill camperol Simó bar Giora, que acabaria per abandonar la fortalesa i marxar cap a Jerusalem.

A la capital jueva s’havien fet forts diversos grups de zelotes, nom que ve de l’extraordinari zel (religiós) d’aquest corrent de jueus fanàtics que maldaven des de feia dècades per alliberar-se del jou estranger, que veien a més com un sacrilegi. Se’n repartirien el domini Simó bar Giora mateix i els líders Joan de Giscala i Eleazar ben Simó enmig, però, de recels mutus que van desembocar en una autèntica guerra civil. En un moment donat Joan de Giscala, cap militar, i els zelotes van arribar a enfrontar-se amb Simó bar Giora i els idumeus (descendents de la població àrab de l’antic estat veí d’Idumea convertida si us plau per força al judaisme). I és que qui només té un gat, amb ell combat. Fins i tot durant el setge que no trigaria a produir-se es van continuar esbatussant.

El cas és que un cop esclafada la resistència al nord de Jerusalem i assetjada la ciutat a l’abril, de resultes del primer atac, tres legions van depassar la primera línia de defensa –la muralla que havia fet construir Agripa I–, per acampar dins la ciutat nova. Des d'aquí dirigiria Titus les operacions, llargues i complicades, fins que el 28 d’agost del 70 les seves tropes van prendre i incendiar el Temple (el Segon, l’ampliat i reconstruït per Herodes el Gran, el de la matança dels innocents que, a diferència de la que s’estava produint, mai no va existir), i tres setmanes després queia amb molt poca resistència la ciutat Alta. Per fi, després de la mort al llarg del setge de mig milió de persones, els soldats van poder anar a la seva, és a dir, al saqueig.

Titus va ordenar aleshores la metòdica demolició de qualsevol construcció que hagués quedat en peu, tret d’un dels murs de contenció que encerclaven el Temple, que no va voler enderrocar perquè servís de recordatori als vençuts del seu triomf: l’actual Mur de les Lamentacions. En resum, «no hi va quedar res –explica l’historiador jueu Flavi Josep, testimoni directe–, que pogués persuadir el visitant que allò havia estat alguna vegada un lloc habitat». I aviat, damunt la runa, va fer bastir una ciutat hel·lenística.

Arran de la victòria, Titus es negaria a acceptar dels seus homes una corona graminea, literalment ‘d’herba’, la més alta de les condecoracions militars romanes i que s’havia atorgat ben poques vegades, potser per la rara particularitat que era la tropa que li concedia al general que se’n feia mereixedor i no pas per haver derrotat l’enemic sinó per haver-la’n salvat. Poc després, deixant apostades al seu darrere unes quantes guarnicions de veterans i havent encarregat al comandant Lucili Bas que donés el cop de gràcia als últims focus de resistència, va anar a exhibir-se en primer lloc a Cesarea Marítima, on per celebrar l'aniversari de naixement del seu germà petit Domicià va celebrar uns jocs esplendorosos. Un esplendor, explica Flavi Josep, aconseguit

a costa de la vida de més de dos mil cinc-cents dels jueus presoners a qui s'havia jutjat a mort. Part d'ells van ser cremats vius, la resta va ser obligat a combatre contra les feres o els uns contra els altres, com a gladiadors i per molt gran que semblés la inhumanitat que feia morir a aquest poble de tan diverses maneres, els romans estaven convençuts que el seu crim mereixia un càstig encara més rude.

Va passar també per Antioquia, tot seguit per l’antiga ciutat de Memfis, a pocs km al sud del Caire, on va consagrar el sagrat toro Apis (toro i no pas bou, que se sol entendre com a ‘bou castrat’ i anomenar així l’encarnació vivent del déu de la fertilitat és per treure foc per les banyes), i per Alexandria, i la primavera del 71, quan les condicions meteorològiques ho permetien, allí va embarcar amb destinació a Roma, on arribaria el juny.

Simó bar Giora a qui no havien pogut localitzar els romans en entrar a Jerusalem –havia fugit de l’antic palau d’Herodes per uns passadissos subterranis–, va ser capturat més tard, embogit per la fam i la set, i enviat a Roma com a trofeu de guerra per exhibir amb una munió de presoners en una processó que encapçalarien Vespasià i Titus, seguits per Domicià, i per carros a vessar d’or i plata i els tresors robats del Temple de Jerusalem, alguns de pega i mastega com la menorà (el famós canelobre de set braços), els rotlles de la llei, el vel del sancta sanctorum... I si Joan de Giscala, a qui van exhibir de la mateixa manera, va acabar els seus dies a la presó, a Simó me’l van llançar al buit des de la Roca Tarpeia, el lloc ancestral des d’on s’executava els pitjors enemics de Roma. I encara sort que el seguici de seguida es va afanyar a fer els preceptius sacrificis religiosos en el proper temple de Júpiter Capitolí.

Mentre era a Judea, Titus havia començar una relació amb la més gran de les tres filles del rei Herodes Agripa I –el bon amic de l’emperador Claudi–, germana d’Herodes Agripa II, amb qui corria la brama que es ficava al llit, la bella princesa Berenice, casada ja tres cops. Embalat com anava, se l’havia portat amb ell a Roma, cosa que van mirar de mal ull els romans, predisposats en general contra els jueus. Potser perquè aquests, com escriurà Tàcit,

avorreixen tots els qui no són de la seva gent com a enemics mortals. Es diferencien dels altres homes en la forma del menjar i dormir: i sent gent molt propensa al vici deshonest, s’abstenen de dones estrangeres [...]. La primera cosa que se’ls ensenya i persuadeix és el menyspreu dels déus, el despullar-se de l’afecte de les seves pàtries i el no fer cas de pares, de fills ni de germans.

O perquè hi devien veure una nova Cleòpatra. O per tot plegat. El cas és que una vegada emperador, Titus es deixaria dur pel corrent i faria fora d’Itàlia Berenice.

La primavera del 73, a Masada, a les darreries d’un setge penós que havia començat Lucili Bas i que, mort aquest, continuaria i culminaria el nou procurador de Palestina, Luci Flavi Silva, els sicaris van ser conscients en cert moment que l’assalt final arribaria l’endemà. Segons Flavi Josep, Eleazar ben Yair va reunir aquella nit els seus homes i els va arengar animant-los a donar-se mort ells mateixos per evitar que els fessin presoners i els venguessin com a esclaus. Ara: com que les lleis del judaisme prohibeixen el suïcidi, cada home es va encarregar de matar la pròpia família, i posteriorment van treure sorts i els deu sobre els quals va caure van haver de treure la vida a la resta. Finalment un d’ells, triat també a la sort, va matar els altres nou i abans de suïcidar-se va calar foc a la fortalesa. Quan els assetjadors van entrar a Masada es van trobar amb més de 950 cadàvers i set supervivents: dues dones i els cinc fills d’una d’elles, que s’havien amagat i que van explicar el que hi havia passat durant el setge.

Naturalment, sou lliures de preguntar-vos si l’episodi és rigorosament cert o més o menys imaginari; si també els jueus moderats i partidaris d’arribar a un acord amb els romans (que segur que n’hi havia com a tot arreu), van immolar els seus i deixar-se matar tot seguit sense parpellejar; si com les morts més recents (1978) de tots els residents de Jonestown, Guaiana, impulsades pel reverend sonat Jim Jones, es van deure a un suïcidi col·lectiu o més aviat a un assassinat massiu.

És curiós que sota el govern de Vespasià, actuant com el seu secretari i assumit oficialment el càrrec de prefecte del pretori, Titus mirés tothom de reüll i es mostrés despietat amb qui li semblava perillós per al poder de son pare (ja he explicat, per exemple, que va fer matar Aule Cecina Aliè), i que la porpra el fes girar com un mitjó. Un dels seus primers actes de govern va ser ordenar la prohibició dels judicis per traïció, fundats en l’abús de la lex Maiestas. Amb l’Imperi, l’abast d’aquesta llei, que en origen tractava sobretot de delictes relacionats amb la seguretat de l’estat, s’havia ampliat en gran mesura, de primer sota el regnat d’August, quan es va aplicar per condemnar escrits difamatoris i, ja amb Tiberi, es va utilitzar com a complement de tota mena d’acusacions per justificar les execucions i el repartiment de béns dels declarats culpables, fossin vius o morts, entre els acusadors, fet que va fomentar la consolidació d’una xarxa creixent de delators.

Cert que Vespasià, amb una clara intenció propagandística i d’autoglorificació, després de fer drenar el gran llac que havia fet construir Neró a la seva Domus Aurea, palau que es va haver de demolir en part, hi havia iniciat l’any 70 la construcció del gran Amfiteatre Flavi (que acabaria sent conegut pel Colosseu perquè al seu costat hi havia el Colós de bronze de 31 m d’altura, de què ja vaig parlar), però seria Titus qui l’inauguraria al cap de gairebé deu anys, celebrant-ho amb uns jocs fastuosos que van durar més de cent dies, cosa que li va reportar gran popularitat entre la gent no sols perquè s’hi van matar nou mil feres i hi van deixar la pell dos milers de gladiadors sinó també pel llançament a les bèsties famolenques en un sol dia d’un miler de presoners jueus fets esclaus, molts dels quals havien participat en l’edificació de la seva pròpia tomba. El 82, son germà Domicià, nou emperador, hi afegiria l’última graderia.

En absència de grans conflictes militars o polítics, es pot destacar que cap al 80, va aparèixer a Anatòlia un pseudo Neró, el segon impostor –i no pas l’últim– amb la mateixa pretensió. Es tractava de l’asiàtic Terenci Màxim, que assegurava ser el difunt emperador, a qui en veritat s’assemblava i que, com ell, cantava al so de la lira. Tot i que havia aconseguit aixecar un exèrcit amb gran nombre de seguidors, acabaria per fugir a Pàrtia (una forma, de fet, del terme Pèrsia) on demanaria ajut al rei Artaban III, que el va acollir i, interessat a desestabilitzar els vells enemics, va fer els preparatius necessaris perquè tornés a Roma. Però descoberta la seva veritable identitat, Terenci Màxim va ser executat. El que sobta és que al seu dia rebés el suport ni més ni menys que de Domicià, cosa de la qual es va assabentar Titus que, no obstant això, es va estimar més fer com qui sent ploure.

I és que, segons Suetoni, a son germà,

que no desistia de posar[-li] paranys, que minava gairebé obertament la fidelitat dels exèrcits i que va voler, en fi, fugir, no es va poder decidir ni a fer-lo perir, ni a separar-se d’ell, ni tan sols a tractar-lo amb menys consideració que abans. Va continuar proclamant-lo col·lega seu i successor en l’Imperi, com en el primer dia del seu regnat; i algunes vegades fins i tot li va pregar en secret, amb llàgrimes als ulls, que visqués en fi amb ell com un germà.

La mort li va arribar el 13 de setembre del 81 sembla que a la mateixa finca que son pare, dos anys i tres mesos després. Quant a la causa, hi ha notables discrepàncies: Suetoni no apunta a res més que unes febres en tant que Filòstrat sosté que va ser enverinat amb una llebre de mar, una mena de repel·lent llimac marí, per son germà Domicià. Però la versió més fascinant és la del Talmud: es tractaria d’una venjança divina per les matances a Judea i la destrucció de Jerusalem, l’instrument de la qual hauria estat un mosquit que ficant-se-li pel nas se li havia amagat a l’imperial cervell durant set anys. Ja difunt, li haurien obert la clepsa i trobat que l’insecte havia crescut fins a assolir la grandària d’un ocell.

 

DÉUS D'ESTAR PER ROMA (9)

Principat. Dinastia Flàvia

Vespasià

 

 

Durant l’any 69, el dels quatre emperadors –cap d’ells, tot sigui dit, amb el pedigrí dels anteriors–, hi va haver, com recordareu, un seguit de petites guerres civils i Roma veuria vestir successivament la porpra a Galba, a Otó, a Vitel·li i, finalment, a Vespasià, conegut pels seus èxits en les campanyes contra els jueus sediciosos a Palestina i proclamat emperador per les seves tropes a primers de juliol, quan ja havia complert els seixanta, que establiria el que va ser la segona dinastia de l’Imperi: els Flavis.

Quan Vespasià va conèixer la notícia de la victòria dels seus a Cremona sobre l’exèrcit de Vitel·li era a Alexandria i allà va conèixer Apol·loni de Tíana amb qui travaria una bona amistat. Que Apol·loni, a més de filòsof i matemàtic, era mag ho acrediten els innombrables prodigis obrats per ell que descriu el seu biògraf Filòstrat d’Atenes, un dels quals es pot resumir així: en passar per davant d’ell el baiard amb el cadàver d’una donzella pertanyent a una família de rang consular a qui es va donar per morta el dia del seu casament, s’hi va acostar, va pronunciar algunes paraules en secret i la noia va tornar a la vida (poca broma!) i se’n va anar caminant a casa de son pare, potser a fer-se les ungles. Els seus parents li van regalar una gran suma de diners, que ell generosament va donar a la noia com a dot.

Però anem per ordre que es fa tard. Titus Flavi Vespasià va néixer a l’antiga ciutat sabina de Rieti, al centre geogràfic d’Itàlia, en el si d’una família a la qual avui s’encasellaria en la classe mitjana acomodada. Va ser un home adornat de virtuts i bones obres com la de fer la rosca als poderosos adequats, primer a Calígula i després a Narcís, l’influent llibert de Claudi, pel favor del qual se’l va destinar a Germània com a legat de legió d’on passaria més endavant a Britània destacant en els combats i fent-se creditor d’honors. Suetoni en descriu el físic així:

Era de complexió quadrada, membres forts i robustos i el rostre com el de qui fa esforços violents. Així va passar que un satíric, a qui compel·lia a dir un acudit sobre ell, li va contestar alegrement: «Te’l diré quan acabis de descarregar el ventre.»

Tenaç, s’imposava una fèrria disciplina de treball, no coneixia el ressentiment (un cop emperador, dotaria amb esplendidesa, per exemple, la filla del seu enemic Vitel·li i li faria magnífics regals), i era molt exigent amb la conducta i l’honradesa d’altri. Finalment, l’any 62, Neró va enviar-lo com a procònsol a l’Àfrica, d’on hauria de tornar a Roma pelat com una rata o gairebé.

Va casar l’any 40 amb Flàvia Domicil·la, primera d’aquest nom (la segona, esposa del cònsol Titus Flavi Climent, nebot de Vespasià, a més de santa seria màrtir sota l’emperador Domicià perquè va morir a l’exili). La primera Domicil·la havia estat en un altre temps esclava i concubina d’un cavaller romà i, ja ciutadana lliure i casada amb Vespasià, li donaria dos fills, Titus, el gran, que com era habitual havia heretat el nom de fonts del pare, i Domicià, el segon, futurs emperadors tots dos, i una filla, Domicil·la (aquí, la tercera). Sobreviuria dona i filla, a les quals va perdre abans d’obtenir l’Imperi. Un cop vidu, va rebre una altra vegada a casa la seva antiga amant Cenis, lliberta d’Antònia, mare de Claudi, a la qual servia de secretària; i fins i tot sent ell emperador la tractaria sempre com a una esposa legítima, cosa que no treu que la substituís a la seva mort per unes quantes concubines.

Després d’haver format part del cercle de pròxims a Neró i de caure en desgràcia a causa, sembla, d’adormir-se durant un dels seus concerts a Grècia, l’any 66, quan van esclatar les revoltes a Judea (Primera Guerra Judeo-romana), aquell no dubta a nomenar-lo legat imperial amb quatre legions al seu càrrec –uns seixanta mil homes– per posar-hi fi, cosa que aconseguirà en dos anys, si exceptuem el control de Jerusalem, tasca que, com vaig avançar en el capítol anterior, encomanaria a son fill Titus.

El cas és que, proclamat Vespasià per diverses legions, es decideix a començar la guerra civil i havent enviat tropes a Itàlia, es trasllada a Alexandria. Allí s’assabentarà els darrers dies de desembre del 69 de la mort de Vitel·li, esdevinguda el 20 de desembre i, gairebé alhora, que el Senat li confereix els poders imperials i el títol d’August.

El nou any 70 portarà novetats a les altes esferes de Roma: Licini Mucià enviarà fora de la capital, amb les legions, el seu rival Marc Antoni Prim; Domicià, el fill petit de Vespasià, introvertit i impopular, en serà pretor, un càrrec de categoria, només per sota del de cònsol; Arri Var serà substituït com a prefecte del pretori per Climent Arretí, amic íntim de Domicià, aviat substituït en el càrrec per Titus mateix, que erradicarà amb sang tota possible oposició al nou emperador. Aquest, a l’últim, sense presses, precedit d’un gran prestigi militar, arribarà l’octubre a Roma per encasquetar-se oficialment el llorer imperial i per celebrar el seu triomf sobre els jueus.

Més aviat auster, poc inclinat als compliments i menys a la pompa, Vespasià va prendre les mesures necessàries perquè nobles i potentats no fessin ostentació de luxes excessius, com era habitual. La seva fòbia a la inútil aristocràcia romana arribava al punt de negar qualsevol favor a qui fes servir molts títols i mai va admetre com a col·laboradors els qui vestien teles costoses o es perfumaven. Explica Suetoni que «havent-se presentat molt carregat de perfums un jove a donar-li gràcies per la concessió d’una prefectura, es va tombar disgustat i li va dir amb severitat: “M’estimaria més que fessis pudor d’alls”, i va revocar el nomenament».

Els pretorians, que ja s’havien acostumat a posar i treure, i a collar emperadors, es van veure postergats en les seves prerrogatives per Vespasià, que en reduiria el nombre (de setze cohorts de 1.000 homes cadascuna, a nou de 500, alleujant així l’erari públic i la tasca, entre altres, del laterculensis, l’encarregat de redactar les llistes de soldats) i en reduiria també les atribucions afrontant la possibilitat de córrer la sort d'alguns dels seus antecessors. Alhora, va saber infondre en poc temps disciplina i moral a les legions, díscoles i enfrontades, que havia rebut. Va llicenciar molts veterans i els va donar terres. I si l’exèrcit, fins aleshores, l’integraven principalment itàlics (lliures: els esclaus no tenien accés a les armes, no fos cas), en endavant es nodriria sobretot de reclutes procedents de les classes mitjanes de les províncies de l’Imperi, en especial de les occidentals.

Quant als afers militars, tot i que sota Vespasià es pot dir que en general hi va haver pau a l’Imperi amb la notòria excepció de Palestina, és cert que va heretar una insurrecció dels bataus, un poble germànic assentat a la Germània Inferior, el que avui són els Països Baixos, comandada pel borni Claudi Civilis (un batau amb ciutadania romana) i el seu aliat per jurament Juli Sabí, cap dels lingons, un poble gal. N’havia estat causa un edicte de Vitel·li que els exigia unes lleves als bataus que incloïen els ancians i de les quals només se’n podien deslliurar afluixant la mosca. Els rebels, després de vèncer les legions acantonades a la zona i d’ocupar Castra Vetera, un campament al Rin, fundat per Germànic en temps d’August, s’hi van fer forts. Durant un temps hi resistirien els atacs del general Quint Petili Cerealis, enviat contra ells per l’emperador, de qui era parent, que finalment, amb els alts i baixos de tota guerra, en sortiria victoriós.

Malgrat això, a causa dels exagerats informes que havia rebut de Cerealis, Licini Mucià es va veure forçat a sortir de la capital amb les seves pròpies tropes per donar-li un cop de mà, una expedició a la qual es va afegir Domicià, que albergava l’esperança que se li concedís el comandament d’una legió, una esperança infundada perquè, segons Tàcit, Mucià no hi tenia la més mínima confiança, tot i que s’estimava més tenir-lo a prop, on pogués controlar-lo, que no pas a Roma. Quan van arribar les notícies de la victòria de Cerealis, Mucià va haver de desfer el camí tot intentant dissuadir el fill de l’emperador de perseguir la fama militar. Aleshores, Domicià va escriure directament a Cerealis, per suggerir-li que li traspassés el comandament de l’exèrcit, però aquest, previngut per Mucià, ho va rebutjar.

Després de la derrota, Civilis va aconseguir escapar i, encara que rebria reforços, es va retirar a una illa a la desembocadura del Rin, la insula Batavorum, que convertiria en la seva base d’operacions. Des d’allà, quan ja no se’l considerava un perill, llançaria diversos atacs que ocasionarien greus pèrdues als ocupants. Cerealis va acabar per atacar l’illa amb forces molt superiors i la va fer devastar. Tot i així, seria finalment el pur esgotament i la desesperança el que faria que els rebels acceptessin la rendició a canvi del perdó. Civilis va desaparèixer durant uns quants anys fins que va ser capturat i possiblement executat.

També el seu aliat Sabí aconseguiria fugir i amagar-se en algun racó de l’Imperi. No obstant això, als nou anys de la seva derrota, va ser trobat i traslladat a Roma on seria ajusticiat amb la seva dona Eponina, que sabia des del primer dia on s’amagava el seu marit i no havia cantat. Esclar que Vespasià, d’haver-ho volgut, hauria venjat la insubordinació de Sabí turmentant-ne la dona i fent-la confessar el seu secret, però va preferir no obligar Eponina que traís el seu home. I si a l’últim se la va ajusticiar, es deu al fet que ella mateixa ho va preferir a quedar-se vídua, i no per desig de l’emperador. O això diuen les fonts.

L’única persecució que va portar a terme seria la dels astrologi i philosophi professionals contra els quals va publicar un edicte en virtut del qual se’ls faria fora de Roma, i si més no a un de l’escola cínica li va fer tallar el cap l’any 75 en públic, és de suposar que per enemistat personal o perquè fos un dels més significats partidaris de la República. Com ho era Helvidi Prisc, el primer del Col·legi dels Pretors, que absents de Roma l’emperador i son fill Titus, com també Domicià, pretor de la ciutat, va presidir les complexes cerimònies de restauració del Capitoli, cremat durant les recents lluites, i en va posar la primera pedra el 21 de juliol de l’any 70.  

Prisc tenia greus desatencions amb Vespasià, a qui s'adreçava com si fos un ciutadà més, i aquest, que no volia tampoc sentir-lo a parlar de Repúbliques, el va amenaçar d’expulsar-lo del Senat a menys que hi anés només a escoltar i no obrís boca, però ell s’hi va negar tot insistint que hi aniria i diria el que creia just. Quan l'altre li va recordar com qui no vol la cosa que el podia fer matar, ell va replicar que ja sabia que no era immortal i que fes cadascú allò que li tocava. Finalment l’emperador el va desterrar; més endavant, aconsellat per uns enemics de Prisc, n’ordenaria l’execució. Cert que se’n va penedir de seguida, però els missatgers enviats per revocar l’ordre ja no hi van ser a temps.

Què era concretament el que va moure Vespasià a prendre els filòsofs de caps d’esquila pretendria saber-ho els primers anys del segle V l’escriptor cristià Sinesi de Cirene. Aquest atribuiria al grecoromà Dió Crisòstom haver-ne estat l’inductor amb la seva obra, avui perduda, Contra els filòsofs, en què instava al desterrament de la capital dels seguidors de Sòcrates i de Zenó de Cítion. Dió, a més, havia concedit també l'atenció a temes tan sublims com ara l’origen diví d’Hèracles (l’Hèrcules de la mitologia romana) o si l’home savi és feliç; també a l’esclavatge i la llibertat: per ell, tant pot ser esclau el Gran Rei, com lliure qualsevol esclau carregat de cadenes. La llibertat vertadera no té res a veure amb els títols, ni amb els càrrecs ni amb el pes dels grillons, ni amb la indumentària. (Amén.)

La capacitat administrativa de Vespasià va ser gran i no sols per dividir la província d'Il·líria en dues –Dalmàcia, la part costanera occidental de la península balcànica, i Pannònia, la part interior–, sinó per estabilitzar les finances de l’Imperi valent-se, això sí, d’estratagemes poc ortodoxos i no gaire elegants. Entre altres mesures, va decidir vendre l’absolució als acusats, fossin culpables o innocents, i atorgar els poders inherents a alts càrrecs governamentals a aquells individus que més paguessin pel lloc. Pensava, potser amb encert, que encara que aquests esquilessin després el poble, com era de rigor, ja tornaven per endavant part dels futurs béns mal adquirits.

Pel que fa als impostos, a més de restablir els que Galba havia abolit, en va crear de nous. Fins i tot un sobre l’orina humana que, pel seu contingut d’amoníac, recollien per a ús industrial assaonadors, bugaders i tintorers de les comunes públiques i els gibrells col·locats a la porta dels respectius obradors (orinals que l’enginy popular aviat batejaria com a vespasians). Relata Suetoni que havent retret Titus a son pare que l’hagués imposat, aquest va reaccionar posant-li davant dels nassos els diners obtinguts de la primera recaptació i preguntant-li si feien mala olor; i en contestar-li aquell que no, va replicar «I, en canvi, han sortit dels orins», anècdota que deu ser l’origen de la locució llatina pecunia non olet ‘els diners no fan olor’.

Una altra mesura sàvia, amb rivets de canallada, va ser nomenar exactors, o recaptadors de tributs, els individus més egoistes, miserables i àvids de riquesa de què disposava entre els els empleats del que en podríem dir ministeri d’Hisenda. Com era d’esperar, plomant els ciutadans a cor què vols, aquests facinerosos aviat es van fer rics, però aleshores l’emperador va confiscar-los tots els béns i obligar-los a reparar els abusos comesos. Així va aconseguir cobrar tots els impostos legalment cobrables –i per tant afavorir el tresor públic– i, d’una altra banda, burlar i castigar els oportunistes de sempre.

Pel que fa al general Aule Cecina Aliè, de qui es podia esperar que comptés amb el favor de Vespasià, que a Alexandria l’havia tractat amb tots els honors, a Roma va servir-lo només en càrrecs secundaris. Al final ja del regnat (79 aC), juntament amb el ric i poderós Epri Marcel, va participar en un complot contra ell i mentre el darrer seria jutjat pel Senat, condemnat i decapitat, Cecina va ser assassinat per ordre de Titus quan sortia d’un banquet al palau imperial. Potser era més d’un el mòbil d’aquesta mort, ja que Titus sospitava que Cecina s’havia entès amb l’amant que havia portat de Judea i que havia hagut de despatxar, Berenice.

Sense haver fet els setanta, Vespasià moriria en una vil·la prop de la ciutat de Rieti, on havia nascut, als banys d’Aquae Cutiliae. Hi va anar de cacera i allí va agafar uns còlics incurables per a la medicina d’aquell temps. En sentir-se morir, burlant-se dels qui l’envoltaven i del costum de retre honors divins als emperadors traspassats, va dir sarcàstic: «Ai, crec que m’estic convertint en déu».

Una incursió en "La nit dels ignorants"

L'enllaç NABOPOLASSAR us portarà, si us hi deixeu portar, a una conversa radiofònica de trenta minuts reduïda a onze i momificada per algun procediment tipus jívaro. La podeu conservar com a trofeu de guerra. I no cal dir que espero comptar amb la vostra benevolència.