DÉUS D'ESTAR PER ROMA (13)

Principat. Dinastia Antonina

Trajà

 

 

 

Marc Ulpi Trajà va tenir la xamba immensa de ser l’únic emperador pagà a qui Dant no sols va salvar en la Divina Comèdia dels càstigs de l’infern sinó que el va fer passar del purgatori al cel. Abans, però, va venir al món a Itàlica el setembre de l’any 53, al si d’una família indígena romanitzada a més no poder, rica i de renom. Son pare, Marc Ulpi Trajà el Vell, havia començat la seva carrera com a governador de la Baetica i gràcies a la seva actuació com a tribú d’una de les legions que havia intervingut en la Primera Guerra Judeo-romana i el setge i la destrucció de Jerusalem, s’havia guanyat el favor de l’emperador Vespasià, que el va fer entrar al Senat sense que en reunís els requisits reglamentaris i, més endavant, li va atorgar el govern de Síria.

El jove Trajà, ben proporcionat i d’estatura mitjana, barba espessa i bruna, i cabell poblat que amb els anys es tornaria blanc, havia rebut una educació típicament romana i sobresortit de sempre en els exercicis físics. Va participar, acompanyant son pare, en la guerra de Judea i aquella seria la seva gran escola militar. Allà mostraria tanta disposició per la vida castrense com una naixent inclinació sexual per nens i barbamecs.

Sé, per descomptat –afirma Cassi Dió de la seva etapa en el tron–, que era afeccionat als jovenets i al vi, i que mereixeria censura per aquests vicis si l’haguessin impulsat a fer o a consentir algun acte contrari a l’honradesa o la justícia; en canvi, fins i tot quan bevia massa, semblava que no traspassés els límits que imposa la sobrietat, i pel que fa a la passió que tenia pels nois, no perjudicava ningú.

Segons això darrer, doncs, es podria dir que operava, però amb anestèsia. I quant al seu entusiasme en la mateixa etapa per regar la vida amb alcohol, diu l’historiador Aureli Víctor que Trajà va ordenar que no es fes cas de les seves ordres després dels banquets.

La notícia de la mort de Nerva li va arribar per conducte d’un altre hispà, nebot valencià seu (fill d'una cosina), un tal Adrià, mentre era a Colònia, des d’on dirigia els treballs de fortificació de la frontera del Rin. Allà, ja nou emperador, faria cridar Casperi Elià, un dels dos prefectes del pretori sota Domicià i Nerva, i aquells dels seus homes que s’havien amotinat contra el darrer, fingint que els anava a encarregar alguna missió i, un cop arribats, en un tres i no res hi van deixar la pell. Posposaria encara la seva tornada a Roma un any i mig, segurament per càlcul polític, període durant el qual seria el Senat qui exerciria el poder real, que al llarg del regnat tornaria gradualment a perdre a profit de l’emperador, que sempre, això sí, faria el paperot i li mostraria exquisida deferència.

Arribat a Roma l’estiu del 99, hi va entrar triomfalment però a peu, cosa que cap emperador (“antes muerto que sencillo”), havia fet fins aleshores. Amb ell anava la seva esposa Pompeia Plotina, amb qui s’havia casat molts anys abans que Nerva el nomenés successor i que no li va donar fills per causes que deixo a criteri del lector. Natural per uns d’Ituci (avui Tejada la Nueva, Huelva), per uns altres, de Nemausus, una ciutat de la Gàl·lia Narbonense (l’actual Nimes), diuen que era una dona discreta, serena i d’inquietuds intel·lectuals –si més no, un cop vídua, es va dedicar a la filosofia (no tan a fons, esclar, com ho havia fet segles enrere Diògenes de Sinop: «Com més conec els homes, més m’estimo el meu gos»)– i que la seva influència seria decisiva en els actes de govern, que no de llit, del seu home.

Bon gestor de les finances públiques, Trajà va aconseguir greixar els mecanismes de la màquina imperial perquè suportés una espectacular multiplicació de funcionaris i continués la política estatal de benestar sense recórrer a una major pressió fiscal. I ho va aconseguir per mitjà de l’estricte control de la gestió de govern, de l’immens botí de guerra aconseguit en les campanyes contra els dacis, de la imposició als membres del Senat de l’obligació de comprar terres a Itàlia per promoure l’expansió dels conreus i, en especial, del desenvolupament de la institució assistencial dels Alimenta, iniciada per Nerva, que més enllà de proveir la manutenció dels fills dels ciutadans pobres, tenia per Plini el Jove un altre vessant a llarg termini:

Els fills [...] són nodrits amb despeses públiques per servir d’ajut en les guerres, d’ornament en la pau, i aprenen a estimar la pàtria, no sols com la seva pàtria, sinó també com la seva nodridora; ells poblaran els campaments, les tribus, d’ells naixeran, un dia, d’altres a qui no calguin subsidis públics.

La primera empresa bèl·lica de gran envergadura duta a terme per Trajà, que es delia per buscar les pessigolles als dacis i venjar l’intent fracassat de Domicià, seria la conquesta d’aquell país.

La primera campanya (101-102) va començar creuant el Danubi amb 60.000 homes i derrotant l’enemic en un lloc que encara s’anomena Prat de Trajà, a la vora de la ciutat de Potaissa (actual Turda, al centre de Romania). Quant al rei daci, el nostre conegut Decèbal, li va respectar la vida i el lloc en el tron a canvi que li retés vassallatge i que una guarnició romana s’establís de manera permanent a la seva capital, de nom endimoniat: Sarmizegethusa. No obstant això, Decèbal es va rebel·lar uns mesos més tard i, entre 103 i 105 l’emperador, per tal de portar subministraments i reforços a les tropes de l’altra banda, va fer bastir un pont sobre el Danubi de 1.135 m de llargada per gairebé 15 d’amplada sobre 20 pilars quadrats d’obra de maó, morter i ciment putzolànic units per arcs de fusta de roure, una de les obres d’enginyeria més colossals de l’antiguitat (de la qual l’erosió i el saqueig no han deixat gairebé restes), a càrrec de l’arquitecte sirià Apol·lodor de Damasc i més de 50.000 esclaus.

Per fer-nos una idea de les condicions de treball i la qualitat de vida d’aquest personal, no estarà de més esmentar la descripció que fa el protagonista de Les Metamorfosis d’Apuleu, el jove Luci, transformat en ase, d’uns esclaus que treballen en un molí de farina: «¡Quines deixalles humanes hi havia! Aquella gent tenia la pell marcada de dalt a baix per les moradures del fuet; la seva esquena cicatritzada [...]; alguns només cobrien el baix ventre amb un drap reduït a la mínima expressió; [...] tenien lletres gravades al front, el cap mig rapat, els peus amb argolles; desfigurats ja pel seu color lívid, el fum dels forns i el vapor del foc els havia socarrimat les parpelles fins a deixar-los mig cecs».

El 106, Trajà, després de preparar un exèrcit com el món no havia vist des d’August (150.000 homes), va creuar el riu a peu eixut arribant a enfrontar-se en persona als fanàtics guerrers dacis, que si no queien en la batalla, abans que rendir-se –insuportable humiliació–, se suïcidaven com japonesos durant la batalla d'Okinawa, i els va vèncer de nou. Que poc després, Decèbal es tragués la vida, lluny de comportar el cessament de les hostilitats, va fer que la guerra es lliurés també contra el cadàver del cabdill, a qui es va decapitar i enviar la testa a Roma per exhibir-la com a trofeu en els graons de l’escalinata d’accés al Capitoli. Aviat Trajà prendria la capital de la Dàcia, reduïda a brases perquè els defensors que quedaven l’havien cremat abans de fugir a les muntanyes. Hi ha qui diu que va fer matar aleshores tots els homes del país per deixar lloc als nous colons romans, però no s’ha de descartar que en quedessin uns quants. La cirereta va consistir a annexionar aquelles terres a l’Imperi i explotar-ne les riquíssimes mines d’or, el producte de les quals li va permetre finançar un grapat d’obres i monuments que, a diferència del pont d’Apol·lodor, han perdurat a través dels segles i són l’admiració dels guiris dels nostres dies.

Pacificades les fronteres septentrionals i continuant la seva política exterior agressiva, de fins imperialistes, va girar aleshores els ulls i les urpes cap a la frontera oriental, que acarava l’imperi part, el vell enemic de Roma. A Nabatea, un territori situat al sud i a l’est de Palestina, acabava de morir el seu rei, Rabel II Soter, cosa que va facilitar que un exèrcit romà a les ordres del governador de Síria vencés fàcilment els beduïns nabateus i el 106 s’annexionés el país, rebatejat com a Aràbia Pètria (pel nom de la capital, Petra, al que avui és Jordània), que assegurava als vencedors el control de les rutes caravaneres que es dirigien cap a la mar Roja o en venien, carregades aquestes d’articles de luxe: encens, espècies, pedres precioses, seda, ous d'estruç pintats...

De tornada a Roma, per celebrar la seva victòria a la Dàcia, Trajà va organitzar uns ludi de 123 dies de durada durant els quals cinc milions d’espectadors, àvids d'escenes fortes, s'ho van passar d'allò més bé contemplant l’agonia de centenars de gladiadors i d’11.000 animals salvatges, un rècord en nombre d’animals sacrificats no superat ni abans ni després.

A tot això i durant la mitja dotzena d’anys de pau completa que van seguir, l’emperador no es va descuidar de deixar la seva empremta perquè les generacions futures en lloessin la grandesa. A la capital, enllestides les obres de les colossals termes que porten el seu nom, va fer reconstruir el temple de Venus Genetrix, començat per Cèsar i acabat per August, destruït per un incendi l’any 80 i, al seu arquitecte de capçalera, Apol·lodor, li va fer bastir un Fòrum que resultaria el més esplèndid de tots, amb un gran mercat de planta semicircular –el primer mercat cobert de la història–, la basílica Úlpia, la biblioteca Úlpia, dividida en dos edificis que contenien respectivament les obres en grec i llatí, i entre ells, el que havia de ser el seu mausoleu: la columna Trajana, de 30 m d’altura sense comptar el pedestal, que un baix relleu en espiral envolta des de la base de la columna fins a l’àpex i que commemora les victòries a la Dàcia com si es tractés d’un rotlle gegantí, i que rematava una estàtua daurada de l’emperador abans que, el segle XVI, el papa Sixt V la fes reemplaçar per una de Sant Pere per santificar el monument.

Fora de Roma i en el terreny de les infraestructures, faria construir la Via Trajana, una extensió de la Via Àpia entre Benevent i Bríndisi per un camí més curt, i restaurar nombroses calçades i ponts; faria millorar el port d’Ancona i construir el port de Centumcellae (Civitavecchia) i, a destacar en especial, el nou d’Òstia. A uns 3 km d’aquesta ciutat, el Portus Augusti, començat per Claudi i acabat per Neró, que connectava la Ciutat Eterna amb les regions occidentals de l’Imperi, patia sovint danys per temporals i cops de mar i el seu manteniment resultava molt costós, raó per la qual Trajà en va fer construir un de nou, d’estructura hexagonal, ben protegit amb murs i més a l’interior, obert al mar per un costat però connectat amb el Tíber per mitjà del nou canal de Fiumicino, amb el port original d’Òstia per un altre canal, el de Fiumara Grande i, per un camí ben ample, amb la ciutat mateixa.

A finals del 111, Trajà, que mai va demostrar cap interès especial pels assumptes religiosos, va rebre una consulta de Plini el Jove, aleshores governador de Bitínia, al nord-oest del que avui és Turquia. Es tractava d’una carta en què adduint Plini no haver participat mai en processos contra cristians, dels quals diu que n’hi ha gran nombre a la seva província, i havent de dictar sentència contra un grup d’acusats de renegar dels déus i els ritus sagrats i practicar aquesta «superstició depravada», li demana instruccions: si cal perdonar el penedit o no comporta cap avantatge haver estat cristià i deixar de ser-ho; si allò que es castiga és el simple fet de declarar-se obstinadament cristià, encara que no hi hagi més delicte, etc.

Trajà en la resposta al seu «benvolgut Segon» (Gai Plini Cecili Segon) li fa l’ullet: no s’ha de perseguir els cristians ni s’ha de fer cas de denúncies anònimes, però cal castigar-los si se’ls acusa formalment, ben entès que aquells que demostrin no ser-ho fent una ofrena als déus oficials (entre els quals la seva humil persona), han de ser posats en llibertat. Com que de moment els cristians no constituïen un problema polític i se’ls mirava com a uns delinqüents més, els governadors com Plini estaven plenament facultats per actuar envers ells segons el seu criteri. Així, entre altres, el que es considera cosí de Jesús, Simeó fill de Clopas (Clopas hauria estat germà de Josep de Natzaret), que havia succeït Jaume el Just, germà de Jesús, en el lideratge de la comunitat judeocristiana de Judea, va ser crucificat a Jerusalem pel governador Claudi Àtic que, menys aprensiu, no devia perdre el temps consultant a Roma.

És probable que influís en la decisió de Trajà de marxar a Orient i seguir les passes d'Alexandre el Gran, la nostàlgia dels camps de batalla i l’anhel de glòria personal. Fos com fos, a finals d’octubre del 113, deixava la capital –on no tornaria mai més– per dirigir-se a Antioquia de Síria i, entre l’any següent i el 116, al capdavant d’onze legions, aconseguiria conquerir i annexionar a l’Imperi Armènia i Mesopotàmia i fins i tot ocupar, malgrat la política de terra cremada del rei de Pàrtia, la seva capital, Ctesifont, que tot i ser més gran que Roma estava gairebé desprotegida, fent del Tigris la frontera oriental de l’Imperi. Però aquestes regions només en formarien part de Nadal a Sant Esteve.

En efecte, a causa de certes mesures imposades als jueus de Palestina, com ara la prohibició de l’estudi de la Torà i l'observança del sàbat, hi va esclatar una violenta revolta que, tant per solidaritat com per defensar-se dels atacs als seus barris per part de les comunitats gregues, que els acusaven de donar suport als parts, es va estendre a altres províncies on hi havia importants colònies jueves –la Cirenaica (una regió de Líbia, on els jueus, segons Cassi Dió, «mataven tant romans com grecs. Menjaven la carn de les seves víctimes, se’n feien cinturons amb les entranyes, s'ungien amb la seva sang i duien les seves pells per vestit; serraven a molts per la meitat, de dalt a baix», etc.), Egipte (en especial, Alexandria), Xipre, Mesopotàmia–. Aquesta revolta i la seva repressió, que resultaria funesta per als jueus, va constituir l’anomenada Guerra de Kitus.

D’aquesta situació es van aprofitar els parts per reprendre la lluita. Trajà, que n’estava fins al monyo i començava a patir problemes circulatoris (que ell atribuïa, amb raó o sense, a un enverinament), va partir cap a Roma al començament de l’any 117, deixant en mans del nou legat de Síria, Adrià, el comandament de l’exèrcit i la tasca de reprimir la revolta. En el camí de tornada a la capital, el seu estat es va agreujar i va ordenar que s’accelerés la marxa tant com fos possible, però arribat a Selinos (Cilícia), a la costa sud d’Àsia Menor, estava a les acaballes. Va haver d’abordar doncs, si us plau per força, un tema pelut: la successió. Sembla que ell pensava en el seu general Quint Lusi Quiet, un cap tribal berber, l’únic a qui creia capaç de mantenir els territoris conquerits, però seria Adrià –hagués rebut, com pretenia, una carta de l’emperador nomenant-lo fill adoptiu, o no–, qui reuniria l’exèrcit, a la mort de Trajà aquells dies d’agost, i seria aclamat com a nou emperador.

Pompeia Plotina va ser l’encarregada de portar a Roma, però no pas en braços, l’urna d’or amb les cendres i els ossos llargs de Trajà que el foc no havia consumit, convenientment partits per l'ossifragus, un esclau especialitzat. Un cop allà, es va dipositar amb tota solemnitat en una cambra a la base de la columna Trajana, d’on algun visigot frisós que anava al qüento la buidaria i se l'enduria tres segles després, el 410.

DÉUS D'ESTAR PER ROMA (12)

Principat. Dinastia Antonina

Nerva

 

 

El Molt Honorable Marc Cocceu Nerva, nat a Nàrnia (l'Úmbria), a cosa de 80 km al nord de Roma, sota Tiberi, en una distingida família de rang senatorial i amb avantpassats il·lustres, va ser el primer de la dinastia dels Antonins, que inclou els anomenats “cinc bons emperadors” i un de “dolent”, l'últim; una dinastia peculiar perquè cadascun dels cinc primers adoptaria un hereu que no era part de la seva família biològica, en teoria el millor hereu possible, l’optimus, trencant així amb el principi segons el qual la sang, la nissaga, és determinant per ocupar dignitat tan alta al marge de qualssevol altres mèrits.

Quan, immediatament després de l’assassinat de Domicià, el Senat va proclamar emperador Nerva, que era un dels seus membres, aquest estava, després d’una vida el detall de la qual es desconeix i una carrera en què destaquen els càrrecs judicials i religiosos, a poc més d’un mes de fer els seixanta-cinc i amb problemes de salut i a més no tenia ni tindria descendència, coses l’una i l’altra que és probable que haguessin estat per al Senat virtuts: la primera perquè no s’eternitzaria en el tron i, la segona, perquè a l’hora d’escollir successor era d’esperar que ho fes amb el cap i no amb el cor.

Els primers mesos de lideratge de Nerva se centrarien a corregir els errors de Domicià, si més no els que tenien remei. En un gest de bona voluntat envers els col·legues, va jurar solemnement no condemnar cap senador sense permís del Senat mateix (esclar que potser per compensar tanta liberalitat, segons Cassi Dió, faria «matar tots els esclaus i lliberts que havien conspirat contra els seus amos»); va ordenar que el palau imperial del turó del Palatí, remodelat per Domicià, s'obrís al públic i s'anomenés en endavant Casa del Poble, mentre ell residia a la vil·la situada als grans jardins de Sal·lusti, la residència favorita de Vespasià; va prohibir la delació, que ell sabia per experiència provada que era cosa lletja (sent pretor, sota Neró, havia fet saber a l’emperador la conspiració ordida contra ell pel senador Pisó, fet que li va merèixer que s’erigissin estàtues seves a palau i, anys més tard, havia estat decisiu també en alertar a Domicià de la rebel·lió del general Saturní); va ordenar la restauració dels espectacles de pantomima, prohibits pel seu antecessor; va posar fi als judicis per traïció i concedir l’amnistia a molts que el tirà havia enviat a l’exili, tornant-los-hi els seus béns, confiscats injustament.

Amb tot, el fet que Nerva visqués d’esquena a l’exèrcit, determinava que amplis sectors militars no el veiessin de bon ull. Transcorreria encara un any sencer, quan bona part dels pretorians, oblidat el sucós donativum que els havia atorgat el nou Suprem (uns 5.000 denaris per barba) i davant el seu tossut rebuig a castigar Petroni i Parteni, dos dels assassins de Domicià, van assaltar el palau imperial comandats pel cap del pretori Casperi Elià –que així pagava que se l’hagués reposat en el càrrec– i el van prendre com a ostatge. Arribaria aleshores a l’extrem d’oferir-los el propi coll a canvi del dels reclamats, però els militars no ho van acceptar. Finalment, forçat a acceptar les seves exigències, els els va haver de lliurar.

D’acord amb l’historiador Sext Aureli Víctor, «els soldats, arravatats pel furor, van donar mort a l’[ex]prefecte Titus Petroni Segon [que els havia mantingut a ratlla mentre el Senat escollia Nerva] d'un sol cop, i van tallar-li els òrgans genitals a Parteni, ficant-los-hi a la boca i ofegant-lo». Mentre que Casperi portaria la seva insolència fins a obligar l'emperador que fes que el Senat votés una moció d’agraïment als amotinats per haver acabat amb «els mortals més baixos i dolents de tots».

Ja abans d’aquest episodi, Nerva havia tingut dificultats per trampejar aixecaments. Va haver de rellevar in extremis de les seves funcions, per exemple, Marc Corneli Nigrí, originari per cert d’Edeta (avui Llíria, al País Valencià), que després d’ocupar importants càrrecs militars havia estat nomenat per Domicià governador de Síria, davant el perill d'insurrecció que representava. A un altre dels prohoms del moment, el senador Calpurni Cras Frugi, que preparava una revolta contra ell, el va fer seure al seu costat en un espectacle, quan encara ignorava que l’havien delatat, i li va lliurar una espasa, aparentment perquè comprovés com estava d’esmolada, però de fet en un gest –interpreta Cassi Dió– que mostrava que no l’amoïnava ni poc ni gens morir en aquell moment. Després va desterrar-lo a Tàrent amb la seva dona en una mostra del que el Senat, que havia reclamat per al conspirador un càstig més sever, va considerar un caràcter massa tou.

Esclar que no reaccionaria sempre d’aquesta manera: a causa de les seves intrigues, per exemple, va ordenar la mort de l’exsenador Marc Palfuri Sura, que havia estat expulsat del Senat per Vespasià. I consti com a curiositat que era a aquest Palfuri que havia pertangut el predi contigu, o si més no proper, al punt on s’alça l’arc de Berà, que hauria passat a mans de l’influent senador hispà Luci Licini Sura, de Tàrraco, presumpte promotor per disposició testamentària de la construcció de l’arc, si és que no ho va ser el seu avantpassat del mateix nom, prefecte de Lèpida (Velilla de Ebro, Saragossa), documentat en monedes encunyades el 39 aC i per qui sembla que es decanten ara arqueòlegs i historiadors.

Les circumstàncies semblen indicar que Nerva estava lluny de dominar la situació. Tot i que retindria el poder, la confiança en la seva persona se’n va ressentir. No va descuidar, per això, en el breu període del seu mandat, un seguit d’estímuls a l'economia a partir dels ingressos generats per la subhasta de les propietats de Domicià i de la fosa de les seves estàtues d'or i plata i, amb la intenció d'alleujar la càrrega tributària, va atorgar privilegis fiscals a les províncies, va anul·lar alguns dels impostos que suportaven els romans més necessitats, va legislar exempcions per a pares i fills del 5% de l'impost sobre l'herència i va reduir el fiscus iudaicus, la taxa que pagaven anualment els jueus, a la dimensió que tenia quan va instituir-la Vespasià, és a dir, a aquells que practicaven obertament la religió jueva i seguien els seus costums ancestrals, abans, doncs, que Domicià n’ampliés el subjecte passiu.

En efecte, un sesterci d’oricalc, un aliatge de coure, zinc i plom, molt desgastat per l’ús, que es conserva en la Real Academia Galega, representa en l’anvers el bust llorejat de Nerva amb el seu nom i titulatura parcialment il·legibles i, en el revers, una palmera, les inicials SC i la inscripció, il·legible del tot, FISCI IVDACI CALLVMNIA SUBLATA, al·lusiva a l’abolició de l’ampliació, ara considerada maliciosa i il·legítima, de l’impost.

D’altra banda, ateses les dificultats econòmiques en què es trobava Itàlia i el volum de persones en situació de precarietat i necessitat amb dret a rebre els socors alimentaris de l'Estat, va distribuir terres per al conreu, a la prèvia compra de les quals va destinar 60 milions de sestercis, entre els ciutadans més pobres de la capital, mesura que era el camí més senzill per aconseguir d’entrada un augment de la producció i que hauria efectivament alleujat la pressió sobre els recursos a Roma si el seu mandat no hagués estat tan breu o si el seu successor hagués continuat aquesta política, cosa que no va fer. 

Un veritable encert de Nerva seria nomenar curator aquarum, és a dir, responsable de la gestió i manteniment de l’abastiment i la xarxa de distribució d’aigua potable de Roma, un servei que s’havia organitzat en temps d’August, Sext Juli Frontí, nascut al voltant del 30 a la Gàl·lia Narbonesa. Frontí havia estat governador de Britània sota Vespasià i, després, procònsol a Àsia. Va escriure el Strategematon sobre ciència militar i alguns tractats d’agrimensura, però és la seva obra De aquaeductu la més important obra informativa que posseïm sobre enginyeria antiga. Hi descrivia la història i l’estat dels aqüeductes romans, incloent-hi les lleis relatives al seu ús i manteniment, i feia propostes per evitar les preses d’aigua fetes fraudulentament per particulars, que era una de les causes que es perdessin pel cap baix 400.000 m3 d’aigua... al dia! 

També, com una nova mostra de la seva preocupació pel benestar del poble i/o per l’evitació d’aldarulls, com a instrument propagandístic per afermar-se en el tron, o per tot plegat, va concebre i iniciar la política d’assistència a la infància dels Alimenta, que –aquesta sí– hauria de ser impulsada i organitzada sistemàticament després de la seva mort. Consistia en l'atorgament per l’estat de crèdits perpetus a baix interès, generalment al 5%, als propietaris d'explotacions agràries, que a canvi havien de pagar cada any a la hisenda municipal de les ciutats beneficiades pel sistema, que arribarien a ser una cinquantena ja en temps de Trajà, els interessos meritats per aquest crèdit, que es destinaven al manteniment dels nens (fins als 18 anys) i nenes (fins als 14) que eren fills dels cives romani –i només d’aquests, els ciutadans lliures, generalment plebeus–, més desafavorits.

I, parlant de propaganda i de fer-se notar, va canviar el nom i la titulatura de diverses obres iniciades sota el regnat del seu predecessor, com uns enormes graners, els Horrea Nervae, en què emmagatzemar l’annona, bàsicament el bé de Déu de blat i també d’oli que lliuraven les províncies en concepte d’impost en espècie, destinat a la seva distribució gratuïta a la plebs (empadronada) de Roma, incloent-hi la guàrdia pretoriana; fins i tot d’obres acabades o a punt d’enllestir, com el Fòrum Transitori, en endavant Fòrum de Nerva; va ordenar la rehabilitació del Colosseu, danyat per una inundació del Tíber, i múltiples obres de reparació viària de les carreteres de l’imperi que facilitaven el trànsit de persones (en especial soldats) i mercaderies, i que de passada li van permetre reemplaçar molts dels textos de les inscripcions a les pedres mil·liars que feien referència a l’últim Flavi, per uns de nous referents a ell mateix.

Un exemple interessant i no gaire conegut d’aquesta pretensió d’esborrar aleshores Domicià de la història, el constitueix l'estàtua eqüestre de bronze trobada el 1968 al santuari dels Augustals (una associació religiosa dedicada al culte dels sobirans que havien estat deïficats), de Misenum, a l’extrem nord-occidental de la badia de Nàpols. L'estàtua, que inicialment representava aquest emperador muntat en un cavall encabritat, rampant, en algun moment després que Nerva vestís la porpra va ser reconvertida per l’expeditiu sistema de substituir el cap del personatge pel del nou amo i allà va, que trona. Sols la iconografia de l'armadura ha permès d’esbrinar a quin personatge representava l'obra primitiva.

El cas és que, d’avui per demà, els dispendis probablement poc qüestionables fets per Nerva van suposar una gran càrrega per al tresor i, davant les dificultats financeres, ordenaria la formació d'una comissió especial amb la missió de reduir dràsticament la despesa i exercir un major control sobre el pressupost. De manera que se suprimirien la majoria de les despeses supèrflues, incloent-hi festivals i sacrificis religiosos i també jocs públics i curses de carros, augmentant amb això darrer, ni que fos una miqueta, la curta esperança de vida de gladiadors, aurigues i cavalls amb pedigrí.

A finals d’octubre del 97, va pujar al temple de Júpiter Capitolí a celebrar-hi una cerimònia d’agraïment per unes operacions de mínima importància contra tribus sueves a la llunyana Pannònia, unes operacions “conduïdes” per ell, que en qüestions militars baixava de la figuera, però que li van valer el títol de Germànic sense cap fonament. I, al final de la cerimònia, el cop d’efecte: l’anunci que adoptava el prestigiós general de carrera Marc Ulpi Trajà, originari d’Itàlica, una antiga ciutat propera a l’actual Sevilla, la Sultana, comandant dels exèrcits que actuaven a la Germània Superior, per tal que el succeís.

Fa tot l’efecte que aquesta designació, com la posterior concessió a Trajà del títol de cèsar i la seva associació al govern, més que a la voluntat i clarividència de Nerva, responia a les pressions dels militars perquè escollís algú afí als seus interessos i, possiblement també, a les del nodrit grup de senadors de procedència hispana que, culminat un llarg procés de mobilitat vertical, s’asseien al Senat. Aquests, fossin descendents de les elits indígenes romanitzades o bé d’itàlics que s’hi havien establert, formaven ja un veritable lobby.

El 27 de gener del 98, a la vil·la dels jardins de Sal·lusti on, com he dit més amunt, residia des del seu nomenament, Nerva moria en estranyes circumstàncies, ja que estranyes eren per a un emperador, com hem tingut ocasió de comprovar, les de morir per causes naturals, en el seu cas concret poc després de patir un vessament cerebral durant una audiència privada. Tres setmanes després de la seva hora fatal, per disposició de Trajà, el mausoleu d'August en rebia les distingides cendres, que serien les últimes a trobar-hi allotjament. Va ser convertit en déu l’any 100.