Germinal Vidal. Una exploració biogràfica. (I)

A la memòria de Pineda Vidal, a qui dec fragments importants d’aquesta història

El germà de la meva àvia paterna, el meu besoncle, es deia Germinal Vidal Lafarga i em sap greu no haver-lo pogut conèixer tant per inexorable qüestió d’edat com per manca d’escrits personals seus. Sí que sempre n’he tingut present la mort violenta de què va ser víctima a vint-i-un anys, però admeto que els fets de la seva existència que se m’havien narrat els havia apilotat –tothora amb presses– en un racó de les golfes de la memòria. Avui, molt després que tots els testimonis directes a qui poder preguntar hagin desaparegut i com qui aspira a esmenar els errors comesos i endreçar els assumptes de consciència, els espolso i miro de contextualitzar-los amb l’ajut de diverses fonts escrites, i encara, per torna, afegir-hi algun bri d’informació inèdita.

Fill petit de Vicent Vidal Vilar, de Llucena (Castelló), fill al seu torn de Pere i Eugènia, i Rosalia Lafarga Vernis, de Barcelona, filla de Narcís i Margarida, el meu besoncle neix el 22 de desembre de 1914 i se l’inscriu al Registre civil el 6 de gener de 1915. La família resideix a la barriada barcelonina del Poble-sec, al carrer de la Creu dels Molers –l’antic camí que menava a les pedreres de Montjuïc–, núm. 37, i Vicent és llogater del petit cafè “La Trocha Moderna”, que té a quatre passes, al carrer de Blai, número. 30 i que, arran precisament del naixement del meu besoncle, rebateja com a “Cafè Germinal”. Li han passat al davant, per ordre d’aparició, les seves germanes Rosalia, Maria –la meva futura àvia– i Pineda, sense comptar Gambetta i Cassandra, morts de meningitis en la infància primerenca.

Noteu que l’elecció de tants de noms que trencaven amb la tradició, era tota una declaració de principis per part del seu pare. Feien referència a personatges reals o de ficció que encarnaven els seus valors: Pineda, evidentment, a l’heroïna liberal Mariana Pineda, executada sota Ferran VII en la Dècada Ominosa; Gambetta, a Lleó Gambetta, polític francès republicà, defensor del sufragi universal, la supressió de l’exèrcit permanent, la separació Església-Estat, etc., i Cassandra, a la bella princesa troiana de la mitologia grega amb el do de predir el futur i la condemna de no ser mai creguda, arquetip de la saviesa incompresa. Per la seva banda, Germinal feia referència al títol del mateix nom d’una de les novel·les de Zola, que narra els patiments i les lluites dels miners del carbó, i que no és pas el nom de cap personatge sinó el del mes del calendari francès de la Revolució que va del 21 de març al 19 d'abril, un mes que celebrava la regeneració de la natura i el nom del qual devia fer servir l’autor com a metàfora de la lluita per la justícia social i l’esperança d’un món nou.

I seria precisament en un món nou, però de signe contrari al que pretenien gran part dels treballadors, que el 28 de setembre de 1940 en una compareixença davant el jutge instructor tinent d’artilleria Juan Esteban Ferrer, Vicent Vidal, «preguntado convenientemente» i ben conscient de la política d’homogeneïtzació cultural i recatolització que promovien els vencedors de la guerra civil i el seu rebuig inapel·lable als noms no convencionals, diria santament «que tenía un hijo que se llamaba Germán [però] que en el partido del Bloque Obrero y Campesino, donde militaba, se le conocía con el nombre de Germinal».¹

Germinal aprèn de llegir i fa els estudis primaris a l’escola Galileo, del carrer Margarit, 39. A l’hora de comprovar en l’Anuari Bailly, Baillière, Riera aquesta adreça que he heretat, veig que és exacta: «Escuela Galileo». El que no m’esperava és trobar que al costat, en el mateix número de carrer, hi havia una barberia a nom de Gabriel Farrarons. Això no tindria res de particular si no fos que Gabriel Farrarons Planagumà, casat amb Ignàsia Pau Cuatrecasas, era el nom del pare del meu avi patern Gervasi (que és qui normativitzaria el cognom a Ferrerons durant la República). I m’imagino una escena, possible però naturalment impossible d’acreditar: Vicent Vidal, pare de qui serà la meva àvia, entra a la barberia contigua a l’escola del seu fill i s’asseu en una de les cadires reclinables i amb reposapeus a petar la xerrada amb Gabriel Farrarons, pare de qui serà el meu avi, dret i navalla en mà.

Reprenent el fil. Als pares d’aquell nen aplicat i covallibres, però de salut força precària, el metge de capçalera els recomana que continuï els estudis en un entorn més saludable, com el de l’Escola del Bosc, al vessant nord-est de Montjuïc, la primera escola barcelonina a l’aire lliure i que aplicava els principis pedagògics més avantguardistes de l’època. I així, a punt de complir els deu anys, deixa l’escola Galileo i ingressa a l’Escola del Bosc.

Imatge 1:  Germinal llegint per a una colla de prohoms. Escola del Bosc.

Del seu primer any d’estada aquí, en deixa constància El Día Gráfico del divendres 26 de juny de 1925, en què, en una de les grans fotos que n’il·lustra la visita del capità general de Catalunya, general Emilio Barrera i l’alcalde Darius Rumeu, segon baró de Viver, hi apareix “Germín”, difícil certament d’identificar, llegint-los un text de benvinguda. Sobre una altra foto d’ell tot sol, aquesta particular, que corresponia a aquells dies i que dec haver traspaperat, si no perdut, rellegeixo unes notes que jo mateix vaig prendre’n fa anys: «Ni l’afectació de la posa ni el vestit de primera comunió (única part de la celebració que acompleix, ja que no participa de la cerimònia a l’església), aconsegueixen disfressar la reserva del nen; els ulls denoten bona fe, però també tristor, introspectivitat.»

A catorze anys, contra el desig dels seus pares, deixa els estudis que havia cursat de manera brillant i s’endinsa en el món del treball, ingressant en una empresa de maquinària de què no m’ha pervingut el nom; es fa soci de l’Ateneu Obrer Barcelonès, del carrer de Montcada, 12 (casa Móra), un dels espais del moment de culturalització, socialització i politització per a les classes populars i, després d’un breu aprenentatge, es posa a treballar de conductor de carretons elèctrics al port barceloní transportant la càrrega dels vaixells mercants.

Ha de ser en l’entretant, sense que pugui precisar més, que es produeixen uns fets de particular incidència en la vida familiar: l’un, que Vicent Vidal es veu obligat a abaixar definitivament la persiana del cafè i, sigui tot seguit o després d’alguna altra aventura ruïnosa (era «muy desgraciado en el negocio», dirà d’ell Francesc Blai Castelló, propietari de la botiga de queviures del carrer de Radas, 43),² s’establirà de carreter per compte propi; l’altre, probablement relacionat amb la nova feina de Vicent, el canvi de domicili, al tercer primera de Teodor Bonaplata, 5, cantonada amb la plaça de Las Navas.

1931 va resultar ser un període de gran efervescència política i sindical. D’entrada, l’escàndol polític i parlamentari que va provocar la massacre perpetrada a l’atzar per membres de la guàrdia civil i d’assalt entre els veïns de Casas Viejas (Cadis), on l’11 de gener s’havia declarat el comunisme llibertari; les eleccions municipals del 12 d’abril, després, que van adquirir com és sabut el caràcter de plebiscit entre monarquia i república i, guanyades pels republicans a Madrid, Barcelona, València i la majoria de capitals de província van provocar el col·lapse d’un règim desacreditat i corrupte: «Las elecciones –dirà encertadament un manifest que firma Alfons XIII i que difon sense traves la premsa–, me revelan que no tengo hoy el amor de mi pueblo».

El triomf a Catalunya d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), partit creat a correcuita el mes abans per la fusió de l’Estat Català (EC) de Macià i el Partit Republicà Català (PRC) de Companys, porta aquest darrer, al migdia de dimarts 14, a hissar la bandera republicana al pal del balcó de l’Ajuntament i declarar des d’allí precipitadament la República al davant de quatre gats desprevinguts. Però serà cap al vespre d’aquest dia mateix, acabada la jornada laboral i obeint la consigna que corria pels carrers com els sons de La Marsellesa, que hauríem trobat sens dubte Germinal a la plaça de Sant Jaume, entre la gentada, presenciant com l’Avi Macià, flamant president d’ERC, proclamava des de la balconada de Palau «la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica».

 

Imatge 2: Barcelona en la proclamació de la República.

L’endemà 15, mentre una immensa gernació enfervorida s’ensenyoria del carrer, cridats precisament per Macià i els seus, que temien un assalt per part dels ultradretans, una quarantena de futurs camarades de Germinal accedien al Palau de la Diputació per una porta discreta situada al carrer del Bisbe. Altres grups de joves sindicalistes i membres de diverses organitzacions d'esquerra també estaven presents i armats. Se’ls van repartir rifles Winchester i pistoles, i uns instructors els van proporcionar instruccions bàsiques sobre com fer-ne ús.³

La nit va ser llarga però no hi va haver res. I ell, que s’havia estalviat una vetlla tan angoixosa, però que aspirava amb totes les seves forces a un demà radiant i desempallegat d’opressió, de violència, de misèria (no era cap somni: estava convençut, o potser s’obligava a estar-ho, que era el sentit imparable de la història), el juliol d’aquell 1931, poc després de la primera volta de les eleccions a Corts Constituents, passa a militar a les Joventuts Comunistes Independents (JCI), vinculades al Bloc Obrer i Camperol (BOC), constituït en la clandestinitat a Terrassa el novembre de l’any anterior i que pretenia ser l’organització de masses d’una nova Federació Comunista Catalanobalear (FCCB), definitivament independent i deslligada del PCE, al qual considerava inoperant, despòtic i allunyat de la realitat.

Imatge 3: Detinguts durant la vaga de lloguers

A Barcelona, que es trobava sumida en una profunda crisi després de l'Exposició Internacional de 1929 i la caiguda de la Borsa de Wall Street (“crac del 29”), que havia paralitzat especialment el sector de la construcció deixant de cop i volta sense feina milers d'immigrants i amb el preu dels aliments disparat, en plena vaga de lloguers impulsada per un Comitè de Defensa Econòmica creat pel sindicat de la construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en plena repressió policial i jurídica dels vaguistes, i concatenant-se amb els darrers espeternecs d’una aturada general convocada per la CNT al setembre, esclata al port una important vaga dels estibadors convocada també per la CNT que tenia com a origen la reivindicació d'establir un torn rotatiu en la contractació i lluitar alhora per l’hegemonia sindical, que li disputava la Unió General de Treballadors (UGT). Sembla que la contractació d'”esquirols”, molts d’ells treballadors ocasionals del port, la majoria amb cobertura sindical ugetista, va ser una estratègia clau dels empresaris per trencar la vaga, contractació que va provocar la polarització i la violència entre iguals.

Deu ser si fa no fa per aquesta època que esdevé president de la Societat de Conductors de Carretons del Port, ugetista, sense que pugui aportar pel que fa al cas cap dada d’interès. Ara: en descàrrec meu vull fer constar que he visitat inútilment els arxius de l’Organització d’Estibadors Portuaris de Barcelona i del Museu Marítim, i que posat en contacte, per recomanació del director general d’aquest, Dr. García Domingo, amb el Servei de Gestió Documental del Port, la part rellevant de la contesta rebuda fa: «És una llàstima, però no tenim cap informació relacionada amb la Societat de Conductors de Carretons del Port i la resta de documentació que demana.» Punt final.

El primer congrés de les JCI es va celebrar l’abril de 1932, immediatament després del segon de la FCCB (que, amb mires a expandir-se per Espanya, va decidir adoptar el nom de Federació Comunista Ibèrica [FCI]). L'organització juvenil es va dotar aleshores d’un comitè central (CC) que formarien Germinal, Francesc Gelada, Llorenç Masferrer..., i que «constituí d’entre els seus membres, el Comitè Executiu [CE], on destacà Germinal Vidal».⁴ Tots ells, segons Fernández Jurado, formarien part dels anomenats gabocs (Grups d’Acció del BOC),⁵ destinats a protegir mítings i manifestacions: «dels gabocs n’érem gairebé tots els membres de les Joventuts: en Llorenç Masferrer, el Germinal Vidal, el Miquel Pedrola, el Faust Castells [...], el Francesc Gelada...»⁶

Aprofito per posar en relleu que, segons la meva tia àvia, Llorenç Masferrer Vilaseca, de temperament agosarat i que en aquest congrés va ser elegit secretari d’organització, era –o esdevindria en endavant– l’amic de l’ànima de Germinal, possiblement, penso, perquè de la mateixa edat i amb temperaments i estils de conducta oposats es devien complementar. Però deixo que sigui Carmel Rosa (Roc), que va conèixer Germinal com a company de militància i que per això mateix en deu parlar amb cert coneixement de causa, que el descrigui:

era un autodidacta, però tenia una intel·ligència natural, una voracitat d’aprendre, un caràcter i unes facultats d’anàlisi política que el situaven entre els homes més clarividents de la nova generació que militava al BOC. Les seves intervencions, serenes, argumentades i sovint incisives, feien impacte en totes les reunions. En canvi, l’oratòria dels mítings no l’atreia.⁷

En qualsevol cas, si això darrer era així –i proposo que acceptem el retrat que en fa Roc a benefici d’inventari–, no sempre se’n podria escaquejar. Vet-en aquí una de cada color: el 17 de març de 1933, divendres, a quarts de deu de la nit, al carrer de Martí Vilanova, 77, del Poblenou, en un míting organitzat per les JCI, amb el brillant Jaume Miravitlles, futur director del Comissariat de Propaganda, d’inevitable cap de cartell, ell va ser un dels joves oradors. El diumenge 24 de desembre, en canvi, a les set de la tarda, en un míting organitzat també per les Joventuts, celebrat en el local central del BOC, hi parlarien l’inevitable Miravitlles i, dels camarades de Germinal, Gelada, Masferrer i Solano, que presidiria l’acte, però no pas ell. 

Imatge 4: Anunci de míting de la JCI

I tot seguit, una breu incursió en la secció de cultura i espectacles. A una primera agrupació de teatre d’agitació i propaganda de les idees marxistes per part de la secció artística del BOC, creada el 1931 i anomenada Teatre del Proletariat, la va seguir el 12 d’octubre de 1932, després del cop d’estat frustrat del general Sanjurjo i de la mutilació arbitrària per les Corts generals de l’Estatut de Catalunya aprovat en referèndum l’any anterior amb un 99% dels vots emesos, una nova companyia teatral batejada amb el nom de Teatre de Masses. Estava a càrrec d’elements afiliats o afectes al partit, actors (aficionats, que s’havien d’inscriure a la seu central del BOC, carrer de Palau, 6, pral.) i autors, entre aquests Julián Gómez (Gorkín), Ramon Magre Riera, Joan Baptista Xuriguera..., més algun autor estranger. I, per cortesia de l’historiador Andrew Durgan, una sorpresa: «El Teatro de Masas fue organizado, entre otros, por Pere Durán, Germinal Vidal, Francesc Gelada y Ramon Cos.»⁸ I per reblar el clau em trobo, aquest cop a la premsa, un Germinal actor, ignoro si protagonista, secundari o de repartiment i amb quin grau de passió escènica:

Oculto en el anonimato, como es norma entre nosotros, el camarada Durán ha sido el eje central de la obra realizada ya que ha sabido transformar en notables actores a muchos camaradas que no habían pisado las tablas, como son los camaradas Antonia, Martí, Gelada, Cos, Germinal [...].⁹

I se m’acut que si a l’activitat escènica hi afegim en el seu cas les hores de treball i de lectura, les reunions de sindicat i de cèl·lula, les sessions d’estudi del marxisme a què sens dubte assistia, les pintades i l’enganxament de cartells, la venda o repartiment al carrer de premsa del partit i de pamflets, l’assistència o participació en mítings i altres actes, la celebració dels aniversaris de l’inici de la Insurrecció de Jaca (12 de desembre), la Comuna de París (18 de març) o la Revolució d’Octubre (7 de novembre), i de jornades de lluita com la del Primer de Maig, queda prou clar que no hi va haver temps per a l’amor.

Corria el juliol de 1933, quan Germinal devia sentir-se  interpel·lat per una crida que feia el setmanari L’Hora, òrgan oficiós del BOC, en què demanava al «company lector» que es fes amic del periòdic i que contribuís amb quotes mensuals d’una pesseta a cobrir-ne el dèficit que l’ofegava. I així, en una relació de cotitzants titulada «Amics de L’Hora» del número d’11 d’agost, se l’endevina rere unes inicials: «151.— G. V. L., Barcelona».¹⁰ 

I els dies 28 i 29 d’octubre, del segon congrés de les JCI, en què l’organització juvenil decideix el canvi de nom, de nombre gramatical i d’idioma (sense canviar però les sigles) i passa a dir-se Juventud Comunista Ibérica distingint-se així de la Unión de Juventudes Comunistas de España (UJCE), vinculada al Partido Comunista de España (PCE), i sobretot per l'aspiració a sortir de Catalunya i Castelló, on el BOC hi tenia el gruix de la militància i «lanzarnos a la conquista de la península Ibérica»,¹¹ resulta elegit secretari general. 

Continuarà... 

NOTES

1 Expedient del procediment judicial militar seguit contra Vicent Vidal Vilar i Rosalia Lafarga Vernis; núm. de causa 30783, ref.ª 29527. Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer. (D’ara endavant, Causa 30783, ATMTT). Declaració de Vicent Vidal davant el jutge instructor el 28 de setembre de 1940.

2  Causa 30783, ATMTT. Del cap superior de policia de Barcelona al jutge instructor el 21 de novembre de 1942.

3  Carmel Rosa, Quan Catalunya era revolucionària, Salt, Edicions del Pèl, 1986, p. 38.

4 Francesc Bonamusa, El Bloc Obrer i Camperol. Els primers anys (1930-1932), Barcelona, Curial, 1974, p. 131.

5 Consta, per exemple, que en l’estrena al barceloní Teatre Poliorama, la nit del 24 de febrer de 1932, de La Oca (sigles d’una imaginària associació d’Obreros Cansados y Aburridos), farsa-astracanada en tres actes de Pedro Muñoz Seca i Pedro Pérez Fernández, cinc militants de les JCI, entre ells Llorenç Masferrer, van ser detinguts per protestar durant la representació. Conduïts per guàrdies d’assalt a Prefectura, no sortirien dels calabossos fins al dia 26 i amb una multa cadascú, imposada pel governador, de 250,- ptes. El 17 de març de l’any següent tornaria a ser detingut mentre feia guàrdia amb dos companys, tots armats, davant uns cartells del BOC i, aquest cop, empresonat. La causa, per tinença il·lícita d’armes, es veuria a l’Audiència el 9 de juny.

6  Ramon Fernández Jurado, Memòries d’un militant obrer (1930-1942), Barcelona, Hacer, 1987, p. 58.

7  Carmel Rosa, Quan Catalunya..., op. cit., p. 50.

8  Andrew Charles Durgan, B.O.C. 1930-1936. El Bloque Obrero y Campesino, Barcelona, Laertes, 1996, p. 530.

9  Iván Markof, «El Teatro de Masas», La Batalla, núm. 166, 12/10/1933, p. 4.

10  L’Hora, núm. 16, 11/8/1934, p. 2.

11 «El II Congreso de las Juventudes Comunistas de la FCI y del BOC», La Batalla, núm. 169, 2/11/1933, p. 4.

CRÈDITS DE LES IMATGES

    1 Germinal llegint per a una colla de prohoms. Escola del Bosc. El Día Gráfico, núm. 3.766, 26/6/1925, contraportada.

2 Barcelona en la proclamació de la República. Viquipèdia.

3 Detinguts durant la vaga de lloguers. Ajuntament de Barcelona.

4 Anunci de míting de la JCI. La Batalla, núm. 252, 22/5/1936, p. 2.

Nadal 2024

 

DÉUS D'ESTAR PER ROMA (18)

Principat. Generals-Emperadors

Pèrtinax & Cia.

Amb Còmmode encara de cos present, al matí de l’endemà 1 de gener del 193, Pèrtinax va ser proclamat emperador pels pretorians, sense gaire entusiasme tot i haver rebut d’ell la promesa de lliurar-los dotze mil sestercis a cadascun ja que temien que els retirés els privilegis extravagants de què gaudien, i a continuació pel Senat, on no era vist de bon ull a causa del seu origen humil (son pare havia estat un llibert a qui havia enriquit el comerç de llana). La pregunta que s’imposa, doncs, sobre els motius pels quals se li va fer escaleta per pujar al tron, només la contesta –o intenta contestar-la– Herodià, segons el qual els conxorxats

van prendre la decisió de cridar com a successor en l’Imperi a un home d’edat avançada [66 abrils] i moderat, amb la intenció de posar-se ells mateixos fora de perill i perquè tothom respirés després de l’amarga disbauxa de la tirania. En havent considerat diversos noms, ningú els va semblar tan capacitat com Pèrtinax. [...] Era l’únic que quedava amb vida dels venerables consellers deixats a Còmmode per son pare, que no havia executat o perquè el respectava pel seu prestigi, en ser el més il·lustre dels companys i generals de Marc [Aureli], o perquè la seva pobresa el protegia.

Publi Helvi Pèrtinax havia nascut a Alba Pompeia (actual Alba), regió de la Ligúria, al nord-oest d’Itàlia. Amb sa germana, Hèlvia Fídia, es va educar a casa del seu oncle matern, que el va fer estudiar amb un gramàtic grec i després amb un de romà, Sulpici Apol·linar. El mateix Pèrtinax va exercir de gramàtic durant un temps, però va decidir buscar una feina més rendible i, amb l’ajut del patró de son pare, se’l va promocionar primerament a centurió i se li va encarregar després, ja com a prefecte, el comandament d’una cohort (10 cohorts formaven una legió). En la guerra contra els parts del regnat de Marc Aureli i Luci Ver, se li premiarien els serveis prestats i, després d’haver estat destinat a Britànnia com a tribú militar i a la frontera del Danubi, va ser designat procurator, una cosa així com intendent en cap, de la Dàcia (bàsicament, els actuals estats de Romania i Moldàvia).

Malgrat ser víctima de certes intrigues de palau durant el regnat de Marc Aureli, aviat se’l destinaria a servir a les ordres del general Claudi Pompeià, el qui casaria a la mort de Luci Ver amb la seva vídua Ànnia Lucil·la, la germana gran de Còmmode, en la primera guerra marcomana. El 175, Pèrtinax rebria l’honor d’un consolat i les enhorabones pel fet que la seva esposa Flàvia Ticiana portés al món feliçment un infant. Fins a l’any 185, Pèrtinax seria governador de les províncies de la Mèsia Superior i Inferior, Dàcia i, ja sota Còmmode, Síria, la perla de les províncies i, finalment, Britànnia.

Tornat a Roma, Pèrtinax va jugar un paper actiu en el Senat, fins que el prefecte pretorià Perennis el forçaria a abandonar la vida pública. Al cap de tres anys, se’l va cridar a prestar servei a Britànnia perquè l’exèrcit s’hi havia amotinat. Allà intentaria calmar els ànims però una legió insubordinada va atacar la seva guàrdia personal i el va donar per mort entre els morts. Tanmateix es recuperaria de les ferides sofertes i, aleshores, la faria pagar cara als seus agressors. I si tenim en compte que amb la flagel·lació amb branques llargues i primes, generalment de vinya –sarments, que era la insígnia dels centurions–, es castigaven a l’exèrcit faltes menors en tant que la pena prescrita per a delictes com la insubordinació, la deserció i la traïció era la mort prèvia tortura, no hi ha dubte sobre quina es va aplicar. Ara: com que a la traïció s’hi afegia en aquest cas l’esperó de prendre venjança del dany personal rebut, no cal deixar volar gaire la imaginació sobre la crueltat que devia revestir el suplici.

De tota manera, Pèrtinax acabaria renunciant al càrrec ja que les legions l’odiaven i de retruc s’estaven tornant hostils a l’autoritat imperial. Passaria a servir com a procònsol d’Àfrica i després com a prefecte urbà de Roma, càrrec que tenia quan Còmmode va ser assassinat.

Un cop al tron, explica Cassi Dió que

va nomenar prefecte de la ciutat el seu sogre, Flavi Sulpicià, un home realment digne de tal magistratura. No obstant això, no desitjava nomenar Augusta la seva esposa, ni Cèsar el seu fill, encara que així ho havíem autoritzat [al Senat]. De fet, va rebutjar enèrgicament totes dues propostes, fos perquè encara no havia assentat fermament el seu propi poder, com perquè no voldria que la seva impúdica dona embrutés el nom d’Augusta ni que el seu fill, que encara era un noi, abans d’haver rebut la seva educació, quedés corromput pel luxe i les perspectives que implicava el títol de Cèsar. De fet, ni tan sols els va portar amb ell a palau, sinó que des del primer dia va apartar tot el que li havia pertangut i ho va dividir entre els seus fills (tenia també una filla), i va ordenar que visquessin amb el seu avi; allí els visitava ocasionalment, però més com a pare que com a emperador.

Pel que fa a la possible impudícia de Ticiana, només hi ha una referència una mica més precisa a la Historiae Augustae, segons la qual hauria tingut un afer a plena llum o gairebé amb un individu que l’hauria enlluernat cantant –imagino que a l’estil melòdic de Frank Sinatra– i acompanyant-se amb la lira. Cert que de l’emperador afirma, en contrapartida, l’imaginatiu bisbe Antonio de Guevara que va ser «molt notat» el fet que tingués amors amb la seva neboda Cornifícia, escandalosos tant per la seva edat avançada com pels anys que separaven la parella. A saber si no s’ho va treure de la mitra! Quant a no fer partícips als seus familiars dels títols i dignitats imperials podria haver obeït també al seu desig de preservar-los dels punyals que volaven tothora i en tots sentits.

Fos com fos, Pèrtinax va descobrir la profunda crisi econòmica en què estava sumit l’Imperi i, carregat de bones intencions, va intentar reformar la institució dels Alimenta amb la seriosa oposició de sectors de l’exèrcit i, d’altra banda, es va veure obligat a dur a terme tota mena de retallades que el convertirien en un emperador poc popular els primers dies de govern si bé, amb el pas del temps, seria recordat com un emperador “amable”, un dels “bons”.

D’altra banda, aconseguiria avortar una conspiració que pretenia substituir-lo sí o sí pel cònsol Pompeu Sosi Falcó, la riquesa del qual enllaminia els pretorians i a qui ell mateix allargaria la mà quan el Senat estava a punt de condemnar-lo per la intriga. Ara bé, diu Cassi Dió que el prefecte «Let, aprofitant-se de l’assumpte de Falcó, va procedir a donar mort a molts dels soldats, fent veure que es feia per ordre de l’emperador» i tant perquè temien ser els següents com perquè l’emperador, per pagar-los el favor d’haver-lo entronitzat, només els havia pogut abonar la meitat de la recompensa esperada malgrat haver venut les propietats mobles i immobles de Còmmode i, entre les primeres, les joves i els noiets que feia servir per als seus jocs de llit, es van amotinar el 28 de març del 193 (l’any que seria conegut com el “dels cinc emperadors”).

Aquell dia, Pèrtinax, assabentat que un grup d’uns dos-cents pretorians s’acostava, ventant la gladius, al palau reial, descartant enfrontar-hi els soldats amb què comptava i desoint el consell que fugís dels seus lleials, sortiria a negociar-hi in person. Els va adreçar un discurs que si bé va convèncer els uns, que embeinarien les espases, va deixar els altres com el negre del sermó: amb els peus freds i el cap calent. Un grup de guàrdies més agosarats que els altres, aleshores, tiraria pel dret: es van abraonar sobre l’emperador i el seu 86è dia de reialesa i glòria, el van enviar al regne tètric d’Hades, el déu del món dels morts. Això sí, perquè no hi anés sol, immediatament van enfonsar també l’espasa en el seu fidel camarlenc Eclecte.

Un cop tret Pèrtinax del mig, els pretorians van esdevenir subhastadors del tron ​​imperial: hi pujaria, van anunciar, qui els oferís més quartos. I dels dos postors, l’oferta final de Sulpicià, prefecte de la ciutat i sogre de l’interfecte, de qui es podia sospitar que, arribat al poder, tingués la temptació de tornar-los la pilota, va ser de vint mil sestercis per barba i la del senador Didi Julià, un banquer multimilionari, de vint-i-cinc mil. No cal dir que els soldats, sense pensar-s’hi, van lliurar la corona al més-dient. Però l’alegria per la fantàstica moma pactada, que mai no arribaria, aviat es va convertir en ressentiment. D’altra banda, si el poble va rebre el nou emperador amb insults i literalment a pedrades, el Senat, tot i ratificar-lo en el càrrec, va trametre en secret peticions d’ajut a uns quants generals destacats a províncies com a governadors i així, a les poques setmanes, Pescenni Níger a Síria (que era el seu favorit), Clodi Albí (cunyat de l’anterior) a Britànnia, i Septimi Sever a Dalmàcia i Pannònia van revoltar-se al capdavant de les legions que comandaven.

De manera que tan bon punt es va asseure al tron, Didi no va gaudir gaire de la vida encara més regalada que abans que comportava el títol d’emperador, sinó que va haver de fer front a la perillosa situació que creaven sobretot les tropes de Sever, a les quals s’havien unit les desplegades a Germània i als Balcans, i que s’acostaven a marxes forçades per tal d’avançar-se a les dels seus rivals.

Sever, que per raons tàctiques s’havia aliat amb Albí, a qui va reconèixer com a cèsar i prometre el cogovern, havia ocupat ja sense lluita Ravenna, apoderant-se de gran part de la flota imperial ancorada al port, i marxava cap a Roma. Didi es va afanyar a fortificar la capital tan de pressa com li era possible, però estava de pega: no sols molts ciutadans dels qui s’ho podien permetre van fugir de la ciutat per por del que se’ls podia venir a sobre sinó que un nodrit destacament de pretorians que va enviar a defensar les muralles va aprofitar l’avinentesa per desertar i lliurar-se als rebels: això sí, la seva recompensa consistiria en el desterrament dels més i l’execució dels qui havien pres part en la mort de Pèrtinax.

Mancat de suports, Didi va oferir a Sever compartir el tron però aquest va rebutjar l’oferta fos perquè no el reconeixia com a emperador legítim, perquè ja es veia la corona a tocar del crani, o per totes dues coses i, de passada, va pelar el missatger. Una delegació de senadors, aleshores, hi va pactar el seu reconeixement com a emperador, jurant-li lleialtat, i la condemna a mort de l’altre. Sever, victoriós, entrava a la capital l’1 de juny del 193 i el Senat, reunit, el proclamava nou emperador. L’endemà, el deposat Didi, que romania a palau, abandonat per tots, va ser decapitat a la cambra de bany en què s’havia tancat per un soldat ras que complia ordres. «Però, què he fet malament? A qui he matat?», diu que van ser les seves últimes paraules.

El vencedor va llicenciar els pretorians que havien ajudat Didi a pujar, de lleialtat tan a la deriva, i els va substituir per soldats de les seves legions. D’altra banda, explica Cassi Dió de primera mà,

ens va fer [al Senat] algunes promeses jactancioses, com les que ens havien fet els bons emperadors d’abans, en el sentit que no condemnaria a mort cap senador i va prestar jurament pel que fa al cas i, encara més, va ordenar que quedés confirmat per mitjà d’un decret conjunt, proscrivint com a enemics públics l’emperador i qualsevol que l’ajudés a [cometre] tal acte, així ells com els seus fills. I, no obstant això, ell mateix va ser el primer a violar aquesta llei, en comptes de guardar-la, i va fer donar mort a molts senadors; de fet, Juli Soló mateix, que per ordre seva havia redactat aquest decret, va ser assassinat no gaire després.

Níger, que disposava de més efectius que Sever i als quals, per afegitó, s’havien sumat les tropes enviades com a reforç pel rei part Vologès V, i que controlava el graner d’Egipte, havia comès l’error de no sortir disparat cap a Roma des del primer moment. I es trobava a Antioquia de l’Orontes, quan va rebre la notícia que el seu rival avançava cap a l’est. Llavors, mentre Egipte passava a poder d’aquest que, d’origen libi, també s’havia garantit el suport del seu país natal, va fortificar les muntanyes del Taure, va deixar una forta guarnició a l’antiga colònia portuària grega de Bizanci i altres ciutats i va ocupar Tràcia i el nord de Grècia, però alhora va oferir resoldre el conflicte fent la proposta de dividir-se l’Imperi. «Puja aquí dalt i balla», devia ser si fa no fa la resposta de Sever.

Després de travessar el Bòsfor, l’exèrcit d’aquest darrer lliuraria amb èxit la primera gran batalla, prop de Cízic, a Mísia (nord-oest de l’Àsia Menor). Una segona batalla en uns congostos prop de Nicea, a Bitínia (est de Mísia), aquesta dirigida, en el bàndol contrari, personalment per Níger, acabaria amb el mateix resultat i si no va arribar a ser una catàstrofe total per als seus homes només es deu al fet que va caure la nit. Part d’ells es retirarien a Armènia, mentre Níger fugia a la ciutat d’Issos. La tercera i decisiva batalla es lliuraria al mateix punt de la plana d’Issos en què el persa Darios III havia plantat cara inútilment a Alexandre el Gran. I una altra vegada, conforme a la llei de Murphy, li tocaria el rebre a Níger i hi perdria vint mil homes. Va provar aleshores de fugir a Pàrtia però una partida de soldats enemics el va interceptar i el va escabetxar. Corria l’any 194. 

Ni la dona –impúdica o no impúdica–, ni els fills ni cap familiar veurien com li confiscaven a continuació tots els seus béns perquè en van compartir la mala fi. A ell li van tallar la testa i la van enviar a Bizanci, que encara resistia contra Sever, per exhibir-la als assetjats, que cedirien davant argument tan convincent.

Desaparegut Níger i caigut Bizanci, els banys i els edificis públics de la qual van ser destruïts i arrasades les muralles, Sever va creure arribada l’hora d’assolir tot el poder i va girar les seves armes contra Albí, a qui no havia servit de res, doncs, ni ser-li lleial ni fer-li la gara-gara adoptant-ne el nom (Septimi). Tan sols després d’escapar pels pèls de ser assassinat per un missatger del seu rival i decidit a aguantar el tipus, Albí es proclamaria emperador la tardor del 196 i, amb el suport de les legions de la Gàl·lia i d'Hispània, passaria de Britànnia al continent al capdavant d’un exèrcit imponent.

Un encontre menor tindrien aviat les forces d’Albí, segons Cassi Dió, amb les d’un enigmàtic espontani que, sent mestre d’escola, es va llançar a l’arena:

Numerià, un gramàtic que ensenyava als nens les primeres lletres, va partir de Roma cap a la Gàl·lia per alguna raó desconeguda i, fingint ser un senador romà enviat per Sever per allistar un exèrcit, va reunir inicialment una petita força i va donar mort a uns quants de la cavalleria d'Albí, aconseguint a més alguns altres èxits en benefici de Sever.

I si la topada en si no passaria als annals de la història militar, mereixeria fer-ho amb lletres d’or pel fet que el mestre en va obtenir un increïble botí de setanta milions de sestercis i que, més increïble encara, el va lliurar a l’emperador. Quan Sever, tan estupefacte com és de suposar, va voler fer-lo ric i nomenar-lo senador de veritat, l’altre va declinar l’oferiment i al capdavall només va acceptar una petita assignació per retirar-se a viure al camp.

Així arribaria l’hivern i, mentrestant, Sever aplegava totes les seves legions i posava rumb a la Gàl·lia per encarregar-se in person del problema. A Viminacium, capital de la Mèsia Superior (actual Sèrbia central, Kosovo i part septentrional de Macedònia del Nord), va fer un discurs als seus homes bescantant Clodi Albí, a qui titllaria de traïdor, declararia enemic públic i li retiraria el títol de cèsar, que va traspassar al seu fill Bassià, que va rebre el nou nom de Marc Aureli Antoní, una manera més aviat tramposa de guanyar legitimitat en vincular-lo (i vincular-se ell mateix) a la dinastia antonina.

El primer xoc directe, previ a la gran batalla final, entre els dos poderosos exèrcits que incorporaven bon nombre d’aliats (britans, els d’Albí; pannonis, misis –de Mèsia– i dacis, els de Sever), tindria lloc a Tinurtium (Tournous, a la Borgonya), i la victòria, poc concloent, se l’enduria l’emperador tot i que, poc després, el rebel va derrotar les tropes que comandava el legat de Sever Viri Llop causant-li moltes baixes. (Llop, però, va escapar i just l’any següent, qui ho havia de dir, se’l nomenaria governador de Britànnia precisament).

El 19 de febrer de 197, els exèrcits de Sever i d’Albí es van enfrontar a Lugdunum (Lió) en una batalla que sembla que va ser la més gran i més llarga –va durar més de dos dies– lluitada mai entre romans i de la qual, després d’un estira-i-arronsa en què tan aviat prenien els uns avantatge com el perdien, sortiria vencedor el primer i, el segon, sense bous ni esquelles. En efecte, fugit i amagat en una casa, Albí es va treure la vida. Allí el van descobrir soldats enemics, que en van maltractar el cos fins que Sever va ordenar que se li tallés la testa i se l’enviés a Roma per ser exposada en una pica i que la resta es pengés al campament, abans d’arrossegar-la i llençar-la al Rin amb la seva dona i els fills, aquests sembla que sencers. També, de passada, que fossin enviats a fer el darrer viatge vint-i-nou senadors partidaris d’Albí, uns quants d’ells hispans, per cert.

Sever s’havia sortit amb la seva: assolir el poder absolut.