DÉUS D'ESTAR PER ROMA (15)

Principat. Dinastia Antonina

Antoní Pius

Titus Aureli Fulvus Boioni Arri Antoní, va ser més conegut, gràcies als déus, com a Antoní Pius, sent el de Pius o Pietós, un sobrenom que va adquirir per decisió senatorial després d’accedir al tron el 138, als 51 anys, per la defensa que va fer de la memòria d’Adrià, el seu pare adoptiu, enfront de part del Senat que pretenia negar-li els honors pòstums habituals a causa de les execucions d’alguns dels seus components que el finat emperador havia permès a l’última etapa de regnat. En el seu discurs, entre altres coses, Antoní els va etzibar més tossut que una mula: «Si ell [Adrià] era un home inic i un enemic públic jo tampoc seré el vostre emperador. Perquè si ell era com dieu anul·lareu les seves disposicions, una de les quals era la meva adopció.» Finalment, potser per por dels pretorians, se’l va deïficar amb els mateixos honors que havien rebut altres sobirans.

Antoní, a qui es descriu guapot, negre el cabell i la barba espessa, alt i elegant, tot i que dents i queixals li caurien abans d’hora i el pes dels anys el faria encorbar (es diu que per evitar-ho es lligaria unes tauletes al pit), una mica tímid, havia nascut en una important família burgesa procedent de Nemausus (l’actual Nimes), a la romanitzada Gàl·lia Narbonesa, una família enriquida amb la indústria de materials de construcció i instal·lada a l’antiga ciutat de Lanúvium, a cosa de 30 km al sud-est de Roma. Després de la primerenca mort del seu pare i d’un segon matrimoni de la vídua, ell, que era fill únic, es va criar i educar a la mateixa ciutat amb l’avi patern, que havia estat prefecte de Roma sota Domicià i, més endavant, a Lorium, a 19 km a l’est de la capital, amb l’avi matern, home de gran cultura pertanyent al cercle d’amistats de Plini el Jove.

Antoní va rebre per herència el patrimoni de diversos familiars, fet que el va convertir en un dels homes més rics de Roma, on va iniciar la seva carrera política. Cap al 115, es va casar amb Ànnia Galèria Faustina, coneguda com a Faustina Major, natural d’Ucubi (actual Espejo, Còrdoba), filla d’un senador de rang consular i una parenta de l’emperadriu Víbia Sabina, la geniüda esposa d’Adrià. Faustina Major, que procedia d’una família més rica encara que la seva, era germana única del pare del futur emperador Marc Aureli, que serà successivament nebot polític, fill adoptiu, gendre i successor d’Antoní. D’aquest va tenir Faustina quatre fills, dos mascles, morts tots dos abans de l’ascens del seu pare al tron, i dues femelles, de les quals només una arribaria a l’edat adulta: Ànnia Galèria Faustina bis, o Faustina Menor, futura emperadriu consort.

Se sol dir que el d’Antoní va ser un matrimoni feliç, i jo no sóc qui per posar-ho en dubte tot i que hi ha rumors a propòsit dels «desordres» –sense entrar en detalls– de la seva esposa. Pel que fa a la conducta d’ell, Marc Aureli, a les seves Meditacions, enmig de la tirallonga d’elogis que li prodiga («el no vantar-se dels honors aparents; l’amor a la feina i la perseverança; l'estar disposat a escoltar els qui podien fer una contribució útil a la comunitat; el distribuir sense vacil·lacions a cadascú segons el seu mèrit [...]», i molts més), n’exalça així mateix «el saber posar fi a les relacions amoroses amb els adolescents». I qui sap si s’ha de suposar que això significa el que sembla significar, o una altra cosa!

Un cop Faustina Major va deixar aquest món el 141, sols tres anys després que ell vestís la porpra, i se’n van enterrar les restes al monumental mausoleu d’Adrià (actual castell de Sant’Angelo, la construcció del qual havia conclòs regnant ja el seu marit), es pot dir que Antoní va tenir-hi més d’un detall: la va deïficar i en va emetre monedes amb l’efígie i la inscripció DIVA FAVSTINA ‘Divina Faustina’; va fer bastir un magnífic temple a la seva memòria, que després de traspassat i divinitzat ell mateix, el Senat consagraria a tots dos (actual església de San Lorenzo in Miranda) i va crear, a més, una fundació caritativa amb el seu nom, la Puellae Faustinianae ‘Nenes de Faustina’, que s’ocupava d’educar i dotar les òrfenes pobres de Roma. Naturalment, tot això no va ser obstacle perquè convisqués en endavant amb una antiga esclava afranquida de l’emperadriu difunta, Galèria Lisístrata, de qui va fer la seva concubina oficial.

Assistit per uns quants advocats de renom, Antoní va prendre mesures per evitar alguns abusos de poder sobre la població, introduint el principi que els acusats no han de ser tractats com a culpables abans del judici, prohibint que als acusats se’ls persegueixi dues vegades pel mateix delicte, rebutjant herències en benefici del tresor públic dels ciutadans amb fills i prohibint l’aplicació de la tortura als menors de catorze anys, amb excepcions. (Per compensar, limitada com ho estava als casos penals, en va estendre l’ús als casos pecuniaris). I quant a la infidelitat femenina, va dictar una llei insòlita que no devia ser gaire invocada als tribunals: va autoritzar les dones acusades d’adulteri pel marit a demanar que s’esbrinés abans si ell havia estat sempre absolutament fidel.

El 148, es va commemorar el suposat 900è aniversari de la fundació de la ciutat per Ròmul el 752 aC en comptes de seguir, entre les versions alternatives, com es fa avui pels historiadors de bé, la de Titus Livi a la seva colossal Història de Roma que, cosa de segle i mig abans, ja n’havia proposat la data del 21 d’abril del 753 aC. El 21 d’abril tenia la virtut de coincidir amb una festivitat en honor de Pales, la deesa romana patrona dels pastors i els ramats, així podia ser doble la raó d’acollir amb festes la diada.

En qualsevol cas, aquell 148 hi va haver les celebracions de rigor, precedides per nombroses referències al fet en medalles i monedes. Com la que representa un elefant en marxa, dels que Antoní havia procurat perquè se’l matés en els jocs del circ, amb la inscripció «La generositat de l’emperador». És probable que fos durant un dels espectacles programats amb aquest motiu que el Circ Màxim, reconstruït per Domicià i Trajà –un colossal recinte de 600 metres de llarg per prop de 200 d’ample, amb una capacitat estimada de 150.000 espectadors asseguts i 100.000 dempeus–, es va convertir en escenari d’una tragèdia. En efecte, a diferència dels seients més pròxims a l’arena, que es reservaven als més nobles, de pedra i recoberts de coixins, els seients del galliner eren de fusta i una part la sostenien tribunes també de fusta i fos perquè els aficionats de torn les colpejaven amb els peus o per la quantitat de públic que s’hi amuntegava, es van esfondrar, fet que va costar la vida a 1.112 plebeus.

A més d’un terratrèmol que va sacsejar l’Àsia Menor i ensorrar-hi els edificis d’algunes ciutats, i de grans incendis que van afectar Roma, on quedarien sense sostre milers d’habitants, Narbona, Antioquia i Cartago, el seu regnat no va estar faltat de trifulgues i d’unes poques guerres de petit format. Entre les primeres, cal esmentar una que gairebé li costaria el tron i fins i tot la vida. I que va tenir la causa ben lluny d’Itàlia. En efecte, la plebs romana s’havia acostumat amb el pas dels anys a viure gratuïtament de l’annona –representada en les primeres monedes que va fer encunyar com una deessa que té per atributs les espigues i el corn de l’abundància–, i quan a Egipte, territori que era el principal proveïdor de blat de Roma, va esclatar una revolta camperola que en va reduir dràsticament el subministre, es van produir avalots a la capital, durant els quals la multitud gairebé lapida el pobre Antoní, que no va trobar més solució que organitzar distribucions gratuïtes de gra (els seus súbdits, com se sap, eren molt panarres), vi i oli a càrrec d’ell mateix.

Pel que fa a les guerres, a cap de les quals va ser-hi present l’emperador in person ni segurament en esperit, la primera la van provocar cap al 140 unes incursions a la Mauritània Tingitana (nord d’Algèria i Marroc) de tribus seminòmades de mauri o berbers independents de l’altra banda de la frontera que, després d’alguns enfrontaments, es van poder rebutjar cap a la serralada de l’Atles. Més endavant, una revolta a Britànnia dels brigants, un poble celta establert a la zona de l’actual comtat de York, que va ser reprimida, sumada a les incursions sovintejades dels pictes, va fer que l’imperi empenyés els seus soldats més al nord i, per defensar les noves posicions, els fes construir el 142 una nova muralla, a cosa de 150 quilòmetres al nord de la d’Adrià, el “mur d’Antoní”, d’una seixantena de km de llarg i que, de torba i terra piconada en molts punts, no tenia la solidesa de l’altre. D'aquesta segona muralla les tribus de Caledònia (nord d’Escòcia, que devia el nom a l’immens bosc de pi caledoni, o escocès, que cobria la regió), els expulsarien al cap d'uns vint anys i els forçarien a parapetar-se rere el mur original.

Tampoc van faltar, conforme al guió habitual, un parell de conxorxes, de les quals de fet no es coneix gaire: un intent de secessió del senador Corneli Priscià, governador de la Hispània Citerior, pels volts del 145, que fracassaria i pel qual seria jutjat però no pas condemnat, ja que abans es va suïcidar, i una conspiració del senador Titus Atili Ticià contra l’emperador per ocupar-ne el tron, que va ser descoberta, sent jutjat a continuació pel Senat, condemnat a mort, executat i sotmès –cosa gens habitual sota Antoní– a la confiscació de béns i, com ho havia estat Domicià, a la damnatio memoriae.

Sobre les obres públiques fetes a Roma per iniciativa seva, a més de la construcció del temple de Faustina ja esmentat, cal citar la del majestuós temple consagrat a Adrià, la finalització del mausoleu d’aquest (castell de Sant’Angelo), fent-lo coronar amb una gran quadriga de bronze que guiava l'emperador difunt, la restauració de l’Estadi de Domicià, després d’haver-se incendiat, la reconstrucció del pont Sublici... I, fora de la capital, l’engrandiment de la ciutat de Caieta (avui Gaeta) i la millora del seu port, la reforma del port proper de Terracina –lloc de naixement de Galba–, la finalització d'uns grans banys públics amb un gimnàs annex a Òstia –les termes de Neptú–, la construcció de les quals s’havia iniciat sota Adrià, i la restauració dels temples de Lanúvium, la seva ciutat natal.

També al nord d’Àfrica hi va deixar la seva petja: a la Cartago romana, va fer construir les anomenades “termes d’Antoní”, de les més importants de l'Imperi, amb les colossals cisternes que les alimentaven, com també els temples i l’arc de triomf, conegut com a “porta d’Antoní”, de la ciutat de Sufètula (la moderna Sbeitla, Tunísia) i unes calçades que travessaven regions gairebé inexplorades de la serralada de l’Atles.

Tot i que el conservadorisme religiós d’Antoní, devot dels déus nacionals, li impedia de participar de l’hel·lenisme d’Adrià i que va fer front a la marea de divinitats orientals que estenien el seu culte per Itàlia i l’Imperi, amb l’excepció de Mitra, deïtat d’origen persa associada al Sol per a la qual va fer bastir un mitreu –un temple mitraic– a Òstia, seguiria en general una política de tolerància (limitada) envers jueus i cristians. Un d’aquests, per exemple, Valentí, un teòleg gnòstic cristià d’origen egipci que afirmava haver estat instruït per Teudas, un pensador, deixeble directe de Sant Pau, va fixar sense problemes el 140 la seva residència a Roma.

Vet aquí part del resum de la doctrina de Valentí que n’ofereix la Viquipèdia i que potser us serà d’utilitat:

El perfecte eó, Abisme, preexistent, va concebre la idea (Ennoia) d’emanar, i per mitjà del Silenci va donar a llum una parella d’eons: Ment i Veritat, donant lloc a la Quaternitat primordial. La Ment i la Veritat, volent glorificar el Pare Abisme, continuaren les emanacions donant origen a una nova parella: el Logos i la Vida, que a la vegada engendren l’Home i l’Església, donant lloc a la Quaternitat inferior. El procés segueix fins a un total de trenta eons, l’últim dels quals és Sophia (saviesa). Queda així complet el Pleroma diví, [i?] tan sols el primer dels eons (el Nous o Ment) pot contemplar directament l’Abisme, experimentant així un plaer infinit.

Temps després, entre el 155 i 160, arribaria també a Roma, per estar-s’hi vint anys i dur a terme sens dubte una activitat proselitista, Hegèsip de Jerusalem, un escriptor cristià d’origen jueu autor d’una obra perduda contra les “heretgies” justament dels gnòstics, que professaven la salvació pel coneixement d’una realitat divina interna i que interpretaven les escriptures al·legòricament, cosa que els distingia dels cristians no iniciats que venien de l’hort.

A més, que l’emperador posés traves a la delació dels cristians pel càrrec d’ateisme per part de ciutadans privats, faria que molts escriptors cristians l’hagin considerat com a amic de la nova fe: li haurien d'haver preguntat abans a Policarp d’Esmirna, bisbe d’aquesta ciutat que, després que una gentada embogida en reclamés al procònsol la captura i execució “per ateu”, té el dubtós honor d’haver estat el primer prelat mort a la foguera cap al 156 i no és creïble que ho fos contravenint les instruccions o els desitjos d'Antoní. Quant al fet que opinés que la venda per un pare dels seus fills lliures de naixement era «una cosa il·lícita i vergonyosa» tampoc implica, com s’ha dit eixamplant els narius amb complaença, que fos un avançat a la seva època. De cap manera. Vendre algú en el món antic implicava convertir-lo en esclau del comprador, en una propietat seva, com un moble o un gos, ja que davant la llei l’esclau no era una persona. La preocupació per l’esclavització errònia d’un ciutadà lliure era la pròpia de l’estat i venia de lluny. I és que, com escriuria el destacat jurista Juli Paulus el segle següent, «a una persona lliure no se li pot posar preu».

Pel que fa als esclaus mateixos, la legislació que durant el seu regnat se’ls va aplicar anava encaminada a protegir la seva integritat física prohibint-ne l’acarnissament al propietari «sense causa justificada»: la mort, si s’arribava a produir, se’n conceptuava com a homicidi i el maltractament «més enllà del que era just» comportava que fos venut a la força per un procònsol i no tornés a la potestat del seu amo. Això estava bé en tant que l’esclau perdia de vista el seu maltractador i continuava tenint un plat a taula, però no estava tan bé perquè perdia, si en tenia, els seus estalvis i sobretot perquè continuava sent esclau: una condició que es tenia per «pitjor que la mort».

Després de breu malaltia –unes febres consecutives a un àpat, s’ha dit, a base de formatge elaborat amb llet crua de les pastures alpines–, quan Antoní va veure l’orella al llop, es va fer traslladar al palau que havia fet bastir a Lorium. Allí, donaria ben aviat com a última contrasenya al tribú de guàrdia la paraula Aequanimitas ‘equanimitat’, cosa que se non è vera, è ben trovata i expiraria tot seguit. Era el 7 de març de l’any 161.

Es pot dir que el seu regnat va representar la calma poc abans que canviés el vent i una massa de núvols negrosos provinents de fora de l’Imperi planés sobre els territoris de frontera.

De les influencers místiques del XVI i XVII

L'estigmatitzada Elizabeth Sánchez. Font: El Periódico de México, 20/9/2015

L’anglicisme influencer (hi ha algú per aquests verals que s’hi refereixi com a influenciador?), designa la persona que per mitjà del seu exemple, les seves opinions innovadores o la seva activitat esdevé popular i afecta de manera directa o indirecta el comportament d'un grup. Amb aquesta definició, espero que acceptable, en què ometo deliberadament la referència a les xarxes socials, pretenc explicar el sentit que dono aquí al terme corresponent del títol.

En una societat com la del XVI i XVII, amb una forta demanda de meravelles, aquestes influencers, de més o menys abast, van trobar conscientment o inconscientment una possibilitat de rellevància pública en l’experiència d’una realitat sobrenatural, no pas íntima i allunyada del món, sinó exposada als religiosos i els devots que les voltaven, amb unes proves físiques sorprenents, externes i tangibles (que falten, per cert, en els dos grans místics espanyols, sant Joan de la Creu i santa Teresa d’Àvila): els estigmes. Ara: com que tinc ben present l’episodi de la transverberació del cor de santa Teresa, m’afanyo a precisar que em referiré únicament als estigmes externs, cutanis, visibles i no pas als subjectius, interns i per tant invisibles.

Per què místiques i no el masculí genèric místics? Perquè com havia passat amb les beates o beguines, que intentaven escapar de la pressió familiar i social que sobre elles exercia la societat medieval, escalfant en excés els bancs de les esglésies, fent vots informals de castedat –no parir, no criar, no servir marit– i aïllades o bé integrades en convents, congregacions i beateris, menyspreades i ridiculitzades com a falses devotes, entre molts altres pel nostre Jaume Roig,¹ el predomini femení entre els estigmatitzats és evident.

1 - “Veig la beguina / saltamartina / de sella n sella / de vetla n vetla, / gira mantells, / pica martells, / disputadora, / demanadora / de questions, / e fent rahons / als confessós / e preycadós [...]”. Jaume Roig, Spill o Libre de les dones (c. 1460), ed. crítica Roque Chabás, Barcelona, L’Avenç, 1905, p. 224, versos 14617-628.  

Concretament, de cada cent casos d’estigmatitzats coneguts i demostrats, només un vuitè (12,5%) correspon a homes i els set vuitens restants (87,5%) a dones, segons es desprèn dels 321 individus estigmatitzats que relaciona Imbert-Gourbeyre,² una mostra ben àmplia tot i que segurament incompleta, com reconeix l’autor mateix: “Quan vaig publicar Les Stigmatisés [1873], en vaig fer conèixer cent quaranta-cinc; avui en dono una llista de tres-cents vint-i-un. [I] seria més completa si hagués pogut consultar les grans biblioteques d'Alemanya, Espanya i Itàlia, sobretot els arxius dels ordes religiosos.”

2 - Antoine Imbert-Gourbeyre, La Stigmatisation (1894), edició fixada per Joachim Bouflet, Grenoble, Editions Jérôme Millon, 1996, p. 36.

Per al DIEC2, estigma és entre altres accepcions una “taca, cicatriu o impressió a la pell”. Sens dubte, però mirem d’ampliar-ne la definició. Els estigmes –a nivell popular, un segell de santedat– poden consistir en marques, excoriacions o ferides, sien constants o d’aparició irregular, sagnants o no, doloroses o indolores que, en qualsevol cas, imiten clarament per la seva localització en el cos totes o algunes de les nafres principals de Jesús de Natzaret segons les mostra la iconografia tradicional. 

De la crucifixió: ferides al palmell de les mans (no als canells, on sembla que haurien de ser sempre que el Jesús de carn i ossos no fos lligat al travesser, en comptes de clavat); ferides al dors dels peus (en comptes de l’os del taló o calcani),³ i una de semblant a la que causaria una llança en un costat (sia sota les falses costelles del costat dret, o a la zona precordial esquerra –quart o cinquè espai intercostal–).

3 - De les poquíssimes evidències arqueològiques trobades arreu del mon d’una crucifició d’època romana, només a dos dels casos –en un jaciment a Giv'at ha-Mivtar, un barri al nord de Jerusalem Est (1968), i a Fenstanton, comtat de Cambridgeshire, Regne Unit (2017)–, s'hi ha trobat un clau de ferro incrustat encara transversalment en un calcani de les víctimes. I en dos casos més s'han documentat esquelets amb una perforació al mateix lloc del peu i en el mateix sentit, però sense clau.

Prèvies a la crucifixió de Jesús: ferides al front com les que podria produir una corona d’espines (només al front i no a la part posterior –o posterior i superior– del cap) i, més rarament, a l’esquena, semblants a les produïdes per una flagel·lació (Crist a la Columna), als genolls, com les causades conforme a la tradició per les tres caigudes sota el pes de la creu (que no esmenten enlloc els evangelis), etc. A més de ferides figuratives, especialment en forma de creu al front o allà on sigui. 

Les influencers en qüestió anaven des de “la muchedumbre de mujercillas engañadas que se han visto en nuestros días –com escrivia el toledà Ribadeneira, un dels pensadors jesuïtes més influents de l’epoca–, en muchas y de las más ilustres ciudades de España, [...] con sus arrobamientos, revelaciones y llagas”,⁴ passant per les guillades i les “endimoniades” a ulls del Sant Ofici, fins a les emprenedores, les engalipadores –perdó–, en cerca ben conscient de fama i almoines.

4 - Pedro de Ribadeneira, Tratado de la Tribulacion (c. 1589), Madrid, Imprenta y Fundición de M. Tello, 1877, Libro Segundo, cap. XVII, p. 389.

De les darreres, les que es consideren falses estigmatitzades, falses emissàries de Déu en haver estat condemnades pels tribunals inquisitorials, com ara la franciscana Magdalena de la Cruz (1487-1560), abadessa de l’antic convent de Santa Isabel de los Ángeles, Còrdova, amb renom de santedat, que va admetre la pròpia impostura i atribuir als dimonis gran part dels prodigis que se li penjaven, em pregunto quantes d’elles devien haver pretès tan sols que les deixessin en el seu racó i continuar vivint la seva espiritualitat, amb estigmes o sense, al marge dels rigorosos formalismes eclesiàstics. 

Recordem que quan no servien ni promeses ni amenaces per obtenir la confessió de frau, s’emetia la interlocutòria de turment, l’argument principal dels inquisidors. Aleshores, una de dues: o la víctima era despullada, potser amb un drapot cobrint-li els genitals, i col·locada in conspectu tormentorum ‘a la vista dels turments’, és a dir, dels instruments de tortura, dels quals se li explicava el funcionament, i se la instava a evitar la desgràcia que l’esperava per mitjà de la confessió, cas en què s’interrompia el procediment, o era sotmesa sense cap preàmbul a la qüestió, durant la qual si “muriere ó fuere lisiad[a] ó se siguiere efusion de sangre, ó mutilacion de miembro, sea á su culpa y cargo, y no á la nuestra, por no aver querido dezir la verdad”.⁵

5 - Pablo García, Orden que comunmente se guarda en el Santo Oficio de la Inquisicion, acerca  del processar en las causas que en èl se tratan..., València, Oficina de Antonio Bordazar de Artazu..., 1736, f. 29. https://bivaldi.gva.es/es/consulta/registro.cmd?id=3428

No crec que hi hagi cap estadística possible de quantes devien ser les que atemorides per l’amenaça del turment immediat o de la continuació del turment patit, i amb la possibilitat gens remota de ser cremades a la foguera, devien optar per admetre que tot havia estat superxeria, que s’havien ferit deliberadament per cridar l’atenció, i demanar llavors misericòrdia. I és que, molt pitjor que ser una enganyabovos, era en aquells temps ser heretge, cosa que es veu que mereixia la maledicció de Déu i, per tant, el foc purificador.

 

DÉUS D'ESTAR PER ROMA (14)

 

Principat. Dinastia Antonina

Adrià

 

Publi Aeli Adrià, o Hadrià, en la seva autobiografia (perduda) es presenta a si mateix com a descendent d’uns nobles d’Adria, al nord d’Itàlia (el Vèneto), com si ser simplement hispà –d’Itàlica– i descendent d’hispans fos un defecte contra el qual cal lluitar amb propòsit d’esmena. Esclar que, nat en el si d’una família senatorial que havia fet fortuna amb el comerç de l’oli d’oliva, no es pot descartar que tingués realment avantpassats originaris d’allà, però tampoc que ho afirmés per dur la contra als seus opositors, que li atribuïen l’únic mèrit per regnar de ser paisà i nebot de Trajà, sense oblidar les burles que va provocar amb el primer discurs fet al Senat pel seu marcat accent bètic.

El cas és que a deu anys veu morir son pare i Trajà, aleshores, encara lluny de vestir la porpra, se’n farà càrrec com a tutor, juntament amb un altre paisà, Publi Acili Attià, i el durà a Roma, on rebrà una acurada educació clàssica i on aviat, pels seus gustos i les seves lectures, li diran pejorativament Graeculus ‘Greguet’. Aquesta passió per la cultura hel·lènica li va durar tota la vida i en va ser mostra, entre altres coses, el fet que es deixés barba (si no és que ho va fer per amagar, com diu la Història Augusta, unes cicatrius que tenia de naixement). Deixar-se barba era un costum dels grecs que fins al moment no havien vist amb bons ulls els romans i que només havia seguit Neró, un altre gran admirador del país de l’altra banda de la mar Jònica. Però la barba cuidada d’Adrià, curta i espessa, arribaria a crear tendència i en endavant en durien, de curta o de llarga, molts emperadors.

Casat l’any 100 a contracor, per exigència de l'esposa de Trajà, Plotina, de qui era favorit, amb una besneboda de l'emperador, una jove anomenada Víbia Sabina, de faccions delicades però amb més punxes que una argelaga, a la parella no li va anar gens bé i no van trigar a passar de la mútua indiferència a no poder-se veure ni en pintura: ell la tractava com un drap brut i ella es vantava de no haver tingut fills del seu «monstruós» marit, que haguessin «danyat la raça humana». Alguna cosa hi tindria a veure, més que el fet de dur-se ell al tàlem nombroses amants –cosa amb què les dones ja hi comptaven–, dur-s’hi també bells efebus de trets andrògins.

Cap al final del regnat de Domicià, Adrià va començar la carrera tradicional d'un senador romà. El van fer tribú militar, i després es va convertir en qüestor. Quan Trajà va ser cònsol, el va acompanyar a la primera campanya contra els dacis i es va convertir en tribú de la plebs, un càrrec polític aleshores no gaire rellevant. El 107 esdevindria pretor, càrrec immediatament inferior al de cònsol, i se li encomanaria el govern de Pannònia Inferior com a delegat de l’emperador. Esdevindria cònsol, el pinacle de la carrera d'un senador, el 109 i, el 116, governador de Síria, de gran importància estratègica en la campanya de Trajà contra els parts, en la qual va participar.

A Antioquia, l'agost de 117, rebria la carta de Trajà nomenant-lo successor... si és que mai va existir. Explica Cassi Dió que Adrià

es va convertir en Cèsar i emperador perquè, en morir Trajà sense fills, Attià, conciutadà i tutor seu, al costat de Plotina, que n’estava enamorada, li van aconseguir el nomenament, facilitant-los la tasca la seva proximitat i la gran força militar [que comandava Adrià]. El meu pare, Apronià, que va ser governador de Cilícia, s'havia assabentat amb precisió de tota la història sobre ell i solia relatar els diversos incidents, contant en particular que la mort de Trajà es va ocultar uns quants dies perquè es pogués anunciar primer l’adopció d'Adrià. Això, a més, va quedar demostrat per les cartes de Trajà al Senat, ja que no anaven signades per ell, sinó per Plotina, tot i que ella no havia fet mai una cosa així fins aleshores.

Mai tampoc mostraria Adrià mateix la suposada carta al Senat. Però altra feina hi havia que ballar amb elàstics.

Ell, per damunt de tot, el que devia valorar és que les legions sota el seu comandament l’aclamessin com a emperador i, en condició de tal, es va encaminar a Roma per terra, creuant amb un fort exèrcit les províncies de Tràcia, Mèsia, Dàcia i Pannònia. No hi arribaria fins onze mesos després enviant per davant el seu amic i antic tutor Attià perquè li aplanés el camí. Aquest, que havia acompanyat Trajà en la campanya de l'est com a prefecte del pretori (l’altre prefecte, Servi Sulpici Similis, havia romàs a Roma), faria executar sense judici, segurament d’acord amb Adrià, dos dels millors generals d’Orient, un d’ells Lusi Quiet, i dos senadors acusats de traïció. Les protestes del Senat per aquests fets van obligar Adrià cap al 117 a destituir Attià amb la mà dreta mentre amb l’esquerra li lliurava els ornaments i les distincions de cònsol. Uns anys després, amb una amable coça al cul, el promouria al Senat.

Caracteritzen el govern d'Adrià els nombrosos viatges que va fer a pràcticament totes les províncies i que el mantindrien fora d’Itàlia més de la meitat del seu regnat, la renúncia voluntària a les conquestes de Trajà, tret de la rica Dàcia, i el replegament a les antigues fronteres. Encara que va encapçalar algunes campanyes militars, cap d’elles va obeir a una política expansionista sinó que van tenir un caràcter eminentment defensiu i de consolidació de la pax romana als territoris annexionats d’antic. La primera, la de Britànnia, que cap al 120 estava altre cop patint incursions de les belicoses tribus dels pictes (assentades a l’actual Escòcia).

Adrià va desembarcar a Britànnia la primavera del 122 i es va desplaçar fins a l'actual Newcastle. Allà ordenaria construir l’obra militar més important del seu regnat: un pont que unís les dues ribes del riu Tyne, el Pons Aelius (d’Aeli, nomen de l’emperador), una fortalesa per vigilar-lo a la riba nord i, aprofitant un sistema defensiu preexistent a base de fortaleses, fortins i torres de guaita, un mur de més de cent quilòmetres que travessés l'illa de mar a mar, des de Wallsend, a la costa est, fins al golf de Solway, a la costa oest, d’un gruix de 2,5 a 3 m i una alçada d’entre 3,5 i 5 m, amb un fossat a la part nord i un camí de ronda a la part sud: el “mur d’Adrià”, que tindria també les funcions de frenar els fluxos migratoris (o, com diria l’expresident Trump del mur amb Mèxic, una «invasió de drogues i criminals»), que podien desestabilitzar l’Imperi en aquell racó de món.

Aquell any mateix va viatjar a Hispània, on passaria l’hivern a la luxosa vil·la dels Munts d'Altafulla, a dotze km de Tàrraco, que disposava d’un gran temple dedicat al déu Mitra, d’origen persa però ja romanitzat i el culte del qual competiria un parell de segles més amb el cristianisme, i d’uns jardins mirant al mar on és possible que patís, mentre hi passejava, l’atac de l’esclau d’un dels seus convidats a qui ell mateix reduiria sense donar-hi gaire importància en adonar-se que estava com un llum. I l’any següent, d’Hispània a Mauritània (part nord del que són avui Marroc i Algèria), on faria establir defenses contra els nòmades i els ramats de cabres que pul·lulaven pel límit septentrional del desert.

El 123 o 124, Adrià, en una de les seves excursions habituals es trobava a Bitínia, al nord de l’actual Turquia, quan va conèixer Antínous, un gentil noiet grec de 12 o 13 anys i origen humil, aficionat com ell a la caça i bon atleta. Sobre el tret de sortida a la fogosa relació que van tenir, corria per les xarxes l’agost passat (2023) una notícia que, paraula més paraula menys, venia a dir que molt abans que en el món de la boxa l’àrbitre interpretés l’acció de l’entrenador d’un dels contendents de tirar la tovallola al ring com a senyal d’abandó del combat per part d’aquest, l’acció ja era coneguda i significava el mateix. Continuava afirmant que en unes antigues termes romanes a Turquia (sense més precisió), es va descobrir una placa on hi diu Hic Antinous Hadriano linteum suum iactavit 'Aquí (va ser on) Antínous va tirar la tovallola a Adrià', en gest de submissió i lliurament al conqueridor. Serp d’estiu per entretenir el personal?

En qualsevol cas, la seva obsessió malaltissa pel xaval, a qui tindria en endavant com a amant, patge i pupil, el va dur a convertir-lo en la seva ombra. I això durant anys fins que l'octubre de l’any 131 va aparèixer surant al Nil el cadàver del jove, sense que es pogués dilucidar si s’havia tractat d'accident, sacrifici ritual o suïcidi. Adrià va plorar la seva mort prematura i en el lloc del fatal esdeveniment, a la riba oriental del riu, sobre un petit poblat egipci, va fundar una ciutat de colons grecs, Antinòupolis; en va ordenar la divinització, reservada en principi als emperadors i a algun familiar dels emperadors –una divinització, potser cal precisar, que no els convertia en déus de debò (dei, singular deus), sinó en una mena de déus honorífics (divi, sing. divus), sense poders–, i li va fer erigir temples a Egipte, on se l’identificaria amb Osiris, i a Grècia.

Precisament a Grècia havia marxat el 125 i ell, que havia rebut una educació totalment grega, s’hi va trobar com peix a l’aigua: hi va fer restaurar vells edificis malmesos, bastir-ne de nous en estil neoàtic i fins i tot fundar-hi ciutats, la més important de les quals a Tràcia, batejada en honor seu com a Adrianòpolis (avui Edirne). Va aprofitar també perquè l’iniciessin en els misteris d’Eleusis, uns rituals secrets que es feien a la ciutat del mateix nom, un dels moments culminants dels quals consistia a prendre’s un beuratge ritual anomenat kykeon i fet, diuen, a base de civada i poliol. Creu-t’ho! És més probable que la preparessin, a part de vi i potser mel i poliol, amb fongs paràsits de gramínies com l’ordi i el sègol (Claviceps purpurea), tractats d’alguna manera per evitar-ne la toxicitat i servir-se del poderós agent psicotròpic que contenen.

No es bellugaria del país hel·lè fins al 127, que va anar a Itàlia a fer-hi una tournée i tan aviat com va poder se’n va tornar al racó de món que estimava més que la nineta dels seus ulls a fer-hi una segona i llarga estada. Que va promoure amb entusiasme l’hel·lenització de l'Imperi és un fet que es manifesta en molts aspectes de la seva política cultural i religiosa. Així, no sols va atorgar un lloc honorífic a la religió grega, fomentant el culte d'Apol·lo (déu de l'amfictionia de Delfos, un consell amb representants d’unes quantes ciutats properes al santuari, que ell va presidir), sinó que el 130-131 va crear les Panhel·lènnies, unes festes de caràcter religiós acompanyades de competicions físiques i culturals, els jocs pítics, propis de Delfos (i similar als d’Olímpia), que en endavant s’havien de celebrar a les ciutats de tota la Mediterrània.

Ara bé, el 132, trobant-se a Alexandria, va esclatar mitjançant uns atacs simultanis i ben coordinats a diferents punts de la província de Judea, la que uns coneixen com a Segona Guerra Judeo-Romana, i uns altres, els qui consideren la Guerra de Kitus, de què he parlat a Trajà, una d’aquestes Guerres, com la Tercera. Per evitar l'escull, aquí l’anomenaré la rebel·lió de Bar Kokhebà, que és com la coneixen també els altres i els uns, i santes pasqües.

La van encendre quatre espurnes. Primera: l’any anterior Adrià havia visitat la conflictiva Judea i, atès l’estat ruïnós de Jerusalem, que les legions de Titus –com recordareu– havien devastat mig segle enrere, va expressar la seva voluntat de reconstruir-la amb el nom romà de Aelia Capitolina i convertir-la en colònia. Segona: ja duta a terme la cerimònia de fundació de la nova ciutat pel governador de Judea, Anni Ruf, es va saber que s’anava a construir el temple de Júpiter a l’emplaçament del Segon Temple, és a dir, damunt les seves ruïnes. Tercera: Adrià va fer erigir a les portes de la ciutat l’afrontosa escultura d'un porc (la carn del qual, com és sabut, és tabú per als jueus). Quarta: en aquells dies, l’emperador havia emès un edicte prohibint la circumcisió dels gentils, un costum considerat especialment bàrbar per grecs i romans, mesura que limitava el proselitisme rabínic i que el governador, pitjor encara, va fer extensiva als fills dels jueus.

El cas és que entre els ressentits pels ultratges de l’Imperi va emergir la figura de Ximon ben Kosebà, un jove audaç que al·legava ser descendent directe d’aquell rei David de qui no quedava ni la pols i que va capitanejar el moviment de resistència. Que un dels rabins més influents, Akiva, partidari dels rebels, li posés el sobrenom triomfal de Bar Kokhebà ‘Fill d’una estrella’ en arameu –al·lusió als versets bíblics «surt de Jacob una estrella, / s'alça un ceptre a Israel» (Nm, 24,17)–, va propiciar encara més que fos vist com el messies llargament esperat i de tota la regió van acudir voluntaris per posar-se a les seves ordres.

Poc després de començat el conflicte, la magnitud del qual sorprendria Roma, ja van prendre la fortalesa on hi havia la guarnició de Jerusalem, als components de la qual van passar a degolla per establir a continuació un estat independent, que va arribar a emetre moneda pròpia, en moltes de les quals es representava la façana del Temple de Jerusalem amb una estrella al damunt, mentre Bar Kokhebà, que es veu que no tenia àvia, prenia el títol de Nassí ‘Príncep’.

Després que Akiva fos capturat i torturat fins a la mort, dos anys sencers d'aferrissades batalles va necessitar el millor general d’Adrià, el legat a Britànnia Sext Juli Sever, cridat expressament, per controlar –i arrasar– la pràctica totalitat del territori. La primavera del 135 només quedava en mans dels rebels la fortalesa de Betar, l'últim nucli de resistència, que aleshores va ser assetjada i finalment presa i destruïda amb la massacre de rigor. Aleshores, no els va quedar als ocupants sinó la tasca més entretinguda de cremar els llogarrets de la zona que havien escapat a la destrucció i caçar grupets de fugitius i refugiats.

Tanta era l’emprenyamenta d’Adrià que va prohibir l’enterrament dels cadàvers de Betar, que van quedar a sol i serena i els teixits en descomposició dels quals acollirien els ous de brunzidores mosques verdes i n’alimentarien les larves durant força temps si no fem cas de la tradició jueva, segons la qual no es van podrir; va prohibir també l’observança del sàbat, la Torà i el calendari hebreu; va fer martiritzar i executar en públic savis i estudiosos, i cremar les escriptures sagrades; instal·lar a l’emplaçament de l'antic Temple destruït dues estàtues, una de Júpiter, i l'altra de la seva humil persona. I per si no n’hi havia prou amb tot això, faria desaparèixer administrativament la província de Judea que, fusionada amb una altra, prendria el nom de Síria Palaestina. És des de llavors que el territori s’anomena Palestina.

Tal com volia, es va reconstruir Jerusalem amb el nom romà de Aelia Capitolina, i als jueus (també als cristians, sense que s’haguessin ficat en brocs), se'ls va prohibir d’entrar-hi sota pena de mort. I no ho van poder fer fins a dos segles després, amb Constantí i encara un sol cop l’any –el 9 del mes hebreu d'av, corresponent als nostres juliol o agost–, per tal de lamentar la seva derrota en el mur occidental. No pot estranyar doncs la imprecació que acompanya el nom d’Adrià en el Talmud: «Així se’n podreixin els ossos!».

Per aquelles dates i probablement a causa de les mesures repressives contra els jueus, l’Església de Roma, a diferència de les orientals, més sotmeses a la influència d'aquests, va introduir l’observança del diumenge com a dia de descans obligatori per comptes del dissabte i del Diumenge de Glòria o Pasqua de Resurrecció per comptes de la Pasqua jueva o Péssah. Com se sol dir, d'un mateix pa, diferents llesques.

Quant a l’amor d’Adrià per l'arquitectura, es pot esmentar en primer lloc que va enviar a l’exili l’arquitecte Apol·lodor i més endavant el va fer pelar perquè, segons Cassi Dió, quan en certa ocasió l'emperador Trajà li estava consultant alguna cosa de construccions, ell hi havia ficat cullerada i el mestre l’havia engegat: «Vés a dibuixar les teves carbasses. Tu no hi entens d’aquests assumptes». Per a l’arquitecte, genial però imprudent, això havia estat naturalment posar-se el dogal al coll.

També que faria acabar a Atenes i inauguraria l'imponent temple de Zeus Olímpic (començat set segles enrere: “Mai no és tard quan arriba”, devien pensar els atenesos) i construir, a Roma, edificacions tan memorables com el monumental temple de Venus; el seu propi mausoleu, que no era sinó l'actual castell de Sant’Angelo, sense l’àngel, i que no arribaria a veure enllestit, i el pons Aelius, que comunicava, creuant el Tíber, el mausoleu amb el centre de la ciutat; la sumptuosa vil·la Adriana, a Tibur (avui Tívoli), de fet un gran conjunt residencial amb una col·lecció dels millors elements que es podien trobar en el mercat de l’art, on passaria els últims anys de la seva vida i el magnífic Panteó (avui basílica de Sancta Maria ad Martyres, també dita la Rotonda), un temple dedicat a tots els déus, reedificació en forma totalment diferent del vell Panteó d’Agripa i que va suposar l’inici d'un nou estil arquitectònic.

Hauria viscut feliç els seus últims anys sense hidropesia ni les doloroses hemorràgies que el van fer desitjar que algú el despatxés sense aconseguir-ho (tothom fugia d’estudi), i quan va intentar matar-se, el van reduir els guàrdies: això el duria a doldre’s amargament de tenir poder sobre la vida dels altres però no sobre la pròpia.

Quant a possible successor, un dia optava per un i un altre dia per un altre. En efecte, després de deixar entendre al seu cunyat Juli Servià que el tron seria per a ell, s’ho devia repensar –l’home ja rondava els 90 abrils–, i es va inclinar pel nét d’aquest, el jove Fusc. I quan ja Juli Servià s’havia fet a la idea de veure el seu nét al capdavant de l’Imperi, va adoptar com a fill i successor Luci Eli Cèsar. Va fer treure del món llavors el seu ressentit cunyat i, per si de cas, Fusc mateix. Ara: quan al cap de poc el candidat elegit va lliurar sobtadament l’ànima als déus, en va triar un altre, Antoní Pius, posant-li per condició que adoptés Luci Ver, fill d’Eli Cèsar, i Marc Aureli, un altre hispà, futurs emperadors tots dos.

Les primeres calors de l’estiu del 138 farien que es traslladés de Tibur a la vil·la que posseïa a Baiae, al golf de Nàpols. Allí va deixar de respirar el 10 de juliol.